Uns dies als llacs de la Maragda (IV). Diari adolescent.

IV 

Avui, quan m’he llevat, la mare ja era desperta i asseguda al menjador, tota sola, amb una tassa de cafè al davant. No sé si havia dormit gaire, perquè tenia els ulls vermells i una cara molt estranya, com si hagués estat plorant o com si se sentís molt cansada. Quan m’ha vist, ha fet un somriure forçat i m’ha dit que m’assegués amb ella.

Hem esmorzat, i ha parlat molt ràpid; massa. Em deia que ara, sense el Xavi, tot seria millor, que podríem començar de nou, que potser fins i tot podríem quedar-nos uns dies més al refugi si jo volia. Però quan ho deia, la seva veu tremolava i els ulls li fugien cap a la finestra, com si no s’ho acabés de creure.

Ha vingut la Rosa i ens ha proposat de sortir a caminar amb ells fins al prat gran. Jo m’he posat molt contenta, però la mare ha dit que no, que avui volia quedar-se tranquil·la al refugi, sense gent. La Rosa ha insistit una mica, somrient, però la mare ha respost de manera seca, gairebé enfadada. He notat que la Rosa s’ha quedat sorpresa, i jo també.

Quan la família ha marxat, m’he quedat amb la mare. Ella volia parlar i parlar, però jo només tenia ganes de sortir a fora. Em deia coses que no entenia: que jo era “la seva única persona de veritat”, que si ella fallava jo l’hauria de perdonar, que ens havíem de fer costat l’una a l’altra, que no ens havíem de deixar mai soles, que no ens podíem trair. Jo no sabia què contestar; em feia una mica de por veure-la així; potser perquè sé per experiència que quan la mare es posa així, després passen coses; potser algun dia t’ho explicaré, estimat diari; ara no em surt.

Al cap d’una estona, li he dit que volia anar a veure el Núvol. Ella ha fet que no amb el cap, i m’ha dit que m’esperés, que no volia que em separés d’ella, que avui havíem d’estar juntes tota l’estona. He intentat fer-li veure que em feia il·lusió i que volia sentir el Sol al damunt; m’ha semblat com si ella m’atrapés, perquè, de fet, no m’he vist amb cor de fer altra cosa que continuar asseguda al seu costat amb els plats de l’esmorzar buits i bruts davant nostre. I he pensat en el dia tan bonic que vam passar ahir, i en com avui s’havia capgirat tot, i m’han vingut ganes de plorar.

A l’últim, l’he convençuda per sortir a fora totes dues. Un cop al prat, la mare no deixava de mirar el camí per on havien marxat la Rosa i el Tomeu amb els nens. M’ha dit que li feia ràbia veure com aquella família estava tan feliç i tan unida, i ha afegit que jo segur que preferiria tenir uns pares així en comptes de tenir-la només a ella. He intentat dir-li que no, que jo l’estimava molt; però no m’ha servit. M’ha dit, en un to sec, que no la intentés convèncer amb paraules buides. Quan m’ha dit això, m’ha agafat les mans molt fort, gairebé fent-me mal. La seva veu tremolava, i de cop semblava enfadada amb mi sense cap motiu. M’ha preguntat si jo també marxaria un dia amb algú altre i si la deixaria sola com havia fet el Xavi. No he sabut què respondre-li i m’he fixat en com li tremolaven les mans.

En aquell moment han tornat la Rosa i el Tomeu amb els nens. Venien contents i plens d’anècdotes sobre la caminada breu que acabaven de fer. La mare ha canviat el to de cop, somrient i fent veure que estava relaxada, com si s’hagués convertit en una altra persona, encara que m’he adonat que les mans li tremolaven d’una manera estranya; i jo encara em sentia la mà adolorida. He entès que hi havia dues mares: la de sempre, la que reia amb tothom, i una altra que només sortia de vegades quan estàvem soles, i que em feia molta por.

A la nit, a la llitera, intentava adormir-me, i no podia. Sentia la respiració de la mare just a sobre meu, i m’imaginava que, si obrís els ulls, la trobaria mirant-me.

Uns dies als Llacs de la Maragda (III) Diari adolescent.

 

III

Aquest matí, quan ens hem llevat, m’he sentit estranya i feliç alhora, perquè el Xavi ja no hi era. D’una banda, ja no hauré de suportar el seu mal humor i la mania que em tenia, però per altra banda, em sap greu per la mare, perquè torna a estar sola. A més, no tenim les maletes, i no ens hem pogut canviar de roba. Sort que avui és l’últim dia que estem aquí i que ahir al vespre, la mare, després de l’excursió que va fer, es va dutxar i es va posar roba neta. Jo no, però tampoc em vaig embrutar gaire, perquè em vaig quedar al refugi tot el dia. La mare de l’Arnau i el Marcel, que es diu Rosa, ha dit que a la tarda em deixaria roba de l’Arnau, que més o menys té la meva talla. Encara que sigui roba de nen, està bé canviar-se i posar-me neta; tampoc no es nota la diferència entre la roba de nen i de nena si parlem només de pantalons i camises. I la Rosa ha dit que em deixaria la roba a la tarda, perquè, aquest matí, la mare anàvem a fer una excursió al pic del Peratallada, i al llac que hi ha per allà dalt, i és millor canviar-me de roba després de caminar que no abans.

Per tant la mare i jo hem començat a caminar després d’esmorzar, cap a les nou del matí. Jo estava eufòrica! Ja no hi era el Xavi i podia saltar i riure sense por que em renyés cada dos segons. I a més, feia un dia preciós i el paisatge era molt bonic: prats immensos sense arbres; només algun avet i algun pi roig de tant en tant; i el camí que s’enfilava cap al cim del Perafita. Tot m’agradava: la llum del sol, l’aire fresc, el cel tan blau i tan ample, el silenci que només trencava el vent i les nostres trepitjades.
La família de l’Arnau i el Marcel s’han quedat a baix, al costat del refugi, al llac de la Maragda; ells hi van anar ahir a fer el cim. Hauria estat molt divertit que haguessin pujat amb nosaltre. Però jo he estat molt contenta perquè he tingut la mare tota per a mi sola. Quina sort! Sentia que, per un dia, la mare era tota meva, com si fos un tresor només meu. M’ha fet sentir important i estimada. Això que acabo d’escriure no ho podria dir mai a ningú, perquè sona molt carrincló, però tal com ho sento ho expresso aquí.
Pujar al cim del Peratallada ens ha costat una mica. M’he cansat molt, però m’he sentit viva. Quan mirava cap enrere i veia el camí que havíem fet, i els prats estenent-se cap a baix, em sentia petita i molt lliure. La mare i jo hem parlat de tot: del temps, dels nens, de l’Arnau i el Marcel, de com de guapo era el Marcel. He rigut i parlat tant que em marejava; però avui ningú m’ha renyat.

Quan hem arribat al cim, la vista era impressionant. Catalunya i Andorra estaven davant meu com un mapa gegant. Una mica per sota nostre, hem vist el llac d’alta muntanya, que semblava un mirall petit. He pensat que mai veuria res tan bonic a la ciutat. La mare m’ha agafat de la mà i hem baixat cap al llac; he sentit com un nus a la panxa, com una barreja de por i d’emoció.

Pel camí de baixada al llac, hem vist cèrvols! M’han fet una mica de por, però alhora els he observat fascinada. M’ha sorprès com n’eren de tranquils tot i ser tan grans. La mare ha somrigut i m’ha dit que gaudís, que l’alta muntanya té secrets que només els que s’hi atreveixen poden veure.

Un cop al llac, l’aigua era transparent i força freda, però com que el sol l’escalfava, i l’estany no era gaire gran, no estava tan glaçada com el Llac de la Maragda. La mare m’ha proposat de banyar-nos-hi. Jo li he dit que no podíem perquè no portàvem banyador. Ella ha rigut i m’ha explicat que allà no hi havia ningú, i que si mulléssim el banyador en aquella aigua tan neta, el sabó que pogués portar la tela, podria fer mal als animals del llac, i que per tant era millor banyar-se sense cap peça de roba. A mi em feia molta vergonya despullar-me allà a l’aire lliure, si venia algú i em veia em sentiria molt malament, però la mare m’ha insistit. M’ha dit: “Si fas l’esforç de passar només una mica de vergonya, viuràs una de les experiències més boniques de la teva vida”. I com que jo estava tan contenta, perquè estàvem juntes i soles, i en un lloc tan increible, doncs he tancat els ulls, he respirat fons, m’he tret tota la roba, i m’he ficat a l’aigua. La mare ha fet el mateix. L’aigua estava fresqueta, però era molt agradable, perquè el Sol picava molt fort. M’he sentit tan unida al paisatge, a la muntanya, al Sol... que gairebé se m’escapen les llàgrimes. La mare, llavors, m’ha parlat de com les persones formem part de la natura, i m’ha dit que és quan estem despullades del tot que som encara més intensament un tros de natura; i per això la natura, agraïda com està de veure’ns retornar a ella només amb la nostra pell, ens regala com a premi la sensació de felicitat tan gran que hem sentit. Hem jugat dins l’aigua, hem rigut, ens hem esquitxat. En aquells moments era com si el món existís només per a nosaltres.
Quan érem dins de l’aigua, hem vist que s’acostaven dues persones; dos puntets que avançaven lentament. Jo he corregut cap a fora de l’aigua per a vestir-me amb el cor a cent per hora, però la mare m’ha aturat i m’ha dit que no fos ximpleta i que estigués tranquil·la, que allà molta gent es banyava sense res, i que no havia de patir. Llavors m’he tornat a ficar dins l’aigua una mica nerviosa, i m’he adonat que els dos puntets, quan s’han acostat més, eren un home i un nen més o menys de la meva edat. Quan han arribat al costat nostre, ens han saludat, han tocat l’aigua, i han marxat tan tranquils sense estranyar-se que estiguéssim allà d’aquella manera. M’he quedat molt tranquil·la, i he pensat que tots els dies de la vida haurien de ser així, sense vergonya, sense por.

Quan hem sortit de l’aigua, ens hem eixugat amb el sol, estirades a l’herba; i un cop seques, ens hem posat la roba. Mentre baixàvem al refugi, m’he sentit lliure i feliç, com si m’haguessin donat un regal molt gran només per mi.

Un cop al refugi, hem dinat amb l’Arnau i el Marcel, amb la seva mare, la Rosa, i amb el seu pare, que es diu Tomeu. La mare els ha explicat tot el que hem fet aquest matí, i m’ha fet una mica de vergonya que hagin sabut que ens hem banyat despullades. El Tomeu ens ha dit que no expliquem a ningú que ens banyat al llac, perquè als Pirineus està prohibit fer-ho. La mare no ho sabia i s’ha sorprès molt. Després el Tomeu ha dit que ja estava fet, i que tot això que ens havíem endut.

A la tarda hem estat tocant la guitarra i cantant tots junts. Jo cantava baixet, i a estones he agafat la guitarra i m’he atrevit a tocar algun acord. M’ha fet il·lusió que ens sentíssim tots tan contents, rient i compartint cançons. L’Arnau i el Marcel m’han explicat moltes coses i m’han fet sentir com si fos part d’una petita família improvisada que fins ara no coneixia, però que m’agrada molt.

Abans de sopar, hem caminat tots fins al Llac de la Maragda. El camí estava tranquil i, per un moment, només s’escoltaven les nostres passes i els riures. La mare estava feliç i jo també; i tot semblava perfecte.

Quan hem anat a dormir a la llitera, he pensat que potser avui ha estat el dia més feliç de la meva vida. Tot ha estat genial: l’excursió, el llac, la mare tota per a mi, riure i jugar sense por. He tancat els ulls somrient i m’he adormit pensant que voldria que aquest dia no s’acabés mai.

El problema de la Terra és tot allò que els humans tenim i que ens neguem a deixar estar

La vida és anar dient adéu per obrir nous horitzons. 

Als Prineus no és permès de banyar-se a llacs d’alta muntanya; som tants, i tan brètols, que ho destruiríem tot mentre aviciem mascotes i veiem Disney. En altres llocs, i en d’altres temps, sí que es podia, o es pot encara si no és que està específicament assenyalada la seva prohibició. 

Malgrat l’autorització, és important, això si, tornar-nos tant com poguem com les vaques o les marmotes, que quan entren a l'aigua no duen cremes a la pell, ni alcohols, ni sabons que puguin contaminar l'aigua; ni detergents tèxtils, ni fibres artificials, ni banyadors; és important no fer la bugada a cap llac, ni directament ni indirecta; és important, no trepitjar el fons del llac, no perjudicar plantes ni hàbitats; i assegurar-se que se suportarà la gelor de l'aigua que acaba de brollar de la neu i del gel. Aprendre de les bèsties lliures, dels animals que no són mascotes, a interaccionar amb el nostre origen; els animals que són mascotes han perdut bastant la identitat. 

A Suissa, fa uns quants anys, vaig veure una vaca entrar dins un llac i posar-se a nedar. També vaig veure marmotes i les vaig escoltat xiular i comunicar-se entre elles. També vaig sentir patir la natura per una calor que no és pròpia del lloc. 

Aquest anys, a Romania, he vist ossos, i indrets d’una bellesa natural difícil de descriure. 

El problema de la Terra és tot allò que els humans tenim i que ens neguem a deixar estar. Tot allò que objectivament no necessitem, que comprem i fem servir per inseguretat, anhel irreflexiu, pressió social... No només destrossa la vida de la Terra sinó que allunya la nostra pell de les sensacions amb què hem evolucionat durant centenars de milennis, i ens traumatitza profundament. Quan un tràuma el pateix tota la població, no s'identifica, passa desapercebut, tot i que els seus efectes psicològics perniciosos els patim igual. 

Estem malalts de tant com tenim. Som esclaus de possessions innecessàries que fan que les experiències siguin incòmodes i que cerquin més el postureig que la satisfacció humana. 

El fang és més sà que la química. La pell és més bella que la roba. El temps és més valuós que el capital. Allò que busquem a la República Dominicana ho tindríem al riu de Castellar si no el destruíssim.

La natura com a llibre de metàfores que ho expliquen tot (I)

Obrim els ulls de molt, molt petits, i ens trobem enmig d’un univers fred i fosc; no sabem per què estem aquí, per què som, per què hi ha coses… Ens domina la ignorància; la negror ens envolta. 

Al lluny, però, els estels se’ns presenten com els fars que desfan la foscor, com l’esperança que desfà l'angúnia de la incertesa; acostar-nos a ells ens regala llum i escalfor; la foscor i el fred deixen de ser absoluts. 

Prop d’ells, no els anomenem estels, sinó sols; amb la llum que regalen, descobrim els colors; i quan la seva llum es reflecteix a la Terra, ens trobem al paradís. La negror i el fred generals de l’univers reben la resposta de l’esperança dels estels, que un dia es van començar a encendre. 

Tenim en aquesta primera imatge de la nostra realitat una metàfora de la nostra vida. Apareixem sense comprendre gairebé res, però en algun racó del nostre cor, de la nostra ment, apareix l’esperança d’un o de diversos estels que comencen a explicar les coses. Sabem que mai no ho comprendrem tot. Arribar fins a la superficie d'un estel per a tocar l'origen de la seva llum i escalfor absolutes significaria la nostra mort. Estem condemnats a apropar-nos-hi i prou, i a assumir que sempre viurem en el misteri per molt que expliquem científicament l’origen de tot. 

El misteri no és pas la incògnita d’on han sortit els diferents éssers, la qual cosa es pot explicar racionalment, sinó com és que les coses "son" en cada moment de la seva existència. 

Gràcies a l’existència dels estels, l’univers no és negre del tot; l’univers no és fred del tot. Gràcies a l’esperança, a la fe en l’existència... Gràcies a la curiositat, a l’amor, la vida no és una absoluta ignorància; la vida no és esquerpa del tot, no és misteriosa del tot. 

Sabem poquíssimes certeses, però tan essencials que la seva claror, per petits que siguin els estels o per lluny que estiguin, desfà la negritud de l’espai infinit; i tan plenes d’esperança, que ja no tenim fred, que ja no tenim por.