Discussió amb déu.

De vegades no puc evitar de posar-me a pensar en les profundes mancances humanes; no em refereixo als defectes sinó a la sed. Sed d'afecte, sense que sovint sapiguem que tenim sed. El nostre cap sap coses que nosaltres no sabem que sap; i el nostre cap sap que tenim sed d'amor, necessitat d'afecte; l'amor és la nostra essència. Tendim a l'amor. L'atracció vers l'amor és una força natural a les consciències humanes, i potser a totes les consciències de l'univers. ¿Per què, tantes vegades, aquesta sed resta oculta a la nostra consciència? ¿Per què l'individu humà actua en contra d'aquest corrent?

La por, com a fenotip filogenètic, n'és una de les causes. Al cap que sap coses que no sabem que sap, “l'altre”, li fa por; perquè “l'altre” és, probablement, un competidor. Llavors, la consciència que no sap que té por, transforma aquesta por en “no amor”, que a cops se sublima en indiferència, i que als casos més extrems pot materialitzar-se en odi, frivolitat, superficialitat, racisme, violència... o en qualsevol actitud que menysprea la importància dels efectes de la nostra acció damunt dels altres.

No estimem sempre ni a tothom perquè tenim por; i tenim por perquè ens han posat (qui sigui o el que sigui) en un planeta on hem de competir per a sobreviure, per a reproduir-nos i per a controlar l'entorn.

¿Em pots dir, tu, qui siguis que ens has posat aquí, per què nassos ens fas competir? ¿No hi havia alguna altra manera de fer les coses?

Em dius, i t'escolto, que és precisament perquè estem damunt del planeta en disposició de competir (perquè de manera natural necessitem competir) que podem estimar. Et dic que no t'entenc, i em respons que, si estem aquí per a competir, i, en comptes de competir, el que fem és estimar-nos, voldrà dir que som nosaltres els qui estimem i no només la força natural ni les condicions del sistema. Estimar en un entorn on tot mou a competir vol dir estimar.

Resto sense mots i amb la boca oberta, i et demano un favor personal, no faig res més que demanar-te coses, i últimament et demano moltes vegades aquesta mateixa cosa. I em dius que el que et demano no és personal, que el que et demano sadolla la necessitat d'una altra persona, d'unes altres persones. Et dic que és cert, però que per a mi és important. Em preguntes que per què és important, amb aquella expressió que poses quan saps prou bé la resposta però vols que sigui jo qui la digui. Et dic que no ho sé, que de debò que no ho sé, però que jo també necessito que ajudis aquesta gent, ni que a mi no m'afecti. Em mires, aixeques el dit índex, i dius
-Aquí... aquí... vull arribar... A tu també t'afecta.
Faig que sí amb el cap i li dic de cor que m'afecta tot allò que faci patir les persones, totes les persones, i que és per això que estic segur que si té algú a l'infern, com diuen alguns integristes, no ho podré suportar, no li perdonaré mai.

-Si hi ha algú a l'infern, qui siguis que ets, jo no vull ser feliç al cel, perquè no suporto que ningú pateixi, sigui qui sigui, no ho suporto ni ho suportaré mai. El dolor és intolerable, l'odi és intolerable, que algú pateixi és inacceptable... -li dic esverant-me cada vegada més.

M'atura. Posa el seu dit als meus llavis. Em fa callar.

-Per això és important per a tu que els ajudi... per això que dius... perquè qualsevol sofriment és també el teu sofriment, i és també el meu sofriment -em diu.

-Aleshores, els ajudaràs? -li pregunto.

Em mira. Calla. Respira.

-¿Coneixes algun dolor que duri per sempre? -em pregunta. I penso en els ulls tan plens de vida de qui va marxar; i m'adono de com se l'estima; i sé que tot acabarà bé. I juro que mai competiré, que mai de cap manera no competiré; excepte, és clar, en un camp de futbol.
M'eixugo les llàgrimes. I estic segur que tanta bellesa com hi ha aquí i arreu vol dir que necessàriament tot acabarà bé. Això de “ser” és indescriptiblement bell.
-No fotis, qui siguis, no ho espatllis -li dic -; sóc teu incondicionalment, per això, entre d'altres raons, m'he quedat sol en aquest petit esquif, navegant enmig de l'oceà, cercant una illa. El vaixell en què viatjava tenia masmorres i parlava d'inferns. Però jo no suporto existir si algú sofreix, oi que m'entens?

.

.

.

Tenim valors!

Tenim els valors!

Tenim els valors; no els bescanviem per la llibertat dels mercats; que els mercats se sotmetin als nostres valors mediterranis.

Tenim els valors humans; no els bescanviem pels valors dels mercats.

Tenim una terra que ha sospirat des de sempre per la llibertat en totes les seves vessants; el dret a parlar, a pensar, a ser d'esquerres o de dretes, a creure en déu o a negar-lo, a fumar o a no fer-ho, a menjar carn o peix o només verdures, a banyar-nos en pilotes o vestits, a tapar-nos el cap o a destapar-lo, a dur els cabells llargs o curts, a participar en una processó de setmana santa o en una manifestació maoista. Som una terra de llibertat i de cultura; no caiguem en la temptació de copiar estils forasters, d'uniformitzar l'estètica o l'art, d'encimentar la costa, d'omplir de neons la nit, de viure el nostre lleure dins d'un casino enmig del desert ple de màquines escurabutxaques i d'indis que s'han venut la llibertat a canvi de molts diners.

Tenim la dèria per la poesia senzilla, per la música que surt del cor i que neix de la nit dels temps. Tenim tot el temps d'una jornada, des que surt el sol fins que s'amaga, arran de les oliveres, vora les onades, als penya-segats eterns que alguns han començat a bescanviar pels valors del mercat.

Tenim un segell diferent, escrit en l'idioma del cor i del seny, que va més enllà del mots i del diccionari. Tenim l'obsessió de respectar l'individu, ni que sigui culpable; tenim l'obsessió de protegir la seva dignitat ni que els seus fets hagin estat menyspreables; no bescanviem aquest valor per estratègies més efectives però que no són nostres; l'eficàcia forana condueix potser a una riquesa material més evident, però a una buidor humana galopant. Ha costat arribar fins als valors que emanen de les vinyes, de les oliveres i del pa nostre; molta sang i molts errors, però ja els tenim i són ben nostres perquè ens imitin, no pas per a perdre'ls imitant potències fredes i inhumanes. Anys fa que hem vençut la vergonya de l'esclavatge i la foscor de la venjança. Escollim el vi més que no pas la marihuana; l'oli i no la llard; la cançó que brolla del roig dels turons més que no pas la síntesi electrògena dels poderosos del món; la lentitud de la tarda de Cadaqués abans que l'esbojarrada carrera japonesa vers la productivitat per damunt de l'humà; l'austeritat d'una cabana de pescadors, abans que els gratacels foscos que malden per acostar-se a un Sol que no tenen temps de gaudir; el bar, la taverna, el “bistrot”, el sifó i la cassalla... abans que el complex macrocomercial plastificat de menjar ràpid i uniforme, cuina sense ànima, individu sense nom ni identitat.

Tenim valors; uns valors que envolten la nostra mar, embrutada per l'avarícia i per l'anhel d'imitar el que no és nostre. Una mar de moltes ribes i de moltes llengües, que uneix pobles diferents que estimen de la mateixa manera i que arrenquen cançons al paisatge amb els mateixos matisos del cor. Pobles que de mica en mica van arribant al valor més gran i més indiscutible, al valor de la llibertat per damunt dels esclavatges i de la manca d'amor i d'amistat. L'amistat és el valor més gran dels nostres pobles i dels nostres barris, i no pot existir si no existeixen els veïns, els botiguers, els bars, els cafès, els carrers, les persones càlides i properes que se saben iguals i finites.

Tenim valors, els millors valors; i ho podem perdre tot menys la seva vigència.

       

Els mercaders del dolor (II). De "De Luxe", només les patates.

Em fixo en els personatges dels quals vaig parlar l'altre dia: els tertulians del cor, alguns d'ells "periodistes", mercaders del dolor. Enmig de les seves discusions, la veu els agafa una tonalitat com de peixater o de peixatera, amb un falset de mercat, un bon tros descarat, carregat de tòpics, prejudicis i servilismes morals; criden molt quan volen reforçar una posició que peca d'irreal o de poc probable; els aplaudiments d'un públic, sovint guiat, reforcen la seva posició artificiosa, destinada a satisfer la portera, l'executiu, la perruquera, l'empresària, el paleta, el professor universitari, la científica, que criticaran aquesta mena de televisió, però que paradoxalment se la miraran amb desfici; existeix una estranya dèria per les misèries de les divinitats modernes. El dolor, i les trifulques, dels que inconscientment són considerats superiors, ens alliberen de manera compulsiva dels complexos d'inferioritat inconscients i ens atorga el plaer morbós de contemplar el dolor sense patir-lo.

I criden, exhibint uns fets que desconeixen, amb un èmfasi forçat, com si allò que expliquen fos la preocupació més important de l'estat “Toda España sabe que te has acostado con...” Todo el país está pendiente de los cuernos de...”.

Potser el més trist és que reflecteixen i enquisten la moral popular més carca; la moral, la moda com si fos un absolut, l'esnobisme, els prejudicis, els tòpics, les falses concepcions i valoracions de la importància de les coses, els costums, els ritus... Imposen, amb els comentaris, amb la ironia, amb els crits... un ritme de vida i una escala de valors superficials i buits, com si fossin el normal, com si la felicitat no pogués arribar per cap altra via. Consideren obligatori allò que la societat considera veladament normal: “Antes de que se acabe la conexión sabremos si bautizaran al niño o no” acaba de dir una de les periodistes “marujones”. “Que pena tan grande tiene Rosa Benito por lo de no bautizarlo” diu una altra sibil·lina d'aquestes, que pel seu currículum no sembla pas gaire caritativa. “Han pillado a fulanita en top less” vaig sentir que deia una vegada una altra anomenada periodista que es veu que va estar casada amb no sé qui, i que per aquest motiu ja té la càtedra de tertuliana guanyada ... “...que alguien le compre un biquini, como dios manda”, vinga a enquistar la visió carca del bon gust! “Le dio a su hija marihuana!” va acusar no fa gaire un treballador del “cor” a una mare famosa que ha sofert molt. No deu saber, aquest estrany home periodista/voltor/cridaner (amb veu d'esnifar coca) que el debat de la legalització de la marihuana està obert, i que el tabac és una droga que mata, com l'alcohol, que segurament ell absorbeix generosament en més d'una farra. I que ell no és ningú per esbombar rumors. I que els medicaments poden drogar fins a l'addicció i la mort una persona, o salvar-li la vida, segons com es facin servir. No hi ha res més trist que un moralista immoral. Es pensen que perquè criden més fort, i amb més ràbia, la seva veritat triomfa. En realitat triomfa la seva misèria; entretenen una població que descobreix els seus defectes més vulgars a la seva manera de debatre i de relacionar-se. ¿Tant s'estimen el diner que han bescanviat la seva vocació d'informar per la de deformar i ferir? 

.

.

Montserrat Roig. L'escriptora de la Barcelona eterna. Vint anys de la seva mort.

Avui fa vint anys que se'n va anar l'escriptora de l'Eixample, la que va retratar millor la vida dels patis interiors de les illes d'Ildefons Cerdà; la que va narrar la submissió de la dona barcelonina del franquisme. La seva descripció mostrava una dona analfabeta, optimista, resignada, subjugada a un marit misogin, addicte a la ràdio, al futbol, al tàbac, senyor i rei d'un pis pobre que feia olor de resclosit, reprimit i espantat per la doctrina, voyeur de les lligacames de les dones de qualsevol portal.

L'escriptora que va saber posar la pell de gallina a una generació sencera que es va reconèixer en la descripció d'un canvi d'època a “El temps de les cireres”. La poetessa que a través d'una prosa simbòlica va escriure el més agredolç poema novel·lat, o la millor novel·la poètica a “La veu melodiosa”, narració que representà un autèntic homenatge a la literatura catalana més eterna i universal. Barcelona traspuava dels seus mots, enamorats de les lletres.

Un univers sencer viu amagat a les línies de les seves novel·les, gràcies a les quals una època sencera resta gravada per sempre amb els sentiments i els matisos més precisos; aquells que cap càmera pot atrapar tan bé com la millor prosa catalana del segle XX.
.
.

La por

La por és el fosc camí que no du enlloc;

assassina brins de llum fets d'infinit;

enquista errors, eternitza fermalls;

construeix jous i els imposa amb delir.

Decideix com ha de ser la realitat,

i envesteix contra qui sigui que no ho creu;

escapça flors de salvatges contorns;

ho fa tot bla, tot pla, tot tou.

La por enxiqueix la humanitat que bull

en un continu creixement dispers.

"Som" per morir avançant rere una llum,

ni que a voltes ens aboqui a l'espadat;

més val morir cercant l'atzar del fat

que viure amb por, vençuts i agenollats.

Som risc dessota el tro al massís perdut,

enamorats del llamp i el fang humit;

ben nus rebem la pluja i, embogits,

agraïm l'existència dins la nit.

.

.

La por a les doctrines a la moral als costums a la vida davant la llibertat, la bellesa, l'art, etc.

Desfent la ceguesa de la rutina. (I) La llum indeterminada de cada instant.

Guspireja la llum que mai no mor,

a cada instant;

i cal mostrar-la arreu.

No pas per mi;

esborro el meu gargot;

jo no valc res si no sóc “u”

amb aquesta lluor que sempre hi és;

al núvol fosc,

al llamp atzur que trenca el cel;

a la difusa volta de la pluja

que abilla el firmament de bes d'hivern;

al dolç mantell taboll del bosc quan plou,

amb les flaires humides de la nit.

Pertot, la llum dibuixa l'infinit,

i l'haig de fer present a cada instant,

per defugir la mort gris del corrent

que empeny vers la rutina i la buidor.

Crear és cridar ben fort contra l'horror

de no mirar la llum que lluu pertot.

Traducció: 

Enmig del quotidià, del que sembla banal, s'hi amaga una llum per a molts invisible; un guspireig d'eternitat que destrueix la rutina. Cada instant és únic, ni que hom senzillament camini per una vorera, o contempli l'aigua dins d'un vas, o miri un núvol. Cada situació és una proposta d'aquesta llum que ens suggereix una manera de mirar amarada d'un amor que si es descriu s'espatlla perquè és de natura superior als mots. L'avorriment o el desencís vital tenen la seva arrel en la impossibilitat de veure aquesta llum metafòrica que trobem simbolitzada en escenes de la natura, i de la ciutat enmig de la natura, de la humanitat al cor de l'univers. La llum, però, és invisible i té com a única expressió física el reflex del dia a dia a cada instant i el truc al cor de la llum i qui la crea vers cada situació. Cada instant és nou i cada instant és present i la llum hi és, a cada instant.

És un crim abraçar la rutina i negar-se a mirar aquesta llum que no té contorns, ni està limitada, ni té les arrels a la moralitat a la religió o a la didàctica. És una llum salvatge i indeterminada com salvatge i indeterminada és l'existència i la natura; sempre sorprèn i no es pot endevinar la seva direcció; sempre crea, fins en el dolor més agut. No ho sé explicar millor, tot i que hi ha més. 

.

. 

"Estupor i tremolors" "Stupeur et tremblements" d'Amélie Nothomb.

Us recomano amb avidesa “Estupor i tremolors” d'Amélie Nothomb. De fet, i ja ho sabeu, us recomano sovint novel·les d'aquesta autora, que mai no em decep, tant per l'estil com pel contingut.

“Estupor i tremolors”, a través de la seva trama de fort contingut autobiogràfic, descriu de manera afuada la masclista societat japonesa, carregada de concepcions tradicionals i enquistades relatives a la jerarquia entre les persones. El poder, al Japó, esdevé el valor que ordena les classes i els individus, abocats al treball com a una religió, profundament lligats al protocol, a l'aparença, al costum fossilitzat i inhumà, al xovinisme que menysprea el món occidental, que nega els seus valors i que el ridiculitza. El món laboral japonès és dibuixat com una selva asèptica de sentiments ocults que se sap que hi són però als quals no es permet exhibir.

La dona és l´últim graó (afirmen, amb l'actitud i les omissions) el servidor mut, la catifa damunt la qual els homes millor caminen; per bé de l'ordre d'una societat que es creu superior.

Amélie Nothomb sap del que parla, perquè ha nascut i ha crescut al japó, i perquè ha pogut comparar els valors del seu entorn amb els de la seva família belga. I a més de conèixer a fons l'escena de la novel·la, domina amb mestria l'art de la ironia i de l'humor fosc; obre amb un bisturí precís, com el millor cirurgià, el cos esblanqueït del Japó, i en mostra, sense pudor, les vísceres ocultes, fetes de poder i servitud. Un plaer, la seva lectura.

.

.

.