Tornen aquells temps, estimat blog, en què ens llegim i ens escrivim tu i jo, i quatre meravellosos gats més que sempre seran benvinguts; però... igual com passava al principi, tot allò que ens diem té un valor infinit, perquè ho diem amb sinceritat. Aquest és un oasi a on la censura i l'autocensura no hi tindran mai lloc malgrat l'odi dels enemics de la llibertat.
Començo pensant en l'Otegi, algú que va treballar fins a perdre la llibertat perquè el terrorisme s'acabés. Diuen que va ser membre d'ETA; jo no ho sé, però no ho considero essencial, tenint en compte que ha treballat (sense preocupar-se de les conseqüències personals que això li podria comportar) per tal que ningú hagués de morir, ni viure amb por, a causa de les seves idees, al País Basc i a Espanya. M'importa qui és ara, no qui va ser, si és que va ser alguna cosa.
Aquest dret al canvi, a la rectificació, a la lluita per la pau dels qui no sempre han tingut clara aquesta necessitat de lluitar per la pau, és un dret humà i una exigència de cadascú amb cadascú.
Gent que va missa, que parlen de moral, que defensen les bones formes, que reivindiquen el seny... anomenen terrorista a Otegi per un suposat passat, sense tenir en compte qui és ara, què ha fet ara, què ha aconseguit ara... No tenen la mateixa vara de mesurar pels seus reis, pels seus dictadors, per les injustícies històriques... Disculpen qualsevol atrocitat, a cops amb el mediocre "I aquests ho han fet pitjor...". I continuen anant a missa i mirant l'Otegi com si fos el jove dels anys setanta, que ja no és, només perquè té unes idees contràries als seus dogmes polítics i religiosos.
Els ultres amb tern i formes suaus, manipuladors, de guant blanc, amb la seva intolerància a la dissidència, ataquen fins l'ètica de la mateixa religió que afirmen professar, negant el dret a la rectificació i al canvi de persones humanes.
Com podríem parlar d'amor si no creguéssim amb tota l'ànima que l'amor és més important que la llei i que el càstig, que només és absolut l'amor, i que la resta són convencionalismes de l'època i del temps que vivim. Neguem-nos a parlar d'amor si no és amb la intenció neta. Rentem-nos la intenció amb aigua i sabó abans de mentir parlant d'amor quan no veiem persones sinó subjectes jurídics. Perquè sabeu...? Tancar a la presó a algú durant dècades és pitjor que matar-lo. Negar-li el plaer de trepitjar el fang humit dels camins del bosc, de respirar l'alè del romaní i de la farigola, de contemplar una posta... i tot això durant dècades... Robar-li la infantesa dels fills, la pluja de tants dies, la mar, els carrers del món, el contacte amb la humanitat... Si el matéssiu, no li fareu tant de mal. I alguns de vosaltres, que us considereu catòlics, i que us teniu per bons, aplaudiu amb les orelles l'empresonament de tantes persones bones a les quals anomeneu criminals. Heu perdut la vergonya, el sentit del patetisme, l'amor a la vostra pròpia dignitat. No estimeu ningú, perquè no els estimeu a ells. Us penseu que l'amor és un barret que es treu i que es posa per abillar-vos i quedar bé amb els companys de confraria. No estimeu. Us fan fàstic les persones que no pensen com vosaltres, i la vostra ment troba més còmode considerar-los criminals i destruir-los la vida. Si les executéssiu, no els faríeu tant de mal com engarjolant-les durant dècades. Sou aparença de senyors, però us arrossegueu per terra com els rèptils. Feu apologia del dolor dels innocents, i jugueu amb els mots com si la veritat depengués del vostre poder manipulador. Només vosaltres us podeu salvar.
I durant segles, s'ha considerat que la tortura i mort d'una persona salvava la gent. Jo us puc dir que la tortura i la mort no salven de res, que el que salva és ser bones persones. Pere no era Satanàs. El Jesús que vosaltres considereu déu es va equivocar deixant-se matar, si és que es va deixar matar. Déu no necessita que els innocents siguin torturats, perquè si així fos no seria déu; s'assemblaria més als miserables déus mitològics, plens de defectes humans, com la ràbia, la rancúnia, l'enveja. El déu que us heu inventat és un déu mitològic que procura inferns eterns per aquells que es moren, quan per contra, els metges, amb un amor infinitament superior al déu que us heu inventat, intenten salvar-los la vida, independentment que sigui bones persones o no. La justícia que atribuïu a déu és una mena de ràbia desbocada, venjança, rancúnia... que segons la vostra doctrina es calmaria amb un suposat infinit i etern dolor sobre una pobre criatura culpable i miserable que va ser feta així, o potencialment així, pel mateix déu que la castiga. No us fa vergonya descriure déu així? No us fa por que el déu de debò s'enfadi amb vosaltres de tan malament com esteu tractant la seva imatge?
Tots els éssers humans tenen una dignitat infinita que no poden perdre ni que ho vulguin ells. Tots ells són infinitament estimats per allò que està per damunt de l'existència. Totes les consciències són adorables. Totes han nascut per estimar i per ser estimades. Totes formen part d'aquesta natura que ho embocalla tot, que mata i que far néixer, que dibuixa paisatges indescriptibles i que ens regala un silenci abillat de sons majestuosos, el símbol de la lentitud i la força dels segles. Fóra bo que busquéssiu déu rere les fulles dels arbres, a l'aroma de la pluja, a les corbes immensament belles d'un cos nu i viu, a la veu d'algú que canta amb l'ànima, al tacte de la sorra sota les plantes dels peus, a la dolçor d'un son reparador, a la rialla d'una criatura.... Deixeu-vos de lleis, de càstigs, de focs i de ràbia... la justícia és la destrucció del mal, i cap persona és el mal. La vostra fe violenta us fa ser violents, ni que els vostres actes apareguin com a pacífics.
Es pot ser violent en una oficina. Es pot ser violent, ràbiosament violent, en un jutjat, i sense aixecar-se de la cadira. Es pot ser inhumanament violent en un banc. Es pot ser violent mentre somrius i menteixes, mentre dones la mà i odies. Les doctrines religioses violentes fan que les persones siguin interiorment violentes, i que sense adonar-se'n, generin una violència invisible però tremenda allà a on vagin. Contempleu trenta infants silenciosos amb la mirada trista, i no us penseu que estan en pau, probablement visquin enmig d'una violència anomenada indiferència, solitud, por, inseguretat, pressa, estrès...
No heu pensat mai que la vostra obsessió en aconseguir que un grup funcioni amb normes repressives és una forma invisible de violència i un fre a l'educació? Quan és que fa bé algú alguna cosa, quan ho fa per la imposició de les normes, o quan ho fa perquè creu que és bo fer allò que està bé? La substitució de l'educació per les normes significa la mort del progrés individual; l'abundor de normes, de permisos, de límits, de repressió, de crits, de renys, de càstigs, de claus, de portes, de panys, de reixes, de controls... indiquen que una societat té por d'ella mateixa i que enfosqueix la llum que tantes persones tenen dins; llum que necessita fer una instància per brillar.
Les normes no substituiran mai la necessitat dels valors i del valor de les persones.
No comments:
Post a Comment