La íntima unió entre la bellesa, la felicitat, i nosaltres. I una estona caçant onades.

El planeta és tan bell que el fet de “ser” no pot ser dolent. La bellesa de la natura és la prova de la bondat de l’existència. I la bellesa que hi ha a l’existència la percebem com a bella perquè entre ella i nosaltres hi ha una complementarietat íntima que ens atrau mútuament. Igual com nosaltres som atrets per la bellesa, la bellesa se sent atreta per nosaltres, i ens fa contínuament senyals.

Després he fet allò de concentrar-me en l’instant present, sense pensar res més que allò que es percep: mar, Sol, vent, llum, brum de les onades, escuma, flaires de sal i de pins, nuesa, els colors dels penya-segats, l’atzur intens de la volta del cel...

Si algun dia morirem, és perquè hem estat vius. La vida és el combat contra la por. Vencem la por amb la llum. El coneixement i la raó ens deslliuren de la por i ens ajuden a mirar la bellesa. La por desapareix com ho fan les tenebres amb l’alba. La victòria de la vida és la victòria damunt la por. Amb la por vençuda, estimem buscant el bé dels qui estimem i no pas la satisfacció de cap desig personal, perquè en realitat quan hem vençut la por ja ho tenim tot i no desitgem res que no tinguem ja a l’abast; ho tenim tot; a cada ara i a cada aquí.

El desmesurat culte a l’ego és una de les teranyines fosques i excessivament denses que impedeixen, a l’Homo sapiens, l’exercici de mirar. Quan la felicitat es cerca sense respectar el límit de no esbotzar la dels altres (ni que els altres siguin desconeguts), a banda de no trobar-la, destruïm la bellesa i ens ferim profundament; apareix l’odi en qualsevol de les seves manifestacions més o menys manifestes: indiferència, manipulació, tirania, opressió, abús, agressió...

La felicitat és el gaudi del que tenim a l’abast “ara” i “aquí”, i depèn de la manera de mirar. Cal mirar d’aquella manera que permet copsar la totalitat de la bellesa;  i copsar sobretot la llum immensa que hi ha rere la mirada de cada persona per imperfecta que sembli.

La  manera com mirem dibuixa la nostra felicitat.

.

.

Després d’escriure això me n’he anat a perseguir onades amb la càmera. Volia fer una fotografia que agafés per una part el fons del mar i per l’altra la seva superfície. Les onades, però, m’ho han posat difícil; però m’ho he passat bé.

De tornada, el bosc estava radiant, el vent s’enduia qualsevol rastre de vapor d’aigua i la llum viatjava nítida sense interferències. Els blaus eren molt blaus; els verds ampolla de les punxes dels pins era obscur i contrastava amb el cel. El groc que mutava a roig dels penya-segats semblava sofre.  Un plaer.

.

.

Sant Llorenç sota la tempesta.

Avui hi ha hagut sort, ha fet una tarda fantàstica, els núvols foscos s'agombolaven damunt les cingleres de l'Alzina del Salari i llampeguejava. Ventoleres humides que flairaven pluja agitaven els caps dels roures, que en aquesta estació estrenen color. Tronava. Aviat han començat a caure unes gotes gruixudes i pesades, d'aquelles que espanten els carrinclons, els qui temen que se'ls espatlli el tenyit de la perruqueria, o els que senten feredat davant la idea de fer pudor de pluja. Quin plaer, aquestes gotes! Aquesta llum perlada, gairebé penombra! La vida del bosc se n'alegrava. Els espadats, les codines, les parets del massís s'han posat vestits llargs de gala, foscos i encesos. Raigs quasi verticals de foc encenien electrons des del capdamunt de la volta del cel fins al sòl de Sant Llorenç.

Després hem anat a Talamanca i al costat del castell la senyera voleiava entusiasmada enmig del cel de tempesta, perquè diuen que és enmig de la tempesta quan els colors es veuen més vius i la bellesa del paisatge es fa més evident.

La pluja, els trons, les tempestes, els llamps, les muntanyes, el bosc, les bèsties, el vent... formen part del millor i del més bell de l'existència.

...

.

 

."Vaig anar al bosc perquè volia viure a consciència; volia extraure tota la saba de la vida per a no haver de descobrir, en el moment de la mort, que no havia viscut"

 

WHALT WHITMAN

Algú ha de ser l'últim.

“Algú ha de ser l'últim” Ha dit, avui, el Senyor Marcel·lí a Versió RAC1. Quatre mots que evidencien la profunda tragèdia de l'existència. Una tragèdia bella i esquerpa. Com diria Shakespeare: “una història absurda explicada per un boig”.

“Algú ha de ser l'últim”, en tota cursa, per perfecte que hom sigui, per molt que els organitzadors s'escarrassin, algú, de ben segur, arribarà l'últim. L'últim de la cursa, l'últim de la fila, el qui treu una nota més baixa, el qui agrada menys, el menys popular, a qui menys conviden a sopars, de qui més se'n riuen, a qui més obliden...

Sempre hi ha algú que és el millor per darrere. I és inevitable. En qualsevol afer susceptible de permetre la qualificació dels individus, hi ha un darrer, un perdedor, un vençut.

Al capdavall, però, quina delícia la solitud de l'últim, lliure de la dependència de la victòria i dels afalacs, de la cadena amb què ens castiga l'èxit a canvi d'agenollar-nos als seus peus! ¡Quin carisma el del soldat confederat que torna a la seva llar de Texas vençut i esgotat! ¡Quina tranquil·litat ha de tenir aquell que no té res que agradi a ningú; qui sigui que se li acosti no ho farà per interès! ¡Quina llibertat la del que no necessita no ser el darrer per ésser lliure! ¡Quina felicitat la del que no necessita no ser el pitjor per a ser feliç!

El que sobta, però, és la absoluta necessitat lògica del fet que existeixi un darrer, en tot, i sempre.

Em resulten simpàtics els darrers, els últims... infinitament més agradables que els esclaus del seu propi perfeccionisme, perquè aquests esclaus tendeixen a imposar als del seu voltant la seva submissió a la perfecció. No hi ha res pitjor per a un infant que la constant i obsessiva correcció de les seves imperfeccions; no hi ha res millor que la lloança de les seves virtuts i els ànims per arribar encara a fites més dolces.

Protegiu-me dels perfectes, perquè quasi tots els perfectes posseeixen la imperfecció de la intolerància; convençuts que tothom té la obligació de ser com ells.

Algú ha de ser l'últim, no ho oblideu perfeccionistes.

Ah! I gràcies senyor Marcel·lí!

.

.

Esferoide o el·lipsoide de revolució

Esferoide o el·lipsoide de revolució.

Palau de llum de xocolata viva.

Tiba la catifa de la pell.

Bell reflex de sentits i excel·lències,

des de l'origen pur a l'infinit

futur de nits i renaixences.

El·lipsoide de revolució

d'eix diví d'aquí vers rere els plecs

de l'espai que entenem i que és tan poc.

Roc de carn melosa i fimbrejant,

i algú de bats silents despulladors

de misèries disfressades de necessitat.

Allò que ens cal tan sols és perdre el pas

de la por, de la prudència, i del vestit.

Allò que ens cal només és existir.

Si cal, sense eficàcia ni lluor,

ni fulgències, ni nom, ni protocol,

ni llinatges, ni formes, ni bon nom,

només la vida, el ventre i el bressol.

*

De l'Alzina del Salari al Coll d'Estenalles, i uns quants pensaments.

Fèlix deia que és una sort viure a quinze quilòmetres de la natura salvatge; que és el mateix que dir que és una sort viure a mitja hora de casa. El cos que tenim, i per tant la ment que tenim, s'ha fet enmig de cingleres, balmes, boscos, torrents, flaires de farigola i romaní, crits de tota mena d'ocells, sons de milers de vents a diferents hores de la jornada, llums que marquen els temps del dia, fredors, xafogors, humitats i pluges que assenyalen les estacions i els cicles de la vida. No fa ni dos-cents anys que ens han arrencat de tot això (del nostre hàbitat) i confusos, maldem, orfes de no se sap ben bé què; perquè la majoria d'Homo sapiens no saben que enyoren casa seva, perquè mai no han estat prou conscients d'on és casa seva. Enyoren la natura on s'han fet i no saben que l'enyoren; viuen enmig d'un neguit que els empeny cada vegada a desitjar tenir més, poder més, aconseguir més. Busquen i busquen una felicitat que tenen només a quinze quilòmetres de casa (si més no, els que vivim a Terrassa) i que s'entesten a confondre amb un èxit material que de cap manera no accepten que sigui buit.

El post d'avui parla d'un passeig de cinc quilòmetres enmig d'una terra que ens ha fet, que ens ha alletat, que ens ha aviciat, que ens ha estimat, i que s'ofereix a acollir la nostra matèria, un cop acabi el nostre cicle, perquè pugui passar a formar part d'altres éssers vivents que continuïn l'única història que perviu: la del cosmos.

De l'Alzina del salari, que ja és morta, surt un camí que comença de quitrà i acaba de silicats, i que ens enlaira fins a les envistes del paller de tot l'any; a ponent, Montserrat. Viaranys estrets ran espadats de conglomerat rogenc sota el Turó de la Pola. Niells. Balmes. Codines. La pedra que cau de les parets; gratada per l'escultor del vent. Brandar dels caps dels roures, d'un verd gemat, enmig del fosc de les alzines perennes. La deessa guineu que ens surt a rebre a la Font de la Pola. La pujada entre farigoles fins a la Coma d'en Vila, passant per l'Alzina dels vents.
Quin paio, el Vila aquest, fa uns quants segles.
M'imagino els seus dies, enmig del massís, sense carreteres ni cotxes, ni televisió, ni telèfon, ni enllumenat elèctric. Dies marcats per la claror del sol, enganxats a les feixes que donaven l'aliment, a la calor de la llar i del cos de les bèsties.
Dinars de família quatre cops l'any; quan mataven el capó perquè venien els padrins i algun veí d'algun mas llunyà. Fred i bandolers, i els lladres de sempre amb els impostos i la creu.
Quins paios, els Vila; una vida agredolça a casa, però enmig de la crueltat Homo sapiens de sempre.

Dels Vila, a l'ermita de la Mata, el Montcau que s'engrandeix, els avets estrangers que baixen fins al Coll d'Estenalles, i ens en tornem a anar.

.

.

La guineu afamada i mal acostumada.

La guineu segueix el grup d'excursionistes. Es deixa veure. S'acosta, prudent, abaixant el morro. Aixeca els ulls. Observa. Resta atenta a qualsevol gest que li indiqui que algú té la intenció de regalar-li un tros d'entrepà. Si ens acostem a ella, fa un bot i recula. Però torna. I si no li fem cas, s'acosta fins al punt de posar el morro arran d'una motxilla. Fa cara de fam, de desesperació, de misèria. Quan la seva dèria pel menjar em fa témer que pugui mossegar alguna bossa o acostar-se massa a un infant, faig un crit d'aquells codificats (no excessivament estrident) que l'animal comprèn molt bé, i desapareix veloç com un llampec. La guineu és un animal molt intel·ligent i em fa l'efecte que sap qui és susceptible de donar-li menjar, i qui no ho farà de cap manera, perquè la prefereix “guineu” i morta de gana, que “gosset faldiller” demanant caritat als Homo sapiens.

Això ha passat avui, i és curiós que fa ben poc parlava en aquest blog de la meva oposició a les mascotes (quina coincidència!); oposició que no és compartida per molta gent del meu entorn.

La meva opinió, però, és que els Homo sapiens no hem de ser les mames i els papes dels altres animals. Quan els peixem, els destruïm; destruïm els seus costums ancestrals, els desnaturalitzem; esborrem, de vegades, els aprenentatges que els individus no humans es transmeten de generació en generació, perquè en contra del que molta gent es pensa, moltes espècies es transmeten aprenentatges; no tots els comportaments tenen un origen genètic. Els pardals, per exemple, ensenyen a volar les seves cries, i també les obliguen a menjar, espicossant-los el clatell.

La guineu és una depredadora de ratolins de bosc, d'ocells, de conills... La nostra petjada grollera ha foragitat una part ben grossa dels aliments de la guineu que avui hem vist, la qual ha substituït la seva vocació de caçadora per una dependència patètica vers aquests simis que som i que ens diem Homo sapiens. I així, ha nascut una simbiosi, entre els Homo sapiens i la guineu d'avui (Vulpes vulpes); similar a moltes d'altres simbiosis, com les del Amphiprion ocellaris i la Anemona nemorosa, o les del Homo sapiens i el Canis lupus familiaris. Però la simbiosi de la guineu i els Homo sapiens que la peixen té algunes ombres que me la fan indigerible; potser perquè trenca les pautes de comportament mil·lenàries de les guineus.I és que l'Homo sapiens és un animal que sovint crea dependències en la resta d'animals que l'envolten, i sobretot en aquells animals que converteix en mascotes; i ho fa més per compensar inconscientment desequilibris d'autoestima o d'autoafirmació que no per empatia; o en tot cas, l'empatia és usada per l'inconscient per a atorgar al conscient una sensació de poder que compensa frustracions emmagatzemades a la memòria.

La guineu d'avui s'ha fet captaire i submisa perquè el nostre embolcall tecnològic, i els processos que implica: la pressió humana, els residus, l'esgotament de recursos, la creixent urbanització d'espais naturals, la bretoleria... li han extingit l'aliment. I la repetició del gest de donar-li menjar és un mal favor que es fa a la identitat de la guineu i a la conservació i transmissió de la seva “cultura”.

.

.