Les entranyes a les mans

Tilly singing in you tube by NemoThehero. (If the owner doesn't want it here, please tell me and I'll take it out)

.

.

.

Com tantes altres vegades a la meva vida, comprenc l'ànima del meu futur, la seva essència, mitjançant la contemplació de la muntanya que s'eleva ben a prop de la ciutat on visc i vaig néixer; reprodueixo així les antigues deïtats del cor dels meus avantpassats de fa més de cent mil anys, quan parlaven amb les muntanyes i els astres. Sovint, elimino l'estrès residual de la meva ment llegint poesia. També aconsegueixo l'actitud mental que necessito per a poder viure profundament cada instant, mitjançant l'acceptació del fet (inevitable) que un dia em moriré. I comprenc les paraules que la vida m'explica cada dia mitjançant l'acte estrany i únic de cantar i pregar amb una guitarra entre les mans; oracions a un déu no religiós que no comercia amb l'estimació el premi o el càstig, oracions que no demanen res, que només evoquen la força profunda de Gardel, de Porter, de Hollyday, o de l'instant... Cantar, per tant, no és una manera de festejar ni un mitjà per animar una berbena. Sovint cantar és una manera d'assumir la tristor, un camí per a comprendre l'aspror de determinats moments de la vida, un mecanisme per a parlar amb déu, una manera més fàcil de plorar, un mitjà per a dir-se a un mateix aquelles realitats que un mateix no és capaç de dir-se. Cantar no és una acció buida ni un exercici brusc; és un ritual per assassinar la rutina, per a capbussar-se dins la profunditat de la realitat i descobrir la bellesa amagada que ens torna la pau. Per tant, si algú veu un home o una dona amb una guitarra... que vagi amb compte; no estarà veient les aigües poc profundes d'un oceà conegut, sinó probablement algú que du les entranyes a les mans, algú que està plorant, o algú que està estimant; sens dubte algú que s'està rebolcant a les onades d'un mar misteriós; algú que carrega la guitarra per a ell mateix i per a l'imant que el crida, no pas per l'algú que se'l mira. Probablement, qui canta, no necessita ser objecte d'admiració, ni d'enveja, ni de judicis, ni de prejudicis, ni comparacions, ni competicions, ni cap de les foscors dels qui no veuen l'invisible. El que sí que li cal és un bri de llibertat i de quietud per a poder abraçar el déu que el manega mitjançant la cançó.

La invisibilitat de les coses visibles que mirem amaga una veritat visible que molta gent no aconsegueix de veure.  

Aquell que fa alguna cosa diferent a nosaltres no és un enemic, ni tan sols és diferent a nosaltres.

Res del que faig em classifica dins d'un estil de vida; i tot el que faig, en un conjunt, el pot fer intuir. 
Rotundament, no sóc el que faig, sóc només el que sóc. El que faig és un conjunt d'actes diversos i independents que poden donar a conèixer una petita part, molt petita, d'allò que sóc. El que faig no em fa diferent a ningú.

Hi ha gent a qui li sorprèn que algú a qui tenien encasellat dins d'un clixé actuï com qualsevol persona, com si allò que ens etiqueta ens impedís fer altres coses. Alguns alumnes, per exemple, se sorprenen que un professor prengui cafè, o patini. Els professors, a ulls d'alguns alumnes, només fan de professor (només "professoren", diria un poeta); només corregeixen, només castiguen, només s'enfaden, van sempre seriosos, i uns quants tòpics falsos més. Aquesta reducció, que fa somriure alguns que es pensen adults, la fem tots en un moment o altre. 
Les persones humanes necessitem etiquetar les altres persones, perquè si no, ens sentim insegures a l'hora de relacionar-nos i de tractar-nos. Recordo una persona que una vegada va veure dos gais que compraven mobles. "Són gais i compren mobles!" anava dient. Segons aquesta persona, els gais no tenen mobles; són gais i prou; i els gais fan de gais en tot i tothora; no compren mobles, no paguen factures, no badallen... Que ningú rigui, perquè qui riu, si s'examina a poc a poc veurà que comet errors similars amb altres perfils humans.  
Sovint, també, inventem enemics per a reforçar el grup. Necessitem imaginar-nos un enemic fort, irracional, inferior èticament, «pringat» en termes col·loquials... pringat en el sentit que no aprofita prou tot el que la vida li dóna segons el parer superb de qui s'inventa enemics. La invenció de l'enemic és un tic sàpiens habitual que reforça la unitat dels grups minoritaris, però a la llarga és un hàbit negatiu, perquè reprodueix la misèria de les pulsions dins de la ideologia concreta que dóna identitat al grup. Erri de Luca ho va dir en una de les seves novel·les: «l'enemic no existeix, ens n'adonem quan és mort». I és cert, l'enemic no existeix, ens l'inventem per atorgar-nos el miserable dret d'odiar i combatre en comptes de respectar i deixar lliures. 
Aquell que fa alguna cosa diferent a nosaltres no és un enemic, ni tan sols és diferent a nosaltres; pot ser que demà ens imiti en alguna afició, o no, o sí... Però allò que fa, o que no fa, no el fa diferent a nosaltres, tan sols evidencia que és lliure igual com nosaltres ho som. L'únic que cal és que cadascú sigui lliure per a fer el que senti que ha de fer, i res més.

Els grups que gaudeixen de llibertats minoritàries corren el risc d'adquirir tics sectaris, com a conseqüència de la por al fet de ser minoritaris, i de poder-ho ser encara més. Llavors , a banda de convertir-se progressivament en intolerants, engrandeixen les activitats identitàries del grup com si no fossin normals, com si necessitessin una iniciació, o com si fossin un esport o una pràctica, quan en realitat no són res més que llibertats que també ho són de les persones que no formen part del grup. Cap llibertat humana no és patrimoni exclusiu de cap grup sinó de la humanitat sencera, de cadascuna de les persones humanes, siguin quines siguin les seves idees i la seva cultura, i exerceixin o no aquesta llibertat. I la llibertat és una condició a la qual ens hauríem d'abraçar ni que en fer-ho moríssim. Més val viure sempre en risc sota la bandera de la llibertat, que abaixar aquesta bandera per abraçar una suposada seguretat que té els peus de fang i que és innoble. Res que per existir necessiti violentar la llibertat de les persones, en el seu dret a expressar-se o a viure en pau, mereix existir. I tot allò que s'aconsegueix amb el signe identitari de la llibertat és de debò, i a la llarga indestructible.
.
.
.

Si algun dia em costa moure'm...

Si algun dia estic malalt, i em costa moure'm; i sens dubte un dia serà així, crec que m'arrossegaré fins algun dels meus racons secrets per a estimar la mar i les roques, en una nuesa integral, ni que quan m'hi arrossegui em faci mal tot el cos. Mentre pugui arribar-hi, i tastar el fred intens del mar als ossos, i el bes indescriptible del sol i del vent a la pell, no temeré la mort, ni la malaltia, ni la incomprensió dels que em voldrien més segur i salvat en un llit.

Si algun dia em moro, si esdevinc lleig i malalt, inflat i ferit, potser nu i amb una bossa penjant d'un budell, m'arrossegaré fins algun dels meus racons secrets i em deixaré veure per la Terra que m'ha fet. I em capbussaré (amb compte, això sí) dins d'una mar en calma, entre les roques, i em sentiré intensament viu malgrat la probable mort que s'apropa.

Si puc fer això fins al final, ni que em costi... Si no arribo mai a tenir por del que diran, de l'acabament de la vida, del déu dictador que em van descriure, del risc del paisatge, del perill de ser lliure... Si per viure un segon més no em venc la llibertat ni la bellesa... no em farà por la malaltia, ni la mort, ni la vida. 

La honestedat dels petits moments

Els moments crepusculars de la vida ens fan veure que les petites coses, les que de vegades semblen secundàries, són la massa muscular de la vida, la substància, el moll de l'os, el tot. En aquest punt, l'estupidesa humana perd la seva disfressa i es percep com la malaltia de l'ego que és, sense falsedat. L'estupidesa deixa de fer-nos mal quan evidenciem que el que importa és la honestedat dels petits moments, la companyia sota un cel de tempesta, les cançons, els poemes, els somriures, el temps en què no es fa essencialment res més que ser-hi, el silenci al costat dels propers sense que estar callat sigui violent, el fet de deixar els altres en pau sense que deixin d'importar-nos. 
Les grans missions amaguen un ego pujat que s'adora a si mateix. El que és petit i quotidià, i potser discret i anònim, i el que té vocació de ser petit, i senzill i simple, és el que compta. Perseguir la glòria i la fama, competir, lluir... esdevé balmat i trist. El que val és acceptar fer les coses perquè vénen de gust i prou, aprendre, llegir a poc a poc, escoltar, escoltar molt i aprendre molt. Poca cosa més.

Vèncer la por

Vèncer la por no consisteix en creure's la ficció que mai no ens passarà res de dolent, sinó en adonar-nos que ni que ens passi alguna cosa dolenta, a l'últim, no ens passa res; i que si ens passa alguna cosa, tampoc no passa res.

Al final, ens morirem tots, i ja està. Els colors del mar que hem vist i amb els quals ens hem abraçat, l'olor de la pluja, i la capacitat de no evocar res fora del que veiem en el moment, i de no tenir cap futur al cap, fora del que veiem en el moment, són suficients perquè haver existit hagi valgut la pena. El que vingui de més serà un regal; com tot, de fet.

L'absència de por està a cada instant i a cada punt de l'espai; un cop recobrada l'estabilitat vital, és a l'abast de tothom. El vent ens ha portat, el vent ens mou, i el vent, un dia, se'ns endú, i el neguit, per molt que maldi, no ho pot ni ho podrà evitar; és més útil veure's un vas de vi tranquil·lament i sense pressa, i mirar tot allò de bell que ens envolta a on sigui que estiguem quan sigui que hi siguem.
.
.

"Ets tu", primera cançó que faig aquest estiu.

La primera cançó que he treballat de les que he fet aquest estiu. M'agradaria tenir temps per a preparar les altres.

El seu sentit serien les paraules que el vent li dirigeix a l'ésser humà.

Tornaran a ser nens

Al jardí de l'entrada, set o vuit avis callats i amb la mirada trista. El sol brilla amb força. El cel és esbandit; d'un blau intens i sense una boira. Al davant, les muntanyes de Guipúscoa, amb els prats d'herba gemada. Més enllà, França, els Pirineus i la mar. Arreu, olor de flors. Un hort amb pebrots, castanyers, cedres, roures, i un bosc que s'ensorra com una flassada flonja sota el turó damunt del qual s'alça la residència.

Un senyor, tan seriós com els avis i les àvies asseguts davant la porta, camina lent amb un bastó de fusta barrnissada. Ens examina. Som, potser, la novetat del dia. El silenci és estrany, perquè hi ha molta gent, i tothom callat, i el dia és molt bell.

L'edifici de la residència resta fidel a la línia arquitectònica d'Euskadi; les façanes amb els travessers de fusta vermella, les parets blanques.

M'agradaria dir-los que ben aviat tornaran a ser nens, però callo.

Tornaran a ser nens quan la nit s'acabi, i ho hauran d'aprendre tot de nou. I veuran per primera vegada un altre cop, el riu que ara coneixen tant, i la muntanya que senten tan a dins.

Assaboriran, com si no el coneguessin, el primer bes. I tornaran a plorar, a cantar i a riure. I els enredaran com a bens submisos; igual com els han enganyat en aquesta vida.

Tornarà, de nou, tot; el costós i el bo. I els deslliurarà la natura, com quan surt el sol, de qui són ara ells, del pes que arrosseguen. Tant de bo poguessin endur-se tot el que han crescut.

Tant se val... la infantesa tornarà a ser seva. I aquest tresor no es compra ni amb tot l'or del món. Arribarà tot sol, com l'alba i l'estiu, com l'adolescència, com la nit i el vent.

I en aquest espai ampli de solitud i pena, també hi ha Sol, i colors, i arbres, i herba, i la misteriosa i dolça presència invisible de milers d'infants d'altres mons ignots. Hi ha la veu d'Exupery, i les últimes cartes d'Alexander Jacob, i un Pernod en una taula al costat d'un riu al centre de França. I la inexplicable alegria de l'ara, que no té passat ni futur.

A l'ara, hi ha l'ambaixada de la infantesa; territori protegit enmig de la brutal nació d'éssers esclaus. A l'ara, hi ha llibertat, i llum, i melodia, i silenci. Un silenci tan diferent al dels avis i àvies de l'entrada de la residència! Un silenci ple de goig que fa néixer aigua d'alta muntanya dins de la boca.

A l'ara, hi ha el vent, i les fulles que cauen dels arbres, i el gustós oblit dels agressors i dels agressius, que ja no recordem.

A l'ara, hi ha els jardins saturnals, i les deus, i els boscos de fades, i els llacs d'aigües de vidre, perduts als racons més secrets del bosc, envoltats d'esquitxos i d'arcs de colors.

I tenim tots l'ara al jardí d'on vivim, als vitralls de la finestra quan mirem la vida del carrer, a l'olor de les galetes de l'armari de la cuina, al so esmorteït i llunyà d'una tele antiga, al repic de la pluja damunt d'una uralita oblidada. L'ara és el país dels privilegiats que l'han descobert i conquerit.

Tenim l'ara a la respatllera d'un roure que emergeix de l'herba descuidada; al so de les campanes del poble, lentes i càlides; a l'olor del fang; al so d'una rialla; al silenci dels mots i l'abundor de les sensacions.

Tenim l'ara, com el tot, a on només podem ser; i quan no hi som, ens posseeixen. Tenim l'ara com a únic llenç possible per a l'existència.

Qui té l'ara, no té passat ni futur.