A veure si tenen aquelles arracades... tan mones! tan mones!

Mentre uns quants espècimens dels primats Homo sapiens es discuteixen per decidir si van al Media Mark o si compren el regal sublim i de colors bigarrats al Carrefour, o si passen primer pel Corte Inglés per bescanviar el pelador de pipes que la Pepi ja tenia i adquirir un mòbil que contesta quan li parles, pel mateix preu, i aprofitant que van al Corte Inglés, si passar o no passar per la joieria a veure si tenen aquelles arracades tan mones, tan mones, tan cuquis, tan cuquis... 

Oh! Que mones! Oh! Que Cuquis! 

Doncs deia que mentre les mones i monos es discuteixen per a veure què fan, i mentre van entrant i sortint dels asserenadors espais de bellesa sublim que aquests dies apedacen l'economia oferint colors i colors i colors... doncs al bell mig del bosc, els colors no són contemplats per gairebé ningú; uns color que no costen diners, uns colors pels quals ningú no es baralla; colors que desprenen aromes i el grau precís d'humitat per a beneir els cossos i les ànimes; uns colors que s'encenen amb una llum que no crema fuel ni gas ni carbó... 

Són els colors dels fongs a la fusta o a la pedra, que molts substituirien per baranes de plàstic, de metall pintat, o d'obra vista amb fungicida, naturicida, llibertocida...

I són els colors de l'aigua que cau del cel sense que ningú pagui a cap caixa, els colors amb què l'aigua s'emplena gràcies a aquesta llum gratuïta; els colors amb els que l'aigua guspira amb més bellesa que qualsevol joia de qualsevol asserenador centre comercial sense el qual no sabríem organitzar l'economia. 

L'Homo sapiens sense l'economia tal com està muntada no sap sobreviure; plora i es deprimeix. Pobra bèstia!

Anem al bosc? Ai no que plou, se'm mullarà el tenyit! I avui tinc “cotillon”. Anem a fer una cerveseta i aprofitaré per posar-me bé la goma del tanga al lavabo del bar, arreglar-me el coloret dels ulls... Oh! Que mono aquest coloret! I quina merda de temps que fa, que només plou!

I al bosc s'encén una simfonia de colors, de sons, de flaires, de vida... I no hi ha ningú. 

El millor 2014...

WALKABOUT (1971) de Nicolas Roeg

.

.

No puc fer menys que recomanar-vos de nou (crec que en alguna altra ocasió ja ho fet), a tots els qui estimeu la natura salvatge, i la persona lliure a la natura verge, la pel·lícula “Walkabout”, filmada al 1970, a Austràlia, i estrenada al 1971. 

La pel·lícula es basa en una novel·la de James Vance Marshall, i fou dirigida per Nicolas Roeg. 

Els seus protagonistes principals varen ser la noia de setze anys Jenny Agutter, el nen Lucien John, i el jove aborigen Australià David Gumpilil.

La història explica les peripècies d'una adolescent i el seu germà petit en veure's abandonats per una tragèdia enmig del desert australià. Educats en una societat elitista i plena de formalismes, a través del sofriment i de les mancances, acaben descobrint una austeritat vital que identifiquen, al final de tot de la seva aventura, amb l'essència de la vida.

Inicialment, la pel·lícula va ser estrenada a Austràlia amb totes les seves escenes, plenes de bellesa natural i amb continguts de nuesa natural progressiva, a mesura que els protagonistes anaven perdent les cotilles de la civilització. Quan la pel·lícula va ser exhibida als USA, la maquinària puritana va retallar l'ànima de la història, i amb aquesta ànima va esborrar les breus i precioses escenes de nus al llac del desert que simbolitzen completament l'argument i el seu missatge. Anys després la factoria Disney va cometre l'error d'intentar explicar la mateixa història dins el seu prisma malaltís i esmonyonador de la realitat humana. Disney és un falsificador de l'essència humana; les persones no ens alimentem només de dolços ni ens vestim tan sols de color de rosa.

Aquest Nadal ha caigut a les meves mans el “Walkabout” original, en anglès i amb els silencis sagrats del desert. Té també la càndida tècnica típica dels anys setanta, els zooms excessivament ràpids, les melodies xocants i instantànies. Però desenvolupa la història amb un realisme que s'agraeix; i, sincerament, he gaudit com un camell.

Si aconseguiu, l'original, crec que us pot agradar. Perquè et deixa al cos una mena d'enyorança i de dolçor dels espais salvatges i de la bellesa natural. Aquella bellesa que cap ésser humà no pot millorar; quan ho intenta l'erra.
La pel·lícula deslliga a l'argument el contingut de la metàfora del desert que hi apareix constant; la duresa de l'existència, que no regala res, que esdevé escenari de situacions macabres i absurdes com la que deslliga la tragèdia que els aboca al desert (i que té origen a les ambicions balmades de la civilització); una natura, però, que al costat de l'austeritat, hi amaga una bellesa essencial a la qual només s'hi arriba després d'abandonar-ho tot, després de perdre les seguretats i els artificis (el Walkabout dels australians). Rere de tot això, arriba la humanitat pura, la nuesa, les fonts de la vida amagades rere la situació inicialment esquerpa i hostil. 

A l'últim, però, ens veiem abocats a tornar a abandonar la vida autèntica,  però un cop aquesta vida ha estat ja a dins nostre, d'alguna manera, hi roman per sempre, i apareixerà quan ens faci falta, quan enyorem la pàtria, quan ens toqui defensar-la davant els enemics de la Terra amb orgull i amb esperança.

 

Marla. Jaizkibel. Euskadi.

Marla. Un indret a on els Pirineus decideixen deixar l'atmosfera i submergir-se dins del Cantàbric. Un prat que descendeix bruscament entre boscos atlàntics, amb un rierol que forma un llac d'aigua dolça a uns deu metres de distància de l'oceà i a uns cinc metres d'alçada sobre el nivell del mar. Un dels molts espais relativament solitaris que ens ofereix el massís de Jaizkibel, que de moment sobreviu a la manca d'intel·ligència i de valors de l'espècie que en aquests temps domina la Terra com una plaga. 

Neix "INÈDITS", la revista de creació literària.

.
.

Neix "Inèdits", la revista de creació literària; amb la idea de treballar a favor de l'escriptura de contes escrits originàriament en català.

Tenen la intenció de treure el primer número al gener del 2014, però per a fer-ho necessiten les vostres creacions. Tots aquells que us dediqueu a construir i immergir-vos als somnis de les històries que reclamen ser escrites... no dubteu a enviar-los els vostres originals.

.

La llei diabòlica que tanca la boca al meu poble, si la tanca, és una llei diabòlica.

Fa una estona, als penya-segats de Marla (Jaizkibel)

.

.

Si la constitució no permet la consulta, la constitució no és democràtica i per tant m'hi oposo; és la meva obligació com a persona que vol ser honesta i cívica.
Si acceptés una constitució que considera il·legal preguntar qualsevol cosa a qualsevol comunitat, estaria legalitzant la tirania. 
La meva llibertat, la llibertat del meu poble, la llibertat de qualsevol persona, estan per damunt de la constitució, per damunt del Rei i per damunt de qualsevol tanc que m'obligui al que sigui que em vulgui obligar. 

A l'únic que la força bestial i les lleis incíviques em poden obligar és a morir o a anar a la presó, però no tenen, ni tindran mai, el poder de convertir-me en violent; ni tenen, ni tindran mai, el poder de fer-me acceptar cap llei injusta, cap tirania, cap injustícia. Per això els que creiem en la llibertat som invencibles i la nostra llibertat és la nostra pàtria invencible. 

La llei diabòlica que tanca la boca al meu poble, si la tanca, és una llei diabòlica. Els fills de la llibertat no podem ser derrotats. 

Només els dictadors consideren il·legal consultar a un poble. La idea que la diferència d'opinions provoca fractura social no és nova, la va inventar Franco, per això va prohibir les votacions i els partits polítics. 
Els qui tenen por de la veu del poble evidencien la seva por a la llibertat i el seu menyspreu a la democràcia. El joc democràtic que no permet la consulta a un poble, a qualsevol poble i sobre qualsevol tema, no és un joc democràtic, és una trampa al servei de la imposició.

Posar un maó damunt de l'altre pel fet d'estar enamorats de posar un maó damunt de l'altre

Em costa entendre que es pugui passar un dia de festa sense trepitjar la muntanya, o que de normal un no trepitgi el bosc si plou, i perquè plou.

Em costa entendre que es pugui viure sense provar contínuament coses noves, sense dubtar contínuament del que sempre s'ha pensat i del que sempre s'ha cregut, sense fer cada dia un poema, cantar un cançó o pintar un quadre, sense trenar una idea que es percep clara com un rierol dels Pirineus.

Em resulta inexplicable que es pugui passar un dia i una altre dia passejant per la ciutat amb sabates noves i badant davant dels aparadors sense pensar en totes les persones del món que no tenen llibertat, en totes les persones del nostre passat llunyà i proper que han estat esclafades pels tirans que encara qüegen.

Em resulta insuportable parlar sense parlar de res; deslligar mots buits amb aquell posat formal, teatral, estrafent un guió ple de tòpics, de frases fetes, de comentaris previstos i previsibles que dibuixen la imatge pública que política i socialment creiem que hem d'oferir.

Em resulta incomprensible que algú no estimi els mots senzills i clars, i nus, sense màscares ni interpretacions susceptibles d'empassar-se i de fer empassar-se qualsevol bajanada, qualsevol injustícia.

Em cansa tan mascle sobrat, sempre ric, sempre fart, sempre tornant de tot, sempre poderós i autosuficient, sempre savi, sempre segur... jo no vull ser així, jo no vull semblar així, jo no crec que ningú sigui així encara que ho sembli.

No m'importa ser mascle, m'encanta ser mascle, però m'encantaria també haver estat femella, sovint penso que una vida és massa poc per a provar-ho tot, per a experimentar-ho tot; m'agradaria gaudir de ser mare igual com gaudeixo de ser pare. M'agradaria ser al costat més oprimit, i pensar el món com a dona, per a completar el món pensat com a home que ja tinc i que ja visc.

M'agradaria que la gent sortís al carrer a gaudir de la pluja, a xopar-se la roba, a saltar dins dels bassals, a empastifar-se del fang de les muntanyes, a cridar i cantar sota la tempesta.

M'agradaria que la gent cantés sense competir, que toquessin qualsevol instrument sense competir, que pintessin sense competir, que posessin un maó damunt d'un altre no pas per un sou sinó perquè estan enamorats de posar un maó damunt d'un altre; perquè posant un maó damunt d'un altre es reconeixen com la persona que són, i que es única i irrepetible. M'agradaria que quan la gent escoltés algú cantar o pintar o crear... no pensés els diners que pot guanyar o la fama que pot adquirir, sinó que compartís la passió amb la qual qui canta, qui pinta o qui crea intenta gaudir i viure.