El nen neix, i primer no parla.
Després comença a parlar força
malament, balbuceja, escolta molt, mira molt, i ningú no li ensenya
a parlar.
Continua parlant malament, comet errors
de pronunciació fins i tot de significació, i ningú no el
corregeix contínuament; qui ho intentés acabaria boig, perquè el
nen només té un o dos anys i s'equivoca molt.
El nen escolta, observa, i continua
parlant encara que ho faci molt malament; ningú no li retreu de
continu els errors gramaticals; l'estimen molt, riuen molt amb ell;
el nen cada vegada té més ganes de comunicar-se perquè riu molt
amb la gent que li parla.
Té dos anys, i ningú no li ensenya
gramàtica, ni semàntica, ni estil, ni pronunciació, ni listenings,
ni phrasels verbs, ni pronoms febles... El nen simplement viu i fa
servir la poca llengua que sap, gairebé res.
Ningú no li ensenya, i aprèn. No es
preocupa d'aprendre; fa servir la llengua tan limitadament com pot; i
aprèn molt i en poc temps. No li fa vergonya equivocar-se; potser no
sempre sap ni que s'equivoca; intenta fer-ho millor sense pensar que
no ho fa bé. Parla perquè desitja amb tot el cor comunicar-se.
Aprèn els misteris més enrevassats de
la llengua sense ni tan sols saber llegir ni escriure.
I progressivament, sense mestres, acaba
parlant gairebé correctament, amb només tres, quatre... anys. Tant
si és alemany, com xinès, com basc, com anglès...
No ho sé... potser hauríem de revisar
el sistema d'aprenentatge de les llengües...
.
.
No comments:
Post a Comment