Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, February 6, 2018

La vida és un llibre que has de reescriure milers de vegades cada vida per a deslliurar-te de les mentides assumides com a certes.



La perfecció és el verí de l'ànima. Amb quin desfici s'arrapen a la religió laica d'avui els petits animalets que no saben que ho són! Els esquelets de les competicions de l'expressió; ossos forts i ben coordinats en una estructura quasi indestructible anomenada racionalitat; esquelets que menyspreen la carn i la pell, i el pèl en punxa d'una veritat comunicada però no dita, o d'un sentiment que ningú no ha expressat però que apareix com una força invisible independent de l'esquelet. L'esclavatge de la perfecció encadena vides, empresona trajectes, ofega paraules, enfosqueix cambres meravelloses a les estances del cor, espanta ocells cridats a volar com els vingui de gust a causa d'un terror estrany i secret a la racionalitat dels jutges de llautó polit i de tòpic suat.
L'expressió humana no ha de competir. No competim quan escrivim una carta a un amic o a un amor; ningú no compara si els seus mots són millors que els que escriuria un altre amant o un altre camarada. El que importa és que els mots de la carta siguin els nostres, els que només nosaltres podem dir, els qui ningú més té poder per a expressar. Ningú no pot fer millor que nosaltres allò que només nosaltres podem fer; i qualsevol expressió humana que treni un individu només pot ser feta per aquest individu.
Des que naixem ens immergeixen en una existència a on hi ha competició, i a voltes, competició violenta; i sovint, competició a vida o mort. L'evolució de les espècies i la selecció natural funcionen amb la competició salvatge entre espècies, amb l'exercici d'una violència brutal... I ens han immergit en aquesta mena de vida; no hem escollit nosaltres. Després ens demanen comptes per ser de la manera com l'existència és; i ens culpen d'obeir una natura interior que ens agita com la tramuntana a les fulles de les oliveres. Per què em retreus la ràbia, Déu o déus o demiurg, si m'has posat en un món a on la ràbia juga un paper decisiu? Ja hi era quan jo vaig néixer. I potser fins i tot, vaig néixer com a humà, perquè ha existit la ràbia a les pulsions de les bèsties des de la nit dels temps. Odio la ràbia, saps? Però l'has feta tu; i si li planto cara, que sàpigues, Déu o déus o demiurg, que estic plantant cara a una realitat que tu has establert com a niu que m'acull des de la naixença. Per tant, compte amb les misses i els judicis, que jo vaig arribar, sense demanar-ho, a un món a on la ràbia ja hi era.

La primera bomba que envio a la llei de la ràbia i de la competició és negar-me a competir pel que fa a expressions humanes. No hi ha un poema millor que un altre, ni un escrit, ni una història. Hi ha diferents obres, úniques, que ningú pot fer millor que qui les ha fetes, perquè si les fa millors, o si les corregeix i les millora seguin criteris aliens, ja no són les obres de qui les ha fetes.
Segona bomba a la ràbia. Les meves opinions, quant a judici, no valen res, com no valen res les opinions dels altres com a judici. Davant les expressions alienes, quan siguin humanes i brollin de la voluntat de crear, només em mourà escoltar, llegir, acceptar, respectar, expressar el que em remouen per dins a tot i estirar i si ho considero adient.
Tercera bomba al món ridícul que sovint observo per la tele. Les normes ortogràfiques són convencions humanes que haurien pogut ser unes altres. Hi va haver històries abans que existissin les normes ortogràfiques i fins i tot abans que existís l'escriptura. Hi va haver contes al costat d'una foguera, a l'entrada d'una cova; sempre que hi havia algú que explicava alguna cosa a algú altre amb la intenció de dibuixar, a la seva imaginació, sentiments, idees, records, esperances. Les convencions humanes fan riure, i les acollim, una mica, com aquell qui porta el mateix vestit que tothom per accelerar la comprensió i la velocitat de lectura, o per inèrcia. Però per la meva part, i fora de l'exercici professional, no em són útils per a valorar una expressió humana ni per a jutjar-la.
Quarta bomba a la ràbia. Cal fer tot allò que ens abelleix si fent-ho, gaudim, i si no gaudim amb el patiment aliè. D'aquí a poc serem morts, i allò que no hàgim fet, no ho haurem fet; i allò que esperem a fer-ho bé, per a començar a fer-ho, quedarà sense fer si acceptem l'estremidora presó de la perfecció que paralitza l'energia creativa de l'individu. Els infants aprenen a una velocitat esfereïdora, perquè fan les coses tot i que no les facin bé. Cap infant aprendria a parlar si es negués a fer-ho fins que ho fes bé. I el seu mètode pedagògic és tan bo, que fins i tot hi ha petitons que parlen xinès amb quatre anys, o alemany, o rus, o català... depenent d'on hagin nascut. I aprenen tots aquests idiomes tan difícils sense ni tan sols saber escriure o llegir. Què feu, escoles d'idiomes, que no comenceu per ensenyar l'idioma parlant i escoltant? Els nens us estan mostrant com es fa per a aprendre una llengua, i vosaltres ho comenceu tot per la gramàtica i l'escriptura.
Cinquena bomba. Moltes de les veritats absolutes de la cultura són falses. No cal llegir. Llegir està bé; és interessant i divertit, i enriquidor... però només si ho fas quan et ve de gust. I és possible, i freqüent, que hi hagi qui no hagi llegit mai un llibre, i que arribi a ser metge; i que sigui intel·ligent, i que tingui molta imaginació, i fins i tot, que escrigui bé. No som tots iguals. Allò que necessitem nosaltres, no ho necessita igual tothom. Sovint ens empassem els consells, els dogmes, les asseveracions irrenunciables que ens han marcat com a indiscutibles. I punt i seguit. I punt i final. I no diguis que no. I no ho discuteixis. Home que no ho veus, que va amb "b"! Home! (mai dona!) Que fa mal a la vista! Home! Que portes els mitjons de diferent color! Tòpics. Cites. Seguretats que són falses. La vida és un llibre que has de reescriure milers de vegades cada vida per a deslliurar-te de les mentides assumides com a certes.
Sisena Bomba. Aprendre dels gossos. No saben que moriran. No els angoixa el que faran demà. Gaudeixen, amb una passió envejable, l'os que mosseguen. El pèndol de la seva consciència és aturat a l'ara. I la seva pau, excepte quan algú els domina i els mana, és gairebé absoluta.

Setena bomba contra l'imperi de la imatge perfecta. Rebutja la imatge perfecta, gaudeix dels palpissos que fimbren amb la dansa imperfecte del teu cos quan sona una música que t'agrada i que tothom critica. No amaguis allò que és teu, i, encara més, no amaguis allò que ets tu; la panxa grossa, l'arruga, la cicatriu, l'ull buït, la dent corcada... Somriu amb tot el que ets i tens, i gaudeix de la imatge real. És la millor manera de destruir la tirania de la perfecció a la imatge, que assassina joves, que deprimeix madurs, que ofega iniciatives o il·lusions de persones que somnien un cabell de color de rosa, un cul a l'aire en un llac, un poema revolucionari que ningú no compra, un blog sense lectors, una novel·la en un calaix... Exhibeix com Frida Kahlo la bellesa rebutjada que martelleja els principis dogmàtics dels tirans de la imatge a totes les seves expressions possibles, i riu-te'n, amb caritat i una certa llàstima, dels atrapats dins la doctrina de la secta dominadora dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels nuclis acadèmics, de la Creme de la Creme. Aprén dels gossos. Aprenguem tots dels gossos.   
.
.
. 

Saturday, January 27, 2018

Torquemades d'avui



Vindran els tancs; potser, perquè la vergonya s'ha perdut. Però els tancs no construeixen la veritat i confirmen la feblesa dels arguments. Quan el raonament no és lògic, quan la decisió no és democràtica, quan les lleis hi són per a enquistar un poder que menysprea la decisió del poble d'un país real (un poble que té una i moltes llengües, i consciència de nació) llavors arriben els tancs, i les pistoles dels vigilants legals, i les impugnacions, i les condemnes, i les presons, i les pilotes de goma, i els cops de porra, i tota aquella violència legal, que després és negada per vergonya, describint un país de les meravelles que els posa vermells a ells mateixos, i fan el major ridícul de la història.

Es prohibiran els mots, s'il·legalitzaran les opcions polítiques legítimes, s'espantarà la gent. Ai, si escrius! Ai, si dius! Ai, si opines! Perquè la vergonya s'ha perdut, i es farà com s'ha fet tantes vegades a la història. L'ésser humà és expert en convertir-se en tirà, i en decidir el bé i el mal en funció de la submisió i de la resignació als poderosos. Però el poble pacífic que no té por serà l'arma que destruirà el poder dels tirans. El poder tirànic necessita que el poble tingui por; per això la produeix, la treballa, la ritualitza; amb lleis, amb un llenguatge pseudomístic que pretén atorgar a una norma humana el valor absolut de la lògica universal; però les normes que ataquen els drets de les persones són miserables per molta mística i per molts abillaments lingüístics que tinguin.

Es controlaran els moviments de les persones als espais físics, a internet, a les publicacions, a les cançons, a les frases que escampen, i s'esclafarà sense vergonya els trobadors, els titiriters, els poetes, els nens, els avis, el poble... La vergonya s'ha perdut a Suïssa, a Andorra, a les mentides que es repeteixen als mitjans. L'adoració al feixisme amb què van créixer els Torquemades d'avui els inhabiliten per tractar humanament els conflictes, i fan el ridícul. Ensenyen la cua encara que s'esforcin en amagar-la; i ho saben, i ho passen fatal, però no ho poden evitar.
.
.

Wednesday, January 24, 2018

No es copeja l'ànima



No es copeja l'ànima. No es menysprea la voluntat lliure de l'ànima. Dius que Catalunya és part de l'ànima d'Espanya; paraules poètiques per a justificar la imposició d'una voluntat que no és la de la majoria de gent de Catalunya. Paraules amb ambició de ser nobles per atacar la noble causa de la voluntat del poble. Tots els pobles del món per llei natural són sobirans, igual com totes les persones ho són; les lleis que sotmeten la sobirania d'un poble sota la sobirania d'un altre, són contràries a la llei de la naturalesa, i cap poema místic o polític, per bé que soni, no pot esberlar el que la dignitat dels pobles i de les persones mereix.
.
.

Monday, January 22, 2018

Llum. Cançó original. Canal de cançons de YouTube.


És un fet que si et decideixes a fer un canal de YouTube a on hi surtin elements morbosos sorprenents i poc edificants tindràs un èxit aclaparador pel que fa a les visites, però l'altra opció, força més enriquidora, és treballar-te un canal de YouTube a on mostris allò que sents, allò que t'agrada pel que fa a cançons, allò que et motiva, ni que no siguis el millor, ni que no siguis sorprenent. Les visites i els subscriptors no són res essencial; els individus són superiors a les multituds, i és superior allò que sent una persona, un dia, quan t'escolta, perquè per algun motiu estrany li has recordat a un pare que va morir i que cantava aquella mateixa cançó, o perquè troba en el timbre de la teva veu alguna cosa que li posa la pell de gallina ni que la teva veu sigui feble com un pardal i petita com la granoteta d'un bassal. Un canal a YouTube a on hi aboquis allò que t'agrada expressar, sigui teu o d'un altre, és com un blog, com una llibreta vella que fa olor de paper antic amb frases esgarrapades de poemes, o versos coneguts o ignots. Un canal de YouTube interactiu, a partir del qual escoltes a altres persones que estimen el mateix que tu estimes, en diferents llengües, de diferents cultures, i sense anhels de fama o diners, sinó de coneixença i afició mútua és un luxe dels temps que vivim; una eina tecnològica que ens permet treballar la cançó, la poesia musicada, recuperar antigues melodies oblidades que un dia van enamorar persones, o que fa molts anys van fer plorar ments oblidades, o que van engegar revolucions pacífiques amb clavells i versos, o que van guanyar guerres perquè van sostenir la moral de les tropes a l'horror nazi, o senzillament van permetre i permeten encara parlar amb déu. 
Avui penjo aquesta cançó poema, feta fa ben poc, que no és altre cosa que una mena de viatge amb la imaginació cap a un moment del temps i de l'espai llunyà, però intens. 
Per expressar-se només cal l'aprovació d'un mateix, la pròpia decisió, la llibertat personal; i allò que fa cadascú és únic, no competeix, no guanya a ningú, no perd, no especula, no demostra, no calcula, només és... com el so de la pluja, com la remor d'un vent, com un crit o un desig íntim que es fa públic. Si fa no fa, llibertat.
.
.
.
.  

Sunday, January 21, 2018

Aprendre

 
Si no estàs disposat a aprendre dels infants cada dia, cada hora, cada instant, no pots progressar com a docent; i això que acabo d'escriure no és una frase bonica d'aquelles que es pengen en alguna xarxa social amb una imatge carrinclona amb vocació de fer-se viral... és senzillament la veritat. 
Cap temps passat no va ser millor, cap persona del passat no va ser millor, cap persona del present tampoc no és millor. Els infants del present viuen les seves circumstàncies, les seves angoixes i les seves il·lusions. Han d'aprendre molt, com els infants de totes les èpoques; però els adults els podem ensenyar poc; són ells els qui han d'aprendre; són ells els qui aprenen. L'adult, docent o pare, a tot estirar pot assenyalar amb el dit les fonts del coneixement, o pot motivar, o pot intentar proporcionar mètodes... però l'acció és de qui aprèn. S'aprèn, no s'ensenya.
Si no estàs disposat a escoltar dues vegades o tres allò que has escoltat per evitar el vici de'actuar per impuls i transmetre-ho malament, potser viciat pel propi prejudici, per les pors personals, per la imaginació d'un mateix... no pots progressar com a docent. El docent no es pot permetre l'error de viure en el món que inventa la seva ment, sinó que ha de fer un esforç constant d'objectivitat i clarividència. 
I després sorgeix la sorpresa: l'amor que espontàniament brolla del cor no és l'excepció d'una fredor asèptica constant i establerta universalment, sinó el normal i convenient. L'amor que té una mare no és un amor deformat per les hormones, sinó l'únic clarivident. És la massa mediocre i inhumana la qui no hi veu clar quan no viu un amor universal amb sentiments; i això passa per algun mecanisme de la ment que bloqueja l'amor per a fer líndividu més operatiu, agressiu, competitiu, reductor de la vida a conceptes tan tristos com la producció de bens, el sistema premi càstig, la grisor d'una mena d'esclavatge social per a tenir més i guanyar més seguretats miratge.  
Que no és tot banal i en sèrie; que el que passa és que tot és únic i inaudit. Tot no és normal, previsible, assumit... no. En realitat tot és excepcional, i no viure en un continu estat de sorpresa eufòrica és una forma d'allunyament de la realitat provocada per algun mecanisme del cos que ens vol convertir en les formigues d'un formiguer, treballadores, impersonals, cruels, efectives, eficients, per a néixer, servir i morir sense que l'univers se n'afecti massa.

Hi ha massa gent que interpreta el món a partir de les etiquetes que han rebut i que va escriure algú altre per ells; ells no han posat mai en dubte aquestes etiquetes, i a cops s'han enutjat amb aquells que no només les posem en dubte sinó que manifestem l'absoluta falsedat de moltes d'elles.  

Al món hi ha massa ovelles; i les més tristes i sotmeses són aquelles que ni tan sols saben que són ovelles; els ho impedeix l'orgull. Moltes funcionen amb la llei de la imatge, convençudes que el que importa és semblar; que semblar ho és tot.
.
.

Wednesday, January 17, 2018

Allò que és gran ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans.


"Sigues lliure i camina cap a l’estel que vulguis guanyar..."

Així comença la cançó que avui penso.

Una cançó senzilla com les més grans.

Aquesta podria ser una norma universal; tot el que és gran és senzill i clar. El que necessita donar massa voltes per a fer-se entendre, el que exigeix massa annexes, es fonamenta probablement en supòsits falsos o artificiosos. La grandesa és transparent i va nua. Allò que de debò importa, l’essencial, és clar i necessita pocs mots, o no pot encabir-se en ells. Allò que és gran ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans.

Allò que és essencial ens fa no tenir por de ser lliures, de dir les coses que pensem si ho fem amb amor, d’opinar amb claredat i amb humilitat, de reivindicar el nostre dret a dir i a fer.

Allò que és essencial ens abraça i fa que no tinguem por de la mort sinó de no viure lliures i esperançats.

Allò que és gran és acollidor i tendre com un nen petit, regala llibertat, no lliga, no culpa, no jutja, il·lumina amb gairebé res més que la claror d’una llar o d’una espelma, emplena d’una felicitat asserenada; es podria anomenar pau, però és més que pau, perquè està ple d’afecte, però d’un afecte que no encadena ni atrapa.

Allò que és essencial probablement ens acull després de la mort, però és tan de debò que només per assaborir-lo un instant a la vida val la pena haver arribat a existir, encara que després de la mort s’acabi, o s'acabés, tot.

Allò que és de debò no mou a estimar a causa que algú hagi fet això o hagi deixat de fer allò, o perquè és simpàtic o perquè és divertit... Allò que és essencial anima a l’amor perquè estimar és tan natural com respirar, i ens permet viure i no morir, tal com respirar ens ho permet.

I aquesta mena d’amor és l’essència, perquè aquest amor no vol dir atrapar, ni posseir, ni comprometre, ni lligar, ni tan sols necessàriament arribar a conviure amb... L’amor neix dins d’una profunda, real i confortant llibertat que no ens resta moviments ni relacions.

"Deixa que la pluja mulli els teus cabells daurats"

Passa-t’ho bé amb les coses naturals, tot el natural és bell, tu ets bell o bella... no tinguis por ni fàstic del fang, de la pluja, de la neu, del vent, de la nuesa... no et faci mandra gaudir de la natura, perquè tu formes part d’ella, d’ella has sorgit; la teva manera de ser, la teva imatge, el color dels teus cabells, daurats amb el sol, tant si és ros, com bru, com castany... Tu no només ets bell o bella; tu ets bellesa encara que no t’ho sembli, perquè has sortit de la natura, que és molt bella. I tu ets una realitat bona, tens la bondat a dins, perquè ets humà o humana, i l’ésser humà té empatia, que és la llavor de la bondat. I els que diuen que la bondat és feblesa o hipocresia són uns pobres ignorants que no saben que ho són.

"Petites gotes fredes tremolant"

Descobreix la bellesa d’una gota d’aigua, que gairebé ningú no s’atura a mirar. Les coses petites poden ser les més grans. Hi ha coses que semblen grans i que en realitat no ho són. El que és gran de debò és senzill i clar, i sovint sembla petit. I allò que és gran de debò ens permet ser feliços encara que siguem petits, i ens permet ser petits encara que ens fem grans. (Sí, ja sé que això ja ho havia escrit.)

"Fes de casa teva tots els llargs camins del món"

No sabem a on la vida ens durà, però nosaltres podem decidir el camí... i allà a on anem a parar, hi farem la nostra llar.

La nostra llar, la nostra pàtria, no és un lloc concret, sinó allà a on hi posem el cor, allà a on hi tenim les persones que estimem.


Tuesday, January 16, 2018

Un 10% d'individus sense capacitat de comprendre, valorar, i sentir com a propis, els sentiments aliens.

Image of ROTFLOLEB in wikipedia. CC- BY-SA-3.0.

Defuges el sentiment, el consideres el refugi dels hipòcrites; però saps? el sentiment humà ens fa humans. És clar que un percentatge prou considerable dels sapiens no l'entenen directament. Saben de la seva existència perquè observen els individus humans que els envolten i dedueixen de les seves reaccions allò que el món anomena sentiments, però un petit percentatge de sapiens, no en tenen experiència, si no és en allò que afecta el seu jo. Ara en diuen psicopatologia social, i no es posen d'acord a l'hora de decidir si és una malaltia o una manera de ser. Però és sens dubte una disminució. 
He conegut persones amb aquesta disminució que anhelen tenir sentiments; són bones persones, perquè racionalment, d'una manera eixuta, sense premi, volen el bé de les persones; podríem dir inclús que estimen amb més puresa perquè no busquen el consol del sentiment; però n'hi ha pocs d'aquests. La majoria de persones que no experimenten sentiments, emocions, tendresa... no ho accepten com una disminució, sinó com un avantatge racional damunt dels altres éssers humans als quals veuen gairebé sempre com a competidors, com a graons, com a instruments, com a mitjans o com a molèsties. 
Els psicòpates socials no són assassins com els pinten a les pel·lícules; són persones perfectament integrades a la societat, que pateixen sense acceptar-ho una profunda disminució de la intel·ligència emocional; acostumen a ser tòxiques, a paral·litzar iniciatives que ells consideren, conscientment o inconscient, amenaçadores pel seu ego; no contemplen els sentiments aliens com un problema, perquè defugen qualsevol problema que no sigui propi; i allò que sent algú del seu voltant, especialment un igual, és tan important com el dolor d'una llagosta bullida viva en un restaurant de luxe, quan han de preparar el plat d'un humà sense amor pels animals.
Davant d'un psicopata social no funciona el diàleg, si no és que el dirigeixes a un interès seu; i quan ho facis hauràs de jugar a escacs, perquè no entén allò que no sent, i no sent perquè no pot. 
La millor estratègia davant d'una persona així (diuen que un 10% de la població ho és com a mínim en petit grau) és defugir-la. Només els que reconeixen el problema es poden integrar a la societat humana, amb humilitat i bona voluntat, però és tan difícil per a ells, que intentar-ho té realment un mèrit immens.
.
.
.