.
Recordo Nova York; i aquell cinema de cortinatges esvorallats, amb humitat a les parets i olor de fusta vella, que només projectava clàssics; i la senyora gran que cada dia s’endinsava al pati de butaques i s’acomodava a la primera fila. Jo acabava d’arribar de Barcelona i havia trobat feina de taquiller en aquell tuguri. La dama misteriosa se m’acostava gairebé cada dia amb el rostre mig ocult rere el maquillatge, i em feia saltar el cor amb aquella veu greu i vellutada de violoncel virtuós; demanant-me, com si pronunciés un poema, si li podia vendre una entrada. Blens de cabells blancs li apareixien dessota una gorra negra, i un abric fosc de coll alt li amagava les arrugues del baix de la cara. Els plecs dels ulls, tremolant rere unes ulleres fumades de lent enorme, li insinuaven una antiga i salvatge bellesa. Mai no somreia. Quan caminava, el baix de les faldilles li onejava, i tota ella es movia amb una elegància que m’atreia estranyament. Una tarda gris, després d’una d’aquelles pluges torrencials que escampaven fragàncies de carrer humit, la senyora va començar a copejar les parets de la sala, com invocant alguna mena de poder sobrenatural més enllà de la pantalla. L’endemà ja no la van deixar entrar. D’ençà d’aquell moment, rondava davant del cinema i s’embadalia amb les lletres lluminoses de la façana, hipnotitzada pels rostres dels antics déus del cel·luloide. -No em deixaràs entrar, fill meu? –em preguntava amb un anglès tosc, vestit d’una mena de deix nòrdic imprecís. Una nit, m’ho va suplicar amb tant d’anhel que no li ho vaig saber negar. I quan ja començava a travessar l’obscuritat de la sala, palpant les espatlleres de les butaques, es tombà i em digué: -Estic cansada de ser un símbol... només vull ser un ésser humà... Anys més tard, un cop ja instal·lat a Catalunya, vaig posar la televisió i m’aparegué “Queen Christina” la pel·lícula d’aquella nit de Nova York en què vaig deixar passar la senyora. I fent servir el dual, la vaig escoltar en anglès. I en les faccions de la reina Cristina de Suècia hi vaig reconèixer aquell rostre arrugat, la veu de violoncel, i les mateixes paraules misterioses que em dirigí abans d’esvair-se en la penombra. Llavors vaig percebre una estranya bellesa etèria que m’abraçava des d’un més enllà difús, i que em regalava, per primera vegada, un somriure.
.
Recordo Nova York; i aquell cinema de cortinatges esvorallats, amb humitat a les parets i olor de fusta vella, que només projectava clàssics; i la senyora gran que cada dia s’endinsava al pati de butaques i s’acomodava a la primera fila. Jo acabava d’arribar de Barcelona i havia trobat feina de taquiller en aquell tuguri. La dama misteriosa se m’acostava gairebé cada dia amb el rostre mig ocult rere el maquillatge, i em feia saltar el cor amb aquella veu greu i vellutada de violoncel virtuós; demanant-me, com si pronunciés un poema, si li podia vendre una entrada. Blens de cabells blancs li apareixien dessota una gorra negra, i un abric fosc de coll alt li amagava les arrugues del baix de la cara. Els plecs dels ulls, tremolant rere unes ulleres fumades de lent enorme, li insinuaven una antiga i salvatge bellesa. Mai no somreia. Quan caminava, el baix de les faldilles li onejava, i tota ella es movia amb una elegància que m’atreia estranyament. Una tarda gris, després d’una d’aquelles pluges torrencials que escampaven fragàncies de carrer humit, la senyora va començar a copejar les parets de la sala, com invocant alguna mena de poder sobrenatural més enllà de la pantalla. L’endemà ja no la van deixar entrar. D’ençà d’aquell moment, rondava davant del cinema i s’embadalia amb les lletres lluminoses de la façana, hipnotitzada pels rostres dels antics déus del cel·luloide. -No em deixaràs entrar, fill meu? –em preguntava amb un anglès tosc, vestit d’una mena de deix nòrdic imprecís. Una nit, m’ho va suplicar amb tant d’anhel que no li ho vaig saber negar. I quan ja començava a travessar l’obscuritat de la sala, palpant les espatlleres de les butaques, es tombà i em digué: -Estic cansada de ser un símbol... només vull ser un ésser humà... Anys més tard, un cop ja instal·lat a Catalunya, vaig posar la televisió i m’aparegué “Queen Christina” la pel·lícula d’aquella nit de Nova York en què vaig deixar passar la senyora. I fent servir el dual, la vaig escoltar en anglès. I en les faccions de la reina Cristina de Suècia hi vaig reconèixer aquell rostre arrugat, la veu de violoncel, i les mateixes paraules misterioses que em dirigí abans d’esvair-se en la penombra. Llavors vaig percebre una estranya bellesa etèria que m’abraçava des d’un més enllà difús, i que em regalava, per primera vegada, un somriure.
.
No comments:
Post a Comment