Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, October 31, 2017

Som persones i valem més que qualsevol estat.



No sé si em fa més ràbia una llei que envia a la presó dos éssers humans per participar com a líders en una manifestació pacífica, o més pena el dolor de les persones que cada dia els troben a faltar. L'enyor d'un pare bo, d'un marit alegre i honest, d'un ciutadà lliurat al servei de les persones. L'absurd d'una legalitat que s'ofereix al tirà per a ser interpretada segons les necessitats repressives de la màquina del poder, buida d'humanitat i de sentiments. Arma de tortura en mans de desferres humanes, perquè som desferres humanes qualsevol de nosaltres en els instants en què odiem, ens convertim en ignorants de riallada gelada i ulls buits.
Et veig, Jordi, impedint que els manifestants bloquegin entrades i sortides. T'observo amb flors a les mans i poemes a la veu. Escolto tot seguit el plor dels teus fills petits. L'espai buit de la teva llar. La dona que estimes, abatuda i trista. La fredor de la llunyania amb què el feixisme disfressat de democràcia et tortura; perquè les lleis que empresonen algú pel fet d'haver-se manifestat, ni que estiguin ordenades per un sistema democràtic, són lleis d'inspiració feixista. 
Veig, lluny dels carrers, o als mateixos carrers alçant el braç amb la salutació nazi, personatges patètics, que defensen que sigueu presos, inconscients, ignorants o indiferents al terrible dolor dels vostres (alguns apel·len a Franco i a la pena de mort) i analitzo la contundent injustícia que patiu pel fet de ser a la presó amb el risc de ser-hi quinze anys, i només per manifestar-vos. Després, aquests defensors civils, envestigats de l'horror repressiu, tornaran a les seves feines, a fer classes de Cultura i Valors, a atendre malalts en una consulta mèdica o a vendre assegurances. I riuran amb els acudits sobre els presoners, i alguns aniran a missa a pregar per "La  España" una, o pel monarca que admiren gairebé fins a plaers inconfessables, o per Franco, al qual reclamen i enyoren. I es vestiran com toca, perquè adoren les formes; i fins i tot consideren que qui viu sense formes no mereix viure; i ho ensenyaran als seus alumnes, els que els tinguin, sense adonar-se que divinitzant les formes certifiquen que no tenen fons, i potser ni ànima.  Tenen fills? Alguns sí. Si els éssers humans tinguessin fills i els estimessin com cal, com s'estimen els fills, potser entendrien que totes les persones són fills i filles d'algú, infinitament valuosos, infinitament respectables. Torturar una persona per les seves idees, per alçar una bandera, per estrafer un crit, per entonar una cançó... és pitjor que el nacionalisme que odien tant els que són nacionalistes sense saber-ho. 
Creu-me; el pitjor no és el nacionalisme company, encara que ho digui el teu adorat Stefan Zweig; el pitjor és odiar algú per ser nacionalista, o per no ser-ho, o per ser d'un color o d'un altre, o per voler la independència, o per no voler-la, o pel que sigui. El pitjor és odiar. El pitjor és donar més importància a una causa que a la llibertat d'una persona honrada.
Mereix viure tothom, i tothom mereix ser lliure; mereix ser lliure el país, la gent, la societat, per a escollir el futur, d'un color o d'un altre, d'una manera o d'una altra manera. Mereixen, els éssers humans, viure en un món a on totes les cultures puguin decidir el seu destí sense que els seus fills hagin d'acabar en una presó lluny dels fills que els necessiten. Mereixen totes les persones ser respectades com a persones sense que cap vigilant d'idees les provoqui pel carrer i els pregunti amb mala llet "que miras mamón" per a  tot seguit engarjolar-les per un mal gest de reacció, o per una mirada de rebequeria natural. Mereixen totes les terres del món que els seus fills i filles siguin iguals davant la llei, sense senyorets privilegiats a causa del cognom, adoctrinats per tutors, adoctrinats per preceptors, adoctrinats per militars i dictadors... Mereixen totes les terres tenir Caps d'estat votats, i no imposats i elevats, per llei, a la categoria d'irresponsables jurídics. Mereixen totes les societats de gent honrada viure en una república de persones amb les mateixes oportunitats, sense que la llosa del passat, amb la seva herència aristocràtica, com un llast, com un pes insuportable, com una taca a la dignitat humana i a la llibertat de tots els éssers humans, els esclafi com si fossin bestiar. No som bestiar. Som poble i som persones.
   

Monday, October 16, 2017

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels




Avui ha estat un dia estrany. Ens hem llevat amb la intenció de passar el dia per Viladrau i Sant Hilari, cercant el rastre d'en Serrallonga; però ha estat impossible. L'autopista anava carregadíssima. La C-17 tenia retencions fins a Vic i ens hem atipat de cotxe. A l'últim, hem decidit agafar les carreteres a on no hi hagués embussos, i deixar-nos endur pel destí, a veure a on anàvem a parar. Hem acabat a la carretera de Caldes de Montbuí, però hem passat de llarg Caldes i hem anat en direcció a Centelles, sempre triant el camí a on hi hagués menys cotxes. Finalment, com que ja era quasi el migdia, m'he ficat al primer poble que he trobat, que era Sant Quirze de Safaja, i he buscat el centre del poble. No trobàvem lloc per aparcar perquè és un poble molt petit i quasi no hi havia espai. Hem trobat una petita plaça, i he deixat el cotxe ben aprop d'una paret al costat d'una església. Al baixar del cotxe hem vist que era un cementiri; i a la porta del cementiri, hi he vist un petit monument dedicat a un dels personatges de la meva vida "Màrius Torres". M'he quedat glaçat, perquè feia anys que pensava buscar a on estava enterrat per anar-li a fer una visita algun dia.

La porta del cementiri estava tancada amb clau, i no hi havia ningú als carrers del poble. Quan ja estava resignat, i em pensava que no podria entrar-hi, ha aparcat un cotxe i ha baixat una parella gran amb unes claus. Anaven a posar flors a un familiar. Els he demanat si podíem entrar-hi, i m'han dit que sí, que encantats. El cementiri era increïblement petit, i el nínxol de Màrius torres, tan senzill i tan a prop de la terra com la seva poesia.

Màrius Torres m'ha inspirat llibres i relats que he escrit: Llunyanies, La noia de la Residència de les muntanyes... a on fins i tot hi surt com a personatge. M'ha emocionat moltes vegades també amb la Cançó a Mahalta, que un dia una noia jove que es deia i es diu Laura em va dir que valia la pena d'escoltar. Jo en aquell moment coneixia només La ciutat llunyana gràcies a la Montserrat Roig; però Cançó a Mahalta em va obrir un univers i em va inspirar un altre llibre, que encara és inèdit.
Pensant en aquest episodi d'avui, en què m'he trobat al costat de la tomba d'en Màrius, m'he sentit ben bé com si l'atzar, o alguna altra realitat, m'hi hagués arrossegat. Quantes casualitats! Els embussos a la carretera; l'atzar de triar la menys transitada. El primer poble que m'ha sortit a l'hora gairebé de dinar. El primer lloc a on he pogut aparcar... i pam... el cementiri de Màrius Torres. Jo anava a buscar un bandoler, en Serrallonga, i un poeta m'ha arrossegat fins al seu costat.

A la tarda, havent dinat; hem decidit acostar-nos al Marquet de les Roques, la casa d'estiueig de Joan Oliver (Pere Quart) a Sant Llorenç del Munt, a l'anomenada Vall d'Horta. No hi havia ningú!!! Ningú!!! Imagineu-vos, la solitud de la muntanya, el castell modernista d'en Joan Oliver, el record de Carles Hac Mor i un recital al qual fa nou anys vaig participar en aquell mateix lloc. L'emoció de Màrius Torres encara al cor... i Llavors he tret la guitarra i li he cantat a Joan Oliver el seu poema, amb la melodia que va crear Lluís Llach. I m'he trobat el segon poeta del dia ben a prop.
.
.
.

Saturday, October 14, 2017

La única victòria és aquella que no té derrotats, la que aconsegueix la llibertat per a tots els pobles i persones.


A song written in 1985 by Frank and Seán O'Meara, about Grace Evelyn Gifford Plunkett, an Irish artist and cartoonist who was active in the Republican movement. She married her fiancé Joseph Plunkett in Kilmainham Gaol only a few hours before he was executed for his part in the 1916 Easter Rising.

S'acosta el desè aniversari d'aquest blog. 
Si m'haguessin dit fa deu anys que duraria tant, no m'ho hauria cregut. Si m'haguessin dit que les circumstàncies polítiques del país serien avui dia les que són, encara m'ho hauria cregut menys. 
És aquest un temps en què cauen les màscares, sense por ni vergonya. Uns gosen protestar contra el "Gobierno de España" perquè no ha aconseguit que els mitjans de comunicació estrangers censuressin la realitat del que va passar aquí quan el "Gobierno" va decidir agredir ciutadans de totes les edats que mantenien una actitud pacífica. 
Les estratègies dictatorials es consideren correctes, acceptables, provocant d'aquesta manera escàndol en altres països que no comprenen com aquestes afirmacions es poden produir dins d'un estat Europeu que s'anomena a sí mateix democràtic, i no comprenen tampoc com després de realitzar-les, no passa res, ningú dimiteix, ningú s'avergonyeix. 
No passa res bo i tota la corrupció, judicis, imputacions, indicis, condemnes, registres... patits merescudament pel "partido" del "Gobierno". No només no passa res sinó que la intenció de vot a Espanya indica que la població els continua donant suport. No passa res malgrat l'atac a cívils per part de les forces de seguretat del "Estado" el dia del referèndum, agressió desproporcionada confirmada i condemnada pel món. No passa res ni aquí, ni a la Unió Europea. 
El canvi de fronteres continua sent un tema tabú per l'economia del món, la qual mana intentant per tots els mitjans que no ho sembli. El canvi de fronteres, que fins ara s'ha produït gairebé sempre amb vessament de sang, continua essent un dret dels pobles que no es concedeix si no és amb una violència inhumana i tirànica. Catalunya està intentant traçar els seus límits, els que com a poble ha decidit, només amb la força dels vots i de la paraula; i la tirania legalista de la vella "España" amb la connivència de l'ancestral i antiga Europa, agredeix, amenaça, espanta, crida, condemna, empresona, i es desespera; potser intuint que el poble no es pot aturar sense que l'agressivitat antidemocràtica del "Estado" quedi en evidència.
Que fàcil que és modificar les lleis per aconseguir que un estat satisfaci les necessitats democràtiques dels pobles que el formen! I això no es fa perquè no es vol.
Que fàcil que és modificar les lleis, i fins i tot la constitució, per a satisfer les exigències econòmiques dels qui ens han deixat diners! I això es fa perquè no queda més remei.
Que fàcil és modificar les lleis per facilitar la fugida d'empreses de Catalunya! I això es fa immediatament perquè es vol.
No té sentit tampoc demanar raonaments als qui ja han pres la decisió d'ofegar les aspiracions d'un poble sigui quina sigui la raó democràtica, les exigències dels drets humans, el sentit de la justícia, l'aspiració i dret de llibertat de totes les cultures... Els testicles pesen més que el cervell de les persones que es deixen endur per l'instint de domini i d'imperi. És aquí a on la bondat humana es troba a faltar, o a on es confon amb aquest instint tribal de possessió que els du a diferenciar entre bons i dolents, essent per ells els bons els submisos, i els dolents els qui decideixen ser lliures; no hi ha opció. Els braus sempre duran banyes, i escometran tot el que se'ls posi per davant; no els expliquis res relacionat amb drets, amb empatia o amb humanitat; tenen banyes i són braus, i no hi ha res més. Tot el que pugui semblar que hi ha, és un sofisme disfressat de lògica que no se sosté i que pretén únicament enganyar el món; però al món no se'l pot enganyar amb facilitat, per això, després de molts anys, i de molt sofriment, acabarà guanyant el poble.
És fonamental, per a no perdre la raó ni el dret, no fer servir mai la violència. Els violents trien el seu propi destí. Els violents escullen el seu propi vestit miserable, el full de ruta amb el qual entraran dins la història com els opressors i els patètics; per molts esforços de maquillatge que intentin fer. La violència no té futur en una societat de persones que situen la bondat humana, el dret de tots els éssers humans a ser lliures, la pau, la cultura, la felicitat... com a primer objectiu de l'existència. Els conceptes antics i bestials com la venjança, la rancúnia, l'odi, el menyspreu, el domini damunt dels altres... no han de jugar cap paper en aquells pobles i persones que el que volen per damunt de tot és un món més lliure i una humanitat més feliç. No val la pena res si per aconseguir-ho es perden els principis identitaris que ens han fet existir com a poble i com a espècie: l'empatia, la intel·ligència, la col·laboració, l'esforç, el treball, el respecte mutu, la llibertat, la tolerància, la cultura, l'amor. 
Hi ha valors infinitament superiors a la supervivència. La vida val més que la supervivència. L'honestedat val més que la supervivència. La supervivència sense la bondat no te raó de ser. I tots aquests valors són els únics que poden dur a la victòria. La única victòria és aquella que no té derrotats, la que aconsegueix la llibertat per a tots els pobles i persones, la que abraça el nexe comú entre tots els éssers humans, siguin del país que siguin i tinguin les idees que tinguin.

Monday, October 9, 2017

Pobre Espanya!



Tenen tot el dret, els defensors de la unitat d'Espanya, a manifestar-se; igual com el tenen i el tenien a votar que no, a votar a partits que defensin la unitat, a fer propaganda dels beneficis d'estar junts, a explicar-ho i a intentar convèncer.
Ara bé... que difícil que ha de ser defensar aquesta opció i tenir de companys de mani i de causa a personatges que duien cartells a on hi posava "Las papeletas son peores que las bombas de ETA"! Molt difícil caminar al costat d'aquests rètols que banalitzen la maldat del terrorisme i de la violència i que pretenen fer creure que són menys dolents que els vots de la gent de les ciutats i dels pobles que diumenge malgrat la violència patida van poder votar. I els qui apedregaven balcons a on hi havia estelades! I els qui volien atonyinar periodistes amagats rere ulleres de sol dil fascio! I els qui exhibien banderes nazis, o franquistes, i aixecaven la mà a l'estil del fuhrer! Que difícil defensar la Catalunya espanyola amb espanyols que es feien passar per catalans! Jo em sentiria incòmode.
Em sap greu, perquè hi ha una altra Espanya; molts la coneixem i l'estimem. L'Espanya que no té por dels vots, i que més aviat els veu com una oportunitat per a reforçar la unitat, ja que aquesta unitat, si és votada, serà més forta i més real que si és imposada per llei i amb l'amenaça de la presó. Hi ha una Espanya fins i tot capaç de conviure pacíficament amb independentistes, sense insults, sense el radicalisme de les amenaces de mort i de presó. 
Per què una manifestació a favor d'Espanya ha de tenir només els colors groc i vermell...? També és d'Espanya el color morat. També són espanyols els qui volen que el Cap d'Estat es voti. Que curiós que aquesta Espanya amant de la llibertat, entusiasmant, generosa, valenta... no s'intuís enmig de tants nazis! La imatge que el món ha rebut de l'expressió d'ahir, pel que he llegit a diaris del món, és una descripció d'Espanya intensament de mitjans del segle XX, com si la segona guerra mundial no ens hagués ensenyat res.
Encara que pugui sembla rar, m'hauria agradat sentir-me seduït per una altra idea diferent a la caspa i l'agressivitat. No m'explico com alguns polítics teòricament de vocació progressista poguessin participar sense rubor enmig de tanta impulsivitat i de tan poca intel·ligència.
A on és l'Espanya del segle XXI, l'Espanya capaç d'entusiasmar els joves (els joves normals, vull dir, no em refereixo als que alcen el braç a l'estil nazi o canten el cara al Sol)?

Podria dir que a mi m'és igual, perquè la independència de Catalunya és un fet; si no arriba a ser ara, no trigarà gaires anys; les atrocitats de les forces de seguretat s'han encarregat de fer entendre de per vida a les generacions de nens i de joves de quin costat poden estar si volen una societat pacífica i civilitzada. Els nens d'una guarderia, l'altra dia, van plorar quan va passar un helicòpter de la policia espanyola; i en una altra escola a on la policia anava a fer una xerrada en un curs de primària, també hi va haver plors i por. Per tant, la independència és un fet, només és qüestió de temps. Per això dic que podria dir que m'és igual; però no m'és igual, perquè m'estimo Espanya i la seva gent, igual com m'estimo França, i Escòcia, i tants llocs fantàstics del món; en tots ells, i a Espanya també, hi ha gent adorable.
.
..

Tuesday, October 3, 2017

Crònica del dia del Referèndum d'Independència (per Mathew Tree)

El següent escrit és del Mathew Tree, el va publicar al seu Facebook. 
     Ell, gentilment, m'ho ha deixat penjar aquí.

On the evening of the September 30th, I went on a stroll to my nearest polling station, the Fort Pienc primary school at the far eastern end of Barcelona's Eixample district; the same school which my children had attended from the ages of three to twelve. So I knew quite a lot of the people there, who were putting up signs on the walls supporting democracy and the right to vote and were going to spend the night there, organising activities that were non-referendum-related, as they knew they would get visits from the Catalan police, who had instructions to close any premises in which 'referendum-realted activity' was taking place. 
The police had been twice, had been exquisitely polite, took note of the number of people staying overnight and left. The atmosphere inside was bristling with excitement, of a kind I'd seen before (on the major Catalan demonstrations of 2012, 2013, 2014, 2015, 2016 and 2017) when people who thought they'd never stand a chance of seeing any real change in Catalonia suddenly found themselves doing the changing themselves.

An app named 'Call to Democracy', downloaded by millions of people, advised everyone who wasn't staying the night to be at the polling stations at 5am the following day: four hours before they opened. This was to prevent any attempts by the police to break in and steal the ballot boxes. I got there at five to five, it was still dark, and already hundreds of people were waiting in a drizzle which took another quarter of an hour to turn into a downpour. Nobody left, including the ones without umbrellas. We waited and chatted. At around six, I went back home to get an umbrella and some dry shoes and socks. On the way back I went to the bar of the bus station opposite the polling station for some water. The Catalan government spokesman was on the TV, announcing that, in order to allow citizens to vote at schools which had been evacuated and sealed off by the police, a universal census had been activated, meaning that with suitable ID, anyone could vote at any available polling station. Not long after I got back to the crowd, the streetlamps clicked off, just as natural light was starting to ease its way into the sky.
A little later, a helicopter belonging to the Spanish National Police began circling over us, spotlights on, for about an hour. No press helicopters, because Madrid had sealed off Catalan airspace for the weekend to avoid journalists taking pictures of the huge crowds waiting patiently at polling stations all over the country. 9am rolled around but the doors were still shut, because the Spanish authorities had blocked the servers to prevent voting. The school's IT expert arrived, and fixed the problem, at least for the time being. The elderly were given priority, and soon a corridor in the crowd was made so that a thin line of men and women in wheelchairs or leaning on walking sticks or their grandchildren, could wend their way into the school. A little later, the first of them emerged to universal applause. One (very) elderly man in a wheelchair raised his fist and yelled 'Long Live Free Catalonia!'. These were, after all, people who had lived through the worst years of the Franco dictatorship, when simply saying something in Catalan within hearing of the wrong policemen could get you beaten up or thrown into jail (later, on Twitter, someone told how his grandmother had been beaten by police for saying, in a baker's, in Catalan, 'Who's last in the queue?').
Anyhow, to cut a long story short, there was a lot of waiting, hours and hours of it, with the server crashing every thirty minutes until finally the IT guy found a definitive solution, in the early afternoon. By this time we had heard news from the three other polling stations in our neighbourhood. Some people had been over there and then returned with videos of people being beaten, dragged and kicked by heavily armed Spanish National Police, who had broken into the premises by climbing fences or smashing open windows and doors. All in order to get the ballot boxes. A Catalan public TV news app started to broadcast news of the number of people injured around Catalonia in similar operations: by midday there were just over two hundred of them.
I asked a passing camera crew where they were from. France 4. Their camerman had been swiped with a baton when filming at the nearby Ramon Llull polling station. People were now coming in to Fort Pienc from that and other neighbouring polling stations, including a woman whose arm was in a sling and her fingers in splints. I asked her what had happened. Her name is Marta Torrecillas, she's 33 years old and works for the Catalan government as an Adminstration Department Head. She was at the Pau Claris polling station when the police came in. No sooner did they see the accrediation around her neck identifying her as a Catalan government worker, than they ripped the plaque off her, and, laughing, started lifting her skirt and lowering her blouse, before throwing her down a stairway. One policeman then broke three of her fingers, one by one. (He has been identified as agent 4U21, and - it goes without aying - is still at large). She had the stunned, dazzled look of someone who cannot yet fully believe what has happened to them. After having been thus abused and tortured, she had made her way to Fort Pienc, and voted. Indeed, our polling station, thanks to the size of the crowd that never left its side, remained untouched by the Spanish police.
News from other places - where friends and family of the people outside the Fort Pienc polling station had voted, or tried to - started coming in. In Sant Cebrià de Vallalta, a tiny muncipality off the Maresme coast, north-east of Barcelona, people had been dragged down stairways; in another tiny village, Aiguaviva, near Girona, tear gas had been used.
The helicopter came back several times and buzzed above us for a while before heading off again. And then images started flooding in on smartphones from all over Catalonia: people being shot at with rubber bullets (banned in Catalonia) while they tried to help an injured man into an ambulance; a middle-aged woman with her face covered in blood; young women being dragged along the floor by their hair; an injured politician being whacked a second time as friends tried to get him through a police cordon. All in all there was an average of eight injured people for every polling station that was attacked. 700.000 people of a total census of 5,400,000 had been prevented from voting, either because they couldn't make it to an untouched polling station or because the servers were down or because they were being attended to by paramedics.
For the last 40 years I've watched as time after time, Catalans have been treated like foreigners (or worse) in their 'own' state by central government and its affiliated media. A conflict which sooner or later had to have some kind of resolution. For many years, the opreferred option was to turn Catalonia into a federal state, along the lines of the Basque Country. Since the federal option was quashed by Madrid in 2010, independence was all that was left. Little wonder, then, that this year just under 80% of the Catalan population wanted a referendum on whether Ctalonia should become an independent republic, or not. Despite seemingly insuperable obstacles, the Catalan government, backed by a pro-independence parliamentary majority, duly organised one. Apart from at least partially revealing what Catalans wanted, the referendum also showed us what Madrid really thinks of us, when push comes to shove: that from its point of view, the only acceptable option is that we - literally -keep our heads down, shut up and pay our taxes (the highest regional tax rate in Europe). Or we will be terrorised. There is no other Spanish or European region which is in this position (and by the way, you pompous English pontificators - and there are only a few of you, fortunately - who claim that those Catalans who want independence are all either manipulated or money-grabbing, we know exactly who we are and what we think and why).

The latest news, just in today (02/10/2017), is that the thousands of violent men in uniform who showed such loathing towards us yesterday, are being asked by the state to stay on in Catalonia for an indefinite period. And it's not so they can learn the language.
.
.
.
.

Image from Alhzelia in the wikipedia, CC BY-SA 2.0

Sunday, September 24, 2017

És el vent insistent qui m'empeny riu avall...

Cover d'una cançó de Joan Vilamala

Bufa el vent, i arran de codina fa, si fa no fa, l'olor de sempre. Sembla mentida que amb un paisatge tan bonic, i en una posta tan dolça, hi hagi qui decideixi posar-se nerviós i violentar un país sencer pel gest lleig de no deixar-lo votar, i pels mots lletjos i agressius que diuen que posar un paper en una urna amb una opinió és en aquests moments un delicte.
El paisatge natural, la llum acarabassada del captard, hauria de ser suficient per a fer pensar als repressors la quantitat de gent maca que estan ofenent, els milions de persones de totes les edats i sexes que estan etiquetant com a delinqüents, les famílies honrades a les quals estan insultant i encadenant a no poder decidir, ni tan sols expressar, allò que els agradaria per la seva terra.
El normal seria que els repressors polítics sentissin vergonya; vergonya de detenir, i d'emmudir, gent honrada i treballadora; vergonya de perseguir paperetes com si tinguessin fòbia a la democràcia; vergonya de dedicar més esforços i diners a reprimir una votació que a buscar les pistes de tota la trama de corrupció i de malversació que afecta el seu propi partit; vergonya profunda d'ofendre gent maca i normal que intenten cada dia llevar-se per a tirar endavant la seva família i la seva empresa.
El paisatge, hi continuarà essent; i un dia, les generacions que vindran miraran els temps que estem vivint i ens jutjaran. Fora bo, avui, i sempre, poder respirar profundament, i llançar-los als que vindran, i des del nostre temps estrany, un petó i una abraçada; i dir-los, amb el cor a la mà, que la vida que intentem tirar endavant val la pena, i que ho fem el millor que podem malgrat els errors, i que ens sentim orgullosos d'estimar la pau i la llibertat, perquè al capdavall, allò que queda, és la satisfacció de voler fer en cada moment allò que és correcte encara que de vegades, com tothom, ens puguem equivocar. 
.
.
.
.

Sunday, September 17, 2017

Que la gent pugui construir en pau el seu país si la gent ho vol


Fa una estona. 
Aquesta tarda. 
Al Montcau mentre el Sol s'adormia. 
La meva filla gravava. 
Jo intentava pensar en Pere Quart, la pàtria tan petita, el Marquet de les Roques per allà baix, la farigola damunt la qual estava assegut. Pensava en la llibertat de les persones... de fer, de dir, de pensar, de votar, de lluitar... Pensava en els pobres éssers que viuen convençuts que a la llei hi rau la bondat de les bondats, ni que la llei condemni a tot un poble a no poder fer res per escollir, per triar, per somniar, per començar de nou, per assolir el dret que qualsevol poble mereix només per existir. Aquesta pobra gent amb la ment xopa de legalisme, i, de retruc, d'un feixisme ocult que els fa creure en superiors i inferiors, en obediències i dominis, en reis i súbdits, en presons i penes i por, por i més por... Pobra gent que es muden, es pentinen, s'adoren i s'emmirallen convençuts que amb les bones maneres en tenen prou, que amb el que sempre ha estat, i que a tot arreu és, ja tot és bo. Pobres ignorants que no saben el mal que estan fent. 
És infinitament més dolç lluitar per la llibertat que no tens, respectant la llibertat de tots els pobles i considerant tothom igual que tu, que no pas tenir ja aquesta llibertat, o creure que no et cal, o posseir el domini d'un estat... si per posseir-lo ets un tirà ni que no ho sàpigues.
Que la gent pugui construir en pau el seu país si la gent ho vol, i que ningú intenti amb la por, l'amenaça, l'immobilisme, la violència legal... forçar una cultura sencera a obeir els engranatges maquinals d'un estat que l'única eina que fa servir per unir és la por, la denuncia, la repressió, la llosa d'una llei de lleis que la majoria ens hem trobat, el menyspreu, l'espoli, el feixisme de fet, disfressat i dissimulat (de vegades ni dissimulat) que és hereu del feixisme de llei.

Després hem baixat del Montcau molt contents, i un cotxe ens ha fotut una hòstia pel darrere. De sort que no ens hem fet mal, encara que l'altre cotxe ha quedat destrossat i ens hem endut un ensurt monumental. Potser per això penjo la cançó, perquè mai no saps quan ho pots perdre tot: la vida, els fills, la pau, l'alegria... Sense tenir cap mena de culpa, de fora et ve donat un destí a vegades fastigós que et trastorna la vida, com passa amb els feixistes.

Gràcies per aquesta vida meravellosa que la natura ens regala! Mai ningú podrà enfosquir l'amor per la llibertat de totes les persones i de tots els pobles; un amor que passi el que passi ens regala pau.
.
P.D. Iceta, si us plau, als països on és il·legal que dues persones del mateix sexe s'estimin... Què han de fer aquestes persones? Cometre un acte il·legal i estimar-se? O complir amb la legalitat i renunciar al seu amor?
.