Els temps estan canviant? O no...

Fa un any de la gravació a la Mola...

Sí. Em falta un ollal, però aviat me’l posaré. He trigat, perquè els temps estan canviant, i més val la matrícula de la universitat d’un fill, que una merda de dent d’un cos que està destinat a podrir-se o incinerar-se. Però em posaré l’ollal perquè he estat estalviant. I potser no és just que jo continuï sense una dent quan n’hi ha que estan carregats de fills i demanen crèdits per anar-se’n de creuer.

Els temps estan canviant, va dir Bob Dylan; però avui no canvien pas de la mateixa manera com abans. Cada cop hi ha més empreses que guanyen molts diners i que no tenen ni un sol treballador. I la gent que pensa es refugien cada vegada més en nínxols ideològics que agombolen els qui opinen com ells i prou. Amagadets als seus caus i grups secrets de la xarxa de xarxes, s’inventen l’univers que justifica la seva ideologia; i ploren pels qui no pensen com ells.

Els temps estan canviant, i la diversitat d’idees, de vegades, sembla que molesti més, que no pas enriqueixi. El beat religiós insulta el descregut; el beat esotèric, insulta el descregut. Tots dos el consideren un enemic perquè gosa explicar un argument que tomba l’essència del que creuen ells. Els temps estan canviant, i el Sol no és estimat si il·lumina també el dissident, que mai no atén a raons. Per a molts, només atén a raons aquell qui acaba estan d’acord amb l’opinió del grup.

Sí. Diuen que em falta alegria. La veïna del segon ho creu així, perquè només li dic «hola». El fet és que no sé què dir-li més, perquè no la conec; ni tan sols no sabia que era la veïna del segon. Ella té pensat de denunciar-me a la inquisició perquè només li dic «hola», i perquè no li pregunto per la vida, pels pares, pels fills, o pel temps... però juro que no sabia que ella era la veïna del segon i només m’ha sortit dir-li hola.

He arribat a un punt que surto al carrer espantat per les veïnes del segon. Em pregunto que què faré de malament aquesta vegada. Busco veïnes desconegudes en una ciutat que m’estimo i que m’ofereix la infinita alegria de trobar-me alumnes i ex-alumnes cada vegada que surto a passejar. Cada any en tinc cent-trenta més de coneguts, i la ciutat es va emplenant de gent estimada i coneguda. Però els temps estan canviant, perquè cada vegada hi ha més clients i menys alumnes. Un alumne és una mena de fill o filla, i això no ho entén gaire ningú. Moriries per ell, o ella, encara que ell, o ella, ni s’ho imagina; i millor així. Els temps estan canviant, perquè les relacions humanes cada vegada estan més definides per normes i lleis, i menys per les paraules i la confiança.

Canvien els temps, perquè mai no canvia res i sempre han canviant els temps. Llavors, com sempre ha passat, els temps canvien. Canvien els temps, perquè no canvien els temps, i sempre han canviat els temps; llavors com que no canvien els temps, continua passant el mateix, que és que els temps estan canviant.

Aquest últim paràgraf, si no l’enteneu, us el podeu saltar.

Faré una flor, com fa la Terra, i tu saltaràs amb les teves barres i lleis i DOGS, i em diràs que no puc fer una flor, perquè segons la barra tres de no sé què i de més enllà, les flors les fa la natura, i jo haig de fer claus i cargols i estaques. Però saps què? Malgrat les teves barres i la teva barra, jo continuaré fent flors.

Faré un núvol tenyit de roig cap al crepuscle, i tu bramaràs com un be gelós i diràs que no, que la llei barra no sé «quantus» diu que no puc fer núvols, perquè els núvols els fa el cel i el vent... però saps què? Jo sóc vent, i cel i carn; i faré núvols, malgrat les teves barres i la teva barra.

Quin món més bell! Gràcies pel Torn! Per la nuesa, per Jaizkibel, per la llibertat, per poder-la gaudir, pels somnis acomplerts, per l’educació lliure i ètica dels meus fills, per les cadenes trencades del passat, pel mar, per la sorra, per l’escriptura, per la música, per Vera Lynn, per les veus que m’encenen el cor, per Masriudoms, per la casa de Cal Jaume Xeco, perquè em fa fastic la fama i els diners i l’ego de tants, perquè estic enamorat de l’anonimat, pel Sermó de la Muntanya, per Casaldàliga, per la por vençuda, perquè se me’n refot l’opinió aliena, per Víctor Frankl, per Camús, per Saint Exupery, per Tournus i el Saone i un vaset de Pernaud, per França, per Montalivet, pel naturisme, per la humanitat, per Charles Trenet, per Saint Jean Pied de Port, per Hemingway, pel Priorat, per tots els vins, per la guitarra, per la vida, pel Rotllo del Roig, pel cinema, pel Templo del Sol, pels milers de realitats que em deixo d’escriure, i per totes les que vindran. Gràcies, també, per la meva mort, que em mena a un univers desconegut!