Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Tuesday, February 13, 2018

Les banyes de l'isard



És aquest instant el meu preferit; el que ara visc; i la frase que acabo d'escriure la dic i la crec sempre. 
És per a mi que escric, que parlo, que expresso; si no ho fes primer per a mi, no podria arribar a ningú altre. És per a mi, que faig poesia; i serà poesia encara que ningú l'arribi a llegir, i encara que els segles converteixin el paper a on està escrita, l'únic paper que la sostè, en pols i en res. 
És el teu ull, que escruta inquisidor el fer de l'altre, el far defensiu d'un jo que tem pel seu poder al formiguer; el teu ull que estima profundament algú mentre aquest algú no tingui més sort que tu, mentre no sigui més que tu. Diràs i faràs i justificaràs amb arguments plens de lògica la teva espasa defensora del territori feudal que creus governar; però el teu gest és tan digne com les banyes de l'isard lluitant pel dret a muntar una femella. 
És quan somnio que hi veig clar; quan sóc infant, quan estic begut, quan ploro boig d'alegria per la tempesta que em mulla quan ballo. És quan em ric del ric i quan ploro per ell; quan m'entristeixo pel crític i me'n ric d'ell; quan em despullo i m'empastifo de fang en un pantà perdut en una vall llóbrega i solitària. És quan sóc boig a ulls de la normalitat vençuda que hi veig clar; quan les teves paraules trepants, amb vocació de nobles, es van esmorteïnt amb el so ampulós de les onades o amb el vent fent ballar els caps de les espigues. 
És quan estic sol que puc sentir-me més a prop d'aquells per qui visc; si no tingués aquesta dolça solitud que em fa sentir tant acompanyat dels qui estimo, com ho faria per estimar-los millor?
És quan no sóc d'enlloc, quan no tinc nom ni cognom, quan m'arrenco les etiquetes que m'han enganxat els monos que no saben que ho són, quan accepto que sóc i seré sempre un exiliat, un viatger, un novingut, algú que està de pas, algú profundament desconegut; només llavors estic vivint la vida que sento que haig de viure. 
No tinc res a les mans, ni a la motxilla; ni passat, ni records, ni especulacions, ni interessos, ni diners, ni futur. 
És aquest instant el meu preferit; el que ara visc.
.
.
.

Sunday, February 11, 2018

Que dolenta ets, tele!



Estàs acostumada al fet que tot allò que lloes, el poble ho lloa; i tot allò que menysprees, el poble ho odia. 
Estàs acostumada al fet que tot allò que aconsegueixes que sigui molt vist, sigui també considerat gloriós, indiscutible, bo, ben fet, i, el que és pitjor: "normal". 
Sàpigues, "tele" que, de normal, a mi, em fas fàstic; no és res personal, és la veritat, i com que això que dic no ho dic contra cap professional, sinó contra allò que tu ets, i que és decidit per una audiència patètica, doncs no t'ho prenguis malament, tele. Al capdavall, tu ets el que el gruix de la gent vol mirar; encara que no del tot; perquè pateixes una ridícula, humiliant i castradora censura. La censura que la massa té rere la cosnciència; anys de culpabilització de tot un seguit de llibertats humanes que continuen rere la presó del costum i el tabú de les pobres ovelles miserables que som.
La majoria de programes que tens, tele, són una realitat que no escriure perquè acabo de dinar. Supuren el pitjor de la ment Sàpiens; i sovint, sense que es noti. A un historiador del futur, de quan ja no siguem l'espècie que som, li serviràs per a comprendre els complexos freudians, les inseguretats individuals i socials, la submissió a la moda, la submissió de l'ètica als corrents que el poder estimula, l'esclavatge del "como tiene que ser..." "como es de recibo hacerlo". 
Fabricants de fems que mengen, defequen, dormen, badallen, i miren la tele; aquests són els individus que somnies tenir com a espectadors. Virtuosos del sofà i l'aplaudiment o la crítica fàcil. Esnobs. Absolutament antònims al mot "creatius", però capaços de jutjar implacablement els participants del programa més vist d'aspirants a cantants rics i famosos. 
De sort que les noves tecnologies em permeten viatjar als millor documentals en anglès de les corporacions audiovisuals més prestigioses de tots els temps. De sort que estan penjats els discursos originals de milers de personatges històrics. De sort que hi ha xarxes a internet que, de moment, la teva avidesa d'espectadors, i per tant de diners, no té a l'abast, tele. Ets penosa, fas llàstima; i fa ràbia que milions de persones beguin el teu opi sedant, que els converteix en disminuïts pel que fa a l'exercici de la creativitat, del pensament crític, de la reflexió lliure. 

Tot el que he escrit a dalt no té res a veure amb "El Foraster"; es refereix a gran part de la resta de televisió.

Bona tarda!

Tuesday, February 6, 2018

La vida és un llibre que has de reescriure milers de vegades cada vida per a deslliurar-te de les mentides assumides com a certes.



La perfecció és el verí de l'ànima. Amb quin desfici s'arrapen a la religió laica d'avui els petits animalets que no saben que ho són! Els esquelets de les competicions de l'expressió; ossos forts i ben coordinats en una estructura quasi indestructible anomenada racionalitat; esquelets que menyspreen la carn i la pell, i el pèl en punxa d'una veritat comunicada però no dita, o d'un sentiment que ningú no ha expressat però que apareix com una força invisible independent de l'esquelet. L'esclavatge de la perfecció encadena vides, empresona trajectes, ofega paraules, enfosqueix cambres meravelloses a les estances del cor, espanta ocells cridats a volar com els vingui de gust a causa d'un terror estrany i secret a la racionalitat dels jutges de llautó polit i de tòpic suat.
L'expressió humana no ha de competir. No competim quan escrivim una carta a un amic o a un amor; ningú no compara si els seus mots són millors que els que escriuria un altre amant o un altre camarada. El que importa és que els mots de la carta siguin els nostres, els que només nosaltres podem dir, els qui ningú més té poder per a expressar. Ningú no pot fer millor que nosaltres allò que només nosaltres podem fer; i qualsevol expressió humana que treni un individu només pot ser feta per aquest individu.
Des que naixem ens immergeixen en una existència a on hi ha competició, i a voltes, competició violenta; i sovint, competició a vida o mort. L'evolució de les espècies i la selecció natural funcionen amb la competició salvatge entre espècies, amb l'exercici d'una violència brutal... I ens han immergit en aquesta mena de vida; no hem escollit nosaltres. Després ens demanen comptes per ser de la manera com l'existència és; i ens culpen d'obeir una natura interior que ens agita com la tramuntana a les fulles de les oliveres. Per què em retreus la ràbia, Déu o déus o demiurg, si m'has posat en un món a on la ràbia juga un paper decisiu? Ja hi era quan jo vaig néixer. I potser fins i tot, vaig néixer com a humà, perquè ha existit la ràbia a les pulsions de les bèsties des de la nit dels temps. Odio la ràbia, saps? Però l'has feta tu; i si li planto cara, que sàpigues, Déu o déus o demiurg, que estic plantant cara a una realitat que tu has establert com a niu que m'acull des de la naixença. Per tant, compte amb les misses i els judicis, que jo vaig arribar, sense demanar-ho, a un món a on la ràbia ja hi era.

La primera bomba que envio a la llei de la ràbia i de la competició és negar-me a competir pel que fa a expressions humanes. No hi ha un poema millor que un altre, ni un escrit, ni una història. Hi ha diferents obres, úniques, que ningú pot fer millor que qui les ha fetes, perquè si les fa millors, o si les corregeix i les millora seguin criteris aliens, ja no són les obres de qui les ha fetes.
Segona bomba a la ràbia. Les meves opinions, quant a judici, no valen res, com no valen res les opinions dels altres com a judici. Davant les expressions alienes, quan siguin humanes i brollin de la voluntat de crear, només em mourà escoltar, llegir, acceptar, respectar, expressar el que em remouen per dins a tot i estirar i si ho considero adient.
Tercera bomba al món ridícul que sovint observo per la tele. Les normes ortogràfiques són convencions humanes que haurien pogut ser unes altres. Hi va haver històries abans que existissin les normes ortogràfiques i fins i tot abans que existís l'escriptura. Hi va haver contes al costat d'una foguera, a l'entrada d'una cova; sempre que hi havia algú que explicava alguna cosa a algú altre amb la intenció de dibuixar, a la seva imaginació, sentiments, idees, records, esperances. Les convencions humanes fan riure, i les acollim, una mica, com aquell qui porta el mateix vestit que tothom per accelerar la comprensió i la velocitat de lectura, o per inèrcia. Però per la meva part, i fora de l'exercici professional, no em són útils per a valorar una expressió humana ni per a jutjar-la.
Quarta bomba a la ràbia. Cal fer tot allò que ens abelleix si fent-ho, gaudim, i si no gaudim amb el patiment aliè. D'aquí a poc serem morts, i allò que no hàgim fet, no ho haurem fet; i allò que esperem a fer-ho bé, per a començar a fer-ho, quedarà sense fer si acceptem l'estremidora presó de la perfecció que paralitza l'energia creativa de l'individu. Els infants aprenen a una velocitat esfereïdora, perquè fan les coses tot i que no les facin bé. Cap infant aprendria a parlar si es negués a fer-ho fins que ho fes bé. I el seu mètode pedagògic és tan bo, que fins i tot hi ha petitons que parlen xinès amb quatre anys, o alemany, o rus, o català... depenent d'on hagin nascut. I aprenen tots aquests idiomes tan difícils sense ni tan sols saber escriure o llegir. Què feu, escoles d'idiomes, que no comenceu per ensenyar l'idioma parlant i escoltant? Els nens us estan mostrant com es fa per a aprendre una llengua, i vosaltres ho comenceu tot per la gramàtica i l'escriptura.
Cinquena bomba. Moltes de les veritats absolutes de la cultura són falses. No cal llegir. Llegir està bé; és interessant i divertit, i enriquidor... però només si ho fas quan et ve de gust. I és possible, i freqüent, que hi hagi qui no hagi llegit mai un llibre, i que arribi a ser metge; i que sigui intel·ligent, i que tingui molta imaginació, i fins i tot, que escrigui bé. No som tots iguals. Allò que necessitem nosaltres, no ho necessita igual tothom. Sovint ens empassem els consells, els dogmes, les asseveracions irrenunciables que ens han marcat com a indiscutibles. I punt i seguit. I punt i final. I no diguis que no. I no ho discuteixis. Home que no ho veus, que va amb "b"! Home! (mai dona!) Que fa mal a la vista! Home! Que portes els mitjons de diferent color! Tòpics. Cites. Seguretats que són falses. La vida és un llibre que has de reescriure milers de vegades cada vida per a deslliurar-te de les mentides assumides com a certes.
Sisena Bomba. Aprendre dels gossos. No saben que moriran. No els angoixa el que faran demà. Gaudeixen, amb una passió envejable, l'os que mosseguen. El pèndol de la seva consciència és aturat a l'ara. I la seva pau, excepte quan algú els domina i els mana, és gairebé absoluta.

Setena bomba contra l'imperi de la imatge perfecta. Rebutja la imatge perfecta, gaudeix dels palpissos que fimbren amb la dansa imperfecte del teu cos quan sona una música que t'agrada i que tothom critica. No amaguis allò que és teu, i, encara més, no amaguis allò que ets tu; la panxa grossa, l'arruga, la cicatriu, l'ull buït, la dent corcada... Somriu amb tot el que ets i tens, i gaudeix de la imatge real. És la millor manera de destruir la tirania de la perfecció a la imatge, que assassina joves, que deprimeix madurs, que ofega iniciatives o il·lusions de persones que somnien un cabell de color de rosa, un cul a l'aire en un llac, un poema revolucionari que ningú no compra, un blog sense lectors, una novel·la en un calaix... Exhibeix com Frida Kahlo la bellesa rebutjada que martelleja els principis dogmàtics dels tirans de la imatge a totes les seves expressions possibles, i riu-te'n, amb caritat i una certa llàstima, dels atrapats dins la doctrina de la secta dominadora dels mitjans de comunicació, de les xarxes socials, dels nuclis acadèmics, de la Creme de la Creme. Aprén dels gossos. Aprenguem tots dels gossos.   
.
.
. 

Saturday, January 27, 2018

Torquemades d'avui



Vindran els tancs; potser, perquè la vergonya s'ha perdut. Però els tancs no construeixen la veritat i confirmen la feblesa dels arguments. Quan el raonament no és lògic, quan la decisió no és democràtica, quan les lleis hi són per a enquistar un poder que menysprea la decisió del poble d'un país real (un poble que té una i moltes llengües, i consciència de nació) llavors arriben els tancs, i les pistoles dels vigilants legals, i les impugnacions, i les condemnes, i les presons, i les pilotes de goma, i els cops de porra, i tota aquella violència legal, que després és negada per vergonya, describint un país de les meravelles que els posa vermells a ells mateixos, i fan el major ridícul de la història.

Es prohibiran els mots, s'il·legalitzaran les opcions polítiques legítimes, s'espantarà la gent. Ai, si escrius! Ai, si dius! Ai, si opines! Perquè la vergonya s'ha perdut, i es farà com s'ha fet tantes vegades a la història. L'ésser humà és expert en convertir-se en tirà, i en decidir el bé i el mal en funció de la submisió i de la resignació als poderosos. Però el poble pacífic que no té por serà l'arma que destruirà el poder dels tirans. El poder tirànic necessita que el poble tingui por; per això la produeix, la treballa, la ritualitza; amb lleis, amb un llenguatge pseudomístic que pretén atorgar a una norma humana el valor absolut de la lògica universal; però les normes que ataquen els drets de les persones són miserables per molta mística i per molts abillaments lingüístics que tinguin.

Es controlaran els moviments de les persones als espais físics, a internet, a les publicacions, a les cançons, a les frases que escampen, i s'esclafarà sense vergonya els trobadors, els titiriters, els poetes, els nens, els avis, el poble... La vergonya s'ha perdut a Suïssa, a Andorra, a les mentides que es repeteixen als mitjans. L'adoració al feixisme amb què van créixer els Torquemades d'avui els inhabiliten per tractar humanament els conflictes, i fan el ridícul. Ensenyen la cua encara que s'esforcin en amagar-la; i ho saben, i ho passen fatal, però no ho poden evitar.
.
.

Wednesday, January 24, 2018

No es copeja l'ànima



No es copeja l'ànima. No es menysprea la voluntat lliure de l'ànima. Dius que Catalunya és part de l'ànima d'Espanya; paraules poètiques per a justificar la imposició d'una voluntat que no és la de la majoria de gent de Catalunya. Paraules amb ambició de ser nobles per atacar la noble causa de la voluntat del poble. Tots els pobles del món per llei natural són sobirans, igual com totes les persones ho són; les lleis que sotmeten la sobirania d'un poble sota la sobirania d'un altre, són contràries a la llei de la naturalesa, i cap poema místic o polític, per bé que soni, no pot esberlar el que la dignitat dels pobles i de les persones mereix.
.
.

Monday, January 22, 2018

Llum. Cançó original. Canal de cançons de YouTube.


És un fet que si et decideixes a fer un canal de YouTube a on hi surtin elements morbosos sorprenents i poc edificants tindràs un èxit aclaparador pel que fa a les visites, però l'altra opció, força més enriquidora, és treballar-te un canal de YouTube a on mostris allò que sents, allò que t'agrada pel que fa a cançons, allò que et motiva, ni que no siguis el millor, ni que no siguis sorprenent. Les visites i els subscriptors no són res essencial; els individus són superiors a les multituds, i és superior allò que sent una persona, un dia, quan t'escolta, perquè per algun motiu estrany li has recordat a un pare que va morir i que cantava aquella mateixa cançó, o perquè troba en el timbre de la teva veu alguna cosa que li posa la pell de gallina ni que la teva veu sigui feble com un pardal i petita com la granoteta d'un bassal. Un canal a YouTube a on hi aboquis allò que t'agrada expressar, sigui teu o d'un altre, és com un blog, com una llibreta vella que fa olor de paper antic amb frases esgarrapades de poemes, o versos coneguts o ignots. Un canal de YouTube interactiu, a partir del qual escoltes a altres persones que estimen el mateix que tu estimes, en diferents llengües, de diferents cultures, i sense anhels de fama o diners, sinó de coneixença i afició mútua és un luxe dels temps que vivim; una eina tecnològica que ens permet treballar la cançó, la poesia musicada, recuperar antigues melodies oblidades que un dia van enamorar persones, o que fa molts anys van fer plorar ments oblidades, o que van engegar revolucions pacífiques amb clavells i versos, o que van guanyar guerres perquè van sostenir la moral de les tropes a l'horror nazi, o senzillament van permetre i permeten encara parlar amb déu. 
Avui penjo aquesta cançó poema, feta fa ben poc, que no és altre cosa que una mena de viatge amb la imaginació cap a un moment del temps i de l'espai llunyà, però intens. 
Per expressar-se només cal l'aprovació d'un mateix, la pròpia decisió, la llibertat personal; i allò que fa cadascú és únic, no competeix, no guanya a ningú, no perd, no especula, no demostra, no calcula, només és... com el so de la pluja, com la remor d'un vent, com un crit o un desig íntim que es fa públic. Si fa no fa, llibertat.
.
.
.
.  

Sunday, January 21, 2018

Aprendre

 
Si no estàs disposat a aprendre dels infants cada dia, cada hora, cada instant, no pots progressar com a docent; i això que acabo d'escriure no és una frase bonica d'aquelles que es pengen en alguna xarxa social amb una imatge carrinclona amb vocació de fer-se viral... és senzillament la veritat. 
Cap temps passat no va ser millor, cap persona del passat no va ser millor, cap persona del present tampoc no és millor. Els infants del present viuen les seves circumstàncies, les seves angoixes i les seves il·lusions. Han d'aprendre molt, com els infants de totes les èpoques; però els adults els podem ensenyar poc; són ells els qui han d'aprendre; són ells els qui aprenen. L'adult, docent o pare, a tot estirar pot assenyalar amb el dit les fonts del coneixement, o pot motivar, o pot intentar proporcionar mètodes... però l'acció és de qui aprèn. S'aprèn, no s'ensenya.
Si no estàs disposat a escoltar dues vegades o tres allò que has escoltat per evitar el vici de'actuar per impuls i transmetre-ho malament, potser viciat pel propi prejudici, per les pors personals, per la imaginació d'un mateix... no pots progressar com a docent. El docent no es pot permetre l'error de viure en el món que inventa la seva ment, sinó que ha de fer un esforç constant d'objectivitat i clarividència. 
I després sorgeix la sorpresa: l'amor que espontàniament brolla del cor no és l'excepció d'una fredor asèptica constant i establerta universalment, sinó el normal i convenient. L'amor que té una mare no és un amor deformat per les hormones, sinó l'únic clarivident. És la massa mediocre i inhumana la qui no hi veu clar quan no viu un amor universal amb sentiments; i això passa per algun mecanisme de la ment que bloqueja l'amor per a fer líndividu més operatiu, agressiu, competitiu, reductor de la vida a conceptes tan tristos com la producció de bens, el sistema premi càstig, la grisor d'una mena d'esclavatge social per a tenir més i guanyar més seguretats miratge.  
Que no és tot banal i en sèrie; que el que passa és que tot és únic i inaudit. Tot no és normal, previsible, assumit... no. En realitat tot és excepcional, i no viure en un continu estat de sorpresa eufòrica és una forma d'allunyament de la realitat provocada per algun mecanisme del cos que ens vol convertir en les formigues d'un formiguer, treballadores, impersonals, cruels, efectives, eficients, per a néixer, servir i morir sense que l'univers se n'afecti massa.

Hi ha massa gent que interpreta el món a partir de les etiquetes que han rebut i que va escriure algú altre per ells; ells no han posat mai en dubte aquestes etiquetes, i a cops s'han enutjat amb aquells que no només les posem en dubte sinó que manifestem l'absoluta falsedat de moltes d'elles.  

Al món hi ha massa ovelles; i les més tristes i sotmeses són aquelles que ni tan sols saben que són ovelles; els ho impedeix l'orgull. Moltes funcionen amb la llei de la imatge, convençudes que el que importa és semblar; que semblar ho és tot.
.
.