La tardor és una simfonia d'alegria. La mort de les fulles no és la mort dels arbres. I abans de morir les fulles es vesteixen de gala, igual com ho fan els últims raigs de Sol, o les persones. I igual com passa amb les fulles, la mort de les quals no significa la mort de la planta, el mateix passa amb les persones. Perquè tot s'acaba, però tot recomença. La tardor és el forn de la primavera i de l'estiu. Quan l'onada se'n va, ho fa per a poder tornar amb més força. La mort no fa por quan a l'altra banda hi tens tanta gent estimada, i quan evidencies que la causa de la mort és la vida.
Textura d'aglà a
l'alzina. Fullà porràcia. Trepitjada flonja que fa olor de fang.
Brins d'aigua a les fulles. Ara i adés, catifes de molsa gemada.
Codina roja amb arrugues mil·lenàries. Pedra immensa de pedres.
Temps materialitzat. Escenari de teatre de fades quan el sol travessa
els caps dels arbres. Troncs recaragolats amb verdet taboll. Un
senglar de cap immens i cos àgil i estilitzat que ens mira i fuig,
prenent-se el temps que li cal per a copsar la informació que
necessita i no cometre errades. La ràbia que em cou per haver de
lluitar contra els ullals d'un altre hereu de la vida. La bellesa del
pèl amorós de la bèstia, vestida per la natura, i dotada del
múscul convenient per a grimpar pels pendents coberts de fulles
d'alzina a la velocitat de les fures divines. El palau del bosc és
un saló de gala de la vida, i no n'hi ha dos d'iguals. El silenci
que impera exhibeix amb discreció una noblesa implícita, a on tot
és tan sublim, com la mort i com la vida.
Prenc la guitarra i
s'escampa un acord que reverbera dins d'un clot del bosc. Cantar no
és una activitat que hom es decideixi a realitzar per alegrar la
vida dels altres. És un trànsit. És un ritus de comunicació amb
allò que no sabem descriure. És un conjur que aconsegueix fusionar
en un únic instant de temps, tots els instants de temps del passat i
del futur; i en un únic punt de l'espai, tots els punts de l'espai
de l'univers sencer; i en una única ment que expressa, els racons
edènics de totes les ments que han viscut, que viuen, i que viuran
instants de vida intensa.
Cantar no és un
rierol; cantar és un oceà que mai no mostra del tot el fons, que no
es coneix mai del tot, que no revela mai tot el misteri que amaga. El tot del fet de cantar no es mostra en allò que s'escolta, per això
sovint hi ha una diferència profunda entre qui expressa i qui copsa,
i per això l'acció de cantar és una pregària íntima i
intransferible, que no necessita públic, però que es pot amplificar
si un company connecta amb la cadència de les ones de l'oceà, o amb
l'explosió de l'escuma, o amb els granellons que el Sol deslliga en
impactar damunt del pulmó de la superfície que s'infla i que
davalla.
Potser per tot això
l'auditori del bosc és el millor, o la muntanya, o una vall perduda
a on el silenci és tan intens que t'escoltes els sons del cap. Lluny
queden els qui confonen la cançó amb un vestit de gala, o amb un
partit de boxa, o amb una timba de pòquer. La cançó és un poema
que recitem als nostres fills, i que assevera que la vida val la pena
de ser viscuda, es tingui el que es tingui; ni que s'avanci, a cops,
a les palpentes, per la foscor d'un bosc a la nit. Sempre acabem
trobant el camí, i si no el trobem el construïm amb les nostres
passes. La cançó pot ser l'herència d'un record dolç que els
nostres petits evocaran quan nosaltres ja no hi siguem; i ells
cantaran les mateixes cançons, i de noves, als seus fills. I
nosaltres, d'alguna manera, viurem en ells, i ens mourem il·lusionats
entre les notes de les seves veus dolces, entre els arbres del bosc i
les codines roges del massís.
Vas al bosc i xerres
de la baralla que has tingut amb la companya de feina; t'esplaies bé,
perquè ella no és davant teu, i tu no ets al bosc, perquè la teva
ment no hi és. T'enduus al bosc allò del qual volies fugir, i et
poses nerviosa pensant en la baralla. El teu neguit no descansa, i tu
no ets a on voldries ser, ets enmig de la baralla amb la teva amiga.
Te'n vas al bosc, i
et passes l'estona angoixada, explicant als teus amics com n'estàs
de malament amb la teva companya de pis, que té un concepte de
l'ordre diferent al teu, i que per tant és un desastre, perquè el
teu sistema de l'ordre i el lloc que ocupa l'absència de pols a les
teves prioritats vitals és el correcte. I tu no ets al bosc, ets a
on està el teu pensament: al pis, amb la teva companya, a la qual no
suportes; i el bosc no hi és, perquè te'n dus al bosc allò del
qual volies fugir.
El gruix de la
població no és gairebé mai enlloc. Quan es desplaça de la feina a
casa, per exemple, no és al carrer, perquè el pensament el té en
algun altre lloc. No veu la gent, ni les flors dels balcons, ni els
raig de sol; no és enlloc. La vida passa, per al gruix de la
població, sense que estiguin enlloc. Són a on és el seu cap, que
tria estar allà a on hi ha una alerta més gran, allà a on el
neguit voldria solucionar-ho tot de cop, acomplint amb els tòpics i
prioritats que gairebé mai no es posen en dubte, perquè s'han
adquirit a partir dels hàbits apresos, dels dogmes creguts, de les tradicions assumides sense discussió. Quan tot allò que sempre s'ha
cregut no es posa en dubte, la realitat sencera es veu només a
través del vidre de les conviccions indiscutibles, i resulta
pràcticament impossible fugir de la tirania de la ment, que ens du
allà a on la ment vol estar, i que ens presenta el món i les
situacions de la manera com la nostra manca d'obertura decideix que
han de ser. I no som mai a on nosaltres triem ser.
Tot i així, de
bones intencions en tenim; tots cap a Mura.
Diumenge 11 d'octubre,
Mura és Lourdes, Mura és Benidorm, Mura és el Baricentro quan hi
ha rebaixes. Exhibició de bastonets d'aquests que jo anomeno
pijowalikings i que es veu que si els duus ja no camines, sinó que
practiques «Nordic Walking», tant se val que ho facis a Tortosa o a
Sant Carles de la Ràpita, si dus aquests bastons no camines, fas
«Nordic Walking», i costen el que costen, quan els pals secs del
bosc, llençats sobre l'humus, i fets per la natura, són gratuïts,
però no tenen els colors del Decathlon, que fan que més d'un i
d'una diguin que que bé que van aquests Nordic Walking per caminar!
I s'ho creuen, i no els duguis la contrària explicant-los que podrien
trobar pals secs al bosc, perquè no et sentiran, estan parlant de la
discussió que van tenir amb la seva companya de feina, i no són al
bosc.
Després paren a dinar a la taula de la zona de picnic de Mura,
al costat del riuet, a on hi trobes un cartellet que et diu «Passi
per recepció», i penses, caram, han anat al bosc (diuen ells i elles) i els han d'obrir
una fitxa. I mentre penses això, has d'anar esquivant les desenes de
cotxes que busquen aparcament sota d'un Sol de justícia, que són
els vehicles dels centenars de persones que han decidit d'anar al
bosc a Mura. Bé... a l'àrea de pícnic de Mura, que, després de
baixar del cotxe, implica una caminada d'uns dos-cents metres ben
bons, i la necessitat de fer la fitxa perquè et puguin donar una
bona taula a on poder dinar de gust. Mura és Benicàssim. Mura és
una simfonia de persones que no són allà i que s'enduen al bosc,
o a allò que ells entenen per bosc, la seva pròpia presó
quotidiana. . . . P.D. Tot i el que he dit, Mura és preciós, que no se m'enfadi la gent de Mura! . . .
Qualsevol estat
democràtic hauria de contemplar a la seva constitució la
possibilitat que qualsevol dels seus territoris es pogués
independitzar si una majoria de la població prou gran d'aquest
territori ho exigís.
Qualsevol estat
democràtic en tindria prou amb tractar de manera digna i respectuosa
(pel que fa als drets de les persones i dels pobles) tots els seus
territoris, per tal d'evitar que volguessin independitzar-se. No li
caldrien, ni tindrien sentit, lleis repressores o tiràniques que
blindessin la unió. Només hi ha una unió autèntica, quan qui està
unit pot decidir en un moment donat no estar-ho.
Algun dia, totes les
legislacions del món, acceptaran aquests postulats com a
irrenunciables i com a patrimoni dels drets de totes les persones.
Igual com ha arribat a acceptar-se que l'esclavatge és inacceptable
i que totes les persones hem de ser iguals en drets i oportunitats.
Que
estudiar i aprendre llengües minoritàries no pren espai a l'estudi
de les llengües majoritàries, sinó que més aviat incrementa la
capacitat de la ment per obrir-se a noves estructures lingüístiques,
i en conseqüència, facilita l'aprenentatge de noves llengües.
Que
estudiar i aprendre llengües minoritàries és un gest de respecte
vers les cultures i els pobles que les viuen, i en conseqüència un
gest de respecte profund i autèntic vers totes les llengües i
cultures del món.
Que
cal prendre com a absoluts únicament els drets i les necessitats de
cada poble; i no pas les lleis i les normes que un dia es decideixen,
i que caduquen, i que són imperfectes, i que contínuament s'han
d'adaptar i de sotmetre a allò que de debò és essencial, que són
les necessitats i els drets de cada poble, que coincideixen amb les
necessitats i els drets de les persones del poble.
Que
és la llei la que s'ha de sotmetre a la llibertat i a la justícia,
i no pas la llibertat i la justícia la que es defineix a partir de
les lleis. Que és de la llibertat i de la democràcia que han de
sortir les lleis, i no la llei la que s'inventi la llibertat i la
democràcia. Que si la llei s'hagués de complir per damunt de la
fidelitat a la llibertat i a la dignitat humana, les persones de
color encara serien esclaves, les dones no podrien votar, els
familiars dels delinqüents patirien les mateixes penes que el
culpable, i continuarien vigents una infinitud de miserables lleis
que un dia foren considerades «normals» i de compliment
prescriptiu.
Que
enganyar el poble és enganyar els fills, i els fills dels fills, i
que és trair la memòria dels avantpassats. Que els diners i els
privilegis no són l'esquer que ens ha de moure a treballar i a
crear. Que les persones tenen la llavor de la bondat al cor, i que
només els instints ancestrals esperonats per la por, i la manca
d'una educació digna, les poden convertir en bèsties.
Que
tots els homes i dones han de tenir els mateixos drets i les mateixes
oportunitats, i que allò que principalment han de posseir ha de
dependre del seu esforç i del seu treball dins la societat, i no pas
d'herències immenses, ni de privilegis feudals, ni nobiliaris, ni
aristocràtics.
Que
tots els pobles tenen dret a la independència, i dret a proposar la
unió a d'altres pobles, i que aquest dret l'han de poder decidir els
seus ciutadans mitjançant procediments democràtics.
Que
totes aquestes veritats són evidents per si mateixes, i que provenen
de la infinita dignitat de cada persona humana, de l'immens poder de
la seva ment, i de la necessitat que tots tenim d'estimar i de ser
estimats.
