Hi ha babaus que enyoren l'edat mitjana; la consideren una època noble, de gestes èpiques, de religiositat profunda. Són babaus; i si no ho són, són una cosa pitjor, són insensibles al sofriment humà, valoren les èpiques, els dogmes, la doctrina, l'ordre d'una civilització que sovint decapita els pobres, els deutors "abatut". Són pelleringues disfressats de senyors, i oculten a dins les febres malsanes de l'ego. Ells ho saben.
Algú es pensarà que faig ficció, que descric personatges d'una altra època i que exagero els seus trets. Però el cert és que existeixen, i per molt que els expliquis o els insinuïs una mica de llum, no canvien. Creuen en dimonis i inferns; i el pitjor de tot: no estimen, perquè els han ensenyat que estimar no és allò misteriós que ens fa humans, allò que ens fa viure pel bé de l'altre, allò que ens fa plorar pel dolor que té un altre encara que no ens afecti directament... Per ells, l'amor és una llosa de pedra amb manaments gravats, la fidelitat a la norma mítica d'un déu revelat, o la idea enquistada d'una pàtria feta com tantes a força de guerres i de sang. Defensen, quan poden, la inquisició, la descriuen suau com una mare, i expliquen, fins al ridícul, com els delinqüents medievals desitjaven ser jutjats per la inquisició, de tan mare com era. Es consideren superiors a la resta de mortals. Criden com micos "panteïsta!" amb els ulls i la boca oberta per l'escàndol de trobar algú que rere les fulles dels arbres i el blau del cel hi descobreix un déu que és amor i que ells dibuixen com a pantocrator amb una fe cega i irracional. Quan ningú els veu, prescindeixen de les normes exigents d'abstinència i sacrifici que prediquen per als altres. Malalts d'ego, absorbeixen la bellesa dels bells i els fan seus, potser per a compensar la foscor de la seva ideologia. Elitistes i classistes configuren el seu grup d'escollits, que camina per damunt dels altres. I, tot i que es mostren públicament com austers i casts, sadollen els capricis del cor amb la proximitat i l'admiració treballada a cops de tòpic i d'afalac, dels seus escollits desitjats. Manipulen i pasturen la bona gent, que sent per ells admiració i que resta inconscient d'estar sent dirigida cap a les valls de l'integrisme religiós, social i polític. La societat s'enfosqueix per ells igual com passa davant de les coves quan el sol declina i surten els rats penats. Són treballadors de la societat fosca dels privilegis i les castes. No es veuen com són, i per això poden anar fent. Sense aquesta ceguesa no podrien sobreviure. La vergonya seria excessiva. O potser sense aquesta ceguesa canviarien?
Existeixen, de debò, no me'ls invento.
.
.
.
No comments:
Post a Comment