La llar no és un espai físic determinat, és el lloc a on la família està unida, sigui quin sigui aquest lloc. Els moments en què tot penja d'un fil, en què es percep amb claredat que s'ha caminat a frec d'un precipici sense haver-hi caigut, ajuden a prioritzar les qüestions de la vida, i tot seguit una mena de tranquil·litat estranya, fruit d'una substància sedant generada pel propi cos, ens relaxa i ens mig adorm. Quan el pitjor ha estat a punt de succeir, un s'adona que la pròpia mort és una anècdota sense excessiva importància, i perdre-li el respecte a la mort atorga molta llibertat. La finalitat de la parella (ho dic de cor tot i que només és una opinió) és la família; a partir d'aquí, els capricis són secundaris, i el benestar de la família es converteix en la màxima realització personal. La família, arriba un dia que, per llei natural, d'una manera o una altra, es dispersa, la vida és un canvi constant; però la llar continua existint allà a on continua viu l'amor i la proximitat entre les persones de la família, sempre amb llibertat i independència.
La sensació de descobrir la llar en una sala d'hospital, un dia de Nadal, és molt gratificant; malgrat el sofriment que ha conduït a la situació concreta. Quan es percep que un lloc així pot convertir-se en una llar, en un banquet nadalenc, en un espai de festa... la confiança i l'esperança en la vida creix de valent.
File:Flickr - DVIDSHUB - PRT donates clothing, blankets to Khowst orphanage (Image 2 of 5).jpg (From wikipedia)
Volem
viure! Ens movem per viure! Mirem per viure! Lluitem per viure!
Tant
se val d’on venim, la llengua que ens regala el fat, les faccions
del rostre que la sort ens ha dibuixat. Plorem de por i de frustració
quan se’ns barren els somnis i quan no es reconeix la nostra llum.
Som humans i necessitem respirar i somriure.
Volem
viure! Ajuda’ns a viure!
No
em vulguis perfecte, tu no ho ets ni ho seràs mai; i si un dia ho
ets, quantes esperances hauràs enterrat per aconseguir-ho. No visquis
per esculpir-me, el temps és breu i se t’acabarà abans no hagis
assaborit el ritme dolç de la tolerància. S’acaben els anys i no
podem arribar al final descobrint que no hem deixar de retreure-ho tot a tothom, especialment als qui tenim més a prop.
Existim per agafar alè, per agrair la flaire de la mar i de l'herba. El
temps és massa breu per a no estimar-nos; el temps és massa preciós
per a no estimar-nos.
Pensa
bé què o qui et preocupa; el teu cos farà pudor; una pudor
insuportable. Per això el tancaran en una caixa de fusta hermètica
i l’enterraran rere quatre parets desagraïdes; ben aviat, ningú
no et recordarà; i una mica després, ningú no recordarà tampoc
els únics que t’haurien pogut recordar.
Ben poca cosa ets fora
d’allò que vius ara; per tant, pensa bé què vius, què fas i què sents... perquè tot sembla indicar que això, ara per ara, és tot; i, per tant,
allò que pots de debò tenir ara, és això que ara sents, això que ara vius, i, sobretot, això que ara estimes. Pensa bé què et preocupa... l'opinió dels qui
com tu ben aviat seran oblidats? Estarruf de pols que el vent
aixecarà qualsevol tardor... Pensa bé què t’angoixa... la
neurosi dels qui adoren la perfecció o la imatge i que s’atorguen
el dret a decidir per tu les teves prioritats vitals? Pensa bé si
convé anguniar-se.
Mira el bosc i el turó gemat, i el guspireig de
la rosada a l’alba. I el Sol damunt del mar solitari al migdia.
Mira tot això i digues als del protocol i els ítems, que res no
substituirà els valors de les persones ni la bellesa de la unicitat del moment. La mecànica exacte del
sistema no superarà el valor de les persones i la necessitat que
tenim de la seva paraula i de la seva visió insubstituïble i
inimitable. Si les persones no salven la Vida, res no la pot salvar;
res no pot substituir el valor i la mirada de les persones.
Del
que dirà la gent per allò que no tens? Del que et farà la gent per
allò que ha fet el teu fill o el nebot del teu cosí? Del que
pensarà la societat si et pentines amb la clenxa al mig?
Por?
Més aviat te n’has de riure.
No
és veritat que siguem esclaus d’allò que diem i amos dels nostres
silencis; en realitat, som esclaus de la importància que donem a
allò que els altres pensin sobre el que diem, o sobre el que hem
dit, o sobre les nostres opinions, o sobre els nostres escrits. No és
cert que siguem esclaus del passat; som només esclaus del valor que
donem a l’opinió dels altres sobre el que alguna vegada hem pensat
o dit o escrit. La necessitat que tinguem d’aprovació social o
d’encimbellament o d’afalac o d’aprovació determina una part
important de la nostra llibertat o del nostre esclavatge. Perdre la
por a la reacció social davant la nostra identitat és l’actitud
necessària per assolir la nostra independència identitària, i
representa un dels fonaments de la nostra pau interior.
«Tothom
s’ha enfadat amb tu pel que has dit!» Tothom? Tothom qui? Has
parlat amb tothom? Coneixes tothom?»
«Tothom
ho fa; no passa res!» Tothom? Tothom qui? Has parlat amb tothom?
Coneixes tothom? Em coneixes a mi? Has de fer-ho perquè ho fa
tothom? Ho fa bo el fet que ho faci tothom?
«Si
escrius això, ningú ho entendrà, no agradarà a ningú» Ningú?
Ningú, qui? Has parlat amb tothom? Saps com sent tothom? Tothom té
els mateixos gustos? Tothom té el teu funcionament mental? Cal que
agradi, per a ser escrit?
«Ho
fas tot malament!» Tot? Tot, què? Saps tot el que faig? Coneixes
totes les meves accions? Tota la meva feina?
Quan els dragons del
món posin, una vegada i una altra, l’absolut en els judicis i les
normes; alça la mirada vers la muntanya i repassa el verd, i el
blau, i la puresa del vent, i el poder infinit d’un somriure. Quan
el poder reclami la seva entronització com un fet evident, i quan a
més tothom ho accepti, recorda els temps del vi i dels sons, de la
llar de foc i de Cole Porter; i els teus, la mar i la sorra; i els
Esquirols i els òbits; els ulls de cel i l’absència de lleis
perquè l’amor les fa inútils; i l’absoluta evidència de la
buidor de l’autoritat com a concepte absolut o inqüestionable. Recorda-ho bé, perquè maldaran per desdir-te’n; els altres i fins
i tot el fat, i l’atzar estrany del món competidor. Recorda que
l’absolut és l’humor del pallasso, i no el renec del vigilant;
el ball del dansaire i no el pas de l’oca del poder militar;
l’abraçada de l’amic que perdona, i no el gest sec i enèrgic
del botxí que executa; l’absolut és allò que saps que et diu de
bo de bo el que és amor i el que no ho és, allò que fa que viure
pagui la pena ni que tot s’acabi amb la mort. Al qui posseeix
l’autoritat, ves-li fent que sí amb el cap, potser ho necessita; però no
mana el poder, perquè és buit, mana el somriure sense el qual ni el
qui ostenta el poder no hauria arribat a existir; mana la llibertat, raó per la qual tenim la fugida assegurada ni que sigui amb la mort
i l’adéu; mana l’acudit i la cançó, el poema que fa néixer de
nou cada dia, com si ahir mai no hagués estat i fóssim nadons i
tot fos possible. No oblidis a on és l’absolut, perquè no
reposaran fins que te’n desdiguis; saben que si no te’n desdius, han perdut el poder sobre tu.
Il·lumina la foscor
dels temps amb la teva convicció, i camina per la vall de les ombres
sabent que les ombres no tenen poder i que no són l’absolut. Quan
t’arrosseguis pel túnel fosc que t’impedeix el sol; tingues clar
que mana el Sol, que tu l’has vist i has cregut en ell, i que el
tens a dins. El túnel passarà, però el Sol continuarà allà a
fora, i també a dins teu, milers i milers d’anys.
Regala als petits
que tens a prop l’esperança en la vida, la confiança en les
persones, i el secret de l’esforç que s’aplica per passió i no
pas per por; parla’ls convençut que parles amb algú més proper a
la veritat que no pas tu, perquè encara es recorden d’on és
l’absolut, perquè encara no els han desdit del tot. Sigues la
roca que els confirmi la fortalesa indestructible del bé. No els
posseeixis ni un bri, que marxin aviat i t’oblidin; que els quedi
allò que han après sense adonar-se’n, la fe en l’existència,
l’absurditat dels càstigs com a eina educativa, i l’absoluta
omnipotència i incondicionalitat de l’amor.
Em fa por la bèstia humana, racional i intel·ligent; em fa por. És un problema meu, ho sé. Però em fa por. Quan es mor una persona, es mor una persona; algú que un dia va ser una filla estimada amb bogeria; algú que en algun moment, potser, va ser una mare, una germana, una amiga, una dona. Em fan potser més por els ollals, les rialles de hiena, el judici per inèrcia, perquè sí, perquè està tot clar... que els robatoris i l'horror de la corrupció. No em serveix de consol pensar que qui es mor m'hauria matat si per diners fos; si això fos cert, que no ho sé, encara més pena sentiria, i encara més por tinc d'aquesta bèstia que sent que ho sap tot de tothom, i que es veu en cor d'esclafar fins els morts.
Si hi hagués una illa deserta per començar de nou, potser me n'hi aniria. L'avidesa de diners abassega qui els té i a qui no els té, i odia qui els té, i qui els roba, i qui no els roba perquè no pot... I d'aquests n'hi ha molts. Els corruptes són la conseqüència del vot de tots els corruptes que no ho poden ser perquè no en tenen ocasió, però sí que tenen ocasió d'escopir una persona morta. La vida és un buf i n'hi ha que han escollit ser jutges i botxins, que valents! Jo sento dolor per la mort de tothom, fins per aquells que pensen tan diferent a mi que caic d'esquena, i fins per aquells que al meu parer ho han fet tan malament que no tinc altre remei que ofegar les flames de l'odi que em surt amb un bri d'antropologia objectiva i d'independència moral. El mal dels altres no em mourà a jutjar ni a sentenciar ni a alegrar-me de la mort de ningú, ni a enriure-me'n de cap persona, ni de la seva fi, ni de la seva maldat, ni de les seves misèries... al contrari, em mourà més a la compassió.
Contempleu la por de fit a fit, i trieu si us hi abraceu o si l'engegueu; en català, engegar pot voler dir enviar a fer punyetes, expulsar... Sé que costa esvair la por quan mirem al nostre voltant i descobrim bèsties. Fa respecte, fins i tot, escriure això últim que he escrit; l'última vegada, sols per expressar que sovint veig monos, un dels monos em va menysprear; sol passar, no passa res; la llibertat d'expressió té un preu, però val la pena. No hi ha cap preu massa alt si el que comprem és la llibertat d'opinar. I jo no puc evitar témer els instints d'espècie d'aquesta mena de mico a on m'he descobert viu. Un dia, de nen, em vaig adonar que m'havia tocat existir essent un individu de l'espècie dels micos sense pèl que no saben que són micos, que es pensen que són el centre de l'univers i la raó per la qual tot existeix. Què he fet jo per a ser un simi d'aquests? Crec que res. Tampoc no ha fet res el peix que dóna voltes dins d'una peixera petita, que menja cada dia una fulla d'insectes i algues assecades, i que un dia es mor i apareix flotant dins la mateixa peixera a on ha passat la vida sencera. Què ha fet la vaca per a ser vaca? El cas és que em miro els dits de les mans, els pèls de la part superior dels dits, les ungles, i tot plegat em confirma que pertanyo a una espècie de simis; així, de cop, me n'adono, i em meravello de ser; però, alhora, em sé finit, ignorant, i ple de pulsions que em menen a seguir les línies de l'espècie que s'organitza en societats; aquí és on he aconseguit en bona part alliberar-me. Dic en bona part, perquè del tot és impossible, almenys per a mi. Em fan molta ràbia alguns aspectes de la manera de ser d'aquest simi; els entenc profundament analitzant-me a mi mateix. Dins meu tinc gairebé tota la riquesa genètica i instintiva de la resta d'individus; observant-me com si estigués fora de mi mateix ho aprenc gairebé tot. I aprenent-ho gairebé tot de les pulsions, dels instints, de la influència de la serotonina, de la dopamina, de la norepinefrina, de l'adrenalina, de l'oxitocina... aconsegueixo de vegades no seguir la força de la selecció natural i convertir-me en un individu independent a la marxa de l'espècie; només molt de tant en tant, per a vèncer la por, per a gaudir de la bellesa, per a treballar per un futur objectivament millor per a tots, lliure de les falses creences, que no són altra cosa que la conseqüència cultural de l'actuació d'un feix de pulsions i d'un grapat de químiques. Aquest cos de mico a on m'he trobat em fa molta ràbia moltes vegades. També és veritat que sovint et trobes individus plens d'una bondat natural que m'omple d'esperança. Sé que molts monos, fins i tot monos que escriuen llibres d'autoajuda, monos amb títols, monos plens d'un ego guanyat amb el propi esforç... neguen la bondat natural amb la qual arribem i que Rosseau va saber descobrir. L'ego té això: fa assumir les asseveracions en funció de l'esforç aplicat, en comptes de la seva harmonia amb la realitat. L'ego té això, es rebolca en la mitomania d'autors "micos" sobrevalorats, de cognoms sonors, que el que sí que tenien és molta intel·ligència i imaginació; però la realitat es mostra a qui vol més que a qui pot. He vist centenars d'infants arribar a l'univers no sé d'on, i a tots els he vist plens de bondat; una bondat que massa vegades es va apagant, o amagant, o espantant... tant aviat com la fúria dels instints engega tota la seva artilleria per a poder competir dins la societat dels monos, per a no morir. I per a no morir, es mata; i per a no morir, es realitzen totes les bestieses pròpies de les bèsties que no saben que ho són. Ai! Si morir no ens fes por! I si el que ens fes por fos seguir l'instint d'espècie i renunciar a ser nosaltres! "Ets una cèl·lula cancerígena que actua sense obeir els codis socials i que per tant actua contra el tot que és l'espècie" em diuen! L'individu, cadascun, és una finalitat per l'individu; i no la societat o l'espècie, que no somnien, ni estimen, ni senten, com no senten els eixams d'abelles, com no senten els formiguers com un tot. Crec en el cor de les formigues més que en la mecànica bestial del formiguer. Crec en l'amor de cada abella, més que en l'honor i les lleis de l'eixam adorador d'una reina que no sap ni caminar. I si l'eixam ha de morir perquè visqui l'amor de cada abella, que mori l'eixam, i que esdevingui l'instant d'amor, que ni que es mori, haurà viscut de debò. La vida és un instant en el temps de l'univers. Em fa por l'eixam que amb la seva fúria vota aquell qui deportarà tres milions de persones perquè no han nascut al país. Em fa por el formiguer que només tem l'horror que afecta al propi formiguer. Però aquesta por l'esvaeixo, l'engego a dida; la por al meu propi formiguer, insensible, absurd en les seves lleis i els seus càstigs, mediocre en la seva educació fonamentada en la por al càstig i a les males qualificacions. Adorem l'avaluació com si fos el tot, i menystenim l'aprenentatge de cada hora, de cada dia; el constructivisme i la significació creativa d'allò que podem ensenyar a estimar, la passió per crear i per viure eternament ni que sigui només dins del breu interval d'un instant. Em fa por el meu formiguer, i m'allunyo de les seves directrius; me'l miro des de fora, bo i treballar-hi amb tota la passió des de dins. I haig de mirar una vegada i una altra a cada formiga, a cada abella; perquè cada abella em reconcilia amb la raó de ser, encara que el formiguer, com un tot, intenti fer-me enrere. La finalitat de la vida no és l'eixam, ni que la vida ho digui; no és el formiguer, ni que l'univers ho exigeixi. La finalitat de tot és cada abella, que arriba bé i s'espatlla; és cada formiga, que arriba bé i s'espatlla. I a dins de cada mono, que sóc, que som, hi ha un tresor i una força més gran i més important que la resta de l'univers i les seves forces. Les normes, les lleis, la força, la violència, legal o no, no són més que la demostració que som bèsties, i mentre siguin necessàries l'ésser humà viurà empresonat.
Mentre
continuem veient culpables en comptes de persones amb dificultats, no
farem res, ni arribarem enlloc, ni actuarem amb justícia, ni ajudarem ningú a superar cap dificultat.
Mentre
siguem jutges, no serem professors.
Mentre
continuem enfadant-nos de debò, persistirem en la malaptesa de no
aconseguir res; ni petit ni gran.
Mentre
ens empassem com bens la gran ficció del lliure albir absolut de
tothom i en tot moment, continuarem sent intolerants i tirans.
Mentre
ens entestem a ser durs i inflexibles per tal de preparar els alumnes
per a una societat dura i inflexible, els estarem ensenyant a ser
durs i inflexibles, i estarem contribuint per tant a construir una
societat més dura inflexible.
Mentre
no entenguem que amb gests de comprensió i d'humanitat estem
ensenyant comprensió i humanitat, continuarem essent inhumans i
tancats.
Mentre
no acceptem que és tan important ajudar algú a no dependre de
ningú, com ajudar algú a saber confiar en les persones, no estarem
preparant bé els nostres alumnes.
Mentre
tinguem por de mostrar-nos humans, continuarem ensenyant que cal tenir
por de mostrar-se humà.
Mentre
visquem obsessionats, defensant el nostre petit regne de la plaça
guanyada, o de les hores assignades, en comptes de prioritzar les
necessitats educatives dels infants, continuarem amb la hipocresia
d’anomenar-nos educadors quan en realitat som oportunistes.
Mentre
visquem oblidant-nos que ens estem morint, i que el temps és massa
breu com per a especular, continuarem sense convertir cada dia en un
tresor, cada hora de classe en un privilegi, cada alenada en un
gaudi.
Mentre
competim en comptes de col·laborar, continuarem construint una
societat d’insectes competidors en comptes d’humans solidaris.
Mentre
continuem condemnant l’adolescència com si fos un vici o una
maledicció, en comptes d’aprofitar el poder de la seva energia, no
aconseguirem connectar amb els nostres alumnes ni el clima
de diàleg i confiança que cal perquè el procés educatiu tingui
èxit.
Mentre
continuem transmetent el verí dels tabús amb la doctrina del
tradicionalment correcte, continuarem contribuint a perpetuar la
societat dels tabús i dels prejudicis heretats de la ignorància
medieval.
Mentre
continuem separant obsessivament les assignatures com si els
projectes de la vida no agombolessin en una sola realitat les
matèries que nosaltres separem a l’aula, l’aprenentatge patirà
una disminució dramàtica i els diferents departaments en comptes de
sumar, restarem.
Mentre
treballem convençuts que ja hem arribat a algun lloc, en comptes de
fer-nos conscients que el nostre camí d’aprenentatge continua, no
podrem fer bé la nostra feina.
Mentre
no siguem capaços de comprendre l’angoixa dels pares i mares que viuen
encadenats a una feina precària, amb caps que sovint no respecten el
dret dels progenitors a demanar permisos per a les entrevistes amb els
tutors, i amb l’horror d’unes hipoteques abusives... no serem
capaços d’atendre els seus fills amb la delicadesa i el sentit de
justícia que qualsevol persona humana mereix només pel fet
d’existir; i no serem capaços de comprendre les dificultats dels
pares a l’hora de fer de pares.
Manifesto amb antelació i de manera notòria que sé a on les meves cendres s'escamparan; conec el lloc a on un petit bri de mi, mineral, inofensiu i net, es deixarà endur pel vent i es fondrà amb les arrels dels pins i amb l'aigua de la pluja. I això serà sense ànim d'anar contra cap fe; perquè els sentiments profunds del moment de l'adéu són prou greus com per a ser sincers i com per a buscar la pau i la reconciliació amb tothom. No vull cap funeral, ni referències a judicis i tortures per a redimir res, ni deformacions de déu, ni referències a mites sovint alçats per a justificar imposicions i persecucions. Sé a on vull i a on he demanat que un símbol de mi es converteixi en muntanya i en fang i en vida. Un símbol de mi, només, perquè jo seré sempre al costat dels que estimo profundament, i el meu jo continuarà sent d'una manera que no goso descriure perquè desconec, i no és honest afirmar allò que no se sap. La profunda ignorància de tant ens ha de moure a ser tolerants, i la pròpia petitesa ens ha d'empènyer a ser compassius. Els qui de debò m'importen saben a on les meves cendres s'escamparan.
Els dits pertanyen a les forces invisibles que ens imanten. Vivim enmig d'un gran teatre il·luminat per les muses; tenen cura de nosaltres, com si fóssim nadons, i amb les seves llums i el seu amor, desapareixen quan toca, i tornen quan cal.
La vida és plena de guerres, sovint invisibles; i cal guanyar-les totes. I a totes les guerres hi ha De Gaulles i Churchills. I sovint, quan les guerres són nostres, ens cal convertir-nos en De Gaulles i en Churchills, i arribar a comprendre que la vida ens ha estat preparant sense que ho sabéssim per a lluitar i guanyar a totes les nostres guerres.
*
La tardor és un part.
*
Necessito França
*
Plou. I cauran les fulles vermelles a la vorera. El cel, tot el dia, és gris. El fum fa olor de castanyes. Tinc ganes de plorar, però estic en pau. La Terra asseca els fruits i abaixa les persianes. Obro la finestra un xic i entra l'aire del carrer. El matalàs flonjo de les fulles és la joguina d'un infant, i els colors s'agermanen amb el fang. Catifa de llàgrimes de foc als contraforts del Matagalls. Un llac gris a Santa Fe. La plata del Sol a l'aigua quan aquest Sol no es deixa veure. Groc, saur, ataronjat, xocolata i nabiu... La mort reivindica la vida. La llavor s'enterra, o és colgada per algú que no sabia que era llavor. La Terra gira i gemega; es fa bella perquè arriba la fi, que és el nou principi.
Plou, i a dins de l'instant hi trobo prou bellesa per a ser feliç.
Haver d’escriure per diners és fotut. Pensar que allò que surt de
tu, surt de tu perquè necessites que t’ho paguin és al meu parer
molt cruel. Em fa l’efecte que no em sortiria res si hagués de
viure d’allò que escric; fins i tot, cas que tingués la vida
solucionada, si el que busqués fos enriquir-me o augmentar el meu
patrimoni amb allò que redacto, fos ficció o assaig, no seria capaç
de traçar ni un mot, i em faria por molestar, ofendre, empipar els
qui paguen, o els qui paguen els qui em paguen, o els amics dels qui
em paguen. Admiro els professionals de l’escriptura; viuen dins
d’un món difícil, com de fet són tots els mons. Perquè algú,
mirant el meu món; el món on visc i on em guanyo la vida, podria
dir el mateix que jo, referint-se a la meva feina, i tindria dret a
fer-ho. Però suposo que tots hem trobat el nostre lloc. I els que
hem tingut sort, siguem escriptors o mestres, si hem tingut sort de
debò, el que hem aconseguit és trobar una ocupació que afrontem no
pas per diners, ni tan sols pel sou, sinó per allò que fem. Ens
alimenta allò que fem. Ens mou, només, allò que fem, i no pas el
sou que ens paguen. Podríem dir que el sou que ens paguen ens el
paguen per tal que puguem continuar fent allò que fem sense haver de
preocupar-nos del sou.
Per això, tornant a l’escriptura, té tanta importància, per a
mi, el concepte d’amateur. Sovint el mot amateur ve associat a les
activitats poc professionals, mediocres, d’estar per casa; però
quan això passa s’oblida que els grans filòsofs eren amateurs,
que molts dels grans somnis no han estat pagats ni han nascut a força
de sous o salaris. Amateur vol dir que allò que fem ho fem perquè
ho estimem, i que el nostre sou, i que la nostra supervivència, no
depèn de com serà allò que fem. Potser a alguns aquesta manca de
pressió els ensopeix o els desmotiva, d’altres però necessitem
l’absència de la pressió per sobreviure per a poder tirar
endavant una passió. Alguns estimem ser amateurs de l’escriptura,
i no fórem bons si esdevingués la nostra professió; i això no és
ni un defecte ni una virtut, sinó una manera de ser.
Ser amateur permet parar i engegar quan ens plagui. Descansar uns
anys, i tornar-hi amb empenta quan ho decidim. Ser amateurs ens
permet defugir les promocions, el màrqueting, el joc de la
pseudofama, les temptacions de l’ego que, almenys a mi, em fan
perdre inspiració. Ser amateurs ens permet cremar, si ho volem,
poesies que ens fan fimbrar el cor, pel fet de publicar-les
immediatament a la xarxa, perdent tota possibilitat de presentar-les
com a inèdites a qualsevol premi, només perquè ens morim de ganes
de veure-les penjades ja, de compartir-les ja, de regalar-les ja,
d’escampar-les pel món, ja. Ho podem fer perquè no vivim d’allò
que escrivim i perquè la nostra il·lusió no s’alimenta de l’èxit
relatiu dels premis, que d’altra banda, si ens abelleix, sempre
tenim allà, esperant-nos per quan no sapiguem fer res millor. Ser
amateur permet escriure allò que l’esperit de Hemingway ens
xiuxiuegi al cor i al cap encara que per a qualsevol altra persona
sigui infumable, avorrit, pesat o sense sentit. Ser amateurs ens
permet atendre només aquells impulsos que la realitat misteriosa que
ens empeny a crear ens diu que hem d’atendre, encara que aquests
impulsos, estils, línies argumentals, ambients, significats...
siguin proscrits pels entesos que atorguen honors i visats
intel·lectuals. Ser amateurs ens permetrà crear amb la convicció
que serem oblidats, i que allò que haurem creat haurà brillat amb
força al nostre cor, i al de tres o quatre més, quan haurà
brillat, i només per un instant; i que en el moment en què haurà
estat, haurà estat real, i bell, i viu, i sadollant del tot. Ser
amateur ens permetrà el joc de desaparèixer, de tornar a començar,
de gaudir dels seguidors que minven, i de somniar en un nou principi,
recuperant, potser, la il·lusió dels primers dies, sentint-nos nous
i ingenus pel fet de tornar a començar. Ser amateur, a mi, em permet
valorar una nit d’hivern als afores de la Masia de Can Bastons,
llegint, enmig de la penombra «Vol de nit» de Saint Exupery, i
sentint, a la pell i a les entranyes, una realitat que no puc
convertir en mots, però que s’assembla molt a la vida en estat
pur, en carn viva... i adonar-me que aquesta nit solitària, o
aparentment solitària, és més valuosa que qualsevol acte de
promoció, d’estratègia editorial o comercial. Ser amateur em
proporciona una sensació absoluta de llibertat, falsa o real, però
autèntica quant a sensació; i tot això no ho canvio per cap altra
estatus del món de la creació.
Estic molt content, però no puc evitar, potser maquiavèl·licament, de pensar en algú que se sentirà malament pel Premi Nobel a en Dylan. De fet, el malestar esdevindrà a causa del triomf de la simplicitat; la simplicitat està mal vista, sobretot pels classistes. I la mateixa persona que s'escandalitzarà pel triomf d'un "pengim penjam", s'ha escandalitzat en altres ocasions quan ha evidenciat el triomf espectacular dins del món de la indústria del llibre d'una escriptora guapa i jove, perquè, segons aquesta persona, els o les escriptores que triomfen han de ser velles, tenir cara de mal de ventre, ser avorrides, "seriotes" i no semblar desitjables des del punt de vista natural del sexe i la reproducció. I no obstant els prejudicis i els dogmes previs d'aquesta persona escandalitzada, l'expressió magistral de la simplicitat, en un grau d'abstracció sovint elevat, i amb la profunditat d'un iceberg, i amb l'esperit poètic del poble... no és precisament banal. Podríem dir que acostuma a ser fàcil o impossible. Neix d'una actitud.
La força misteriosa de la creació literària bufa on vol, i de vegades beneeix els sorruts, els antipàtics, els timbres grisos, els caràcters anàrquics, els esperits frívols, els qui s'alimenten de la inspiració d'un instant.
El treball dur és lloable i sovint necessari, però el gènere literari té amants clandestins a banda d'esposes i marits fidels; beneeix el caos si li plau, i nega els seus dons als ratolins de biblioteca si li resulten avorrits o pedants.
Per això estic tan content que Bob Dylan s'hagi endut el Nobel. I és cert que un premi no vol dir res. El premiat seria el mateix i hauria fet el mateix sense el Nobel. Milions de Nobels mai no recolliran el guardó. Però ni que hagi estat per una vegada, la poètica que brolla del carrer i de l'espontaneïtat ha superat l'ortodòxia dogmàtica dels qui viuen convençuts que només hi ha un estil, un camí, i un mèrit. Ha guanyat, ni que hagi estat una excepció, la poesia del vent, de la solitud gèlida dels caràcters incompresos, la ingenuïtat sublim de les petites veritats essencials que tothom sent, però que costen tant d'expressar i de fer sentir.
L'enrabiada dels pedants, que pretenen tancar la llavor i l'explosió de la creativitat a l'armari rònec de l'esforç voluntarista i de la racionalitat cartesiana, representa la resistència del immobilisme a obrir la cultura a noves i insospitades expressions.
Les gotes de pluja que percuden contra el sostre del cotxe dins del qual escric estan contentes; la seva poesia és reconeguda; i el vent, i els camins, i la pau, i les carreteres perdudes de l'Amèrica profunda, els camps de blat de moro, els rius, els boscos, els bassals, els rodamóns... La poesia vola enllà de les tapes encartonades dels llibres vells; esdevé veu i so i harmonia i ritme i nervi. La poesia s'allibera del paper i del grafisme, i amb els sons de la natura, reivindica que està viva i que brolla de la carn i del cor.
Llàstima i ràbia. Ulls grans i mirada noble. Una
etiqueta enganxada al nom i a la imatge per situacions no buscades ni
merescudes.
Caminar de deessa humil al costat d’algú ferit i vençut;
potser per les seves pròpies foscors; no pas per les teves. Immens amor per aquest ésser amorós que no ho sap fer millor, que té
por, que menteix i que juga brut per tu, com fa gairebé tothom per la
supervivència dels seus.
I tu no tens por.
Ves amb compte, t'he dit. Als vigilants del sistema no ens agraden
els massa valents. Però això no ho direm mai. No queda bé, perquè no és correcte; i ho
sabem. Sentim devoció pels petits que acoten el cap i que
dubten. Després, segurament, els retraurem que acoten el cap i que
dubten; però això és el que en secret alguna part del nostre pobre
cap erradament vol: poder retreure alguna feblesa per a sentir-nos
segurs i poder fer bé la feina. Els espavilats ens intimiden. Passem
el dia exigint-vos que feu el favor d’espavilar, i quan ens
topem amb un espavilat de debò, ens esparverem. «Ui! Compte amb
aquest, que és molt espavilat!» «Que et parla com si tinguessis la
seva edat!» «Que et demana, amb tot el «desparpajo», el que no té
i el que creu que li han de donar!» «Compte amb aquest, que és un
milhomes!» El problema, en el fons, és que no acota el cap; i
l’inconscient dels vigilants té por dels petits que no acoten el
cap.
No vull ser així, amb tu; amb mi no acotis el cap, si us plau.
Parla clar i fort. Digues que creus que no tinc raó quan ho creguis.
Exclama’t. Fes-ho amb el mateix respecte amb què et parlaré jo, i anirem bé. No acotis mai el cap, que ja hi ha massa gent amb el cap
cot, i massa vigilants, i massa por.
Sense conèixer-te, et sento admirable. La vida ofereix tortuosos
camins de creixement a diamants crescuts a llocs mísers. Diamants
ignots. Diamants vius amb un cor que batega i que sent. Invisibles
diamants sota un cos cada vegada més visible, que els pallussos
confonen amb el tot. El cos t’amaga, i, a ulls de molts, et
desfigura. El mateix cos que a d’altres els serveix per
saber que tu hi vius a dins, i que la bellesa esclatant del cos que creix
és només una icona que assenyala la bellesa infinitament superior
que té la teva ment sovint ignorada.
Ets el mot «Shenandoah» que aquests últims tres dies m’ha
perseguit, Potser
per anunciar que arribaries tu; Shenandoah, la filla de les estrelles, o
el riu que corre pels turons elevats, o el cervató del bosc que
ningú no pot impedir que sigui lliure. Tinc una mica de por per
demà; Shenandoah sap per què. Passi el
que passi, continuarà existint Shenandoah, i aquests tres dies, i
això que sé i que sento malgrat la meva immensa petitesa.
Els teus actes, potser, impediran que siguis vista, però et
continuaré veient enllà dels fets, i recordaré la mà amb que
ajudaves l’àvia a creuar el carrer, la cura amb què li vigilaves
les passes, o la humitat als teus ulls quan algú et va dir que les
persones amb la teva determinació eren admirables. A mi, i a molts,
ens faran dubtar els teus fets, però et continuaré descobrint
darrere la incoherència de la foscor; el normal en situacions
anormals és comportar-se de manera anormal. Però això és igual;
el camí fa pujada i tots anem a peu; i hem de continuar pujant; ni
que sigui amb por, amb la mateixa por que tinc jo per demà; però cada dia és únic i cada dia està viu.
Temps de murs i filats, i ganivetes d'acer, i ciment fred i esquerp.
Temps de parets infinites, d'infinita misèria i gelor infinita.
Temps de blocs de formigó; a Calais, a Tijuana, a Ceuta, i a la
platja estimada que hauria de ser oasi d'humans, refugi d'exiliats de
la pàtria.
Una altra vegada, Agustí; una altra vegada... Com a Argelers, com a
Agde... Tornen els cavalls i els vigilants, la pudor de suarda i
d'excrements, pestilència de por i de pena. Torna la nit que no
promet l'albada. L'enquistament del cor dels qui viuen com si no
calgués tenir cor. Per què s'arrapen tant al pa i a les pastures
verdes d'una terra que no és realment seva, si no s'enduran res, si
es moriran igual? No vas al metge, quan hi vas, a preguntar si t'has
de morir o si pots sobreviure; vas al metge a preguntar quan t'has de
morir, si ara, o un pèl més enllà en el temps. Per què amarar-se
tant a tot això que es perdrà, fins al punt de fer que el pa i les
verdes pastures no paguin la pena si tenim tanta gelor endins.
Altre cop els crits i els estirabots absoluts de l'ordre absolut,
protector de l'absoluta disciplina del ciment i les reixes. Altre cop
l'eficiència tècnica dels guardians del verd i el blanc. No
n'aprenem. No ens salva ni Wagner, ni Mompou, ni Bach, ni
Mendelssohn... La sang és del mateix color quan és vessada, la gana
és per tots, la cultura no ens humanitza necessàriament en el
sentit de combatre Goebbels i l'horror que equivocadament considerem
aliè a nosaltres. Tenim Goebbels a dins; l'obsessió a dins per la
grandesa que anhelem ni que sigui pagant el preu de la mort dels
fills, o dels fills dels altres, o de l'autèntica vida i de
l'autèntica llum de les generacions que vindran. Critiquem Pujol i
som immensos Pujols, ni que ens considerem nobles. Som la carn
d'aquells que han pogut fer allò que condemnem, i potser mai no
sabrem si nosaltres ho hauríem fet també. Ens pensem que ens
coneixem i som titelles d'un inconscient mesquí. Hem construït, amb
la carn que compartim, aquest temps de murs i filats que justifiquem
perquè ens considerem eterns i ens agafem amb urpes de bèstia al
verd que no és només nostre. Després ens trepitgem la llibertat
més senzilla els uns als altres per aixecar el nou Berlín somniat
pels monstres; una ciutat tan bella com cruel, tan imponent com
uniforme, tan perfecte com esclava. No n'aprenem; tornarem a morir, i
el que és pitjor, tornarem a matar.
La por no genera
empatia ni comprensió. Si volem corregir algú de la seva tendència
a odiar, no ho aconseguirem espantant-lo. Potser canviarem
temporalment la seva conducta gràcies al terror; però si només ha
canviat per por, tornarà al seu curs brutal, com l'aigua d'un riu
que busca el punt més baix. Només els pensaments i els sentiments
poden canviar els pensaments i els sentiments. La por, la violència
de la justícia, els càstigs, no canvien gaire, i sovint reforcen
l'error.
I tots els nens i
nenes, tan agressors com agredits com indiferents.. són víctimes.
Els uns de la violència física i de l'odi, i els altres de la seva
buidor de sentiments i de la seva empatia atrofiada. Només
l'evidència de la grandesa de l'afecte i del respecte pot avergonyir
l'agressor en el seu endins en veure la seva mancança, i en
comprendre el sentit últim de les relacions humanes.
No és correcte
actuar com a impuls de la nostra ràbia o de l'instint de venjança,
perquè aquesta fúria no arregla les persones, només les conductes
a curt termini, i enverina la ment de l'agressor, que quan la
repressió externa s'afebleix, recupera la seva antiga brutalitat.
Tots són víctimes.
El mateix es podria
aplicar amb els adults, però quan un és gran tot costà més per
moltes raons, tot i que l'esperança és una energia que mai no es
mor.
El sentiment de
culpa és un dels més perjudicials en l'educació dels infants. La
culpa és com un tumor que amb el creixement esdevé destructiu per a
la ment i l'actitud del futur adult. Davant d'una mala acció d'un
infant cal substituir la culpa per un reconeixement senzill i
constructiu d'allò que s'ha fet malament, i pel progressiu
descobriment del valor dels sentiments dels altres. En comptes de
culpa, consciència d'un aspecte en què encara no s'ha millorat prou
i confiança en què es podrà superar. Que mai l'acte d'un infant no
sigui confós amb la seva dignitat i les seves potencialitats, que
mai no minven
Tilly singing in you tube by NemoThehero. (If the owner doesn't want it here, please tell me and I'll take it out)
.
.
.
Com tantes altres vegades a la meva vida, comprenc l'ànima del meu futur, la seva essència, mitjançant la contemplació de la muntanya que s'eleva ben a prop de la ciutat on visc i vaig néixer; reprodueixo així les antigues deïtats del cor dels meus avantpassats de fa més de cent mil anys, quan parlaven amb les muntanyes i els astres. Sovint, elimino l'estrès residual de la meva ment llegint poesia. També aconsegueixo l'actitud mental que necessito per a poder viure profundament cada instant, mitjançant l'acceptació del fet (inevitable) que un dia em moriré. I comprenc les paraules que la vida m'explica cada dia mitjançant l'acte estrany i únic de cantar i pregar amb una guitarra entre les mans; oracions a un déu no religiós que no comercia amb l'estimació el premi o el càstig, oracions que no demanen res, que només evoquen la força profunda de Gardel, de Porter, de Hollyday, o de l'instant... Cantar, per tant, no és una manera de festejar ni un mitjà per animar una berbena. Sovint cantar és una manera d'assumir la tristor, un camí per a comprendre l'aspror de determinats moments de la vida, un mecanisme per a parlar amb déu, una manera més fàcil de plorar, un mitjà per a dir-se a un mateix aquelles realitats que un mateix no és capaç de dir-se. Cantar no és una acció buida ni un exercici brusc; és un ritual per assassinar la rutina, per a capbussar-se dins la profunditat de la realitat i descobrir la bellesa amagada que ens torna la pau. Per tant, si algú veu un home o una dona amb una guitarra... que vagi amb compte; no estarà veient les aigües poc profundes d'un oceà conegut, sinó probablement algú que du les entranyes a les mans, algú que està plorant, o algú que està estimant; sens dubte algú que s'està rebolcant a les onades d'un mar misteriós; algú que carrega la guitarra per a ell mateix i per a l'imant que el crida, no pas per l'algú que se'l mira. Probablement, qui canta, no necessita ser objecte d'admiració, ni d'enveja, ni de judicis, ni de prejudicis, ni comparacions, ni competicions, ni cap de les foscors dels qui no veuen l'invisible. El que sí que li cal és un bri de llibertat i de quietud per a poder abraçar el déu que el manega mitjançant la cançó.
La invisibilitat de les coses visibles que mirem amaga una veritat visible que molta gent no aconsegueix de veure.
Res
del que faig em classifica dins d'un estil de vida; i tot el que faig, en un conjunt, el pot fer intuir. Rotundament, no sóc el que faig, sóc només
el que sóc. El que faig és un conjunt d'actes diversos i
independents que poden donar a conèixer una petita part, molt
petita, d'allò que sóc. El que faig no em fa diferent a ningú.
Hi
ha gent a qui li sorprèn que algú a qui tenien encasellat dins d'un clixé actuï com qualsevol persona, com si allò que ens etiqueta ens impedís fer altres coses. Alguns alumnes, per exemple, se sorprenen que un professor prengui cafè, o
patini. Els professors, a ulls d'alguns alumnes, només fan de
professor (només "professoren", diria un poeta); només corregeixen, només castiguen, només s'enfaden, van sempre seriosos, i uns
quants tòpics falsos més. Aquesta reducció, que fa somriure alguns que es pensen adults, la fem tots en un moment o altre. Les persones humanes necessitem etiquetar
les altres persones, perquè si no, ens sentim insegures a l'hora de
relacionar-nos i de tractar-nos. Recordo una persona que una vegada va veure dos gais que compraven mobles. "Són gais i compren mobles!" anava dient. Segons aquesta persona, els gais no tenen mobles; són gais i prou; i els gais fan de gais en tot i tothora; no compren mobles, no paguen factures, no badallen... Que ningú rigui, perquè qui riu, si s'examina a poc a poc veurà que comet errors similars amb altres perfils humans. Sovint, també, inventem enemics per a reforçar
el grup. Necessitem imaginar-nos un enemic fort, irracional, inferior
èticament, «pringat» en termes col·loquials... pringat en el sentit que no
aprofita prou tot el que la vida li dóna segons el parer superb de qui s'inventa enemics. La invenció de l'enemic
és un tic sàpiens habitual que reforça la unitat dels grups
minoritaris, però a la llarga és un hàbit negatiu, perquè reprodueix la
misèria de les pulsions dins de la ideologia concreta que dóna
identitat al grup. Erri de Luca ho va dir en una de les
seves novel·les: «l'enemic no existeix, ens n'adonem quan és
mort». I és cert, l'enemic no existeix, ens l'inventem per atorgar-nos el miserable dret d'odiar i combatre en comptes de respectar i deixar lliures. Aquell que fa alguna cosa
diferent a nosaltres no és un enemic, ni tan sols és diferent a
nosaltres; pot ser que demà ens imiti en alguna afició, o no, o sí...
Però allò que fa, o que no fa, no el fa diferent a nosaltres, tan sols evidencia que és lliure igual com
nosaltres ho som. L'únic que cal és que cadascú sigui lliure per
a fer el que senti que ha de fer, i res més.
Els
grups que gaudeixen de llibertats minoritàries corren el risc d'adquirir tics sectaris, com a conseqüència de la por al fet de ser
minoritaris, i de poder-ho ser encara més. Llavors , a banda de convertir-se progressivament en intolerants, engrandeixen les activitats identitàries del grup com si no
fossin normals, com si necessitessin una iniciació, o com si fossin
un esport o una pràctica, quan en realitat no són res més que
llibertats que també ho són de les persones que no formen part del
grup. Cap llibertat humana no és patrimoni exclusiu de cap grup sinó
de la humanitat sencera, de cadascuna de les persones humanes, siguin quines
siguin les seves idees i la seva cultura, i exerceixin o no aquesta llibertat. I la llibertat és una
condició a la qual ens hauríem d'abraçar ni que en fer-ho moríssim.
Més val viure sempre en risc sota la bandera de la llibertat, que
abaixar aquesta bandera per abraçar una suposada seguretat que té
els peus de fang i que és innoble. Res que per existir necessiti
violentar la llibertat de les persones, en el seu dret a expressar-se
o a viure en pau, mereix existir. I tot allò que s'aconsegueix amb el
signe identitari de la llibertat és de debò, i a la llarga indestructible. . . .
Si algun dia estic malalt, i em costa moure'm; i sens dubte un dia serà així, crec que m'arrossegaré fins algun dels meus racons secrets per a estimar la mar i les roques, en una nuesa integral, ni que quan m'hi arrossegui em faci mal tot el cos. Mentre pugui arribar-hi, i tastar el fred intens del mar als ossos, i el bes indescriptible del sol i del vent a la pell, no temeré la mort, ni la malaltia, ni la incomprensió dels que em voldrien més segur i salvat en un llit.
Si algun dia em moro, si esdevinc lleig i malalt, inflat i ferit, potser nu i amb una bossa penjant d'un budell, m'arrossegaré fins algun dels meus racons secrets i em deixaré veure per la Terra que m'ha fet. I em capbussaré (amb compte, això sí) dins d'una mar en calma, entre les roques, i em sentiré intensament viu malgrat la probable mort que s'apropa.
Si puc fer això fins al final, ni que em costi... Si no arribo mai a tenir por del que diran, de l'acabament de la vida, del déu dictador que em van descriure, del risc del paisatge, del perill de ser lliure... Si per viure un segon més no em venc la llibertat ni la bellesa... no em farà por la malaltia, ni la mort, ni la vida.
Els moments crepusculars de la vida ens fan veure que les petites coses, les que de vegades semblen secundàries, són la massa muscular de la vida, la substància, el moll de l'os, el tot. En aquest punt, l'estupidesa humana perd la seva disfressa i es percep com la malaltia de l'ego que és, sense falsedat. L'estupidesa deixa de fer-nos mal quan evidenciem que el que importa és la honestedat dels petits moments, la companyia sota un cel de tempesta, les cançons, els poemes, els somriures, el temps en què no es fa essencialment res més que ser-hi, el silenci al costat dels propers sense que estar callat sigui violent, el fet de deixar els altres en pau sense que deixin d'importar-nos. Les grans missions amaguen un ego pujat que s'adora a si mateix. El que és petit i quotidià, i potser discret i anònim, i el que té vocació de ser petit, i senzill i simple, és el que compta. Perseguir la glòria i la fama, competir, lluir... esdevé balmat i trist. El que val és acceptar fer les coses perquè vénen de gust i prou, aprendre, llegir a poc a poc, escoltar, escoltar molt i aprendre molt. Poca cosa més.
Vèncer
la por no consisteix en creure's la ficció que mai no ens passarà
res de dolent, sinó en adonar-nos que ni que ens passi alguna cosa
dolenta, a l'últim, no ens passa res; i que si ens passa alguna
cosa, tampoc no passa res.
Al
final, ens morirem tots, i ja està. Els colors del mar que hem vist
i amb els quals ens hem abraçat, l'olor de la pluja, i la capacitat
de no evocar res fora del que veiem en el moment, i de no tenir cap
futur al cap, fora del que veiem en el moment, són suficients perquè
haver existit hagi valgut la pena. El que vingui de més serà un
regal; com tot, de fet.
L'absència
de por està a cada instant i a cada punt de l'espai; un cop
recobrada l'estabilitat vital, és a l'abast de tothom. El vent ens
ha portat, el vent ens mou, i el vent, un dia, se'ns endú, i el
neguit, per molt que maldi, no ho pot ni ho podrà evitar; és més
útil veure's un vas de vi tranquil·lament i sense pressa, i mirar
tot allò de bell que ens envolta a on sigui que estiguem quan sigui
que hi siguem. . .