Qui nassos vol ser famós?

.

No entenc la dèria per la fama. Em sembla una mena de masoquisme i/o ignorància profunda de tots els perjudicis que el fet de ser conegut (d'estar etiquetat) et pot comportar. Intueixo una mena d'instint que ens mou a cercar ser estimats; i diuen que el primer pas de l'amor és l'admiració (no ho veig gaire clar).

Però els famosos no són estimats; són, potser i encerta manera, desitjats, envejats, anhelats... no pas estimats. La fama fa que qualsevol racó del món pugui clavar-te agulles enverinades, que no tinguis la llar enlloc, que no trobis el silenci ni la solitud, que perdis el dret a ser ignorat, a viure tranquil sense haver de saludar ningú ni parlar amb ningú si no et ve de gust. La fama posa en perill la teva vida i la teva seguretat, i la vida i la seguretat dels qui estimes. La fama deforma la teva imatge i et vesteix amb una mena d'hàbit que tothom et posa sense demanar-te permís i amb el qual et tenen classificat i creuen saber-ho tot de tu. No pots ser tu, has de ser qui la fama diu que ets i de la manera com la fama diu que ets.

No sóc famós. En certs àmbits, llocs i circumstàncies molt restringides, visc com si ho fos, per causes professionals. Intento imaginar la situació si aquestes circumstàncies emplenessin la totalitat dels temps i dels llocs de la meva vida i em poso a tremolar. No vull ser famós. No vull ser mai famós. Ni a canvi de ser ric. Si algun dia, per alguna raó, alguna de les meves activitats em posa en risc de ser-ho, miraré de trobar la manera de continuar amb l'activitat que estimo sense ser famós. La fama és una pesta que alguns han de suportar i que molts confusos i malencaminats desitgen.
Em ve al cap una imatge de fa pocs dies. Unes noies, molt boniques, demanant a crits un autògraf a l'Iker Casillas; eufòriques, histèriques, dominades per l'admiració... El porter educadament els diu que no es pot aturar; les noies canvien el seu to i comencen a insultar-lo: “Hijo de puta!” Això és la fama.

.

.

.