Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, September 2, 2020

El temps, aquesta cosa estranya que passa.



Quan algú es mor, ni que sigui algú amb qui no parlaves cada dia, apareix una absència, un silenci estrany que no t'acabes de creure. Sospites que d'alguna manera et parla. Podries explicar mil situaciones que ho demostren. Però necessites més, i això que necessites, no ho tens ni ho pots tenir.

És com quan algú se'n va de viatge. Saps que està en algun lloc, que ens aquests moments, pensa, sent, estima... Saps que la distància no deixa de ser la materialització en un model creat per la ment d'una dificultat de relació material, física, i res més. La imatge de la llunyania a la nostra ment  és un efecte virtual creat pel model que la nostra ment configura per comprendre la dificultat o la facilitat de les relacions  físiques entre els éssers. Però vivim dins d'aquesta realitat configurada mentre som vius, mentre no canviem de joc o de hardware.

I el temps passa. Ahir teníem cinc anys i estàvem dins la piscina del Natació Terrassa escoltant un monitor que cridava en una època en que a la pràctica la pedagogia no existia. 
I ahir en teníem vint-i-set i un suboficial cridava, i carregàvem l'arma, quan algú ens volia matar, amb gust de cendra a la boca, decidits a morir abans que no disparar. 
I avui caminem cap a una vellesa que s'acosta. Ens fa por el salt del trampolí, però alhora, i d'alguna manera estranya i inconfesable, en tenim ganes, ens morim de ganes de saber tot el que hi ha al darrere del salt del trampolí, de retrobar en condicions infinitament millors tanta gent que ha marxat. La llei natural, el sentit de la responsabilitat, la mandra, els arbres, la mar, la pell... ens fan decidir sense cap mena de titubeig de quedar-nos aquí tant de temps com sigui possible. Però... és un consol sentir aquesta curiositat esperançada de tot el gran que vindrà després. 

Potser néixer de nou. Potser només una manera diferent de seguir amb una vida física i natural encara no compresa, com el cuc que es fa papallona, o el nen no nat que neix. Potser el no res i la pau impertorbable. Potser una nova identitat (quin descans!). Potser qualsevol altra cosa no esperada ni imaginada. 

Sentim que no fóra una desgràcia marxar, perquè hem viscut intensament; hem tingut el privilegi de guanyar. 
Guanyar és aconseguir controlar la teva vida, decidir la teva feina i preferir-la a les vacances; i sentir, cada vegada que comença la jornada, la felicitat intensa de llançar-te a les persones que serveixes, com l'actor en cada representació, com el cantant, com el jugador de futbol, com qualsevol persona enamorada del que fa. Guanyar és sentir que, a voluntat, pots desconnectar de tot, mirar els arbres i els núvols, i escoltar una veu que et mena a esgarrapar versos i a percebre un gust d'aigua a la boca; una aigua que neix en un riu concret de França; un riu que quan avança, entre boscos intensament verds, fa un so que és com un himne a l'etern retorn de la vida. L'aigua a la boca apareix quan sentim que hem guanyat, que tot està silenciós a excepció del so de fons de la vida, quan comencem la jornada i pensem a qui farem feliç avui, a qui regalarem una il·lusió, un objectiu, una esperança. Guanyar és haver estimat. Guanyar és haver gaudit amb tantes realitats petitones i grans. Guanyar és no haver llençat la tovallola a cap de les guerres lliurades. I en aquesta situació de victòria silenciosa, com el riu de França, és quan el salt del trampolí no es veu com una desgràcia, sinó com un repte, com un viatge a un altre planeta, com el descobriment del gran misteri, i sobretot com el retrobament amb els qui han marxat, més o menys coneguts, però tots estimats.
.
.
.

No comments: