Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, September 17, 2018

Que em continuï escandalitzant en llibertat, perquè així ha de ser el món lliure.



Parlaven els franquistes, a les acaballes de la dictadura, de les persones exiliades que s'insinuava que tornarien com de "les rates de claveguera que van haver de fugir de Franco i que esperen la seva mort per tornar"
Parlen, i escriuen, aquests dies, els franquistes d'avui, disfressats de monàrquics, dels cantants que han fugit a Bèlgica, i que estan protegits de la fúria feixista de la legislació espanyola pels drets democràtics de l'Europa del segle XXI, com de "la purria que huye tranquilamente". Els voldrien a la presó, perquè adoren la llei que reprimeix les idees i les expressions que els molesten. Prefereixen l'empresonament d'un ésser humà que les paraules que no els agraden. No en tenen prou amb uns taps a les orelles, necessiten castigar i torturar amb la privació de llibertat a l'artista provocador. Després van a missa. I parlen d'amor. I es consideren bons i humans.
Valtonyc és lliure, i mai no m'he alegrat tant de la llibertat d'algú que en tantes coses pensa tan diferent a mi. Que pugui dissentir de mi, i dir-ho. Que em molesti i m'escandalitzi amb poemes i cançons. Potser en alguna cosa em farà pensar i rectificar. En altres no. Però sigui com sigui, que ho faci tot en llibertat, i amb això, qualsevol persona de bona voluntat, pensi com pensi, s'ha de sentir feliç.
.
.
.

Sunday, September 16, 2018

Crítiques a qualsevol generalització. Crítiques a la religió. Confessions personals íntimes sobre opinions relacionades amb déu i el més enllà. Nudisme anímic filosòfic.




He conegut capellans que eren excel·lents persones. 
Que, al món, n'hi ha hagut de pederastes? Sí.
I també va existir la inquisició. I per ordre dels poders de l'església és van cremar, vives, persones.
Però això no treu que la majoria de capellans, com a persones que són, busquin el bé i estiguin en contra de totes les barbaritats que ha fet o permès la seva església. 
Que a l'església hi ha errors estructurals, doctrinals, de costums i tradicions, relacionats amb la moral sexual dels capellans, i de la població en general, i amb el seu lligam amb el poder i la impunitat... que faciliten i empenyen els crims de la pederàstia? Em temo que sí.
L'abstinència sexual no és natural, i tot allò que no és natural situa la ment humana en una situació de tensió conscient o inconscient que pot espetegar en qualsevol direcció. L'església és culpable d'haver establert unes obligacions vitals contràries a la sexualitat natural, a la lliure relació sexual entre les persones, especialment per als sacerdots. És culpable d'haver demonitzat la sexualitat lliure entre les persones, en comptes d'incentivar el sentit de la responsabilitat individual i la llibertat de consciència. La persona humana queda perpètuament lligada a allò que se li ha prohibit amb amenaça, especialment a edats joves. I queda lligada conscientment o inconscient.
La llibertat absoluta és beneficiosa per la persona humana, sempre que aquesta llibertat individual respecti la dels altres, i sempre que estigui associada a la responsabilitat, a la construcció de relacions desinteressades i empàtiques entre les persones, a una millora de la salut psicològica i física, i al reforçament de la família com unitat segura i humana a on els fills puguin créixer en un entorn d'alegria i seguretat. 
L'únic casament real, més enllà de papers i promeses solemnes, és aquell que ens mou a assegurar un entorn segur i feliç pels nostres fills.
L'única imposició o prohibició que té sentit és la d'un mateix sobre d'un mateix per decisió d'un mateix, si considera que tal prohibició cal per assolir uns objectius superiors, que són l'estabilitat familiar, l'educació, la llibertat i la felicitat dels fills. La repressió imposada amb amenaça de càstig diví (o de càstig per part de l'estat polític en algunes èpoques) damunt de la gent, i especialment dels joves, esdevé una aberració causant de desequilibris inhumans, violents, destructius... 
I tot això no em mou a odiar o menysprear una religió que té dret a ser, com totes; a tot arreu hi ha gent bona i gent que no ho és tant. Però és cert que la llavor de l'error germina dins de l'església en aquesta moral repressiva que a cops es dissimula o es decora sense gaire èxit. Quan la justificació o explicació d'una llei o d'una norma repressiva du a la quadratura del cercle, o al misteri com a explicació de tot, és probablement perquè no té fonaments. 
La persona humana té a dins tot l'amor, tota la bondat, tota la tendresa, tota l'empatia, tot el seny, i tot l'anhel de llibertat... sense que cap intermediari de la divinitat l'hi confereixi, amb sagraments o ritus. Naixem humans amb tota la nostra bellesa i possibilitats per a poder desenvolupar els valors més elevats de l'esperit, sense haver de sotmetre'ns a religions fonamentades en una suposada salvació de l'infern a través de víctimes expiatòries o de sacrificis. Les religions del càstig i del perdó, de l'infern i del cel, acaben fonamentant qualsevol acte humà damunt la necessitat d'evitar el càstig etern o d'assolir el premi infinit, quan, en realitat, l'acte d'amor és un acte que actua només per amor... sense pensar en el propi interès, ni en assolir o evitar res personal.
Les religions reglades i imposades pels estats i pels educadors al llarg de la història, les sectes, els grupúsculs, els misteris sorgits d'un mite, d'un il·luminat, d'un miracle... esdevenen un espill de les pròpies pors, de l'obsessiva necessitat de seguretat, i, a cops, i tristament, de l'anhel de venjança, de poder i de manipulació.

Faré ara unes confessions gratuïtes que no necessito que ningú comparteixi amb mi. Jo tinc déu i no tinc religió. No tinc temple ni església fora de les muntanyes i de la mar. No tinc doctrina, ni moral, fora d'estar bé amb qui tinc al costat i amb qui tinc molt lluny. Tinc evidència del més enllà (que no pas fe). Em consta, de manera segura, la falsedat de les afirmacions que asseveren l'existència de l'infern i del cel. Tinc tanta seguretat de l'existència de déu com de l'existència de qualsevol altre cosa o persona. Em resulta tan difícil creure en l'existència de les coses que veig i que escolto, com en l'existència de déu. Considero tan improbable l'existència de les coses que veig i que escolto, com l'existència de déu. No em fa por la mort, per això gaudeixo molt quan vaig en avió. Em fa por no viure bé. He descobert, amb la meva pròpia vida, que hi ha sofriments i pors immensament pitjors que la mort. Morir-se és una molèstia relativa molt més lleu que altres desgràcies horroroses que sí que fan por. Sóc propietari de la meva vida, i lliurement la dedico a qui estimo. El déu que conec és molt diferent al que expliquen; afortunadament. Considero que les lleis són un impediment per al creixement personal, i amb això no vull dir que no hi hagin de ser, perquè la seva absència podria ser devastadora; però són un impediment per al creixement. No tinc raons per creure que més enllà de la mort hi ha un absolut, o quelcom diferent a una manera natural més d'existir. Parlen de l'eternitat i la cosmologia els qui no tenen ni idea de la naturalesa física del temps. La primera experiència del món físic ens arriba per les sensacions a la ment, amb la qual cosa sempre hi haurà la incògnita de qui crea a qui: el món físic (cervell, neurones, lleis físiques...) a la ment? O la ment a tot el món físic en una mena d'intent inconscient d'autojustificar-se? Desitjo que la natura sigui sempre més poderosa que l'espècie humana, per tal d'assegurar la pervivència de la bellesa natural i de la bondat com a fruit de l'evolució. Em costa molt esmorzar amb qualsevol persona que desitgi i anheli l'empresonament dels que de manera pacífica han dut a terme accions polítiques pacífiques suposadament contràries a la legislació administrativa d'un estat, però tot i així, amb esforç, hi puc esmorzar. 
I un altre dia continuo.    
.
.

Thursday, September 13, 2018

Crist, avergonyit, se'n va al registre.


Crist, avergonyit, se'n va al registre, 
a veure si és possible de canviar el nom que fa dos mil anys campa pel món.
Per a no tenir res a veure amb els repressors dels advocats cristians,
que volen tancar boques. 
Per a no ser confós, pobre Crist,
amb els violents que el volen fer rei,
i que li posen una espasa a la mà, 
i que l'anomenen jutge pantocrator, 
condemnador a inferns eterns
i a tortures inquisitorials. 
Crist, el Jesús fuster i bona persona, 
se'n va al registre a veure si encara es pot canviar el nom. 
Perquè no el relacionin amb les miserables guerres anomenades creuades, 
ni amb la inquisició romana i els seus cremats vius, 
ni amb els patètics integristes del segle XXI, 
que li atribueixen, al mateix Crist, ideologies d'una "España Unida" i eterna,
que trepitja llibertats de persones i de pobles. 
Crist, sobretot, se'n va al registre, 
perquè no el relacionin amb aristòcrates, 
amb nobles, amb pijos snobs, enamorats frustrats del cos del Rei d'Espanya,
pallassos amb capa, ritualistes que odien els qui pensen diferent, 
carques adoradors de societats de formes, 
classistes, elitistes, 
reprimits que sublimen desitjos atrofiats 
amb pseudoenamoraments malsans de qui no toca, 
repressors de llibertats sexuals naturals,
que ni mengen ni deixen menjar, 
apologetes de conductors incívics 
que circulen per zones peatonals tombant creus grogues, 
superficials com aigües de pantà, 
fariseus avorrits, manipuladors i sectaris...
Crist vol ser només una persona bona
que vol la pau i la llibertat entre els éssers humans
sense límits legals hereus de tradicions injustes.
A ningú anomeneu pare, perquè un de sol és el vostre pare.
A ningú anomeneu guia, perquè un de sol és el vostre guia.
Per què em dius mestre bo, si només déu és bo?
.
.
.

Sunday, September 9, 2018

LA FINESTRA, Màrius Torres. Cançó original.


He posat música al poema de Màrius Torres "La Finestra", i hi he afegit dues estrofes més.

Màrius Torres va morir fa uns setanta-sis anys.
Aquest poema l'he allargat pensant en totes aquelles persones discretes, callades, tímides... que rere les cortinetes de la seva finestra, amaguen una immensa humanitat. Totes les formes de ser tenen dret a existir, i totes són belles i necessàries.
La cançó està protegida per SafeCreative.
The song is protected by SafeCreative.
La cançó està subjecta a una llicència Creative Commons. Podeu interpretar-la, i gravar-la lliurement, amb o sense negoci, sempre que digueu qui n'és l'autor.

Tuesday, September 4, 2018

Experiències musicals a Irlanda a l'estiu. Trobada amb Mickey McConnell i amb la Família Gavin.


On August 22, we met the Family Gavin, and their Gypsy Wagon TV. They had invited me to sing and to be recorded in their wagon, and I had the luck of knowing their natural paradise in the middle of Fintown's Nature; a green paradise of trees and grass, lakes, rivers... They were very kind with us and we spent a happy and nice afternoon of music and friendship. You can see their awesome channel of folk and music.


The other great experience of this summer was meeting Mickey McConnell.
First of all, I met the song. “Only our rivers run free”. I listened to it some years ago, through YouTube, sung by a young man in a pub of England; this man seemed a worker or a syndicalist, and he sang for freedom. I felt upset with that song, it made me cry and I didn’t know why. May be It happened because its meaning was applicable to the situation of my country, Catalonia. As I told you, It happened some years ago.
From that moment on, I searched and I discovered that that song was written by a man called “Mickey McConnell”. I learnt things about him. He was born in Northen Ireland. His song “Only our rivers run free” talked about the constittutional status of Ulster, and this song became a hit in Ireland in 1968. He made many other songs like “The little drummer boy” and “Follow the flag”. The songs of Mickey were sung by singers like Christy Moore, The Wolfe Tones, Mary Black, The Kelly Family, The James Last Orchestra...
I listened “Only our rivers run free” again in YouTube from a young singer called Sheena (now she is older and lives and sings in pubs from New York. Few weeks ago she was in derry) and I cried again. Finally I learnt to sing this song, and... from time to time, even now, I perform it in the kitchen of my home for my daughter. Now she is 11, but when she was three or four, she hardly ate his dinner, and I sang this song, an others too, so that she had dinner easier, and really she did. Now, I have just made a Catalan version of the song. I told it to Mickey last night and he loved the idea.
So… after all that… I met Mickey McConnell through facebook one or two years ago. This summer, my family and me decided to visit Ireland and I asked Mickey where did he sing and he told me about McMunns, in Ballybunion. We went to have a dinner there on August, 26, and it was great, magic, exciting… My family and me enjoyed a lot, and, in two occasions, Mickey put his guitar on my hands and asked me to sing a couple of songs. It was very exciting to contribute to the magic of the pub with two Catalan songs. If only I had knew that I was going to sing I would have prepared some irish song; I usually sing “Grace” and “The great majestic Shannon” but I don’t know them by heart, and I sang two Catalan songs that I remember and feel very well. Anyway, It was great. The atmosphere of the McMunns was bewitching, entrancing, gripping, awesome… Mickey sang “only our rivers run free” “Viva la quinta brigada” and many others. Other man whom name I don’t remember that had been a very good football trainning (and player) many years before sang too (a deep song about a worker). A woman stood up and sang too (Me and Bobby McGee). Mickey made us feel welcomed; he dedicated songs to us, he explained to the whole pub that we had come from Catalonia, he introduced ourselves to one of the owners of McMunns and some other kind people, he helped us to feel very happy in a warm and kind human climate. That night, the Irish people of McMunns turned out to be like a group of friends for us, openminded, open to other culture (Catalan culture), cheery…
So… I want to thank Mickey such a wonderful night, three days before I turned fifty years old.
.
.
.

Wednesday, August 29, 2018

Actuació a GypsyWagonTV


Actuació a GypsyWagonTV, el 22 d'agost de 2018 a Fintown (Donegal, Irlanda)

Wednesday, August 15, 2018

Final d'agost, i de mig segle d'edat, a la meva estimada i musical Irlanda.



He trigat quaranta-nou anys, onze mesos i divuit dies a viatjar a Irlanda en aquesta reencarnació, i fa molts anys que canto per plaer, sense la més mínima intenció de fer-ho per altra raó que no sigui el plaer mateix, i la comunicació amb un poder superior; i just quan queda una setmana per anar a Irlanda, rebo el missatge d'algú que m'ha escoltat a YouTube i que diu que li agrada com ho faig, i que diu que si algun dia viatjo a Irlanda els ho digui, perquè tenen una caravana com les de l'Oest, en una mena de casa amb jardí a Irlanda, a Fintown (Donegal), a on hi fan un Canal de YouTube que es diu GypsyWagonTV, i a on hi conviden gent de tot arreu relacionada amb el folk. I es veu que els proposen de cantar dins el tendal de la caravana, que expliquen que té una sonoritat especial. 
No em direu que no és una casualitat!
I no podré dur la guitarra perquè no hi cap al cotxe de lloguer; diuen que me'n deixaran una per la gravació.
Una casualitat, o no. Potser no és una casualitat que tot just una setmana abans em diguin això; ja sabeu què vull dir i no em posaré ara a explicar històries algunes de les quals he jurat no explicar.

M'agrada la proposta perquè és cantar a casa, sense cap mena d'ambició, ni professional (valga'm déu!) ni de cap altra tipus; fora de cantar enmig de gent que gaudeix amb una música no contaminada ni pels estandars, ni per l'obsessió de perfecció tan lligada sovint a l'ego, ni per la tragèdia de la fama, que ensulseix vides, les quals mai no poden tornar a passejar per un carrer concorregut com a persones normals, ni per l'electricitat que, tot i que no hi ha més remei que fer servir un micro si vols gravar, no em direu que una guitarra de fusta, capaç de fer música quan enmig d'una tempesta se'n va el llum, no té una ànima especial, un so que no pot ser reproduït per cap ona elèctrica analògica. Per això penso que no acabem d'escoltar mai ningú de debò com canta fins que no ho fem al seu costat, sense altaveus, ni amplificadors, i deixant-lo parar si s'equivoca, o per prendre un glop de vi, o de taronjada, o per gratar-se l'orella. Cantar és una forma d'expressió com parlar, recitar un poema, o ballar... no és una activitat elitista, passaport a la fama i la glòria. Va bé per la salut, i és una activitat que s'aprèn, com escriure o llegir. I igual com hi ha alts i baixets, grassos i prims, hi ha qui canta d'una manera i qui ho fa d'una altra, i això és enriquidor. 
Per això m'agrada la proposta, perquè tot just uns dies abans, havia parlat d'una cantant de YouTube que m'agrada molt, perquè canta amb una guitarra i prou, sense projeccions estel·lars d'aquelles que enreden el públic per treure-li els quartos, i que ho fa amb una noblesa i espontaneïtat especials. 
M'agrada cantar, i escoltar cantar, sense bronze, ni llautó, ni or, ni argent... M'agrada la fusta, les cabanes del bosc, els racons vora un llac, una cala o un riu, els que som companys i prou... ja sé que ningú no comprèn ningú, però la música fa que ens entenguem ni que sigui en rus.
Aquesta proposta és pel dia 22 d'agost, però és que, nens i nenes!, el dia vint-i-sis, sopo al MacMunns de Ballybunion, al comptat de Kerry, i tindré a menys de un metre a Mickey MacConell, una llegenda de la música a Irlanda, compositor de moltes cançons per a la família Kelly, i sobretot de l'himne "Only our rivers run free". Mickey és una persona senzilla, noble, natural... Ell mateix em va explicar als llocs on cantava i els dies, i per això vaig poder reservar taula. Per tant, aquest final d'agost, m'aproparé a la Irlanda que tant estimo; i que té una història d'independència política molt dura; molt més dura encara que la que estem vivint a Catalunya. A Irlanda són molt conscients del que està passant aquí, encara que l'estat irlandès hagi de seguir (de moment) el seu paper diplomàtic, que com qualsevol diplomàcia sempre és superficial.
Ja us explicaré com ha anat! Me'n vaig a escalfar el dits!
.
.
.