Mostra'm Déu, i no em caldrà res més. No veiem res. La realitat és invisible.

 Imatge de la Wikipèdia

Si Déu existeix, l´ésser humà és el camí que ens hi porta; l'ésser humà, cada ésser humà, és l'única veritat absoluta. L'ésser humà, i qualsevol consciència que brolli a l'univers, esdevenen la vida conscient, la matèria conscient. Ningú no pot arribar a Déu si no és mirant l'ésser humà, cada ésser humà, i estimant-lo; independentment de les característiques d'aquest ésser humà; independentment que tingui algun element que ens aporti algun benefici; independentment que s'ho mereixi. Qui coneix de debò un ésser humà, coneix Déu, perquè l'ésser humà és la manifestació de la consciència de Déu a l'univers. Fa tant de temps que estem envoltats de persones, que estem envoltats de Déu, ¿i encara no el coneixem? ¿Com poden dir alguns, “mostreu-me Déu”? Qui veu l'ésser humà realment com és, veu Déu.

De fet, el que és veure (en sentit literal) no veiem res. No veiem l'arbre; el que veiem és la llum que reflecteix la matèria que forma l'arbre, a l'arbre no el veiem. Tot el que veiem són colors: ones electromagnètiques que tenen una longitud d'ona que oscil·la entre 400 i 700 nanòmetres. Per sota de 400 i per sobre de 700, tot és invisible. El que veiem són les ones de llum que reboten en les coses; però les coses, en si mateixes, no són vistes per nosaltres. Per tant no veiem la realitat, només veiem la llum que reflecteix. ¿Com podem aspirar a veure Déu, si no veiem res? ¿Pretenem veure la llum que reflecteix Déu?

Per veure Déu, hem de mirar l'ésser humà, cada ésser humà, perquè no hi ha cap altre lloc de l'univers on hi sigui més; i hem de mirar d'aquella mateixa manera que altres vegades he comentat en aquest mateix blog; hem de mirar amb aquella mirada que fabrica felicitat; la felicitat depèn de com mirem, de què arribem a copsar, i de com estimem el que copsem.

.

.

Crisi. Valors. Contravalors. Doble moral. Em passejo una estona en bermudes...

Les coses van bé quan els actors principals de la pel·lícula de la vida fan més del que els toca.

Per molt que organitzem, que planifiquem, que preveiem, mai no ho farem prou bé com per a garantir el funcionament de la societat fent només el que toca. És en aquest punt quan els “valors” són essencials. La organització de les persones no tira endavant quan fem el que ens toca fer sinó quan fem el que cal fer perquè la vida rutlli; sense preguntar-nos qui ens ho pagarà, quan ens ho pagarà o com ens ho pagarà.

La gran tragèdia de la crisi que patim és que no només hi ha qui s'ha limitat a fer el que li tocava i prou, sinó que, a més, hi ha també qui ha fet servir la seva situació de privilegi per a enriquir-se: especulació, desastre ecològic-immobiliari, corrupció, experiments financers, cobdícia, afany de lucre, frivolitat consumista, prepotència...

Enmig de tota aquesta maledicció, hi ha uns altres actors, més passius, que en pateixen les conseqüències: els infants que viuen en famílies amb l'habitatge expropiat o en vies d'estar-ho, els infants amb pares a l'atur, els infants que pateixen els errors de qualsevol mena comesos per les persones que tenen cura d'ells, els infants que reben una educació pitjor de la que es mereixen (com a persones infinitament dignes que són) només perquè la seva família no té recursos.

Sostenim entre tots una organització ciutadana que permet que els rics de sempre suquin pa dins del rovell mentre que els infants, que no deixen de ser éssers humans innocents, pateixen tota mena de mancances (educatives, econòmiques, de perspectives de futur...). A aquesta injustícia, molt poca gent l'anomena immoral, indecent o incívica... Molts s'omplen la boca de civisme, de civilitat, de qualitat, d'eficiència... i sostenen, amb el seu silenci, o amb la seva complicitat, el sistema que menysprea la dignitat de tants infants; el sistema que alhora prohibeix que algú es tregui la samarreta pel Passeig de Gràcia perquè va contra el bon gust. Maleït bon gust dels que no tenen sensibilitat per prioritzar les necessitats bàsiques de les persones per damunt del dret a enriquir-se d'un grapat de pirates legals que amunteguen riqueses. Aneu...aneu a jugar a golf, al polo... aneu al Palau de la Música o al Liceu... i mentre jugueu, o abans d'entrar a les òperes (uns drames que aconsegueixen motivar força peixos grossos) discutiu la solució de la crisi amb una copa a les mans; assaborint l'etiqueta d'esquerres que dueu, i recordant els dolços temps de la vostra joventut. Qui havia de dir que arribaríeu tan amunt! El vostre rostre damunt de cartells electorals! Pinteu, pinteu les façanes quan s'acosten les eleccions. Façanes llampants dignes de l'Europa de la qualitat i l'eficàcia. Recursos dedicats durant dècades a façanes de tota mena (entenguin-se en sentit literal i metafòric). Imatge. Imatge. Imatge. Imitació ianqui esnob i carrinclona que ha consumit els recursos que havien de decorar els interiors, que potser ningú no aplaudeix o no agraeix de manera tan evident. Millets a qui ningú no criticava. Comissions silenciades perquè (diuen els experts) tothom té un mort dins l'armari.

Amb el vostre permís, després d'escriure sobre tantes misèries disfressades de dignitat, em trec la samarreta i passejo una estona en bermudes, perquè fa calor. Els ianquis no ho consideren fi, sobretot si qui es treu la samarreta és una dona, però a mi, amb tots els respectes, no m'amoïna gaire l'opinió dels ianquis, perquè sóc mediterrani i Catalunya és el meu país.

.

.

Algunes idees sobre la justícia i els sistemes jurídics; sobre l'amor i l'absurd de la venjança.

No aprenguis justícia dels jutges, i encara menys dels advocats, i encara menys dels fiscals. La justícia real és ensenyada amb més eficiència per l'onada que arriba a cada moment a la riba d'una platja, pel coneixement del funcionament biològic de la ment humana, per la evidència que tots som fills. Cal tenir en compte, sobretot, que la justícia real sempre s'ha d'agenollar davant de l'amor; la justícia sense l'amor es contradiu ella mateixa.

La justícia real no té res a veure amb allò que anomenem justícia dins les societats d'Homo sapiens. Els sistemes jurídics d'aquestes societats anomenen justícia a un simple instrument que funciona com un autòmat i que fa possible la convivència entre les persones; ens cal el sistema jurídic perquè fins al moment no hem sabut fer-ho millor. Aquest instrument, necessari i convenient, no funciona forçosament amb lògica, ni obligatòriament satisfà la justícia real de la qual parlo en aquest escrit. La justícia dels sistemes jurídics defensa sovint la pulsió de venjança (tan present a la informació genètica humana) i castiga amb una duresa desproporcionada els delictes que fan referència a la propietat privada i al diner, per damunt d'altres delictes que potser, a ulls de la justícia real, són més greus.

La justícia dels sistemes juridics entén literalment les penes com a càstigs que purguen la culpa, quan en realitat són només el factor dissuasori que combat un comportament contrari als valors de la convivència. El concepte pseudoreligiós de purgar penes es perd en la nit dels temps, i es típic de les societats més ancestrals. Objectivament, però, les penes no es purguen, el mal comès no es pot desfer, el passat és immutable, i afegir més dolor no esborra el dolor produït pel delicte; a tot estirar, pot dissuadir futurs delinqüents o fer reflexionar els captius.

És més a prop de la justícia real l'amor d'una mare que la sentència d'un jutge; si bé la sentència és necessària perquè no en sabem més. En el fons... en el fons, els comportaments associals depenen de la tendència natural a les pusions descontrolades; de mica en mica, aquestes pulsions desapareixeran si les societats se fonamenten en la justícia real, castigant quan calgui, però sense odiar ni venjar-se.

Per cert, canviant de tema, fixeu-vos en el contrast entre el verd ampolla dels pins i el blau del cel; sublim.

.

Marges i rius, ermita al cels suspesa, per sempre adéu!

Dol perdre la vall, l'ermita al cel suspesa, el blanc Pirineu... Dol perdre el món que sempre hem conegut, els dolços temps de l'alliberament, quan el sol s'aixecava damunt d'una terra que se sentia feliç d'estrenar una llibertat tant de temps enyorada.

Dol perdre la innocència, la rauxa que un dia, de molt joves, molts polítics d'avui alenaren amb el desig de transformar les estructures corruptes que esclavitzaven el poble.

Dol perdre la pàtria de l'ésser humà, que és la llibertat; la llibertat de pensar, de comprendre, de no ser manipulats per guspireigs daurats que adoren la imatge i obliden el fons.

Dolen les façanes noves i llampants quan els endins són foscos i els interessos vergonyosos; sovint hi ha diners per façanes; i austeritat, en canvi, per endins que ningú no aplaudeix, o que qui aplaudeix no té prou diners per pagar ni glamour per regalar.

Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu m'allunyo d'enyorança em mor... i ets tan lluny! On és la costa virginal de Blanes a Cotlliure, els turons immaculats de sureres; les cales amagades, que avui estan clapades de quitrà, de formigó, de plàstic, d'alumini, de neó, d'estridència.

Dolça Catalunya, que fustigues els teus consellers per uns diners que s'han endut des de més lluny; que s'han endut, que s'enduen i que sembla que es continuaran enduent. Ens han robat la cartera, ens han deixat les escorrialles, i ara, en comptes d'exigir que ens tornin la cartera, ens barallem i ens esgarrapem per les escorrialles. Deu ser perquè els qui s'han deixat robar la cartera no passen gana.
 

Stephen Hawking i les seves opinions sobre el paradís.

Una vegada Gary Kasparov va demanar que no li preguntessin l'opinió política, ni les seves idees sobre com s'ha d'organitzar la societat, ni què opinava sobre la possible vida extraterrestre, ni la seva posició vers una hipotètica vida més enllà de la mort, perquè ell en sabia molt d'escacs, però només d'escacs; en la resta de temàtiques era una persona com qualsevol altre.

Malgrat la meva profunda admiració per Stephen Hawking, penso que aquí es podria aplicar el mateix criteri. El seus coneixements sobre cosmologia són dignes de ser tinguts en compte; però si parla de religió, o d'algun concepte concret de qualsevol religió, penso que es pot equivocar com qualsevol altre persona; excepte en aquelles idees que han estat provades o tractades per la ciència, que és el seu camp.

Pel que fa a la subsistència de la consciència més enllà de la vida humana, la meva modestíssima i subjectiva opinió és que no en sabem prou; ni per a negar-la, ni per a assegurar-la. No coneixem prou a fons el funcionament de la ment humana; cada dia en sabem més, però hi ha una zona fosca que se'ns escapa i a la qual potser algun dia arribarem. Alguns científics, com Penrose Hameroff i Popp, han arribat a especular sobre la possible natura quàntica de la nostra consciència. La quàntica no deixa de ser un model que fem quadrar amb una mica de malaptesa i que explica el comportament de molts fenòmens; si bé com a teoria potencial no deixa de ser, de moment, una mena de patata que no explica amb claredat alguns “per quès”; per això és un model i no una teoria.

Ens manquen, encara, més coneixements sobre la natura de la consciència per poder assegurar la seva mort amb la mort del cervell, o per a explicar la seva eternitat, cas que la tingués. Hom pot intuir la seva fi, al·legant que tot mor, que tot s'acaba... Però algú podria afirmar que allò que experimentem des que neixem és que som, que sempre som, i que no tenim constància de l'època en que no hem estat. Un i altre raonament tenen les seves foscors i no deixen de ser metàfores, analogies, especulacions, esperances...

Ha dit Hawking que el paradís és un conte que s'explica a les ments que temen la mort, i que el cervell és com un ordinador que, quan es mor, deixa de funcionar, i que, en conseqüència, amb la mort del cervell, mor la consciència.

La seva afirmació obeeix a la lògica immediata de sempre, però llançar-la com una afirmació és un exercici agosarat, i si es fa en qualitat de científic és un error; no podem assegurar sense proves el que no sabem. Si bé sabem que el cervell té molta similitud amb els ordinadors; sabem també que igualment té moltes diferències. Un ordinador no sap que és, no sap que pensa, no s'adona que existeix, no pot arribar a la sorpresa, li manca potser aquesta natura de ressonància quàntica de la que parla Penrose, i que no sabem si desapareix quan desapareix el seu origen orgànic. I hi ha altres diferències, potser menys importants: el cervell no treballa en base dos, no té dos estats de potencial elèctric; en té més de dos; parlant metafòricament, els seus “bits” podem dir que tindrien valors diferents a 0 i a 1, serien més sensibles als matisos. I hi ha moltes d'altres diferències; la majoria, molt probablement, encara per descobrir. Per tot això és agosarat dir que quan mor l'ordinador del nostre cervell, mor la identitat i la consciència. Per exemple, puc dir que el meu portàtil, que em van regalar fa quatre anys, s'està morint, però que jo m'he gravat tota la informació que conté en un DVD; si el meu portàtil tingués consciència, hauria gravat també la seva consciència en un DVD, i en traspassar-la a un altre ordinador, aquesta consciència continuaria existint. ¿És absolutament impossible que la natura desenvolupi, amb la meva ment, el mateix procés que jo duré a terme amb el meu portàtil ara quan se'm mori?

Malgrat les (al meu parer) agosarades afirmacions de Hawking, el continuo admirant; i aprenc d'ell, cada dia, una mica més sobre el funcionament de l'univers i sobre les causes de l'existència. Us recomano amb insistència “A brief history of time”, i encara que els filòsofs se m'enfadin, també recomano “El gran disseny”.

 .

.

La íntima unió entre la bellesa, la felicitat, i nosaltres. I una estona caçant onades.

El planeta és tan bell que el fet de “ser” no pot ser dolent. La bellesa de la natura és la prova de la bondat de l’existència. I la bellesa que hi ha a l’existència la percebem com a bella perquè entre ella i nosaltres hi ha una complementarietat íntima que ens atrau mútuament. Igual com nosaltres som atrets per la bellesa, la bellesa se sent atreta per nosaltres, i ens fa contínuament senyals.

Després he fet allò de concentrar-me en l’instant present, sense pensar res més que allò que es percep: mar, Sol, vent, llum, brum de les onades, escuma, flaires de sal i de pins, nuesa, els colors dels penya-segats, l’atzur intens de la volta del cel...

Si algun dia morirem, és perquè hem estat vius. La vida és el combat contra la por. Vencem la por amb la llum. El coneixement i la raó ens deslliuren de la por i ens ajuden a mirar la bellesa. La por desapareix com ho fan les tenebres amb l’alba. La victòria de la vida és la victòria damunt la por. Amb la por vençuda, estimem buscant el bé dels qui estimem i no pas la satisfacció de cap desig personal, perquè en realitat quan hem vençut la por ja ho tenim tot i no desitgem res que no tinguem ja a l’abast; ho tenim tot; a cada ara i a cada aquí.

El desmesurat culte a l’ego és una de les teranyines fosques i excessivament denses que impedeixen, a l’Homo sapiens, l’exercici de mirar. Quan la felicitat es cerca sense respectar el límit de no esbotzar la dels altres (ni que els altres siguin desconeguts), a banda de no trobar-la, destruïm la bellesa i ens ferim profundament; apareix l’odi en qualsevol de les seves manifestacions més o menys manifestes: indiferència, manipulació, tirania, opressió, abús, agressió...

La felicitat és el gaudi del que tenim a l’abast “ara” i “aquí”, i depèn de la manera de mirar. Cal mirar d’aquella manera que permet copsar la totalitat de la bellesa;  i copsar sobretot la llum immensa que hi ha rere la mirada de cada persona per imperfecta que sembli.

La  manera com mirem dibuixa la nostra felicitat.

.

.

Després d’escriure això me n’he anat a perseguir onades amb la càmera. Volia fer una fotografia que agafés per una part el fons del mar i per l’altra la seva superfície. Les onades, però, m’ho han posat difícil; però m’ho he passat bé.

De tornada, el bosc estava radiant, el vent s’enduia qualsevol rastre de vapor d’aigua i la llum viatjava nítida sense interferències. Els blaus eren molt blaus; els verds ampolla de les punxes dels pins era obscur i contrastava amb el cel. El groc que mutava a roig dels penya-segats semblava sofre.  Un plaer.

.

.

Sant Llorenç sota la tempesta.

Avui hi ha hagut sort, ha fet una tarda fantàstica, els núvols foscos s'agombolaven damunt les cingleres de l'Alzina del Salari i llampeguejava. Ventoleres humides que flairaven pluja agitaven els caps dels roures, que en aquesta estació estrenen color. Tronava. Aviat han començat a caure unes gotes gruixudes i pesades, d'aquelles que espanten els carrinclons, els qui temen que se'ls espatlli el tenyit de la perruqueria, o els que senten feredat davant la idea de fer pudor de pluja. Quin plaer, aquestes gotes! Aquesta llum perlada, gairebé penombra! La vida del bosc se n'alegrava. Els espadats, les codines, les parets del massís s'han posat vestits llargs de gala, foscos i encesos. Raigs quasi verticals de foc encenien electrons des del capdamunt de la volta del cel fins al sòl de Sant Llorenç.

Després hem anat a Talamanca i al costat del castell la senyera voleiava entusiasmada enmig del cel de tempesta, perquè diuen que és enmig de la tempesta quan els colors es veuen més vius i la bellesa del paisatge es fa més evident.

La pluja, els trons, les tempestes, els llamps, les muntanyes, el bosc, les bèsties, el vent... formen part del millor i del més bell de l'existència.

...

.

 

."Vaig anar al bosc perquè volia viure a consciència; volia extraure tota la saba de la vida per a no haver de descobrir, en el moment de la mort, que no havia viscut"

 

WHALT WHITMAN