Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Monday, January 28, 2019

Tots som iguals en cossos diferents.




Rere els teus ulls hi veig algú com jo,
un rostre jove, un somriure bla.
Si penso el que s’hi amaga, més enllà,
em trobo a mi mateix i a qualsevol.

Rere els teus ulls hi ha somnis, lluita, por,
inseguretat i fam d’amics, terror a tant!
El fort i intens desig de ser estimat,
la vergonya pel ridícul que pots fer.

I això que tens, ho sento a dins també;
tots som iguals en cossos diferents.

Sunday, January 27, 2019

Temps de resistir, de crear, de creure, d'esperar, d'empenyer...


És curiós com les forces misterioses que mouen les societats, els inconscients col·lectius, els instints grupals d'espècie, es conxorxen i actuen en una sinèrgia inquietant per abocar la humanitat, el món humà de l'actualitat, cap a una etapa fosca, ultraconservadora, moralista, consumista, amb grans desigualtats, amb una creixent disminució de les llibertats individuals, començant per les d'expressió. Tot en nom d'una puresa legal, d'una major seguretat de supervivència, d'un major control de les finances per part dels poders reals, d'un sadollament més gran dels anhles de venjança o d'esclafament del diferent per part del poble adormit per la tele. S'associa qualitat, perfecció, millora, amb repressió, censura, control, vigilància, jou... El paisatge es torna a embrutar de ciment; quan l'opinió pública crida una mica es congela la decisió d'encimentar la Costa Brava en espera que l'opinió miri cap una altra banda, potser d'aquí a un any. La gran bèstia de fer diners és astuta com una lleona que té gana, i no té cor, i no li amoïna res més que el seu objectiu depredador.

Això no ho para ni un nou Crist. El món va cap a la nova edat mitjana vergonyant; vergonyant vol dir que mai no ho reconeixerà i que exhibirà el seu fals progrés amb la recurrent manipulació dels mots i dels mitjans. Però la nova edat mitjana, la nova escolàstica, la nova inquisició sovint laica, actua amb la mestria d'un Torquemada, amb la intel·ligència d'un Maquiavel, amb l'instint destructor d'un dictador europeu dels anys trenta. Tornen els temps de tapar els mugrons, de fer callar els joves, d'espantar per educar, d'alliçonar en la resignació, d'escampar la por dels mils terrors que sempre han existit, però que ara es publiciten per controlar el cicle de foscor que sense remei ens abraça.

No és un cicle negre que vingui de fora com una conquesta; és dins de cadascú. Cadascú és l'artífex de la repressió que executa, que recolza, o que ignora incrementant el seu poder. El cicle medieval neix dels instints d'espècie despertats pel clima social, i els instints estan dins de cada individu. Resta només una acció digna a engegar: resistir, crear, creure, esperar, empenyer... una nova humanitat que naixerà rere la tempesta de negror que ens comença a abraçar; una nova humanitat de flors i cançons, de llum i tolerància, d'imperfecció i pobresa alliberadora, de rius i camps i platges sense formigó ni rajoles, de cossos alliberats, de ments buides de qualsevol "isme" (qualsevol!)... Ens toca resistir, no pas per canviar el món, sinó perquè mentre hi hagi una sola persona que cregui en la llibertat, l'esperança de la nova renaixença persistirà i es farà efectiva.

Cada instant, en si mateix, és vida.


Com més passa el temps, més m'adono que les coses tenen valor no pas per la seva utilitat, sinó per elles mateixes. Podria dir que cada instant s'ha de justificar per ell mateix si realment calgués justificar-lo, però és que "justificar" és una falsa exigència humana, que no té un sentit absolut. Cada instant s'ha de viure per ell, defugint el seu paper de graó o d'empenta cap a qualsevol altre objectiu.
De fet, les angoixes del món, moltes d'elles, són això; el pèndol que tracta de sostenir-se en una posició allunyada del seu equilibri, cap al passat, o cap al futur, defugint el present. El pèndol del cor humà oscil·la i oscil·la, i mai s'atura. La malaltia de la utilitat, del "mor avui per viure demà" condemna milers de vides a no arribar a viure mai; demà hi haurà alguna altra raó per posposar la vida, per continuar existint per un temps que ha d'arribar, i que mai no acaba ni acabarà d'arribar.

Cada instant és un regal. Cada instant, en si mateix, és vida. Sigui de feina, d'estudi, de contemplació, de festa, d'exploració... cada instant és intensitat de vida. Cada instant és un temps nou que ens fa nous. Tenim la capacitat màgica d'esdevenir nous a cada nou instant, però el món fustiga i demonitza el canvi com si signifiqués la renuncia a l'honor o als principis, la traició als ideals. El canvi és l'única possibilitat de salvar la persona de les forces que la volen convertir en un mitjà, en un instrument.

N'hi ha que voldrien fossilitzar el temps perquè els qui ells consideren el seu enemic mai no pogués canviar; el canvi els espanta, potser perquè la necessitat instintiva d'odiar qui els ha fet mal tem haver d'acceptar un canvi a bé en el seu enemic. Necessiten, destructivament, que el seu enemic tingui sempre el rostre horrorós del mal per a justificar un odi que no volen abandonar. Són enemics del canvi que es produeix a cada instant de la vida, que cal que es produeixi. S'acaba un temps per començar-ne un altre; i el canvi és una realitat objectiva, natural, imposada per l'ordre ontològic. No ho és el recompte del mal ni el fals concepte tribal de justícia que les societats sapiens eleven al rang de diví.     

Saturday, January 26, 2019

Certamen Literari Ciutat de Vila-real 2008

RECORDANT...


Divendres passat vaig tenir el goig de guanyar el Certamen Literari Ciutat de Vila-real en l'apartat de Narrativa, amb una obra que vaig escriure al juliol del 2007 i que en el seu moment em va portar molta feina de documentació, ja que la vaig situar enmig del primer bombardeig de Lleida a la guerra cívil, al novembre de 1937. Gràcies a l'esforç d'escriure aquesta micronovel·la, he après molt dels Heinkel 111, de la psicologia i les circumstàncies dels aviadors de la legió Condor, de la vida a la Lleida republicana, dels estralls d'aquest primer bombardeig, de la geografia de la comarca a l'any 1937. Haig de dir que alguns dels personatges són reals. Els he agafat sencers, amb les seves circumstàncies històriques i personals, les seves idees, les seves experiències, els seus records; per a tot seguit obligar-los a participar en una ficció ( és a dir en una història no real) que els situa en una perspectiva de clarividència bastant dura, que revela la faç real i objectiva de la guerra i esvaeix idealismes genocides. Vull afegir que he modificat el nom real d'aquests personatges històrics per evitar molestar qualsevol dels seus familiars; fet i fet, foren individus similars a molts d'altres que en aquell mateix context jugaren un paper idèntic. El llibre serà editat l'any que ve.
Vaig tenir el goig de compartir el guardó amb la Teresa Serramià Samsó, companya del web de relatsencatalà, que va guanyar en l'apartat de poesia i a qui feia molt de temps que tenia ganes de conèixer personalment.
El Certamen, en l'apartat d'assaig, el va guanyar Onofre Flores, amb una obra sobre la història de la Banda municipal de Vila-real.
Estic, doncs. molt content per aquest triomf, que m'ha costat molt i molt; més del que pugui semblar des de fora.

Notícies relacionades:

A Lluís M. Xirinachs

RECORDANT...


Fou una sort trobar-te per les Rambles el dia de Sant Jordi. Et coneixia pels Esquirols, per les imatges en blanc i negre de la televisió, per les explicacions dels meus pares. Vaig sentir com si em retrobés amb una mena de mite oblidat i incomprès.
Em va sorprendre la teva alçada i la joventut dels teus ulls.

No puc estar d'acord amb la teva mort, que segons que he llegit, ja planificaves, ja portaves en ment. Crec en la vida per damunt de les causes; mai en una vida sense causes, però menys en una causa sense vida.
Bo i tot, encara que no estigui d'acord amb la teva mort, respecto la teva decisió, i estic convençut de la rectitud de la teva consciència. Fet i fet la teva vida va ser caminar lliure, propietari de les teves decisions, fidel al teu país, i absolutament alliberat de qualsevol jou.
Per tot això, continuo pensant, en aquests dies en què se't recorda d'una manera especial, que fou una sort trobar-te per les Rambles el dia de Sant Jordi i poder-te parlar de relatsencatalà, web que immediatament vas recomenar a la senyora que caminava agafada del teu braç.


"No és en va el teu gest, company,

quan es perd cobert d'espessa boira,

ni el teu crit, que es transforma en clam,
perquè en tu som tots com un sol home"

Colze amb colze (Esquirols)

.

Friday, January 25, 2019

Sounds from the space. Sounds from the past. May be sounds from someone.


I took the repeating extragalactic radio signal that Chime telescope detected from 1500 milions years light distance, and I got lower its speed and frequency to listen the sound more in detail. You can perceive a kind of arpeggio, or scale going down.
By my view, this gradation of tones are likely natural , like the rebounds of a ball when it falls only by the force of gravity. If it had a technological origin, the musical sounds wouldn't draw such a gradual scale or arpeggio.


Wednesday, January 23, 2019

Una espècie creguda que encara no és el que es pensa que és.



Fer d'oposició, com fer de fiscal, com esdevenir una veu obsessivament crítica només per ser una bona oposició... és deixar de ser humà. No hi ha més matisos. El sistema sostingut pels humans preveu i enquista la inhumanitat; s'ha resignat a ser la maquinària d'unes bèsties que simulen una civilització superior. La llavor del mal no és a cap diable, ni s'explica amb raonaments teològics o sobrenaturals, rau als gens, a cadascun dels gens, brolla de la força atàvica de l'espècie; el grup és una bèstia descarnada amb un vestit de gala. 
Les necessitats d'espècie no es comuniquen als individus de la mateixa, s'amaguen dins dels cops amagats de l'inconscient de cadascú com a conseqüència de la informació genètica. Per això el regidor de l'oposició de qualsevol ciutat busca punts febles, els exagera, els magnifica. Per això el defensor d'un grup ideològic, veu dimonis en els seus oponents, i els condemna sense judici, i els prejutja, i els sentencia sense ni tan sols ser jutge. Per això no deixarem de ser capitalistes, imperialistes, conqueridors, genocides, insensibles, xovinistes, cecs, arrogants, escèptics, orgullosos, ignorants inconscients, per això evito i evitaré les organitzacions sapiens, les juntes, les comissions, les directives, les plataformes... Qualsevol organització Sàpiens està en mans dels impulsos destructius d'espècie  mentre no aparegui un fenotip superior que ens faci humans de debò, em refereixo a humans com el que ens pensem que som, o com el que intentem ser, o com el que juguem a ser. Hi ha gent capacitada per a conviure amb aquesta mena de bèsties; jo no en sóc capaç,  prefereixo la companyia dels éssers estimats, i d'aquells altres éssers que per edat encara no han desenvolupat els fenotips agressius sàpiens, que són els que van exterminar els neandertals i la resta d'espècies humanes no sapiens.
.
.
.