82è Joc Literari del Blog d'en Jesús M. Tibau

.

Ei... estic molt content; perquè un gran blogaire (o blocaire), en Jesús M. Tibau, ha escollit un post del meu blog per a proposar el seu 82è joc literari. El post que ha escollit és un poema que parla de dues cigonyes; i el vaig posar mercès a una iniciativa d'en Francesc Arnau Chinchilla que va proposar el repte poètic al web de relatsencatala inspirant-se en l'esmentada fotografia.

Us poso l'enllaç al seu 82è Joc Literari i us animo a participar-hi. És molt literari, no us el perdeu. Teniu temps de fer la vostra petita creació fins al 2 de desembre.

http://jmtibau.blogspot.com/2008/11/82-joc-literari.html

.

Si tothom del món fos "jo".

.

Un bruixot, per mitjà d'un encanteri, va convertir totes les persones de la humanitat en éssers idèntics a mi (clons); i això és el què va passar:

"El meu desig es va acomplir gràcies a aquella foguera.
Un cop vaig haver cremat la ploma de voltor, els meus companys bruixots varen canviar.
Tres esdevingueren “jo”.
Els altres quatre es convertiren en dona “Jeremies”; foren “jo” en femení. Tot seguit convertiren la humanitat en una multiplicació de "jos".
M’omplí la curiositat insuperable de saber com era la societat, ara que estava formada per sis mil milions de Jeremies.
Nerviós, vaig començar a tafanejar per internet: cercadors, noticiaris, atles...
Al món no hi havia metges, a causa d’això, la gent es moria força jove.
Els banyadors mai no s’havien inventat; el desvergonyiment més absolut en qüestió de nuesa regnava a la Terra.
Hi havia pocs cotxes i escadusseres carreteres, la major part de la població anava en bicicleta; també és cert que gairebé no hi havia accidents de trànsit.
No existia ni un sol racó del món on hi hagués guerra.
Tot estava molt desendreçat, i bastant desorganitzat.
La gent, en general, eren uns somiatruites que es passaven el dia escrivint poemes, cantant o pintant.

Tot s'ha de dir, els infants no s'avorrien gens, sempre hi havia algú que els escoltava, que els ensenyava coses o que jugava amb ells.
La gent es vestia amb colors bigarrats: vermell, verd, blau, lila... de fibra natural. En general tenien mol poc objectes propis, i passaven força estona sense fer res més que mirar.

El cafè era la beguda universal per excel·lència, després de l'aigua.
Sabia que tard o d'hora tot hauria de tornar a ser com abans, que els jos havien de convertir-se de nou en les seves identitats inicials. Però sempre deixava per a un altre dia la tasca de retornar les coses a la seva primigènia situació, utilitzant el subterfugi de la pau que regnava al planeta, la puresa del paisatge, o la nuesa alliberadora de les persones...
No obstant això, em mancava alguna cosa, potser algú que fos diferent... que em portés la contrària...
Per això ho vaig acabar engegant-ho tot a dida, i el món va tornar a ser el que era. "

.

.

Roig, blau i verd a Sant Llorenç del Munt

.

Sempre m'ha fascinat aquesta combinació del roig de la terra, el verd dels arbres i el blau del cel, al massís de Sant Llorenç del Munt. Sembla com si el temps s'hagués aturat, com si tot fos verge, com si tot fos net i salvatge. De petit em considerava fill d'aquesta terra; propietari, només pel fet d'estimar-la i de considerar-la la meva mare. Farigola bufa, romani empeny, granelló de sol en un bassal de pluja, codina recent descoberta, conill mandrós que es deixa veure, esquirol juganer a les capçades més altes, suor, panteix de nen que corre, que grimpa, que cau, que s'aixeca, riera misteriosa que s'enfila muntanya amunt i es fa torrent, codols amb ulls, sorra i argila.

Bo i el “progrés”, malgrat alguna cinta de quitrà que no hi ha hagut manera d'impedir, encara hi ha espais d'infantesa que el temps es nega a perdre.

.

Conversa entre dues cigonyes

.

Guaita,
blau enllà
el borrissol del mar sota l'espurna
del clar besllum del sol fendint el buit
i travessant la feble pell del niu.

Guaita
ona i fum
vaivé irisat de somnis violeta
i el ball del vent atemorint l'albera
pel sinuós reptil de l'infant riu.

Guaita
l'espadat
de pedres llicoreres mal posades
que el pobre miserable ha amuntegat
cofoi
de ser tan gran, de ser tan potentat.

Guaita
la gallina
la professora perfumada i fina
com una princeseta ve i camina,
es mira el món i l'il·lumina,
ai pobre el món si no hi fos la gallina.

Guaita
sutge i sang
suor salnitre son i bambalines,
la puta, la fornera i el cabró
que esclafa la rialla i la trepitja.
Tot bull, i des d'aquí semblen formigues.

Guaita
el Sol es pon
i el cel és roig i aquella mandarina,
que es menja el nen feliç sobre el teulat,
i el crit del noi i el lladruc ofegat
i el brum d'un motor vell i rovellat.

Guaita
Tot és viu
somriu el riu, somriu, somriu...

.

Yes you can. Obama, you can.

.

We don't still know if you have reached your victory. We will know in the next hours.

But this blog wish you can change the world: for a new way of progress, for a new way of making rules.

From this little side of Europe, bloggers of "Nuesa Literària" wish your victory!

Encara no sabem si has aconseguit la victòria, ho sabrem a les properes hores.

Però aquest blog desitja que puguis canviar el món: per una nova manera de progressar, per una nova manera d'establir les normes del joc.

Des d'aquest petit cantó d'Europa, els administradors d'aquest blog "Nuesa Literària" desitgem la teva victòria.

.

Lliçons de literatura de la UOC (Jaume Cabré)

.

Sembla que la UOC ha penjat a Youtube un munt de videos força interessants, en els quals diverses personalitats engeguen lliçons magistrals sobre diversos temes. Mai he sabut com funciona això dels drets d'autor aplicats als videos de YouTube, però suposo que si la UOC els penja a YouTube, és per a posar-los al servei dels qui en vulguin fer difusió. En tot cas, si no volen que els posi en aquest blog, només m'ho han de dir.
De primeres us presento a en Jaume Cabré parlant de "Les Veus del Pamano", i dels secrets de la tasca d'escriure.

.

Apunts sobre la felicitat

.

La felicitat és un raig de sol que arriba damunt la teva pell i que et provoca un goig indescriptible; el mateix raig de sol que arriba damunt la pell d'un altre i que no és ni vist per aquest altre.
La felicitat és silenciosa, a cops invisible, no s'exhibeix, no necessita ser vista.
La felicitat té gust d'aigua fresca, tacte d'oreig glaçat i flaire de llenya.
La felicitat sap plorar, patir i caminar amb el dolor; sap esperar el sol que segur que sortirà després de la tempesta.
La felicitat no té memòria ni passat; viu en el present.
La felicitat no és una supernova; és una nana groga.
La felicitat no és un viatge a Bali o a les Maldives, és un passeig per la Rambla del teu poble.
La felicitat no és absència de problemes ni de sofriments; és absència de preocupacions.
La felicitat no depèn de res extern a un mateix.
La felicitat sempre és a l'abast; el problema és que gairebé mai ningú no la vol.
Arriba a la felicitat... o bé el qui ho té tot, o bé qui no necessita res. Ara bé... qui ho té tot?
La felicitat no és una fita aconseguida com a premi a cap comportament.
La felicitat no pretén convèncer ningú de res.
La felicitat no poseeix res.
La felicitat va sempre nua.
La felicitat no és als gens, no ha aparegut pel fet de ser un benefici evolutiu, ans al contrari; la infelicitat és allò que ha aparegut perquè en algunes situacions ha esdevingut un benefici evolutiu. La felicitat és l'estat natural dels éssers quan no hi ha algun instint que l'esbotzi per tal d'assolir la supervivència la reproducció o el domini de l'entorn (l'instint gairebé sempre hi és). La felicitat és una realitat present a l'univers d'una manera espontània, com l'amor és present de manera espontània dins les consciències, com l'energia és present dins del buit.
La felicitat no és cega, hi veu; només la felicitat hi veu. L'empatia és la visió de la felicitat.

"Apunts sobre la felicitat" Robert Conway

.