Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, February 29, 2012

El caràcter incondicional de l'amor

Estem malalts d'amor condicional, i acabem confonent l'amor amb un intercanvi d'interessos. L'amor és una actitud unilateral, que es fonamenta en una decisió, no pas en un sentiment, si bé el sentiment acaba emergint quan l'amor és de debò; algunes vegades se'n va el sentiment i roman l'amor com l'estructura d'un edifici que continua dempeus quan les parets han volat amb el vent, els anys i el vandalisme.

Si pensem en l'amor dels pares cap als fills, la incondicionalitat de l'amor encara es fa més evident, i hauria de ser inevitable. Només aprenem a estimar si els nostres pares ens estimen incondicionalment. Si alguna vegada, algun pare o mare, estima a canvi de... a condició de... li està donant al seu fill o filla la recepta equivocada i corre el risc que el seu fill o filla sigui incapaç d'estimar sense interès, que és l'única manera en què podem estimar de debò.

Estimar a canvi de... posa la dignitat de la persona per sota d'allò que li demanem a canvi. També és cert que no hem de confondre necessàriament estimar amb conviure, amb ésser aprop, amb negociar, amb relacionar-nos... La persona que estima algú per qui és maltractada (per exemple una mare que estima el seu fill heroïnòman que l'estossina) l'ha d'estimar de lluny, se n'ha d'allunyar, no hi ha de conviure, però això no li ha d'impedir estimar-lo des de la distància i el dolor, perquè l'amor que té al seu fill no depèn dels actes del seu fill sinó de la mare.

Els fills necessiten ser estimats en tota circumstància, i potser l'amor que els pares exerceixen en els moments en què els fills menys el mereixen és el més transformador, perquè mostra el seu caràcter incondicional.

Que un fill mai no sigui un “bulto”, que un fill mai no sigui invisible, que mai no sigui una nosa, que mai no estigui per sota de cap interès. El món necessita nens i nenes que creixin entenent fins a l'essència el caràcter unilateral de la decisió d'estimar, amb tots els matisos que les circumstàncies exigeixin.

Monday, February 27, 2012

De vegades, ser minoritari és reconfortant.

Mirar pedres és un costum que tinc, i que és bastant minoritari.
Aquí teniu una roca conglomerada de la riera dels voltants de la torre de l'Àngel.
.
.

Finalment ha tornat aquella idea que ahir us comentava que havia fugit del meu cap i que la meva ment no aconseguia de caçar de nou, i és una idea una mica estranya, però el cert és que va venir ahir. Alguna altra vegada, però, ja havia rondat a prop del meu raonament.
La idea és: "¿Convé, de debò, aconseguir un augment significatiu de l'audiència, dels lectors, dels seguidors, del blog, del que un escriu, del que un pensa... si realment aquelles realitats que avui aconsegueixen endur-se el triomf pel que fa a audiències i vendes són realitats que fan pudor de carn crua i una mica passada?

Intentaré explicar-me.
"Gran Hermano" "Supervivientes" "Hotel Glam" "El Bus" "Confianza ciega" "La isla de los famosos" "Popstars" "La granja de los famosos" "Supermodelo"... podrien ser exemples del que la gran massa demana dins l'àmbit televisiu. Com ja és ben conegut, aquests són espais en els quals l'atracció per les misèries dels altres esdevé el principal reclam. Atrauen (com alguna cosa que fa pudor a les mosques) la xafarderia per les intimitats més primàries de personatges anònims o famosos; els ulls escrutadors que analitzen sense ser vistos, arrapats al sofà de casa, substituint els propis reptes vitals pels fracassos exposats públicament; la sed de morbositat; el plaer pel dolor aliè... Aquests són els productes que atrauen un major nombre de ments d'Homo sapiens. Avui per avui, els Homo sapiens, en la seva gran majoria, consumeixen aquesta mena de productes.

Tenint en compte això, em preocuparia descobrir que les visites del meu blog augmenten, perquè potser voldria dir que allò que ofereixo té alguna similitud amb el que ofereixen espectacles com els que anomeno o publicacions de similars continguts. Em preocuparia, potser, també, que allò que escric o que publico es vengués amb la mateixa avidesa que "La Caja" o que "Sálvame".

Cert és que alguns productes es venen molt, i són de qualitat; per exemple les novel·les de Jaume Cabré; si bé les xifres de vendes dels bons llibres es queden curtes si es comparen a les estadístiques dels estirabots de la Belén Esteban, les faltes de respecte als convidats del Jorge Javier Vázquez, les baralles dels "pavitos" i les "pavites" dels grandes hermanos, les pixarades a la dutxa de la gran hermana Milà, i tot el reguitzell de brams dels primats que no saben que ho són que s'escolten l'artefacte que presideix la majoria de llars de la humanitat.

En aquest sentit, ser minoritari és reconfortant.
.
.

Sunday, February 26, 2012

La sorpresa més bèstia és ser.


Ahir, em vaig despertar de la migdiada (que gairebé mai no faig) i vaig tenir una d'aquelles sensacions úniques, difícils d'explicar, que alguna altra persona m'ha confiat que també sent esporàdicament. S'assembla al Deja Vu, però no ho és; diria que pertany a la mateixa família de sensacions. Consisteix en experimentar per un instant la sensació d'impossible, de sorpresa, de vertigen, pel fet de ser. I abans que se m'oblidessin les paraules exactes que dins del mateix son, un instant abans de despertar-me, vaig pensar, les vaig escriure al facebook:

La sorpresa més bèstia és "ser"

Avui hem tornat a la riera de les rodalies de la Torre de l'Àngel a l'hora en què la muntanya es tenyeix de roig; la sorpresa d'ahir ja s'havia apaivagat; ve quan vol; suposo que per evitar que m'enfonsi en la rutina i m'oblidi de l'excepcionalitat de ser. Hem de contemplar el fet de ser com un privilegi, com un misteri sorprenent; com sorprenent és que siguem qui som. Per què no som un cargol? Un ocell? Una guineu? Per què no som una altra persona? Per què hem nascut com a "nosaltres"? Per què les coses són?

Tenia una altra cosa a escriure que em semblava fascinant, però se n'ha anat. Em passa sovint. Quan torni, si torna, l'escriuré. També és veritat que de vegades aquests pensaments fascinants se'n van per a no tornar mai més; però això no deixa de ser fascinant, també. Algú va dir que no prenia mai notes perquè allò que valia la pena no s'oblidava mai; no és el meu cas. Moltes vegades haig de córrer a apuntar les idees, perquè fugen, i les millors, a cops, no tornen.
.
.


Saturday, February 25, 2012

Nova proposta del blog de "Grans preguntes que no em deixen dormir": ¿quantes persones caldrien per a reconstruir de zero la nostra civilització?


Deixò escrita, a continuació, la primera resposta que se m'ha passat pel cap i que he penjat com a comentari al blog abans citat, i us convido a visitar el post de debat i a afegir-vos a la reflexió:

El nombre seria molt petit. De fet, fa uns setanta mil anys, el nombre d'individus Homo sapiens a tot el planeta es va reduir a 1000, a causa de la catàstrofe de Toba. Un volcà gegantí va entrar en erupció al llac de Toba (nord de Sumatra) i les temperatures van caure en picat; la mortalitat va ser brutal i es va haver de tornar a començar. Per tant, en aquest cas, amb mil n'hi va haver prou. I si tiréssim més enrere, i arribéssim a l'origen de l'espècie Homo sapiens, fa entre 200.000 i 300.000 anys, ens trobaríem amb un petit grup d'individus africans, diferents als individus de la resta de grups (tot i que la diferència no era evident a primer cop d'ull), que segurament no sumaven més de cent o dos-cent individus.

Tiro tan enrere, perquè la civilització, tal i com la coneixem, depèn de la totalitat dels coneixements anteriors. La nostra civilització no va començar a finals dels XVIII, amb l'energia del vapor, ni a les acaballes del XIX, amb els motors de combustible fòssil o els primers generadors d'electricitat, sinó que és l'herència de centenars de milers d'anys d'un procés d'error i aprenentatge que no ha abastat només els coneixements, sinó també les actituds, els mètodes de fer i els mètodes de raonar.

Si tornéssim a començar de zero, n'hi hauria prou amb un nombre encara més reduït que el que hi va haver a la primera evolució tecnològica; no només perquè sabem més coses, sinó sobretot perquè tenim una visió més objectiva de la realitat quant a mètodes de raonament i de treball. La manca d'especialistes seria solucionada amb temps. Potser la pregunta més que "quants individus caldrien?" seria "quant de temps caldria?".

L'altre dia, veient volar un avió, em vaig fer una pregunta que té una certa relació amb el tema que tractem:

"D'acord que fer un avió és un procés difícil, però... un cop vam inventar el primer avió... com diantres vam aprendre a volar? És evident que el primer pilot, la persona que va pujar per primera vegada al primer avió no havia volat abans. Com va aprendre a volar? A força d'accidents?"
.

Thursday, February 23, 2012

Al final, ens quedem amb el temps en què hem estat a prop.



Al capdavall, quan tot s'acaba, queda el viscut; i del viscut, l'estimat. Arriba la posta i ens retorna la dolçor dels instants que hem dedicat als fills i la ràbia del temps que hem perdut allunyats d'ells, o al seu costat però en realitat lluny, lluny... Res no mereix la tragèdia de ser lluny dels que tenim tan a prop i creixen tan de pressa. De vegades penso que el temps corre massa, que és massa poc un any per tenir un any, i massa poc un any per tenir nou anys; hauríem de tenir molts anys nou anys, molts anys... En altres ocasions penso que per què hem de créixer, si la infantesa és, potser, el resum del millor que som; o potser no, potser és el resum del millor que som, però no tant com el que podem ser i que sovint ningú no arriba a ser.
De debò, arriba el final, tan de pressa, i queden els instants en què hem estat a prop d'ells; el temps en què els hem comprès; els moments en què els hem demostrat que no passava res si se'ls trencava un plat; quan hem jugat amb ells, potser sense ganes. Punxen totes les dèries que en algun moment ens els han posat en segon terme; penseu-hi els que teniu fills, que encara hi sou a temps. Que quan el sol declini, guanyin els instants en què hem estat a prop, els instants en què hem transmès el secret de la felicitat, que ells mereixen, com mereixen totes les criatures del món.

Tuesday, February 21, 2012

Grans espais


Sovint cal pujar a la muntanya i mirar més enllà, per a descobrir com n'és de gran i de bell el planeta, i com nosaltres només som petits éssers que han brollat del paisatge, igual com brolla un arbre, un bolet o una flor. En mans de tanta bellesa, tot ha de tenir un sentit positiu; l'existència ha de ser necessàriment bona. Els grans espais ens retornen la perspectiva de la realitat i, com a conseqüència, la pau i l'esperança.
.
.

Saturday, February 18, 2012

Carnestoltes 2012 a Terrassa.

Algunes imatges, un petit tastet, molt petit, del Carnestoltes 2012 a Terrassa: