Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, July 2, 2011

La fastigosa connotació violenta de les discussions. L'agressivitat que ho emmerda tot. La mort de la tendresa.

Tots els qui llegiu aquest discret i nu i lliure i minoritari espai... haureu escoltat alguna vegada dins dels àmbits on us moveu paraules malsonants, pujades de to, agressives, ofensives, enverinades, insinuants en sentit negatiu, ressentides, egocèntriques... Avui, un servidor, ha pensat en tot això, i ha arribat a la conclusió que la violència verbal no deixa de ser un hàbit més d'aquests simis que som i que ens diem Homo sapiens.

Com ens bandeja el vent de l'inconscient! Defensem, sense adonar-nos-en, causes poc clares; més per la necessitat de defensar-les que per les causes en si mateixes. El que podríem argumentar amb un to positiu, conciliador, amable... ho escopim amb la punxada de la intolerància a l'estil de l'altre “No m'agrada aquesta ironia” sense adonar-nos-en que a l'altre potser no li agrada el to de menyspreu, de combat o d'agressivitat freda que li llencem. Necessitem sovint, sense saber-ho, cridar l'atenció, satisfer la pulsió ancestral de ser valorats ni que sigui anant en contra d'algú amb un estil molt més violent del que és necessari. La violència (la freda) ens traspua massa vegades pels porus, i cerca defectes, nafres, febleses... en aquells qui manen per exaltar (sense saber-ho; mai no em cansaré d'insistir-hi) les proclames populistes que ignoren les causes i branden els estendards de la lluita sense aportar més solucions que un combat contra els qui potser no són els responsables finals del problema. Ens inventem enemics i ens creiem de bo de bo que ho són; tenir enemics ens uneix, ens fa més forts, ens convenç més i millor d'allò que proclamem. Ferim, de passada, els qui envegem, els qui ens carreguen perquè són on voldríem ser i ho considerem injust. Ens fem amics de la violència a la qual no gosem, per vergonya, anomenar violència; però gastem una mala llet enverinada que encén les masses, que aixeca aplaudiments balmats i instintius, i ens sentim els reis, o les reines.

La violència, la freda, la calenta, la picant, la directa, la indirecta, la verbal o la física, és una merda. Els qui la fan servir es fan mal i fan mal, i aconsegueixen que el món que els envolta sigui pitjor gràcies a la seva actitud. La violència, de vegades, guanya guerres, però perd la raó i prem la molla d'una futura injustícia. Tot allò que s'aconsegueix a partir de la violència acabara corromput i crearà, a la llarga o a la curta, més violència. La violència és l'eina dels qui es deixen vèncer per la mandra de no dialogar amb les formes, l'educació i el respecte que les persones humanes mereixem.

L'histerisme enfonsa les causes més nobles, i els simis ens hi abracem, ignorant que ho fem a les ordres de l'inconscient sotmès a les pulsions.

Ens cal flema; més flema; molta flema; per a poder dialogar com a persones humanes, com a intel·lectuals, com a éssers civilitzats, les qüestions més cantelludes, assegurant-nos que fem servir la lògica, que mantenim el respecte per l'oponent ideològic, i que acceptem les normes de la convivència.

Els anglesos diuen (o deien en els bons temps) que els cavallers només corren dins del terreny de joc. Adaptant la dita als temps que corren jo diria que les dames i els cavallers (els homes i les dones) només s'haurien de barallar metafòricament, i dins d'un terreny de joc, i que fora del terreny de joc, haurien de dialogar, treballar junts, rectificar, donar o treure la raó, exigir civilitzadament la revisió d'una decisió, insistir sense perdre el bon gust ni l'elegància... però mai... mai... mai... exercir la violència ni el mal gust.


Friday, July 1, 2011

Viatge per un oceà bell i turbulent.



"Convertir cada instant en un quadre picassià. Estimar-se com s'és un sense renunciar al canvi constant. Acceptar el canvi com a part de l'existència. Lluitar contra les repeticions i la rutina. Evitar ser esclau de l'èxit, la fama o el prestigi. Prioritzar el camí propi a les opinions o lloances alienes. Prioritzar, també, el camí propi als menyspreus aliens, sobretot si aquests menyspreus tenen gust de vinagre i deixen veure la cua pilosa del simi que encara som. No tenir pressa. No veure la mort com l'enemiga. No donar ningú per perdut. Defugir la credulitat. Fer servir l'eina de l'escepticisme; sense atorgar-li més paper que el d'instrument. Confiar en l'existència. Optar per la veritat. Escollir la bondat. Lluitar per la llibertat. Triar la natura, els seus temps i la seva estètica; respectar-la com a una mare, acceptar que en som un fruit..."

Tenia això escrit en una llibreta des del 17 d'agost de l'any passat i no estava segur de si ho havia penjat. Crec que no. Si el google no em falla, fins fa un instant, encara era inèdit, i penjant-ho, com a mínim, ho tinc una mica més endreçat i ho puc trobar amb més rapidesa.
Són, en realitat, idees una mica inconnexes que em van venir al cap; desitjos vitals per a poder conservar la tranquilitat, autoconsells per a ser capaç de mantenir el timó ben fix en aquest viatge que travessa oceans bells i turbulents.

Tuesday, June 28, 2011

Sigues lliure.


Sigues lliure. Lliure de la por. Els vaixells estan força segurs al seu port; probablement, resisitirien molts anys restant de continu a la part protegida de l'escollera; però si fessin això, la seva vida estaria buida de viatges, experiències i aprenentatges. La vida, per a poder-la viure, cal gastar-la. I fa més por la por, que allò que la causa. Estimeu el risc de caminar pels camins que gasten la vida en la direcció de la saviesa i de la llibertat; llavors, si arriba la mort, no serà tan greu. La meva mort serà més mort perquè quan mori estaré més viu. La meva mort serà menys mort perquè hauré viscut.

Sigues lliure. Lliure de les normes que només tenen com a fonament la tradició, el "què diran", l'aparença, el protocol, l'estil concret d'una moral i una estètica relatives. Sigues tu; tu i la teva identitat; tu i les teves idees; tu i els teus somnis; tu i la teva recerca honesta de la veritat; ni que aquesta identitat, ni que aquestes idees, ni que aquests somnis, ni que aquesta recerca, et portin a la mort. Només és lliure qui viu sense témer la mort. Hem de témer la vida que no és lliure i que no és nostra més que no pas la mort, que és el dolç exercici de cloure els ulls quan arriba la nit i apareixen els estels i un està esgotat de tant viure.

Sigues lliure, no pas per desbarrar sinó per a dirigir el timó del teu vaixell vers la direcció que només tu has decidit i que t'emplena d'esperança. 
.
.

Sunday, June 26, 2011

L'hàbit familiar de la nuesa a la platja. Quin goig!















Després de tres dies a la Platja de El Torn i a Cala d'Oques, em reafirmo en l'evidència del fet que el costum de banyar-se i prendre el sol nu a la platja és, entre d'altres coses, un hàbit essencialment familiar. S'equivoquen del tot els qui identifiquen el nudisme amb una mena de pràctica estranya duta a terme majoritàriament per individus solitaris i obsessius (com he sentit a dir alguna vegada). Hi ha qui, de l'estereotip d'una imatge que un dia algú li va ensenyar, o li va explicar, n'ha fet doctrina general.
A "El Torn" hi ha famílies senceres, pare, mare, fills i filles (de totes les edats); hi ha avis amb els seus néts; hi ha parelles; hi ha grups d'amics; normalitat social i cultural. Molt de respecte, naturalitat, tranquil·litat, esport, natura, llibertat... No s'hi acostumen a veure individus estranys (o si més no, no més que en qualsevol altra platja). Els mirons estan de capa caiguda. Quan s'ha vist tot, s'afebleix l'agulló de l'obsessió i la malaltia mor d'ella mateixa. ¿Hi pot haver algun espai millor que l'entorn natural i familiar on els infants coneguin la realitat del cos humà, que al capdavall forma part de la seva pròpia essència? La bellesa, quan és lliure, perd el verí; i quan rere la bellesa s'hi descobreix la humanitat racional, intel·lectual, artística, científica, humana i sobretot empàtica... la bellesa del cos esdevé llavors icona d'una bellesa encara més gran.

He tingut, a més, el goig de trobar-me inesperadament enmig de El Torn la presència d'una coneguda, del seu marit, i dels seus fills (als qui també conec i aprecio). Una anècdota molt divertida que em fa veure com el naturisme és un hàbit cada vegada més estès i afortunadament més acceptat, malgrat les involucions que pretenen alguns polítics cavernícoles.
.
.

Thursday, June 23, 2011

El Torn, Cala d'Oques i Sant Joan.


Enmig de la tempesta de la feina, i en el període més frenètic del curs, que és curiosament quan ja no hi ha classes, el solstici d'estiu ens regala un oasi de tres dies, amb les evocacions inconscients que l'estridor dels petards i el gust de la coca ens porten a les sensacions de la pell. Sant Joan sempre ha tingut, per a mi, connotacions de llibertat i natura, l'estranya recerca (a la meva infantesa) d'una llibertat indefinida que no era capaç de concretar; una manera nova de ser feliç; una unió més íntima amb la natura, amb el mar, amb els estels de la nit, amb el vent; un garbuix de sons que insinuaven una vida que es despertava i uns projectes misteriosos, alliberadors i màgics que estaven escrits als estels de la nit més curta amb un llapis de llibertat, bellesa i art. Anys més tard, tot va arribar; i vaig entendre perquè de petit m'agradava tant contemplar les llibretes sense encetar de les llibreries, i els boligrafs, i els noms dels escriptors, i el so d'alguns poemes mentre mirava la pluja rere un vidre entelat. Vaig entendre perquè em fascinava tant la vida dels indígenes de les zones verges, abillats amb el vestit de l'univers i de l'harmonia de les lleis naturals en aquest petit planeta.

I ara se'ns presenta El Torn i la Cala d'Oques, i el nostre estimat poble de Masriudoms, amb la casa on l'estiu passat escrivia el meu beuratge de la felicitat. Si voleu podeu venir, però ai... ho heu de deixar tot, absolutament tot, per fondre-us amb la natura. Podreu?
.
.

Wednesday, June 22, 2011

La violència i l'agressivitat de les entitats financeres.

Photobucket

Ens explica El Periódico del 25 de maig, el cas de Maria Teresa Alsina, que, amb setanta-dos anys, veu com Caja Sol se li queda el pis i com a més queda a deure 160.000 euros a causa d'una hipoteca que no pot afrontar, i que va contraure per ajudar el seu fill. La Maria Teresa és vídua, i quan el seu pis va ser requisat per l'entitat financera, tan sols va cobrir el 50% del seu valor de taxació tal com diu la llei actual.
Quina mena de llei, oi? No n'hi ha per indignar-se? ¿No és violència això? No és més greu prendre-li el pis a una dona gran, malalta de fibromialgia, per només la meitat del valor del pis, que no pas marcar una “x” negra a l'espatlla d'una exconsellera d'interior? I és injusta i contraproduent la violència contra els diputats i contra qui sigui... però... ¿no és injusta, diabòlica, abusiva, perversa, cruel i il·legítima... la violència contra aquesta senyora i contra tantes senyores i senyors Alsina com hi ha...? ¿Com pot un sistema permetre que les entitats financeres emboliquin fins aquests extrems tantes persones vulnerables?

Ja n'hi ha prou de la violència dels bancs, que s'han apoderat del poder del poble i que minen els valors democràtics.

Volem els comptes dels bancs transparents del tot.

Volem lleis que lliguin les mans executores de les entitats financeres i que els impedeixin destruir persones.

Volem que s'exigeixi responsabilitats als bancs i caixes que s'han aprofitat de la feblesa de tanta gent i que no han explicat prou bé la lletra petita.

Volem defensar la democràcia que corre perill per culpa del poder del diner.
.
.

Saturday, June 18, 2011

El bosc del Croscat


















La terra que només fa entre 10000 i 15000 anys bullia amb d'erupcions de lava i de fums, està avui coberta d'un mantell entapissat amb tots els verds del catàleg del planeta. El sol travessa l'esclat de la vida a la terra negra de la Garrotxa i engega obagues de besllum gemat. Sota l'humus, una escorça fina de terra, de no gaires quilòmetres de gruix (entre 5 i 15), ens separa de l'immens mar de lava de l'interior, damunt del qual la nostra placa sura i a cops tremola.
Contemplant aquestes imatges, preses no fa gaires hores, evidenciem que no hi ha disseny més sublim que el de l'univers i la seva harmonia. Cap enginy humà, cap disseny de la moda més selecta de París o de Nova York, cap manual de protocol, elegància o patrons artístics; cap estil refinat; cap esnobisme pujat... no pot arribar ni a una mil·lèssima part del valor del bon gust i de la creativitat de l'univers en desenvolupar formes com les del bosc del Croscat. L'elegància és el joc de l'atzar de la natura en desenvolupar mutacions que avancen pels camins de la vida i de l'art, embellint l'existència. El pobre individu Homo sapiens no pot controlar aquesta explosió de bellesa, i, ferit i orgullós, ignora massa vegades l'estil de la natura; o intenta “embellir-la” amb formigó, quitrà o vestits... convençut que tot el que és salvatge està desaprofitat i no val gaire.