Artesans de la foscor social.

Hi ha babaus que enyoren l'edat mitjana; la consideren una època noble, de gestes èpiques, de religiositat profunda. Són babaus; i si no ho són, són una cosa pitjor, són insensibles al sofriment humà, valoren les èpiques, els dogmes, la doctrina, l'ordre d'una civilització que sovint decapita els pobres, els deutors "abatut". Són pelleringues disfressats de senyors, i oculten a dins les febres malsanes de l'ego. Ells ho saben. 

Algú es pensarà que faig ficció, que descric personatges d'una altra època i que exagero els seus trets. Però el cert és que existeixen, i per molt que els expliquis o els insinuïs una mica de llum, no canvien. Creuen en dimonis i inferns; i el pitjor de tot: no estimen, perquè els han ensenyat que estimar no és allò misteriós que ens fa humans, allò que ens fa viure pel bé de l'altre, allò que ens fa plorar pel dolor que té un altre encara que no ens afecti directament... Per ells, l'amor és una llosa de pedra amb manaments gravats, la fidelitat a la norma mítica d'un déu revelat, o la idea enquistada d'una pàtria feta com tantes a força de guerres i de sang. Defensen, quan poden, la inquisició, la descriuen suau com una mare, i expliquen, fins al ridícul, com els delinqüents medievals desitjaven ser jutjats per la inquisició, de tan mare com era. Es consideren superiors a la resta de mortals. Criden com micos "panteïsta!" amb els ulls i la boca oberta per l'escàndol de trobar algú que rere les fulles dels arbres i el blau del cel hi descobreix un déu que és amor i que ells dibuixen com a pantocrator amb una fe cega i irracional. Quan ningú els veu, prescindeixen de les normes exigents d'abstinència i sacrifici que prediquen per als altres. Malalts d'ego, absorbeixen la bellesa dels bells i els fan seus, potser per a compensar la foscor de la seva ideologia. Elitistes i classistes configuren el seu grup d'escollits, que camina per damunt dels altres. I, tot i que es mostren públicament com austers i casts, sadollen els capricis del cor amb la proximitat i l'admiració treballada a cops de tòpic i d'afalac, dels seus escollits desitjats. Manipulen i pasturen la bona gent, que sent per ells admiració i que resta inconscient d'estar sent dirigida cap a les valls de l'integrisme religiós, social i polític. La societat s'enfosqueix per ells igual com passa davant de les coves quan el sol declina i surten els rats penats. Són treballadors de la societat fosca dels privilegis i les castes. No es veuen com són, i per això poden anar fent. Sense aquesta ceguesa no podrien sobreviure. La vergonya seria excessiva. O potser sense aquesta ceguesa canviarien?  

Existeixen, de debò, no me'ls invento.

.

.

.

Mentides

És hora de tombar mentides; aquelles mentides que t'ensenyen des de sempre com si fossin veritats; veritats dogmàtiques impossibles de posar en dubte perquè sovint són considerades fonaments de la vida i de la civilització. Mentides subtils a cops, dissimulades, que cap Sapiens (o molt pocs) posen en dubte, perquè no hi cauen, o perquè per pur adoctrinament no són conscients de la seva falsedat.

És mentida que la vida sigui una vall de llàgrimes; la vida està feta per a la felicitat de tots els individus; i és aquesta falsa concepció la que provoca que algunes persones no siguin felices, i que altres persones impedeixin la felicitat dels altres sense gaire remordiment. És mentida que la felicitat no existeixi, i que només hi hagi petits moments de pau o de benestar. Hi ha prou per tothom per a ser feliços tots; tot depèn dels fonaments del pensament, de l'exercici de fugir de l'ego i del compromís indestructible per la llibertat. 

És mentida que naixem amb unes qualitats específiques per a determinades tasques o pràctiques, i que no poguem sortir-nos del clixé que la genètica ens atorga; les capacitats i les qualitats sovint brollen de la pràctica duta a terme amb passió des dels primers moments de la infantesa. Són els educadors els qui, conscientment o inconscient, ofeguen qualitats, escapcen esperances, manipulen i orienten vides a criteri dels seus prejudicis, enganyen transmeten falses concepcions de l'existència sense adonar-se que enganyen, determinan el que podem fer i el que no, el que se'ns dóna bé i el que no, ens vesteixen al seu gust, ens donen forma com si fóssim fang, ens dibuixen i sovint ens limiten. Higueras, el tenista, va aconseguir arribar a ser el número set del món amb els peus plans despres d'haver escoltat d'un munt de gent assenyada que més valia dedicar-se a una activitat en la qual pogués triomfar, com si triomfar fos guanyar sempre, com si triomfar fos arribar a ser professional, com si triomfar fos guanyar diners. El món dels adults educadors està ple de goril·les amb càtedra i toga, i hàbit i perfum de santedat i saviesa; però goril·les ignorants i pedants, que no tenen res més que l'amor a la seva pròpia gloria, feta de fum i de fantasia. Ja som algú. No necessitem ser considerats ni arribar enlloc per a poder ser algú. Som algú des que naixem, i la nostra dignitat és infinita, fem el que fem, i arribem a on arribem.   

És mentida que el sistema judicial defensi la justícia. És un poder més, dels molts que hi ha. Els febles, sovint, han de triar a quin poder s'acullen per a poder sobreviure. Cada poder té una energia executiva que no se suporta en la justícia natural sinó en els convencionalismes socials i polítics d'un moment i d'un lloc. 

És mentida que un càstig faci justícia. És mentida que la presó ajudi a pagar els deutes amb la societat. És mentida que un càstig pugui convèncer o ensenyar un infant alguna cosa. Si ho entén pel càstig, no ho entén. Només els pensaments poden convèncer els pensaments.

És mentida que per redimir un mal acte calgui dolor o sofriment. És mentida que la vida sigui retallar-se plaers per assolir objectius superiors; no hi ha plaer més gran que aplicar esforços per a perseguir les il·lusions més profundes del nostre cor.

És mentida que el treball hagi de ser dur, desagradable, tens, estressant, desagraït. És mentida que les relacions entre persones que treballen juntes hagin de ser de competició, de gelosia, de lluita d'interessos.

És mentida que el mal sigui volgut o permès per déu.

És mentida que déu sigui com qualsevol religió el descrigui.

És mentida que dur gorra sigui de més educació o elegància que no dur-ne, i també és mentida el contrari. I és mentida que sigui correcte treure-se-la o correcte conservar-la al cap. 

És mentida que la resignació sigui una virtut.

És mentida que les persones no siguem animals; ho som; de fet, som monos, una espècie més de monos. És mentida que allò que pensem, ho pensem per decisió pròpia, perquè aquesta mateixa decisió pròpia no es tindria per decisió pròpia. 

És mentida que l'univers sigui com el veiem, com l'escoltem, com el toquem, com el tastem, com l'olorem. Perquè les sensacions, tot allò que copsem, són sensacions generades pel nostre cervell per a comprendre una mica l'ordre dels éssers. 

Hi ha tantes mentides... Un altre dia en dic més. I un altre dia us explicaré una tècnica per saber com trencar amb les mentides que ni tan sols sabem que ho són. Hi ha exercicis, però són difícils.

.
.
.