El Torn, Cala d'Oques i Sant Joan.

Enmig de la tempesta de la feina, i en el període més frenètic del curs, que és curiosament quan ja no hi ha classes, el solstici d'estiu ens regala un oasi de tres dies, amb les evocacions inconscients que l'estridor dels petards i el gust de la coca ens porten a les sensacions de la pell. Sant Joan sempre ha tingut, per a mi, connotacions de llibertat i natura, l'estranya recerca (a la meva infantesa) d'una llibertat indefinida que no era capaç de concretar; una manera nova de ser feliç; una unió més íntima amb la natura, amb el mar, amb els estels de la nit, amb el vent; un garbuix de sons que insinuaven una vida que es despertava i uns projectes misteriosos, alliberadors i màgics que estaven escrits als estels de la nit més curta amb un llapis de llibertat, bellesa i art. Anys més tard, tot va arribar; i vaig entendre perquè de petit m'agradava tant contemplar les llibretes sense encetar de les llibreries, i els boligrafs, i els noms dels escriptors, i el so d'alguns poemes mentre mirava la pluja rere un vidre entelat. Vaig entendre perquè em fascinava tant la vida dels indígenes de les zones verges, abillats amb el vestit de l'univers i de l'harmonia de les lleis naturals en aquest petit planeta.

I ara se'ns presenta El Torn i la Cala d'Oques, i el nostre estimat poble de Masriudoms, amb la casa on l'estiu passat escrivia el meu beuratge de la felicitat. Si voleu podeu venir, però ai... ho heu de deixar tot, absolutament tot, per fondre-us amb la natura. Podreu?

.
.