Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, April 24, 2014

Peus que fan girar el món. Metàfora d'un miratge. Feet that make that the world spins.





El miratge de pensar que coneixem moltes persones i grups socials de la humanitat, quan en realitat, el que coneixem és ben poc. Si cada dia coneguéssim algú diferent, a l'any coneixeríem 365 persones; en deu anys, 3650; en un segle 36500, que no són ni una quarta part de Terrassa, i al capdavall, una misèria, tenint en compte que al món n'hi ha 7000.000.000 d'éssers humans.
El miratge que ens fa creure que tot el que fem fa girar el món sencer, quan en realitat, si no hi fóssim, continuaria girant si fa no fa igual. El repte és il·luminar el nostre petit espai, perquè algú altre, quan no hi siguem, continuï il·luminant.
La pel·lícula expressa el viatge, els sons que l'envolten, i que si no ens hi fixem ens passen desapercebuts, però que brollen de vides i de sentiments. De rerefons, també, les músiques i, a l'últim, el Sol, amb l'ombra indefinida de la pròpia identitat, que no arribem mai a comprendre del tot. A l'horitzó, la riba d'una platja lliure, a on la nuesa vital es fon amb l'essència d'un mateix.
El meu primer curtmetratge, rodat amb monochrome i contrast alt, tecnologia NIKON.

What is this short film? 
The illusion of thinking that we know a lot of people and social groups of mankind, when in fact , the number of persons we really know is very limited. If you met someone different every day of your life, then you would met 365 persons in a year. In ten years, 3650 persons. In a century, 36500 persons. They are not even a quarter of a town like Terrassa, and ultimately, a pittance, considering that there are 7000,000,000 human beings in the world. We almost don't know anybody.
The illusion that move us to believe that everything we make makes the world spins, when in fact, if we dissapear, the world will continue turning more or less equal . The true challenge is to illuminate our little space, and achieve that someone else continue illuminating this space when we have dissapeared .
This short film expresses the journey, the sounds around us. If we don't look us, everything around us passes unnoticed. Those things flow from life and feelings. As background, the music, and at last, the Sun, the shadow of our indefinite identity which we never fully understand. On the horizon, the shore of an open beach, where nude life merges with the essence of oneself.
My first short film, shot with high contrast and monochrome, and with NIKON technology .


Helenicglauc Productions 
Free and Nonprofit Enterprise (HPFNE)
Without Money As Intermediary(WMAI)

@allrightsreserved

Llicència Creative Commons

Monday, April 21, 2014

Euskadi en blanc i negre. Euskadi in black and white. (I)


A Euskadi, el color verd és tan intens, i tan divers, que sovint no veiem altres aspectes de la bellesa, com la textura, les formes, el paisatge, l'elegància dels elements, l'amplitud, la perfecció dels petits detalls naturals o urbanístics.
Al llarg dels propers dies, aniré publicant unes sèries de fotografies en blanc i negre (monocrom de contrast alt) que he pres aquests últims dies a Euskadi. 
Aquesta vegada les imatges mostren el paisatge d'Altamira (Errenteria) i del Bide Gorri que uneix Errenteria i Oiartzun.

In Euskadi, Green colour is so deep, and so diverse, that many times we don't see other aspects of beauty like texture, shapes, scenary, elegance of elements, wideness, perfection of little natural or urbanistic details...
In the next days, I will post some series of black and white pictures (high contrast monochrome) I have taken in the last days in Euskadi.

This time images show the landscape of Altamira (Errenteria) and of the Bide Gorri between Errenteria and Oiartzun.













Friday, April 18, 2014

Sobre escriure.



Heus aquí uns consells sobre el procés creatiu que em dedico a mi mateix després d'anys de passar-m'ho bé amb una de les meves millors amants, que es diu escriptura. Només serveixen per a mi i confio no aixecar odis, com en altres ocasions, ja que són només idees que aplicades a mi em funcionen. Les faig públiques per si a algú, alguna, li pot ajudar.

1.-No expliquis a ningú sobre què estàs escrivint, ni tan sols els diguis que estàs escrivint.

2.- Escolta, però no facis cas dels consells de l'altre gent que escriu; de tu, i del teu procés d'escriptura, en desconeixen la major part.

3.-Fes cas prioritàriament de la cervesa, del priorat, de la pell, de les flaires, dels sons i dels paisatges.

4.-Escriu en solitud, o almenys amb tanta solitud com puguis.

5.-Escriu per a tu, escriu-te a tu, i només pensant en tu.

6.-No et creguis mai la carrinclonada que diu que per a crear has de ser escoltat, llegit, rebut... La finalitat del teu procés creatiu ets tu; tu ets l'espectador o el lector a qui has de satisfer. Si et satisfàs a tu, tens alguna remota possibilitat de satisfer algú més. Si no satisfàs ningú més a banda de tu, en tens prou amb el teu judici. Tu ets l'únic jutge. Escolta les sensacions produïdes als altres, però t'adverteixo que la majoria de vegades et serviran per confirmar que quan escrius per a tu et surt més bé que quan escrius per agradar els altres.

7.-El premi o recompensa del teu procés creatiu és la teva obra. No és pas la recompensa econòmica o emotiva que et donaran pel que has escrit o creat, no és ni tan sols la publicació o la difusió, i encara menys la fama o els diners. El premi absolut i insuperable és l'escrit que has aconseguit. Si ho entens així, ets escriptor, encara que la teva obra no surti d'un calaix i encara que no et paguin ni un euro.

8.-Tot el que et dirà la gent sobre el que has escrit acostuma a ser fals; quan et parlin, et parlaran més d'ells i de les seves sensacions que no pas de la teva obra. A tu, no et serveixen de res les seves sensacions, perquè són les teves les que determinen el valor de la teva obra i les úniques que per a tu han de tenir sentit. El fet que siguin les teves sensacions les úniques que comptin per a tu, és l'únic que pot obrir les portes a que, a algú, les sensacions que li generen la teva obra li puguin agradar. Si tu no ets el primer i únic destí de la teva obra, no pagarà la pena que ho sigui després ningú més.

9.-No tothom és igual, però la principal preocupació del 95% de la gent que escriu és la manera com allò que crea l'encimbellarà a “ell o a ella” mateixos. La majoria de la gent escriuen per aconseguir el que l'argot social anomena “arribar a algun lloc”, ni que aquest lloc sigui un “aplaudiment” de compromís, una publicació que engreixi l'esnobisme, una disfressa més o menys pseudointel·lectual, o la pura i contundent enveja provocada damunt dels altres, fenòmen que molts identifiquen amb el propi èxit.

10.-No escriguis per a ser popular o famós, sinó perquè allò que escrius t'arriba, et defineix, t'agrada... perquè en definitiva es converteix en un credo per a tu.

11.-L'èxit d'una obra és que surti com tu vols, o fins i tot que superi les teves expectatives i les teves pròpies capacitats; independentment que la publiquis o no, que agradi a altres o no. Un signe d'èxit és sentir que allò que has escrit és excessivament bo per haver estat escrit per tu, adonar-te que has desenvolupat unes capacitats que no tens, o que en tot cas no preveies que tenies.

12.-Tingues en ment que avui dia és més fàcil escriure bé, perquè a causa de la crisi i de les dificultats econòmiques és gairebé impossible caure a la temptació d'escriure per diners o per fama.

13.-Quan escriguis no tinguis pressa. Si tens pressa, deixa d'escriure i viu.

14.-Aquests consells només serveixen per a mi. Les persones som totes diferents i cadascú ha de ser capaç d'escriure les idees que ell o ella sent que li van bé i que l'ajuden.

15.-Quan et disposis a escriure una història, sigui relat o novel·la, has d'haver descobert la frase breu que poria substituir l'obra sencera. Fins que no la trobis, no val la pena que comencis a escriure.

16.-Escriu sencera la història abans de començar a escriure-la, i apassiona't amb ella. I si no t'apassiones, no la comencis a escriure i oblida't d'ella.


17.-Que l'escriptura no es converteixi en el mitjà a través del qual guanyes diners per a sobreviure; perquè llavors, la raó per la qual escrius deiarà de ser l'escriptura en si mateixa, la història, la necessitat de crear... La pressió que exercirà damunt del procés l'exigència de guanyar diners per a sobreviure malmetrà completament la teva obra i el seu sentit. Cal que l'escriptura sigui el resultat d'un exercici absolut de llibertat i de creació; a les antípodes de l'utilitarisme o de l'interès.
,
,

Wednesday, April 16, 2014

Escull el teu verd


Escull el teu verd,
perquè la vida bull de tantes formes com universos puguin ser.
Fins hi ha qui diu que tot allò que és possible
habita algun lloc en algun espai dels infinits que hi ha.
Escull el teu verd
a l'indret a on l'aigua és un déu salvatge,
que de tan discret es fa el despistat.
Enmig de les formes de l'atzar que balla,
les ruletes giren ordenant les branes,
les cordes, els fats.
El verd es fa foc,
maragda salvatge,
llum creuant les teles que la Terra ha alçat
del fang, de la llum, de la eternitat.

Escull el teu verd.










.
.
.
.
Imatges del Bide Gorri que uneix Oiartzun amb Errenteria
O sigui  AQUÍ
.
.
.
.
.

Tuesday, April 15, 2014

Imatges d'Errenteria


Un Baserri dalt d'un turó ha quedat envoltat de blocs de pisos de colors, i arreu, el verd, encès, gemat, enlluernant. 
Una llibreria ven nines de comunió; amb vestits blancs, tots iguals, carrinclons, tradicionals. 
L'antiga muntanya salvatge no ha estat esborrada del tot i alça les branques dels pollancres, dels olms, dels roures... damunt les herbes immenses que creixen a grans velocitats. Les hortènsies agafen grandàries descomunals. 
Olor de pluja i de bassal. Humitat. Blocs de pisos blancs com llençols i façanes llises sense abillaments arquitectònics ni romanços. Contra el blanc, el color càlid i llampant de la roba estesa; per damunt, un blau profund, sense matisos. 
A les perfumeries, bateries de vidres de colors i aroma de química i flors. 
Un home amb una boina i un bastó entre les façanes del casc antic; les parets pintades amb grafits rebecs; orfebreria urbanística d'un passat que no s'esborra al costat dels somnis del futur, tot pensat des del present, que és l'únic que hi ha. 
Quan el dia és clar, els colors s'enfilen i esclaten pertot.







.
.
.
Anterior post d'Errenteria
.
.
.

Sunday, April 13, 2014

El cor del calçot està fet de lentitud i de Sol, de lentitud i de fang.



Aquelarre de colors sota del Sol. Al fum, formes de pedra color de terra i cendra, amb efluvis de llum fosforescent. Boira encesa, que dins l'instant esdevé roca, muntanya eterna.
Espetecs a la llenya. Confirmació d'aquella voluntat inicial de l'energia, que vol ser i créixer, i progressar i crear... fins a convertir-se en la consciència d'un infant, que descobreix que ell existeix i que tot és bell.

Als camps, amb els arbres que regalen cirera, ametlla o oliva, la placidesa de l'existència viu al marge de les imaginacions pedants i complexes dels monos que en aquests segles dominen la Terra. La bellesa, com cada any, estén pels sembrats, pels boscos, per les terres, el seu vestit, fet de nuesa; i ho fa malgrat els qui no creuen que existeixi aquest vestit i en conseqüència no el veuen.

El terreny alça teixits d'un verd gemat, fets d'hores de Sol, d'aigua i fang. I ho fa a poc a poc, encara que a Suïssa els rellotges facin sonar l'alarma a les dotze, i encara que hi hagi qui lliuri la vida per aconseguir un món més veloç. El calçot regala el seu cor en un instant, ni que hagi crescut enmig del silenci i de la lentitud de les estacions. El cor del calçot, l'essència (els anglesos en dirien "core"), estan fets de lentitud i de Sol, de lentitud i de fang; el fang que els infants saben que és una joguina i un germà. 

Els qui fa poc que s'han adonat que "són"... encara no han estat enganyats; i saben que el fang, l'aigua, el Sol, la pluja... són germans amb qui jugar i llibres a on aprendre.

Les parets del poble naveguen damunt del cel blau. Els cementiris del poble són el consol dels vius sota el mateix cel a on els que ja no hi són hi enganxaven esperances, incerteses, curiositat...

Tot d'un plegat, un rusc d'abelles a la porta d'una casa es converteix en la sessió de dos quarts de vuit, i el veïnat gaudeix amb l'espectacle real d'uns homes vestits amb les casulles blanques de sacerdots de la mel, alliberant una llar de la invasió dels petits germans, que no hi entenen sobre propietats privades. Els pobles es fan germans amb aquests instants de bromes i de curiositat, mentre el Sol que mor acarbassa les façanes, les vinyes, la terra roja... i tot reposa en el silenci.

Munts de llenya vermella esperen convertir-se de nou en l'origen de l'univers per a fer reviure la polpa dolça del calçot, que es farà carn humana, que es farà bellesa i instant. 
















.
.
.
.
Imatges de Montbrió de la Marca
.
.
.
,


Friday, April 11, 2014

Necessito més anys, i me'n queden pocs. Necessito més temps per a poder aprendre més coses...



De vegades penso que necessitaria viure més anys; en tinc quaranta-cinc i estic aprenent a escriure poesia en anglès; m'il·lusiona molt, em fa sentir coses, i el que em surt m'agrada, i agrada a gent que parla anglès, i penso que és meravellós, i penso que és poc el que em queda de vida per a poder deslligar tota la poesia en anglès que sento que pot sortir de mi. No parlo de qualitat, ni molt menys, sinó de passió, de sentiment, de la verdor dels boscos, de la flaire de la sal arran del mar. 
I necessitaria més anys i més vides per a millorar l'anglès, i per aprendre a posar millor els dits quan faig els acords amb la guitarra, i per a ordenar tot el que tinc escrit i publicar-ho, com he fet amb el llibre sobre la nuesa, o amb el vent del bosc, o amb el llibre sobre educació
I voldria treballar de professor més del temps que em queda de vida. Voldria conèixer més persones a la meva tasca docent, i fer l'intent, utòpic i esbojarrat, de convèncer-los de l'aprenentatge més essencial: estar viu és meravellós, un privilegi, un regal, un goig... i aquest és el sentit de tot: vivim per a gaudir, per a fer gaudir. 
Voldria tenir un cos i un cervell que no es deterioressin amb els anys, i poder aprendre més i més, amb la mateixa facilitat amb què els infants aprenen les coses.
M'esgarrifa la gent que no té cor, ni capacitat de diàleg, ni respecte per les diferències, ni, sobretot... respecte per la llibertat. Voldria viure prou temps per a escriure mots que poguessin convèncer aquesta gent que el més bonic no val diners, que el que no sent una pàtria no la sent, i que el que sent una pàtria diferent la sent, i ja està. I que el que vol marxar té dret a fer-ho, i que només és nostre de debò aquell qui s'apropa perquè vol. I que si se'n va, cal deixar-lo marxar. I que si és nostre, tornarà. I que sinó torna, és perquè mai no ha estat nostre, i perquè mai no ho ha de ser.
Voldria viure més anys que els pocs que em queden per a poder cantar sense amagar-me, per a predicar que la seriositat és un fracàs, i que la manera estirada de fer, plena de protocols i de culte a la imatge, que s'estila tant per la societat dels que van disfressats de corruptes, és una manera de fer que ens allunya de la humanitat, de la tendresa, de la llibertat, del gust de passar-ho bé. 
Voldria convèncer de la idea que les persones per naturalesa no estem fetes per a tenir autoritat, ni per a sofrir-la. La nostra evolució ens mena a construir una organització social a on hi hagi diferents tasques, trenades de manera que ningú estigui per sota ni per sobre, ni en sou, ni en esforços, ni en dignitat. 
Voldria viure més anys per a banyar-me despullat a tots els mars de la Terra, per a pujar tots els cims, per a perdre temps i temps sense fer res útil, i així poder pensar i crear en la direcció en què la meva existència decideixi. 
Necessito una vida a on no estigui tot fet, a on no hi hagi descansos eterns, ni joies infinites, ni la visió beatífica d'un ésser incomprensible. Doneu-me la nit i els estels, i els crepuscles de totes les albes i de totes les postes, i el misteri que mai s'esgota, per a estimar infinitament allò que intuïm i que no entenem ni coneixem. 
Voldria sempre la imperfecció per a tenir en tot moment un espai per a millorar i per a no oblidar-me de ser tolerant i despreocupat. Necessito el desordre per a sentir-me relaxat en un entorn que accepti el meu legítim i natural desordre. Voldria ser sempre un activista en contra de la idolatria de la "fama" i de l'utilitarisme, en contra de la falsa idea que predica que la professionalitat ve definida pels diners en comptes de la professió. Voldria convèncer els escriptors del goig d'escriure per gust i no per fama o per diners; i els que canten; i els que actuen; i els que es dediquen a qualsevol tasca. Voldria que estimessin la seva tasca i no allò tan fals i tan buit que des de petits ens han ensenyat que ho és tot, i que es diu èxit i triomf, i que massa vegades identifiquem amb riqueses materials i amb una popularitat despersonalitzada i falsejada.

Necessito més anys i me'n queden molt pocs... però us asseguro que ni que demà em morís, ja m'estaria bé. Ha estat genial. Continua estant genial. No sé qui ha muntat tot això, però ni que alguna vegada hagi un servidor donat cop de punys contra una paret de ràbia i dolor, ni que m'hagi topat amb persones que no han experimentat el do de ser felices sempre, ni que hi hagi hagut moments d'ombra... la vida és, i ha estat, una mena de flor insòlita, tan bella que em quedo sense respiració. I aquesta flor pronuncia com si fos un vers, com si fos una cançó d'amor, el nom de cadascuna de les persones; de totes i cadascuna de les persones...
.
.
.