Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, September 9, 2020

Només la dolçor humana ens pot salvar de la fredor d'una nit en solitud.


Si tinguéssim un punt més de tendresa i humanitat, no ens farien por tantes coses. El món seria una llar segura, plena d'amics i amigues. No ens doldria perdre res, perquè sempre ens quedaria gent en un lloc o altre. Gaudiríem amb la pluja, convençuts que un dia o altre el sol lluiria. Viuríem a poc a poc, i marxar de la vida no ens seria tan esquerp, perquè fins a l'últim alè ens envoltaria gent amb un somriure.

Hi ha molta gent a qui això li embafa; avorreixen el sucre (diuen ells), però al meu parer són així a causa de les ferides del combat. Arreu del món, i des de les edats més tendres, hi ha un combat atroç vers la fortalesa de la perfecció, l'austeritat de la força, la lluita pel poder, o senzillament ferides... Aquest combat ens esgarrapa sovint sense adonar-nos-en, i ens minva el gust humà de la proximitat dels cors. Les ferides del combat espanten l'infant, l'escarmenten, l'ensinistren, el confonen... I com si d'una defensa natural es tractés, l'infant amb el temps acaba, més o menys en secret, menyspreant els tresors perduts de l'espècie humana, el somriure, la tendresa, les abraçades, les llàgrimes, els cops d'amic a l'esquena, les riallades, el joc, el cant, i a cops fins i tot els poemes, la dansa i les manifestacions artístiques menys pragmàtiques. 

L'infant, quasi sempre, es creu l'engany i es converteix en l'adult competidor que pica abans no el piquin, que es malfia, que calla, que malda, que especula, que vigila, que no intervé, que resta indiferent, que s'allunya, que passa sovint desapercebut. Acabem sent en créixer especímens dignes d'una tribu competidora i poderosa anomenada societat. 

Però... sempre ens falta alguna cosa... Quan pregunten qui és feliç, quatre ximples alcen la mà si és que arriben a ser quatre. Ens falta fins i tot creure que té algun sentit parlar de felicitat, tan poderosos i segurs com ens pensem que hem arribat a ser.

Necessitem abraçades, de les de debò, de les humanes, de les que no especulen ni amb el poder, ni amb la influència, ni amb l'interès material de cap mena. Necessitem, encara més, somriures sincers. 

Sapigueu, des d'ara, que si sou simpàtics amb algú en la meva presència i, després, un cop aquest algú marxa, us quedeu sols amb mi, em mireu i me'l critiqueu o us en foteu, heu perdut, de moment i fins que torni, la meva confiança. Necessitem somriures sincers. Menys amenaces, menys pressions, menys complots, menys ambicions. Necessitem somriures sincers. 

Som els inventors de la tendresa i alguns l'escometen com si fos un conte d'infants, però sense la tendresa la vida és un planta punxeguda que es defensa en un desert desagraït. 

La por, qualsevol i quan sigui, es venç amb la tendresa, que no és sinònim d'extraversió, que conviu amb tímids i oberts, amb callats i xerraires; és una flor de colors bells, que no valora cossos ni en un sentit ni en un altre, que si té por, la té; però que estima i espera.

 Només la tendresa ens pot salvar de la por. La por a estar sols en un món d'intèrprets cruels, el rostre verídic dels quals mai no es mostra. La por a marxar sols, no se sap a on, ni com, sense comprendre fins a quin punt hem estimat prou, hem rectificat prou o hem agraït prou. Només la dolçor humana ens pot salvar de la fredor d'una nit en solitud.

Wednesday, September 2, 2020

El temps, aquesta cosa estranya que passa.



Quan algú es mor, ni que sigui algú amb qui no parlaves cada dia, apareix una absència, un silenci estrany que no t'acabes de creure. Sospites que d'alguna manera et parla. Podries explicar mil situaciones que ho demostren. Però necessites més, i això que necessites, no ho tens ni ho pots tenir.

És com quan algú se'n va de viatge. Saps que està en algun lloc, que ens aquests moments, pensa, sent, estima... Saps que la distància no deixa de ser la materialització en un model creat per la ment d'una dificultat de relació material, física, i res més. La imatge de la llunyania a la nostra ment  és un efecte virtual creat pel model que la nostra ment configura per comprendre la dificultat o la facilitat de les relacions  físiques entre els éssers. Però vivim dins d'aquesta realitat configurada mentre som vius, mentre no canviem de joc o de hardware.

I el temps passa. Ahir teníem cinc anys i estàvem dins la piscina del Natació Terrassa escoltant un monitor que cridava en una època en que a la pràctica la pedagogia no existia. 
I ahir en teníem vint-i-set i un suboficial cridava, i carregàvem l'arma, quan algú ens volia matar, amb gust de cendra a la boca, decidits a morir abans que no disparar. 
I avui caminem cap a una vellesa que s'acosta. Ens fa por el salt del trampolí, però alhora, i d'alguna manera estranya i inconfesable, en tenim ganes, ens morim de ganes de saber tot el que hi ha al darrere del salt del trampolí, de retrobar en condicions infinitament millors tanta gent que ha marxat. La llei natural, el sentit de la responsabilitat, la mandra, els arbres, la mar, la pell... ens fan decidir sense cap mena de titubeig de quedar-nos aquí tant de temps com sigui possible. Però... és un consol sentir aquesta curiositat esperançada de tot el gran que vindrà després. 

Potser néixer de nou. Potser només una manera diferent de seguir amb una vida física i natural encara no compresa, com el cuc que es fa papallona, o el nen no nat que neix. Potser el no res i la pau impertorbable. Potser una nova identitat (quin descans!). Potser qualsevol altra cosa no esperada ni imaginada. 

Sentim que no fóra una desgràcia marxar, perquè hem viscut intensament; hem tingut el privilegi de guanyar. 
Guanyar és aconseguir controlar la teva vida, decidir la teva feina i preferir-la a les vacances; i sentir, cada vegada que comença la jornada, la felicitat intensa de llançar-te a les persones que serveixes, com l'actor en cada representació, com el cantant, com el jugador de futbol, com qualsevol persona enamorada del que fa. Guanyar és sentir que, a voluntat, pots desconnectar de tot, mirar els arbres i els núvols, i escoltar una veu que et mena a esgarrapar versos i a percebre un gust d'aigua a la boca; una aigua que neix en un riu concret de França; un riu que quan avança, entre boscos intensament verds, fa un so que és com un himne a l'etern retorn de la vida. L'aigua a la boca apareix quan sentim que hem guanyat, que tot està silenciós a excepció del so de fons de la vida, quan comencem la jornada i pensem a qui farem feliç avui, a qui regalarem una il·lusió, un objectiu, una esperança. Guanyar és haver estimat. Guanyar és haver gaudit amb tantes realitats petitones i grans. Guanyar és no haver llençat la tovallola a cap de les guerres lliurades. I en aquesta situació de victòria silenciosa, com el riu de França, és quan el salt del trampolí no es veu com una desgràcia, sinó com un repte, com un viatge a un altre planeta, com el descobriment del gran misteri, i sobretot com el retrobament amb els qui han marxat, més o menys coneguts, però tots estimats.
.
.
.

Monday, August 31, 2020

El salt des del trampolí



Un es mira el trampolí des de baix i creu que no n'hi ha per tant, que podria ser fins i tot interessant llançar-s'hi. Es decideix. Puja l'escala. Camina pel trampolí. Mira a baix i el sentiment canvia del tot. Un tremolor de cames. Un "però que faig aquí". Un "millor fer-ho un altre dia". Arriba el moment del salt a la piscina i ens sembla que mai no estem preparats. 
I el cas que a l'existència hi ha un salt a la piscina obligatori, que tots hem de realitzar vulguem o no, i que tenim l'obligació de prorrogar tant com puguem dins d'uns límits raonables. Però tots hem de fer aquest salt, la diferència entre uns i altres és el moment de fer-lo, però tots el farem igual. 
És per aquesta raó que no l'hem de considerar una desgràcia sinó una etapa, una fase; i això no és fàcil, perquè és un pas que en part ens porta al desconegut, i en part i al llarg de la nostra vida hem absorbit inputs religiosos relacionats amb aquest salt de trampolí que bo i que són ben intencionats ens han tensionat, ens han esguerrat la visió encertada i natural que teníem quan érem petitons quan sabíem del cert que l'existència és benigna. No sabem si després del salt continuarem sent, però hauríem de tenir clar que si no som, això implica una pau infinita i imperturbable; i també hem de tenir clar que probablement continuarem "sent", d'una manera que ara no entenem.
I és perquè l'existència és benigna que cada etapa que passem ens du a un estat millor. La natura ens mostra com res no dura, com tot canvia, però com alhora res es destrueix. La nostra esperança doncs ens ha de dur a comprendre que la consciència i la identitat es transformen, però no es destrueixen, perquè res essencial es destrueix. 
Tot allò que ens fa por és una previsió de la nostra imaginació. Quan esdevingui el que ara ens fa por, no ens farà por; o bé perquè no ho veurem, o bé perquè veurem que continuem sent. 
La fugacitat de tot ens ha de dur a agrair el que vivim en comptes de témer o protestar el que no viurem o el que ens perdrem després del salt de la piscina. El salt de la piscina vindrà per tots abans o després; no té sentit trencar la qualitat i la intensitat de la nostra vida d'ara per un salt que vindrà sí o sí abans o després. Que vingui més aviat o més tard no és essencial; l'essencial és que ara, avui, aquí, som vius, i podem fer que el dia que vivim avui sigui el millor; i que sigui superat només per demà; i que demà sigui superat per demà passat. 
I a banda d'això tenim el coratge de lluitar per aconseguir que el salt a la piscina trigui a arribar. Coratge, optimisme, ganes de lluitar, il·lusió per cada dia que vivim, confiança en l'existència i la meravella d'existir. Si hem de saltar sí o sí a la piscina, és perquè existim, i existir és un privilegi, és una sort que els qui no han arribat a ser mai no tindran. D'acord que ells no hauran de saltar a la piscina, però no han arribat a existir, i això sí que és fotut. 
Tot el que ens fa por és menys dolent que la por que ens fa. No deixem que la por pinti els nostres dies. Val, d'acord, és natural... però la merda també és natural i no ens agrada i l'hem de fer marxar per l'WC. La por és un mecanisme del cervell per posar-nos en alerta, però un cop ja estem en alerta, ja no té sentit. La por sempre és pitjor que el salt des del trampolí. No podrem evitar el salt a la piscina des del trampolí un dia o altre, però sí que podem enviar a fer punyetes la por i dedicar-nos a il·luminar cada dia de la nostra vida. 

Sunday, August 30, 2020

La vida, del color del cor.

Córrer? Per què?

Angoixar-se? Per què?

Esclatar de mal humor, viure amb antipatia, renegar d'esquenes, expressar un enuig constant, silenciós, ofès, amargat, només per temes logístics o per inèrcia vital. Per què?

Els cucs es mengen les proteïnes en descomposició de tothom a qui se li ha espatllat del tot el cos, o el vent escampa les seves cendres pels camps tan bells de la nostra Terra. I passa igual amb els cossos dels tristos que amb els cossos dels contents. 

El dia tindrà el color que tingui la nostra mirada. Si no està tot en ordre, podem somriure igual. Si no assolim aquell objectiu material que somniem i que estem convençuts que ens enlairarà a la glòria dels triomfadors, podem respirar feliços, gaudir del dia, del paisatge estimat del poble o de la ciutat, d'una xerrada amb les persones que estimem o d'un poema de Màrius Torres. El dia tindrà el color que tingui el nostre cor.

Diuen, pensen, creuen, valoren, jutgen... Però el que val és allò que bull al nostre cor. Cal reforçar-se, perquè l'essència de la felicitat és atacada per totes bandes, des de dins i des de fora, des del bàndol enemic i des del bandol dels éssers estimats. Ser feliç és un estat inconscientment insuportable per qui no en sap, no pot, o no se'n surt, i implica prescindir de la persecució de moltes realitats que el corrent imperant considera essencials quan en realitat són cireretes molestes i brillants que sovint tapen el Sol, o teles incòmodes i humides que s'arrapen a la pell i li impedeixen sentir el plaer del vent i dels raigs, o prestigis feixucs la pèrdua dels quals angoixa fins a enfosquir l'existència. 

Diuen, pensen, critiquen, riuen... curiós que riguin sense ser feliços.

Neguen la felicitat. No existeix, afirmen, i es queden tan amples. Buscar-la, frustra. I en això tenen raó. Buscar-la, frustra; el que s'ha de fer és adonar-se que ja hi és; perquè sempre hi és, però els ulls cerquen no se sap què més enllà, i no la veuen.

La vida tindrà el sentiment que tingui el nostre cor.

Saturday, August 29, 2020

Convèncer una ment humana, per un déu, hauria de ser més fàcil que crear l’univers; no li cal inventar-se inferns, ni que ningú crucifiqui a ningú.




L'altre dia vaig ser una mica injust amb el Padre Fortea... (en vaig parlar uns posts enrere) vaig dir que semblava un personatge del Tintín i que s'interpretava a si mateix. Rectifico.
Continuo sense estar d'acord amb ell, però he escoltat alguns vídeos seus, i estic convençut que és sincer, que no interpreta, que es creu el que diu, i em fa l'efecte que és un tros de pa. I té una visió de l'ecumenisme molt encertada.
A banda d'això, no estic d'acord amb la seva visió, però no passa res.

En aquest moment, als hospitals del món, i de vegades a llits que estan en cases o xaboles, hi ha persones patint malalties greus, algunes en fase terminal. En molts casos, experimenten dolors insuportables, units a l’angoixa d’adonar-se que es moren. Persones grans, moltes d’elles; també joves, de vegades; de totes les classes socials, cultures, ideologies, caràcters, actituds diverses... Totes tenen en comú el sofriment, el deteriorament del cos, el dolor, la tristesa, la por, la ràbia... Sovint, al seu costat, hi ha metges que es desviuen per fer l’impossible, per paliar el seu sofriment... 

 A les situacions de dolor, tots ens fem iguals, tots som febles i petits, tots ens convertim en la humanitat que pateix. El dolor no té cap cara bona. Ningú mereix patir per dolent que hagi estat. El dolor no redimeix, el dolor no calma l’ira divina. Un suposat déu veritable no en treu res del patiment dels pobres éssers petits. El dolor no fa justícia. Suposant que algú dels qui pateix hagi estat molt mala persona i hagi fet molt de mal, el dolor que experimenta no esborra el mal que ha comès, no fa justícia, no arregla res. El sofriment humà dels hospitals ens revel·la, sense mots ni arguments lògics, la infinita dignitat de tota persona, independentment dels actes que hagi comès a la seva vida. El dolor absurd, ha de moure a qui pateix a adonar-se de la crueltat de fer mal a qui sigui que se li fa. El dolor absurd, ha de moure a qui cura, a qui acompanya, a qui potser té compte pendents amb la persona que es mor, a adonar-se que no té cap enemic al davant morint-se, sinó un ésser humà igual que ell, que ha comès errors, alguns potser a consciència, però aquests errors han ferit més a qui els ha comès que a qui els ha patit. 

El fet de “fer mal” produeix un efecte desgarrador en qui el fa. Qui fa el mal és més digne de compassió que qui el pateix. Qui el pateix necessita companyia, amor, consol, sinceritat, afecte... qui el comet necessita compassió, llàstima, i sobretot perdó i pietat, perquè el mal real que ha comès l’ha destruït més a ell com a ésser humà que a qui ha patit el seu mal. Potser és per això que em sobta com les religions oficials més majoritàries descriuen un déu que incrementa el mal condemnant els qui fan el mal, quan són els més ferits en la seva pròpia essència, com si fer justícia fos venjar-se dels qui han fet el mal. Parlen de déus omnipotents en el seu obrar i no s’adonen que aquesta omnipotència també pot fer alguna cosa més senzilla que crear un univers com és convèncer. 

Convèncer, a qui fa i ha fet el mal, de la desgràcia que representa fer-lo, del dolor que produeix, de l’absurd d’aquest dolor, de com qui fa el mal s’esquinsa el propi ésser, de com qui fa el mal es fereix íntimament. Convèncer una ment humana, per un déu, ha de ser més fàcil que crear l’univers; n’hi ha prou amb què faci això, no cal que s’inventi inferns, ni que ningú crucifiqui a ningú, ni que ningú martiritzi ningú. Els martiris, tan lloats per les religions, són violència que fereix, no només a qui la pateix sinó sobretot a qui l’exerceix. Convèncer de l’horror infinit de la violència a una persona humana no ha de ser tan difícil per un Déu com crear l’univers; i sembla que l’univers sí que l’ha creat o com a mínim ha suscitat les propietats naturals que el desenvolupen i permeten. “Llavors per què ha mort Crist?” em diuen alguns teòlegs i sacerdots molt bona gent i de molt bon cor. Doncs perquè l’han matat, perquè l’han torturat i l’han matat, i això no ho pot haver volgut déu, perquè si ho hagués volgut no seria un ésser bo. La mort de Crist no fa justícia, ni aplaca déu, ni redimeix, ni té res de bo, perquè és l’assassinat d’un ésser humà, i això no pot ser volgut per déu. 

Alguns sacerdots fa l’efecte de vegades que no evitarien, si estigués a les seves mans, la crucifixió de Crist, convençuts com estan de la seva necessitat. L’obligació de tota persona bona és evitar els assassinats, i les tortures i els abussos, i el mal... Al déu veritable, no pas al deu descrit per les religions, li dol la violència exercida per les consciències, i per tant la crucifixió de Jesús no podia estar als seus plans. El déu descrit pel cristianisme, bo i tenir una càrrega profunda d’amor i de perdó, no és un déu real, perquè continua sent un déu descrit com a justicier en el sentit de violència, venjança, càstig, infern... No és estrany llavors que les societats inspirades en aquest déu desenvolupin actituds que imiten en els seus sistemes judicials i en el seu funcionament aquesta violència legal que pretén fer justícia, quan en realitat el que fa és generar una por disuasòria o satisfer l’instint de venjança de qui pateix una injustícia. 

 Hi ha un déu veritable; és de debò, però no és així com l’han descrit les religions. I no és aconsellable descriure’l amb mots, duen a error. Per descriure`l, ho hem de fer estimant. Estimant les persones que ens envolten. Ajudant. Perdonant. Gaudint de la vida i de la Terra. Posant-nos al lloc dels altres. Comprenent. Fent costat els qui tenen por, els qui se senten sols, els qui estan confusos, els qui no tenen a ningú. Perdonant-nos sobretot a nosaltres mateixos perquè som els éssers de qui coneixem més foscors. Canviant cada dia. Essent lliures i deixant els altres lliures. Convencent els qui fan mal que no el facin. Suscitant sentiments bons. Els sentiments són humans, són un tret identitari humà com ho és la tendresa, l’amabilitat, el bon humor. Els sentiments son la flor; l’amor és la planta; la presència de déu i la natura són les arrels. L’amor que busca el bé de debò dels altres, no necessita normes, ni lleis, ni judicis, ni càstigs... El déu de debò no fa servir la por per atraure les persones, sinó l’amor i la bellesa real dels éssers; de què li serviria tenir al seu voltant súbdits adoradors espantats i submisos. Si la seva arma fos la violència, ja hauria enviat un exèrcit per castigar els qui fan mal; no la fa servir, ni per evitar els empresonaments, els maltractaments, els assassinats que es produeixen a cada instant al món, inclosos els assassinats dels estats del nord per mitja de les desigualtats socials i de la fam. Al món hi ha massa crits; massa dents premudes, massa tensió, massa por, massa diners, massa riqueses, massa pressa, massa por a la vida, massa por a la mort, massa manipulació, massa mentida... Relaxem-nos, cantem una mica, mirem al mar, riguem, somriguem...

Wednesday, August 26, 2020

L’única teologia vàlida és estimar cada persona com a una finalitat i reconèixer el seu valor i la seva dignitat infinita.

  

Padre Fortea (Imatge de la Wikipedia en Domini Públic)

Ara mateix penso tantes coses, i no totes poden ser públiques; no pas perquè siguin dolentes, sinó perquè sense el meu context no entren igual. No hi ha dubte que l’estiu del 2020 ha estat estrany; si li haguéssim de dibuixar el karma tindria colors molt forts i de diferent signe.
Avui diré que ahir em vaig quedar enganxat fins a les quatre de la matinada escoltant un personatge pintoresc que ha rebut l’encàrrec de l’església espanyola de fer exorcismes; un tal Padre Fortea. És ben bé com un personatge del Tíntín, però molt macabre. Molt i molt macabre.
Si me’l cregués, hauria d’acceptar un déu que crea monstres torturats i torturadors... Si me’l cregués, l’univers seria molt trist, com una mena de camp de batalla entre éssers eternament castigats i àngels endollats per via divina en un cel incomprensible (Com podria algú honest estar tranquil al cel sabent que hi ha éssers patint eternament! Quina manca d’empatia!). Les seves paraules, plenes d’un tradicionalisme que ell no reconeix, dibuixen el tot de la natura com si estigués al servei de només una de les diverses visions religioses del món.
No sé... m’agradaria dir-li que es creu coses sense proves... Una pobra histèrica alemanya que tenia atacs de ràbia contra els símbols religiosos no és una prova, ni els seus canvis de veu, ni que parli llengües estranyes... Tot el que expulsem per la boca en algun moment ens ha entrat al cap; tenim veus gravades que no recordem conscientment. Sense proves, s’empassa dogmes medievals i pretén que tothom se’ls empassi. De tot el que explica, el més fotut és que menysprea l’amor. L’amor com a virtut d’un creient per ell és insuficient per vèncer el mal; considera l’amor com un acte carrincló, bonista, de progrés febles... Atorga al poder de l’església i les seves lleis tot el secret de la derrota del mal. A més, parla com un personatge creat, com si s'interpretés a si mateix, a mig camí entre pel·lícula de terror i de comèdia, i amb les seves conferències fa les delícies de l’integrisme més recalcitrant.
Tot és més senzill, crec jo; molt més. Viure, deixar viure, dubtar, dubtar i dubtar... Dubtar és una virtut que ens allibera de la credulitat. Un déu que ens regala el sentit crític i la intel·ligència per a no empassar-nos contes de terror no ens pot retreure que fem servir aquest sentit crític i aquesta intel·ligència. Com deia Spinoza, un déu que crea taradets actitudinals quin dret tindria a castigar-los per ser taradets actitudinals? A on és la responsabilitat de l’inventor quan fa un invent que no rutlla? Benaurats els qui no s’ho creuran tot, perquè seran lliures.
També em va resultar curiós quan va parlar dels fantasmes. Segons ell són, tots, ànimes del purgatori. Quina seguretat! No criticaré pas jo a algú que veu fantasmes, i ara no explicaré per què, però que l’única explicació que ell doni sigui que són ànimes del purgatori! La mateixa expressió purgatori és com una ofensa a déu. Per què hauria de necessitar un déu que ningú purgués res? Què en trauria un déu de debò del sofriment o l’angoixa d’un pobre ésser mort? Aquesta lògica és tribal i prehistòrica. A les tribus, es castigava el díscol, el desobedient... Al càstig de l’anomenava justícia (encara avui se l’anomena així), però en realitat no era més (no és més) que un mecanisme de supervivència social, un instrument per permetre funcionar la societat tribal, similar i a cops idèntic al rol que la “venjança” jugava (juga) dins la selecció de les espècies; eliminar o reduir la descendència dels individus amb comportaments contraris a la tribu. Quin sentit té atribuir a un suposat déu veritable la pulsió instintiva del càstig?
No sé... jo sento a prop els que han marxat, tan a prop que... uf! I el que sento és pau, amor, proximitat, records, consol, alegria, esperança... I això és més real que les paranoies mentals d’un teòleg. La teologia és la disfressa pseudointel·lectual amb què els servidors dels mites dissimulen la inconsistència de partir d’uns dogmes que no estan subjectes a revisió. Aquest error intel·lectual de partir de premises no comprovades, fruit de la il·luminació o de la imaginació de personatges de l’edat antiga, necessita vestir-se bé, i per això l’anomenen teologia.
L’única teologia vàlida és estimar cada persona com a una finalitat i reconèixer el seu valor i la seva dignitat infinita.