Fira Modernista a Terrassa

.

La pluja ha esguerrat la festa més emblemàtica i impressionant de Terrassa. Malgrat tot, uns pocs instants de sol han permès que al llarg d'un parell o tres d'hores Terrassa tornés a bullir de modernisme i de sorpreses.
Us convido a veure instants fugaços de la Festa davant del Mercat de la Independència.
Terrassa és una passada!

.

Més notícies:

La de fa dos anys

Més

Al 2007

Tenir un fill és més que morir per ell.

.

.Els fills són el més preuat, el més estimat, el més sublim. Aquesta valoració brolla de manera natural. La natura ens atorga de manera espontània aquest amor incondicional cap als fills. I l'amor, si és incondicional, ens mou a donar-ho tot, fins la vida, per a envoltar els nostres fills de tot el que necessiten per a créixer sans, forts, feliços i segurs.

De vegades, però, descobrim persones que sembla que primer són elles, i després les criatures. Davant aquestes actituds estranyes, incomprensibles, contràries a la natura de l'ésser humà, no puc sentir més que estupor. Comprenc les pulsions instintives que ens mouen vers el sexe amb una força considerable. Comprenc l'anhel de viure, la por de la mort, l'angoixa de pensar (equivocadament o encertada) que tot s'acaba amb la mort. Però una vegada i una altra, quan m'examino a mi mateix, quan miro al meu endins, veig l'amor pels meus fills més poderós que qualsevol instint ancestral, més intens que qualsevol força genètica o inconscient. És per això que per ells intentaré sempre de mantenir unida la meva família passi el que passi, excepte que la conviència dins la família fos un infern i que la separació fos un mal menor. Afortunadament no és el cas. A la meva família hi ha bon humor, alegria, bon rotllo, harmonia, sorpresa, il·lusió... No entraré en detalls íntims, però haig de dir que l'alegria dels fills fa que sigui impossible cap altra realitat. Ni que quedéssim paral·lítics o impotents, jo o la meva dona; ni que ella em traís; ni que fóssim pobres; ni que haguéssim de muntar a casa un hospital per a cuidar els seus pares o els meus; ni que ens perseguís injustament la justícia; ni que el destí ens maltractés amb malalties... la meva llar seria el cel només perquè hi són els meus fills i amb ells hi hauria prou motius per a tirar endavant amb un somriure, renunciant al que fos, perquè ells estiguessin bé. Renunciaria al sexe, a la llibertat individual més absoluta, a la realització personal, al triomf professional, a la supervivència fins i tot, perquè ells creixessin feliços i sans... i el més important... perquè creixessin bones persones.

Dic això a risc de ser considerat retrògrad, però és com ho sento. Per damunt de morals, de matrimonis, de lleis, de partits integristes, de frivolitats, de religions o de creences... Primer són ells, el seu entorn, el seu niu... I em xoca la gent que diuen que poden gaudir d'una cardada si aquesta cardada perjudica un bri l'entorn dels seus fills. ¿Com pots assaborir la llum del sol si et fa mal un queixal?

Tenir un fill és més que morir per ell... és viure per ell (que encara és més difícil).

.

Cala d'Oques

.

Un bunker damunt d'unes dunes, prop dels pins que arriben fins a l'aigua de la mar. Un espai de llibertat on habitualment ningú no et dirà com t'has de banyar, ans podràs fer-ho com et vingui de gust.
El silenci abillat del brum de les onades.
La sorra amb les ones del vent dibuixades al llom.
El sol.
El vent.
La Mediterrània.
Això és, si fa no fa, la Cala d'Oques.

A bunker on dunes, near of the pines and the sea's water.
A freedom's space where everybody can swim naked or dressed, as everybody wants. Silence dressed in wave's roar.
Sand with wave's wind drawn.
Sun.
Wind.
Mediterranian sea.
This is Cala d'Oques.

Camping Cala d'Oques

Situació

La meva droga

.

.
La meva droga és el blau del cel i les muntanyes
els cims, la neu i l’aroma pur dels Pirineus.
El sol és l'amic fidel que em besa el rostre.
No tinc cap més addicció ni anhelo cap més món.
La vida és plorar de goig mirant el sol quan mor.
Sentir el silenci sagrat, i el vent i la grandesa
d’un temple obert i senzill, misteri de bellesa;
bosc verd, darrere els serrals, sens límit ni final.
Quan sigui fosc miraré els estels i la gelada
escorça que tapa el net mirall d’un llac perdut.
I moriré sent un sol misteri amb la natura.
No tinc cap més obsessió, no hi ha plaer més potent.
No xuclaré enverinats beuratges modernistes.
Costums que fugen amb buides fulgències amagades.
No lluitaré per tenir cadenes valuoses.
Alçaré el vol cap el nord sagrat del meu país.
No m’emportaré diplomes records o advertències.
Aniré vestit de vent, de il·lusió i de misteri.
I m’ajuntaré amb els brots més tendres de les plantes
que creixen a llocs on mai cap ull ha reposat.
Tal vegada un dolç dormir em farà somniar que neixo,
i un raig matiner em portarà un despertar revifat.
I en veure tanta veritat feta terra, feta vida,
ploraré per estar viu, i moriré boig i feliç.

.

.

El dia del descobriment

.

.
El tren d’ones agombolades adquirí de nou l’aparença macroscòpica de cos, i em vaig tornar a sentir viu, agraint a Planck i a Schrodïnger la seva efectivitat en qüestions matemàtiques. Malgrat tot, no aconseguia vèncer la por. Em trobava lluny de tota seguretat; amb el vestit quàntic amagat dessota una roca; despullat per exigències de la tècnica en una platja resplendent a l’oest de tot arreu. Em neguitejava la incertesa de no saber si aconseguiria acreditar la història. Al meu voltant, el paisatge del paradís: gresol de verds, besllum de sol, imatges de l’antic món perdut, palmeres, selves bigarrades de colors intensos, crits aguts o vellutats o esquerdats nascuts de goles impossibles. Es féu de nit, i res. Potser no fou allà, o no fou llavors. De matinada m’arribaren uns càntics. Reptant, em vaig atansar fins a la claror d’una foguera. Sota la volta del firmament, una vintena d’éssers nus, amb la pell de color d’aram, saltaven sobre les flames mentre una bonior d’ulls es movien amb el ritme dels tambors. Hores més tard, un xiscle electritzant sacsejà la multitud. Tothom sortí esperitat cap a la mar. Aigües enllà, retallades de negre a la claror de llevant, apareixien les siluetes de sempre, les dels llibres de socials, les de les pel·lícules d’aventures, les que vaig cremar a les manifestacions per la llibertat dels pobles... Poc després, un exèrcit d’esperpents sense afaitar, amb creus, banderes, barbes polloses, arcabussos aterridors... trepitjaven la sorra de Cipango i estrafeien riallades macabres. A cada tret, els homes despullats de la pell color de coure, es llançaven a terra gemegant com gossets sense amo. L’últim que arribà fou ell, rabassut i orgullós, amb el dietari xapat d’or a les mans. El vent no em va deixar precisar un reguitzell de mots que deien no sé què sobre la reina de Castella. L’última frase, però, fou clara i enèrgica: “Vistan a estos pobres desgraciados” I tota aquella tropa, que flairava sentors rancis i que lluïa pellingots amarats de suarda, van començar a disfressar els homes escarits i prostrats que els adoraven i els besaven els peus.

.

.

La dona del cinema antic

.

.

Recordo Nova York; i aquell cinema de cortinatges esvorallats, amb humitat a les parets i olor de fusta vella, que només projectava clàssics; i la senyora gran que cada dia s’endinsava al pati de butaques i s’acomodava a la primera fila. Jo acabava d’arribar de Barcelona i havia trobat feina de taquiller en aquell tuguri. La dama misteriosa se m’acostava gairebé cada dia amb el rostre mig ocult rere el maquillatge, i em feia saltar el cor amb aquella veu greu i vellutada de violoncel virtuós; demanant-me, com si pronunciés un poema, si li podia vendre una entrada. Blens de cabells blancs li apareixien dessota una gorra negra, i un abric fosc de coll alt li amagava les arrugues del baix de la cara. Els plecs dels ulls, tremolant rere unes ulleres fumades de lent enorme, li insinuaven una antiga i salvatge bellesa. Mai no somreia. Quan caminava, el baix de les faldilles li onejava, i tota ella es movia amb una elegància que m’atreia estranyament. Una tarda gris, després d’una d’aquelles pluges torrencials que escampaven fragàncies de carrer humit, la senyora va començar a copejar les parets de la sala, com invocant alguna mena de poder sobrenatural més enllà de la pantalla. L’endemà ja no la van deixar entrar. D’ençà d’aquell moment, rondava davant del cinema i s’embadalia amb les lletres lluminoses de la façana, hipnotitzada pels rostres dels antics déus del cel·luloide. -No em deixaràs entrar, fill meu? –em preguntava amb un anglès tosc, vestit d’una mena de deix nòrdic imprecís. Una nit, m’ho va suplicar amb tant d’anhel que no li ho vaig saber negar. I quan ja començava a travessar l’obscuritat de la sala, palpant les espatlleres de les butaques, es tombà i em digué: -Estic cansada de ser un símbol... només vull ser un ésser humà... Anys més tard, un cop ja instal·lat a Catalunya, vaig posar la televisió i m’aparegué “Queen Christina” la pel·lícula d’aquella nit de Nova York en què vaig deixar passar la senyora. I fent servir el dual, la vaig escoltar en anglès. I en les faccions de la reina Cristina de Suècia hi vaig reconèixer aquell rostre arrugat, la veu de violoncel, i les mateixes paraules misterioses que em dirigí abans d’esvair-se en la penombra. Llavors vaig percebre una estranya bellesa etèria que m’abraçava des d’un més enllà difús, i que em regalava, per primera vegada, un somriure.

.

Sobre el dolor

.

Hi ha cops a la vida en què el dolor ve sense que l'hagin convidat. El dolor físic, el dolor moral, el dolor intolerable, el dolor que no té cap perfil un xic més amable que altre. Davant d'aquesta mena de dolor, aprenem a demanar-nos: I què? I si fa mal... què? ¿Què és el dolor sinó una advertència de la nostra consciència del fet que alguna realitat vital o material no va prou bé? I qui sigui que genera aquesta sensació no entén la nostra resposta quan li diem que ja ho sabem, que ja hem entès el missatge del sistema nerviós, o de les àrees del cervell relacionades amb l'angoixa, la por, la inseguretat, el terror... perquè qui sigui que genera aquesta sensació tan desagradable continua bombardejant-nos, i no ens queda altra solució que contemplar cara a cara el dolor i tornar-li a preguntar retòricament: I què? I què, dolor...? I què? Fas mal... i què passa? No passa res, dolor!

El dolor no em destruirà. El dolor no impedirà que estimi. Ni que els que em provoquessin el dolor fossin aquells que més m'estimo... el dolor no m'impediria d'estimar-los. Ni que la meva eternitat fos conviure amb aquest dolor, o amb un dolor mil vegades superior, si sóc capaç d'estimar, passaré pel costat del dolor, per sobre del dolor, o per dintre del dolor, amb una satisfacció vital profunda, que em permetrà continuar exclamant que existir és un miracle, que l'existència és bona només pel fet que podem estimar, pel fet que estimar és la nostra natura i que mai no arribarem al límit superior de l'amor, perquè no existeix cap límit superior.

.