Els enemics de l'energia neta. ASSASSINS DE LA TERRA.

-S'ha comprat una cafetera, vostè? -diu l'amo del bar de sota casa la senyora Pepa -. ¿I diu que es fa el cafè a casa i que per això no consumeix al meu bar? Doncs sàpiga que ha de pagar l'impost nou que ha tret el govern, i que obliga a tots els que s'han comprat cafeteres a pagar deu cèntims per cada cafè que es facin amb la cafetera nova; en compensació per les pèrdues que tenim els pobres bars.

Això que sembla surrealista és real; només heu de canviar la paraula “bar” per “empreses productores d'electricitat”; la paraula “cafetera” per “placa solar fotovoltàica”; la paraula “cafè” per “electricitat”. 
.
.

.

No us fiqueu el dit al nas; l'epigenètica demostra que la informació biològica susceptible de ser transmesa als nostres futurs fills es modifica al llarg de la nostra vida; i aquestes modificacions es transmeten als fills amb la dermis de l'ADN.

Homo antecessor dona. 

Imatge de José Luís Martínez Álvarez a la wikipèdia.

.

.

.

La història de l'estudi de l'evolució sempre ha parlat de Lamarck com d'aquell científic pueril que deia que un organisme viu, amb els seus hàbits, podia modificar la informació biològica que després heretaran els seus fills i que els farà ser com són; dit d'una altra manera, no veia la informació genètica com un paquet d'informació immodificable amb l'esforç i que purament es transmetia, sinó com un programa modificable amb els hàbits del pare o mare portadors. Diuen que fins i tot Darwin (el qual, a la idea de l'evolució, hi va aportar la clau de la “selecció natural”), era lamarckista.

La idea de Lamarck és un error comprensible tenint en compte del desconeixement científic del segle que va viure. Els gens que portem dins l'ADN no canvien amb els nostres actes, per tant Lamarck no tenia raó.

No obstant això, ara per ara, després dels estudis de l'epigenètica, sembla que Lamarck no anava tan desencaminat.

La primera vegada que vaig sentir a parlar de l'epigenètica va ser en un avió, un dia de l'estiu de 2005, a onze mil metres d'alçada; era un article científic del diari El País, i el vaig llegir mentre viatjava cap a Lanzarote. Em va impressionar molt, potser perquè, per clar que sigui el mecanisme de la selecció natural, les mutacions per si mateixes, en ser tan esporàdiques, em semblaven insuficients per a explicar l'acceleració de l'evolució. Passar només en quatre milions d'anys d'un Homo habilis a un Homo sapiens, només a cop de mutacions, se'm feia feixuc. Quatre milions d'anys representen unes dues-centes mil generacions. Són moltes, però potser no tantes com per passar d'un hominid molt similar a un ximpanzé fins a un Homo sapiens de l'any 2013; és clar que, pensant en segons quins Homo sapiens, la diferència no és tan gran. 

Si l'esforç dels individus millora la qualitat adaptativa dels fenotips que acaben desenvolupant els seus descendents, l'evolució no se'm fa tan difícil de visualitzar.

L'epigenètica ve a dir, amb un llenguatge molt menys matusser que el que jo faig servir, que alguns efectes dels individus (com per exemple la por davant d'un perill) impulsen la creació d'una membrana de mol·lècules (una epidermis), damunt de l'ADN relacionat amb aquest efecte, de manera que alguns gens arriben a desenvolupar fenotips (efectes macroscòpics en l'organisme, conseqüència de la informació genètica heretada) gràcies a no posseir damunt d'ells aquesta membrana, i d'altres gens en canvi mai no s'arriben a activar per culpa de la membrana. Aquesta membrana que es crea durant la vida de l'individu damunt de l'ADN, es transmet als fills amb l'herència genètica.

Fa ben poc s'ha publicat a Science un estudi apassionant fet amb ratolins.

Als ratolins, de manera periòdica, se'ls va fer olorar un producte determinat alhora que se'ls aplicava una petita descàrrega elèctrica. Passat el temps, només se'ls feia olorar el producte i es comprovava que els ratolins tremolaven de por, perquè associaven l'olor amb la descarrega.

A aquests mateixos ratolins, se'ls va fer reproduir-se, i van tenir ratolinets.

A aquests ratolinets, un cop ja adults, se'ls va fer olorar el mateix producte que als seus pares i, sense haver experimentat mai cap descàrrega elèctrica, van manifestar el mateix tremolor i la mateixa por que els seus pares; amb la qual cosa es demostra que la por associada a l'olor, que havia estat adquirida en vida dels ratolins pares, es transmetia als fills.

L'experiment només s'ha fet amb la “por” i amb ratolins, però (al meu parer) el més lògic és pensar que funciona per a qualsevol mamífer i/o animal i per a qualsevol fenotip a banda del de la por a l'olor; potser fins i tot amb fenotips relacionats amb el hàbits i els esforços.

És impressionant.

Intentaré de no ficar-me el dit al nas, no sigui cas que, si tinc un altre fill, la pobra criatura no pugui evitar de ficar-se el dit al nas.

Bromes a part, qui sap si tot allò de bo que fem, que treballem, que anhelem, que suem... (i això és especulació) no representarà un benefici de cara a com acabaran sent els nostres fills. Pensem-hi. Sobretot els que encara no heu engendrat. ¿Podeu millorar la qualitat de la vostra herència genètica amb el vostre esforç?   

Temps de privilegi.

Vivim un temps de privilegi; un temps en què els petits capitostos egoistes de totes les èpoques han aparcat diferències per a pactar una pregunta que no els serveix per a satisfer cap interès de partit. 

Entra dins de la lògica de la llei salvatge de la lluita d'espècies el fet que els qui lideren els partits hagin fet servir els colzes per a ser on són, i que sovint el que és noble en ells és més l'ideal utòpic que venen i que publiciten que no pas la convicció d'obrar amb ètica o equanimitat. Però les paradoxes de la història diuen que les grans gestes les duen a terme persones miserables; el progrés està fet de maons de palla i fems que aixequen immenses torres. 

És hora de treballar per la llibertat en una selva de llops que volen tancar la boca a un poble. Aquesta no és una lluita per la independència pròpiament, és una lluita pel dret de poder decidir sí o no a la independència. Els nostres oponents no són els unionistes; els nostres oponents són els que volen mantenir la unió per la força de les armes, sense possibilitat que el poble s'expressi. Els oponents de debò són els que no accepten les regles del joc de la democràcia i construeixen trampes legals per a segellar els llavis de les persones. Els oponents autèntics són els que obliguen un poble a sotmetre's a la sobirania d'un poble aliè. Els oponents són els que no volen que votem. 

Aquells que volen pertànyer a Espanya, però que accepten de decidir-ho mitjançant procediments democràtics, estan al mateix bàndol que aquells que volem la independència i que acceptem d'aconseguir-la amb procediments democràtics. Els nostres oponents són els qui anomenen immoral el gest de posar una papereta en una urna per a decidir quina Catalunya volem. Només als dictadors els ofèn preguntar al poble. Només els antidemòcrates tenen por de l'opinió d'un poble. Només els cafres neguen que Catalunya sigui un poble. Només els antieuropeus prefereixen imposar la unitat en comptes de reforçar-la amb la legitimitat de les urnes. Només els poc intel · ligents treballen per la unitat d'Espanya imposant en lloc de convencent a qui hagi de votar. Només els corruptes prefereixen el triomf de les seves obsessions abans que el triomf de la voluntat d'un poble a decidir el seu futur. 
I la senyora Reding ha de saber que els afers interns dels estats membres de la UE són afers interns d'Europa.

Us poso una cançó que vaig aprendre d'un dels grups que més ha treballat per a conservar i transmetre l'esperit d'aquest país: "Esquirols", que mai no han marxat i que mai no marxaran. "Et cobriran de blasmes", de Jordi Estrada i Ramon Estrada, reflecteix el poder la lluita pacífica resistent, que malgrat els blasmes, malgrat l'odi que llancen els qui volen ofegar les paraules, fa que la terra continuï produint fruits de llibertat. L'aire bufa sempre a favor dels pobles que escolleixen l'alliberament, i tota la violència que els enemics han abocat i abocaran damunt nostre serà abonament per a una victòria que cap mal vent no podrà deturar; la força del poble, la força de la voluntat de la gent, no la detura cap imposició legal.  

Nou llibre meu... EL VENT DEL BOSC i setze relats més.

Per Nadal, un llibre nou, que neix damunt d'un llibre vell.

Vuit relats més, afegits davant del meu antic “Nou somnis”, que ha estat revisat pel que fa a l'estil, i a la qualitat de l'edició.

Vuit relats més, afegits als anteriors, la majoria dels quals han estat premiats al llarg dels últims anys per diferents premis de la geografia catalana. Premis petits i humils perquè el que pretenen els diferents relats és petit i senzill.

L'altre dia se'n va fer una presentació, amb invitació especial a l'auditori major de Shangrilà. Hi van assistir Cole Porter, Fred Astaire, la princesa Anastàsia Romanov, que ara és republicana, el seu pare, en Nicolau, una tal Eva, el cognom de la qual no puc dir, perquè té molt mala fama i va quedar marcada de per vida; una noia el nom de la qual tampoc no estic autoritzat a dir, perquè el seu pare encara és viu i li agraden molt els diners. 

A banda, d'aquests personatges famosos, hi eren, a l'acte, un bon feix dels meus familiars traspassats, uns quants éssers d'altres universos, i un servidor. 

Vaig pensar de convidar algú viu, però a l'últim vaig resoldre que no, perquè els vius mengen, i has de fer pica piques, i això val diners. I a més els vius critiquen i estan plens d'ego i prejudicis. Vaig preferir un acte més íntim.

Bromes a part (o no bromes, vosaltres trieu), si voleu fer un regal especial per Nadal, aquí teniu el meu llibre 

“El vent del bosc i setze relats més”

No cal que us gasteu ni un “duro”, us el podeu descarregar sense cost en PDF.

Ara bé, si el voleu regalar, i que quedi coquetó i bufó, i en paper, també té molt bon aspecte (jo me'l compraré). Però sapigueu, com sempre, que no hi tinc comissió, perquè no escric pas per guanyar ni un ral, sinó perquè m'agrada el que queda escrit.

Si no el compreu, ni us el descarregueu, em sembla fantàstic; hi ha llibres més interessants.

Què us puc dir del llibre? Bé el que m'han dit algunes persones que l'han llegit és que s'han hagut de comprar paquets de clínex, perquè no paraven de plorar, d'emoció, de tristesa, d'alegria... No ho sé.. això diuen... Vosaltres mateixos i mateixes... 

Si el voleu, aquí el teniu:

EL VENT DEL BOSC i setze relats més

Vaga d'estrès. Renovació de la declaració del 12 de març.

Renovació de la Declaració del 12 de març.

.

.

.VAGA D'ESTRÈS

Adverteixo a companys d'existència que començo una vaga indefinida de preocupacions i d'estrès.

D'ara endavant, i a causa de la crisi i d'altres històries, no em permetré cap preocupació. 

M'ocuparé, però no em preocuparé. 

I si no arribo al que s'exigeix, no hi arribo. 

I si tinc defectes, els tinc.

M'ocuparé (que no em preocuparé) de totes les qüestions essencials de la vida, prioritzant les importants per damunt de les que no ho són tant.

Les que no ho són tant són totes les que no influeixen en el servei directe a les persones.

La més important de totes és l'amor.

A la feina, faré tot el que podré, amb esforç, però sense preocupacions ni neguits, prioritzant les tasques que signifiquin un servei real a les persones, i deixant per quan pugui les tasques que tenen un caire més burocràtic.

Si no arribo a les tasques secundàries, serà perquè no hi puc arribar.

Per davant de les tasques secundàries, hi ha la meva família, el tracte amb les persones que m'envolten i que un dia se n'aniran; espero anar-me'n jo abans.

Per davant de la burocràcia, que compliré si puc, hi ha la vida, la pròpia vida, i la vida dels que m'envolten i de la humanitat sencera.

La vaga indefinida d'estrès afecta a tots els àmbits de la meva vida, no només al professional; el neguit i la preocupació, d'ara endavant m'estan prohibits; i la tranquil·litat i la filosofia d'estar concentrat al moment present (sigui de feina o de gaudi) passen a ser la política oficial del meu ésser. 

Si algú, a causa d'aquesta vaga, s'enfada amb mi, que pensi que és una vaga, i que a les vagues, sempre hi ha danys col·laterals. Li prometo que seran petitons, perquè les persones no seran desateses ni l'amor vers elles abandonat.

Qualsevol sofriment, si arriba, no serà a causa de la preocupació sinó de les circumstàncies del moment, i l'afrontaré.

Si aquesta política, implica un fre a les aspiracions de triomf professional, social, o del tipus que sigui, se me'n refot; el sol continuarà brillant i és molt bonic; i moltes vegades quan plou brilla un arc de Sant Martí.

I si a algú no li agrada, que s'hi posi fulles.

.

.

Carcassona.

Famosa per haver estat feu dels càtars, esdevé un decorat que s'esforça a reproduir l'edat mitjana de la manera com la fantasia del segle que vivim creu que fou. Sigui com sigui, aquest esforç aconsegueix una bellesa efectiva, enmig d'un paisatge dolç i natural. La inquisició amb les seves tortures es fa reclam; l'atracció de la foscor humana s'intensifica quan sabem que és lluny de la realitat objectiva i la centrem purament en una ficció morbosa. A Carcassona, hi trobem art i artesania, foc i nit, fusta i metall, edificis rònecs amb heures romàntiques a extramurs, un barri de gitanos que parlen català com a Narbona, bona gastronomia, i un turisme contundentment originari del principat.  

Assassins impunes. De nou pensem en Alcàsser.

En aquesta cantonada, 

les noies van pujar a un cotxe blanc 

amb quatre homes.

.

.

Divendres, 13 de novembre de 1992, a les deu del vespre, just quan estava passant tot, jo era al Restaurant Cavall Bernat, sopant amb una noia amb la qual començava a sortir, i amb la qual tallaria una setmana després, perquè aquella era una època en què jo era idiota i per excessiva prudència no sabia tractar les dones; les avorria; deixem-ho així. 

Tampoc no vull parlar d'aquest tema; només el trec pel vertigen que sento en adonar-me del sofriment intens i injust de tres noies joves a mans d'uns éssers desnaturalitzats, sense empatia, odiosos i odiadors, miserables i absolutament buits. Mentre jo sopava frívolament i parlava de qualsevol rucada, a tres-cents quilòmetres d'on jo era, es reproduïa el sacrifici de Crist, igual com tantes vegades s'ha reproduït el mateix sacrifici en aquest món estrany, sense que déu hagi baixat per impedir-ho.

I trec el tema perquè aquests dies torna a sonar el nom dels crims d'Alcàsser, a causa del fet ambigu i punxegut de l'alliberament de Miguel Ricart; l'únic que fou empresonat a causa crim. Sembla que campa pels carrers de per aquí fora com una ànima en pena, perseguit per periodistes voltors i insultat per alguns dels qui el reconeixen. Ahir, a les dues, va arribar a l'estació del Nord de Barcelona; ningú no sap per què, potser ni ell no ho sap.

M'he llegit els informes de les autòpsies de les nenes, així com les conclusions dels metges forenses. He fet un esforç per no odiar els monstres. He tancat els ulls per a suportar la idea de la brutalitat del sofriment, tan absurd i cruel. M'he sentit buit en visualitzar l'odi als ulls dels monstres; un odi buit, patètic, de misèria, de degradació humana. He recorregut, amb ajut del google Earth, els episodis del crim. He imaginat que viatjava vint-i-un anys enrere i que arribava a temps a la gasolinera MARI (ara Meroil) per a avisar les noies del perill que corrien i que aconseguia convèncer-les perquè deixessin de fer autoestop.

Amb quaranta-quatre anys, Miguel Ricart és més vell que ningú. Sembla que la seva família no vol saber res d'ell; i damunt del seu cap, hi plana una ombra fosca; el pes d'un inconscient que és impossible d'ensinistrar. Tothom, fins els que pateixen psicopatologia social, que probablement no sigui el seu cas, tenim un inconscient que de vegades plora encara que riguem, que crida encara que estiguem en silenci; un inconscient connectat a una realitat misteriosa que ens supera a tots i que ens recrimina els horrors existencials que engeguem, si és que els engeguem.

Miguel Ricart hauria de parlar; hauria de dir quins noms hi falten a la llista. Al cotxe blanc a on van pujar les xiquetes, hi havia quatre persones, i només dues han estat identificades i condemnades. Als cadàvers de les noies, hi van aparèixer els pèls púbics de fins a set homes; set homes amb l'ADN diferent als dels dos condemnats. Hi ha com a mínim cinc criminals, cinc monstres, que passegen pel carrer, amb absoluta impunitat sense que cap periodista els persegueixi i sense que ningú els escupi a la cara; Miguel Ricart, per força, ha de saber qui són. Que ho digui. El seu inconscient li ho agrairà. Parlar és una part del ben poc que pot fer per assuatjar la situació. 

Què li impedeix parlar? Amenaces? Morir no és greu quan la vida té tan pocs imants; el greu no és morir-se, el greu és morir-se sense tenir un sentit. Morir-se per a resoldre els dubtes de les persones que van perdre el que més estimaven (i de la forma més horrible) podria arribar a ser una mort amb sentit; i al capdavall, si amenacen algú amb matar-lo si parla, qui pot assegurar que no el mataran perquè no parli? Aquest home hauria de parlar. I és cert que ell diu que és innocent, però em costa de creure. M'he llegit les seves declaracions (les de llavors); fins i tot les he escoltades. Al moment en què les va pronunciar, reconeixent la seva culpa, no hi havia ningú que li posés una pistola a la templa, ningú que el torturés, ningú que el forcés a parlar amb aquell to amb què parlen els acorralats. Estic convençut que és culpable; no pas l'únic, però és culpable.

Corren molts rumors. Hi ha llibres prohibits. Hi ha el pare d'una de les noies condemnat per acusar sense proves. Hi ha un informe colpidor i sorprenent que corre per la xarxa i del qual no parlaré perquè aquest blog té la mania de reproduir només informacions contrastades; i en un tema d'aquesta mena, assenyalar com a sospitoses a persones concretes sense proves és d'una crueltat extrema.  

Que Ricart ho expliqui tot. Quants eren? Qui eren? A on són? Necessitem saber-ho.