Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Saturday, August 20, 2016

Vèncer la por






Vèncer la por no consisteix en creure's la ficció que mai no ens passarà res de dolent, sinó en adonar-nos que ni que ens passi alguna cosa dolenta, a l'últim, no ens passa res; i que si ens passa alguna cosa, tampoc no passa res.
Al final, ens morirem tots, i ja està. Els colors del mar que hem vist i amb els quals ens hem abraçat, l'olor de la pluja, i la capacitat de no evocar res fora del que veiem en el moment, i de no tenir cap futur al cap, fora del que veiem en el moment, són suficients perquè haver existit hagi valgut la pena. El que vingui de més serà un regal; com tot, de fet.

L'absència de por està a cada instant i a cada punt de l'espai; un cop recobrada l'estabilitat vital, és a l'abast de tothom. El vent ens ha portat, el vent ens mou, i el vent, un dia, se'ns endú, i el neguit, per molt que maldi, no ho pot ni ho podrà evitar; és més útil veure's un vas de vi tranquil·lament i sense pressa, i mirar tot allò de bell que ens envolta a on sigui que estiguem quan sigui que hi siguem.
.
.

Thursday, August 18, 2016

"Ets tu", primera cançó que faig aquest estiu.



La primera cançó que he treballat de les que he fet aquest estiu. M'agradaria tenir temps per a preparar les altres.
El seu sentit serien les paraules que el vent li dirigeix a l'ésser humà.

Monday, August 15, 2016

Tornaran a ser nens



Al jardí de l'entrada, set o vuit avis callats i amb la mirada trista. El sol brilla amb força. El cel és esbandit; d'un blau intens i sense una boira. Al davant, les muntanyes de Guipúscoa, amb els prats d'herba gemada. Més enllà, França, els Pirineus i la mar. Arreu, olor de flors. Un hort amb pebrots, castanyers, cedres, roures, i un bosc que s'ensorra com una flassada flonja sota el turó damunt del qual s'alça la residència.
Un senyor, tan seriós com els avis i les àvies asseguts davant la porta, camina lent amb un bastó de fusta barrnissada. Ens examina. Som, potser, la novetat del dia. El silenci és estrany, perquè hi ha molta gent, i tothom callat, i el dia és molt bell.
L'edifici de la residència resta fidel a la línia arquitectònica d'Euskadi; les façanes amb els travessers de fusta vermella, les parets blanques.

M'agradaria dir-los que ben aviat tornaran a ser nens, però callo.

Tornaran a ser nens quan la nit s'acabi, i ho hauran d'aprendre tot de nou. I veuran per primera vegada un altre cop, el riu que ara coneixen tant, i la muntanya que senten tan a dins.
Assaboriran, com si no el coneguessin, el primer bes. I tornaran a plorar, a cantar i a riure. I els enredaran com a bens submisos; igual com els han enganyat en aquesta vida.
Tornarà, de nou, tot; el costós i el bo. I els deslliurarà la natura, com quan surt el sol, de qui són ara ells, del pes que arrosseguen. Tant de bo poguessin endur-se tot el que han crescut.
Tant se val... la infantesa tornarà a ser seva. I aquest tresor no es compra ni amb tot l'or del món. Arribarà tot sol, com l'alba i l'estiu, com l'adolescència, com la nit i el vent.

I en aquest espai ampli de solitud i pena, també hi ha Sol, i colors, i arbres, i herba, i la misteriosa i dolça presència invisible de milers d'infants d'altres mons ignots. Hi ha la veu d'Exupery, i les últimes cartes d'Alexander Jacob, i un Pernod en una taula al costat d'un riu al centre de França. I la inexplicable alegria de l'ara, que no té passat ni futur.

A l'ara, hi ha l'ambaixada de la infantesa; territori protegit enmig de la brutal nació d'éssers esclaus. A l'ara, hi ha llibertat, i llum, i melodia, i silenci. Un silenci tan diferent al dels avis i àvies de l'entrada de la residència! Un silenci ple de goig que fa néixer aigua d'alta muntanya dins de la boca.
A l'ara, hi ha el vent, i les fulles que cauen dels arbres, i el gustós oblit dels agressors i dels agressius, que ja no recordem.
A l'ara, hi ha els jardins saturnals, i les deus, i els boscos de fades, i els llacs d'aigües de vidre, perduts als racons més secrets del bosc, envoltats d'esquitxos i d'arcs de colors.

I tenim tots l'ara al jardí d'on vivim, als vitralls de la finestra quan mirem la vida del carrer, a l'olor de les galetes de l'armari de la cuina, al so esmorteït i llunyà d'una tele antiga, al repic de la pluja damunt d'una uralita oblidada. L'ara és el país dels privilegiats que l'han descobert i conquerit.

Tenim l'ara a la respatllera d'un roure que emergeix de l'herba descuidada; al so de les campanes del poble, lentes i càlides; a l'olor del fang; al so d'una rialla; al silenci dels mots i l'abundor de les sensacions.
Tenim l'ara, com el tot, a on només podem ser; i quan no hi som, ens posseeixen. Tenim l'ara com a únic llenç possible per a l'existència.


Qui té l'ara, no té passat ni futur.

Sunday, August 14, 2016

La vergonya d'aprendre de la ignorància



«Ningú no ens ha de donar lliçons!» «No em donaràs lliçons!» «A mi, aquell, no m'ha d'ensenyar res!» Frases repetides per milers de persones, enfonsades dins l'arrogància, del món de la política, o de qualsevol altre àmbit, quan l'orgull i l'ambició de domini esdevenen esperits inspiradors.
Aprendre lliçons, per als enfangats en la arrogància, que són molts, és una autèntica vergonya, una vexació, una mostra de feblesa o d'inferioritat; i així, a més de caure en l'arrogància es llancen a la piscina de la ignorància.

Els humans hauríem de ser prou humils i prou savis com per desitjar aprendre lliçons fins i tot dels infants. L'actitud de la persona autènticament intel·ligent és la d'aprendre sempre de tot i de tothom, fins i tot dels oponents i dels que es consideren enemics, dels petits i dels grans, dels que en saben més i dels que en saben menys. Contínuament necessitem aprendre els uns dels altres, i aprendre no és un acte de rebaixament, sinó de creixement i de construcció.
Disposem-nos a aprendre de les pedres els versos que canten quan el riu les arrossega muntanya avall, o el poema del vaivé dels còdols a les cales perdudes. Disposem-nos a imitar els dissenys dels ruscs de les abelles, l'elevació pacient dels arbres damunt del sostre del bosc, les metàfores de la natura, que ens suggereixen aprenentatges essencials.
La vergonya de ser alliçonats la senten els qui tenen la intel·ligència emocional bloquejada per l'ego. I competeixen per a veure qui és més «ista», o qui ho és des de fa més temps, o quin d'ells és un «ista» més pur, més autèntic, més fiable, menys arribista... Viuen convençuts que no han d'aprendre res, perquè són els líders naturals del seu grup, i estan entestats sobretot a no aprendre d'aquells que els disputen el poder. De vegades acaben manant a força de pelar-se els colzes a cops, i organitzen la societat, l'educació, la cultura del país... impregnant-ho tot de la seva actitud. Sovint, la confusió social arriba per culpa del tracte que els qui manen donen a l'educació, a la cultura, als mitjans de comunicació, a l'organització de la vida... I els qui manen, gairebé sempre, són d'aquests que no volen aprendre lliçons, especialment als estats de baixa qualitat democràtica.

La política, i la societat del poder en general, amb la seva adoració de la imatge i de les formes, i amb el seu abús del màrqueting.. són àmbits a on hi sovintegen la bestialitat disfressada de civilitat. I el que més molesta és veure'ls convençuts que ens els creiem; el que més dol és que ens prenguin per rucs. Gasten mots estudiats, emmelats, ensucrats, teatrals a cops... amb els quals pretenen transmetre una aparença de sinceritat que fa caure d'esquena. Són persones malaltes d'orgull que juguen a fer-se els humils per enredar la venedora del mercat, el porter, el treballador de la fàbrica, el del quiosc, l'àvia... Interpreten el paper dels mites que salven el poble, i la capacitat de raonament i de seny que s'esforcen a mostrar és teatre del dolent. Tenen els miralls de casa amb el vidre esmerilat de tant mirar-se i remirar-se, per aprendre, a dins dels seus narius, allò que no estan disposats a aprendre de res ni de ningú, perquè els fa vergonya.


Tuesday, August 9, 2016

Respectar el que no es comprèn, o la vida és una gresca (no sé quin dels dos títols posar)



Respectar el que no es compren.
Li dic al meu fill: "...quan els vells, o els joves, t'esperonin a prohibir una manera de dur el cabell, un tatuatge, una arracada, un vestit determinat, una manera de viure o d'estar que podria haver estat una altra, però que és la teva; la que et fa feliç sense fer infeliç ningú... digues que el teu pare un dia et va ensenyar una frase curta i clara, potser de les més importants i alhora més senzilles:
Respecta el que no comprenguis.
No cal que ho comprenguis. No és necessari que t'agradi ni que ho comparteixis. No ho has de fer teu. Només ho has de respectar en qui ho vulgui viure.
Respecta el que no comprenguis."

Alguns malden, i maldaran, per prohibir allò que és diferent al que els agrada, diferent al que ells anomenen normal. S'esforçaran sempre, i obsessivament, a ofegar allò que és diferent, i a imposar allò que les pressions els han fet creure que els agrada. Imposen, alliçonen, reprimeixen i es reprimeixen, esborren, tapen, s'enfaden i s'escandalitzen, es posen molt nerviosos quan no troben arguments lògics per a contradir-te quan senzillament vius com has triat, i sobretot quan fas el que ells no fan, és a dir quan respectes el que no comprens, i especialment quan demanes respecte a tothom també per allò que no comprenen.

La intolerància va de la mà amb l'altre vici dels sants: criticar, parlar malament de les persones que no són presents, especialment parlar malament d'aquelles persones a qui secretament envegen, o temen, per gelosia o per por. Parlar malament de qui sigui, riure-se'n, és l'altra màscara que fa servir la mediocritat per no haver de reconèixer el propi fracàs. I no voldria que ningú m'acusés d'odiar la meva espècie, l'espècie humana, o de considerar-me superior a ella; estimo la meva espècie malgrat els seus defectes, i jo, com a bon humà, estic carregat de tots ells, però haig de dir que el percentatge de persones que parlen malament d'altres persones és estratosfèricament elevat. Per favor, que ningú m'acusi de considerar-me superior a ningú pel fet de manifestar que no suporto que ningú em parli malament de ningú altre; només estic expressant el que de debò sento; no ho suporto, i tinc dret a no suportar-ho, i a dir-ho. M'aclaparen les persones que busquen i publiciten els defectes de qui sigui quan no el tenen al davant; són la llavor del mobbing i del bullying, tenen vocació de fracassats, perquè per estar bé necessiten que els demés no ho estiguin. I són així segurament per una causa que ni ells mateixos coneixen; i ni tan sols s'adonen que essent així es fan infinitament miserables; l'ego, que se'ls menja, els enfonsa en la misèria.

Haver-nos de morir ens hauria de fer mes respectuosos. Fet i fet... si hem de convertir-nos en pols, si vivim sense saber si serem tan sols no res o si per contra el misteri ens acollirà... i si la vida és tan ràpida i tan curta, per què cremar-la essent intolerants? Per què convertir-la en merda dedicant-nos a enfonsar amb els nostres mots o els nostres fets la infinita dignitat de qualsevol persona humana? 
D'altra banda, viure tan poc temps ens hauria de fer veure la poca importància de viatjar al Carib, o de ser populars, o de buscar la fama, o d'enfonsar-nos en la pedanteria pujada de voler ser aplaudits o admirats. Viure tan breument ens hauria de fer viure abocats als plaers petits que només veuran les persones de més a prop nostre, i que són font d'una immensa felicitat encara que ningú els vegi ni els aplaudeixi: una llar de foc, un vas de vi, una cançó amb la guitarra, un passeig amb algú, un bany en un llac d'alta muntanya, una estona de rialles, dormir a l'aire lliure sota la lluna en una nit d'estiu, fer l'amor sense demanar permisos, esvair la culpabilitat pel fet de ser lliures, dormir fins que la son ens digui prou, gaudir de no tenir diners ni voler-los tenir, abraçar els nostres, respectar tothom, arrencar somriures, defensar els febles, tolerar tot el que no faci infeliç ningú honest, caminar sense destí, córrer sense competir, vestir-nos com ens vingui de gust, estimar qui ens vingui de gust, respectar sempre, deixar lliures, deixar ser, respectar el que no comprenem...

Haver-nos de morir fa que sigui convenient convertir la vida en el regal que ja fa temps que ens van convèncer que no era. Ens van dir, en créixer, que la vida era molt seriosa: una guerra, una competició per a sobreviure, una obligació, una responsabilitat, una cursa cap a l'excel·lència, i altres versets mastegats i falsos... Ens van matar la infantesa, emmetzinant-nos el sentit de la vida, que en realitat és una vigília en un foc de camp, moltes rialles i la visió dels estels al capdamunt, i potser la persona que més ens agrada ben a prop... i cap prohibició sense fonament... i cap repressió. Cadascú ha d'evitar, perquè és persona, allò que pot fer infeliç qualsevol innocent, sense que l'absurd de les prohibicions hagi de pretendre assolir el que l'ésser humà ha de voler sense normes si el que vol és continuar essent un ésser humà. Que hi ha d'haver normes? No ho negaré, però els humans hem de viure com a humans sense elles ni que hi siguin. 
Haver-nos de morir permet que no tinguem por de la mort, perquè hi anem de cap i és el que hi ha, i ja està. El que fa por no és la mort, sinó evitar viure per la tremenda confusió de creure'ns que la vida no és una gresca. La vida és una gresca; aquest és el secret. I si treballem i ens esforcem és precisament perquè la vida pugui continuar sent una gresca per tothom. Haver-nos de morir ens fa veure que l'única actitud assenyada i responsable és prendre's la vida com una gresca; una gresca a on tothom pugui fer gresca, sense que ningú en sigui exclòs, això marca espontàniament els matisos de la gresca.  
.
.

Saturday, August 6, 2016

Petits o grans detalls.



La pitjor mediocritat humana és el fet que algú es consideri superior a algú altre per raó de raça, ideologia, estil, gustos, aficions, o posicionament davant la moral tradicional. Ni els actes més inadequats no fan inferior algú, a tot estirar l'embruten o el fereixen, i el poden fer digne de llàstima. Hem d'aprendre a separar els actes de les persones. No som el que fem. I no valem el que fem, valem el que som. I la nostra dignitat, la de cadascú, és infinita.
Mediocre és el que li nega el tracte a algú pel fet que aquest algú tingui uns costums diferents, o fins i tot exòtics. Mediocre és el qui creu i vol, per a tothom, una única forma, únic estil, una única manera de viure, de gaudir, de guarnir-se, de crear, de viure, de ser. Mediocre és qui imposa el seu criteri com a indiscutible, i no respecta la llibertat, i menysprea el que li és aliè. I és mediocre perquè es perd la màxima excel·lència humana, que és el respecte a tothom, amb la seva manera de ser i d'entendre la vida. I és mediocre, també, perquè renuncia a la riquesa de la diversitat, a provar, a atrevir-se, a obrir-se a noves experiències, a comprendre maneres diferents de sentir la vida, i sobretot a canviar. I és mediocre perquè no veu, ni vol veure, la igualtat de drets de totes les consciències, que no es deriva del poder, sinó de la dignitat de les persones.
Thomas Jefferson va escriure fa molts anys que el dret de les persones i dels pobles no neix de l'autoritat de qui governa, sinó que, de manera natural, d'una manera evident per sí mateixa, els drets neixen de la dignitat de cada persona i de cada poble, i que és el govern el qui existeix gràcies als drets naturals dels pobles i de les persones, i no pas els drets dels éssers humans els qui existeixen o es deriven del poder.
Podem trobar defectes, nafres, errors, limitacions... en qui sigui, però la seva dignitat és infinita i els seus drets han de ser idèntics als drets de totes les persones, perquè tots som iguals en dignitat i en valor.
Un cop acceptem aquest dret a ser, i aquesta dignitat, és necessari acceptar la llibertat de totes les persones a viure segons el seu estil, i a procurar que cap llei mai no retalli a ningú la llibertat individual que neix de la seva dignitat i del seu dret a la pròpia identitat i a la pròpia expressió. Qualsevol filosofia o norma que uniformitzi, que retalli, que imposi, que prohibeixi la llibertat d'expressió, d'identitat, d'indumentària, d'estil... és inhumana i ataca la dignitat de totes les persones i l'essència de la seva vida.


I més enllà de les lleis, cal el respecte i l'actitud d'acollida i de suport. Les lleis situen l'escenari de la igualtat, però són els valors i les actituds les qui l'aconsegueixen. Cent anys després de la derogació de l'esclavatge als Estats Units, encara no hi havia igualtat, perquè els valors socials i la manera de fer de la gent no ho feien possible malgrat les lleis. I tot neix de petits detalls que segons els ulls que mirin, es poden veure minúsculs o monstruosos. L'essència de la vida està feta de petits detalls; tots ells viuen de la llibertat i de la creativitat, i la llibertat existeix gràcies a tots ells.
.
.

Thursday, August 4, 2016

L'esclavatge dels pensaments heretats.



La mediocritat se'n riu d'allò que no veu i que alhora és sentit o vist per algú altre; sempre ha estat així, i per desgràcia, probablement i durant uns quants mil·lennis, continuarà sent així.
La mediocritat és conseqüència d'una mala educació; una educació que, per raons diverses, frustra les infinites capacitats creatives de qui després a causa d'això, acaba sent mediocre. Potser li van dir que ja no podia aprendre més, o que no valia, o qualsevol bajanada similar.
I el mediocre, com a mediocre que és, no en té prou amb creure que és incapaç de fer servir el seu cos o la seva ment per a crear, sinó que com a compensació, i per a poder superar el sentiment conscient o inconscient d'inferioritat que pateix a causa de la seva aparent disminució, se'n riu d'aquell que diu que veu, que sent o que fa alguna cosa que ell o ella creu que no pot veure, ni sentir ni fer. És gairebé sempre un procés inconscient.
Les ciutats i els espais amaguen tons i línies que sovint passen desapercebudes; textures úniques a tota la història de l'univers. Al costat de les formes, hi viuen milers d'esmonyonats. Segueixen el corrent cap allà on empeny. Els fa l'efecte que amb el corrent en tenen prou i que ja els va bé. De vegades, però, es disposen a canviar coses per aconseguir ser feliços. I hom es pregunta si realment en tenen prou amb seguir l'empenta del corrent quan en realitat reconeixen que busquen ser feliços. Buscar ser feliç és una tendència natural i lògica, però evidencia, en aquell qui ho busca, una autèntica mancança de felicitat. Només malda per ser feliç aquell que encara no ho és.
Si algú no es considera feliç, s'hauria de plantejar si en allò que pensa, o en allò que fa, hi ha algun element que l'aparta de la pau.

Gairebé sempre, allò que allunya de la felicitat prové del que es pensa. Milions de persones no s'atreveixen a pensar diferent a com ho fan en alguns temes essencials, i aquests pensaments, sense que se n'adonin, els generen angoixa. Acostumen a ser pensaments arrelats a tradicions que no tenen fonament racional, o pensaments encadenats a mitologies que es prenen com a certes i que impliquen pors, culpes, inseguretats... dolors que no hi serien si no hi fos el pensament en qüestió, o pensaments que s'orienten a ambicions idealitzades fetes de fum i vanitat, o pensaments profundament confosos que paralitzen l'autèntica espontaneïtat de la persona. No són fàcils de canviar ni d'eliminar, perquè per fer-ho cal un exercici similar a abandonar tota la roba, o a renunciar a seguretats en les quals hom creu per feblesa o per adoració a la tribu, o a lluitar contra els instints animals més poderosos que ens menen a continuar creient en allò en el qual sempre hem cregut. Per això, ser feliç és alhora tan assequible i tan costós; arribem a la vida feliços, només ens cal eliminar o canviar els pensaments que tenen els fonaments de sorra i que emboiren la felicitat natural amb què arribem al planeta; tenim la resposta a dins, però cal deixar-ho tot, i tenir el coratge de canviar, de néixer cada dia; però com escriure un altre dia aquí mateix; canviar, per l'homo sapiens d'avui, és un tabú i una vergonya.    








Monday, July 25, 2016

Nuesa i adolescència



Tenir fills a l'anomenada "Edat del pavo", no sé si s'hauria de dir del gall d'indi, em permet conèixer de prop la psicologia de l'adolescent que als estius conviu amb la nuesa. Agraeixo a les forces de la natura la possibilitat de no viure encadenat als tabús socials, i el goig de poder transmetre l'amor per la natura, començant per la del cos d'un mateix, als meus fills.
Els adolescents dels espais a on la nuesa no és en si mateixa eròtica, sinó familiar, natural i en definitiva... normal... tenen dotze, tretze, catorze... fins a setze o disset anys. A diferència dels nens o dels adults, que gairebé van sempre nus, els adolescents, ells i elles, van amb banyador quan els ve de gust, i se'l treuen quan senten que ho han de fer per a prendre el sol, nedar a la mar, o jugar amb les onades; el banyador no és per a ells un element que els amaga, sinó un abillament estètic al qual quan els ve de gust recorren. Nois noies, catalans, navarresos, alemanys, francesos, holandesos... passen hores nus a la sorra, en grup, parlant en anglès, de qualsevol dels temes dels quals parlen els adolescents de l'època actual, i també comparteixen espontàniament coneixements de tota mena de les diferents cultures de les quals provenen. Hom s'adona que les persones som iguals, sigui quin sigui l'entorn cultural; busquem viure, ser acceptats, acceptar, compartir, conèixer, ampliar horitzons culturals, físics, geogràfics. Hom s'adona que la bondat, malgrat les pulsions competitives i la pressió social, és una realitat present a tots els cors quan neixen i creixen, i que només l'ambició i els prejudicis que s'absorbeixen en créixer l'emboiren una mica.
La diferència que observo respecte els mateixos adolescents d'altres àmbits no avesats a la nuesa humana, és que aquí, a les zones anomenades naturistes o nudistes, no hi ha, o no manifesten ells, obsessió pel cos, ni pel propi, ni pel dels altres, ni per raons sexuals, ni estètiques. Els nois, per exemple no malden per a veure més o menys tros del cos de les noies; les noies, vestides o nues, es perceben igual, els agraden igual. Alguns s'enamoren (els típics amors d'estiu), i tot parlant amb algun d'ells, l'he vist encisat per la blavor d'uns ulls, o per un somriure, o per una manera de ser; en cap moment he descobert mirades estranyes vers les tòpiques zones que en ambients a on el cos està ocult resulten desitjables, contorbadores o atraients; de tot el que es podria lloar o desitjar en un ambient a on tothom va nu, destaca una mirada, la llum de l'expressió d'un rostre, el so d'una rialla. I acaben parlant tan seguit en anglès, que quan finalitzen les vacances els fa l'efecte que han estat en algun campus a l'estranger. S'intercanvien els instagrams, els whatsaps... i de tant en tant, i al llarg del curs següent amb la tardor, l'hivern i la primavera, continuen xerrant de qualsevol tema malgrat que els separin milers de quilòmetres de distància. L'estiu següent es retroben; estan més grans, però tornen a fer el mateix que als anys anteriors; un paradís blau, de mar daurat pel sol, l'aram dels cossos nus, els crits de joia, els somriures, les festes, el «voley», el ball a la guingueta de la platja a les nits de lluna, un civisme auster, festa jove sense substàncies estranyes ni begudes alienants, l'actitud d'acollir sempre els nous, els qui arriben, d'acomiadar els que se'n tornen a la civilització de la pressa, l'interès pels espais culturals de la zona, bellesa, llibertat, salut mental i social... I tota la normalitat pròpia de l'edat i del moment.
És cert que alguna vegada, a la platja, es beslluma, com si fos una aparició, el clàssic «miron» de llibre, que arriba encarcarat, i que canta com una «almeja», normalment inofensiu i patètic, al qual només falten els prismàtics, però, el que de debò li aniria bé per no fer més el ridícul, seria la capa d'home invisible que li permetria caminar i caminar, com ja fa sense la capa, a la recerca de les vistes que el motiven. És una víctima de la seva pobra educació; un dany col·lateral, de sort minoritari, de la majoritària societat puritana de l'ocultació del cos, que en comptes d'assumir el natural des de la més tendra infantesa opta per demonitzar-ho. De sort que apareixen poc.
Altres vegades, poques també perquè n'hi ha pocs, aterren els «istes». L'altre dia en vaig veure un, que duia un barret de cowboy, nerviós perquè el grapat d'adolescents del lloc s'havien posat el banyador per a jugar a «voley», desfent, temporalment, la nuesa dogmàtica, que per a l'»ista» és un uniforme obligatori. «Això, aquí, no toca», vaig escoltar que deia; i vaig veure clar que a tot arreu, a totes les idees i estils, tots els «istes», sembla que actuen de la mateixa manera. Sortim d'una repressió inhumana que va esborrar, com si d'una malaltia es tractés, el traç bellíssim del cos humà nu, condemnant generacions senceres a la foscor de l'integrisme moral tradicional, i, a ulls d'alguns sembla que hem d'entrar, ara, en un nou integrisme, el de l'extrem oposat. De què serviria haver superat la prohibició si ara fos substituïda per la imposició? ¿I a on haurien d'anar un grup de persones que tinguessin diversitat d'opinions pel que fa a la nuesa, i dins del mateix grup alguns volguessin gaudir nus de la platja i d'altres amb vestit de bany? S'haurien de separar? S'haurien de segregar? ¿Quin mal fa que un grapat d'adolescents prefereixin jugar a «voley» amb pantalonets? Els «istes» somnien fer créixer el seu grup en comptes de treballar per la llibertat universal que permeti que cadascú pugui ser lliure arreu. Els «istes» somnien uniformes i grups homogenis, sense matisos, sense diversitat de visions i d'estils. Els «istes», a tots els àmbits i idees, exerceixen la intolerància per culpa de la por; la por a que cadascú decideixi lliurement sobre si mateix, i a que l'ortodòxia estètica del grup desaparegui. Necessiten l'ortodòxia per a sentir-se segurs, no en tenen prou amb la llibertat. Ni que es considerin pacifistes són exèrcit; ni que es considerin defensors de la llibertat, són intolerants, i ni que es pensin que van nus, duen uniforme. De sort que la llibertat és l'aire que respiren totes les causes que aspiren a ser justes i beneficioses, i d'istes n'hi ha pocs. La diversitat és la qualitat preferida de l'ésser humà, i la llibertat és la seva causa i la seva conseqüència alhora, ni que de vegades com a conseqüència de les cadenes invisibles socials, trigui a arribar.


La nuesa és el vestit mes bell, el vestit natural del cos humà, la seva visió és beneficiosa per al desenvolupament de la ment humana i per a una correcta salut sexual i mental... ¿No és preferible que un adolescent tingui assumit de sempre el cos humà nu en un entorn familiar i humà, que no pas que visqui amb la visió d'aquesta part de la natura humana oculta i demonitzada, i exposat a una possible i probable obsessió a les edats més difícils per allò que li prohibeixen o que li apunten com a lleig quan no ho és? Obsessió i atracció que aprofiten fins i tot algunes indústries insanes per a impactar amb la publicitat i el màrqueting damunt la població, i per a deslligar actituds i estratègies contràries a la igualtat entre homes i dones. Per això cada dia, cada any i cada segle que passa, i a mida que la humanitat s'allibera de les lloses de la moral de grup, l'acceptació de la nuesa com una realitat no necessàriament sexual es va estenent. La llibertat de fer en cada moment el que un consideri amb sí mateix, amb la seva imatge i amb el seu cos, és la millor ideologia, i l'anhel per la llibertat no morirà mai, i acompanyarà sempre totes les lluites nobles i victorioses.
















Sunday, July 24, 2016

El més gran dels plaers



He vist la por a la mort als mots i als ulls de les persones que l'esperen aviat, que la intueixen, que la veuen arribar... Sigui com sigui, tots tenim la mort venint a galopades, però vivim amb el miratge de no veure-ho. M'he adonat també com la religiositat sovint, i a molta gent, en comptes de tranquil·litzar, incrementa l'angoixa. Sé també que hi ha altra gent a qui la fe en la religió catòlica l'ajuda a morir en pau, però les experiències que he vist jo no van en aquesta direcció.
La religió tradicional, presa a la manera tradicional, converteix la vida en un camp de proves a on aconseguir mèrits o amuntegar culpes i responsabilitats; la mort és vista com el gran judici, i Déu com l'ésser que sentencia i executa. Aquesta visió, tan semblant al funcionament de les tribus, és el que ha moderat el comportament de les masses ignorants durant segles; però no és, ni representa una actitud d'amor i d'humanitat plena. 
La vida és estimar sense fer-ho per aconseguir un premi; i evitar fer el mal sense evitar-ho pel fet que hi hagi l'Espasa de Damocles d'un càstig; i viure intensament sense creure que viure intensament sigui pecat o alguna cosa que pugui perjudicar la felicitat del més enllà. La vida és per a viure-la, no pas per a patir-la; i la mort, com que és necessària, no ha de fe por. Si alguna cosa inevitable i segura fes por, això voldria dir que la mateixa existència hauria de fer por, i no és, ni pot ser així, perquè l'existència és un regal. 
La mort forma part de l'estat de les coses, no l'hem triada ni inventada nosaltres, com tampoc no hem triat tenir instints de tota mena, i com no hem triat existir immersos en una natura que ens ha mogut a competir entre espècies i entre pobles per a sobreviure. La violència no és un invent humà, ni la feblesa moral, ni les nafres, ni els desequilibris. L'instint de la violència i del mal no és responsabilitat humana.
Davant d'això només queda gaudir de cada instant de vida com un regal, abraçant el més gran dels plaers, que és fer feliços els altres, i esperar el final amb la il·lusió secreta del desconegut, que vist com és de bella aquesta vida que coneixem, es fa, com a mínim, interessant.
.
.

Monday, July 4, 2016

La llum de les coses


Podem aprendre tècniques, i cal fer-ho, però quan fem fotografies, acaben manant les fotografies. Elles ens avisen i ens criden sense que tinguem temps de pensar gaire. Si ens parem a pensar, passa de vegades que la imatge fuig per sempre. 
Podem conèixer, i cal conèixer, paràmetres, raons, tècniques... però mai no coneixerem del tot les il·limitades causes per les quals una imatge determinada, i des d'un determinat punt de vista, és valuosa. Les causes essencials rauen més en allò que és fotografiat, i l'art potser consisteix a ser capaç de capturar-ho tal com és vist a l'escletxa de l'instant. El secret és l'instant i la crida de la mateixa imatge. I la humilitat i la gosadia d'obeir-la.
D'altra banda, la fotografia i el cinema no són esports a on es guanyi o es perdi. La força creativa no s'amaga als mitjans o instruments; bo i que pugui semblar el contrari; la força de la creació no depèn dels mitjans materials. Fins i tot passa de vegades que l'abundor de diners ofega la infinita capacitat de la ment creativa humana.
No hi pot haver frustració quan allò que cerques és l'emoció d'una ombra al costat d'una melodia que sents, per a suscitar moltes més preguntes i interpel·lacions que no pas respostes o solucions. La frustració pot néixer quan el mercantilisme o el "glamour" es confonen amb l'art. Si allò que esperem no és adequat, no ho obtindrem i ens frustrarem, o ho obtindrem i viurem confosos, convençuts que hem arribat a l'expressió somniada. Si allò que cerquem és l'exercici discret i anònim de crear una bellesa que potser ningú no aplaudirà, però que serà com l'hem pensada i desitjada, no hi pot haver frustració. És impossible frustrar-se quan el que busques ho tens dins de tu mateix, i quan depèn només de tu mateix, i de l'atzar, que és un dels principals motors creatius. 






Sunday, July 3, 2016

Les cadenes invisibles de les tradicions i els costums socials.




Moltes vegades, el silenci expressa una saviesa superior a les paraules.

Moltes vegades, les paraules es posen al servei de la justificació del propi interès, i per a fer-ho asseveren en contra de la lògica. En aquests casos, les paraules han de ser abundoses, i donar voltes i girs estranys per tal que l'evidència de la seva manca de lògica no esguerri la finalitat de justificar el propi interès; llavors el discurs, per a qui escolta, es fa feixuc i tediós, i per  qui el pronuncia, esdevé incòmode i tens.

La pau és amiga de l'absència de discursos tediosos.

El discurs de la pau és clar i breu; té el color de l'aigua i el so del vent.

El discurs de la pau enfosqueix l'ànim dels que viuen exclusivament pel seu propi interès i posen en segon terme el benestar de totes les persones.

La bellesa absoluta és el disseny de la natura.

La programació natural de les nostres ments mena a trobar bell el que és natural. Quan no passa això, vol dir que algun fragment del programa s'ha espatllat.

La llibertat és el primer dret i la primera necessitat de qualsevol consciència.

La moda i l'estil artificiós i rebuscat agrada en algunes èpoques; i desagrada en d'altres. L'atracció per la bellesa natural existeix sempre.

La por ens empeny a adorar la tradició i a assumir les seves normes sense cap, o gaire, judici crític; la tradició ens dóna la seguretat que com a humans, fràgils, inconscientment patim. Però al mateix temps aquesta submissió a la tradició ens impedeix deslliurar-nos de les cadenes invisibles que ofeguen la llibertat i la creativitat, i que, per exemple, li neguen a la nostra pell l'escalf del Sol la carícia del vent i l'abraçada integral del mar. 

El fet biològic de l'adolescència representa l'esperança  de la llibertat humana, en el sentit en què l'adolescència tendeix a trencar i a rebel·lar-se contra els dogmes socials de la tradició. Sense l'adolescència, acabaríem sent esclaus de nosaltres mateixos, de la maquinària inflexible i infundada de les tradicions.

Els pensadors més influents de la història de la humanitat no han escrit res.

El 99,9% de la població, quan parla, du màscara. La màscara segueix i obeeix els prejudicis i els estereotips socials. El veritable rostre, dessota la màscara, si resta ocult molt de temps, s'acaba assemblant cada vegada més a la màscara.

Res que per existir necessiti imposar o prohibir qüestions que, per naturalesa, formen part del dret a expressar-se o a escollir de les persones, mereix existir.
.
.
.

Saturday, July 2, 2016

Hi ha moltes maneres de matar, i només algunes són il·legals

 Image from Thomas Bjørkan from wikipedia  CC BY-SA 3.0

S'acaba el curs. S'acaben algunes etapes. La vida d'alguns canvia. La vida de tots, poc o molt canvia. 
El món continua ple de persones que posseeixen la raó i que es veuen en cor de jutjar, condemnar i executar. Hi ha moltes maneres de matar, i només algunes són il·legals. El mal consumat sovint es considera més determinant que milers de bondats consumades. 
La bellesa continua sense ser prou mirada. La bellesa continua essent condemnada. La bellesa continua essent confosa amb un interès desmesurat de plaer i de poder.
La bèstia Sapients continua sense sorprendre's de ser, i es deixa endur per les pulsions, com les altres bèsties. La bèstia Sapients continua escridassant des de l'interior d'un cotxe, continua sense recollir el mocador de paper que li ha caigut a terra quan ningú no el veu, i recull, en canvi, el paper donant lliçons de reciclatge, quan té públic que l'aplaudeix. 
La bellesa que resplendeix arreu continua sense ser descoberta. La por encara fa que les persones visquin com a bèsties Sapients. La convicció que en sabem molt ens continua impedint aprendre. Que les veritats les digui el fill de la fusteria, o el fill de la família dels gitanos del carrer Societat, o el nen del frankfurt, és prou motiu com per a no valorar-les. 
La mort encara fa por. La imatge es valora per damunt d'allò que representa, i fins i tot per damunt d'allò que és. Els recursos materials es consideren més importants que les motivacions psicològiques o que la integració social. Es vetlla més pel benestar del cos dels avis que per la seva il·lusió de tenir un balcó amb flors i una llar petita i seva sense ascensor, amb galetes i sifon damunt la taula. Les pastilles són irrenunciables, però no ho és el balcó del pis a on viu de tan mala manera el pobre avi, encara que ell se senti a la seva pàtria. Es tremola davant la possibilitat que l'avi caigui, que es trenqui el fèmur i es mori, i no importa tant, o gens, que la seva alegria s'hagi mort a les blanques, netes, segures i asèptiques parets d'una residència, preàmbul, només, d'un únic futur possible. 
Encara hi ha sorolls estridents a la platja; sorolls procedents de persones que s'escandalitzen pel cos humà, tan bell i tan natural; persones que no s'escandalitzen per les bestieses que surten dels seus llavis, els seus prejudicis vers les persones grasses, o l'incivisme d'obligar els altres a escoltar uns ritmes que a ells els motiven a un volum insuportable. 
Gira la roda de la civilització endavant i endarrere; vint anys endavant, vint anys de tornar enrere. Ven el masclisme i l'artificiositat, i espanta el temps de l'amor i de les flors. D'aquí a vint anys tornaran a girar les tornes. I vint anys després, una altra vegada. 
La bèstia sapients s'empassa els missatges dels mitjans i els fa llàstima el brexit, pels pobres anglesos. Els passarà com als americans dels USA, pobres, que no poden ser de la UE, i que estan arruïnats; o com als australians, o com als de Nova Zelanda, que viuen la desgràcia de no poder ser de la UE, i estan empobrits al màxim, fins i tot demanen caritat pels carrers; entristits de no poder pertànyer a la democràtica UE, que obre els braços als refugiats de la guerra, com tots sabem. 
Ens ho creiem tot. Fins i tot n'hi ha que voten als qui estan a la presó, pel fet de ser presumptes corruptes, i els fan guanyadors de les eleccions. I ens creiem, confiadament, que qui ha intentat fer servir el sistema judicial i la policia per atacar els enemics polítics, compta bé els vots; i que vivim en una democràcia regida per la "Constitución que todos nos dimos".
Apa, adéu! Me'n vaig a escoltar el Perales.  

Monday, June 27, 2016

El verd de l'herba de casa.


Quin gran escenari és la Mola, en una tarda de juny, d'un diumenge  amb boira baixa, per a cantar les cançons que ens surten del  cor.
Aquí, només un bocinet d'una cançó que estimo molt. 
Potser, un altre dia, la poso sencera...
.
.
.

Sunday, June 26, 2016

Apartar-nos per a no destorbar el pas de l'amor


Podem provar, i hem de provar, de mostrar la racionalitat d'una idea que mou algú a decidir-se a obrar tenint en compte el benestar dels altres apel·lant al propi interès, és a dir que podem intentar de convèncer-lo amb l'argument que afirma que si treballem pel benestar dels altres, estem aconseguint el nostre propi benestar, però... ha de ser aquest l'objectiu suprem de l'educació, de la seducció existencial, de la intensitat de la vida? 

Al meu parer, només canvia alguna realitat essencial quan canvia la raó per la qual decidim una cosa o una altra... quan ja no és "per mi o pel meu benestar" que em decideixo a tractar bé algú, sinó que ho faig "per ell, o per ella" i quan això em basta. 
El sistema educatiu s'obsessiona massa en transmetre el raonament utilitarista que mou a ser cívic per amor a un mateix i prou, quan en realitat l'autèntica transformació educativa rau a descobrir que el benestar de l'altre és necessari i fascinant, i d'una manera clara i real és també part de nosaltres mateixos.

Quan canvia l'imant que mou els nostres actes, és quan canviem de debò.
Quan la decisió se'ns posa al servei d'una causa que va més enllà del propi interès, és quan hem progressat com a humans.

Però aquest canvi no neix rere el raonament; la lògica no hi arriba del tot. La insuficiència del racionalisme a l'hora d'encendre l'empatia o l'amor ens mena a mirar cap a la natura (creadora de l'empatia a les ments humanes) per a suplicar-li allò que el seu petit fill sàpiens amb tota la seva maquinària cartesiana no pot assolir tot sol.

Cal descobrir en els ulls de l'altre, els ulls del fill que estimem; i en la seva por, la por del nostre fill o filla, la seva vulnerabilitat potser injusta, la seva necessitat de ser estimat.
Cal descobrir a cada posta, a cada silenci, a cada empenta suau del vent, a cada onada, a cada color... tot allò que no es pot convertir en paraules.
Cal asseure's en silenci i no fer res; escoltar la guarnició de l'instant, el que ens arriba amb les llums i els sons... Cal adonar-se, no pas comprendre, que tot l'humà que ens envolta, bo o dolent, és a dins nostre.
Cal deixar de perseguir el paradís esquer amb què la vida ens fa córrer i atrafegar-nos, i aturar-nos i asseure'ns al paradís que ja habitem i que no veiem: el balcó amb els testos, la rambla del nostre poble, els veïns, els coneguts, les boires, el so del quotidià...
Cal permetre que la natura ens canviï, buidar-nos de nosaltres i de la cullerada que sempre volem "fotre" en tot, i deixar-nos bressolar pel vent i el mar.

Ningú, ni amb el seu ego enervat ni amb res més, no pot fer florir una estepa, ni aconseguir que surti el Sol, ni eternitzar la vida... Ningú no pot fer que suceeixi el que succeeix espontàniament.

El llom gemat del bosc i la seva textura de catifa de pregària pot arribar allà a on no pot fer-ho ni la lògica ni el seny. L'amor ve sol i no es pot forçar ni dirigir, només ens hem d'apartar per no destorbar el seu pas; i, a tot estirar, i sense afegir gaire més, apuntar amb el dit la bellesa i retirar-nos.
.
.

Sunday, June 19, 2016

"A casa", Curtmetratge presentat al II Concurs de curts de "El Rotllo d'en Roig", a l'any 2016.


Ahir vam tornar a participar al Concurs de Curtmetratges de Vilanova "El Rotllo d'en Roig". Òbviament, la nostra participació no buscava pas la victòria material en aquest concurs, ja que el nivell dels participants és molt elevat. El que preteníem, i hem aconseguit, és crear un curt que seguint les condicions imposades per la organització, ens deixés satisfets i ens permetés gaudir creant. L'objectiu  ha estat aconseguit amb escreix, i hem augmentat la qualitat del nostre curt respecte al de l'any passat en el mateix concurs. També hem reflexionat sobre la realitat i el drama dels refugiats, i ens hem decidit a continuar el camí de la creació audiovisual com a afició familiar, instrument educatiu, i eina de gaudi i de desenvolupament de la creativitat.

Feia dies que no escrivia res en cap dels meus dos blogs a causa de l'excés de feina, i dels avatars i girs argumentals de la vida, que m'han atacat aquest curs com mai al llarg dels últims dotze anys. De sort que he sobreviscut, i que estic sobrevivint. La meva fe en la infinita dignitat de cada persona humana, en un futur feliç per a tothom, i en la presència d'una realitat indescriptible i fascinant no atrapada per cap credo ni doctrina, han estat, i són, la meva força. 

La vida continua, amb la seva bellesa intacta, i impossible de descriure; i el respecte a cada persona, especialment als infants, a la seva llibertat i als seus drets, esdevenen l'objectiu més important de tots. 

D'ara endavant, podré dormir més de quatre hores cada nit, i tindré una mica més de temps per a continuar escrivint, cantant, i creant; amb la qual cosa confio recuperar el ritme habitual de publicació dels meus blogs, que, de fet, no he pogut evitar que baixés al llarg dels últims mesos.

Espero que us agradi el curt.
.
.
.

Tuesday, May 17, 2016

Krystyna Trzesniewska, la presonera 27129. PPOLE.



La Krystyna Trzesniewska va morir un 18 de maig, com avui, però de 1943.

Va néixer al 1929, a un poblet de Polònia que es deia, i es diu, Majdan Królewski. 
Quan feia pocs dies que havia complert els tretze anys, concretament el 13 de desembre de 1942, va ser enviada amb el seu pare a Auschwitz. 
Allà, després de tallar-li els cabells, insultar-la, humiliar-la i espantar-la de diverses maneres, li van fer posar el pijama de ratlles amb el número 27129 i el símbol PPOLE, que era el codi dels presoners polítics polonesos, encara que en el seu cas, probablement aquest codi no es correspongués amb la realitat. 
Sigui com sigui, no va arribar a sortir mai més d'Auschwitz, i la seva vida es va apagar el 18 de maig de 1943, cinc mesos després d'haver-hi entrat. 
Per què va ser enviada a Auschwitz? Sembla que a causa de l'anomenat Generalplan Ost. 
El Generalplan Ost, projectat pels nazis, cercava crear àmplies zones de residència a Europa (especialment a l'Europa de l'Est) per als alemanys de raça pura ària, expulsant prèviament els habitants naturals de la zona. La idea era que acabada la guerra, l'anomenada "raça ària" trobés el seu espai vital als territoris europeus espoliats. 

Seguint aquest pla, des de novembre de 1942, i fins a juny de 1943, els nazis van expulsar els habitants de tres-centes poblacions poloneses de la zona de Zamość. Entre aquests habitants, s'hi trobaven la Krystyna i el seu pare, que vivien en un poble anomenat Majdan Królewski, a uns 110 quilòmetres de Zamość. En aquest buidatge d'éssers humans, de la zona de Zamość, més de cent mil persones van ser desarrelades de les seves cases i pobles, i deportades als camps de Majdanek i d'Auschwitz. 
La majoria d'aquestes cent-mil persones no pertanyien a la cultura jueva, però l'obsessió per la puresa de la raça ària movia els nazis al menyspreu i a l'extermini no només dels jueus sinó de les persones de qualsevol cultura diferent a la germànica, així com als dissidents ideològics, minories sexuals i ètniques, persones amb malalties o disminucions... 
L'operació de buidatge de Zamość va ser dirigida per Odilo Globocnik, el qual anys més tard, al final de la guerra, concretament el 31 de maig de 1945, seria capturat a Àustria per les forces britàniques i s'acabaria suïcidant amb cianur. 

Es desconeix amb precisió en quines circumstàncies va morir la Krystyna, però les causes de la mort acostumaven a ser la fam i les malalties; especialment el tifus, malaltia esperonada per la mala alimentació, la manca d'higiene, els polls, el fred, i la feblesa progressiva del cos. També es morien executats a les cambres de gas, amb la posterior incineració dels cossos; això passava quan el presoner era massa feble per a servir com a esclau de treball. En els casos dels infants, de vegades, hi havia execucions directes amb injeccions de verí.

Vivim uns temps estranys en els quals els poders que ens governen encara no han condemnat el feixisme que va patir el seu propi país, i en permeten l'apologia, així com els homenatges als militars espanyols de la "División Azul", que van lluitar a la guerra a favor de l'expansió del nazisme i de la perpetuació de milions de crims com el que va acabar amb els somnis de la Krystyna Trzesniewska. 
Fa dos dies, el rostre de Himmler es projectava als edificis oficials d'un poble d'Espanya governat pel PP en honor a algunes de les seves gestes.
Avui penjo el rostre de la Krystyna, que és una entre els milions d'éssers humans, esborrats i anònims, que van deixar d'existir per culpa d'uns criminals. 
Crec, ben endins, que  continua vivint d'una manera que no som capaços de comprendre, que res no passa del tot, que la vida només canvia de forma, i que la lluita a favor de la llibertat de les persones, per la pau i per la vida, no s'ha d'aturar mai. 
Desitjo que els nostres temps tinguin la capacitat de veure els esclafats d'avui, i que tinguin també la generositat de prioritzar la vida de les persones per damunt de qualsevol llei o estratègia econòmica. Que caiguin els murs que ignoren i menyspreen els éssers humans, i que el nivell econòmic mai no sigui més important que les vides humanes. 
Que no torni a passar el mateix. Que ningú no es torni a equivocar tant.

                                                                                             Majdan Królewski 


The green of your land is alive 
as your name is alive in my heart. 
Because your life was so sacred that suddenly 
I worship it right now. 

Every human being is a God who ignores his own divinity. 
The true God turns into every mistreated human being. 
Whenever my life gets me so down, 
and my way is destroyed by causes 
that I can't control; 
I'll think of you, and your dignity, and your hope. 
I'll feel you near, 
I'll declare that you are worth and adorable. 
And I'll strongly advance towards the country of the freedom. 
And I'll pay tribute to your life with my courage and my struggle. 

The forgotten children of the death and injustice will remain in our minds for ever as stars; 
milions of persons like you, young and bright. 
Live your life through mine; I'll share it with you. 
And we will fight for freedom and happiness. 
Fascism will be defeated for ever.
.
.

Tuesday, May 10, 2016

Em salven els mots, els violins i les presències invisibles.



 Em salven els mots com una fusta que sura enmig d'un oceà embravit a on jo intento de sobreviure. Em salven els claorbscurs de la bellesa, la llum en la foscor, el desinterès en l'actuar enmig d'un desert abrusador d'egoismes i interessos personals. Em salva el somriure de qui no necessita oferir-lo, la sinceritat de qui encara creu en la bondat de les persones i en la bellesa del fet d'existir. Em salven de mi, i de la meva pròpia misèria, els mots que em surten immerescudament, i que neixen de no sé qui i no sé per què. Em salva el gust dolç de no témer la meva mort més que per les molèsties que causaria als qui deixo, i la sort de sentir-la com un viatge vers un món desconegut a on molts d'altres han anat abans; i conservo íntimament el desig de conèixer-los algun dia.
Dins meu, com dins de tothom, es lliura una guerra, i les meves armes són els mots i les cançons, i els poemes, i la mar, i el sol, i la nuesa. Són els ritmes encoratjadors de les cançons i les melodies sagnants del violí que traça sanefes agredolces damunt d'una Europa vençuda pel feixisme a ple segle XXI. Això és el que de debò em salva. I la melodia del violí, que proclama una esperança que els "kappos" de les finances no podran mai ofegar. Em salva la fe en les cançons, molt per damunt de la perfecció o de la fidelitat als cànons consumistes dels temps d'ara. Em salven les obres del calaix, i les obres dels qui estimo, la llum acarabassada del captard, entrant per la finestra d'unes golfes, o enrogint les agulles dels pins als contraforts del Montcau. Em salven les presències invisibles que endolceixen la vida com si visqués perpètuament en un teatre a on s'evoquen veritats essencials. Em salva que ho facin, i que ho continuïn fent, tot i les meves misèries. Em salva la seva fe en mi, malgrat la realitat aclaparadora, i la seva veu absoluta proclamant la mateixa fe en cada persona, independentment de com cada persona sigui; que si per alguna cosa s'ha inventat l'eternitat és per a no tenir pressa. Les presències invisibles, i la seva paradoxal brillantor, proclamen l'absolut triomf de la vida i d'allò que és humà, i que no té res a veure amb els encens i les falsedats religioses, sinó amb la bondat i la tendresa del cor de les persones, que un dia podran adonar-se que quan eren infants tenien raó, i que existeix la bondat dels cors, i que existir és una experiència bellíssima. Arribem al final de la vida havent après allò que ja sabíem quan vam arribar, i que un dia ens van fer oblidar: que tot és bo i que tot val la pena.    
.
.
.

Sunday, May 8, 2016

Les fulles mortes



Una llibreta amb les pàgines que encara no estan escrites. Un bosc sota un cel encapotat i un plugim suau. El sòl d'aquest bosc; un matalàs flonjo de fulles mortes; sentor de vida. Una casa vella i deshabitada enmig del bosc amb mobles barrocs i un terra que cruix. Llibres secrets de pàgines esgrogueïdes dins d'un moble. Olor de vinil i un gramòfon vell que ens retorna melodies que van callar fa anys. La pinassa que cau sobre les teules. El vent que a la nit sacseja els porticons de les finestres. Un jardí amb nans de pedra i fonts de marbre. Records d'amors a tots els racons de la casa; i enllà, al bosc, solitud, vida, bellesa... Parlar amb els morts encara que no ens responguin i encara que de vius no fossin sants. Sentir els morts i no dir-ho a ningú perquè no callin i perquè no es cansin de tornar una vegada i una altra. Escoltar, després, el silenci; quan ja han callat; i pensar en les vides que es consumeixen com espelmes. I plorar, o riure, per tantes estupideses que ens fan perdre instants. Agrair tots els instants en què hem perdut el temps per estar amb els nostres en comptes de guanyar-lo cercant la nostra projecció social, la utilitat, la fama, la riquesa, o la realització personal. El vent del bosc que torna a bufar en aquesta nit de fulles mortes. Una noia bonica amb la pell molt blanca que toca una guitarra i que somriu. Els morts que tornen a acostar-se. Escombrar encara que ningú no ho vegi. Allisar un llit en una habitació a les fosques que mai ningú no tornarà a veure, perquè desitgem que el llit estigui ben fet. Una casa sense camins per arribar-hi, envoltada d'un bosc que no té límits i que mai no s'acaba. Tots els records, totes les vivències que ja han passat, vives i belles a cada racó. Llibres que folren totes les parets de totes les habitacions. La pluja que ens mulla la cara quan sortim a perdre'ns pel bosc. La noia de la guitarra que camina al costat nostre en silenci, i que quan ens tombem per a mirar-la, ja no hi és; i que quan continuem passejant, torna a ser-hi. La llar de foc mentre llegim abans d'anar-nos-en a dormir. La dignitat de l'àvia que creu en una mena de déu que ningú no predica, però que mou a estimar tot i tothom, fins els ratolins del bosc que s'acosten a menjar galetes. La llibertat de viure sense cap més moral que la bondat, i sense cap fermall ni jou que se'ns intenti imposar. La serenor de no tenir rei, ni súbdits, ningú per sota, ningú per sobre. L'únic ritual de contemplar les coses senzilles i alhora intenses de la vida que descobrim profundament plenes de dignitat, com a fars d'esperança, dins la discreció de les nostres vides úniques, però alhora idèntiques als milions de vides que ens envolten. No acceptar dogmes, ni frases mastegades. No escoltar els exabruptes dels pedants o dels intolerants, que només poden dominar qui els creu i els tem. Abraçar el silenci de la casa del bosc i de les fulles mortes, dels llibres i els mobles, i dels morts que venen i que hi són.  
.
.