Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, November 13, 2009

Sobre traductors i parlaments.

.


Hi ha temes viscerals, arrelats al més profund del cor, que no accepten grisors, que exigeixen blancs o negres. Hi ha dogmes a una banda i a l'altra: “Això és així, i punt; és ben clar, és evident, qui no ho vegi com jo és que no vol entendre!” Posicions enfrontades i viscerals per un afer que rasca ran de cor, bo i que es vesteixi de raó i de raons. Hi ha molta por. Por a desaparèixer. En realitat desapareixeria la llengua, no les persones; però considerem que si la llengua desapareix, desapareixem nosaltres, deixem d'existir. Exagerem, però en certa manera és lògic que ho fem, perquè estem defensant la nostra identitat cultural, i això és un instint natural, una pulsió que la nostra raó no troba vergonyosa, segurament perquè no ho és. Afortunadament, si algun dia esdevé la tragèdia de la mort del català, i ho poguéssim veure per un forat, descobriríem persones si fa no fa tan felices com ara: anirien al cinema, estudiarien, agafarien càncers i es moririen, follarien, s'estimarien, s'enganyarien, neixerien i es moririen; la vida seria essencialment idèntica. El català seria una llengua d'estudi a les universitats, i això seria trist per nosaltres. Vist des de la nostra perspectiva resultaria una tragèdia cultural, similar a la desaparició del dàlmata, i a d'altres llengües que fa poc que han mort. Però vist des de la visió de la gent del futur, no arribaria a ser una tragèdia, seria només trist. I si mirem més enllà cap al futur, en un món amb només tres o quatre llengües, no arribaria a ser ni trist; i és trist que no arribés a ser ni trist.
No sé perquè escric tot això. Per encendre més els ànims? Per polaritzar les opinions? Per fer amics?
Jo tinc la meva opinió; crec que hi ha d'haver traductors al parlament; no deixa de ser una manera de donar feina a una gent que bé han de treballar i de menjar; i per descomptat, és una manera de defensar el fet que al parlament de Catalunya només es parli català. Però malgrat que jo pensi això, tinc amics que s'esgarrifen pel que ells consideran una “presa de pèl” una “despesa inútil” un... (i s'esgarrifen amb el mateix èmfasi amb el qual d'altres s'esgarrifen pel contrari). I aquests amics meus ho diuen convençuts. I no són mala gent. I no són rucs, ni els manquen estudis, tenen carreres universitàries. Deu ser que el tema és una qüestió d'opinions, vull dir que és opinable, vull dir que no és tan senzill, ni tan clar... o bé que, si ho és, si és que és clar, ho és per a les persones que ho veuen clar, per a les que estem convençudes que és normal que hi hagi traductors, i per a les que ho consideren una barbaritat, tots dos sectors ho veuen clar, potser sí que és clar.
Jo ja he dit què en penso; però continuo mirant el meu puntet blau que s'allunya i deixo de tenir por.
.

Thursday, November 12, 2009

Instants de claredat. Pensaments sobre l'amor (VII)

.

Experimentem la força de l'amor vers algú que estimem, quan aquest algú se'ns està morint, o se'ns mor. En aquests instants, ens retorna la lucidesa que la rutina i el dia a dia ens han malmès amb el seu verí cegador. Descobrim com estimem els qui se'n van, malgrat les seves foscors, malgrat les seves traïcions, malgrat els seus defectes. Descobrim que l'amor és més poderós que el mal que ens han fet, i que els estimem tant que no ens cal ni tan sols perdonar. Atordits ens adonem de com l'amor és suficient per a tot, i de com en som de lúcids ara que ha arribat el moment de la veritat.
No és pas en la rutina i en el dia a dia que som objectius (com alguns es pensen). És en aquests instants essencials de pèrdua en què hi veiem per un instant amb claredat, i aprenem, tot d'una, l'essencial de la vida, l'únic que importa. I també en un instant se'n va qualsevol Déu castigador i infernal amb què els inquisidors religiosos de qualsevol època ens vulguin espantar.


.

Wednesday, November 11, 2009

Poema críptic sobre les pàtries i les persones.

.


Hi ha cops que alguna cosa dins meu m'empeny a maleir les pàtries, qualsevol pàtria, quan veig la transparència de la mar, el gemat dels prats, les serralades idèntiques i salvatges arreu del planeta, on no hi ha escrita cap frontera al llom de cap carena si no és la que han pintat els pobres Homo sàpiens.
Després, però, miro la meva petita Catalunya, i veig que sí, que tinc pàtria i que tinc nació, i que l'haig d'estimar perquè és la meva.
Però passa el temps, i torno a sentir la força de l'univers que em mena a estimar una Terra que és una, i una humanitat que és una, i un temps que és “present” per a tots, i un planeta que és petit i gros alhora per a tots. Un puntet blau que se'n va quan jo m'endinso univers enllà; un puntet petit que em pinsa el cor i em fa veure que no tinc pàtria; i que si la tinc és el meu planeta, saba de la vida que porto a dins, llum de les imatges que dibuixa la meva ment, traç d'aigua de mar transparent ran de les roques sota dels pins, fasomia de pell color d'aram, de llet pigada o taboll d'oliva lluent sota d'un cel esbandit, sota d'un Sol esclatant; estel petit entre els estels.
Llavors torno a mirar la meva petita Catalunya, i veig que sí, que tinc pàtria i que tinc nació, i que l'haig d'estimar perquè és meva. Però passa el temps i ploro quan veig una mare que és de lluny i que viu aquí i que es desagna per un avortament; la seva cap la renya perquè “a qui se li acut de tenir fills, amb la despesa que això representa per als empresaris, amb les molèsties que això provoca als dignes emprenedors que aixequen el pais” ( i aixequen el país perquè aixequen les empreses del país, perquè aixequen el capital del pais, les estadístiques del país, el consum del pais...) I vinga cremar petroli pel pais, i vinga fer girar les turbines a Tarragona o a Vandellós o a qualssevol central tèrmica del país, pel país; i visca el país; i el Millet i els seus quatrecents amics del Liceu, del Palau i del Barça. I visca el País! I torno a maleïr les pàtries, qualsevol pàtria, quan veig la transparència de la mar, el gemat dels prats, les serralades idèntiques i salvatges d'arreu del planeta, on no hi ha escrita cap frontera al llom de cap carena si no és la que han pintat els pobres Homo sàpiens. Després, però, miro la meva petita Catalunya, i...
.

Tuesday, November 10, 2009

Poema críptic sobre els temps contemporanis, escrit per un Churchill intrahistòric.

.


Hi va haver un dia (alguns ho saben bé) en què el cel de Roses va voler encendre's. El mar va emmirallar l'explosió dels vermells, i un oreig lleu ens regalà les últimes calideses d'una tardor que ben aviat es refredaria.

Avui m'ha vingut de gust recordar-ho, per a no oblidar que la vida sempre és bellesa i que no hem de permetre que la limitació de l'esquelet de l'utilitarisme s'autoerigeixi com a mag de la tranquil·litat dels cors i de les vides. No passaran, cregueu-me; no passaran. Ens espantaran alçant el dit amb el seu posat seriós i elegant (disfressa de profundes mancances emocionals i de limitades capacitats vitals); però es quedaran amb les xifres, amb les estadístiques, amb les corbes d'increments percentuals i amb les tendències. La vida és un miracle inabastable que brolla arreu i que ningú no atrapa. L'acció il·lusionada de l'amor que actua amb l'eficiència de qui sap que tracta amb els seus fills, amb els seus germans, amb el proïsme estimat, vola més lluny i més alt que les estadístiques, vers una eficiència que sempre serà més amunt que qualsevol eficàcia.

Adorar les xifres implica el cru i fred preu de menysprear les persones; ni que el menyspreu arribi rere un silenci protocolari; ni que el menyspreu es disfressi de modernitat i de tecnologia. Quan no som capaços de posar-nos en el lloc de l'altre, el menyspreem profundament. Quan no som capaços de sotmetre els plans a la realitat de cada instant, estem perdent la batalla. No passaran. El temps i l'existència estan de la nostra banda. La quàntica governa l'univers, res és determinat, res no durà sempre, l'imprevisible és el senyal del progrés i del futur, i les nostres capacitats són infinites.

L'amor incondicional ens transporta a tots els racons de l'univers, als racons perduts de tots els universos.

No passaran, la guerra ja comença a caure de la nostra banda, les forces tornen a revifar-nos els braços i les cames, el crepiteig de la llenya a la llar ens recorda que som a casa i que la força que empeny tots els universos és dins nostre.
.
.
(Dedicat a tots els Millets que emplenen la contemporània societat dels Homo sàpiens, als economistes sense ètica, als banquers sense humanitat, i als qui no veuen persones allà on hi ha persones)


.

Sunday, November 8, 2009

Sobre Déu. Sobre Dios. Words about God. Les mots à propos de Dieu. Worte über Gott. عبارة عن الله. 關於神詞. מילים על אלוהים. Woorden over God.

.

M'estava dutxant i m'ha vingut al cap tot això que escriuré ara. És una idea, no és una teoria, ni tan sols una hipòtesi. Són elucubracions que fa temps que em volten, i aquest matí, mentre em dutxava, han agafat més forma.
De puntetes, i ni que sigui porugament, sento la necessitat de parlar de Déu.
De puntetes, per moltes raons. Perquè sóc un dels Homo sàpiens més imperfectes que actualment caminen sobre la Terra; imperfectes en el sentit més “moral” de la paraula, en el sentit més tradicionalment religiós i ètic de la paraula. No vull aprofundir més en el tema perquè algú em podria considerar pitjor del que sóc, sense ser-ho. El que intento transmetre amb força malaptesa pel que veig fins al moment, és que em disposo a parlar de Déu, conscient que no sóc prou bo per a fer-ho, però ho vull fer, i ho faré.
Les persones acostumem a descobrir realitats que són o que no són, realitats falses (i que per tant no són realitats) i realitats veritables, que per tan són. Els éssers són o no són (ho va dir Shakespeare). Doncs bé, Déu no pot ser un ésser més. No és un ésser comparable a qualsevol altre, ni tan sols és un ésser més gran, més perfecte i més poderós. No es pot quantificar, perquè no és un ésser. L'ésser que han dibuixat les religions, primer de pedra, després d'aire, més tard d'esperit, no existeix. El fet que nosaltres només poguem percebre el que “és” i el que “no és”, no vol dir que no hi hagi més opcions. Els éssers que “són”, són superiors en "ordre" als que no són, tenen menor entropia (per dir-ho així), el màxim desordre, seria “no ser”. Hi ha (o no hi ha per pròpia natura) els éssers que “no són”; hi ha els éssers que “són”; i hi ha Déu que és més que un ésser que “és”. La seva natura ontològica és superior a “ser” (i per descomptat superior a “no ser”). Per tant, la meva modesta opinió de miserable, és que Déu “més que existeix”. Si fos un ésser més, seria un demiurg, un monstre poderós, però sempre imperfecte, només pel fet que la seva obra està plena de dolor i injustícia al costat d'una gran bellesa i d'un amor intens. Si l'única opció per a Déu fos ésser un ésser més (ni que fos més gros, més poderós, més savi...) no podria existir, i si existís, no seria Déu, seria una causa més, una simple causa infinitament poderosa i intel·ligent, però una simple causa; i en conseqüència Déu no existirira i tindrien raó els qui no creuen en Déu. L'únic Déu possible és aquell que és alguna cosa més que un “ésser”, és aquell que “més que és”.
Alhora penso en el contrari de Déu. ¿Algú ha pensat alguna vegada què és el contrari de Déu? El contrari de Déu “no existeix”, perquè la seva natura (pel fet de ser contrària a la natura de Déu) és “no existir”; per això totes les coses que “són” no poden ser per natura contràries a Déu, perquè si no, no fóren. Per això, totes les coses que són, acabaran més tard o més d'hora, dirigint-se cap a allò que és més encara que la seva pròpia natura, a allò que “més que és”.
.

Saturday, November 7, 2009

Àgora, del director Alejandro Amenabar

.

Hypatia (Charles William Mitchell, 1855)

L'absurd de les ideologies que mai no posen en dubte les seves creences. La mistificació de la fidelitat a unes creences, per absurdes que puguin semblar, com si aquesta fidelitat fos el símbol de la dignitat humana, quan en realitat és senyal de poca intel·ligència i d'immaduresa racional. La violència generada pel fet de divinitzar les creences i els grans personatges religiosos. El masclisme convertit en doctrina sagrada per les imaginacions místiques d'un fanàtic anomenat Saulo de Tarso. La constant animalitat de l'Homo sàpiens; habitant d'un planeta lluminós que flota enmig del cosmos. L'Homo sàpiens, sotmès als instints més primitius, als quals disfressa de divinitat, sacralitat i trascendència. La bellesa de la ciència, la bellesa de la dura i fascinant tasca d'esbrinar els misteris de l'univers i de la natura; l'endavant i l'endarrere en l'avanç vers el coneixement de les causes dels éssers i dels fenòmens. La indiferència esborronadora d'alguns vers la inquietud de les respostes que l'univers amaga i de les preguntes que ens suscita. La insuportable levitat de l'origen de les grans religions que avui han estat reinterpretades per a fer possible la seva supervivència (de vegades tristament no reinterpretades, continuen immerses en la foscor de l'edat mitjana amb la seva esbiaixada divisió entre bons i dolents, sants i pecadors, errats i encertats, submisos i amos, condemnats i salvats). La contradictòria societat esclavista, capaç del més elevat i del més baix. Els crits esgarrifosos de les batalles lliurades per qualssevol contra qualssevol, sense importar la bandera religiosa; crits amarats d'un rerefons de silenci, sense bandes sonores dignificadores del que és impossible dignificar.
La pel·lícula Àgora és un viatge realista al passat, que hauria d'atorgar humilitat a aquells creients que encara avui dia gosen caminar pels viaranys de l'integrisme. Em pregunto si els professors de religió de les escoles cristianes catalanes s'atreviran a recomenar aquesta pel·lícula. Convindria. No pas per destruir o desfer la fe, sinó per a tenir el coratge de dubtar, de qüestionar-se els dogmes, i d'abraçar l'essencial i prou; d'abraçar allò que és comú a totes les persones de bona voluntat sigui quina sigui la seva opinió sobre moral, doctrina o cosmologia.
No puc fer altra cosa que recomenar-vos veure la pel·lícula, sense esperar grans intrigues, passions o girs argumentals. És una obra mestra senzillament perquè és realista, i perquè desfà la beatífica i falsa visió dels cristians que les típiques pel·lícules de "setmana santa" s'han inventat al llarg del primer segle d'història del cinema. És especialment recomenable per als amants de l'astronomia, del cosmos, de la ciència, del pensament racional, de la llibertat de pensament... Seria (i deixeu-me que ho digui) una pel·lícula que encarna els valors i el missatge del blog Nuesa Literària. No us la perdeu.



.

Friday, November 6, 2009

Lliçó (per a adolescents) sobre l'amor. Pensaments sobre l'amor VI.

.


El problema de la confusió respecte el significat de la paraula “Amor” és que donem molts significats diferents a una única paraula.

Quan diem amor, sovint i confusament podem voler dir:
a.- desig
b.- interès
c.- atracció.
d.- necessitat.
e.- ganes de posseir.
f.- admiració.
g.- sentiment.
h.- voler el bé de l'ésser que estimem.
En allò que anomenem amor, i que experimentem amb més o menys intensitat, hi acostuma a haver una barreja perfecta d'alguns d'aquests significats.

Per exemple, el que un pare sent pel seu fill: g + h , o el que un marit sent per la seva esposa: a+c+g+h .

Només podem assegurar que hi ha amor si en la barreja de significats d'allò que anomenem amor hi ha el component “h”; i si, a més, no hi és el “e”.
Així, un marit que maltracta la seva dona podríem dir que té: a+c+d+e+g, però com que no té “h”, no té amor.
Més exemples:
L'amor que té un pare o una mare vers un fill o filla de vegades pot tenir més components que els que he dit abans: d+f+g+h

L'amor que podria tenir un fill o filla vers un pare o una mare: d+b+f+g+h

L'amor de dos adolescents enamorats, quan realment és amor: a+c+d+g+h

El component "h" sempre hi ha de ser; si no hi és, no hi ha amor, encara que ho sembli, encara que tot plegat sigui intensíssim.

L'amor és fresc i bell com la font salvatge d'una muntanya. Quan no hi ha amor, tot és fosc i mecanicista, com les societats dels insectes.

.