Ens ho hem trobat.

(Image in unsplash by Max Böhme )

Em fa feliç, avui, la tranquil·litat de mig milió de persones que podran normalitzar una mica més la seva vida. La majoria són gent que compten acuradament els euros per pagar una habitació o un lloguer, comprar menjar, els llibres dels fills, l'escaire i el cartabó, la roba, i tot el que poden perquè els seus no se sentin malament. De vegades són persones que es veuen abocades a treballar moltes hores fora de casa, de manera que els seus fills estan sols pràcticament tot el temps en què no són a l'escola; amb tot el que significa això.

No sempre som conscients del sofriment que ens envolta; ens preocupem del preu de les coses quan probablement, nosaltres en concret, les podem comprar sense haver de fer trucs de màgia, sense angoixar-nos. Hi ha qui pateix pel seu estatus, per la pèrdua de poder adquisitiu; aquest patiment mai no serà tan digne com el qui pateix per poder pagar un habitatge, o les llibretes dels nens. 

Sé que el que escric a alguns els hi cau com una puntada de peu a l'estómac, però és el que sincerament penso. Hi ha qui es queixa pel fet que cada dia és més pobre, però si es para a pensar, no és això el que passa; el que passa és que cada dia és menys ric. 

La riquesa i la pobresa són conceptes molt relatius, i he vist tanta misèria i tant dolor que no puc fer altra cosa que considerar-me ric. Sé que m'hauria d'enfadar per les meves condicions laborals, protestar, i probablement ho faré, i demanaré i exigiré... Però no té una importància tan essencial com qui pateix perquè no treballa en unes condicions dignes a causa de no tenir papers; la nacionalitat marca a les persones, decideix qui sí i qui no com si fos una condició ontològica. 

La inseguretat, la vulnerabilitat, la por, la solitud, la fam metafòrica i literal, el carrer... són paraules que per a algunes persones tenen gust d'angoixa. Les fronteres ens regalen un paradís amb el qual mai no estem contents del tot, i sempre volem més. Jo també vull més; però allò que les fronteres protegeixen és un privilegi, no ens ho hem guanyat més que altres que no ho tenen; ens ho hem trobat. Abans d'exclamar-se contra aquesta frase que he escrit, cal pensar-la a poc a poc: ens ho hem trobat. 

Ens hem trobat el país, l'estat, el sistema, les oportunitats, la família, la possibilitat de formar-nos... Si no haguéssim nascut on hem nascut, no ens ho hauríem trobat. Patim una confusió sobre allò que és nostre i allò que no ho és; i sobretot, sobre allò que hem aconseguit i allò que ens ha estat donat. Tot el que hem aconseguit, ho hem aconseguit perquè hem tingut per naixença l'oportunitat d'aconseguir-ho. Molts, la majoria, de fet, la gran majoria del món, no ha tingut aquesta sort. 

M'importa molt poc el cabreig dels que només es preocupen dels seus problemes. "No és el meu problema!" diuen... 

Si només em preocupessin els meus problemes, seria una merda de persona i la meva vida no valdria la pena de ser viscuda.

Legalitat i il·legalitat.

No hi ha persones il·legals, hi ha lleis il·legals. És il·legal la propietat del que em sobra si a un altre li falta allò que necessita. Són il·legals els béns d'un estat si provenen del que es va prendre a països que avui no poden alimentar amb dignitat els seus ciutadans, i els quals avui han de fugir cap altres terres. L'afartament és il·legal. Els desnonaments són il·legals. Moltes lleis d'aquí i d'allà són il·legals. Obeïr sovint és il·legal. 

A l'arrel de la legalitat oficial hi ha els diners; qui els posseeix es converteix en el fonament de la legalitat oficial.

La legalitat de la qual parlo, i que defineix d'una manera absoluta què és il·legal, no és la oficial, és la natural. La legalitat natural no depèn de cap societat sinó de l'essencia ontològica del bé i del mal.

Bèstia i bandera

Plantar-se davant del patiment humà i no veure-hi res; i entendre-hi encara menys. Riure-se'n de qui es veu abocat a morir en la recerca d’una vida millor per a ell i per als seus fills.

Per sentir-se algú, menysprear algú.
Fer del prejudici el teu credo; malpensar i acusar sense saber.
Sense saber, generalitzar; i ser incapaç de comprendre el significat del mot generalitzar.
Sense saber, acusar i odiar.
Sense saber, escampar una actitud de rebuig, una persecució.
És la teva veu el bram esverat de la bèstia que defensa el territori mentre defeca per marcar els límits i que mossega qui busca una vida millor. La bandera que enarboles amb orgull és l’evidència pública i vergonyosa de la teva ignorància humana. La ignorància humana és la manca de coneixements sobre els conceptes simples i essencials del que és ser persona; i no pas per mala sort sinó per rebuig actiu.

No coneixem a ningú; encara que el coneguem.

Posats a repartir llenya, repartim-la a qui ens prejutja pel que sap del nostre passat; hi ha molts esnobs així. Val a dir que un esnob és algú que es deleita amb les realitats no pas pel plaer que regalen les realitats, sinó pel plaer que regala sentir-se algú que es deleita per les realitats.

Per si algú no m’entén, posaré un cas concret: un exemple d’esnob seria algú que pinta no pas perquè gaudeixi pintant, sinó perquè gaudeix sent pintor; gaudeix oferint als altres aquesta imatge; gaudeix portant metafòricament el vestit de pintor; el fet de pintar li és ben igual. Si algú entra dins aquesta definició, en qualsevol camp, és un esnob.

Aleshores, els esnobs necessiten oponents, contrincants, o en tot cas gent per sota, gent a qui empènyer cap avall per ells poder pujar més amunt. I aquí entren els preconceptes, els prejudicis, o l’error de pilotar un avió amb una carta de navegació de fa cinc anys en comptes de fer servir la carta de navegació del dia, la que t’informarà del temps d’avui, dels vents d’avui, de la visibilitat actual.

Hi ha gent que no coneix algú tot i que es pensa que el coneix molt; i això li passa perquè només coneixen el que va ser, el que va fer, el que pensava, el que va dir, el que era. El canvi és un fenomen que molt poques persones es creuen; jo no és que me’l cregui, és que en tinc evidència. Les persones mai no estem fetes; les persones sempre canviem; el cervell és plàstic; els circuits neuronals s’obren pas sempre. Fa gairebé cinc anys vaig patir un ictus; i em va saber tan greu perdre la capacitat de tocar el piano (o, almenys, reduir aquesta capacitat) que ara el toco millor que abans de l’ictus, perquè vaig considerar prioritari recuperar el que havia perdut, i em vaig passar de voltes; em queda intentar fer el mateix amb la guitarra; tot arribarà.

Però al que anava. No ens coneixem; a ningú, encara que el coneguem. Tot allò que sabem de l’altre és provisional. Ja és poc el que sabem de l’altre en el temps present quan no copsem tot el seu endins; doncs encara és menys, o és res, el que sabem de l’altre quan han passat uns anys. La natura està obsessionada amb què canviem; i amb què canviem per bé. Si no intentem canviar per bé, canviarem igualment, però per mal. Per això no ens coneixem. Sigueu molt prudents pel que fa a la imatge o a la realitat que la vostra ment creu que té al davant quan us topeu amb algú; és un desconegut encara que sigui el vostre germà, el vostre amic, o el vostre cosí... Si fa temps que no heu aprofundit en la seva manera de ser, o encara més si mai hi heu aprofundit, no en sabeu res.

Sigueu també prudents quan tracteu la gent. La gent no és imbècil. Entén les vostres indirectes; entén el llenguatge velat amb què us comuniqueu amb els vostres amics davant d’ells. Entén les mirades, els gests, els silencis; la gent és molt intel·ligent, no els tracteu com a nens petits.

I després, mireu-vos al mirall, i analitzeu si tot el que heu dit o tot el que heu fet és honest, no fos cas que darrere de la vostra ment, els fils directors de la titella fossin manegats per allò que es diu inconscient, i que revela l’animalitat de cadascuna de les vostres decisions.

Un misteri en canvi constant

La majoria de la gent supleix la ignorància amb les preconcepcions, i aquesta estratègia inconscient els blinda la ignorància.

De l’altre, del qui ens trobem cada dia, en sabem molt poc. Sabem el que vam veure ahir o abans-d’ahir, el que ens han dit que va fer l’any passat o l’anterior; però d’ara, de com és ara, fins i tot de qui és ara, gairebé no en sabem res. I de qui pot ser demà, encara en sabem menys. Les persones som un misteri, i ens hi hem d’apropar amb esperança.

No sabem gaire de les altres vides, de quin món es construeix dins del seu cap, de la bellesa que creen i copsen, de l’art que sovint es reprimeixen i que tenen latent a dins com una llavor té latent la vida.

No sabem com se sent l’existència des dels caps i els cors que no estan sotmesos a les pors que nosaltres tenim i que ells o elles no tenen; i no sabem com és el món des de dins dels qui tenen pors que nosaltres no tenim.

No és assenyat ni lluminós inventar-nos la part que no sabem dels altres i convertir-la en dogma. No és humà ni intel·ligent negar la capacitat de canvi als altres.

Mai no estem fets; som canvi. El cervell crea noves connexions cada dia; la seva plasticitat fa que tot pugui ser.

No ho hem vist tot, ni sabem tot el que ens agrada; ningú no ho ha vist tot. Qui ens parla de Déu ens confon; qui ens resol misteris fent servir creences, inventa. La ignorància no és una vergonya, perquè la sinceritat no és una vergonya.

Copsem la bellesa que sentim com a tal; però se’ns escapa, segur, part de la bellesa que els altres perceben com a tal i nosaltres no. I als altres els passa el mateix.

Tenim molt per descobrir. Cada matí comença una jornada nova en la qual podem descobrir perspectives mai vistes, belleses mai sentides o bondats mai compreses.

La mort de les neurones, amb l’edat, no és pas la reducció de la força de la ment; pot ser la millora de la seva qualitat. Es mor primer allò que no estimem: els records inútils o lletjos, la informació que no serveix. L’ordinador de la ment necessita destruir les memòries víriques, els antivirus desfasats o pervertits, els mals programes, els arxius indigeribles. Si funciona bé, ha d’actuar així.

(8-11-2014)

Respecte a l'ésser humà

Fa l'efecte que el món va cap al blanc i negre. 

Grups convençuts que posseeixen la veritat absoluta, pregoners de les pròpies excel·lències i de la misèria dels qui no ho veuen igual. Persones que identifiquen nacionalitat amb identitat humana, possessions amb pàtria, i que posen per damunt de la dignitat de les persones, de cada persona, la sagrada uniformitat cultural i uns privilegis econòmics que consideren exclusius sense possibilitat de debat. La propietat privada s'estableix com la causa d'ella mateixa, i és considerada superior a qualsevol altre consideració. No es contempla el que s'ha rebut de manera innata; no s'investiga l'origen del que s'ha heretat, no es valora la dignitat de qui no té recursos; fins i tot es criminalitza sense proves. Els únics indicis són la raça, la roba, la falta d'habitatge, la pudor, la por que desperta els vells instints de bèstia, els vells instints de bèstia que desperten més por. 

Els humans del blanc i del negre són cecs davant l'origen instintiu del seu menyspreu; no en saben gaire d'etologia, no han estudiat la psicologia dels goril·les de muntanya amb la qual se sentirien molt identificats si fossin objectius. L'objectivitat és una de les primeres víctimes de l'instint de la bèstia. Un cop desapareix l'objectivitat, la resta es deforma a gust de la por, en contra de qui sigui i al preu que sigui. L'ells i nosaltres ressona sovint a la boca de la gent del blanc i del negre. L'ells com un tot que esborra la identitat humana de cada individu, que despersonalitza, que situa el que es té per damunt de la vida de totes les persones.

I hi anem de cap. No és una guerra entre nacionalismes de diferent color. No és un conflicte entre diferents models econòmics. No és política, tot i que afecta a les decisions polítiques. És el vell poder del totalitarisme que devora les petites restes de democràcia que sobreviuen moribundes. El vell poder del totalitarisme que neix al cor de cada persona. Cal tenir un cor amarat de valors humans per no caure en la trampa. Cal no acceptar els lladrucs del gos acovardit per l'exemplar que es veu com un rival, i no negar un lloc a taula a qui no té res. Cal convidar a la taula humil de la nostra cabana a qui s'arrossega pel fang, i fer-li sentir l'escalfor d'una llar de foc senzilla, el tast d'un vi de casa i d'un pa quotidià que compartim. Cal descobrir en aquest nou company, algú que vol sobreviure, i restar convençuts que l'amistat engendra amistat. Saint-Exupery escrivia: "Si convido un coix a la meva taula, li demano que begui, que comparteixi una estona amb mi, que em regali un somriure; no li exigeixo que balli." .

Prefereixo perdre-ho tot, ésser enganyat mil vegades, alliberar-me de privilegis, convertir la meva terra en una pàtria on ressonin milers de llengües humanes, abans que deixar d'ajudar un sol ésser humà. Ben mirat, no tinc res més; res més no té tan valor com la persistència d'una mà que s'ofereix a aquell a qui no se n'òfereix cap; aquesta és l'única creu de Sant Jordi que paga la pena. La mateixa vida no val la pena si esdevé a conseqüència de trepitjar-ne o ignorar-ne una altra. Jo no sóc un cocodril, ni un tauró, ni un ós bru... No mataré per sobreviure. No ignoraré la dignitat d'una persona per mantenir una seguretat que no és tal. Què tenim segur? Res. Avui hi som, demà ens diran que marxem gairebé sense temps per acomiadar-nos. El que amb tota seguretat podem tenir és l'actitud; l'actitud del respecte a l'ésser humà. 

Respecte a l'ésser humà, aquí, ara i sempre; respecte a l'ésser humà.

Quan un gos borda perquè algú entra al seu territori

La mena de gent que ens envolta, amb els comentaris que escampen, fan molta por. No sobren persones, sobren racistes; sobren animals territorialistes sense empatia; sobren persones sense amor per als altres; sobren persones que jutgen sense saber res de l'altre com quan un gos borda perquè algú entra al seu territori. Però no ho entendran.

Sense immigració, tots els que escampen odi i indiferència, no haurien arribat a existir. Sense fusió cultural no hauria arribat a existir ni la llengua que parlem. I sense la sort que hem tingut de néixer on hem nascut, estaríem com els que més pateixen i han de marxar del seu país. Ningú no recorda que tot el que tenim és en bona part per l'atzar de néixer on hem nascut. És més fàcil odiar; la indiferència és la forma més covarda de l'odi.

Les realitats més importants de la vida són inútils.

De vegades em sembla que no puc més. No suporto un món on la gent només es preocupa d'allò que li aporta un benefici. Em cansa la submissió al que és útil. No suporto la gent incapaç de preocupar-se per els sentiments aliens. Em destrossa veure la ceguesa de persones que no surten de la seva posició injusta, ni dels privilegis als que no volen renunciar perquè no els veuen com a privilegis. No m'agrada competir. No m'agrada que es doni veu a persones injustes que fan mal amb les paraules i intoxiquen. Em sento cada vegada més a fora d'aquesta mena de món incapaç de dir Bon Nadal a algú que no els importa, o d'acomiadar-se quan marxa, o de mirar els ulls de qui demana una almoina mentre camina cap a un centre comercial. No suporto no preocupar-se de les persones que pateixen, i personalment no trobo cap més sentit que estimar-les sensiblement. M'emplena d'impotència sentir que no soc capaç de convèncer gaire gent del fet que val la pena estimar encara que no en treguem res. M'agradaria convèncer-los de la realitat de l'oximoron: "La utilitat del que és inútil".

Les realitats importants de la vida són inútils; la mateixa vida, com l'element més valuós, és absolutament inútil; perquè quan una realitat és la finalitat de tot, no pot servir per res més que per ella mateixa.

Voldria que riguessis fins a plorar

Voldria que riguessis fins a plorar, fins que la panxa et fes mal de tant riure, fins que sentissis que el temps s'ha aturat. I voldria que després respiressis tan profundament i et sentissis tan plena de pau que et fes l’efecte que no necessitessis res. Que per un moment no hi hagués cap inquietud al teu cap, que em miressis i somriguessis sense cap motiu. Que marxessis sense sentir-te obligada a dir adéu, i arribessis sense que et forcessin a dir hola.

Voldria que sempre t’esperés algú a casa; que tinguessis persones importants per a les quals tu fossis important, que tinguessis ben clar que aquestes persones mai s’oblidarien de tu, i que per a elles tu ets la raó de la vida, el sentit absolut; que visquessin per tu i et fessin sentir valuosa. Voldria que fossis la prioritat d'algú.

Voldria que pensessis en el futur i sentissis il·lusió; que estudiessis allò que t'apassiona estudiar encara que fos alguna realitat que ningú valora; voldria que conduïssis la teva vida fins aquell lloc on tu sentissis que ha d’anar, i que en fer-ho descobrissis papallones a la panxa, i que agraïssis a la vida el privilegi d’anar-hi.

Voldria que tinguessis ganes de menjar-te el món, que no t’empassessis ficcions inventades per espantar-te, que estimessis les persones en l’autèntic significat de la paraula estimar sense que cap doctrina t’espanti per forçar-te a estimar. Voldria que fossis lliure de pensaments creats per controlar-te, que coneguessis moltes cultures, maneres diferents de pensar, i que et formessis la teva pròpia visió de les coses, i que mai fessis cas als qui et condemnaran per expressar allò que penses de tot cor.

Voldria que ningú t’espantés, que ningú et fes mal, que ningú t’oblidés, que ningú et ferís, que la vida et somrigués i que tinguessis moltes ganes de viure-la; i que busquessis sempre camins nous per a no acostumar-te mai a la rutina, per no avorrir-te mai. Voldria que estimessis el teu cos i la teva ànima, i que et sentissis lliure per rebre damunt la teva pell la calidesa del sol sense por del que la natura t’ha regalat. Voldria que visquessis, que visquessis intensament, i que dediquessis la teva vida a fer que les persones visquin intensament, que és el mateix que estimar intensament.

No som productes fets en sèrie

És fàcil escriure el nom d'algú a la llista dels condemnats quan es desconeix gairebé tot d'aquest algú; les seves pors, els seus patiments, els atzucacs als quals la vida l'ha abocat, les injustícies patides, la frustració de no poder sortir d'una situació d'horror perquè la vida és com és i sovint no es pot escollir. Quan es desconeix la vida que s'amaga darrere d'algú, condemnar una mala actitud és senzill i temptador, però fer-ho converteix el jutge en algú profundament injust.

En algun moment, ens podem sentir així; jutjats sense coneixement, sense historial. Jutjats per nosaltres mateixos fins i tot. Jutjats per la nostra ment instintiva. Jutjats, de vegades, pels qui han gaudit d'una vida més ortodoxa, més plana, més regular, per les persones que consideren els éssers humans com productes fets en sèrie i seguint el model d'una marca determinada; si el cotxe no va és culpa del cotxe, perquè tots els models són iguals. El problema és que els individus humans no pertanyem al mateix model; cada persona és única, les experiències vitals són úniques i el dolor és únic; l'horror, únic; la genètica, única; la infantesa i els seus terrors oblidats o no, única.

No sabem gaire d'un individu humà si només sabem que és un individu humà. No sabem res d'ell o ella, ni que li coneguem el nom, el rostre, la veu, el caràcter, l'ofici, les idees. No sabem res d'un individu humà des de fora d'ell; per això no sabem res gairebé de ningú; i per això no podem jutjar.

Disculpi! Per a mi són importants els problemes que no són meus.

 

No puc evitar posar-me al lloc d’un altre. És tan atzarós el lloc de naixença! Què he fet per néixer a Terrassa? Per no passar mai gana? Quin mèrit tinc per viure en una família que m’ha fet agafar confiança en la vida? Com m’ho he manegat per haver passat tantes estones bones de rialles? Diuen que la felicitat i la salut mental d’una persona tenen molt a veure amb la durada i la qualitat de les estones en què ha rigut durant la infantesa, pel temps en què no ha viscut angoixat.

És meu tot el que considero que és meu? M’he trobat, de cop, en néixer en una terra rica en vegetació, en aigua, en aliments, i en un període de temps allunyat de les guerres. Tinc cinquanta-set anys i no n’he viscut cap de prop. Per què la terra on neixo és meva i no ho és la terra d’Argèlia? Les respostes a aquesta pregunta podrien perfectament néixer de convencions sense cap fonament lògic. L’atzar tria on naixem, per la qual cosa, l’atzar decideix què és nostre i què no. Però puc, com a persona, acceptar que l’atzar decideixi el destí de milions de persones sense cap més consideració que el mateix atzar de naixença?

Puc no pensar-hi. Puc dir: "i a mi què m’importa". Puc dir: "tant se val, no és el meu problema". Però el cas és que per a mi són importants els problemes que no són meus, perquè els pateixen persones purament per atzar; i jo no soc dels que acceptin això fàcilment. M’importa més la dignitat d’aquestes persones, la seva necessitat de viure, d’educar-se, de créixer, de ser felices, que no pas defensar el que l’atzar de naixença ha decidit que és meu. No soc un tigre que es mengi un antílop sense preocupar-se del dret a la vida de l’antílop. Soc una persona i no puc sotmetre’m a la habitual indiferència de qui té la panxa plena i es preocupa perque el pa del berenar està dur.

Jo no vull tenir el que em sobra si a un altre li falta. I el que és més punyent és que no és només un tema d’atzar de naixença, perquè hi va haver qui va fer negoci amb l’expoli dels bens de la Terra de la qual venen els qui volen viure amb dignitat; i hi ha qui encara ho fa. No em vull sotmetre a la indiferència burgesa de no investigar-ho i de culpar als pobres d’allò que és culpa dels qui tenen la panxa plena i s’ho miren tot amb els ulls petits, la cara de fàstic i l’habitual renec de bèstia disfressada de persona: “no és el meu problema”.

.

Totes les persones

Totes les persones necessitem estimar i ser estimades.

Totes les persones tenim algun aspecte en el qual som genials.

Totes les persones tenen dret a no estar soles, a trobar el nostre espai, a ser felices.

Totes les persones tenim la necessitat de ser acceptades.

Totes les persones tenim un valor immens, incalculable, infinit.

Les persones no necessitem ser perfectes per ser estimades, ni per ser valuoses.

Si som un grup, el que li passa a una persona, ens passa a tots i totes.

Totes les persones tenim el dret i la necessitat de ser lliures, de no ser propietat de ningú.

Si una broma no fa gràcia a qui la rep, no és una broma, és un maltractament.

Qui viu amb por, no és lliure.

Si veig que tracten malament algú, i no faig res, i no dic res, també soc còmplice del maltractament; i un dia la víctima potser seré jo, o algú a qui estimo, i m’agradarà que la gent normal m’ajudi.

Totes les persones tenim dret a ser diferents.

El que val cada persona

La fragilitat és un tret comú que ens hauria de fer sentir germans.

Tots la compartim, encara que poden ser diferents els contextos; però convé pensar-hi una mica cada dia; cadascú coneix molt bé els seus topants, aquells punts on el vaixell pot fer aigües. Dins la intimitat del nostre jo, allà on ningú fora de nosaltres entra, sabem (o podem saber si som prou valents per ser humils) tot allò que evidencia que som fràgils.

Si ho som, no ens hauria de costar posar-nos al lloc de l’altre quan el percebem fràgil. Del color del cor, depèn la manera com cadascú respon en adonar-se que qui té al davant és tan feble com ell, encara que sigui en camps diferents als nostres, encara que la fragilitat que li descobrim ens pugui provocar repugnància. En aquests moments hem de pensar si la nostra fragilitat pot repugnar a algú, i com ens agradaria que ens tractessin si fos el cas.

Als humans, la fragilitat dels altres ens hauria de moure a l’amor.

Estem fets de misteri; i si no ens n’adonem és que no hem pensat prou. I un ésser humà és tan valuós! Però tant!

Tenim tan poc temps per descobrir el poc que cal descobrir! Tan poc temps per cantar junts! Tan poc temps per somriure! Em sento mogut a no malbaratar aquest temps amb res que no enalteixi aquest valor tan gran que té tota persona. 

No hi ha res que desitgi més que encomanar als meus fills, als meus alumnes, a la gent que estimo, aquesta dèria pel valor que té cada persona.

Cors amb potes

La majoria, a la nostra vida diària, portem una màscara d'autosuficiència que ens fa semblar segurs, jovials, escèptics, estoics, una mica insensibles… Per dins, però, som cors amb potes. 

A mi em va bé pensar-ho quan em relaciono amb gent jove. Amb el temps, en algun moment de feblesa, els descobreixes plorant en un racó, i aquell ésser que semblava ser el jutge implacable de la societat, volant per sobre d'ella i independent a les forces del món, es revela com el nen que és, amb tota la seva feblesa i necessitat de ser estimat. Observes una noia de disset anys amb la seva aparent fredor, serietat, timidesa altiva… L'endemà t'expliquem que va tornar a casa il·lusionada, gairebé plorant d'alegria, per alguna cosa que li vas dir que va fer bé, o per les capacitats que li vas lloar. O, per contra, li preguntes si té cap problema i t'assegura que no; i l'endemà et truca algú que la coneix, explicant-te que està enfonsada, perquè li passa una cosa o altra. 

Els adults, vivim el mateix fenomen, fins i tot amb més intensitat. Els mitjans de comunicació ens confonen, creant personatges sense matisos a partir de persones que, com totes, són complexes, i que, com totes, amaguen un llac interior d'aigües profundes i misterioses, plenes de sentiments, temors, esperances. La simplificació de les persones que elaboren els mitjans fa més fàcil que molts puguin odiar-les; la reducció de tot el valor que té cada persona les falsifica i les converteix en un objecte més assequible a l'hora de ser jutjat, condemnat, insultat... 

Molts es convencen que arreglar el món és fàcil, i que només cal una mica de conductisme agressiu. En aquests miratges es mou el món d'avui. Però la veritat és que som cors ocults en aparences dures i satisfetes; la veritat és que la visió autènticament objectiva és la que estima íntegrament tota la persona, i que la subjectiva i equivocada, en canvi, és la que només hi contempla l'aparença social externa i no es disposa a estimar-la tal com és; moltes vegades es queda només en un desig o en una repulsió buida de qualsevol empatia. 

De vegades observo alguna noia, preciosa, físicament atractiva, de veu dolça i sensual, de les que el món converteix en objecte, i hi veig, sense poder veure cap altra realitat, un ésser immens, de valor infinit, tan adorable com la meva filla, amb tanta necessitat de respecte i d'amor com un nadó; la bellesa del seu ésser integral és milions de vegades més bonica que el que és exclusivament extern i que per a molts és l'únic que es pot veure. El seu cos viu és només una icona que apunta vers la totalitat del seu ésser, tan gran que no ens pot cabre al cap. Seria suficient educar els nens, des que neixen, perquè poguessin veure aquesta totalitat en cada ésser humà, i s'acabarien gairebé tots els problemes de maltractaments, violència, abusos, objectivació… 

He començat comentant que tots som cors amb potes, i he acabat aquí!

Prova d'amor.

M'agrada compartir les alegries. 

M'agrada tenir gent al voltant que quan els expliques una alegria, se'ls il·lumina la cara. 

Em fan feliç les alegries dels qui tinc a prop, i em fa feliç també que quan jo visc una experiència alegra, el rostre de les persones que m'envolten s'alegri. 

Crec que una de les mostres més grans d'amor succeeix quan perceps, només per la brillantor dels ulls, l'alegria d'algú per la teva alegria; és com una connexió que va més enllà del material, de l'interès proper i individual. En el fons és trascendir la mort i la vida. L'amor no és una qüestió només sentimental, és una necessitat entre qualsevol éssers humans.

 Sovint es viu com si tot hagués de durar sempre, però si es pensa que la vida és com una onada, que neix al mar i que amb rapidesa arriba a la platja i mor, llavors, aquesta brevetat manifesta fa que ens tranquil·litzem, que acceptem la fugacitat de tot, i que no pretenguem, al llarg del fugisser temps en què la onada es mou, viure només per nosaltres. La visió de la brevetat dels moments en què existim ens ajuda a alegrar-nos amb les alegries dels que ens envolten, a gaudir de badar al capvespre al balcó, mirant els núvols negres que amenacen tempesta, a escoltar els sons de fons del carrer, els ocells, els cotxes, la brisa, unes veus. 

Quan som conscients que el temps se'ns escapa, qualsevol instant, a qualsevol moment, a qualsevol lloc, ens permet absorbir la profunda bellesa del que és senzill i petit. 

No t'acostumis mai a que la vida sigui injusta, o per què Bill Gates no té raó.

La plenitud de l'educació consisteix a aconseguir que el fill o filla, l'alumne o l'alumna, valorin els sentiments dels qui l'envolten com si fossin els seus sentiments; i aconseguir-ho sense imposició; i aconseguir-ho de manera que sigui el propi fill o filla, el propi alumne o alumna, el qui decideixi per convicció assolir aquesta fita. 

Per tant, no és fàcil; no s'aconsegueix a força d'energia, ni a través de la disciplina, ni del reforçament de les conductes, ni de l'ensinistrament, ni amb estímuls o recompenses. El procés és un procés de seducció; és, de manera molt pura, un procés d'enamorament i prou. Però un enamorament, que a diferència de l'hormonal, ha d'assolir una profunditat i una maduresa que el facin estable.

La percepció de la duresa de la societat humana, de la presència, en ella, de contravalors materialistes i violents, no ens ha de moure només a preparar els joves per a sobreviure i triomfar en aquesta mena de selva cruel disfressada d'honorable, sinó que, per damunt de tot, ens ha de moure a preparar i enfortir els nens i nenes per tal que es converteixin en agents capaços de transformar la societat, i sobretot per a no permetre que la societat esclafi la seva creativitat, la seva empatia i els seus ideals. Cal que es converteixin en elements actius i passius, en el llevat d'una humanitat millor, que s'acosti als ideals d'amor i de respecte que tothom té al cor i a la ment. 

Els famosos consells de Bill Gates, (o de tants altres pseudotriomfadors materialistes o carques enquistats) sobre l'èxit i la supervivència, són només estratègies parcials que, si no van acompanyades de la priorització dels valors humans transformadors de la societat, no valen per a gaire.

Les persones i els seus sentiments són una finalitat en si mateixes; cadascuna de les persones és un objectiu final, i la seva raó de ser és ella mateixa i les persones que ella estima; en cap cas aquesta persona existeix per a produir res, ni per a generar res més que la seva pròpia alegria, i l'alegria del món que l'envolta.

Deixem de pintar façanes!

Si un sempre ha pogut pagar, no és impossible, però és més difícil, comprendre objectivament la tragèdia dels que no poden pagar.

L'avantatge d'haver vist, alguna vegada a la vida, perillar el propi habitatge, el futur, el destí... és que qualsevol persona que se'ns planta al davant amb una hipoteca monstruosa, fruit de la mala llet dels qui els han concedit amb mitges veritats crèdits innecessaris, és per a nosaltres un déu encarnat; els cristians de debò dirien que és un “altre Crist”. 

Algú que té criatures i alhora deutes als quals no es pot enfrontar, esdevé per una persona que sap el que és caminar per la corda fluixa, l'encarnació del déu sofrent; un déu vivent que amb el seu sofriment posa en evidència els immensos forats del nostre sistema. 

Per algú que, amb o sense fe, també ha caminat pel país de les ombres, pel llindar de la pobresa i de la marginació, el fet de topar-se amb algú amb fills que no té diners per a l'electricitat, per al carro de la compra, per als llibres de l'escola... ve a ser com topar-se amb un germà petit que ha estat maltractat per les mentides de l'especulació, per la hipocresia dels que porten tern al parlament, pinten façanes amb les subvencions, i s'omplen la boca de creixement i eficiència. 

La primer lliçó de l'educació és el respecte per l'ésser humà, l'amor a la persona humana, i la militància en la fe en una educació gratuïta, una sanitat gratuïta, un habitatge gratuït, el pagament dels quals no surti d'enlloc més que dels impostos que paguem tots, els més i els menys afortunats. 

La primera norma de la qualitat ha de ser la qualitat humana. I per assolir la qualitat humana cal tirar a terra els privilegis, les prioritats errades, l'adoració a l'aparença, i la llunyania dels qui mai no han passat gana. 

Cada persona val més que totes les estrelles del univers juntes i el seu ordre. El pensament d'un infant és més valuós que tots els diners del món junts. El somriure d'un adolescent és més sagrat que les façanes pintades de qualssevol edificis, oficials o no. El pa de cada dia de totes les famílies és més important que els sous vitalicis dels polítics i els poderosos. ¡Quin terror que tenen els rics a compartir!