Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, June 8, 2011

Les imperfeccions, els errors, el rendiment de continu inferior al 100%, esdevé la causa de l'aparició de l'empatia, dels valors, de l'amor... en un primat per evolució filogenètica, o en una societat de primats.


Atenció als visitants que arriben per google; la següent hipòtesi és només una hipòtesi; esdevé fruit de la meva especulació personal, tot i que probablement tot el que dic sigui absolutament cert. Aquests raonaments estan registrats i si els feu servir us agrairia que no els féssiu passar com a vostres i sobretot que advertíssiu que caminen pel terreny de l'especulació i que per tant de moment encara no tenen validesa científica més que com a divertiment mental.

Ara la hipòtesi.

La imperfecció dels sistemes, i dels processos dels individus, esdevé una de les causes més decisives de l'aparició de l'amor, de l'empatia, i dels valors, per evolució filogenètica. Les societats ancestrals de primats que per mutació o mutacions van desenvolupar unes capacitats mentals capaces de l'empatia, i per tant de la comprensió, la solidaritat i l'ajut, van esdevenir més poderoses que aquelles que no van gaudir d'aquestes mutacions, i per tant es van reproduir amb més facilitat, van controlar millor l'entorn, i van sobreviure més. Allà on no arribava la tècnica, l'organització o l'eficiència del sistema, hi arribaven els valors, l'amor, l'empatia, l'ajut mutu.

Si visquéssim en un univers on els processos poguessin ser perfectes, és a dir, que poguessin tenir un rendiment del 100%, mai no hauria aparegut filogenèticament l'empatia, perquè la mutació o mutacions que l'han originat no haurien esdevingut un avantatge i per tant no s'haurien escampat preferentment a d'altres mutacions diferents. En conseqüència, els errors, les imperfeccions, la impossibilitat (per imperatiu natural) de tenir rendiments del 100% en els individus, en les societats, en les màquines, han permès l'aparició de l'amor, dels valors i de l'empatia. Els errors han originat l'amor, com a força natural que els compensa.

La segona llei de la termodinàmica, per tant, que explica com els rendiments mai no poden ser del 100% és la clau del fet que una forma vivent, per evolució, després de molts mil·lennis, pugui arribar a estimar, a ser capaç de posar-se en lloc de l'altre i a viure un seguit de valors que configuren l'essència del gènere humà.

Sunday, June 5, 2011

L'espai comú de tots on tot és clar, i es veu la terra roja que cull el fang que li lliurem, i torna el silenci, i torna el plor...



Existeix un indret a la imaginació capaç d’emplenar l’espai sencer de la nostra realitat; un paratge en blanc i negre, un carrer de París, un somriure esculpit amb molt de dolor, amb molt de menyspreu rebut; una llum bella com els guspireigs més impressionants del Sol al capvespre; una penombra acarabassada en un teatre vell que fa olor de fusta i de butaca antiga.

Existeix un univers d’imperfeccions que assoleixen l’essència més concentrada de la realitat humana; les imperfeccions agres i adolorides que dibuixen un diamant encès enmig de la foscor estranya d’una existència que no respon les preguntes més angoixants. Potser aquesta no resposta crea la bellesa, els matisos de la vida més real, els colors de l’obra més impressionant, les notes mig trencades d’una cançó que es nega a apagar-se ni que el dolor més punyent esquinci carn i ossos.

Existeix un art que en té prou amb un vestit senzill, un micròfon i una veu; ni flashos, ni neons, ni efectes especials que pretenen fonamentar la creació a les entranyes de la tecnologia més poderosa i balmada. La ment que surt d’allò que la crea vola per damunt de les ments que la copsen i els acarona les cordes de les arpes de la consciència, que se’n va lluny, molt lluny d’on reposa el cos, cap a l’indret on som fills d’una bellesa que ens crida a cada instant i que pronuncia el nostre nom secret, aquell que només coneix ella i una part profunda i amagada de nosaltres mateixos que roman oculta, esperant que la descobrim.

El perlat del cel damunt les fulles amples i gemades dels castanyers dels boscos del nord. El vent, que sempre és el mateix, i que infla els pulmons d’avui, com ahir va inflar els dels antics enamorats, dels rebutjats, dels místics i els guerrers, dels poetes i els alquimistes, dels bojos i els que no sabien que n'estaven, dels penjats i els botxins, dels cremats i els sanguinaris, dels assassins i de les seves víctimes, de les bruixes i dels inquisidors; pobres ignorants que no veien com el vent sempre és el mateix, i com tots tornem sempre a la mateixa terra, i com retorna el silenci després que la nostra veu s’apagui, i com es tornen a escoltar després els plors d’un nadó i l’udol del mateix vent, i més plors, i més rialles, i un altre cop el silenci i la resposta ineluctable de l’existència que ens pren el cos i ens fa callar.
Hi ha un espai comú de tots on tot és clar i tot se sap, i res no és absolut ni irreparable, i el plor es torna iridescència damunt d’una tela, i on tot, el dur i el dolç, el bo i el dolent, el clar i el confús, es fa tan bell, que acabem sabent que som eterns i que fins i tot la mort, com tot, tampoc no és absoluta ni definitiva.
.
.

Thursday, June 2, 2011

Tot allò que fem als altres, ens ho fem a nosaltres i als nostres fills. Si veiéssim de fit a fit com és l'horror d'odiar una persona...

Sovint, massa sovint, oblidem com n'és de gran una persona. Cada persona és un misteri sorprenent i admirable, i amb una dignitat infinita.
Potser, tot això, es comprèn més quan copsem que cada individu humà és fill (fill d'algú), i quan copsem alhora que els nostres fills són sorprenents i admirables, infinitament dignes i valuosos. Allò que sentim pels nostres fills és el que hauríem de sentir per tots els éssers humans si poguéssim ser objectius; perquè tots els éssers humans són fills.
Tots som fills, perquè tots som fills d'algú, per tant tots som infinitament valuosos.
És com si només hi poguéssim veure clar quan mirem els nostres fills. Només quan mirem els nostres fills veiem clarament la dignitat humana i el valor infinit de cada persona. La natura només ens permet aquesta clarividència sensible i efectiva amb els nostres fills, però l'amor que sentim coherent vers ells, ho és també vers tothom, perquè tothom és fill. Per això és difícil poder “sentir” la infinitud de la dignitat humana si un no té un fill; no hi ha res similar al fenomen de tenir un fill.

La màquina freda de la rutina i el dia a dia ens empenyen a valorar les persones més pel què fan que pel que són; i això es considera normal. Ho consideren normal els membres de la majoria de societats de primats Homo sapiens. L'estat evolutiu superior d'un primat és aquell que permet a l'individu adonar-se de com n'és de gran una persona; adonar-se que les altres persones (les persones diferents al jo), són el “jo” encarnat en elles; i que tot el que fem als altres (sigui bo o sigui dolent) ens ho estem fent a nosaltres mateixos i als nostres fills, que són la imatge real de cada ésser humà.

Si voleu imaginar objectivament com és l'horror d'odiar una persona, imagineu l'horror d'odiar el vostre fill, i és exactament això.
.
.

Wednesday, June 1, 2011

Va ser puta o no ho va ser? -pregunten els fidels servidors de la moral hipòcrita del poble, els seus fidels espills...

Ara aneu furgant furgant a veure si una concursant de les més odiades de l'estat va ser puta. ¿Per què us preocupa tant si ho va ser? Cert és que les prostitutes venen el cos (o el lloguen, segons com es miri), però vosaltres veneu no només el cos, sinó també l'ànima, d'una bonior de persones que cauen a les vostres mans; de vegades voluntàriament i de vegades no. Veneu, maltracteu, embruteu, exhibiu, ironitzeu, satiritzeu, humilieu... de vegades recolzant-vos en els tics i valoracions més carques d'una societat de la qual sou l'espill fidel. ¿Què hi fa que algú s'hagi prostituït, si el que feu cada dia és pitjor? Si la prostitució és una Coca cola, vosaltres sou un Red Bull. Encara recordo el dia que vau portar al vostre programa una noia que rebia tractament psiquiàtric i que va perdre el cap en directe i va començar a dir bestieses. El Jorge Javier la perseguia amb cara de pòquer pel plató sense saber com aturar la situació, segurament eufòric en veure com pujava l'audiència! Això és ser periodista professional! Un gran professional al servei de la societat! Una persona amb problemes psíquics humiliada davant d'Espanya!
¡I com us defenseu quan us critiquen! Us enfadeu com micos! Quines barrabassades escriviu al Twitter o al Facebook quan algun dels “números” de la vostra audiència gosa posar en dubte l'ètica de la vostra “feina”! Com us atrauen els diners! Per ells heu convertit el periodisme en una màquina d'humiliar que alimenta la morbositat d'una població àvida de misèries alienes. Vosaltres sou l'estendard d'aquesta massa! I responeu als qui us critiquen amb “tu també ens veus!” I tant si us veig! Com no us hauria de veure! Si no us mirés, no us podria criticar! Em teniu captivat, sorprès, contorbat... Em pregunto fins a on arribareu... La misèria no és mirar-vos; la misèria és el que feu. Si no menyspreéssiu les persones com feu a través d'un mitjà que arriba a milions d'usuaris, ningú no us miraria. Només faltaria que per tenir dret a criticar-vos haguéssim de no veure-us! Què criticaríem?

Monday, May 30, 2011

Tenim una dictadura i no ho sabem?



“Al nostre sistema, els polítics són simples treballadors dels grans capitals, els quals invertiran tot el que faci falta perquè surtin escollits els seus nois; i si els seus nois no surten escollits, compraran als que ho hagin estat.”

RICHARD J ROBERTS, Premi Nobel de medicina a l'any 1993.


La termodinàmica ens diu que tot sistema tendeix de manera espontània a evolucionar vers un estat de desordre superior; el desordre s'anomena "entropia".
Fent un símil amb la termodinàmica podríem dir que el poder és una forma energètica amb l'entropia molt alta; difícilment es transformarà en alguna altra mena de energia, perquè el seu "desordre" (sempre dins de la metàfora) ja és molt alt. No dic que sigui impossible, dic només que hi ha altres manifestacions amb menys entropia, i que per tant, tendiran a transformar-se en poder, com per exemple els diners.

Els diners, el capital, avui dia són la forma de poder amb més liquidesa. Els diners signifiquen immediatament poder, perquè si qui té diners no té poder, el compra, i ja el té. I el compra de manera legítima o ilegítima. Si la seva compra del poder és il·legal, fa servir el mateix diner per a fer-la legal, o per a silenciar els que podrien cridar contra la il·legalitat de la compra. Per tot això, el "diner" és directament "poder".

Si al llarg de la història, les revolucions humanes han aconseguit posar fre al poder il·limitat dels tirans mitjançant lleis reguladores de la seva acció; avui, el poder disfressat de "diner" s'escola evitant aquestes lleis, i es vesteix amb una pell de xai per la qual alguns l'anomenen la sang de la societat. El sistema bancari, avui dia, és indiscutible, qualsevol que el posi en dubte és etiquetat com a "antisistema". Les lleis dels sistemes democràtics, i la manera com s'organitzen els estats occidentals, ens protegeixen, si fa no fa, de l'acció dels dictadors, però no ens salven de les maquinacions del capital, que esdevé un dictador tant o més tirànic que els dictadors clàssics.

Cal posa un jou al capital; marcar els seus límits i deixar-los ben clars; protegir el poble dels seus abusos, del seu feudalisme; cercar solucions que no passin necessàriament per l'endeutament i l'interès, fermar la bèstia salvatge de l'especulació i els experiments financers. Que mai més els diners no puguin travessar amb "impunitat" les fronteres si no ho poden fer les persones.

.
.


Thursday, May 26, 2011

Aplaudiu els vostres fills quan tombin la llet. Contra el perfeccionisme. La pitjor imperfecció és el perfeccionisme.




Fugiu del perfeccionisme, que mata la vida. Fer bé les coses no vol dir fer-les perfectes, vol dir fer-les bé i prou; i moltes vegades, quan cerquem fer les coses bé, surten perfectes. Quan la finalitat és la perfecció en realitat no estem buscant l'operativitat de la nostra acció i el millor servei, sinó la millor manera d'inflar el nostre ego instrumentalitzant els nostres actes. La perfecció obsessiva de moltes feines esdevé la principal imperfecció del seu producte. L'avió que s'estavella perquè el tren d'aterratge és tan perfecte que funciona amb un sistema electrònic automàtic; falla l'electrònica (que falla molt) i l'avió s'incendia perquè no hi ha manera de treure les rodes si no és amb la perfecció de l'electrònica. La incomoditat que representa el cambrer obsessivament atent a les nostres necessitats; mut, servil, impassible, excessivament perfecte. El clima feixuc a les feines on el cap mossega qui no és absolutament perfecte; acaben sent feines mancades de valors, que fonamenten tot l'èxit en la perfecció d'un engranatge que per si sol acaba punxant; els valors, la solidaritat, la comprensió... ens permeten arribar allà on el sistema no pot; però si hi ha perfeccionisme molts valors, els fonamentals, s'esvaeixen. L'obsessió per la perfecció de la gestió i el control d'un munt de processos (com per exemple l'educació) ofega sovint la melsa, el tou de la carn, la sang de les venes del procés; arriba a haver-hi tanta obsessió per la perfecció de la paperassa, de la imatge, de la gestió... que l'essència, el cara a cara, el servei més directe i més eficient, s'afebleix i es deixa en un segon terme; l'excessiva confiança en l'engranatge del sistema fa que sovint acabem desconfiant del valor i dels valors de les persones, que són els únics que poden no ja arribar a la perfecció, sinó superar-la en la direcció de l'eficiència i de la intel·ligència emocional, que mai no podrà assolir el sistema ell tot sol.

I sobretot, sobretot... el perfeccionisme mata no ja la vida de la feina, sinó la vida familiar, la vida de parella, les relacions entre pares i fills... Aplaudiu els vostres fills quan tombin el got de llet, feu-los un petó. No passa res si els mitjons s´estan unes hores al mig del menjador. No cal que tothora guspiregi el marbre. No passa res si fem soroll al menjar la sopa, o si ens cruspim el pa abans de començar a dinar. És genial que de vegades les sabates estiguin brutes de pols i que no ens afaitem cada dia. No s'acaba el món per prémer la pasta de dents per dalt en comptes de per baix; i si esquitxem al sortir de la dutxa no s'ofega ningú. És evident que tot té un límit, però el llindar de tolerància en els afers que no tenen importància ha de ser generós. Siguem perfeccionistes només en l'amor, en els somriures, en el respecte, en la companyia, en l'esperança...
.
.

Monday, May 23, 2011

Petites formigues tramposes (som o hem estat). Tornaran els trobadors.

És important votar.
És una estratègia profundament equivocada el gest desesperat d’abstenir-se com a protesta per la corrupció del sistema, o per la incompetència dels polítics, o pels interessos gens altruistes de molts que s’acosten al poder per engrapar o per beneficiar els seus i prou. Si no votem, el poder anirà a raure, igualment, a mans d’algú; i aquest algú no serà qui nosaltres hem escollit, i de ben segur, no serà algú que estigui disposat a defensar els nostres interessos.
No vol dir, això, que si votés tothom, sortís l’opció que més ens agrada; però si no votem nosaltres, els qui més ens agraden, o els qui menys ens desagraden, restaran afeblits; i perdrem veu.

Els mots que acabo d’escriure són obvietats; però de vegades hi ha qui no les veu. Per canviar el sistema, cal ficar-se dins del sistema, fer servir les normes del joc, construir un missatge clar i competent, que no defugi la responsabilitat i l’eficiència; tenir en compte tots els factors. Evitar retallades, sí; però explicant com. Dient d’on poden sortir els diners. Renunciant a les petites grans mesquindats dels qui li fan trampa al sistema i el corquen, i després es queixen perquè és corcat: treball en negre, pagaments sense IVA, feinetes sense assegurar, baixes que no ho haurien de ser, evasió d’impostos, corrupció i corruptela d’aquella que neix amb la fastigosa cançó de “tothom ho fa”; absoluta submissió al consum: anar de creuer perquè el veí hi ha anat, comprar-se l'última versió de l'últim aparell de moda, hipotecar-se fins les orelles per a tenir aquella casa somniada amb piscina i comunitat de veins "litre" que fa morir d'enveja els amics als sopars de cap de setmana; crèdits per al luxe i l'oci, Nova York, el Gran Canyó, Bali, Mauricio... i potser no sé ni on és Mauricio... i potser ni he sortit del Tot Inclòs de l'hotel perquè no tinc ni un euro per a fer excursions d'aquelles que et porten a veure pedres que afusello a fotografies amb les quals avorriré algun colega.
 
Hi ha qui gasta el cognom “Rigau” com si fos el causant de tots els mals (de fet els consellers sovint serveixen per a desgastar-se en benefici d'algú de més amunt), i s’oblida del cognom “Mas”. I hi ha qui s’enfronta al cognom “Mas” com si fos algú que gaudeixi ratejant quartos, i s’oblida del mot “Espanya”. I hi ha qui combat Espanya com si lliurar-nos-en fos la solució definitiva (potser seria el principi de la solució) i s’oblida de renunciar a l’especulació bursatil, o de defugir l’especulació immobiliària. En el fons, tots som petites formigues tramposes que ens queixem de les grans trampes dels borinots, els quals gaudeixen de l’atzar de poder volar per damunt de les formigues; formigues febles, que massa vegades no saben pensar soletes, ni opinar soletes, ni decidir soletes, ni viure soletes; formigues gregàries que en tenen prou amb victòries esportives alliberadores d’adrenalina, que asumeixen l’estètica i l’estil de la massa, i que opinen verd, o blau, o vermell, segons com la tele enfoqui el problema, o segons com l’entorn valori el problema.
Vivim una civilització de cicles: ara endavant, ara endarrere, ara seguem una cadena, ara acceptem un jou (tot sigui per la feina), ara tombem l’estaca, ara aixequem un mur que ens separa dels impurs, ara plantem vinyes i cobrem els honoraris, ara escrivim una cançó vora les parres i enyorem el temps dels ideals.
Tornarà, però, el temps de l’alliberament quan la ventada de la por desfaci el pes dels fermalls i el pas estricte de la competitivitat. Tornarà el segle dels trobadors que s'en riuen dels reis i ronden les princeses. Tornarà un jove a escoltar la veritat en el vent i clamarà contra les columnes dels imperis. Quan aquest cicle d’angoixa hagi passat, el poble declamarà els antics poemes i en crearà de nous, i neixeran flors noves, i continuarà plovent, i la humanitat continuarà avançant vers la llibertat.    
.
.