La difícil i necessària amistad amb els Homo sapiens.

.

És difícil ser amic d'un Homo sapiens; difícil i feixuc; car, sense saber-ho, cada Homo sapiens té un “general” dictador a la ment, que li dirigeix els pensaments, i, fins de vegades, els hi fabrica. Un general invisible, un poder a l'ombra, que defensa els interessos més antics i més materials de l'individu; sovint allunyats de l'empatia i de la lògica.

És feixuc ser amic d'un Homo sapiens, perquè sovint implica ser amic d'una màscara que mostra la imatge més adequada per a una empremta social que no contradigui el “general”, que no li compliqui la guerra; una màscara que alhora oculta la vergonya d'una animalitat no reconeguda.

És complex ser amic d'un Homo sapiens, perquè moltes vegades s'inventa, a conveniència del “general”, unes normes lògiques arbitràries allunyades de la realitat (il·lògiques); les entronitza i fa funcionar la maquinària del pensament i de l'acció seguint els engranatges mal combinats d'aquestes normes.

Un Homo sapiens és un ésser animat per una força invisible que li prepara els guions, per un “general” egocèntric i capriciós que mana sense que es noti. Hi ha moments, i situacions, a la vida, en què l'acció d'aquest general es fa evident. En aquests moments observar els humans esdevé un experiment curiosíssim i molt alliçonador. Si aconseguim comprendre, a partir de la contemplació dels humans, els mecanismes de l'inconscient, les seves normes il·lògiques, les seves pors, les seves dèries, l'abast de la seva acció... estarem en una disposició immillorable per ajudar l'Homo sapiens a alliberar-se d'ell mateix, dels seus dimonis, de la seva animalitat brutal, i poder assolir així la felicitat individual i social.

Per si algú no ho ha intuït, el “general” del qual parlava al principi d'aquest text es diu “Inconscient”.

Però malgrat que l'amistat sigui difícil, feixuga i complexa, el millor que es pot tenir amb un Homo sapiens és una sincera amistat. Allò que val la pena de la vida no ha de ser necessàriament fàcil, lleuger o simple.

.

P.D. El video reprodueix la música que escoltava mentre escrivia això.

Els maleïts efectes de la cocaïna.

Hi ha, a la societat, un gruix invisible de consumidors de cocaïna sorprenents que fan caure d'esquena pel seu nombre i pels càrrecs que ocupen. Són consumidors amb un poder adquisitiu tan gran que no necessiten robar (almenys a mà armada) per poder consumir. Són persones a qui cada vegada més costa d'amagar els efectes secundaris de la seva addicció: agitació, irritabilitat, tremolors. I potser el pitjor dels efectes: “deteriorament de la consciència social”. De mica en mica, el consumidor habitual va perdent la capacitat de posar-se en el lloc dels altres, dels més desfavorits, i comprèn menys els errors aliens; creix la seva intolerància alhora que es considera ell mateix com superior en qualitats i eficiència. Tot aquest procés es desenvolupa de manera inconscient, de forma que el qui el pateix no arriba a adonar-se que la seva actitud alterada està realment alterada.

Doncs res, ho volia deixar escrit, perquè els consumidors de cocaïna són invisibles, o gairebé invisibles, però els seus efectes no; és per això que la lluita contra el consum ha de ser una lluita sense treva en tots els àmbits, perquè la droga afecta totes les capes socials.

.

.

Sobre xiulets i esbroncades als homenatges; hipocresies, populisme i falsedat en els mots dels polítics.

El desencís que produeix l'exercici d'escoltar la veu dels polítics té un munt de factors com a causa. Un d'aquests factors, potser el principal, és la sensació de falsedat que produeixen massa sovint els seus missatges. He experimentat aquest fenomen en escoltar les crítiques del PP a l'estratègia que estudia el partit del govern d'Espanya per tal d'evitar els xiulets i les esbroncades de la massa en alguns moments concrets dels homenatges i de les desfilades patriòtiques o pseudosacres. Ara no entraré a valorar el sentit o la inconveniència, ni la raó de ser o de no ser d'aquests actes patriòtics (serien temes per un altre post), sinó la hipocresia de molts dels actors de la política actual.

El PP, partit que sovint destaca pel seu patriotisme espanyol (banderes, homenatges, desfilades, defenses aferrissades de Perejils i monarquies...), titlla de manca de llibertat d'expressió a l'abans esmentada estratègia elaborada per aconseguir el silenci en moments que per a algunes persones són trascendents. Insisteixo que ara mateix no discutiré si el PP té raó o no quan parla d'aquest presumpte atac a la llibertat d'expressió; només vull dir que se'm fa evident (a mi i a molta gent) que el PP no es creu el que diu. 

És ben clar que el PP en realitat no pensa que aquesta estratègia sigui un atac a la llibertat d'expressió, sinó que fa servir aquesta suposada defensa (tradicionalment progressista) de la llibertat d'expressió per aprofitar la circumstància de l'esbroncada, de la situació de les enquestes i de la fúria de la crisi econòmica, per a escombrar cap a casa seva i influir damunt l'opinió pública menys formada i més ingènua.

El PP, per pròpia tradició, adora la sacralitat dels actes d'homenatge a la pàtria espanyola; per això resulta xocant que no se sumi a la defensa del “silenci” respectuós en moments “sagrats”; tan xocant que la seva hipocresia queda en evidència.

Això és el que vull dir quan parlo de desencís davant la veu de la classe política; no tant pel que diu, sinó perquè no es creu el que diu; perquè el que diu, ho diu per electoralisme; perquè es veu clar que ja no ens podem fiar de cap discurs. La falsedat del discurs del PP en aquesta anècdota que acabo de raonar és evident, però... ¿quantes hipocresies, quantes falsedats ens colaran sense que les evidenciem? I no només el PP, sinó la totalitat dels partits; cadascun d'ells escombrant cap als seus interessos particulars de poder, prioritzant-los per damunt de l'interès general de servir les persones.

El dia que un polític digui el que de debò pensa, ni que això li faci perdre oportunitats de populisme, ni que aquesta sinceritat l'obligui a col·laborar i a donar la mà, i la raó, i el cor, als seus oponents, més d'una i de dues vegades... aquest dia, aquest polític aconseguirà potser que es fixin molt i molt en ell, perquè, sens cap mena de dubte, es convertirà en l'excepció.

.

. 

Impacte entre dos asteroides

A principis del 2009, sense que ningú se n'adonés, van xocar dos asteroides. Sembla, però, que aquesta mena de xocs esdevenen una vegada cada any, i que són molt difícils de detectar a causa de la seva feblesa. La posició relativa dels asteroides, del Sol i de la Terra, han fet possible la seva detecció. Els xocs d'asteroides de més grandària és més fàcil de detectar, però menys freqüent.

Un dels asteroides tenia uns 5 metres de diàmetre, l'altre uns 120. El primer asteroide es va desfer amb l'impacte, el més gran es va esmicolar i els seus trossos es van començar a expandir. En el moment de l'impacte la velocitat entre els dos cossos era de 18000 quilòmetres per hora. L'energia que es va desprendre va ser similar a la que emetria una bomba atòmica.

Tot això s'ha deduït a partir de les observacions del telescopi Hubble, el qual va detectar, al gener passat, un objecte que s'expandia molt lentament i al qual va posar el nom de P/2010 A2.

En tot cas, la notícia no és pas l'impacte entre els asteroides, sinó el fet que s'hagi pogut detectar un impacte tan feble i tan recent.

Aigua des de dins.

Espill de la superfície enllà el fulgor del foc. L'estrella més gran, il·luminant la matèria.

Borbolleig d'aire esfèric. Vaivé de la pressió canviant, que dibuixa matisos de foc a la fredor vítria.

Rerefons de blau, vers un miratge infinit. Batec del cor de la vida. Dens espai d'abismes cecs, que no revelen el fons del misteri i l'avern.

L'aigua dins l'instant

L'instant custodia belleses efímeres que no veiem si no vivim dins l'instant.

Pertot ens envolta una bellesa prou immensa com perquè la vida valgui la pena. Una bellesa prou infinita com per a emplenar-nos d'esperança. Una bellesa que obeeix l'ordre i la lògica de l'univers; la lògica que s'extrau de la successió ordenada dels fenòmens, de les causes i els efectes, que molt a poc a poc anem comprenent. La lògica racional que disposa la forma de cada gota d'aigua a la seva posició precisa a l'instant precís, en funció de les lleis que governen l'univers sencer, i de tot això en brolla la bellesa.

L'aigua, per altra banda, és la font de la vida; la saba misteriosa capaç de convertir la matèria en vida, la vida en consciència, la consciència en amor.

Quantes vegades hem vist l'aigua? Quantes vegades hem mirat l'aigua? Moltes vegades. Però l'important no és quantes vegades la mirem, sinó com la mirem.

Sobre la necessitat, o no, de canviar les opinions alienes.

Si l'opinió és involuntària; si el que opinem està condicionat per la informació, per la configuració de les connexions neuronals, per l'estructura del cervell, per l'activitat de l'inconscient, per l'entorn... aleshores algú pot arribar a pensar que l'educació no serveix per a res, que la comunicació entre les persones no ajuda a canviar les idees negatives, que allò que un pensa només depèn d'ell mateix; però el cert és que no és pas així.

De primeres, ja he dit que la informació i l'entorn tenen molt a veure amb l'opinió que ens configurem; i l'educació formaria part d'aquest entorn, i per descomptat vindria a ser una de les principals fonts d'informació. Amb allò que diem, estem empenyent una opinió vers una direcció concreta. El canvi, però, només pot ser executat pel propi individu, que valorarà la informació rebuda, encara que no sempre d'una manera objectiva. Sovint la informació necessita un temps de maduració perquè l'individu elimini els mecanismes de resistència egocèntrics, les reaccions de defensa, la influència inconscient i irracional.

També ens hem de preguntar si de debò val la pena intentar que algú canvii d'opinió. En el cas de l'educació és evident que sí. Cal convèncer els infants i els adolescents d'assumir actituds de respecte i de tolerància dels uns vers els altres, de creure que val la pena l'esforç per assolir els objectius, de ser lliures i lluitar per la llibertat de totes les persones, de cercar el bé comú, de créixer en l'empatia...

En altres ocasions, però, intentar canviar una opinió pot representar una acció d'ètica poc clara: quan ho fem per pur interès personal, per afany de lucre, per electoralisme, per a satisfer l'instint que ens mena a dominar les idees alienes...

No necessitem estar d'acord. Podem conviure tenint idees diferents, estils diferents, valors diferents, cultures diferents. No necessitem comprendre'ns. Ens podem comprendre, però no és obligatori. Podem coincidir en una opinió, però si no coincidim, no passa res; hi ha espai per a tots. Ningú és menys persona per pensar d'una manera diferent a la nostra. Ningú es condemnarà per no creure en el mateix que creiem nosaltres. Ningú és dolent pel fet de ser diferent, de pensar diferent, de viure diferent.

Només cal intentar influir en la manera de pensar dels altres en l'àmbit de l'educació, de la salut mental (psicología, psiquiatria), o de la salut social. Molts problemes mentals provenen de pensaments erronis o inconvenients. La manera de pensar influeix en la nostra salut mental, i la nostra salut mental influeix en la nostra salut física. El pensament positiu ens disposa vers l'estabilitat mental i la felicitat. Segons com pensem, serem. La nostra opinió en qüestions essencials influirà en la manera com vivim, en les nostres prioritats vitals, en el nostre estat nerviós, en els nostres costums o hàbits, en la nostra percepció de la realitat, en la nostra capacitat de percebre la bellesa i el sentit de l'existència. La nostra manera de pensar influirà en la nostra manera de mirar. Segons com mirem, veurem. Segons el que siguem capaços de veure, serem. Segons com siguem, mirarem. Segons mirem, veurem. Segons veurem, serem. És en aquest àmbit on arriba a ser important i ètic intentar influir en l'opinió aliena; recordant, però, que l'opinió només la pot canviar un mateix, i molt poques vegades amb plena llibertat, perquè no podem decidir del tot què opinem.

.

.