.
El tren d’ones agombolades adquirí de nou l’aparença macroscòpica de cos, i em vaig tornar a sentir viu, agraint a Planck i a Schrodïnger la seva efectivitat en qüestions matemàtiques. Malgrat tot, no aconseguia vèncer la por. Em trobava lluny de tota seguretat; amb el vestit quàntic amagat dessota una roca; despullat per exigències de la tècnica en una platja resplendent a l’oest de tot arreu. Em neguitejava la incertesa de no saber si aconseguiria acreditar la història. Al meu voltant, el paisatge del paradís: gresol de verds, besllum de sol, imatges de l’antic món perdut, palmeres, selves bigarrades de colors intensos, crits aguts o vellutats o esquerdats nascuts de goles impossibles. Es féu de nit, i res. Potser no fou allà, o no fou llavors. De matinada m’arribaren uns càntics. Reptant, em vaig atansar fins a la claror d’una foguera. Sota la volta del firmament, una vintena d’éssers nus, amb la pell de color d’aram, saltaven sobre les flames mentre una bonior d’ulls es movien amb el ritme dels tambors. Hores més tard, un xiscle electritzant sacsejà la multitud. Tothom sortí esperitat cap a la mar. Aigües enllà, retallades de negre a la claror de llevant, apareixien les siluetes de sempre, les dels llibres de socials, les de les pel·lícules d’aventures, les que vaig cremar a les manifestacions per la llibertat dels pobles... Poc després, un exèrcit d’esperpents sense afaitar, amb creus, banderes, barbes polloses, arcabussos aterridors... trepitjaven la sorra de Cipango i estrafeien riallades macabres. A cada tret, els homes despullats de la pell color de coure, es llançaven a terra gemegant com gossets sense amo. L’últim que arribà fou ell, rabassut i orgullós, amb el dietari xapat d’or a les mans. El vent no em va deixar precisar un reguitzell de mots que deien no sé què sobre la reina de Castella. L’última frase, però, fou clara i enèrgica: “Vistan a estos pobres desgraciados” I tota aquella tropa, que flairava sentors rancis i que lluïa pellingots amarats de suarda, van començar a disfressar els homes escarits i prostrats que els adoraven i els besaven els peus.
.
.
El tren d’ones agombolades adquirí de nou l’aparença macroscòpica de cos, i em vaig tornar a sentir viu, agraint a Planck i a Schrodïnger la seva efectivitat en qüestions matemàtiques. Malgrat tot, no aconseguia vèncer la por. Em trobava lluny de tota seguretat; amb el vestit quàntic amagat dessota una roca; despullat per exigències de la tècnica en una platja resplendent a l’oest de tot arreu. Em neguitejava la incertesa de no saber si aconseguiria acreditar la història. Al meu voltant, el paisatge del paradís: gresol de verds, besllum de sol, imatges de l’antic món perdut, palmeres, selves bigarrades de colors intensos, crits aguts o vellutats o esquerdats nascuts de goles impossibles. Es féu de nit, i res. Potser no fou allà, o no fou llavors. De matinada m’arribaren uns càntics. Reptant, em vaig atansar fins a la claror d’una foguera. Sota la volta del firmament, una vintena d’éssers nus, amb la pell de color d’aram, saltaven sobre les flames mentre una bonior d’ulls es movien amb el ritme dels tambors. Hores més tard, un xiscle electritzant sacsejà la multitud. Tothom sortí esperitat cap a la mar. Aigües enllà, retallades de negre a la claror de llevant, apareixien les siluetes de sempre, les dels llibres de socials, les de les pel·lícules d’aventures, les que vaig cremar a les manifestacions per la llibertat dels pobles... Poc després, un exèrcit d’esperpents sense afaitar, amb creus, banderes, barbes polloses, arcabussos aterridors... trepitjaven la sorra de Cipango i estrafeien riallades macabres. A cada tret, els homes despullats de la pell color de coure, es llançaven a terra gemegant com gossets sense amo. L’últim que arribà fou ell, rabassut i orgullós, amb el dietari xapat d’or a les mans. El vent no em va deixar precisar un reguitzell de mots que deien no sé què sobre la reina de Castella. L’última frase, però, fou clara i enèrgica: “Vistan a estos pobres desgraciados” I tota aquella tropa, que flairava sentors rancis i que lluïa pellingots amarats de suarda, van començar a disfressar els homes escarits i prostrats que els adoraven i els besaven els peus.
.
.
No comments:
Post a Comment