Doneu-me temps i quedeu-vos els diners. Doneu-me espais oberts que no siguin de ningú i quedeu-vos els productes.

La vida és tan curta, i la natura és tan bella, que no suportaria perdre-me-les perseguint diners, o fama, o aplaudiments. Ara mateix podria estar escrivint algun relat, o alguna novel·la; fa cinc anys, ho feia; i acabava obtenint el minúscul plaer de guanyar algun premi. I a la majoria de premis, a la cerimònia de lliurament de guardons, s'oblidaven d'allò que jo havia escrit, gairebé ni ho esmentaven; i s'obsessionaven amb el sopar del lliurament, i amb les cerimònies de repartiment de guardons, i que si els finalistes! I que si les fotos! No sé... ara per ara, quan escric alguna cosa, ho faig perquè se'm posa la pell de gallina, pel plaer d'escriure-la, pel gust de veure que allò que em surt és idèntic a allò que vull que surti; pel goig de sentir-ho tan meu, de creure-hi tant, ni que ningú no ho llegeixi. Pot ser que algun dia em torni a presentar a premis; alguna vegada encara ho faig; però més per a conèixer gent interessant, o algun poble de costa, o de muntanya, que per cap altra raó. I no impedeixo pas que qui vulgui llegeixi el que escric, faltaria més, però el goig que sento rau a l'instant en què ho escric, sigui llegit o no, i no em motiva que em lloïn; si ho fan, ho agraeixo, perquè és un detall d'afecte, però la vida no són els aplaudiments, ni els diners, ni els premis, ni l'especulació; la vida és l'ara. I demà, la vida serà l'ara de demà. 

I pel món tot va tan ple de fanfàrria balmada! Les xarxes socials vessen de publicitat que busca compradors. Vinga mentides sobre si tal o qual producte és imprescindible! I flashos, i dringar de copes de cava amb rialletes protocolàries de bonhòmia forçada! Guapa! No, guapa tu! No, tu més! No! Tu més! 

Tot ho respecto, faltaria més, però doneu-me un camí de poble, una lluna blanca, l'olor dels pins i un gat que maula, el tractor que ve de llaurar, i hores i hores sense pressa ni rellotge. I no vull ni un euro; vull estones per a no fer res. Doneu-me temps i quedeu-vos els diners. Doneu-me espais oberts que no siguin de ningú i quedeu-vos els productes. No em sento del món que identifica home de bé amb home que té ambicions i que vol anar a més. Sóc com un pobre indígena de les planúries del nord d'Amèrica al segle disset o divuit al qui es van entestar de convèncer que havia d'aspirar a tenir més; més escopetes, més alcohol... potser un terreny, que el pobre home no entenia com podia adquirir, si ja era seu, i del seu germà, i del seu cosí, perquè la Terra no podia tenir propietari. 

Diners de merda; signe d'espècie imperfecte i infeliç. La infelicitat està programada als gens; probablement només a l'epigenètica, per assegurar que els individus mai no estiguin satisfets i busquin sempre expandir-se. Els qui són feliços no mouen cel i terra per a produir, ni per a guanyar diners, ni per a conquerir un territori nou i fundar una nova tribu, ni per a reproduir-se amb més parelles. La felicitat, a les societats primitives que som, no és un fenotip que meni a la supervivència de l'individu i de l'espècie; però hem de deixar de ser una societat primitiva. 

Creieu-me, malgrat els ordinadors, som una societat primitiva. Malgrat que hàgim trepitjat la lluna, malgrat que hàgim arribat (en alguns racons del món) a l'anomenada societat del benestar, som una societat primitiva; perquè si no ens inventem l'interès, la nostra organització social no rutlla. Els individus, en la seva majoria i a l'engròs, actuen per interès; és trist però és així. Per això, no sabríem viure sense diners. L'evolució humana no és una evolució tecnològica, o de coneixements, sinó una evolució genètica que ens hauria de fer arribar fins a una espècie els fenotips de la qual permetessin que les persones fossin felices, i que aquesta benedicció no impedís el correcte funcionament de la societat. Al meu parer, l'exemplar Homo sapiens actual, justeja. Sí que hi ha gent feliç, però no gaire. Quan dic que justeja, em refereixo a que no és impossible, però és difícil, que s'arribi a una societat de persones felices només amb una evolució cultural i tecnològica, sense que a més hi hagi una evolució biològica. Intueixo que és possible, perquè conec alguna persona que actua no pas per interès sinó per una estranya passió per la vida que la mou a estimar el que li toca fer i no tant a plorar pel que voldria fer i no pot. Però el singular que faig servir expressa la raresa d'aquest fet. Com més joves són les persones, més actuen per passió i menys per a obtenir diners, fama, poder... El creixement de l'individu, amb els anys, implica l'aparició de la producció d'unes hormones que garanteixen la inestabilitat psicològica suficient com per a esperonar la persona que creix a perseguir, si cal amb violència, la reproducció, el control de l'entorn, i l'aliment; i tot això, el nostre subconscient, ens mou a cercar-ho a través de l'obsessiva persecució dels diners entre d'altres objectius. La passió per la bellesa i el gust de servir les altres consciències queda molt i molt en segon pla a mida que ens anem fent grans. 

Per això torno a dir el que he escrit al principi: tot això, per a morir-nos! Hom em podria respondre que, en el fons, qui treballa per diners ho fa pels seus fills, per la continuació dels que venen al darrere, i que és un acte de generositat... Però em pregunto quina herència realment deixem als nostres fills. La continuació del tràfec? La perpetuació d'una existència abocada a perseguir poder, diners, prestigi, possessions...? L'obsessió per amuntegar milions d'euros a comptes bancaris?

Anar en contra de tot això, és tan descomunal, que ve a ser com enfrontar-se al repte de buidar un oceà amb una galleda. El món és ple d'Antonios de la Rosa reals, potencials i futurs. Hi ha molts Jordis Pujol que encara no han nascut, molts Bárcenas... Nosaltres, cadascun, encara que no us ho cregueu, som corruptes en potència. No som tan diferents als corruptes com per a assegurar que si haguéssim heretat per atzar el seu bagatge vital, les experiències viscudes, els exemples rebuts, l'entorn, els fenotips, les connexions neuronals... no hauríem caigut en la corrupció. Per això dic que la tara és una tara d'espècie; amb la cultura ho podem arreglar, i molt; potser podria arribar a funcionar amb molts segles de progrés, molta educació i molt d'esforç; però ho veig tan difícil, que no puc fer altra cosa que dipositar la meva esperança en l'evolució filogenètica. 

Hi ha qui viu com si l'Homo sapiens fos un producte acabat, però això seria un antropocentrisme patatero. Som només un punt variable, fugaç, canviant, d'una evolució que no s'atura. També cal dir, però, que quan parlem d'evolució no estem parlant de millora des del punt de vista de la felicitat i de l'ètica. Konrad Lorentz ens ha ensenyat que hi ha espècies vives que “involucionen” vers virus. L'evolució busca la millor adaptació a l'entorn, no pas l'apropament vers la humanitat ideal que tots tenim al cap com si ja hi fóssim; aquest apropament és cosa nostra. Potser per primera vegada al sistema solar una espècie està en disposició d'orientar la seva evolució biològica mitjançant la seva evolució cultural. Calen, però, molts esforços, molts plors, moltes derrotes... La bèstia que som no renunciarà tan de pressa a la presa morta que ha caçat i que es dessagna, no abandonarà tan fàcilment la lluita pel poder i l'esclafament del competidor. Naixeran mil vegades els moviments alliberadors de l'individu, reclamant la pau i l'amor lliure, i mil vegades més seran esclafats, difamats, corromputs, pervertits... Però tornaran a néixer, perquè la tendència natural de les consciències és la llibertat i l'amor.

Ahir vam deixar l'esclavatge oficial i legislat. Ens manca deixar l'esclavatge de fet, l'esclavatge camuflat dels diners i de les màfies legals i il·legals. Ahir vam deixar la tirania dels reis absoluts, ens cal abandonar la tirania dels qui tenen més per damunt dels qui tenen menys. Fa una estona, hem deixat parcialment la tirania dels dogmatismes mitològics i tradicionalistes; però aquesta tirania reclama el seu paper a la història i, creient que salva el món, el pot tornar a enfonsar dins la foscor més miserable. Si una dona és dins d'un burka, jo sóc dins d'un burka. Si una dona és considerada propietat d'un home, jo no sóc lliure. Si una persona és lapidada per la seva orientació sexual, jo no estic satisfet. Si un sol ésser humà és perseguit per ser com és, per pensar com pensa, per estimar el que estima, per anhelar el que anhela... la humanitat encara està malalta i moribunda. 

Necessitem arribar a ser humans; la feina és descomunal i a tot arreu a on mirem hi ha interessos ben diferents als de la llibertat i l'amor, interessos enaltits per la suma organitzada dels individus primitius i ignorants que som. La tasca, creieu-me, és descomunal, però jo hi crec. No ens hem d'acostumar mai al fet que la vida sigui injusta, mai... ni que ho aconselli Bill gates. Si li fem cas a Bill Gates, podem tenir la desgràcia de posar-nos a perseguir diners i més diners, en comptes de mirar la lluna, tan bonica. I ara deixo d'escriure, perquè estic veient un firmament estelat que em fascina i vull caminar una mica pel carrer sense fer res; és un plaer.

.

.  

Si us plau, més música, més art, més vida... que no som insectes!

Bamba Lamine actuant a l'INS Terrassa.

.

.

.

Sembla que un ministre, que alguns asseguren que està relacionat amb l'educació, ha dit no fa pas gaire que la música i l'educació visual i plàstica, distreuen l'alumne de la resta d'assignatures. Comentar la pobresa intel·lectual d'aquesta afirmació és un exercici innecessari, perquè la gent normal no és cega ni ruca, i no cal explicar el que és evident; però em produeix tanta tristesa, que ho vull fer.

La música desenvolupa àrees del cervell que no pot desenvolupar de la mateixa manera i amb la mateixa intensitat cap altre exercici. L'estimulació d'aquestes zones cerebrals reforça el bon funcionament de la resta de funcions mentals. No sóc l'única persona que ha aconseguit recordar, repetir i comprendre, una melodia (que es resistia per la seva complexitat) després d'estudiar unes quantes hores d'àlgebra a la carrera d'enginyeria industrial; o que, després d'interpretar una peça de Cole Porter amb el piano, li ha resultat molt més comprensible el càlcul de la intersecció d'un plànol amb un altre plànol. Però tot això és esoterisme per algunes persones que, bo i tenir un càrrec al ministeri d'educació, pateixen una severa disminució d'intel·ligència emocional i una absoluta ignorància sobre el funcionament mental. A mi, tot això, em provoca més llàstima que enuig; una pena profunda, per ells, i per tants que són com ells, i sobretot pels que en patiran les conseqüències. El fet és que estem tornant al pla educatiu de 1970. I el món se submergeix en l'esclavatge dels capitals. I així, tots plegats com bens, deslliurats de la violència dogmàtica de l'edat mitjana amb la foscor de la seva misèria material i la submissió del poble a l'analfabetisme i a l'aristocràcia rància i hipòcrita, ens aboquem a la tirania d'una producció salvatge, obligada a créixer, a guanyar més i més diners, a produir més i més, i a desaparèixer i fer desaparèixer qualsevol que no sigui productiu. L'art distreu de la producció; diuen. L'art distreu de l'exercici absolut de guanyar diners. La vida distreu als capitals i al seu engreix; carreguem-nos doncs la vida, que no és útil. Aquest és el rerefons del que està passant, tot i que ho disfressin de racionalitat i de seny. 

Ni racionalitat, ni seny; pulsió d'insectes abocats a un objectiu asèptic, inhumà, pobre, molt pobre; tot i que es vesteixi amb l'uniforme que acostumen a dur els corruptes: tern i corbata.

L'escola necessita més art, més música, més dibuix, més pintura, més creativitat... Jo, com a tecnòleg, com a científic, com a educador, necessito que els meus fills i que els meus alumnes rebin més educació en la creativitat, que en el fons, esdevé educació en la llibertat, educació en la humanitat... La resta és esclavatge.

.

.

.

En el fons, en el fons, la por sempre s'equivoca.

Petits, petits, petits... el món és gran i bell.

.

.

Si fas una línia amb regle, probablement no hauràs creat res; si fas un gargot, existeix una possibilitat remota que allò que has fet amagui un univers. Aprèn les normes, les normes, va bé complir-les; però no decideixen la realitat, són un convencionalisme, que un dia pot ser diferent; aprèn a no menysprear sense més ni més la creació d'aquell que no prioritza les normes. Atreveix-te a escoltar les raons d'aquell creador que actua amb una ànima tan diferent a la teva, i que desobeeix els principis que a tu, encertadament o no, et van ensenyar com a sagrats. No tinguis por de la bellesa, ni que les normes i les morals de les diferents ètiques, alguna vegada i en alguna circumstància, la condemnin sense possibilitat de judici. En el fons, en el fons, la por sempre s'equivoca. No facis cas de qui t'anomeni germà, fes cas de qui ho sigui de debò. No adoris tots els somriures que es veuen, que no se t'escapi cap somriure de debò, encara que no el vegis, encara que no sàpiga sortir. Si el cor et diu que allò que vols fer és bo i convenient, gosa actuar encara que hagis de demanar perdó o reconèixer després l'error; sempre és millor això que no pas haver de demanar perdó al teu cor per no haver actuat. Riu-te'n, si cal, dels que es riuen de la bondat; o plora per ells; o ignora'ls... però no renunciïs a la bondat. Si et diuen que tot allò que fas acabarà un dia sent rutinari, no t'ho creguis; i si ets dels que ja han descobert que la rutina no existeix, proclama sense vergonya que cada dia és únic, que cada hora és inigualable, que cada gest salva la humanitat sencera, que cada intenció deslliga riuades de felicitat silenciosa, i que l'amor és infinitament poderós perquè és l'energia que mata la rutina. Si trobes algú, que diu totes aquestes coses i que tot i així és imperfecte, felicita't d'anar ben encaminat, perquè el que resulta sospitós és trobar algú perfecte, i convé desconfiar de la filosofia que algú a qui trobes perfecte pretén ensenyar; la veritat sovint és a prop d'algú que va begut o que està boig, i amb això no vull dir que s'hagi de beure o tornar-se boig, ni que la veritat no pugui brollar d'altres persones. Sàpigues que, encara que la Bíblia digui el contrari, un alumne sempre arribarà a ser millor que el seu mestre per llei natural; sempre que el mestre sigui bo. Sàpigues que, encara que la Bíblia digui el contrari, les persones som més que palla que avui és i que demà es llença al foc; totes les persones som consciències aparegudes a l'existència sense haver-ho escollit i mereixedores del do d'estimar i de ser estimades. 

.

.

.

Gotes

Cauen tres gotes del núvol; es precipiten cap a terra. Mentre baixen es barallen, es discuteixen i acaben jerarquitzant, per tal de decidir qui mana, qui obeeix, qui posseeix més grams de l'aire que les envolta en la caiguda, qui té dret a promocionar primer que les altres cas que les circumstàncies manin convertir-se en gel perquè toca pedregada. 

Ho passen força malament amb les seves discussions, i sovint se senten ferides, humiliades, i acaben afirmant que la seva vida és una merda.

Tot això, poc abans de desaparèixer foses dins la terra, per a filtrar-se fins als corrents que les duran fins a una mar que no saben ni que existeix. Al núvol, ni l'han mirat, i quan pensen en el paisatge que les espera allà baix, tremolen de por i canvien de tema.  

.

Sobre l'aprenentatge de les llengües (II)

L'aprenentatge d'una llengua, inicialment desconeguda... 

...és sinèrgic; el poc que aprens multiplica la velocitat amb què aprendràs el molt que et queda...

...és transformador del substrat material del cervell i les seves connexions neuronals; el que avui et costa i et sembla impossible, demà mateix, o la setmana que ve, o el més que ve, et resulta fàcil i accessible; el teu ordinador intern, ell sol, ha millorat la potència; el cervell canvia amb el teu esforç...

...és com la caiguda d'un vel o l'aparició de la llum per un invident que recupera la vista; perquè un dia entens a aquell personatge que feia un discurs els mots del qual et semblaven un so separador, i tot plegat tot se't fa clar, i sents el to que el qui parla atorga a cada so significatiu i descobreixes el seu cor. El món esdevé un lloc més ple de gent per a comunicar-te i de documents que fins ara resultaven misteriosos i que als temps que vindran et regalaran hores de gaudi i de coneixements.

...és una lliçó de vida, perquè descobreixes que allò que un dia et semblava inabastable, impossible de dominar, és ja una realitat; i que no ha costat tant com et pensaves, i que el camí continua, mai no se sap prou; i t'adones que això mateix ho pots aplicar a qualsevol altre aspecte de la vida. Descobreixes també que com més ganes i alegria posis davant dels petits i anònims triomfs, amb més velocitat aprens. Descobreixes que allò que et deien referent a que només els nens poden aprendre una llengua, i a que la màxima capacitat per a l'estudi té lloc a la joventut, no és de tot cert, perquè l'edat t'atorga capacitats intel·lectuals diverses, amb matisos molt concrets, que compensen la possible pèrdua de potència, si és que aquesta pèrdua existeix. I en un conjunt, el potencial intel·lectual, valorant el que guanyes i el que perds amb els anys, va millorant dia a dia, sempre que no existeixi una patologia.

...és alliberador i humanament educatiu, perquè acabes estimant una cultura amb més intensitat i amb més coneixement de causa; descobreixes la seva ànima, que passa a formar part de tu.

.
.
. 

Sobre l'aprenentatge de les llengües.

El nen neix, i primer no parla.

Després comença a parlar força malament, balbuceja, escolta molt, mira molt, i ningú no li ensenya a parlar.

Continua parlant malament, comet errors de pronunciació fins i tot de significació, i ningú no el corregeix contínuament; qui ho intentés acabaria boig, perquè el nen només té un o dos anys i s'equivoca molt.

El nen escolta, observa, i continua parlant encara que ho faci molt malament; ningú no li retreu de continu els errors gramaticals; l'estimen molt, riuen molt amb ell; el nen cada vegada té més ganes de comunicar-se perquè riu molt amb la gent que li parla.

Té dos anys, i ningú no li ensenya gramàtica, ni semàntica, ni estil, ni pronunciació, ni listenings, ni phrasels verbs, ni pronoms febles... El nen simplement viu i fa servir la poca llengua que sap, gairebé res.

Ningú no li ensenya, i aprèn. No es preocupa d'aprendre; fa servir la llengua tan limitadament com pot; i aprèn molt i en poc temps. No li fa vergonya equivocar-se; potser no sempre sap ni que s'equivoca; intenta fer-ho millor sense pensar que no ho fa bé. Parla perquè desitja amb tot el cor comunicar-se.

Aprèn els misteris més enrevassats de la llengua sense ni tan sols saber llegir ni escriure.

I progressivament, sense mestres, acaba parlant gairebé correctament, amb només tres, quatre... anys. Tant si és alemany, com xinès, com basc, com anglès...

No ho sé... potser hauríem de revisar el sistema d'aprenentatge de les llengües...

.

.

Podria ser que, demà passat, el meu cos estigués dins d'un nínxol; segurament m'enterrarien dijous al matí. La cerimònia laica seria dijous a les deu, al cementiri de Terrassa.

Ens defineix el canvi. Som un ordre que canvia de molècules cada set anys, però que manté l'essència de l'ordre, els records i els fenotips. Mai no som iguals. I així com el canvi ens defineix, el canvi també ens mata. Si no canviéssim, no moriríem. Si no canviéssim no tindríem crisi ni alteracions ni sotracs. Si no canviéssim, allò que anomenem vida no existiria, i ens moriríem per manca d'estímuls. El canvi ens tortura i alhora ens alimenta. El canvi ens revifa i ens va matant a poc a poc. Els meus alumnes, els que conec ara, no existiran d'aquí a dotze mesos; seran persones diferents; conservaran el pobre registre d'alguns records a l'arxiu microelectrònic de la memòria; registre feble i erroni que canvia sovint els records, que els modifica, que els maquilla a les ordres del subconscient. Però l'experiència d'anys em confirma que seran pràcticament uns desconeguts. Amb els fills passa una mica el mateix; potser no tant, perquè els veiem en el nostre dia a dia de convivència, que en teoria no s'acaba fins a la vida adulta. 

El canvi fa que no puguem conservar mai res. El canvi de tot el que existeix, i especialment de les persones, fa que no sigui veritat que tinguem una feina assegurada, una casa, unes possessions. Avui escric això, però si em moro d'aquí a cinc minuts, demà passat, el meu cos estarà dins d'un nínxol; segurament m'enterraran dijous al matí. La cerimònia laica serà dijous, a les deu, al cementiri de Terrassa; i potser fins i tot serà una cerimònia religiosa, perquè la gent que m'estima potser no estarà en condicions de preocupar-se d'aquests detalls, i vivim en una mena de món a on si et descuides et foten la cerimònia religiosa per defecte, perquè a les societats poc democràtiques les coses van així. 

I aquesta reflexió que faig, i que a alguns us fa esgarrifar, va també per a vosaltres. Sou éssers canviants i podeu estar enterrats dijous al migdia. Jo personalment, prefereixo no estar enterrat dijous, perquè tinc anglès a les 14:30 i no me'l vull perdre. 

Amb tot això que escric, no pretenc fer humor negre; només escriure sobre la realitat. Però ara vull afegir també, que tot i això, tot i aquesta possibilitat, que no és pas ciència ficció, la vida és un miracle, la vida paga la pena, la vida és una joia. 

No passa res pel fet que ens puguem morir d'aquí a cinc minuts, sempre que visquem de manera que no passi res. No passa res, perquè estimem amb tot el cor i amb sinceritat les persones que tenim a prop, i aquest amor fa que la mort no ens espanti, perquè sentim que aquest amor és més poderós que la mort, i que d'alguna manera que no comprenem, continuarà treballant. No passa res, perquè, ara, quan acabi d'escriure això, miraré el cel i veure un parell de planetes. I sentiré el vent de Sant Llorenç que fa olor de pi, i que cada dia que passa és més càlid. Sento que la primavera s'acosta i per això m'importa ben poc poder-me morir. No passa res, perquè no només m'estimo la meva família: m'estimo els indiferents, m'estimo els que no m'estimen, m'estimo els que no em coneixen, m'estimo els qui fins i tot coneixent-me no senten afecte per mi; m'estimo fins i tot els que m'han fet, em fan, o em faran mal alguna vegada; m'estimo els qui he fet mal, i em sap molt de greu haver fet, poc o molt, la meva part de mal del món que put i de la qual em penedeixo. 

Vivim un temps en què tothom parla dels qui fan el mal, dels corruptes, dels criminals, dels mentiders... i l'enuig té justificació... però no escolto a ningú, o a quasi ningú, parlar del seu mal, del mal que ell o ella fa. Potser ens centrem excessivament en el mal que fan els altres i cometem l'error de no veure el mal que fem o que hem fet nosaltres. Jo penso sovint en el meu mal, els petits (o menys petits, qui sóc jo per a jutjar-ho?) mals que he fet i que només sé jo. De jove em van ensenyar a pensar en aquest mal i a tenir por d'un déu justicier; avui dia, intento, sempre que hi penso, de veure aquest mal com una oportunitat per a millorar, no pas per a ser més bonic o per a lluir més, sinó per a fer més felices les persones que estimo. No em fa por déu, m'ha fet ell; ell sabrà. Detesto el mal perquè estic enamorat del benestar de les persones i em fa fàstic no treballar per aconseguir-lo. Crec fermament en això que acabo d'escriure, i hi creuria encara que ningú no ho llegís i encara que el mateix déu hi estigués en contra, i encara que no existís déu. És el benestar dels primats Homo sapiens el que desitjo, i la llum de l'amor a les seves ments. Estimo aquest mono meravellós capaç de mirar enfora i de donar la vida, si cal, pels qui estima; no només morint per ells, sinó el que és més difícil, vivint per ells. Estimo aquest mono capaç de crear, capaç de fabricar bellesa, capaç d'anar més enllà dels seus límits; un mono que entranyablement no s'adona que és un mono, i que com un nen petit que es pensa que ja és gran juga a ser el que encara no és. És un mono que té por moltes vegades, i jo l'entenc. Tenim la derrota a dins, ens surt de la sang, i ens fa por que ens domini. Estimem molt i per això tenim molta por. Però si no estiméssim, no seríem humans. Em declaro defensor d'aquest mono, i absolutament convençut de les seves possibilitats de supervivència i d'evolució biològica i cultural. No hem acabat d'evolucionar; i el futur veurà prodigis que ara només es poden assaborir a les pel·lícules de ciència ficció.

No passa res si dijous al mati m'enterren, perquè estic viu i m'agrada la terra que trepitjo, i estic content del que faig i, en general, i essent optimista, del que he fet. 

El que tinc a dins, i que no sé expressar, em permet sentir que no passa res si dijous m'enterren. De tota manera, preferiria que fos passat l'estiu, perquè així podria aprofitar la platja. I si és d'aquí a uns anys millor. I si passo dels cent, doncs cap problema.  

.

.

.