Us endureu les rialles que heu viscut i provocat.

He decidit repartir llenya; llenya tova, llenya light, que mai no em queixo, i alguna vegada també va bé exclamar-se, què caram!

Al professor d'universitat que va dir que jo era un setciències, i que em pensava que ho sabia tot, perquè em vaig atrevir a escriure sobre el silenci de Déu, que ell nega i renega, li dic que sé molt poc, per no dir que no sé res, però que tinc dret a opinar i a escriure sobre el que m'abelleixi; i si em ve de gust afirmar que déu calla davant la mort d'un fill o davant la tortura d'una persona, ho dic, i ho crec, i ho crido. Ell sabrà perquè calla.

Als qui al llarg dels meus sis anys i dos mesos de blog s'han ofès amb mi perquè no pensava com ells, no us demano disculpes, perquè no correspon; poseu-vos-hi fulles, jo tampoc no penso com vosaltres i no m'ofenc, em sembla raonable i saludable que tinguem visions diferents.

Als que m'heu enviat missatges velats, anònims, ocults... carregats d'enveja algunes vegades que he guanyat alguns premis literaris; no us ho tinc en compte; he perdut molts més premis que no pas els que he guanyat, i em sento tan feliç per haver escrit els relats amb els que no he guanyat, com per haver creat els relats amb els que he guanyat.

Als qui menyspreeu els qui us penseu que no són tan intel·lectuals com vosaltres perquè tenen aficions que vosaltres us penseu que pertanyen a la "plebe", us deixo tranquils a la vostra bombolla de serenor, gaudiu amb la cort que us és fidel, i critiqueu tant com vulgueu els qui esteu convençut que triomfen sense mèrit perquè el món, dieu, és injust.

Els qui considereu que les persones només han de dedicar-se a allò que fan bé, no us condemno, em compadeixo de vosaltres, perquè la vida està plena d'activitats divertidíssimes, que comencem fent fatal, però que ens permeten gaudir, i fins i tot moltes vegades, i en contra dels pronòstics dels qui pateixen per les alegries dels altres, n'acabem aprenent i ho arribem a fer raonablement bé.

Els qui considereu que visc en contra de la religió, de la moral o dels comportaments assenyats; us dic que visc en contra de la religió imposada, en contra del menyspreu als infidels de qualsevol fe, en contra de la condemna a l'infern de qualsevol persona, en contra de les sectes que sabem que ho són i de les sectes que molt poca gent sap que ho són, en contra de qualsevol imposició que trepitgi la llibertat. I sobretot, visc a favor de la llibertat; a favor de tenir la casa tan desordenada o tan ordenada com em vingui de gust sense canviar una estona de tocar la guitarra o d'escriure un poema per cap desinfecció amb productes sintètics que malmeten el mar i el bosc. Visc a favor de la llibertat d'empastifar-me de fang, de considerar i saludar igual algú que se sent petit i falsament inferior com algú altre que és conscient que té un càrrec o un títol que la societat considera superior. Em nego a condemnar els criminals, això ja ho fa la justícia; en tinc prou amb protegir-me'n, si és que em cal. Detesto les manifestacions medievals en contra dels criminals condemnats, abans o després del judici, encara que aquests criminals siguin prínceps o poderosos. Potser perquè penso que el que em situa en un lloc i en un temps i en un grau de culpabilitat diferent als seus són les circumstàncies, l'educació, la genètica, l'epigenètica i l'atzar. Em fa l'efecte que no sóc millor que cap criminal, només passa que he tingut més sort i que he rebut més llum. També sóc conscient de les limitacions i febleses que tinc i que la gent no veu; però sé que la gent té igualment limitacions i febleses que ningú, ni jo, no veiem. Entenc el sistema judicial com una necessitat per al funcionament social, però, a mi, ningú no m'obliga ni a odiar ni a condemnar. 

Desitjaria que la humanitat fos més lliure; la majoria d'obessions i mals comportaments tenen les arrels a la mala educació, a la repressió, als prejudicis, a l'amor mal educat, entès com a possessió d'un per un altre, o com a cadena que lliga algú a algú altre. La majoria de comportaments violents tenen les arrels en un sofriment infantil, o en una educació esmonyonada o deformada, plena de valoracions contraries a la igualtat de les persones i a la naturalitat del cos i de la sexualitat humana. S'acostuma a sacrificar la llibertat per submissió a una por que és pitjor que allò que es tem. S'acostuma a sotmetre la llibertat, la creativitat i la dignitat de les persones a unes normes que de vegades es fonamenten només en una moral i en unes tradicions i no pas en un benefici o perjudici objectiu. 

Alguns dels qui, al llarg d'aquests sis anys, m'heu enviat anònims, enutjats per les meves idees, heu de pensar que ho heu fet de manera anònima perquè allò que em dieu us menysvalora més a vosaltres pel fet de dir-ho, que no pas a mi pel contingut del que em dieu. Viviu esclavitzats al vostre tern i a la vostra corbata, traieu-vos-ho, preneu el sol, remulleu-vos, somrieu, rieu a cor que vols, rieu ben fort, i gaudiu, que el rellotge de la vida avança i la carn que avui fimbra de goig demà es pansirà; us endureu les rialles que heu viscut i provocat; us endureu els somriures; us endureu la llibertat; us endureu el sol i el mar i el temps viscut en aquesta terra mare que ens ha fet vida. Deslliureu-vos de la presó dels dogmes que us han gravat a foc i mireu de fit a fit l'únic déu veritable, que té el rostre d'un infant feliç... No sigueu rucs, que la vida és un regal i hem nascut per a riure molt, per a passar-ho bé i per a fer que els que ens envolten s'ho passin bé... 

Qui sigui que ens ha fet, ens ha fet ignorants de tot, i no sembla que li hagi preocupat gaire que hàgim acabat sent així.

No t'acostumis mai a que la vida sigui injusta, o per què Bill Gates no té raó.

La plenitud de l'educació consisteix a aconseguir que el fill o filla, l'alumne o l'alumna, valorin els sentiments dels qui l'envolten com si fossin els seus sentiments; i aconseguir-ho sense imposició; i aconseguir-ho de manera que sigui el propi fill o filla, el propi alumne o alumna, el qui decideixi per convicció assolir aquesta fita. 

Per tant, no és fàcil; no s'aconsegueix a força d'energia, ni a través de la disciplina, ni del reforçament de les conductes, ni de l'ensinistrament, ni amb estímuls o recompenses. El procés és un procés de seducció; és, de manera molt pura, un procés d'enamorament i prou. Però un enamorament, que a diferència de l'hormonal, ha d'assolir una profunditat i una maduresa que el facin estable.

La percepció de la duresa de la societat humana, de la presència, en ella, de contravalors materialistes i violents, no ens ha de moure només a preparar els joves per a sobreviure i triomfar en aquesta mena de selva cruel disfressada d'honorable, sinó que, per damunt de tot, ens ha de moure a preparar i enfortir els nens i nenes per tal que es converteixin en agents capaços de transformar la societat, i sobretot per a no permetre que la societat esclafi la seva creativitat, la seva empatia i els seus ideals. Cal que es converteixin en elements actius i passius, en el llevat d'una humanitat millor, que s'acosti als ideals d'amor i de respecte que tothom té al cor i a la ment. 

Els famosos consells de Bill Gates, (o de tants altres pseudotriomfadors materialistes o carques enquistats) sobre l'èxit i la supervivència, són només estratègies parcials que, si no van acompanyades de la priorització dels valors humans transformadors de la societat, no valen per a gaire.

Les persones i els seus sentiments són una finalitat en si mateixes; cadascuna de les persones és un objectiu final, i la seva raó de ser és ella mateixa i les persones que ella estima; en cap cas aquesta persona existeix per a produir res, ni per a generar res més que la seva pròpia alegria, i l'alegria del món que l'envolta.

Manlleu futbol i Manlleu poble. Imatges de Manlleu.

No són les típiques imatges de postal; són les que han demanat sortir. Tot acostuma a dependre de la llum i dels colors. Tampoc no hi ha una explicació racional. De tot el que passa per davant dels ulls, hi ha escenes que demanen sortir; escenes que tampoc no tenen res d'espectacular; no sé què és el que fa que hagin de ser registrades.

Si aquells en qui estic pensant volessin no podríem veure el Sol. També podria dir que el fet que un infant mengi només un cop al dia és menys que un deute quedi sense pagar (no és una opinió, és una crítica).

Em fa por aquest món. Em fa por la violència de l'ésser humà quan defensa allò que es pensa que és propietat seva. Em fa ràbia i por l'arrogància del qui nega l'ajut a algú que s'està ofegant, perquè és d'un altre país i perquè vol entrar al teu país sense el permís administratiu que pertoca. Em fan ràbia i por els capitostos que amenacen amb denunciar qui condemni la defensa freda i violenta de les fronteres d'un estat que no fa gaires segles es va endur tot el que va poder de l'Amèrica i de l'Àfrica, als fills de les quals, ara, els tanca les portes. Em resulten vomitius els "patrioteros" que es pensen que valen més que els qui somnien amb una vida millor. Em fan sentir vergonya aliena els qui es pensen que el que s'han trobat en néixer és seu només perquè s'ho han trobat al néixer. 

El dret a la propietat privada de la terra, del país, dels objectes, dels edificis, fins i tot dels sons, de les cançons, de les muses, de les idees, potser algun dia del vent i de la imaginació... ens ofega i ens allunya. La propietat privada és un dogma social defensat amb els màxims rigors a la majoria dels sistemes jurídics per damunt del dret de les persones a una llar, als aliments, a la supervivència... 

Quan defensen la propietat privada, les persones i les societats es comporten com taurons implacables devorant les seves preses. La propietat és un absolut. Els deutes són un absolut; no es poden discutir; algú els ha de pagar; ni tan sols importa si qui els ha de pagar és qui realment els deu; els deu qui la llei absurda que blinda la propietat privada diu que els deu. Els deu qui el sistema proclama que els deu. El deute comença com una pedra que cau en un llac, i que aixeca onades que s'eixamplen i que mai no s'aturen; sempre hi són, ni que viatgin lluny de la pedra que va originar la pertorbació. Algú ha de pagar els deutes, perquè els deutes, segons el sistema, són sagrats; potser déu no existeix, però els deutes sí; potser un infant menja un cop al dia; però els deutes hi són i s'han de pagar; i que un infant mengi només un cop al dia és menys greu que el fet dramàtic que un deute quedi sense pagar. Les bèsties Sapiens, que alguns diuen que no som animals, som així; i ni que sigui tan evident la nostra bestialitat, els mateixos de sempre continuen pensant que som éssers a mig camí de la divinitat; els mateixos que proclamen el dogma de la propietat privada i del valor infinit de les finances. Llops, serps, taurons, tigres... vigileu amb l'Homo sapiens, a més de ser patètic i ridícul, és cruel i molt, molt, molt perillós.   

El temps al mar

El temps al mar és temps guanyat; i no cal gaire: unes ulleres per a tenir ulls de peix, i res més.

Tot això, és clar, si es té la sort de tenir-lo a prop. I si es gaudeix, a més, del privilegi de tenir una aigua que encara no està tan malmesa com per a no tenir vida.

El mar és com un déu; si vol, ens pren la vida; si vol, ens besa; si vol, ens sedueix i ens atrau; si vol, destrueix qualsevol fortalesa, ni que hagi estat construïda amb tots els diners del món; si vol, juga amb les criatures a la riba, amb la sorra i les pales; si vol, ens omple d'enyorament i ens fa cantar sota els estels, a la vora d'un foc, abraçats a una guitarra; si vol, es torna bell com una nebulosa; si vol, ens espanta; si vol, ens emociona; si vol, ens fa morir de set o de gana; si vol, ens alimenta. 

D'ell, n'ha brollat la vida. Reflecteix la llum d'un estel que no podem mirar de fit a fit. I a l'horitzó, la seva ratlla ens esperona a viatjar aigües enllà per a conèixer sempre gent nova, sons inèdits, música ignota, poemes inesperats, i noves esperances. 

Espanya s'enfonsa. Els diners són el pinso dels bous i les vaques; les persones el que fan és crear.

Estic trist i preocupat perquè les coses cada vegada van pitjor. El govern de l'estat cada dia, més i més, fabrica lleis que ataquen els drets humans. Ahir, sense anar més lluny, van declarar la impunitat universal, segurament perquè els xinesos no castiguin el país amb un boicot comercial; per a mi, però, aquesta raó no justifica res; que es busquin altres mercats, que es faci servir la intel·ligència que calgui; però que no es no renunciï als valors que fan que valgui la pena qualsevol comerç. De què serveix el comerç si com a persones no anem enlloc. 

Estic trist per les famílies que no poden donar tres àpats als seus fills; per les famílies que perden la seva casa en favor dels bancs; per la intolerància de molta gent, que no tenen empatia cultural, ni emocional, ni humana... Em preocupa el suport de França als partits d'ultradreta. M'entristeix l'actitud de les persones que no reconeixen Catalunya com un poble, i que per tant li neguen la sobirania i no li ofereixen cap sortida ni cap possibilitat de canvi, sense adonar-se de la profunda injustícia que representa aquest blindatge; la intolerància a qualsevol canvi, a escoltar totes les sensibilitats, a donar opció a les diferents idees em produeix tristesa i por. Cada vegada es prohibeixen més coses: les estelades als edificis públics de Mallorca, la llibertat d'indumentària als carrers de Barcelona, les estàtues de la Rambla, les manifestacions contràries al "Gobierno" davant de "Les Cortes". L'estat s'està enfonsant en un integrisme social antiquat i caspós que va entrant lentament sense que ningú reaccioni. La llibertat recula, cada dia una mica més; no es valora, no s'educa... la única pedagogia que s'esperona front la llibertat és la de la sanció i la por. Primer s'espanta per a coaccionar la gent vers un o altre comportament; després s'endureixen fins a l'exageració les sancions per a tornar a coaccionar el ramat cap a la direcció on el "Gobierno" vol que camini. 

Estic molest amb la família real, que viu inconscient de la injustícia del seu privilegi. Els governants no poden ser honestos si no viuen amb la mateixa simplicitat que els seus súbdits, si no senten des de dins les dificultats que els seus súbdits pateixen per a sobreviure, per alimentar els seus fills, per a tirar endavant. Els governants no són honestos si no són escollits pel poble. Els governants no són honestos si no tenen empatia. Els governants no són honestos si no tenen intel·ligència emocional, si no viuen amb un sentit de trascendència humana i amb espiritualitat la tasca que tenen entre mans. Estic trist pels milions d'euros que la filla del rei i el seu gendre han amuntegat i malversat, en comptes de comprar amb aquests euros llaunes de tonyina o de tomàquet pel rebost de la Creu Roja de Terrassa, que no dóna abast per a repartir aliments a milers de families. Estic trist i molest per la buidor humana de tots els corruptes, i pels que sense ser corruptes tenen com a prioritat professional i vital guanyar cada vegada més diners. S'identifica i es relaciona de manera íntima la professionalitat amb els diners. Els professionals haurien de ser els que viuen amb passió la seva professió, els que són conscients que amb allò que fan estan estimant les persones. Els que viuen i exerceixen la tasca que fan, conscients que és sagrada, convençuts que el misteri de l'existència els ha posat davant una tasca que només ells poden fer. Els diners són el pinso dels bous i les vaques; les persones el que fan és crear.

Estar junts perquè volem estar junts és bo per a tu i per a mi. Separar-nos perquè un dels dos ho necessita, és bo per a tu i per a mi.

No ets la meva enemiga, Espanya; no hi ha enemics.

No ets el meu enemic, company que desitges la unió de Catalunya amb Espanya. Vols, com jo, el millor, i per això no ets el meu enemic.

No estic enfrontat a tu; no et vull cap mal; em deixaria matar abans que fer-te cap mal; em deixaria empresonar abans que exercir la violència; deixaria que les teves idees triomfessin, abans que fer servir la violència per imposar les meves.

No ets el meu enemic. No sóc el teu enemic. No hi ha enemics. Hi ha persones, la veu de les quals ha de ser escoltada; i hem de decidir a través del diàleg i de la democràcia. 

La democràcia està per damunt de les lleis i dels absolutismes. Les lleis han de ser instruments al servei de la democràcia. Les lleis no inventen la democràcia, no dicten què és democràtic i què no ho és. La democràcia, com a concepte universal, dicta les lleis que l'han de defensar; les que són necessàries perquè totes les persones i totes les cultures tinguin els mateixos drets i siguin lliures; lliures per a decidir viure juntes o lliures per a separar-se; i tant una cosa com l'altra, sense violència ni imposicions.

No ets millor ni pitjor que jo per pensar com penses; no sóc millor ni pitjor que tu per pensar com penso. Les diferències les hem de resoldre mitjançant procediments democràtics, sense por a la llibertat.

No ets el meu enemic. No sóc el teu enemic. Podem parlar i pensar diferent. Podem compartir un àpat. Podem riure junts. Podem parlar diferents idiomes, o el mateix idioma. Podem compartir un vas de vi. Podem gaudir del Sol damunt del mar. Els nostres fills poden ser amics. Podem conviure sense que sigui necessari que tinguem les mateixes idees polítiques, sense que desitgem la mateixa configuració dels pobles de l'estat, sense que sigui necessari que sentim la mateixa pàtria, sense que ens agradin les mateixes coses.

No ets el meu enemic; tu ets més important que les meves idees; no defensaré mai les meves idees si percebo que et degraden o que et fereixen; allò que defenso ho defenso perquè crec que és bo per a tu i per mi. La llibertat dels pobles és bona per a tu i per a mi. Estar junts perquè volem estar junts és bo per a tu i per a mi. Separar-nos perquè un dels dos ho necessita, és bo per a tu i per a mi. Tot i que votaré que sí, et sóc sincer, si el dia que hi hagi una consulta, el meu poble decideix pertànyer a Espanya, et puc dir que, sense renunciar al seu caràcter plurinacional, em posaré a treballar per a fer-la més gran, per a canviar la seva dinàmica imperialista; i ho faré de ben a prop; i me l'estimaré com, tot i voler marxar, me l'estimo ara.