Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Friday, August 20, 2010

Oiartzungo Udala. Arditurriko Bidegorria.

.











És un plaer recorre el Bidegorria (el camí vermell), que uneix Oiartzun i Errenteria (a banda d'altres poblacions), per enmig de turons clapats d'una vegetació infinita, rius que sempre porten aigua, i una bonior d'espècies vegetals i animals. Ha de representar algun avantatge el fet de posseir un microclima en el qual el més habitual és la pluja. Estem a la primera terra que es troba el vent del nord-oest, el vent del Cantàbric, quan arriba de l'Oceà. Les realitats més, grosses i les més petites, ens regalen belleses que cal mirar; si les mirem, les veiem, perquè hi són.
.

Monday, August 16, 2010

Un tastet de Donostia.

.





Potser un vi a l'Alcalde i unes anxoves de Passaia o una tapa de concurs. Potser l'olor de mar de la brisa dels carrers del casc antic. Potser la humitat de les façanes, que fa rònega la bellesa antiga dels edificis de pedra groguenca. Les estàtues d'argent que canvien de posició amb el dring de les monedes. Els nens i les nenes repipi amb un llaç gegantí a la part de darrere de la cintura i un altre al cabell, sempre com si anessin a fer la comunió. El cel gairebé plumbi de continu; o el cel canviant, que passa del sol i el blau a la pluja pesada de l'agost que avança. La platja urbana de la Contxa, amb la sofisticació complexa del canvi de banyador tradicional fent filigranes dins d'una tovallola immensa o dins d'una tenda de tela d'estil clàssic i reclàssic, davant de la Perla, clàssica i reclàssica, amb para-sols clàssics i reclàssics, amb gandules clàssiques i reclàssiques. I nenes rosses de Bera Bera amb vestidets comprats a les botigues més xics dels voltants del Buen Pastor, parlant un castellà xic que passa a basc, que torna a castellà i que fa gust de piruleta gegantina i de rialla que agrada al papà, a qui un dia farem feliç estudiant dret o medicina. O joves amb rastes, samarretes amples, barba de setmana i consignes extremes i definidores d'idees i actituds vitals ben al límit. Turistes d'arreu. Molts francesos que han creuat la frontera propera per a passar el dia. Els qui busquen onades a Gros. Els qui hi tenen la segona residència i es dediquen a llegir, a pensar i a escriure mentre contemplen el Cantàbric. Els qui descarreguen el verat al port. Els qui porten els turistes a fer un tomb al voltant de l'illa de Santa Clara; ara, en Paquito, el dofí, ja no hi és, però els turistes encara hi són, i també la mar tranquil·la de la badia de la Contxa, i el Paseo Nuevo amb les esporàdiques onades gegantines que destrueixen qualsevol barana de formigó que s'hi posi.
I més. I records. I olors. I la llum, la llum del Sol escolant-se entre les boires i reclamant l'atenció, ara per Santa Maria, ara per l'edifici de la Telefònica, ara per Urgul... Així és Donòstia.

.

Sunday, August 15, 2010

Cant del fill del mar

.







.
Cant del fill del mar.
.
Sóc del vent,
del blau i el verd gemat del mar,
del plomall esgarrapat a l'infinit,
de l'instant etern de l'ara que em regala
flamarades d'existència i llibertat.
Sóc un bri de vida
al llarg camí de tot;
escultura de l'amor de l'univers.
M'ha format la llum immensa de la platja;
la bellesa que desperta allò que sóc.
Jonc de cala i rocs,
palau de vidre viu;
fimbrament del pulmó etern i salabrós.
Ferro fos,
de coure plata i foc;
color d'aram a les ribes del meu cos.
.
(Cant escoltat i transcrit, com un mormoleig, enmig del brum de les onades,
en un racó de Tarifa a finals de juliol de 2010)
.
.
.
Les imatges pertanyen a l'autor del blog.
Cas que les necessiteu les podeu fer servir
sempre que feu referència al seu origen
i no tingueu una intenció comercial o negativa.
.
.
.
.

Friday, August 13, 2010

Bany de fang a les piscines de Claudi.

.






La tarda del 29 de juliol ens n'anem a la Platja de Bolònia, per la seva punta més oriental, que coincideix també amb la seva punta més meridional, i caminem per la riba més enllà del bunker que té el graffiti del Bob Marley.
Caminem i caminem uns quants quilòmetres per una costa que l'any passat ja vam explorar; completament salvatge, sense nuclis de població, sense edificis, sense camins. Només dunes, bosc i roques. Solitud i nuesa. Alguns Hippies pescant peixos immensos per a sopar. I al'últim, després d'un seguit de roques de formes fantasmagòriques, arribem a un indret anomenat “Los Chorritos” amb una mena de piscines naturals entre els esculls de la marea que està baixant, on la llegenda diu que l'emperador Claudi (el meu amic) baixava a remullar-se i a posar-se uns fangs especials damunt la pell. Igual com ell, avui, unes quantes persones intrèpides s'acosten en aquest racó, agafen un grapat de terra fosca del damunt d'una font natural d'aigua dolça que brolla del penya-segat, i s'empastifen el cos esperant algun tipus de sanació o revifament dèrmic. Nosaltres no vam ser menys.
Més enllà de les roques, Àfrica. Pertot, un lleuger llevant, la blavor del mar, un silenci guarnit de sons suaus i naturals, la indiferència lliure de les persones lliures, la llum acarbassada de la costa encenent-ho tot, i la sensació de ser lluny d'allà on es pretenia ser lluny.
.
.

Thursday, August 12, 2010

Visita a Baelo Clàudia

.














El matí del dimarts 3 d'agost; conscients que ens quedava poc temps d'estar a Tarifa, ens vam apropar a l'antiga ciutat romana de Baelo Claudia, en concret a les seves ruïnes.
2000 anys enrere, quan Tarifa encara no existia, Baelo, entre el “Cabo Paloma” i el “Cabo Camarinal”, era el nucli de població més important de la zona, el lloc on hi havia el port que connectava Mauritània amb la Península Ibèrica.
Descobrim la bellesa d'una ciutat romana extingida, descoberta dessota la sorra de les dunes fa menys de cent anys (encara hi ha zones per desenterrar). Factories de salar el peix, el Temple d'Isis, l'amfiteatre, el mercat, les termes, cases senyorials... L'estructura ultra moderna que custodia el museu projecta els amplis finestrals als espais oberts de l'antiga ciutat ran de la platja de Bolònia. Dins del museu, monedes de totes les èpoques, estàtues, columnes, capitells, urnes funeràries, inscripcions, ceràmiques, i les explicacions dels experts. Una finestra a la història real de la terra al costat de la bellesa natural d'un planeta que ha recuperat els seus dominis. La bellesa de la Terra persisteix 2000 anys després. La ciutat que llavors ho semblava tot (que semblava eterna) ja no existeix com a tal. Sempre guanya la Terra. Sempre guanya la natura.
La riquesa de la pesca de l'Estret de Gibraltar ha fet que al llarg de tota la història la zona de l'estret hagi estat escollida com a entorn per a ciutats de totes les civilitzacions que hi han passat.
A finals del segle III abans de Crist, els soldats romans van desembarcar a la península per deturar l'avançada dels cartaginesos. Al 206 abans de Crist, a la batalla de Llipa (Alcalá del Río), va finalitzar la segona guerra púnica i l'expulsió dels cartaginesos. Gadir va pactar amb el romans i va aconseguir l'estatus de ciutat federada; no havia de pagar el Stipendium i va poder conservar els seus costums, les seves institucions i la seva manera de viure. És en aquest context on se situa el desenvolupament de Baelo Claudia.
No deixeu de visitar Baelo Claudia si passeu per Tarifa. L'estàtua de l'emperador Trajà us hi està esperant.

Wednesday, August 11, 2010

Passeig per la Tarifa antiga, que sobreviu.

.





El 26 de juliol, passeig per Tarifa. Aparcament miraculós al costat del port. L'església de Sant Mateo, amb la possibilitat d'encendre espelmes a la “Virgen de la Luz” via SMS. Plaça de l'Ajuntament. Biblioteca d'estil àrab. Té marroquí (hierbabuena i té verd amb molt de sucre, tot ben calent) en un bar curull d'abillaments musulmans. Llevant intens a l'istme de la illa de Tarifa (la Punta Marroquí). Volíem submergir-nos al voltant de la fortificació (un dels fons marins protegits amb més biodiversitat de la zona) i ho hem de deixar estar pel vent. La sorra ens escomet la pell. Les platges són buides; el mar, matisat amb crespons blancs.
Tarifa, però, és una de les poblacions més belles i més ignorades de la costa (potser encara és més bella pel poc explotada que està). Potser els qui no la ignoren, els qui s'hi apropen, són una mena de gent que no destrocen el caràcter exòtic i autòcton d'una terra que és lliure i diversa, i que no perd el segell de totes les races i cultures que viuen i han viscut aquí. Que els especuladors la continuïn ignorant per molts anys; només així podrà sobreviure.
.