Si tothom del món fos "jo".

.

Un bruixot, per mitjà d'un encanteri, va convertir totes les persones de la humanitat en éssers idèntics a mi (clons); i això és el què va passar:

"El meu desig es va acomplir gràcies a aquella foguera.
Un cop vaig haver cremat la ploma de voltor, els meus companys bruixots varen canviar.
Tres esdevingueren “jo”.
Els altres quatre es convertiren en dona “Jeremies”; foren “jo” en femení. Tot seguit convertiren la humanitat en una multiplicació de "jos".
M’omplí la curiositat insuperable de saber com era la societat, ara que estava formada per sis mil milions de Jeremies.
Nerviós, vaig començar a tafanejar per internet: cercadors, noticiaris, atles...
Al món no hi havia metges, a causa d’això, la gent es moria força jove.
Els banyadors mai no s’havien inventat; el desvergonyiment més absolut en qüestió de nuesa regnava a la Terra.
Hi havia pocs cotxes i escadusseres carreteres, la major part de la població anava en bicicleta; també és cert que gairebé no hi havia accidents de trànsit.
No existia ni un sol racó del món on hi hagués guerra.
Tot estava molt desendreçat, i bastant desorganitzat.
La gent, en general, eren uns somiatruites que es passaven el dia escrivint poemes, cantant o pintant.

Tot s'ha de dir, els infants no s'avorrien gens, sempre hi havia algú que els escoltava, que els ensenyava coses o que jugava amb ells.
La gent es vestia amb colors bigarrats: vermell, verd, blau, lila... de fibra natural. En general tenien mol poc objectes propis, i passaven força estona sense fer res més que mirar.

El cafè era la beguda universal per excel·lència, després de l'aigua.
Sabia que tard o d'hora tot hauria de tornar a ser com abans, que els jos havien de convertir-se de nou en les seves identitats inicials. Però sempre deixava per a un altre dia la tasca de retornar les coses a la seva primigènia situació, utilitzant el subterfugi de la pau que regnava al planeta, la puresa del paisatge, o la nuesa alliberadora de les persones...
No obstant això, em mancava alguna cosa, potser algú que fos diferent... que em portés la contrària...
Per això ho vaig acabar engegant-ho tot a dida, i el món va tornar a ser el que era. "

.

.

Roig, blau i verd a Sant Llorenç del Munt

.

Sempre m'ha fascinat aquesta combinació del roig de la terra, el verd dels arbres i el blau del cel, al massís de Sant Llorenç del Munt. Sembla com si el temps s'hagués aturat, com si tot fos verge, com si tot fos net i salvatge. De petit em considerava fill d'aquesta terra; propietari, només pel fet d'estimar-la i de considerar-la la meva mare. Farigola bufa, romani empeny, granelló de sol en un bassal de pluja, codina recent descoberta, conill mandrós que es deixa veure, esquirol juganer a les capçades més altes, suor, panteix de nen que corre, que grimpa, que cau, que s'aixeca, riera misteriosa que s'enfila muntanya amunt i es fa torrent, codols amb ulls, sorra i argila.

Bo i el “progrés”, malgrat alguna cinta de quitrà que no hi ha hagut manera d'impedir, encara hi ha espais d'infantesa que el temps es nega a perdre.

.

Conversa entre dues cigonyes

.

Guaita,
blau enllà
el borrissol del mar sota l'espurna
del clar besllum del sol fendint el buit
i travessant la feble pell del niu.

Guaita
ona i fum
vaivé irisat de somnis violeta
i el ball del vent atemorint l'albera
pel sinuós reptil de l'infant riu.

Guaita
l'espadat
de pedres llicoreres mal posades
que el pobre miserable ha amuntegat
cofoi
de ser tan gran, de ser tan potentat.

Guaita
la gallina
la professora perfumada i fina
com una princeseta ve i camina,
es mira el món i l'il·lumina,
ai pobre el món si no hi fos la gallina.

Guaita
sutge i sang
suor salnitre son i bambalines,
la puta, la fornera i el cabró
que esclafa la rialla i la trepitja.
Tot bull, i des d'aquí semblen formigues.

Guaita
el Sol es pon
i el cel és roig i aquella mandarina,
que es menja el nen feliç sobre el teulat,
i el crit del noi i el lladruc ofegat
i el brum d'un motor vell i rovellat.

Guaita
Tot és viu
somriu el riu, somriu, somriu...

.

Yes you can. Obama, you can.

.

We don't still know if you have reached your victory. We will know in the next hours.

But this blog wish you can change the world: for a new way of progress, for a new way of making rules.

From this little side of Europe, bloggers of "Nuesa Literària" wish your victory!

Encara no sabem si has aconseguit la victòria, ho sabrem a les properes hores.

Però aquest blog desitja que puguis canviar el món: per una nova manera de progressar, per una nova manera d'establir les normes del joc.

Des d'aquest petit cantó d'Europa, els administradors d'aquest blog "Nuesa Literària" desitgem la teva victòria.

.

Lliçons de literatura de la UOC (Jaume Cabré)

.

Sembla que la UOC ha penjat a Youtube un munt de videos força interessants, en els quals diverses personalitats engeguen lliçons magistrals sobre diversos temes. Mai he sabut com funciona això dels drets d'autor aplicats als videos de YouTube, però suposo que si la UOC els penja a YouTube, és per a posar-los al servei dels qui en vulguin fer difusió. En tot cas, si no volen que els posi en aquest blog, només m'ho han de dir.
De primeres us presento a en Jaume Cabré parlant de "Les Veus del Pamano", i dels secrets de la tasca d'escriure.

.

Apunts sobre la felicitat

.

La felicitat és un raig de sol que arriba damunt la teva pell i que et provoca un goig indescriptible; el mateix raig de sol que arriba damunt la pell d'un altre i que no és ni vist per aquest altre.
La felicitat és silenciosa, a cops invisible, no s'exhibeix, no necessita ser vista.
La felicitat té gust d'aigua fresca, tacte d'oreig glaçat i flaire de llenya.
La felicitat sap plorar, patir i caminar amb el dolor; sap esperar el sol que segur que sortirà després de la tempesta.
La felicitat no té memòria ni passat; viu en el present.
La felicitat no és una supernova; és una nana groga.
La felicitat no és un viatge a Bali o a les Maldives, és un passeig per la Rambla del teu poble.
La felicitat no és absència de problemes ni de sofriments; és absència de preocupacions.
La felicitat no depèn de res extern a un mateix.
La felicitat sempre és a l'abast; el problema és que gairebé mai ningú no la vol.
Arriba a la felicitat... o bé el qui ho té tot, o bé qui no necessita res. Ara bé... qui ho té tot?
La felicitat no és una fita aconseguida com a premi a cap comportament.
La felicitat no pretén convèncer ningú de res.
La felicitat no poseeix res.
La felicitat va sempre nua.
La felicitat no és als gens, no ha aparegut pel fet de ser un benefici evolutiu, ans al contrari; la infelicitat és allò que ha aparegut perquè en algunes situacions ha esdevingut un benefici evolutiu. La felicitat és l'estat natural dels éssers quan no hi ha algun instint que l'esbotzi per tal d'assolir la supervivència la reproducció o el domini de l'entorn (l'instint gairebé sempre hi és). La felicitat és una realitat present a l'univers d'una manera espontània, com l'amor és present de manera espontània dins les consciències, com l'energia és present dins del buit.
La felicitat no és cega, hi veu; només la felicitat hi veu. L'empatia és la visió de la felicitat.

"Apunts sobre la felicitat" Robert Conway

.

Sobre l'integrisme

.

Article publicat al Diari de Terrassa el 1 de maig de 2002

No fa gaires anys, en Carl Sagan afirmà: "Hem d'agafar-nos a la veritat, ens dugui on ens dugui"; però la veritat, a l'existència que ens ha tocat, no és un llibre massa llarg, i ningú no té el privilegi d'assegurar-se-la, per molt que s'esforci a afirmar-ho. La tolerància brolla del profund desconeixement de la veritat que a tots ens afecta. Naixem sense llibre d'instruccions, sense saber d'on venim, ni per què som, ni per a què som, ni on anem. Coneixem les causes biològiques i físiques, l'origen material del nostre ésser i del nostre univers. La ciència ens ha permès de saber una ínfima i meravellosa part de la veritat, amb una certesa gairebé absoluta. I són les afirmacions científiques, elaborades amb mètode i amb l'exercici de la raó, les úniques que poden escriure's de manera segura, bo i que provisional, dins del llibre de la veritat. Al costat d'aquestes afirmacions científiques, hi podríem escriure allò que portem al cor com a éssers humans: que l'amor és l'essència de la persona, que la tendresa és la màxima plenitud de l'ésser humà, que la llibertat és un dret per a cada individu amb consciència, que el diàleg és el camí de la pau, que la violència engendra violència... I podríem continuar. Tenim dins nostre, de manera natural, intuïcions simples i clares de la veritat. Les doctrines teològiques, però, i molts dels criteris morals de les grans religions oficials de la humanitat, no ofereixen cap mena de garantia. Amb artificialitat es carreguen de teories abstractes, violentes, elaborades per persones que han pensat molt i han mirat poc. Aquestes teologies sacralitzen unes afirmacions de les quals no en tenim cap mena de certesa, més que la confiança en la paraula d'uns individus que, al llarg de la història, han demostrat, amb les seves obres, trobar-se molt... molt lluny de Déu... I per aquestes doctrines insegures, arrelades a cultures concretes, carregades d'obscurantisme, de superstició i de por, impregnades d'una violència dignificada: càstig, infern, guerra santa, excomunió... per totes aquestes teories, tan allunyades de la natura i de la senzillesa, hi ha qui es llença amb un avió contra un edifici, d'altres declaren la guerra a un país sencer perquè no accepta cert punt de la doctrina, a cops s'exclou del grup dels sants a dues persones que s'estimen, només perquè són del mateix sexe o per què van fracassar en un anterior matrimoni, a voltes s'apedrega a unes nenes que caminen cap a l'escola d'una església considerada enemiga, o es llancen les tropes cap a Terra Santa per a matar infidels... En definitiva: violència sacralitzada... xovinisme religiós disfressat de veritat, que un munt de víctimes intel·lectuals prediquen, forjant cadenes per a la ment i pel cor. Sovint els poderosos utilitzen l'absurd d'aquest enderiament, disfressat de religió, per a moure els peons en favor dels seus interessos polítics.

Si els llibres sagrats de totes les religions esborressin tot allò del qual no hi ha evidència, i mantinguessin, tan sols, les afirmacions de les quals estan segurs, aquests llibres es reduirien a una sola pàgina, i a totes les pàgines de totes les religions hi hauria escrit el mateix; les mateixes idees, senzilles i humils, impreses a la ment de tota persona i a la natura: les intuïcions naturals que brollen del cor pel fet de ser consciències despertes i que no depenen de la pertinença a cap cultura concreta.

La bondat és l'única virtut, tots els éssers humans som germans, tota consciència tendeix a l'amor, i això està escrit a la natura, a la necessitat desmesurada de dolçor que té el nadó, a la serenor d’una reconciliació, d’un perdó sincer, d’una amistat profunda. Totes les persones, malgrat que no ens ho sembli, naixem soles, morim soles, i vivim continuament necessitades d'afecte i de reconeixement.

Tota religió veritable ha de partir d'aquestes realitats, i de la humilitat d’acceptar que ningú no té cap afirmació suficientment segura com per a poder menysprear a qui no la comparteix, a qui no l'entén o a qui no l'accepta. Cap Déu just comdemnaria un malalt, un ignorant o un feble. I tots, respecte al sentit de tot plegat i respecte les exigències ètiques de la consciència, som malalts, ignorants i febles.

El Déu veritable està per damunt de totes les religions; car, a ell, no li preocupen les religions sinó les persones. Si a aquest Déu l'importés tant que entenguéssim el com i el perquè de totes les coses, naixeríem sabent-ho. A Déu tant li fa que siguem agnòstics, ateus, o creients, les seves preocupacions van per una altra banda. Les religions s'acostaran al Déu veritable en la mesura que es preocupin menys de les doctrines incomprensibles i més de les persones; en la mesura que tinguin la gosadia de posar la dignitat de tota persona humana, innocent o culpable, per damunt dels seus dogmes. Caldria que els dirigents de les grans religions demanessin consell als infants, que acostumen a ocupar-se d'allò que és essencial i encara no han perdut la visió natural, tan clara. Caldria que no proclamessin com a infal·lible, dogmàtic o irrefutable, res més que l'Amor a tota persona, i una incondicional i absoluta esperança en el futur i en la llibertat de tota criatura amb consciència. Caldria que, fos quina fos la seva fe, aquesta mai no estigués per damunt del dret a la vida i a la llibertat de cap persona. Caldria que no perdessin el seny, que els pot il·luminar més que cap llibre sagrat i més que les paraules de cap sant. Al capdavall els llibres sagrats els hem escrit les persones, i en ells hi hem projectat tota la nostra violència, tots els instints ancestrals amb què l'evolució ens ha guarnit, i que hem atribuït a Déu anomenant-los: justícia, premi, càstig... quan, a Déu, l'únic que l'interessa és l'amor i la llibertat. Caldria que les grans religions revisessin les fonts de la veritat, i que no acceptessin com a veritat infal·lible cap afirmació que prescindís de la caritat. Caldria que defensessin la natura, que és la revelació de Déu. Si es perd l'empremta original de les selves i dels boscos, es perd el missatge de Déu, s'esborra la seva paraula. Vivim un món desnaturalitzat, incapaç de llegir en la forma de les fulles dels arbres, o en el dibuix dels turons, la poesia del Déu veritable; un món que considera lleig, i sovint obscè, allò que és natural i que ha estat afaiçonat durant milers d'anys per la mateixa natura que ens ha fet consciència. Enmig d'aquesta natura incompresa, criminalitzada i esborrada, hi ha la revelació del Déu veritable.

.