Cap animal, fora de la bèstia sàpiens, ha cremat viu mai cap altre animal

Si t'has assegut al pendent que du al Montcau a l'hora que el Sol s'amaga un dia en què no hi ha ningú, hi haurà realitats que entendràs sense que ningú t'hagi d'explicar. De fet, quan som petits, en sabem moltes, de coses, que ningú no ens ha d'explicar. Sabem que existir és bo encara que ens facin por algunes coses. Sabem que estimem els pares, els germans. Sabem que l'olor del bosc és agradable. Sabem que ens agrada més un bosc ple d'arbusts, sense camins ni dreceres, que no pas un parc urbà ple de facilitats previsibles. Tot això ho sabem quan som petits; i no ens ho han explicat. 
La saviesa de quan som petits és menyspreada pels fariseus. Tampoc no ho diuen, que la menyspreen, però es nota quan parlen. "El nen", diuen, fins i tot quan es refereixen als fills grans i majors d'edat. "El nen". I parlen amb un to de superioritat del món dels nens com si fos una juguesca ridícula, perdonable, graciosa fins i tot.
Els fariseus han estudiat, i són grans, encara que alguns siguin joves. Els agrada molt l'aspecte de les coses, de les persones, la imatge, les formes. Adoren les formes i arriben a creure que són el tot. Els nens. en canvi, són de la terra; els agraden els porcs, les granges, el fang, les pedres, la pluja, els bassals... Els Fariseus adoren els ritus, la sacralitat de tot, la superioritat del poder i el domini establert. Creuen en dimonis i en déus, en bons i dolents, i no canvien ni un bri d'allò que creuen, perquè estan atrapats pel dogma, per la por a l'infern, per les creences que els van introduir quan eren nens i quan es van creure que ser nen implicava patir de manca de saviesa.
Però, aquí, al Montcau, a la seva pedra roja, amb aquest flaire de romaní i farigola, amb el soroll a cops esvalotat dels senglars corrent amb els cadells... Aquí... sols i sense claca, els fariseus se senten buits. 
La terra ens retorna aquella espontaneïtat dels deu anys. Naixem i ens trobem nens o nenes. I vénen els homes i dones grans i van dient la seva. Ens ho creiem tot. Sempre és així fins que un dia, alguns potser descobrim que allò que ens explicaven ni ells no ho sabien del cert. D'altres s'ho continuen creient i es converteixen en els homes i les dones grans que s'acosten als nens i les nenes per a fer-los creure el que no saben del cert, el que els han ensenyat a edats tendres en què t'ho empasses tot.

Tot canvia quan un dia descobreixes que el món de debò, la Terra, el firmament de la nit amb els astres més propers encesos, la riba còsmica... és infinitament més bell que el recaragolament antropocèntric i mític dels fariseus i els seus derivats. La natura no ha inventat inferns eterns; tot s'acaba, el bo i el dolent; o si més no, tot es transforma. Cap animal, fora de la bèstia sàpiens, ha cremat viu mai cap altre animal. Cap animal, fora del mono sapiens, ha torturat mai cap altre animal. Cap animal, fora del pedant sàpiens, s'ha inventat doctrines que condemnen a l'infern i que dibuixen un déu infinitament feliç malgrat els condemnats i malgrat els que es moren de gana. Cap altra bèstia ha extingit quasi completament totes les altres bèsties; cap, a excepció de l'Homo Sapiens, que desenvolupa un creixement bacterià a la seva població, que canvia el paisatge com les cèl·lules cancerígenes canvien un òrgan sà.
 Aquesta espècie s'ha allunyat tant de la terra, del paisatge del Montcau, de la visió dels estels a la nit, del caliu de les fogueres davant de la cova quan els avis explicaven històries als petits i els cantaven cançons... S'ha allunyat tant de tot això, que s'ha convertit (en la persona dels seus fariseus tan abundosos) en el dimoni que s'ha inventat ell mateix per a justificar la seva pròpia deriva. És un individu, el fariseu poderós (laic o creient tant se val), corromput en el seu orgull, que pel vici de no dubtar del que li han ensenyat sempre, roman al seu error, convençut que és un sant, que és savi, que és bo... mentre defensa i col·labora en la construcció d'una societat falsa, injusta, elitista, classista, masclista...
I no se n'adona.

Si t'has assegut al pendent que du al Montcau a l'hora que el sol s'amaga un dia en què no hi ha ningú, hi haurà realitats que entendràs sense que ningú t'hagi d'explicar.

Desaprendre, igual com desobeir, és potser un els actes més contundents i més importants de la construcció personal.

Hi ha gent que no és que posin un punt agre a la vida, és que són agror, la duen a dins; a estones l'adormen amb píndoles d'ego i fantasies de l'inconscient; però estan amarats i amarades a l'agror, a la ironia, a la sàtira, a l'escepticisme, a la negativitat. Per intentar entendre què són i què tenen ells, miren el que són els altres i el que tenen els altres. I quan es miren a si mateixos, miren els títols, les càtedres, les fites; sobretot, les que són més valorades socialment, acadèmicament, mediàticament... Viuen amb una perpètua angoixa pel que fa a les lloances i els èxits dels altres. No saben, no poden, no aconsegueixen, no entenen... la felicitat que produeix estimar la petita cosa que som cadascú, per petita que sigui, o agrair el raig de sol que entra per la finestra, o el gust de no jutjar els altres, o la discreció de passar desapercebuts si es pot, o la dolçor vital de no criticar ningú, o el plaer de somriure sense interpretar... No poden. I no en són culpables.

Sóc dels que, malgrat el pes contundent de la càrrega genètica, creuen en el poder de l'educació; de la bona i de la dolenta. Totes dues fan la seva feina. L'una construeix, l'altra deforma. Tot allò que hem escoltat als primers anys de la nostra vida, el valor que donaven a les diferents realitats de l'entorn els qui ens van educar, la manera de mirar d'ells, les prioritats, les jerarquies, les pors, la vergonya, la culpa... Com esponges, ho vam absorbir tot. I amb la garba de la genètica, vam aparèixer un dia en una societat que a banda de totes les influències inicials, també educa, i també deseduca. 

A cops, alguns, i de vegades, tenen el privilegi de desaprendre. Desaprendre els valors que no ho són. Desaprendre les mirades que no són naturals o que obeeixen instints o tradicions inhumanes. Desaprendre és una part important del procés educatiu, i és potser la més difícil, perquè, sovint, l'instint d'obediència als líders de la tribu, als ancestres, impedeix el difícil gest de llançar-se al mar quan s'està a més de mil quilòmetres de costa i l'aigua és negra i freda, i les onades, enormes. Però si saltem, descobrim que ens convertim en amfibis, i que el món és veu diferent des d'altres punts de vista, i que si som capaços de parlar llengües que tenen diferents accents, ens serà també més fàcil comprendre com en som de diferents tots, i com ens pot enriquir no partir de dogmes apresos, sinó contemplar la realitat com és i gaudir de la seva bellesa.

Desaprendre, com desobeir, és potser un dels actes més contundents de l'auto construcció personal quan brolla de la voluntat i de la necessitat de ser sincers amb la vida. I és també el gest més alliberador, perquè tornem a néixer.

I mirant la bossa que portem, observem el que hem desaprès i llençat; ja no hi és; però dins la bossa, hi queda tot allò de bo que ens han ensenyat i que no hem rebutjat: l'essencial, el que trobem dins nostre, l'energia d'on agafem la força necessària per explorar aquest món tan bell i tan ple de gent tan meravellosa.

El món és ple d'àngels, de persones bones, algunes de les quals encara potser no han descobert que ho són, o que tenen por, o que estan tristes, o que una part del seu cervell, sense ni tan sols saber-ho elles, està trista.
Hi ha qui parla de neteges, de desinfeccions, quan es refereix a persones, a persones humanes; és el llenguatge de la racionalitat descarnada, l'agror, l'escepticisme, i el sublim i sibil·lí art d'intentar manipular els altres en benefici de la pròpia comoditat; no són culpables tampoc de no haver desaprès. Afirmen ser allò que a les seves orelles els sona bé ser, però no se senten ser res; agror, por, ego, inseguretat, orgull, ignorància essencial de l'essencial. No són culpables. Necessiten amor, com tothom; si cal des de lluny si tenen punxes. Si es pot, de més a prop; cadascú coneix la seva força i sap fins a on pot arribar.



  

Quanta, quanta... miserable violència! Primats que no saben que ho són!

Tornen aquells temps, estimat blog, en què ens llegim i ens escrivim tu i jo, i quatre meravellosos gats més que sempre seran benvinguts; però... igual com passava al principi, tot allò que ens diem té un valor infinit, perquè ho diem amb sinceritat. Aquest és un oasi a on la censura i l'autocensura no hi tindran mai lloc malgrat l'odi dels enemics de la llibertat.

Començo pensant en l'Otegi, algú que va treballar fins a perdre la llibertat perquè el terrorisme s'acabés. Diuen que va ser membre d'ETA; jo no ho sé, però no ho considero essencial, tenint en compte que ha treballat (sense preocupar-se de les conseqüències personals que això li podria comportar) per tal que ningú hagués de morir, ni viure amb por, a causa de les seves idees, al País Basc i a Espanya. M'importa qui és ara, no qui va ser, si és que va ser alguna cosa. 
Aquest dret al canvi, a la rectificació, a la lluita per la pau dels qui no sempre han tingut clara aquesta necessitat de lluitar per la pau, és un dret humà i una exigència de cadascú amb cadascú. 
Gent que va missa, que parlen de moral, que defensen les bones formes, que reivindiquen el seny... anomenen terrorista a Otegi per un suposat passat, sense tenir en compte qui és ara, què ha fet ara, què ha aconseguit ara... No tenen la mateixa vara de mesurar pels seus reis, pels seus dictadors, per les injustícies històriques... Disculpen qualsevol atrocitat, a cops amb el mediocre "I aquests ho han fet pitjor...". I continuen anant a missa i mirant l'Otegi com si fos el jove dels anys setanta, que ja no és, només perquè té unes idees contràries als seus dogmes polítics i religiosos. 

Els ultres amb tern i formes suaus, manipuladors, de guant blanc, amb la seva intolerància a la dissidència, ataquen fins l'ètica de la mateixa religió que afirmen professar, negant el dret a la rectificació i al canvi de persones humanes.

Com podríem parlar d'amor si no creguéssim amb tota l'ànima que l'amor és més important que la llei i que el càstig, que només és absolut l'amor, i que la resta són convencionalismes de l'època i del temps que vivim. Neguem-nos a parlar d'amor si no és amb la intenció neta. Rentem-nos la intenció amb aigua i sabó abans de mentir parlant d'amor quan no veiem persones sinó subjectes jurídics. Perquè sabeu...? Tancar a la presó a algú durant dècades és pitjor que matar-lo. Negar-li el plaer de trepitjar el fang humit dels camins del bosc, de respirar l'alè del romaní i de la farigola, de contemplar una posta... i tot això durant dècades... Robar-li la infantesa dels fills, la pluja de tants dies, la mar, els carrers del món, el contacte amb la humanitat... Si el matéssiu, no li fareu tant de mal. I alguns de vosaltres, que us considereu catòlics, i que us teniu per bons, aplaudiu amb les orelles l'empresonament de tantes persones bones a les quals anomeneu criminals. Heu perdut la vergonya, el sentit del patetisme, l'amor a la vostra pròpia dignitat. No estimeu ningú, perquè no els estimeu a ells. Us penseu que l'amor és un barret que es treu i que es posa per abillar-vos i quedar bé amb els companys de confraria. No estimeu. Us fan fàstic les persones que no pensen com vosaltres, i la vostra ment troba més còmode considerar-los criminals i destruir-los la vida. Si les executéssiu, no els faríeu tant de mal com engarjolant-les durant dècades. Sou aparença de senyors, però us arrossegueu per terra com els rèptils. Feu apologia del dolor dels innocents, i jugueu amb els mots com si la veritat depengués del vostre poder manipulador. Només vosaltres us podeu salvar.

I durant segles, s'ha considerat que la tortura i mort d'una persona salvava la gent. Jo us puc dir que la tortura i la mort no salven de res, que el que salva és ser bones persones. Pere no era Satanàs. El Jesús que vosaltres considereu déu es va equivocar deixant-se matar, si és que es va deixar matar. Déu no necessita que els innocents siguin torturats, perquè si així fos no seria déu; s'assemblaria més als miserables déus mitològics, plens de defectes humans, com la ràbia, la rancúnia, l'enveja. El déu que us heu inventat és un déu mitològic que procura inferns eterns per aquells que es moren, quan per contra, els metges, amb un amor infinitament superior al déu que us heu inventat, intenten salvar-los la vida, independentment que sigui bones persones o no. La justícia que atribuïu a déu és una mena de ràbia desbocada, venjança, rancúnia... que segons la vostra doctrina es calmaria amb un suposat infinit i etern dolor sobre una pobre criatura culpable i miserable que va ser feta així, o potencialment així, pel mateix déu que la castiga. No us fa vergonya descriure déu així? No us fa por que el déu de debò s'enfadi amb vosaltres de tan malament com esteu tractant la seva imatge?
Tots els éssers humans tenen una dignitat infinita que no poden perdre ni que ho vulguin ells. Tots ells són infinitament estimats per allò que està per damunt de l'existència. Totes les consciències són adorables. Totes han nascut per estimar i per ser estimades. Totes formen part d'aquesta natura que ho embocalla tot, que mata i que far néixer, que dibuixa paisatges indescriptibles i que ens regala un silenci abillat de sons majestuosos, el símbol de la lentitud i la força dels segles. Fóra bo que busquéssiu déu rere les fulles dels arbres, a l'aroma de la pluja, a les corbes immensament belles d'un cos nu i viu, a la veu d'algú que canta amb l'ànima, al tacte de la sorra sota les plantes dels peus, a la dolçor d'un son reparador, a la rialla d'una criatura.... Deixeu-vos de lleis, de càstigs, de focs i de ràbia... la justícia és la destrucció del mal, i cap persona és el mal. La vostra fe violenta us fa ser violents, ni que els vostres actes apareguin com a pacífics. 
Es pot ser violent en una oficina. Es pot ser violent, ràbiosament violent, en un jutjat, i sense aixecar-se de la cadira. Es pot ser inhumanament violent en un banc. Es pot ser violent mentre somrius i menteixes, mentre dones la mà i odies. Les doctrines religioses violentes fan que les persones siguin interiorment violentes, i que sense adonar-se'n, generin una violència invisible però tremenda allà a on vagin. Contempleu trenta infants silenciosos amb la mirada trista, i no us penseu que estan en pau, probablement visquin enmig d'una violència anomenada indiferència, solitud, por, inseguretat, pressa, estrès...

No heu pensat mai que la vostra obsessió en aconseguir que un grup funcioni amb normes repressives és una forma invisible de violència i un fre a l'educació? Quan és que fa bé algú alguna cosa, quan ho fa per la imposició de les normes, o quan ho fa perquè creu que és bo fer allò que està bé? La substitució de l'educació per les normes significa la mort del progrés individual; l'abundor de normes, de permisos, de límits, de repressió, de crits, de renys, de càstigs, de claus, de portes, de panys, de reixes, de controls... indiquen que una societat té por d'ella mateixa i que enfosqueix la llum que tantes persones tenen dins; llum que necessita fer una instància per brillar. 
Les normes no substituiran mai la necessitat dels valors i del valor de les persones. 
   

El dia que mentre estava sopant en un restaurant d'Irlanda en Mickey McConnell em va demanar que cantés una cançó.

Estava sopant al Restaurant McMunns de BallyBunion quan de sobte Mickey McConnell em va demanar que cantés una cançó. I em vaig sorprendre tant que només se'm va acudir de cantar una de les cançons més famoses de Catalunya, del grup Esquirols, sobretot pels que hem estat a esplais.

Va ser un moment molt especial.

La imatge

Ni una pedra simètrica. Ni una posta igual que una altra. Cap gra de sorra repetit. La imatge de la la Terra i de l’univers és atzarosa i lliure, no subjecta a cap estil, salvatge en el sentit més literal de la paraula, i infinitament bella.

Els humans tenim la tendència a la uniformització. Uniforme, que ve de “Una Forma”. Però a la natura no hi ha una sola forma, perquè no és reduccionista ni té traces d’autisme com la nostra ment humana.

Diuen que hi va haver una època, fa desenes de milers d’anys, en què els humans, com a espècie, teníem, tots, traces d’esquizofrènia. Quan passava això, l’esquizofrènia no era considerada una malaltia, sinó una manera de ser, un do; significava la capacitat de parlar amb déus i d’escoltar oracles. 
Diuen també que la humanitat amb els milennis va canviar, i que les traces d’esquizofrènia es van fer residuals dins la població; i que les traces que la població va experimentar a continuació, i que encara experimenta, són de quelcom similar a l'autisme; l’obsessiva necessitat d’assolir una única forma, estil, línia, harmonia… en els objectes elaborats: els camals dels pantalons iguals, una cama de l’altra; els mitjons iguals, un peu de l’altre; el cabell, pentinat; l’estil, el majoritari. La decoració, el disseny, les formes del dia a dia… totes elles dins la línia majoritària de l’època i del lloc.

Però el cert és que la natura sempre va per damunt de la reducció humana, i és diversa, sovint imprevisible, caòtica en les formes. Des de Schrödinger i Planck, també és indeterminada… i sobretot, sobretot… immensament bella. Tambés és antropocèntricament parlant, imperfecte… en el sentit que genera individus diversos, amb mutacions i variabilitats que provoquen una selecció genètica cruel, però real. La realitat és diversa, i conté en ella mateixa una bellesa difícil, però enorme. 

D'altra banda, el perfeccionisme és la mort de la creativitat. Exigiu-li a algú la perfecció abans de poder dedicar-se a alguna activitat, i aconseguireu que mai no progressi i que l'acabi abandonant. Qui de nosaltres parlaria si de nadons ens haguessin fet callar perquè no parlàvem prou bé?

La meva imatge és la terra i la pedra mòlta; l’onada i la nuesa; la satisfacció de no amagar-me com a principi identitari; el viure sense por; el goig d’expressar el que penso i el que estimo i no ocultar-ho; el gust de caminar satisfet del que he après, del que he sentit, del que he viscut, i no dissimular-ho. La meva imatge és una cançó d’esplai, l’olor de suarda després d’una excursió al Collsacabra, una cabana feta amb palmes en una platja deserta de Tarifa, arrossegar-me pel fang i rentar-me amb la mar, la llibertat de parlar (com diuen els americans) "freedom of speech", el dret a ser diferent o igual pel fet de ser jo, la convicció que els diners i el preu de les coses no les dignifiquen, el plaer i l’honor de fer el que faig perquè m’agrada fer-ho, i fer-ho bé, i no per cobrar. Aquesta és la imatge tal com jo l’entenc; una conseqüència d’una manera de fer les coses, no pas una línia uniforme, ni una marca comercial, ni una aparença. Quan la imatge és aparença, llavors és una disfressa, i una mentida. La imatge ha de ser el besllum d’una realitat que brolla de l’interior i que és tan lliure que fins permet l’anarquia. I que és tan lliure, que no s’amaga, que no té por, que no se sotmet.
.
.
.

L'oximoron de la justícia

Com una estàtua de marbre blanc,

el tacte fred, la textura suau;

gèlida i eternament dura.

L’àngel cruel, lent i inhumà de la justícia injusta.

Llavis fins.

Simulació d’una ànima que és sols un codi.

Oxímoron que tem la gent normal,

perquè en mirar l’estàtua, se saben cap de bestiar,

aliment de voltors.

La toga va estudiar amb orgull,

una doctrina que es vesteix de pau i practica la guerra.

Avui,

els fruits del seu estudi són el dolor de les famílies,

l’empresonament de més de dos milions de lliures voluntats polítiques,

l’execució freda, i en diferit, d’un país sencer;

genocidi invisible de milions d’esperances.

Blancs cabells de marbre fred,

mirada buida, orgull silent que es devora a si mateix.

El discret pas de la mort;

figura fosca esbossada en oli odiant;

oli fet protocol, llei i sentència;

oli elegant, gris, repulsiu, llefiscós, inhumà.

Et mastego i ets pedra amarga.

Et miro i ets llum negra,

foc que glaça,

somriure que menteix.

Necessites un vestit que atorgui dignitat;

tu n’has foragitat la teva.

Mai no podràs estimar cap infant,

perquè, en benefici de la teva estàtua,

has esquinçat l’ànima d’uns quants infants.

El teu servei és la sembra del dolor,

per fer créixer l’espiga de la ignonímia,

i segar, al juny, la collita de l’imperi del mal.

Ets el mal sense ni tan sols sospitar-ho.

La teva missió és obediència;

el teu pensament, el mecanisme tendenciós del poder;

i el teu nom, legió.

Quant tens gelosia, jo ho noto, ho sento. Tu no ho saps, però ets una titella del teu inconscient.

La ignorància d'algunes persones pel que fa al funcionament de la ment, de la seva ment, i del poder de l'inconscient, del seu inconscient, en relació a la fabricació dels pensaments, provoca que siguin titelles, els fils de les quals estan moguts pels seus instints més primitius.

Molts pensaments que aparentment desenvolupem de manera lliure i voluntària, estan suggerits, alimentats, fabricats... sense que ho sapiguem, per la part de la ment de la qual no som conscients (inconscient), però que té capacitat per raonar, calcular, decidir, parlar amb la nostra ment...

Si ho saps, l'inconscient ho té més difícil. Tu deixes de ser impulsiu, analitzes perquè t'ha vingut aquesta idea, dubtes d'ella, t'esforces a ser objectiu encara que allò que la teva raó dedueix en ser objectiu, et molesti. Fas un exercici d'humilitat, i descobreixes en tu mateix aquella misèria tan comuna a tots els humans, fruit dels instints de competició, o conseqüències de males experiències infantils. Llavors, quan et descobreixes, l'inconscient es declara derrotat, i els pensaments que acaben apareixent no són els que fabrica ell, sinó els que tu saps que són certs.

Si no ho saps, ets una titella del teu inconscient, i esdevens envejós, gelós, malfiat, venjatiu, rancuniós, violent... i com a conseqüència de tot això, infeliç.

Si expliqués això a una persona de la qual estic convençut que és una titella del seu inconscient, no m'entendria, ni ho acceptaria, perquè té un títol universitari important... i és clar... amb aquest nivell, no cal que li expliquis res. Una persona que té un títol dels grossos, ho sap tot, té un nivell, i si alguna cosa no entén, vol dir que aquesta cosa és falsa, perquè una persona amb títol gros gros... ho entén tot.

En conseqüència... qui no és humil... és una titella del seu inconscient.

La humilitat ens permet gaudir amb les lloances que reben els altres, i que quasi sempre són merescudes, i agrair a l'existència haver pogut compartir un temps amb aquestes persones merescudament admirades. Ens alegrem de la seva alegria, i gaudim el doble, perquè la seva sort és motiu d'alegria per nosaltres, igual com la nostra sort és motiu d'alegria per nosaltres, per tant, doble alegria.