Som una nació, no passaran. Somos una nación, no pasarán. We are a nation; nobody will win us.

.

El que som, seguirà sent, es digui el que es digui.

Negar la identitat nacional a les nacions és un atentat contra els drets humans i un atac a la humanitat sencera.

Dissabte, 10 de juliol, a Barcelona. Som una nació.

Ningú no té dret a escapçar allò que el parlament d'un poble ha decidit.

.

.

Ens cull la mare Terra.

.

.

Retruny la mar cofoia i esclatant,
i el foc del cel mossega la carnada
amb dents de mel de rusc de primavera.
Refreda, el vent, la flama i alça el blanc
d'escuma salabrosa i enfadada.
La platja obre el palmell de setí bru,
brandant cap a ponent camí dels astres;
tot és encès al punt precís del temps,
al traç sublim del cos nu dins de l'aigua.
La mare terra cull l'infant poruc,
escarit, refulgint amb alabastres,
de blanc pansit, de viu tremolor mut,
sona el llaüt en un racó de platja.
El vent arrenca plomes al vitrall
atzurat dels averns i les onades.
Maldades, van, al braç, de sorra i fang,
auri fat, i bat de trons i espases;
ases cecs, i precs de fams estranyes,
vells vaixells, i anells d'antics mestratges;
patges, reis, toreros, exalcaldes.
Cull, la mare Terra, l'infant nu,
abraçant-lo als clivells de les calanques;
suau, canta la força de la nit,
al llit sublim del palau de les barques.
Tot és u, i és ara, i és aquí,
ignot, desconegut, inabastable?

.

Un altre juny...

.

Ve de ponent,
com sempre, aquest mal vent
però no somiquem, plorem a voltes
amb els ulls i els punys per treure forces
del pou profund de la sang i el neguit...

(i continua, i és de Martí i Pol)

Diuen que el 29 de juny de 1707 Felip V va signar l'abolició dels furs de València. I ahir era 29 de juny, i ahir, i avui, som a un altre juny...

.

*

.

Heus aquí la versió original i antiga dels Segadors (segle XVII), per si és d'interès d'álgú:

Els Segadors, versió original (segle XVII)

Catalunya, comtat gran,qui t’ha vist tan rica i plena! Ara el rei Nostre Senyor declarada ens te la guerra.
Segueu arran!
Segueu arran!que la palla va cara! Segueu arran!
Lo gran comte d’Olivars sempre li burxa l’orella:-Ara es hora, nostre rei,
ara es hora que fem guerra.-
Contra tots els catalans, ja veieu quina n’han feta:seguiren viles i llocs fins al lloc de Riu d’Arenes;
n’han cremat un sagrat lloc, que Santa Coloma es deia; cremen albes i casulles, i caporals i patenes, i el Santíssim Sagrament, alabat sia per sempre.
Mataren un sacerdot,
mentre que la missa deia; mataren un cavaller, a la porta de l’església, en Lluís de Furrià, i els àngels li fan gran festa.
Lo pa que no era blanc
deien que era massa negre:
el donaven als cavalls
sols per assolar la terra.
Del vi que no era bo, n’engegaven les aixetes, el tiraven pels carrerssols per regar la terra.
A presencia dels parents, deshonraven les donzelles. Ne donen part al Virrei, del mal que aquells soldats feien:
-Llicència els he donat jo, molta més se’n poden prendre.-Sentint resposta semblant, enarboren la bandera; a la plaça de Sant Jaume, n´hi foren les dependències.
A vista de tot això s’és avalotat la terra: comencen de llevar genti enarborar les banderes.
Entraren a Barcelona
mil persones forasteres; entren com a segadors, com érem en temps de sega.
De tres guàrdies que n’hi ha, ja n’han morta la primera; ne mataren al Virrei,
a l’entrant de la galera; mataren els diputats i els jutges de l’Audiència.
Aneu alerta, catalans; catalans, aneu alerta:mireu que aixís ho faran, quan seran en vostres terres.
Anaren a la presó:donen llibertat als presos. El bisbe els va beneir
Amb la mà dreta i l’esquerra:
-On es vostre capità?
On és vostre bandera?-Varen treure el bon Jesús Tot cobert amb un vel negre:
-Aquí és nostre capità, aquesta es nostre bandera.-A les armes catalans,Que ens ha declarat la guerra!
Segueu arran! Segueu arran, que la palla va cara! Segueu arran!

.

Reunió d'amics visibles i invisibles al Dolmen

.

Feix de desigs contraposats i intensos; la llum i la foscor, la llibertat i la mort. Les pedres clavades al sòl roig; pedres pensades quatre mil anys abans per uns éssers més pobres i més rics. Altar de la natura, amb les llums de la vida voleiant a l'entorn d'un turó ple de consciències. Flaire de pins. Xafogor del juny que es mor. Les arrels que surten de la terra. El Montseny blavís vigilant. L'església de Santa Eulàlia plorant de deixadesa. Mots bruts al costat d'una intensa llum blanca de llibertat càlida que ens acull i ens dóna la benvinguda. Sal damunt la llosa. Sal de Sant Joan que algú fa tres dies i mig va escampar. Suor de caminada de diumenge de sol. Silenci. Solitud. Confluència d'anhels confusos d'eternitat, de vida, de transcendència...

Volem saber més. Els Homo sapiens sempre hem estat consciències de poca paciència i defugim sovint els mètodes i la raó. Ens aboquem a aventures imaginatives que sovint ens fan volar per un món creat i subjectiu.

Feix de desigs contraposats i intensos; la llum i la foscor, la llibertat i la mort. Les pedres clavades al sòl roig; pedres pensades quatre mil anys abans per uns éssers més pobres i més rics...

.

.
Per saber-ne més:

.
http://www.blogdevallgorguina.com/2009/04/itineraris-el-dolmen-de-pedra-gentil.html

.
http://www.dolmenvallgorguina.com/

.
http://acavall.wordpress.com/2007/11/29/el-dolmen-de-vallgorguina-la-pedra-gentil/

.

Deslliura'ns senyor de les sectes!

.

Escrivia Häring, recordant els primers temps de la seva vocació religiosa:

"Quan al 1933, als 21 anys, vaig entrar com a novici a Deggendorf, estava ple de salud. Era un esportista jove, molt aficionat a la gimnàstica. No obstant això, ben aviat vaig descobrir que el pietós , i per a mi venerable, mestre de novicis s'escandalitzava pels meus exercicis de gimnàstica al jardí del convent. Per això vaig renunciar a ells del tot, i vaig acceptar al peu de la lletra tots els consells que em donava.
D'aquesta manera, vaig començar a no recolzar-me quan m'agenollava, malgrat la tensió física que això em comportava; i seguint un mètode aparentment eficaç, em vaig esforçar per a tenir en tot moment consciència de la presència de Déu, rebutjant enèrgicament tota distracció. La conseqüència d'això? “La corda massa tensada es trenca”. Gairebé de seguida vaig començar a observar trastorns cardíacs i un mal de cap constant.”

.

.

El record d'aquest escrit m'ha fet pensar que avui (ja ahir), 26 de juny, i ja fa uns quants anys (35 si mal no recordo), va morir un personatge de l'església (ja canonitzat) que va fundar una institució en la qual els mètodes sectaris han estat, i em temo que encara són, el pa de cada dia: l'obsessió per racionalitzar cadascun dels pensaments centrant-los en la idea d'un déu antropomòrfic (cada instant, cada alè). L'utilitarisme més interessat i més instrumentalitzador en el camp de l'anomenat "esperit". L'especulació en la possessió de les ànimes. La manipulació psicològica. L'exageració. La mentida. L'amenaça dissimulada. El terror a l'infern. L'obscurantisme de la moral. La por a l'existència. L'alienació de la consciència dels rics, que amb un feix de normes ja tenen el cel garantit malgrat que els pobres malvisquin a la porta de casa seva. Els rentats de cervells a ments infantils i immadures. La influència retrograda a la societat, influint en costums i en hàbits, sense que es noti, imposant una estètica i una moral contràries a la natura i a la llibertat. La persecució dels que volen marxar. La persecució dels que no volen entrar. L'amenaça a l'infern, o a la infelicitat terrenal, a aquells que els diuen que no a les seves propostes "superiors" de celibat i de lliurament vital.

Em sento molt feliç d'haver-los sobreviscuts. Hi ha un nen i una nena preciosos que avui existeixen gràcies a un "no" ben fort i ben clar que un dia vaig pronunciar. Un nen i una nena que "ells" no volien que existissin, i que avui són; i que no serien si m'hagués deixat convèncer per les seves amenaces. Em sento molt feliç d'haver renunciat al seu error vital, a la seva doctrina antinatural, que genera neuròtics i malalts mentals, la majoria dels quals ho pateixen en silenci i enmig d'una profunda culpabilitat.

Agraeixo a déu, al déu veritable, a aquell que no és posseït per ningú, ni encabit en cap moral ni en cap doctrina; a aquell que no és posseït per cap institució... li agraeixo que m'ajudés a no deturar el meu camí vers la llibertat i la sinceritat vital. Agraeixo també haver pogut conèixer la foscor del món dels que es creuen sants, dels que consideren que caminen per damunt dels demés, quan en realitat, i en la meva opinió, viuen presoners d'un grup amb comportaments sectaris. I si no que ho preguntin a les institucions que es dediquen a ajudar les víctimes. Agraeixo la llum del sol, el cop del vent, el somriure dels meus fills, l'emoció que em produeix fer la meva feina ben feta perquè sí, el gust de viure sense por de déu, sense por de la mort, sense por de la vida, el goig de saber que podré educar persones responsables, que faran les coses bé per amor a les persones i no pas per por a un càstig o per aconseguir un interès exclusivament personal (que ni que sigui sobrenatural no deixa de ser un interès egocèntric).

.

Serviam!

.

Un altre escrit d'aquest blog que té molt i molt a veure amb aquest:

.

http://nuesaliteraria.blogspot.com/2010/01/sectes-legals.html

.

.

.

.

Sant Joan a la Waikiki

.

Sant Joan a la Waikiki. Sol caient damunt del llit de sorra. Principi de l'estiu al dia més llarg i més gran de l'any. Nuesa lliure i bella, natural i indiferentment única. S'esvaeix el ritual ancestral de la morbidesa i es transmuta en tendresa infantil i llibertat absoluta. Imperi de l'instant present. Vida en estat pur. Transparència gemada de les aigües. Sany Joan a la Waikiki.

.

.

Qui nassos vol ser famós?

.

No entenc la dèria per la fama. Em sembla una mena de masoquisme i/o ignorància profunda de tots els perjudicis que el fet de ser conegut (d'estar etiquetat) et pot comportar. Intueixo una mena d'instint que ens mou a cercar ser estimats; i diuen que el primer pas de l'amor és l'admiració (no ho veig gaire clar).

Però els famosos no són estimats; són, potser i encerta manera, desitjats, envejats, anhelats... no pas estimats. La fama fa que qualsevol racó del món pugui clavar-te agulles enverinades, que no tinguis la llar enlloc, que no trobis el silenci ni la solitud, que perdis el dret a ser ignorat, a viure tranquil sense haver de saludar ningú ni parlar amb ningú si no et ve de gust. La fama posa en perill la teva vida i la teva seguretat, i la vida i la seguretat dels qui estimes. La fama deforma la teva imatge i et vesteix amb una mena d'hàbit que tothom et posa sense demanar-te permís i amb el qual et tenen classificat i creuen saber-ho tot de tu. No pots ser tu, has de ser qui la fama diu que ets i de la manera com la fama diu que ets.

No sóc famós. En certs àmbits, llocs i circumstàncies molt restringides, visc com si ho fos, per causes professionals. Intento imaginar la situació si aquestes circumstàncies emplenessin la totalitat dels temps i dels llocs de la meva vida i em poso a tremolar. No vull ser famós. No vull ser mai famós. Ni a canvi de ser ric. Si algun dia, per alguna raó, alguna de les meves activitats em posa en risc de ser-ho, miraré de trobar la manera de continuar amb l'activitat que estimo sense ser famós. La fama és una pesta que alguns han de suportar i que molts confusos i malencaminats desitgen.
Em ve al cap una imatge de fa pocs dies. Unes noies, molt boniques, demanant a crits un autògraf a l'Iker Casillas; eufòriques, histèriques, dominades per l'admiració... El porter educadament els diu que no es pot aturar; les noies canvien el seu to i comencen a insultar-lo: “Hijo de puta!” Això és la fama.

.

.

.