Els temps estan canviant? O no...

Fa un any de la gravació a la Mola...

Sí. Em falta un ollal, però aviat me’l posaré. He trigat, perquè els temps estan canviant, i més val la matrícula de la universitat d’un fill, que una merda de dent d’un cos que està destinat a podrir-se o incinerar-se. Però em posaré l’ollal perquè he estat estalviant. I potser no és just que jo continuï sense una dent quan n’hi ha que estan carregats de fills i demanen crèdits per anar-se’n de creuer.

Els temps estan canviant, va dir Bob Dylan; però avui no canvien pas de la mateixa manera com abans. Cada cop hi ha més empreses que guanyen molts diners i que no tenen ni un sol treballador. I la gent que pensa es refugien cada vegada més en nínxols ideològics que agombolen els qui opinen com ells i prou. Amagadets als seus caus i grups secrets de la xarxa de xarxes, s’inventen l’univers que justifica la seva ideologia; i ploren pels qui no pensen com ells.

Els temps estan canviant, i la diversitat d’idees, de vegades, sembla que molesti més, que no pas enriqueixi. El beat religiós insulta el descregut; el beat esotèric, insulta el descregut. Tots dos el consideren un enemic perquè gosa explicar un argument que tomba l’essència del que creuen ells. Els temps estan canviant, i el Sol no és estimat si il·lumina també el dissident, que mai no atén a raons. Per a molts, només atén a raons aquell qui acaba estan d’acord amb l’opinió del grup.

Sí. Diuen que em falta alegria. La veïna del segon ho creu així, perquè només li dic «hola». El fet és que no sé què dir-li més, perquè no la conec; ni tan sols no sabia que era la veïna del segon. Ella té pensat de denunciar-me a la inquisició perquè només li dic «hola», i perquè no li pregunto per la vida, pels pares, pels fills, o pel temps... però juro que no sabia que ella era la veïna del segon i només m’ha sortit dir-li hola.

He arribat a un punt que surto al carrer espantat per les veïnes del segon. Em pregunto que què faré de malament aquesta vegada. Busco veïnes desconegudes en una ciutat que m’estimo i que m’ofereix la infinita alegria de trobar-me alumnes i ex-alumnes cada vegada que surto a passejar. Cada any en tinc cent-trenta més de coneguts, i la ciutat es va emplenant de gent estimada i coneguda. Però els temps estan canviant, perquè cada vegada hi ha més clients i menys alumnes. Un alumne és una mena de fill o filla, i això no ho entén gaire ningú. Moriries per ell, o ella, encara que ell, o ella, ni s’ho imagina; i millor així. Els temps estan canviant, perquè les relacions humanes cada vegada estan més definides per normes i lleis, i menys per les paraules i la confiança.

Canvien els temps, perquè mai no canvia res i sempre han canviant els temps. Llavors, com sempre ha passat, els temps canvien. Canvien els temps, perquè no canvien els temps, i sempre han canviat els temps; llavors com que no canvien els temps, continua passant el mateix, que és que els temps estan canviant.

Aquest últim paràgraf, si no l’enteneu, us el podeu saltar.

Faré una flor, com fa la Terra, i tu saltaràs amb les teves barres i lleis i DOGS, i em diràs que no puc fer una flor, perquè segons la barra tres de no sé què i de més enllà, les flors les fa la natura, i jo haig de fer claus i cargols i estaques. Però saps què? Malgrat les teves barres i la teva barra, jo continuaré fent flors.

Faré un núvol tenyit de roig cap al crepuscle, i tu bramaràs com un be gelós i diràs que no, que la llei barra no sé «quantus» diu que no puc fer núvols, perquè els núvols els fa el cel i el vent... però saps què? Jo sóc vent, i cel i carn; i faré núvols, malgrat les teves barres i la teva barra.

Quin món més bell! Gràcies pel Torn! Per la nuesa, per Jaizkibel, per la llibertat, per poder-la gaudir, pels somnis acomplerts, per l’educació lliure i ètica dels meus fills, per les cadenes trencades del passat, pel mar, per la sorra, per l’escriptura, per la música, per Vera Lynn, per les veus que m’encenen el cor, per Masriudoms, per la casa de Cal Jaume Xeco, perquè em fa fastic la fama i els diners i l’ego de tants, perquè estic enamorat de l’anonimat, pel Sermó de la Muntanya, per Casaldàliga, per la por vençuda, perquè se me’n refot l’opinió aliena, per Víctor Frankl, per Camús, per Saint Exupery, per Tournus i el Saone i un vaset de Pernaud, per França, per Montalivet, pel naturisme, per la humanitat, per Charles Trenet, per Saint Jean Pied de Port, per Hemingway, pel Priorat, per tots els vins, per la guitarra, per la vida, pel Rotllo del Roig, pel cinema, pel Templo del Sol, pels milers de realitats que em deixo d’escriure, i per totes les que vindran. Gràcies, també, per la meva mort, que em mena a un univers desconegut!

Ens trobarem de nou, no sé ni quan ni a on, però ens tornarem a trobar.

En un món extremadament violent, fins a les relacions quotidianes, hom, de vegades, te ganes de fugir per sempre a una illa deserta, i viure nu, i dels fruits que dóna la terra, i morir abans, si cal, per manca d'hospitals i de tots els avantatges que la societat moderna ens atorga. 

És només un desig rabiós que hom sap que mai no acomplirà, i que en realitat no vol acomplir, perquè no hi ha potser tasca més apassionant que viure amb l'objectiu de convertir la civilització en un paradís; més apassionant inclús que viure al mateix paradís; tot i que la tasca sigui equivalent a buidar el mar amb una galleda. 

Però enmig de la pressa, de la mala hòstia, del "anar per feina", de l'ambició de dominar i de posseir, de l'esfereïdor oblit dels morts del mar que fugen de la guerra, de l'egoisme gelador... Enmig de tot això, existeix la possibilitat d'intentar viure diferent; dic intentar, perquè un pobre simi, ni que sàpiga que ho és, és un gra de sorra en un desert.

 Però com va dir algú, lluitem no principalment per a canviar el món, sinó per evitar que el món ens canviï a nosaltres. 

I el canvi és inevitable, però per què no intentar que el canvi treballi en la direcció que el nostre cor i la nostra ment veuen necessari?

Com es pot condemnar per un crim contra la humanitat, algú, a cadena perpètua, o a mort, si la cadena perpètua i la pena de mort ja són crims contra la humanitat que impedeixen qualsevol reinserció?

Com es pot sentir feliç, algú, pel suïcidi d'algú altre, ni que aquest altre sigui el Blesa o qui sigui que vulgui ser?

El món dels "bons" està amarat d'una violència a cops imperceptible, que durant els períodes foscos de la història reprodueix la mateixa violència de la qual es considera enemic.

Avui penjo una versió, una mica més treballada que una altra que vaig fer amb el mòbil, d'una cançó que em desfà el cor, perquè parla del sentiment de pena i de nostàlgia d'aquells que van anar a morir a les platges d'Europa per alliberar el món del nazisme, sabent que el més probable és que no tornessin, però amb l'esperança impossible de deixar enrere, d'abraçar de nou algun dia els seus éssers estimats. 

La impressionant dama Vera Lynn, que ja té cent anys, i que encara és entre nosaltres, va immortalitzar aquesta cançó durant la segona guerra mundial, i la va posar al cor d'aquells que lluitaven amb tota la seva pena, i amb tota la seva generositat, per evitar la destrucció del seu món; d'un món que en aquell moment garantia la llibertat de la seva gent i de la societat lliure.

Em pregunto si algun dia, ni que sigui d'aquí a milers d'anys, tindrem una manera de viure una mica més humana.

Bon dia tingueu! 

Els sons de fons de la vida, i l'oxitocina.

Cap costum humà és necessari ni obligatori; els costums canvien com la història, i sovint és socialment imposat, i, de vegades, esdevé inevitable per les pulsions que ens pressionen a imitar el corrent del grup.

Per aconseguir ser independents de la pressió del grup, la meditació ajuda; i no em refereixo a una meditació religiosa, sinó al fet de centrar-se en el moment present i viure'l intensament. 

Al meu parer, la millor meditació no és la repetició d'una paraula sinó l'escolta dels sons de fons de la vida quan el soroll dels mots desapareix, quan ni parlem ni ens parlen. El silenci absolut no existeix a les ciutats, però si fem silenci, i ens centrem en la contemplació dels sons de fons de la ciutat, sense pensar en res més que en la forma que rebem d'aquests sons... aquest exercici ens situa en la disposició adequada per a rebre la realitat inexplicable que ens augmenta els nivells de generació d'oxitocina i altre substàncies, que amb humilitat hem d'acceptar que ens disposen a la serenor, al seny, al goig, a l'esperança, a la calma, i fins i tot a l'amor. Tota experiència espiritual neix de la transformació d'alguna realitat material del cervell; si mes no, mentre som vius, i mentre el nostre univers és el que habita el nostre cos. La relació íntima entre matèria i pensament és tan clara com el fet que el pensament de moure el braç, de voler moure'l, , aconsegueix, al moment, el moviment material del braç. És un error menysprear la realitat material del cos quan parlem de meditació, o d'espiritualitat, perquè el nostre pensament neix, o flueix, o viu... a partir del cervell i de totes les realitats materials que determinen i influeixen el funcionament mental. 

Informe sobre els de Pintalàndia. (El respecte en comptes de l'impuls; la paraula en comptes de la intolerància)

Image from wikipedia

Les xarxes socials, de vegades, esdevenen assessors i estilistes d'imatge, i fins i tot altaveus sofistes, dels sentiments més primaris de venjança i dels impulsos que engeguen les opinions més intolerants. A facebook, una bonior de persones poden aplaudir sense rubor l'execució pública dels corruptes, el suïcidi d'una persona, la mutilació dels violadors o dels lladres, la bufetada coma eina a l'educació... A facebook es podria anomenar imbècil algú que no pensa com tu (de fet, hi ha gent que ho fa) i l'insult rebria el suport de la cort d'amics i seguidors, i seria imitat emfàticament. La millor descripció de la massa com animal salvatge de la qual parlava Aristòtil la tenim a facebook o a twitter sovint; llegit, és clar, tot ell, de manera general i transversal, ja que, en tot aquest desert mancat de racionalitat i de seny, s'hi troben també excepcions lluminoses.

Facebook fa una mica com la carcassa del cotxe que converteix una persona normal en un conductor agressiu i agressor; sembla com si l'amabilitat i l'afecte al proïsme no fossin una altra cosa que una mena de vestit que un es posa per a millorar la pròpia imatge més que no pas l'expressió sincera del que un sent i creu. Aquest vestit social, dins la closca aparentment protectora de la xarxa social, i la claca que riu els exabruptes, igual com passa dins del cotxe, es desfà mostrant l'animal instintiu que malda per a satisfer els seus impulsos violents i la seva tendència a agredir sense comprensió. La violència aliena engendra violència a l'usuari, orfe de la màscara social, en comptes d'esperonar vers l'actitud humana de sostenir la direcció del timó de la dignitat. A les xarxes social, dins del cotxe, i a les guerres... la ficció social cau, i surt l'essència de cadascú. Si l'essència és pobra en humanitat superior, esclata l'animalitat, que després s'autojustificarà amb raons, pseudoarguments lògics, generalitzacions, tòpics, pressumpcions, prejudicis, malfiances, enveges, por, inseguretat, ràbia, orgull, prepotència, narcissisme... Tot ben disfressat de lògica; una lògica que es desmunta amb qualsevol anàlisi simple. 

"Els de Pintalàndia no entenen la nostra cultura, i ens odien!" 

Els de Pintalàndia? Tots? Segur? Els coneixes tots? Has parlat amb tots?

"Vosaltres, els canosos, fa segles que odieu els qui tenim el cabell encara sense canes!" 
Vosaltres? Qui, vosaltres? Tots els que tenim canes? Els coneixes tots? Des de fa segles? Però si ningú no viu més d'un segle!  

"Hem guanyat l'eurocopa!"

Hem guanyat? Qui? Tots? Jo també? Però si no he jugat! Tu has jugat? Ah no? O sigui que jo també sóc campió de l'eurocopa? I de quin esport dius que sóc campió? Ah de futbol! Per què? Ah, perquè la selecció de futbol ha guanyat l'eurocopa! He guanyat jo, doncs? Sóc campió? Ah... ho som tots!

El batec del grup emplena la pobra ment de l'individu, inconscient que pertany a una espècie biològica de micos; una més de les que hi ha. Micos que no saben que ho són, i que viuen absolutament segurs de la seva superioritat ontològica. Pobres especímens moguts per l'activitat elèctrica de les neurones influïda i, a cops, determinada per ínputs educatius i culturals. Baixeu o pugeu el liti d'un cervell, i tindreu una persona nova; més esbojarrada o més tranquil·la. La teva dèria per les corbates i els terns brolla de la química de dins del teu cap i de les traces elèctriques que les primeres experiències van gravar. Les emocions van quedar gravades; i el programa que decideix quan s'han d'activar, i quan no, va ser determinat en un cervell, que en qualsevol moment de la vida canvia gràcies a la seva plasticitat. 

I ben al fons de tot això, estàs tu, observador de tot el que et passa, del que sents i el que decideixes. I un dia potser t'adones de la profunda dependència que pateixes vers el hardware que t'uneix a la vida, i de la força que també aplica el software. I, en adonar-te'n, pots decidir una mica més, només una mica més, i escollir el respecte en comptes de l'impuls, i escollir la paraula en comptes de la intolerància.

.

.

.

  

Still ruht der See

Still ruht der See, 

die Vöglein schlafen

ein Flüstern nur, du hörst es kaum

Der Abend naht, 

nun senkt sich nieder

auf die Natur 

ein süßer Traum

auf die Natur 

ein süßer Traum

Still ruht der See, 

durch das Gezweige

der heilge Odem Gottes weht

Die Blümlein an 

dem Seegestade

sie sprechen fromm 

ihr Nachtgebe

sie sprechen fromm 

ihr Nachtgebe

Still ruht der See, 

vom Himmelsdome

die Sterne friedsam niedersehn.

O Menschenherz, gib 

dich zufrieden

auch du, auch du 

wirst schlafen gehn

auch du, auch du 

wirst schlafen gehn

Text und Musik: Heinrich Pfeil – 1879

D'on ve la llum?

D'on ve, la llum?
Del fons, del fum
del cel, que obrint l'escletxa encén el mar.
Dels estels, de les onades,
del maragda ocult dels somnis
de sirenes i grifons,
al lent viatge de l'estrella a l'horitzó.

Tot es fa roig;
fins el puny
que s'alça amunt per tots els morts:
els que han viscut la vida sense sol,
els que han temut els raigs, la carn, els sons...
El dol
els ha esculpit la vida,
els ha enfonsat el cor, el riure, el vol
del nen que en ells un dia ho era tot.

D'on ve la llum?
Quan no sabries dir si és blau o és verd,
i la sal pels narius t'adorm despert,
i el fred dels ossos t'abriga l'anhel,
i ets brum i mar i blau i sal i cel.

D'on ve, la llum?

Adéu als neguits

Comença el juliol, i una nova manera de treballar: cursets de cinema, preparació de projectes, temps per cantar potser a la fresca i a la posta, prop d'alguna muntanya o a la platja. Les coses importants de la vida són sempre les petites.

Cal dir adéu a la pressa i als neguits, que, malgrat tot, ens permeten aprendre a viure feliços enmig de dificultats.

Ara, n'estic segur, tindré molt més temps per a publicar el blog, que el tinc força aturat.

Fins de seguida!

La Vall del Riu Vermell

Quan tenia deu anys, m’agradava cantar i tocar amb la flauta "La Vall del Riu Vermell". Ho feia sota els pins, al Pla de Sant Llorenç quan el Sol es ponia. M’envoltava la pinassa, l’herba, el romaní, la roca conglomerada... El vent, en aquests moments, era molt especial, perquè era suau, sovint càlid, i feia l’olor de totes les plantes del bosc. Jo notava la presència del meu avi a prop. 
El meu avi havia mort feia uns dos anys en aquell mateix lloc, i jo ho havia acceptat força bé, convençut que les persones, quan ens moríem, canviàvem de manera de ser, i que la nostra ment, d’alguna manera, no desapareixia amb el cervell que la engegava, i que les persones que havien mort ens envoltaven i ens feien companyia. 
No tan sols em creia tot això, sinó que notava la seva presència, i, en algunes ocasions, fins i tot els havia vist. 
Jo estava content, perquè el meu avi estava bé. I cantant La vall del Riu Vermell enmig de la natura, em sentia ple de pau i ho entenia tot; si més no, tot el que era suficient d’entendre.

Recordo també que en aquella edat m’agradaven molt les nenes, tot i que no en coneixia cap, perquè l’educació que jo rebia a l’escola les separava. En coneixia molt poques, i molts adults me les descrivien com a diferents i especials; ho deien amb una mena de rialla vergonyosa, com si amaguessin alguna cosa que no em volguessin dir. Entre els companys, acabàvem parlant de totes aquelles coses que els adults no explicaven, i per això vaig aprendre, mitjançant les converses amb els amics, i també en aquell mateix tros de bosc, el que volia dir «fer l’amor». L’explicació em va semblar preciosa. Fer l’amor amb una nena de la meva edat, quan fos, de mes gran, em va semblar molt coherent i molt adient a aquell déu en qui jo creia, i que havia fet els arbres, el sol que declinava a la posta, la música de la guitarra i la flauta, i que permetia que el meu avi, en aquells moments de la Vall del Riu Vermell, es fes present, i que jo el sentís tan a prop. Vaig comprendre perquè sempre m’havien atret tant les nenes, perquè algun dia havia de fer l’amor amb alguna d’elles. I em sentia ple de pau, tot i que em sabia greu no conèixer gairebé cap nena; potser només en coneixia una, o dues a tot estirar. Els nens, quan preguntàvem als adults alguna qüestió sobre fer l’amor amb les nenes, ens quedàvem un xic estranyats, perquè els adults es posaven molt vermells, parlaven amb nerviosisme, canviant de tema, i ens deien que ja tindríem temps de descobrir aquestes coses; o bé deien que féssim el favor de no pensar en marranades. Ho passaven malament, i jo no entenia per què. Perquè fer l’amor amb una nena em semblava la idea més bonica de totes les idees que podia tenir en aquell moment al cap.

Tot això va ser així fins un dia en què un company de classe, molt seriós, em va dir que no es podia fer l’amor amb les nenes perquè era pecat mortal. Va ser la primera vegada que vaig escoltar l’expressió «Pecat Mortal», i la paraula "mortal" em va xocar. «Mortal!» Això sonava molt fort! Havia de ser alguna realitat perillosa. Li vaig preguntar al meu amic que què volia dir, que si el que passava era que et mories si feies aquest pecat; i em va dir que no, que el que passava era que te n’anaves a l’infern, perquè déu ja no t’estimava, i perquè et castigava. Va ser també en aquest moment quan vaig sentir per primera vegada la paraula "infern", i quan vaig sentir per primer cop que déu castigava la gent; i em va sobtar que «fer l’amor», que em semblava tan bonic, fos pecat mortal. 
Uns dies després, vaig descobrir que hi havia més pecats mortals: beure molt vi, dir paraulotes, no anar a missa els diumenges... i em vaig posar molt trist, perquè el meu avi bevia vi, deia paraulotes i mai no anava a missa. Vaig comprendre que el meu avi devia estar a l’infern, i que tot el que sentia quan cantava la Vall del Riu Vermell devien ser imaginacions. Perquè al meu amic, tot això dels pecats mortals, li havia explicat la seva àvia, que era molt religiosa. I com que ell havia de fer la comunió, doncs li havia explicat. Quan, dies després, vaig tornar a tocar la vall del riu vermell sota dels arbres, no va ser el mateix; déu, al qual fins aquell moment sentia tan a prop, ja no hi era, i em feia por que aparegués, perquè a mi em continuaven agraden les nenes, i no podia evitar el desig de fer algun dia l’amor amb alguna d'elles. I tampoc no sentia el meu avi, que devia estar a l’infern, i em vaig sentir molt trist.

Pocs anys després, el bosc i la casa a on havia viscut tot això, va ser venuda, i jo vaig anar a parar a una escola a on tampoc no hi havia nenes, i a on els mestres em van parlar del mateix infern del qual m’havia parlat el meu amic. I em van dir que era etern, i que no s’acabava mai, i que això era així segur perquè era un dogma, i que un sol pecat no penedit t’hi portava. La vida se’m va enfosquir una mica, i vaig aprendre que déu era molt autoritari; em deien que era bo, però jo no podia entendre que fos bo i que fos alhora tan desagradable. Em van ensenyar a anar a missa els diumenges, i vaig descobrir com n’eren d’avorrides les misses, quantes coses s’havien de repetir sense entendre res de res, i com la paraula infern, judici, càstig i vall de llàgrimes, hi sortien sovint. 
A l’últim, em vaig convertir en un d’ells, però en algun racó del meu interior, sempre recordava La Vall del Riu Vermell, i la casa del bosc, i la sensació de déu tan a prop, i del meu avi per allà mentre el Sol declinava. Cada vegada que, des de dins de l’església, sentia els nens a fora, jugant a pilota, em venia el cap el temps de la meva infantesa, i em preguntava qui tenia raó, si aquell nen de deu anys que sentia tot allò, o la gent ensotanada que, tan seriosa, em parlaven d’un déu bo, però castigador i exigent. Els nens, jugant a pilota, em recordaven com era jo, com som les persones quan som lliures, i com de diferent era aquella missa seriosa i sovint incomprensible, que descrivia un déu tan rígid, i sense possibilitat d’error, perquè era dogma.

Ara, a les acaballes de la meva vida, perquè als quaranta-vuit anys, encara que no us ho cregueu, s’està a les acaballes de la vida, he tingut la sort de tornar a descobrir aquell déu de quan tenia deu anys; un déu que estima totes les persones, les que beuen vi, les que fan l’amor, les que diuen paraulotes, les que s’equivoquen, les que l’encerten, les que fan mal, i les que pateixen per culpa dels qui fan mal... I, sobretot, s’estima els nens que juguen a pilota. De fet, mentre la missa se celebra, aquest déu tan desconegut per alguns, surt de l’església i es posa a jugar a pilota amb els nens; surt de l’església perquè no suporta tant de conductisme, tant de càstig, tanta importància als fets i tan poca importància al valor de les persones, que no som palla que es cremi avui i demà es llenci, que no som bens que hàgim de ser conduits com un ramat, que no som instruments i prou. Sovint, agafo la guitarra, i me’n torno a la mateixa muntanya de quan tenia deu anys, em poso a cantar La Vall del Riu Vermell, i torna a acostar-se el meu avi. I sento de nou aquell déu real que ningú s’ha inventat, esperit dels boscos, de les codines, del Montcau i de la Mola. Els ulls se m’omplen de llàgrimes i agraeixo a aquest déu la vida dels meus fills, l’educació que els he pogut donar, tan diferent a la que vaig rebre. Li agraeixo el sexe i haver pogut fer l’amor sense por, i la nuesa de la platja als estius, i les cançons, i la llibertat, i com em sento de feliç de tant com tinc i de tant com he rebut.      

.

.

.

No et tinc por mort, i no ets això que diuen. Els pins m'abracen, sento com callen, el vent s'emporta tot l'horitzó.

Aquests dies he hagut de donar la mà a la mort novament, com altres vegades. No se m'ha endut a mi, però un dia ho farà; li he dit que no li tinc por, mirant-la fix als ulls i sense ànim d'ofendre-la. No s'ho ha pres malament, fins i tot podria dir que se n'ha alegrat, com dient: "per fi algú a qui no li faig por, algú que no m'odia". Aquí potser s'ha equivocat, perquè l'odio profundament, m'han programat per odiar-la. La selecció natural m'ha configurat per defugir la mort i lluitar per la vida; i ho faig tant dignament com puc, sense estalviar-me algun vaset de vi o alguna altra safranada.
I la mort m'ha dut de nou al ritus cristià, a la materialització de la por a la mort en un plec de ritus i frases fetes que una bonior de persones repeteix de manera impulsiva sovint sense saber gaire bé què diu o què prega. Que bonic seria anar-se'n sense formalismes, sense pregàries mastegades, sense tuf de terror infernal ni pastoreig de masses espaordides! Que bonic seria anar-se'n amb un poema, un somriure i una frase d'esperança, sense que la monopolització de l'esperança en una vida més enllà del cos no fos propietat dels segrestadors de consciències, dels inventors de doctrines repressores i ficcions inhumanes. Els seus mots trenats al llarg de segles de manipulació i por m'ho diuen tot de com s'ha viscut al llarg de la foscor de l'edat mitjana, i de com la ignorància científica del poder, amarat de les anomenades humanitats, ha governat cruelment els pensaments de les pobres persones. 
La vida i el món no són un espai ple de dolor i de sofriment a on existir esdevé un esgotament angoixant; el dolor i el sofriment existeixen, però no defineixen el món, ni són el que més abunda, ni impliquen que el mal governi el món. Hi ha més bondat que maldat, més bé que mal, més alegria que tristesa, més esperança que escepticisme. El ritualisme i la fraseologia de les pregàries institucionalitzades cristianes no ho tenen clar.

L’expressió "descans etern", o "descans", per a descriure el cel, o la suposada vida posterior a la mort; el mot «Senyor» o «Nostre Senyor» per anomenar déu... indica, tot plegat, fins a quin punt el llenguatge religiós està desfasat, i dóna pistes de com era l’època i els segles en els quals el ritualisme i les expressions de la religió es van configurar. La vida representava un esclavatge constant, dedicada, tota ella, al treball esgotador de les terres del «Senyor». Tan sols l’esperança del cel atorgava un sentit a tant de sofriment, ja que representava el «descans». El treball era una maledicció, perquè calia abocar-s’hi la jornada sencera per a poder sobreviure, i perquè, per la seva intensitat i per l’explotació que significava, convertia la vida mateixa en una maledicció. En aquestes condicions socials es va forjar la configuració i la interpretació de la religió, i alhora es van blindar les injustícies socials i la jerarquització de la societat amb la benedicció dels suposats representants de déu a la Terra. La ignorància del poble va afavorir la credulitat, i amb la credulitat la massa va esdevenir ensinistrada i pasturada, igual com les vaques que s’engreixen per a benefici d’un ramader explotador.

La idea que Jesús va sacrificar la vida per a satisfer la justícia de déu i per a redimir les nostres culpes, descriuen un déu que necessita sang i tortures per a fer net. Aquesta idea de divinitat és harmònica amb les religions dels pobles primitius, que realitzaven sacrificis humans i que tenien deus que animaven a la guerra i a la venjança, i que es tranquil·litzaven amb els anyells sacrificats.

Les constants oracions dins la missa, apel·lant a la salvació dels «fidels», dels «creients», dels «cristians», dels membres de l’església... fan intuir que déu salva només els bons, en comptes de salvar, emparar, protegir, acollir tots els éssers humans. Tot plegat fa l'efecte de selecció, de carrera d'obstacles, de instrumentalització de la vida i de les persones com si fossin blat que avui es daurat i que demà es llença si convé. El concepte d’humanitat, d’espècie humana, de persones humanes no apareix enlloc al ritualisme cristià; i totes les expressions de les pregàries es limiten a la salvació dels fidels i prou, dels bons, dels obedients.

Es parla sovint dels enemics posats sota els peus de déu, del judici, del càstig... conceptes absolutament tribals, que encara estan presents a la societat actual i  laica dels humans, profundament judicialitzada, sense tenir en compte l’absoluta dependència de la ment i de la seva activitat vers el substrat orgànic del cervell, els seus inputs, la seva morfologia al llarg del temps, fins al punt que la mateixa decisió lliure esdevé fruit de la manera de ser del cervell, fent absolutament irracional i injust a nivell diví, o suposadament sobrenatural, jutjar algú pel fet de ser com ha estat fet, pel fet de decidir segons la morfologia cerebral rebuda i conformada per l’atzar i les circumstàncies. El déu que es defineix com a jutge de les criatures que la seva pròpia naturalesa ha desenvolupat estaria a l’alçada dels pitjors àrbitres de futbol, o del poder judicial més tendenciós o acientífic de tots els que existeixen.

Per tot això, la religió oficial se’m fa indigerible, i l’evidencio com a un instrument profundament negatiu per al sentit ètic de les persones, llavor d’actituds malsanes, injustes, contrària a l’ànim constructiu que la nostra existència necessita per a millorar una societat que és excessivament violenta, i que se centra excessivament en la sanció i en la força brutal per a intentar solucionar conflictes que necessiten comprensió, empatia i esperança.

L’origen últim d’aquest error de la religió es la por; la por a la mort, la por als perills. L’obsessió per a vèncer la mort i per a ofegar els perills ensulseix la vida i atura la progressió de la família humana vers un futur millor i nou. Avui no és massa tard per a buscar un món nou, va escriure Lord Tennyson. Avui no és massa tard per a proclamar que es pot creure en una vida posterior a la mort, i en alguna forma de déu incomprensible per als humans, però necessàriament constructiva, perquè constructiva i bella és l’existència que ha generat aquest déu, malgrat les ombres i les febleses de la realitat. No podem adorar un déu fals, convertit en monstre per les pors i les misèries dels pobres sàpiens ignorants i superbs. La seva ignorància científica ha estat ofegada per un humanisme arrogant i judicialitzat que ha reflectit la seva obsessió pel càstig i la recompensa dins l’essència de la seva religió i amb el qual ha interpretat i interpreta la seva història i els valors de la seva societat. Aquesta ignorància l’ha convertit en una bèstia més, inconscient del fet de ser bèstia; un animal més que es rebolca orgullós i ridícul en les formes i les estètiques que inflen el seu ego.   

És una sort agredolça haver pogut evidenciar al llarg de molts anys i experiències fins a quin punt el pensament i l'acció humana depèn de la substància material del cervell, de com és en cada moment, i dels seus inputs. Aquesta evidència m'estalvia actualment la crueltat, la ignorància, el dogmatisme i la judicialització que prediquen la major part de les grans religions quan absolutitzen la responsabilitat dels actes i pensaments humans. La ment és conseqüència d'uns quants milions de mol·lècules i connexions elèctriques neuronals. No hi ha res a redimir, només molt per estimar i acompanyar especialment en els moments més difícils.
Manifesto la meva esperança absoluta en l'existència, i en aquest déu que ens estima, i en aquesta natura que ens empeny a gaudir de la llibertat, i el meu respecte i agraïment a la persona que ha partit i que algun dia tornaré a saludar personalment sens cap dubte; m'han passat prou coses, no totes explicades, com per no poder permetre'm el luxe de dubtar-ho. Tothom té un futur en aquesta existència fascinant que ens mena a una progressió constant i que desenvolupa una tendresa continua i  triomfadora. 

Adorem la nit.

De vegades, o potser sempre, les coses grans arriben a partir de petits detalls de l'atzar, casualitats, decisions espontànies de fer cas d'un anunci penjat en un suro, un amic d'un fill que et passa un programa informàtic que després per una altra casualitat et servirà per a fer pel·lícules, una frase d'ànim, algú que t'escolta cantar i et diu que li has canviat el dia, una pluja sobtada, un sofriment mal paït que t'obliga a créixer de cop. L'atzar misteriós et guia enmig de la nit estranya de la vida. Una mà misteriosa que no respon a la definició de cap d'aquests déus falsos de les religions pastoses, les espelmes i la ignorància. La flaire d'una llar de foc, la imatge d'un nu, el fimbrament d'una melodia de Cole Porter en una nit de lluna. La gosadia de ser un mateix i de fer el que un mateix vol fer malgrat les crítiques dels ignorants pedants que es pensen que allò que ells o elles no entenen o no assaboreixen és dolent només perquè ells o elles no ho entenen o assaboreixen. El gust de fer el que a un li vingui de gust malgrat les opinions dels qui es consideren legitimats per a opinar sobre temes que no són d'ells i que no tenen capacitat per entendre encara que la seva supèrbia els impedeixi acceptar això.

La grandesa de la vida són les petites coses amagades dins dels instants, sense els aplaudiments dels esnobs, dels egòlatres que treballen per a ells, en comptes de fer-ho per a gaudir. La vida és una nit estelada i hom ha de decidir si fa una festa o si viu paralitzat per por a la foscor. Podem fer servir la nit per a enamorar-nos de la brisa de la mar i de la flaire de les brases mentre torrem llesques de pa i sardines, o per contra, utilitzar-la per a tancar-nos en una habitació espantats pel risc que algú aprofiti la foscor per agredir-nos. La por a allò que ens pot fer mal ja ens fa mal. La resignació és un suïcidi quotidià que mai no acaba de matar del tot. Qui hagi establert la bellesa en un univers que s'expandeix cap al no res ha de tenir alguna idea més sàvia que predicar i imposar la repressió i la foscor. Quedeu-vos les vostres morals conservadores i especuladores que prediquen matar la vida per a comprar no se sap quina promesa etèria. Cap moral honesta pot anar contra el vi i les rialles. Cap persona bona pot pactar amb la mort per a renunciar a un bri de vida. Cap ètica que mereixi la pena pot demanar que algú deixi de buscar la llibertat i la felicitat. Vivim per a la llum, per a la llibertat absoluta, per a no ser dirigits ni posseïts per ningú més que per la celístia i la nit de festa. La vida és una festa nocturna mitjançant la qual proclamem la nostra absoluta voluntat de ser feliços i de fer feliços els altres, ni que sigui deixant-los en pau.

Mai ens rendirem.

Malalts de legalisme i de conductisme. Les normes, tot! Els càstigs, l’eina magnífica. Em pregunto quina mena d’amor a la intelectualitat pot arribar a sentir aquell a qui s’ha esperonat a fer les feines acadèmiques amb la motivació de no ser castigat. Quina educació més collonuda la de convèncer amb la por a la molèstia, la por als renys, la por a ser considerar un «trasto»! Tant s’ha fet en aquest sentit, que es veu normal! No hi ha mai gaire espai per les estratègies desconegudes. Tant s’ha simplificat la raó per la qual es fan les coses, que ja es considera impossible qualsevol altra mètode. La vida no té sentit si tot ha d’anar bé perquè la gent té por de desobeir. Viure no és gaire, si es viu per sobreviure. Educar és mentida si es fa fabricant espantaocells. Jo he trepitjat escoles a on les normes no semblaven existir, perquè la gent no les necessitava. Com més es normativitza la convivència, més necessàries es fan les normes, i la gent menys sap viure sense elles, i menys fa les coses per passió de les coses, i més es fan les coses per submissió a la seguretat, per por al càstig o al menyspreu de l’error. Jo he trepitjat alguna vegada escoles a on les portes tenien dos panys i calia obrir-les i tancar-les sempre, i a on es perdia temps i temps comptant i recomptant les eines que es deixaven als alumnes, perquè es considerava gairebé un fet que ens les robarien. Com més es recomptaven les eines, més es manifestava que no es confiava en els alumnes, més es recalcava sense mots que era previsible el robatori, i per tant, i en certa manera, comprensible. Es culpava qui no es protegia prou les pertinences, com si l’error fos no tancar portes amb clau i bosses amb cadenat, i no pas robar. Aquesta mena d’educació és miserable, i fa que la vida tingui més sentit desapareixent. Necessitem confiar en les persones, si volem que les persones siguin dignes de confiança. Només manifestant la confiança arribarem a aconseguir que algú intenti amb la seva honestedat fer-se digne d’ella. Només podrem pronunciar la paraula exacta, la que es necessita a cada instant del procés educatiu, si el cor de qui ens escolta sent que l’estimem, i que l’estimem amb aquell amor que no busca endur-se res. Maleïts siguin els càstigs, el conductisme, l’ensinistrament, la mediocritat educativa de qui no sap apassionar. Prefereixo perdre dues eines abans que la confiança de generacions i generacions. Ser professor no és exercir l’autoritat, ni legislar, ni reprimir, ni dominar, ni manar, ni ser més que l’alumne... Aquests conceptes tan amarats a l’inconscient social, han apagat milers d’il·lusions; la malaptesa s’hereta i es transmet imperceptiblement. La principal víctima és l’alumne tractat com a bèstia a qui peixar o punir per a orientar els seus actes cap al que és considerat un bé.

Necessitem respecte. Però no un respecte que ens immobilitzi vers les grans aventures, les grans passions, les grans il·lusions... Sinó respecte cap a la llibertat de cada persona, cap el seu dret a ser i a fer; només la llibertat pot enamorar-se, i només enamorant-se s’aprèn i s’arriba a l’educació. El problema de l’educació no es la lluita absurda de decidir qui té la culpa de les mancances, si els pares o els mestres, sinó l’abandonament incondicional de les armes. Cal que la disciplina es rendeixi i lliuri les armes. El silenci pot vèncer el xivarri si la passió s’ha encès. La igualtat dominarà l’autoritarisme si qui educa estima. I tota la mediocritat armada dels castigadors i legalistes perdrà la guerra, a les platges, als camps d'aterratge, als camps, als carrers, als turons; mai ens rendirem. El futur està fet de passió, d’esperança i de desigs. Té un poder infinitament més gran aquell qui aconsegueix l’atenció amb les paraules i els fets, que aquell altre que ho fa amb càstigs i amenaces.