Després de la tempesta

 

Després de la tempesta, vestit de gala, silenci i calma. La Terra ens recorda qui mana, i ens continua regalant una bellesa que no es pot capturar.

El bosc quan plou

Quan era petit anava al bosc sol; no seguia camins, em dirigia cap a qualsevol direcció i jugava a córrer i saltar sense tocar cap planta, de manera que en la meva cursa no es mogués ni una fulla. Era capaç de baixar corrents un barranc sense pensar on posava els peus; els peus, tots sols, sabien on s’havien de posar a força de molta pràctica des dels cinc anys fins als dotze.

M’agradaven especialment els dies de pluja; el bosc semblava una joieria, perquè totes les gotetes d’aigua de les fulles guspirejaven com si fossin pedres precioses. El so del bosc mullat i mullant-se era com una simfonia: rierols, el repic de les gotes al cap dels arbres; de vegades, el vent. S’encenien molts verds de diferent tonalitat, i m’arribaven flaires de terra i d’ozó. Eren dies en què el bosc era només per a mi, perquè la gent normal no s’hi acostava. Abans, la gent no anava tant al bosc com ara i es podien trobar indrets d’absoluta solitud.

Aquells, van ser moments en què vaig aprendre el sentit de la poesia; sense fer res més que mirar, escoltar i esperar. També en aquelles situacions vaig descobrir que arreu hi ha presències que la gent normal no copsa; vaig entendre el significat dels éssers invisibles, capaços de parlar-te si els caus en gràcia, i plens d’una saviesa i d’una bondat natural que costa de trobar en la gent visible. Això no ho explicava gaire, perquè no m’acabaven d’entendre (sobretot la gent gran) i li donaven una interpretació errònia que em posava de malhumor. Vaig aprendre a guardar per a mi la força de les experiències intenses que sabia que ningú acabaria de comprendre. Això que acabo d’escriure ha ajudat a configurar qui soc avui i com m’enfronto a les dificultats de la vida.

.

Un lloc on fugir

Va bé tenir un lloc a on fugir, un espai on sents que tens una pàtria oculta i bellíssima, un lloc que has estat buscant sempre i que no saps com, però l'has trobat, o t'ha trobat. Un braç de terra amb aigua per totes dues bandes; les merismes naturals ben conservades, dunes, el Sol sempre present, un cel tan ample i tan immens que no te l'acabes, el silenci amb els joncs movent-se, el silenci i el vent entre les herbes, el silenci i les ones suaus de la mar, totes les cases baixes i extensions àmplies sense cases. Horaris lents, suaus, amb dinars a les dotze i sopars a les set. Silenci a les nits amb una bonior d'estels i si hi ha Lluna, neta i ben definida. Una platja llarga on tothom va nu; un poble pla, clar, pacífic, on qui vol va nu, una filosofia humanista des de la segona meitat del segle XX; el millor del pensament de França; els valors que fan que les persones siguem molt més que un centre d'interessos, que un instrument; un indret sense lladres ni malfiança; un urbanisme que fa servir els límits naturals del paisatge per aconseguir un aïllament que protegeix el somni.

I ben a prop, un poble per pintar-lo, i que acull art i artistes; i un petit far que Saint-Exupery es mirava des del cel, pel nord, penya-segats ran de platja. I una gastronomia exquisida, amb aigua de l'aixeta a cadascuna de les taules per si només vols beure aigua i no vols que t'obliguin a consumir química.

Un mercat d'ostres, i altres aliments del mar crus i a cops vius, amb vi blanc i salses; i els edificis del mercat, conservant la sostenibilitat rustica d'estructures de fusta que no s'obsessionen amb el perfeccionisme estètic dels enemics de la creativitat.

De vegades va bé que només sàpiguen on ets els qui més t'estimen, i que la resta no et pugui trobar si tu no vols.

Tan cert!

 

Hi ha moments que semblen congelats en el temps; instants en els quals tot és natural: el bosc, el cel, el mar, la gent... Recordo exactament el moment en què enregistrava aquest vídeo com si no hi hagués res més que allò que percebia en aquell moment, com si no m'importés res més que tot el que succeïa en aquell instant.

Ja ho he dit alguna vegada, però hi torno a pensar; poques setmanes després d'aquesta interpretació vaig tenir una hemorràgia cerebral de la qual n'he sortit força bé. Intento des de llavors que tots els moments siguin com aquest que podeu veure vora la mar al lloc més bonic del món. Haig de dir que feia pocs minuts que havia sortit de l'aigua; tot era perfecte!

Teatre costumista de la mateixa vida; valors i diferències legítimes.

Arriben com turistes descarregats d’un bus, però no són turistes perquè ens fan saber amb el volum de les seves converses que han comprat un apartament proper. Són deu persones. Sis adults. Dues nenes petitones d'uns cinc anys. Dos nens d’uns deu.

Converses de "cuñao". Banyadors damunt d'uns calçotets grisos enmig d'una platja naturista i envoltats de gent sense roba. Els adults ronden la quarantena. Un to de veu que permet a tothom que sigui a menys de vint metres d'ells conèixer i fer una anàlisi profunda de les seves preocupacions i valors, i del resultat del partit d'Espanya. Podríem fins i tot saber el que guanya cadascú i a on aniran de vacances; també les misèries d'alguns amics que no han vingut. Tenim el privilegi de visionar un partit de pala entre dos dels "cuñaos" i de saber com va, tot i tenir-los a la nostra esquena perquè van radiant el "match" amb l’èmfasi dels millors locutors esportius.

De sobte una de les nenes petites decideix treure's el banyador. Un dels adults fa escarafalls: "Pero que haces? Con el culo al aire! Anda mírala!". Ho crida ben fort perquè els usuaris nus de les rodalies ho sentim; però jo crec que no és conscient que una bonior d’espectadors involuntaris estem escoltant i observant. La mare de la petitona la disculpa (la dona es veu de mentalitat oberta malgrat l'entorn): "És que a ella li agrada banyar-se així", diu. El "cuñao" deixa de fer-li cas i continua jugant a pala i radiant el seu partit amb els calçotets sota el banyador envoltat dels usuaris naturistes de l'indret, els quals, com he dit, assistim a la representació teatral de la vida mateixa, i amb un guió més real que mai, i continuem assabentant-nos dels seus horaris, dels trens que agafen, de les trifulgues de la feina, de la ciutat on viuen; tot a un volum força estrident que deixa una mica d’espai al so de les ones del mar. És un exemple de com molta gent és en un lloc sense ser-hi, sense abandonar realment el lloc d’on ve.

Passa un venedor de "pareos" amb cara de fam i de no vendre res i m'ofereix un pareo; li dic que no amb educació i li somric, insisteix com pertoca a les persones que necessiten vendre per menjar, i amb el cor compungit li torno a dir que no, perquè ja tinc "pareos" i perquè no acostumo a portar diners en metàl·lic a sobre. El venedor es dirigeix després al grup dels "cuñaos", i no el miren; continua insistint, i reaccionen ben bé com si fos invisible, com si enmig del paisatge una gavina hagués baixat a espicossar les engrunes de pa que poguessin quedar a la sorra. Ahir, en aquest mateix i curiós indret, hi va passar a un amb una samarreta que posava "I love Jesus" i anava repartint tríptics sobre Jesús i el seu poder salvífic. La vida!

Situar l'absolut de la vida a la comunió amb la comunitat

                                  IA image

El ball senegalès en comunitat és una píndola natural contra la depressió i l’ombra de l’amargor. Cal desplaçar l’absolut de la vida des de la falsa concepció de la legalitat, la seriositat, l’interès, el positivisme filosòfic, el conductisme pedagògic, religiós i moral… cap a la realitat del misteri. 

El misteri de l’humà és una essència que s’amaga dins del ritme, de les mirades, dels moviments, dels gests, dels sons, del més profund del cor. Dansant pots aconseguir allò que la por no assoleix, que és convèncer sense mots, o si més no crear el puntet minúscul del dubte als ulls de qui està empresonat per les seves pròpies conviccions, les que les circumstàncies i altres empresonats els han fet creure. 

Una bona dansa senegalesa, treballada a poc a poc, des de la filosofia sense escriptura, sota la llum del sol i el roig de la terra, cada pocs dies, aconseguiria una de les actituds humanes que ens manquen. I si, a més, l’amanim amb una racionalitat humanista, oberta i humil, tot plegat ens permetrà assolir els estats més dignes, més humans i feliços de la conducta humana, i una comunió íntima amb tots els éssers de bona voluntat.

Encara que sembli un altre tema, passa el mateix que amb la nuesa dessexualitzada. Quan l’inici de l’estimulació sexual no el posem a la nuesa, i ens avesem a la visió del cos humà nu en les relacions quotidianes en algun ambient natural que ho faci social i civilitzat, ens trobem una realitat humana que ens retorna la nostra pròpia identitat i essència i ens fa entrar en la comunió de la qual parlo.

La reconciliació amb la imatge natural del cos de la nostra pròpia espècie, sense càlculs d'interessos i sense l'imperi dels instints reproductius o sexuals, fa que tornem a ser lliures; lliures de falses concepcions, de trampes mentals, de judicis sense fonament; i aconseguim deslligar el cos, i l’ésser humà sencer, de la feixuga condemna de ser fetitxes, de ser instruments de l’excitació d’un altre, de tenir l’enemic de la civilització dins del propi ésser. De fet, l'explosió d'aquests instints dins la ment humana quan esdevé la nuesa no s'ha generat d'una manera natural, no forma part del codi genètic d'una manera directa, sino de l'ocultació perpètua i imposada, que ens allunya de com realment som, i atorga un poder eròtic no controlat que ens impedeix la naturalitat de la infantesa.

La nuesa no sexualitzada és la imatge de la civilització humana que no converteix a ningú en instrument sinó en germà o germana, en amic o amiga. El que s’assoleix és tan gran, tan immens, que assolir-ho sense la dessexualització, i sense la dansa o l'expressió artística, requeriria centenars de milers d’anys d’evolució.

.

.

Per què témer la mort si hem collit de la vida el fruit i la flor que ens oferia?

                                  IA image

Hem conegut l’escalf del Sol a les cales de sorra de color canyella,
la flaire de la mar i la nuesa del cos.
Hem vist els pins dalt del penya-segat,
i hem escoltat les llagostes i les onades.
Ens hem emplenat de la visió de l’aram de les pells nues,
del dia sense rellotge, i la vida sense mort.
Hem viscut.
Hem tastat una llibertat que no resta llibertat als altres.
Hem entès el tot com un present únic, lliure de passats i de futurs;
un present com un tot, desconnectat de qualsevol altre temps;
mentre algú somreia i mirava els núvols;
i algú altre cantava.
Hem abastat l’olor de la llenya arran de les roques,
i la solitud d’un espai lluny de tothom.
Hem viscut sentint que tota persona és immensa,
amb tot el que té i el que és, sense témer cap desig, ni renunciar a cap vers.
Hem comprès amb aquest present el sentit de tot,
més que si haguéssim estudiat tots els tractats de teologia i filosofia del món culte.
Hem descobert i absorbit la saviesa que no comprenen els arrogants,
la veritat oculta als ambiciosos,
el missatge negat als porucs,
la felicitat inabastable als adoradors d’una racionalitat buida de carn i de sentiments.
Hem proclamat, als vents dels oceans,
el caràcter absolut de la bondat
per damunt de lleis i de vestits.
I hem plorat de felicitat sense saber per què ni voler-ho saber.
Davant de tot això...
Per què témer la mort si hem collit de la vida el fruit i la flor que ens oferia?

J.S.

(Publicat a relatsencatala.cat el 21 de novembre del 2017)

.

.

Punts d'arribada

Cada moment, sigui de llum o de foscor, és un miracle, va escriure Walt Whitman. Desitjo que els moments de llum guanyin la partida, i que els de foscor serveixin per aprendre a valorar la llum.

Els colors senzills són els més sublims. Les trepitjades més útils són les que es fan sense cap utilitat. Vivim per les realitats inútils, no pas en el sentit negatiu de la paraula, sinó perquè ja són finalitats; allò que és una finalitat, un punt d'arribada, no és instrument de cap altre objectiu. Correm tant, i de vegades amb tant de neguit, que no pensem que tot se n'anirà i que cal assaborir-ho, estimar-ho, agrair-ho, viure-ho, caminar-hi, respirar-ho. Som de debò als llocs on podem asseure'ns i respirar, i agafar forces per tornar a començar, per no tenir por, per sentir-nos tranquils en un entorn que no hem de fer servir per anar enlloc més, perquè ja hem arribat a on havíem de ser.
 

El mar, el mar!

Comença una nova temporada de mar. A algunes persones els podria semblar una manera de no fer res, un passatemps, si fa no fa, gandulejar. En realitat, per a mi, és molt més.

Un retrobament amb els meus elements essencials: el mar, l'olor de la sal, el sol, la sorra. La llibertat i comoditat de la meva indumentària natural. Un espai de temps per crear, per pensar, per escriure, per llegir, per endinsar-me en una bonior de melodies. Una oportunitat per agafar idees escoltant converses d'altra gent. Un tornar a ser com érem fa cent mil anys. Un capbussament en el present i prou.

Esperem que sigui una estació llarga i que ens deixi tan bon gust d'ànima com cada any; i que puguem tornar-hi sovint amb les persones que més estimem.

 

Les alpaques de la Maria Àngels de Merolla de Berguedà

 

View this post on Instagram

A post shared by Jere Soler Giménez (@jeresolerg)

Em fa content descobrir éssers que viuen en un espai tan bonic, tan lliures i tan estimats; allunyats de l’artificialitat, de la presó de sorolls de les ciutats, i de l’estrès dels sàpiens.

Protegits de l’explotació de les granges; ajudant les persones a retrobar-se amb el seu jo natural.

Una espècie pacífica, que entén el concepte de grup, a on cada individu descobreix el seu paper dins de la manada, on els petits busquen els germans i els pares, on cadascú té el seu propi caràcter, com també passa a la nostra espècie, que és una més de les moltes que hi ha encara que no ens ho sembli.

Centra't a les coses boniques de la vida que no et poden prendre

Centra't a les coses boniques de la vida que no et poden prendre; acostumen a ser les més senzilles. 

Sigues senzill, digues la veritat, i no aixequis la veu a ningú; només criden els qui no tenen raó i es pensen que cridant se la fan seva.

Fes el que puguis; allunyat, quan puguis, dels qui et fan mal a tu o als teus; i no intentis convèncer qui no pot ser convençut.

Recorda el molt que tens i que no es perdrà mai; el que tens de debò, no es pot perdre mai: les cançons vora del mar, la gent que estimes, les estones viscudes i les que encara viuràs; el geni que et farà lluitar fins a l´últim alè per la vida que has construït, el déu del vi, de la festa i de la natura; un déu, la voluntat del qual no sempre esdevé, que no pot protegir a tothom qui vol, que contempla impotent moltes realitats que ara no pot canviar, però que està al costat de la bondat i de la llibertat, que no necessita ser aplacat, ni que li ploriquegin, ni que el manipulin, posant-se'l a la bandera els qui no tenen ni idea de qui és. Un Déu que estima totes les maneres d'estimar, totes les opcions sexuals, la nuesa, la llibertat, els somriures, el respecte, el civisme, el bon tracte, la tendresa, la independència, la lluita, l'esperança. 

I si no creus en Déu, tant se val... Canvia el nom "déu" pel nom "vida", pel nom "bé", pel nom "pau"... Tant se val el nom. El nom redueix la realitat a un concepte fals; la idea que et fas de les realitats les redueix a un concepte fals.

Oblida't de tu i del teu ego. 

Mira el mar, ves-hi amb res, oblida't del "jo".

Estimo la nuesa! Com estimo la nuesa!

 

La flor no somnia amb l'abella; floreix i l'abella ve.

La flor no somnia amb l'abella; floreix i l'abella ve.

Allò que creix a poc a poc, i amb pujades i baixades, però que creix; arriba amb constància a ser gran i estable. Allò que creix massa de pressa, i amb agror, davalla de pressa. Ningú no atura un tsunami enfadant-se amb ell. La llibertat de la natura rau no només a les platges, sinó a cada ciutat, al ritme de treball de cadascú, a l'ergonomia laboral i domèstica, a les prioritats vitals, als valors.

Si volem que un camp produeixi, hi ha un munt de factors diferents del camp dels quals cal tenir cura amb tendresa i convicció. La sembra, l'aigua, el vent, el Sol, l'abonament, el fet de llaurar... Si se sembra malva no se'n treu blat.

La porta més eficient per abraçar la nuesa és la seducció de la llibertat, de l'aventura de trepitjar terrenys allunyats de la zona de la rutina i el conservadorisme, de la lluor de la bellesa, de l'atreviment vers un minimalisme profundament ecològic, de la proximitat humana i pura a persones que no s'oculten, de la comunicació amb la Terra i la seva bellesa natural, de la convicció que no som enemics del nostre cos.

L'amor (interior i sovint innat) a una experiència que ens du més enllà del que es té, la seducció del que és autèntic, és la veu que millor convenç, que millor publicita, que millor reivindica, que millor resisteix, i la idea que mou a sortir de la gàbia daurada que la massa i el consum han forjat per a tothom.

Els humans pensem en petites escales de temps de deu, vint anys... La història avança per segles o mil·lennis, l'espècie centenars de milers d'anys. Les persones, si volem, posseïm els instants. Llavors florim, i l'abella ve, i l'abella bé.

Hòstia, prou ja, no?

Voldria que persistís el caràcter feréstec de paisatge, que arribar al mar mai no fos excessivament fàcil, que hi hagués racons desagraïts sempre que fossin bells, que n’hi hagués d’altres plens de runa, sense camins, ni bars, amb una solitud causada pel rebuig dels que cerquen perfecció.

Voldria que els camins no estiguessin escrits, que els haguéssim d’esbrinar, i poder descobrir indrets desconeguts dels quals mai parlar.

Voldria viure sense rellotges ni hora de tornada, ni diners; sobretot, voldria viure sense diners.

Voldria avorrir-me arran d’aigua, fer-me pedra, o sorra, o arbust… Cremar-me amb el sol sense por a la mort.

Voldria una terra que no tingués propietari, que ni meva no fos, i silenci de tot menys de crits i de riures, i silenci de tot menys de brum de mar i frec de vent.

Voldria assaborir la falta d’elegància en tot per descobrir elegàncies noves que ningú ha encotillat, i apagar les pantalles, i apagar les ones que travessen l’espai sense permís escrutant somnis i pensaments per atrapar-los, fossilitzar-los i condemnar-los.

Voldria un caos nou que ens alliberés de l’ordre ofegant del progrés, i poder respirar una mica; ni que fos un dia, i poder dir que he viscut.

El vestidisme; una neurosi col·lectiva i invisible.

                                                                                                                                            IA image

Anem enrere en molts aspectes. L'americanització de l'estètica i de la moral s'obre pas lentament; tan sigil·losament que els bens no se n'adonen. A poc a poc ens comencem a esgarrifar de realitats naturals i humanes que la voràgine de la manera com vivim dogmatitza com a vulgars.

L'altre dia una ianqui protrump, obsessionada contra el comunisme, demonitzadora de la immigració, adoradora de les nòmines elevades i ridiculitzadora de les vides que decideixen seguir el seu cor, em discutia el nudisme tot intentant convèncer-me que els nens no ha de veure genitals, ni els seus genitals han de ser vistos. No em va entendre la resposta quan vaig intentar fer-li veure que és precisament la nuesa en entorns naturals i quotidians la que fa que els genitals no es vegin. 

Si hi ha nuesa integral habitual, els genitals adquireixen el mateix valor que el nas o que les orelles, i no es veuen com a genitals; és a dir, no es veuen amb la potència morbosa i eròtica amb què els veuen i assenyalen aquelles persones que els tapen sempre i obsessivament. 

No em va entendre. 

La nuesa habitual desfà la nuesa. 

L'ocultació obsessiva constant, fins en els moments de banyar-se i prendre el sol, produeix que l'inconscient situï els genitals en un pla més enllà del natural, i que les persones vestidistes els vegin com a "genitals", amb tota la força que la tradició "vestidista" de les societats els han atorgat.

És per això que aquesta ocultació en el període de creixement de la persona és una forma de perversió educativa que contribueix a construir les societats tal com són avui, amb totes les neurosis invisibles que campen pel món. 

Una neurosi, quan és compartida, no és vista com a neurosi sinó com a costum de les bones persones. I a una part del cos tan natural com qualsevol altre l'anomenen "vergonyes", "Tapa't les vergonyes!". La neurosi entra dins les formes de la societat i passa fins i tot a formar part de la moral, robant-nos el plaer i la felicitat del sol a la pell; i el que és més greu, desfigurant-nos la capacitat d'assaborir la bellesa del disseny que la natura ha establert per als nostres cossos. Només tenim la capacitat de veure correctament un cos si no patim la neurosi provocada per l'ocultació; una neurosi col·lectiva i invisible.

 

La noia perduda a l'àrtic

 

De vegades, les pors de la vida ens persegueixen i ens arraconen. Però és precisament en aquests moments de sofriment i de caiguda que,  a través del fracàs, trobem alguna realitat o a algú que té cura de nosaltres i que ens retorna l'esperança quan tot semblava perdut.

Uns dies als llacs de la Maragda (IV). Diari adolescent.

IV 

Avui, quan m’he llevat, la mare ja era desperta i asseguda al menjador, tota sola, amb una tassa de cafè al davant. No sé si havia dormit gaire, perquè tenia els ulls vermells i una cara molt estranya, com si hagués estat plorant o com si se sentís molt cansada. Quan m’ha vist, ha fet un somriure forçat i m’ha dit que m’assegués amb ella.

Hem esmorzat, i ha parlat molt ràpid; massa. Em deia que ara, sense el Xavi, tot seria millor, que podríem començar de nou, que potser fins i tot podríem quedar-nos uns dies més al refugi si jo volia. Però quan ho deia, la seva veu tremolava i els ulls li fugien cap a la finestra, com si no s’ho acabés de creure.

Ha vingut la Rosa i ens ha proposat de sortir a caminar amb ells fins al prat gran. Jo m’he posat molt contenta, però la mare ha dit que no, que avui volia quedar-se tranquil·la al refugi, sense gent. La Rosa ha insistit una mica, somrient, però la mare ha respost de manera seca, gairebé enfadada. He notat que la Rosa s’ha quedat sorpresa, i jo també.

Quan la família ha marxat, m’he quedat amb la mare. Ella volia parlar i parlar, però jo només tenia ganes de sortir a fora. Em deia coses que no entenia: que jo era “la seva única persona de veritat”, que si ella fallava jo l’hauria de perdonar, que ens havíem de fer costat l’una a l’altra, que no ens havíem de deixar mai soles, que no ens podíem trair. Jo no sabia què contestar; em feia una mica de por veure-la així; potser perquè sé per experiència que quan la mare es posa així, després passen coses; potser algun dia t’ho explicaré, estimat diari; ara no em surt.

Al cap d’una estona, li he dit que volia anar a veure el Núvol. Ella ha fet que no amb el cap, i m’ha dit que m’esperés, que no volia que em separés d’ella, que avui havíem d’estar juntes tota l’estona. He intentat fer-li veure que em feia il·lusió i que volia sentir el Sol al damunt; m’ha semblat com si ella m’atrapés, perquè, de fet, no m’he vist amb cor de fer altra cosa que continuar asseguda al seu costat amb els plats de l’esmorzar buits i bruts davant nostre. I he pensat en el dia tan bonic que vam passar ahir, i en com avui s’havia capgirat tot, i m’han vingut ganes de plorar.

A l’últim, l’he convençuda per sortir a fora totes dues. Un cop al prat, la mare no deixava de mirar el camí per on havien marxat la Rosa i el Tomeu amb els nens. M’ha dit que li feia ràbia veure com aquella família estava tan feliç i tan unida, i ha afegit que jo segur que preferiria tenir uns pares així en comptes de tenir-la només a ella. He intentat dir-li que no, que jo l’estimava molt; però no m’ha servit. M’ha dit, en un to sec, que no la intentés convèncer amb paraules buides. Quan m’ha dit això, m’ha agafat les mans molt fort, gairebé fent-me mal. La seva veu tremolava, i de cop semblava enfadada amb mi sense cap motiu. M’ha preguntat si jo també marxaria un dia amb algú altre i si la deixaria sola com havia fet el Xavi. No he sabut què respondre-li i m’he fixat en com li tremolaven les mans.

En aquell moment han tornat la Rosa i el Tomeu amb els nens. Venien contents i plens d’anècdotes sobre la caminada breu que acabaven de fer. La mare ha canviat el to de cop, somrient i fent veure que estava relaxada, com si s’hagués convertit en una altra persona, encara que m’he adonat que les mans li tremolaven d’una manera estranya; i jo encara em sentia la mà adolorida. He entès que hi havia dues mares: la de sempre, la que reia amb tothom, i una altra que només sortia de vegades quan estàvem soles, i que em feia molta por.

A la nit, a la llitera, intentava adormir-me, i no podia. Sentia la respiració de la mare just a sobre meu, i m’imaginava que, si obrís els ulls, la trobaria mirant-me.

Uns dies als Llacs de la Maragda (III) Diari adolescent.

 

III

Aquest matí, quan ens hem llevat, m’he sentit estranya i feliç alhora, perquè el Xavi ja no hi era. D’una banda, ja no hauré de suportar el seu mal humor i la mania que em tenia, però per altra banda, em sap greu per la mare, perquè torna a estar sola. A més, no tenim les maletes, i no ens hem pogut canviar de roba. Sort que avui és l’últim dia que estem aquí i que ahir al vespre, la mare, després de l’excursió que va fer, es va dutxar i es va posar roba neta. Jo no, però tampoc em vaig embrutar gaire, perquè em vaig quedar al refugi tot el dia. La mare de l’Arnau i el Marcel, que es diu Rosa, ha dit que a la tarda em deixaria roba de l’Arnau, que més o menys té la meva talla. Encara que sigui roba de nen, està bé canviar-se i posar-me neta; tampoc no es nota la diferència entre la roba de nen i de nena si parlem només de pantalons i camises. I la Rosa ha dit que em deixaria la roba a la tarda, perquè, aquest matí, la mare anàvem a fer una excursió al pic del Peratallada, i al llac que hi ha per allà dalt, i és millor canviar-me de roba després de caminar que no abans.

Per tant la mare i jo hem començat a caminar després d’esmorzar, cap a les nou del matí. Jo estava eufòrica! Ja no hi era el Xavi i podia saltar i riure sense por que em renyés cada dos segons. I a més, feia un dia preciós i el paisatge era molt bonic: prats immensos sense arbres; només algun avet i algun pi roig de tant en tant; i el camí que s’enfilava cap al cim del Perafita. Tot m’agradava: la llum del sol, l’aire fresc, el cel tan blau i tan ample, el silenci que només trencava el vent i les nostres trepitjades.
La família de l’Arnau i el Marcel s’han quedat a baix, al costat del refugi, al llac de la Maragda; ells hi van anar ahir a fer el cim. Hauria estat molt divertit que haguessin pujat amb nosaltre. Però jo he estat molt contenta perquè he tingut la mare tota per a mi sola. Quina sort! Sentia que, per un dia, la mare era tota meva, com si fos un tresor només meu. M’ha fet sentir important i estimada. Això que acabo d’escriure no ho podria dir mai a ningú, perquè sona molt carrincló, però tal com ho sento ho expresso aquí.
Pujar al cim del Peratallada ens ha costat una mica. M’he cansat molt, però m’he sentit viva. Quan mirava cap enrere i veia el camí que havíem fet, i els prats estenent-se cap a baix, em sentia petita i molt lliure. La mare i jo hem parlat de tot: del temps, dels nens, de l’Arnau i el Marcel, de com de guapo era el Marcel. He rigut i parlat tant que em marejava; però avui ningú m’ha renyat.

Quan hem arribat al cim, la vista era impressionant. Catalunya i Andorra estaven davant meu com un mapa gegant. Una mica per sota nostre, hem vist el llac d’alta muntanya, que semblava un mirall petit. He pensat que mai veuria res tan bonic a la ciutat. La mare m’ha agafat de la mà i hem baixat cap al llac; he sentit com un nus a la panxa, com una barreja de por i d’emoció.

Pel camí de baixada al llac, hem vist cèrvols! M’han fet una mica de por, però alhora els he observat fascinada. M’ha sorprès com n’eren de tranquils tot i ser tan grans. La mare ha somrigut i m’ha dit que gaudís, que l’alta muntanya té secrets que només els que s’hi atreveixen poden veure.

Un cop al llac, l’aigua era transparent i força freda, però com que el sol l’escalfava, i l’estany no era gaire gran, no estava tan glaçada com el Llac de la Maragda. La mare m’ha proposat de banyar-nos-hi. Jo li he dit que no podíem perquè no portàvem banyador. Ella ha rigut i m’ha explicat que allà no hi havia ningú, i que si mulléssim el banyador en aquella aigua tan neta, el sabó que pogués portar la tela, podria fer mal als animals del llac, i que per tant era millor banyar-se sense cap peça de roba. A mi em feia molta vergonya despullar-me allà a l’aire lliure, si venia algú i em veia em sentiria molt malament, però la mare m’ha insistit. M’ha dit: “Si fas l’esforç de passar només una mica de vergonya, viuràs una de les experiències més boniques de la teva vida”. I com que jo estava tan contenta, perquè estàvem juntes i soles, i en un lloc tan increible, doncs he tancat els ulls, he respirat fons, m’he tret tota la roba, i m’he ficat a l’aigua. La mare ha fet el mateix. L’aigua estava fresqueta, però era molt agradable, perquè el Sol picava molt fort. M’he sentit tan unida al paisatge, a la muntanya, al Sol... que gairebé se m’escapen les llàgrimes. La mare, llavors, m’ha parlat de com les persones formem part de la natura, i m’ha dit que és quan estem despullades del tot que som encara més intensament un tros de natura; i per això la natura, agraïda com està de veure’ns retornar a ella només amb la nostra pell, ens regala com a premi la sensació de felicitat tan gran que hem sentit. Hem jugat dins l’aigua, hem rigut, ens hem esquitxat. En aquells moments era com si el món existís només per a nosaltres.
Quan érem dins de l’aigua, hem vist que s’acostaven dues persones; dos puntets que avançaven lentament. Jo he corregut cap a fora de l’aigua per a vestir-me amb el cor a cent per hora, però la mare m’ha aturat i m’ha dit que no fos ximpleta i que estigués tranquil·la, que allà molta gent es banyava sense res, i que no havia de patir. Llavors m’he tornat a ficar dins l’aigua una mica nerviosa, i m’he adonat que els dos puntets, quan s’han acostat més, eren un home i un nen més o menys de la meva edat. Quan han arribat al costat nostre, ens han saludat, han tocat l’aigua, i han marxat tan tranquils sense estranyar-se que estiguéssim allà d’aquella manera. M’he quedat molt tranquil·la, i he pensat que tots els dies de la vida haurien de ser així, sense vergonya, sense por.

Quan hem sortit de l’aigua, ens hem eixugat amb el sol, estirades a l’herba; i un cop seques, ens hem posat la roba. Mentre baixàvem al refugi, m’he sentit lliure i feliç, com si m’haguessin donat un regal molt gran només per mi.

Un cop al refugi, hem dinat amb l’Arnau i el Marcel, amb la seva mare, la Rosa, i amb el seu pare, que es diu Tomeu. La mare els ha explicat tot el que hem fet aquest matí, i m’ha fet una mica de vergonya que hagin sabut que ens hem banyat despullades. El Tomeu ens ha dit que no expliquem a ningú que ens banyat al llac, perquè als Pirineus està prohibit fer-ho. La mare no ho sabia i s’ha sorprès molt. Després el Tomeu ha dit que ja estava fet, i que tot això que ens havíem endut.

A la tarda hem estat tocant la guitarra i cantant tots junts. Jo cantava baixet, i a estones he agafat la guitarra i m’he atrevit a tocar algun acord. M’ha fet il·lusió que ens sentíssim tots tan contents, rient i compartint cançons. L’Arnau i el Marcel m’han explicat moltes coses i m’han fet sentir com si fos part d’una petita família improvisada que fins ara no coneixia, però que m’agrada molt.

Abans de sopar, hem caminat tots fins al Llac de la Maragda. El camí estava tranquil i, per un moment, només s’escoltaven les nostres passes i els riures. La mare estava feliç i jo també; i tot semblava perfecte.

Quan hem anat a dormir a la llitera, he pensat que potser avui ha estat el dia més feliç de la meva vida. Tot ha estat genial: l’excursió, el llac, la mare tota per a mi, riure i jugar sense por. He tancat els ulls somrient i m’he adormit pensant que voldria que aquest dia no s’acabés mai.

El problema de la Terra és tot allò que els humans tenim i que ens neguem a deixar estar

La vida és anar dient adéu per obrir nous horitzons. 

Als Prineus no és permès de banyar-se a llacs d’alta muntanya; som tants, i tan brètols, que ho destruiríem tot mentre aviciem mascotes i veiem Disney. En altres llocs, i en d’altres temps, sí que es podia, o es pot encara si no és que està específicament assenyalada la seva prohibició. 

Malgrat l’autorització, és important, això si, tornar-nos tant com poguem com les vaques o les marmotes, que quan entren a l'aigua no duen cremes a la pell, ni alcohols, ni sabons que puguin contaminar l'aigua; ni detergents tèxtils, ni fibres artificials, ni banyadors; és important no fer la bugada a cap llac, ni directament ni indirecta; és important, no trepitjar el fons del llac, no perjudicar plantes ni hàbitats; i assegurar-se que se suportarà la gelor de l'aigua que acaba de brollar de la neu i del gel. Aprendre de les bèsties lliures, dels animals que no són mascotes, a interaccionar amb el nostre origen; els animals que són mascotes han perdut bastant la identitat. 

A Suissa, fa uns quants anys, vaig veure una vaca entrar dins un llac i posar-se a nedar. També vaig veure marmotes i les vaig escoltat xiular i comunicar-se entre elles. També vaig sentir patir la natura per una calor que no és pròpia del lloc. 

Aquest anys, a Romania, he vist ossos, i indrets d’una bellesa natural difícil de descriure. 

El problema de la Terra és tot allò que els humans tenim i que ens neguem a deixar estar. Tot allò que objectivament no necessitem, que comprem i fem servir per inseguretat, anhel irreflexiu, pressió social... No només destrossa la vida de la Terra sinó que allunya la nostra pell de les sensacions amb què hem evolucionat durant centenars de milennis, i ens traumatitza profundament. Quan un tràuma el pateix tota la població, no s'identifica, passa desapercebut, tot i que els seus efectes psicològics perniciosos els patim igual. 

Estem malalts de tant com tenim. Som esclaus de possessions innecessàries que fan que les experiències siguin incòmodes i que cerquin més el postureig que la satisfacció humana. 

El fang és més sà que la química. La pell és més bella que la roba. El temps és més valuós que el capital. Allò que busquem a la República Dominicana ho tindríem al riu de Castellar si no el destruíssim.

La natura com a llibre de metàfores que ho expliquen tot (I)

Obrim els ulls de molt, molt petits, i ens trobem enmig d’un univers fred i fosc; no sabem per què estem aquí, per què som, per què hi ha coses… Ens domina la ignorància; la negror ens envolta. 

Al lluny, però, els estels se’ns presenten com els fars que desfan la foscor, com l’esperança que desfà l'angúnia de la incertesa; acostar-nos a ells ens regala llum i escalfor; la foscor i el fred deixen de ser absoluts. 

Prop d’ells, no els anomenem estels, sinó sols; amb la llum que regalen, descobrim els colors; i quan la seva llum es reflecteix a la Terra, ens trobem al paradís. La negror i el fred generals de l’univers reben la resposta de l’esperança dels estels, que un dia es van començar a encendre. 

Tenim en aquesta primera imatge de la nostra realitat una metàfora de la nostra vida. Apareixem sense comprendre gairebé res, però en algun racó del nostre cor, de la nostra ment, apareix l’esperança d’un o de diversos estels que comencen a explicar les coses. Sabem que mai no ho comprendrem tot. Arribar fins a la superficie d'un estel per a tocar l'origen de la seva llum i escalfor absolutes significaria la nostra mort. Estem condemnats a apropar-nos-hi i prou, i a assumir que sempre viurem en el misteri per molt que expliquem científicament l’origen de tot. 

El misteri no és pas la incògnita d’on han sortit els diferents éssers, la qual cosa es pot explicar racionalment, sinó com és que les coses "son" en cada moment de la seva existència. 

Gràcies a l’existència dels estels, l’univers no és negre del tot; l’univers no és fred del tot. Gràcies a l’esperança, a la fe en l’existència... Gràcies a la curiositat, a l’amor, la vida no és una absoluta ignorància; la vida no és esquerpa del tot, no és misteriosa del tot. 

Sabem poquíssimes certeses, però tan essencials que la seva claror, per petits que siguin els estels o per lluny que estiguin, desfà la negritud de l’espai infinit; i tan plenes d’esperança, que ja no tenim fred, que ja no tenim por.

Ensenya al món la manera com tu mires les coses.

Que no. No et deixis enredar. Que estem bé.

Que hi ha el Sol. Que brilla sobre el mar i les muntanyes.

Mira el verd. El pots mirar i no et fan pagar.

Mira el bosc. Hi ha milers de racons, de caus, de fruits, de gorgs, de rius, de besllums de colors iridescents a l'aigua que encara plou. Perquè encara plou, saps?

Encara plou, encara neva, encara brilla el sol damunt del blau.

Que no. No et deixis enredar. Que estem realment bé.

Mira... escolta... abans de néixer no eres, no existies.

Ara ets.

I sovint somrius, i t'enamores, i et desenamores, i rius, i plores, i menges, i dorms, i crides, i corres.

Abans no eres. Eres, potser negror, buidor, no res. I ara existeixes. Collons! No és gran, això?

Que no. No et deixis enredar. Estàs bé. Estem bé.

No et cal l'ipod, l'ipad, l'ipud, els mòbils de quatre-cents euros, els collons de mico i la mare que va matricular tots els ipeds, els ipids, els guasaps, els guasops, els guasups... No et cal ni tenir un pis, ni anar vestit amb aquella marca punyetera que s'ha convertit en un tros de tu i que si no tens diuen que no ets i que no vals. Ni anar vestit no et cal sempre.

Tu ets més bell que la teva roba i t'han fet creure el contrari. El teu cos no és un pecat i t'han fet creure el contrari. El teu rostre sense pintar és més bell que una posta de sol al Montcau i t'han fet creure que si no l'empastifes ets banal, vulgar, simple, lleig, lletja. Mentida podrida. Ets, i seràs, sempre genial; només perquè ets, només perquè somrius i estimes.

Empastifa't el cos de fang. Balla sota la pluja. Salta amb les onades. Somriu els qui s'aparten de tu perquè et veuen lliure. Abraça els qui s'acosten a tu perquè ets lliure. Lluita per la llibertat de tothom.

Accepta tothom sense judicis. Accepta els qui no t'accepten. Convida a sopar els qui no et conviden als sopars. Ajuda'ls sense condicions... i salta... salta amb la llum... salta amb les onades... salta amb el sol. Que no. Que no estem malament. Que ho tenim tot.

Ensenya al món la manera com tu mires les coses, el teu punt de vista; has nascut per això.