Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Sunday, August 2, 2020

No sabem gaire, però és suficient.



Hi ha poques realitats més enquistadores que les seguretats. D'entrada, ens morirem. Quan hàgim lligat tots els capitals, propietats i recursos que garanteixin la nostra supervivència per sempre, llavors arriba un dia que ens morim, i totes les seguretats treballades se'ns en van de cop. L'onada, que va néixer petita mar endins, arriba a la riba, es trenca i es desfà.
No tenim tampoc cap coneixement segur; si volem ser honestos, tots són provisionals; depenen del seu desmentiment. 
Encara sabem menys de la realitat de les altres persones; allò que veiem d'elles no ho és tot, i per molt que sigui el que veiem, per contundent que sembli, és només la façana d'unes realitats inabastables per nosaltres i potser per la mateixa persona a qui mirem.
Els qui ens ofereixen seguretats absolutes, dogmes, asseveracions infalibles... ens estan oferint confusió; probablement perquè, a ells, els les van oferir abans. 
Només tenim segur el que ara som, el que ara veiem i escoltem, el que ara fem i podem fer. I de fet és l'únic que necessitem. 
No hi ha cap persona humana que tingui o sigui la veritat absoluta, però en totes les persones humanes hi ha una espurna d'aquesta veritat que viu al present. 

Les persones que han amuntegat diners són molt pobres, dignes de compassió. Sense cap mena d'ironia, afirmo que són persones immensament damnificades per la confusió de les seguretats. Són més dignes de llàstima i de compassió que aquelles persones que no tenen prou diners per tirar endavant. Amb això no vull dir que s'hagi de permetre un amuntegament il·lícit i injust de les riqueses, però no s'ha d'odiar a qui ho fa, perquè necessita més amor que ningú, més ajuda que ningú, més pietat que ningú. 

Sóc conscient que això que dic no és entès ni acceptat amb gaire facilitat, però jo ho crec del tot. Ningú mereix ser odiat hagi fet el que hagi fet; com més mal hagi fet, més amor necessita. Insisteixo que amb això no vull dir que se li hagi de permetre el mal que ha fet i que fa, ni que hagi de quedar impune. Estic parlant d'amor, de respecte, de caritat, no de lleis. 

Jo, personalment, no necessito creure en Crist per afirmar això que dic; en realitat no hi crec, per a mi Jesús va ser un personatge religiós del seu temps que pel context social, històric i evolutiu de l'espècie humana va fer esclatar una necessitat interior que els individus havien començat a tenir en aquell moment; un home i prou. Però com en tota persona, descobreixo en Crist espurnes de veritat, i una idea essencial que coincideix una mica amb el que he escrit en aquest post. 

Ningú no sap res segur. El poc que aprenem, ho hem de revisar de continu per no errar-la. L'escepticisme no és un vici sinó una virtut que ens acosta més a la veritat. Tota persona humana, hagi fet el que hagi fet, té una dignitat infinita; tothom ha nascut per a estimar i ser estimat. No sabem gaire més; però és suficient.

Tuesday, July 14, 2020

Prova d'amor.



M'agrada compartir les alegries. 
M'agrada tenir gent al voltant que quan els expliques una alegria, se'ls il·lumina la cara. 
Em fan feliç les alegries dels qui tinc a prop, i em fa feliç també que quan jo visc una experiència alegra, el rostre de les persones que m'envolten s'alegri. 
Crec que una de les mostres més grans d'amor succeeix quan perceps, només per la brillantor dels ulls, l'alegria d'algú per la teva alegria; és com una connexió que va més enllà del material, de l'interès proper i individual. En el fons és trascendir la mort i la vida. L'amor no és una qüestió només sentimental, és una necessitat entre qualsevol éssers humans.
 Sovint es viu com si tot hagués de durar sempre, però si es pensa que la vida és com una onada, que neix al mar i que amb rapidesa arriba a la platja i mor, llavors, aquesta brevetat manifesta fa que ens tranquil·litzem, que acceptem la fugacitat de tot, i que no pretenguem, al llarg del fugisser temps en què la onada es mou, viure només per nosaltres. La visió de la brevetat dels moments en què existim ens ajuda a alegrar-nos amb les alegries dels que ens envolten, a gaudir de badar al capvespre al balcó, mirant els núvols negres que amenacen tempesta, a escoltar els sons de fons del carrer, els ocells, els cotxes, la brisa, unes veus. 
Quan som conscients que el temps se'ns escapa, qualsevol instant, a qualsevol moment, a qualsevol lloc, ens permet absorbir la profunda bellesa del que és senzill i petit. 


Gràcies Piles!



Molt agraït a Manel Arcos, als regidors de cultura de Piles, al meu company d'actuació Xus García, un immens artista i una gran persona, al públic present malgrat el temps tan variable, i obviament a la meva família per les rialles i bons moments viscuts en tot el viatge.
Hem gaudit del paisatge dels tarongers, la seva fragància, de la contundent perfecció de la Torre de Piles, d'aquest cel ennuvolat tan bell que beneix els camps, del mar preciós, tan proper, del sopar tots plegats i amb tan bona conversa.
Molt content de la generositat de fer-me guanyador juntament amb algú de l'alçada artística de Xus Garcia, que sens dubte s'ho mereix més que jo. I agraït pel regal del proper concert probablement el dia 8 d'agost si el COVID19 no ens la juga. I si ens hem de confinar, us ben asseguro que de tant en tant tornaré a Piles a cantar; és un plaer estar en un poble que estima la cultura i que l'esperona amb passió.

#Piles #cultura #cançó #cançodautor #cançooriginal #cantautors #trobada #música #LaSafor #Gandia #poesia #poemes #moments #nit #nitvalenciana #Lluna #olors

Monday, July 13, 2020

Petit



Dibuixa una obra mestra a la sorra i una onada te l'esborrarà; però l'obra mestra haurà valgut la pena, haurà tingut un valor incalculable. 
Anhelaràs petits capricis de poder i d'ego, i això se t'endurà la pau, i no la trobaràs de nou fins que no estimis un carrer buit, i tu, sol, passejant amunt i avall sense que ningú et vegi ni t'aplaudeixi. Quan estimis aquesta solitud, aquest anonimat, el valor de la vida per la mateixa vida, nua de flashos, d'aplaudiments, d'admiració... llavors tornarà aquella pau de quan eres petit i no t'importava ser-ho. 

La malaltia de satisfer l'ego s'endu el millor de la vida; qui la pateix viu centrat en el futur immediat o llunyà, sempre a la recerca d'allò que li fa l'efecte que l'engrandeix. En realitat som grans quan no necessitem ser-ho, quan ens fa feliç la petitesa.




Saturday, July 11, 2020

Las sectas invisibles



Sin darnos cuenta, recuperamos en nuestro rostro el gesto de la tía Paca, a la que de pequeños tanto amábamos; también algunas de sus frases, de sus expresiones espontaneas. No lo hacemos adrede; pertenecemos a una especie que se forma con la imitación de las personas amadas y admiradas, imitación consciente o inconsciente. Igualmente, y con la misma inconsciencia, funcionamos con impulsos morales idénticos a los que muchas veces disfrazamos de modernidad; pero es sólo un disfraz. La tía Paca era muy buena mujer, pero temía a los negros; en su pueblo, y en los tiempos de su juventud, no había inmigración, y el prejuicio campaba a sus anchas con la misma inconsciencia de ser prejuicio que siempre sufrimos ante los aprendizajes adquiridos por mimetismo; no lo consideraba un prejuicio, quizá ni siquiera comprendía lo que era un prejuicio; y, los hijos y nietos de tía Paca, ya en pleno siglo XXI, nos podemos considerar antiracistas y llenarnos la boca de hermosas frases que nos hacen sentir bien con nuestro ser; pero llega un día nuestra hija con un novio que tiene un tatoo, o que lleva cinco pendientes, o que dice que es anarquista, o que tiene un padre en la cárcel, y nos sale el prejucio de tía Paca que ha mutado; ya no es mayoritariamente hacia los negros, porque nuestra tribu, lo socialmente correcto en el siglo XXI, no lo permite; es hacia nuevas diferencias que nos dan miedo sin razón; nuestra mente busca rápidamente razones y se aferra a ellas únicamente para dar argumentos al rechazo, pero no tiene razón, solo razones que salvan momentaneamente la desnudez del prejuicio, la herencia cultural de tía Paca, que a su vez la heredó de sus mayores. 
Y no hemos tenido solo a tía Paca. Hemos tenido, han tenido, a Paco, el anterior jefe del estado, para tantos mayores idolatrado, para otros temido y odiado (los menos porque muchos que lo odiaban acabaron en el muro de los cementerios). Hemos tenido lo poderes fácticos de ese estado tirano de Paco, la complicidad de la religión oficial, el sistema judicial, el sistema educativo. Los maestros de ahora fueron educados o bien bajo los hombres y mujeres de Paco, o bien bajo la doctrina de niños que fueron educados en tiempos de Paco. Y hemos tenido periódicos, y televisión (con su poder hipnótico y su falsa carta de veracidad absoluta), todo ello trabajado para el régimen. Ha habido muchas tías pacas que han educado directa e indirectamente la mentes de personas comunes que por inercia admiraron el poder, la fama, la fuerza, los adultos de su época, sus referentes. Si lo rojos eran demonios, lo eran, porque lo decían los mayores. Si España se originó en la unión celtíbera, así fue, porque lo aseguraban los maestros. Si los catalanes son tacaños, los andaluces exagerados y los maños, brutos; así es, porque lo dice tía Paca, y tantas tías Pacas. No importa que esos jóvenes se rebelaran e intentaran cambiar las cosas. La rebeldía adolescente, o juvenil, no es más fuerte que el poso aprendido por mimetismo durante toda la infancia; la imitación de los referentes es tremendamente poderosa; por eso, alguno de los antiguos líderes del Partido Socialista Obrero Español ha acabado tan cacique como aquellos que una vez fueron objecto de su ataque, probablemente porque en largos períodos de la infancia, los referentes, la seguridad, la luz del poder, se centró en esos caciques a los cuales en la adolescencia se combatió, y en la vejez a causa del aburguesamiento se vuelve a imitar. Los humanos somos vergonzosamente previsibles, pavorosamente manipulables, tristemente poco críticos con nuestros maestros conocidos, nada críticos con todas las enseñanzas recibidas que no somos conscientes de haber recibido. Así hay quien odia al independentismo, o al ateísmo, o al comunismo, o al anarquismo, o al nudismo, o al movimiento hippy... cuando no deberían ser objeto de odio pues son opciones tan legítimas como cualquier otra. Los humanos nos aferramos a los dogmas absorbidos de nuestros mayores en situaciones en las cuales no éramos conscientes que estábamos aprendiendo. Se pueden aprendrer conocimientos objetivos, pero tristemente también se aprenden prejuicios, odios, falsas concepciones... por pura imitación, sin análisis crítico, sin escepticismo... como quien es un niño y cierra los ojos y se bebe el vaso de agua que le ofrece tía Paca sin ni siquiera comprobar si es agua. Somos carne de secta invisible, la tribu, la organización social, la tradición, el sistema, la familia, el sistema educativo, el estado, el poder. Y las ovejas balamos y andamos sumisas hacia el corral. 

Thursday, July 9, 2020

Quan tornis hi haurà pau



Cançó original composta al desembre de l'any 2017

Que boig el món!



Hi ha una cançó que diu "Que boig el món!". Però no veig gaire bogeria; més aviat un enquistament. 

Sovint l'egocentrisme més rabiós és aquell que veu egos arreu; els veu perquè prioritàriament ell mateix està pendent de promocionar el seu propi ego, i viu sempre alerta. Qualsevol altre "jo" que posi en perill la seva emprempta, o que li faci ombra, li produeix una preocupació obsessiva. Passa molt a les feines, i a tots els àmbits.
Això i la comoditat sovint duen a no pensar objectivament les situacions. N'hi ha tantes! 
Es considera que els nens no són madurs; i és obvi; però són potencialitat i són més plàstics. Poden canviar amb una facilitat més gran. Són més oberts pel que fa a reconèixer les mancances. Res del que fan és definitiu. Tampoc ho és en els adults, però els més grans arrosseguem un estrany rovellament que ens mou a defensar posicions fins i tot quan en el nostre endins som conscients de l'error. 

Les idees, els colors polítics, les pàtries, el segell identitari, els codis de la tribu, l'estil de la penya d'amics, els records reals, els records inventats, les pors, l'ambició, el narcisisme, la necessitat no reconeguda de seguretats, la competitivitat, la gelosia, els instints no conscients, la ignorància pel que fa a tot això que escric... Tot plegat i més fa que els adults estiguem força encarcarats alhora de néixer cada matí de nou, de fer amics diferents, d'obrir portes, de compartir, d'acabar i començar una altra vegada, d'oblidar i perdonar, de pensar què sent l'altre, i sobretot de reconèixer íntimament i sense tristesa que cadascú de nosaltres és petit, feble, necessitat de tot, però que això no ens treu el valor infinit que tenim pel fet de ser persones, igual com qualsevol que ens trobem al davant té un valor infinit pel fet de ser persona, sigui com sigui, pensi el que pensi, i porti la motxilla que porti. 

El món no és boig; està espantat. El món no és boig; moriria per sobreviure. El món no és boig; no hi veu bé. El món no és boig; no és conscient de la brevetat de la vida. El món no és boig; és mandrós. El món no és boig; és excessivament conservador. El món no és boig; està malalt. El món no és boig; és un ramat. El món no és boig; és poc boig.