Assassins impunes. De nou pensem en Alcàsser.

En aquesta cantonada, 

les noies van pujar a un cotxe blanc 

amb quatre homes.

.

.

Divendres, 13 de novembre de 1992, a les deu del vespre, just quan estava passant tot, jo era al Restaurant Cavall Bernat, sopant amb una noia amb la qual començava a sortir, i amb la qual tallaria una setmana després, perquè aquella era una època en què jo era idiota i per excessiva prudència no sabia tractar les dones; les avorria; deixem-ho així. 

Tampoc no vull parlar d'aquest tema; només el trec pel vertigen que sento en adonar-me del sofriment intens i injust de tres noies joves a mans d'uns éssers desnaturalitzats, sense empatia, odiosos i odiadors, miserables i absolutament buits. Mentre jo sopava frívolament i parlava de qualsevol rucada, a tres-cents quilòmetres d'on jo era, es reproduïa el sacrifici de Crist, igual com tantes vegades s'ha reproduït el mateix sacrifici en aquest món estrany, sense que déu hagi baixat per impedir-ho.

I trec el tema perquè aquests dies torna a sonar el nom dels crims d'Alcàsser, a causa del fet ambigu i punxegut de l'alliberament de Miguel Ricart; l'únic que fou empresonat a causa crim. Sembla que campa pels carrers de per aquí fora com una ànima en pena, perseguit per periodistes voltors i insultat per alguns dels qui el reconeixen. Ahir, a les dues, va arribar a l'estació del Nord de Barcelona; ningú no sap per què, potser ni ell no ho sap.

M'he llegit els informes de les autòpsies de les nenes, així com les conclusions dels metges forenses. He fet un esforç per no odiar els monstres. He tancat els ulls per a suportar la idea de la brutalitat del sofriment, tan absurd i cruel. M'he sentit buit en visualitzar l'odi als ulls dels monstres; un odi buit, patètic, de misèria, de degradació humana. He recorregut, amb ajut del google Earth, els episodis del crim. He imaginat que viatjava vint-i-un anys enrere i que arribava a temps a la gasolinera MARI (ara Meroil) per a avisar les noies del perill que corrien i que aconseguia convèncer-les perquè deixessin de fer autoestop.

Amb quaranta-quatre anys, Miguel Ricart és més vell que ningú. Sembla que la seva família no vol saber res d'ell; i damunt del seu cap, hi plana una ombra fosca; el pes d'un inconscient que és impossible d'ensinistrar. Tothom, fins els que pateixen psicopatologia social, que probablement no sigui el seu cas, tenim un inconscient que de vegades plora encara que riguem, que crida encara que estiguem en silenci; un inconscient connectat a una realitat misteriosa que ens supera a tots i que ens recrimina els horrors existencials que engeguem, si és que els engeguem.

Miguel Ricart hauria de parlar; hauria de dir quins noms hi falten a la llista. Al cotxe blanc a on van pujar les xiquetes, hi havia quatre persones, i només dues han estat identificades i condemnades. Als cadàvers de les noies, hi van aparèixer els pèls púbics de fins a set homes; set homes amb l'ADN diferent als dels dos condemnats. Hi ha com a mínim cinc criminals, cinc monstres, que passegen pel carrer, amb absoluta impunitat sense que cap periodista els persegueixi i sense que ningú els escupi a la cara; Miguel Ricart, per força, ha de saber qui són. Que ho digui. El seu inconscient li ho agrairà. Parlar és una part del ben poc que pot fer per assuatjar la situació. 

Què li impedeix parlar? Amenaces? Morir no és greu quan la vida té tan pocs imants; el greu no és morir-se, el greu és morir-se sense tenir un sentit. Morir-se per a resoldre els dubtes de les persones que van perdre el que més estimaven (i de la forma més horrible) podria arribar a ser una mort amb sentit; i al capdavall, si amenacen algú amb matar-lo si parla, qui pot assegurar que no el mataran perquè no parli? Aquest home hauria de parlar. I és cert que ell diu que és innocent, però em costa de creure. M'he llegit les seves declaracions (les de llavors); fins i tot les he escoltades. Al moment en què les va pronunciar, reconeixent la seva culpa, no hi havia ningú que li posés una pistola a la templa, ningú que el torturés, ningú que el forcés a parlar amb aquell to amb què parlen els acorralats. Estic convençut que és culpable; no pas l'únic, però és culpable.

Corren molts rumors. Hi ha llibres prohibits. Hi ha el pare d'una de les noies condemnat per acusar sense proves. Hi ha un informe colpidor i sorprenent que corre per la xarxa i del qual no parlaré perquè aquest blog té la mania de reproduir només informacions contrastades; i en un tema d'aquesta mena, assenyalar com a sospitoses a persones concretes sense proves és d'una crueltat extrema.  

Que Ricart ho expliqui tot. Quants eren? Qui eren? A on són? Necessitem saber-ho.