Saturday, November 22, 2014

Objectius banals i altres que no ho són.

John Houbolt explaining the LOR concept.  (PUBLIC DOMAIN IMAGE FROM NASA)
.
.
.
.
.
.

 Em dius que el món hauria de tenir dret a no suportar fronteres, i faig que sí amb el cap; però t'afegeixo que totes les nacions haurien de tenir dret a sobreviure i a no ser anorreades. Els dos drets són necessaris. I si defensem la caiguda de les fronteres, fem-les caure totes; les que blinden el món dels comptes milionaris ocults, protegits, de procedència dubtosa, de solidaritat social nul·la, amb la complicitat dels nobles estats de l'Europa unida... Les que blinden el món de les persones que dediquen una immensitat de recursos a béns no essencials... Les que barren el pas a gent que a la seva terra malviuen, sense un futur clar per als seus fills, en un paisatge que no fa gaires segles va ser espoliat pels qui ara aixequen murs, i pels qui ara hipòcritament condemnen unes altres fronteres... invisibles... que mai no hi seran, perquè entre els estats del món ric ja no hi ha essencialment fronteres, ni murs, ni gàbies... Hipotètiques fronteres que ells dedueixen que apareixeran si una cultura europea comença a governar-se a si mateixa per a poder ser.


*

La por, els ensurts, la ràbia, sempre fan perdre l'objectivitat; per això gairebé mai no veiem les coses com són; per això gairebé mai no recordem les coses tal com han succeït.

*

La vida es dilueix quan l'ego, l'anhel de fama, de diners o de poder, substitueixen l'anhel de crear i de construir i l'amor a l'existència.

*

Hi ha una bonior d'objectius banals als quals se'ls podrien retallar les inversions de diners i d'esforços, abans que fer-ho amb els projectes científics, o amb l'exploració i la colonització de l'espai.

*

El futur no està en els diners, ni tan sols en el control de les fonts energètiques; el futur està en les idees.

 

Thursday, November 20, 2014

El que no entens, ho escups i prou.



Ets dins la pedra immergida a l'oceà maragda. I ets fosc i sec com el desert on raus. Ets dins la pedra, que s'encén amb un sol capbussat dins la mar. Pregones la negror de tot, com un dogma enterc. Te'n rius de l'heretge, que veus a baix; i tu, al cau profund de la pedra et sents enlairat. Però la pedra balla, i tu no ho saps, al desert on raus. Si la pedra cau, tu també caus; però creus que puges, bombolla amunt, rígid i brau, fet de la sílice que et gela el cor. 
Et sents immens i t'estarrufes com un au. Però dins del roc no veus el blau, ni l'escuma espúria, ni l'espurneig del Sol amb el pulmó que s'infla i que davalla, que torna amunt, i de nou al fons. Només et sents el riure buit i satisfet. Ignores tot allò que et perds, i rius babau, creient que ets el més savi dels braus. 
Ets dins d'un roc i et perds la vida que no entens. I el que no entens ho escups i prou. I a qui ho predica li dius bou. Infles les galtes. Obres els ulls, i et veus bonic.
Gepic, gepic, gepic...

Monday, November 17, 2014

Quantum



The skin is alive and throbs. 
The life's voices are being recorded over it. 
Differential curves, drawn in black, are now, and now already are not. 
All is made of quantum. 
The whole is just a random. 
Skirting boards are flying within dark smog.
The nothingness is swimming in the blind minds of thoughtlessness; 
only dirty water in an empty time. 
The empty soul believes that all is emptiness. The empty soul desires everything to be empty. The subconscious is pulling the strings of the puppet. The shield is made of bright and blinding steel. Because the heart freaks out and hides, shaking in darkness. 
The plastic sea's skin plays with the moment's quantums. It draws an unique story that never comes back again.

Saturday, November 15, 2014

L'artista que no crea està comparant preus de mànecs d'aspirador




El creador que no ho ha estat no us pot atendre, perquè està passant l'aspirador; després traurà la pols i amb l'esprai omplirà d'escuma blanca totes les fustes, la casa farà una estranya olor sintètica de polígon industrial de Parets, i quedarà bonica, llampant, per tal que les amistats, quan li visitin el pis, se sentin molt malament en comparar l'ordre, la netedat, la perfecció del pis dels amics amb la deixadesa mediocre del seu habitatge... Demà, tot tornarà a estar ple de pols, però el poeta que no escriu poemes, l'escriptor que no perd el temps escrivint, tornarà a passar el drap i l'escuma per a preparar un nou atac a les amistats, ja que l'enveja de les amistats és el signe del triomf vital.

De petit li van dir que no valia per escriure, ni per pintar, ni per dibuixar, ni per l'art en general. Cada vegada que feia una làmina de l'assignatura de Visual i Plàstica la seva mare se la mirava i li deia, fill meu, no has nascut per això, i el nen no aconseguia millorar, perquè es creia de debò que no era capaç d'arribar a més. Ni tan sols quan un artista reconegut va veure una caricatura abstracta que el nen havia fet i es va aturar, impressionat, bo i dient-li que allò era diferent a tot, el nen no se'l va creure, perquè els seus mestres i la seva mare li havien deixat clar que ell no era un artista. El nen va viure sempre com si dugués al front una etiqueta que posava “No artista”. Per això es va dedicar a anar a l'Ikea i al Carrefour, i a treure la pols dels mobles i a posar la casa bonica com un museu.

I aquest novel·lista que no escriu, tampoc no beu, per això té el fetge bé i pot anar sense problema a l'IKEA a passar el dia. Hores i hores dins l'Ikea li protegeixen el fetge del mal que vindria si es dediqués a beure vi, o sidra, o alguna copeta de conyac. Gràcies a aquesta bona salut, podrà continuar anant a l'IKEA, i si no al Diagonal Mar, o potser al Baricentro... Els caps de setmana són per a gaudir.

L'artista que no crea està comparant preus de mànecs de rentadora. Ara va a l'Eroski, ara al Carrefour... ara torna a l'Eroski... després s'atansa a l'Aki perquè li han dit que fan un descompte aquest mes... Ho pot fer perquè dorm tota la nit. No escriu sota les estrelles com els que duen la mala i desordenada vida bohèmia del vi i la sidra... i ves a saber si d'altres coses. Per això pot gaudir a l'Ikea i al Carrefour, i a l'Eroski, i a l'Aki... fins i tot al Baricentro... I quan no surt es recull a casa a treure la pols, a fregar les rajoles de la cuina, a fer que brillin les figuretes de la vitrina...

Ahir, l'artista, va passejar pel cementiri tot sol. Va anar a un enterrament però no va suportar la idea d'entrar a la cerimònia religiosa a escoltar els tòpics del capellà: “ens hem reunit davant de déu”, com si no estiguéssim sempre davant de déu, “per a acomiadar la nostra germana”... quan en realitat l'artista que no crea s'havia acostat a donar suport a un conegut que se sentia trist perquè havia perdut la mare; a la pobra dona no l'havia vista mai, “que ara està amb Jesucrist”, amb Jesucrist? Tothom s'ho creia? Sí... ves a saber amb qui està... potser ha tornat a néixer, potser ara s'ha desfet d'aquest cos que neteja tant, que treu tant la pols, que va a l'Ikea... i ho veu tot. Potser no només veu allò que li cal per a sobreviure, reproduir-e i controlar l'entorn. Potser ara ho veu tot. O potser no veu res. Potser no es. O potser sí. Tant se val. El cas és que l'artista que no fa art va passejar una estona pel cementiri, sol, entre els nínxols, i es va adonar que els cossos que s'anaven podrint només tenien una antiguitat de set anys, perquè cada set anys renovem totes les cèl·lules del cos, i que de fet el que allà hi ha és un record. Com les noves ofertes de l'empresa funerària, que ara han establert un pack per a cremar-te i enterrar les cendres en uns nínxols especials, molt coquetons, al final del cementiri. El poeta que no fa poemes perquè neteja la casa no comprenia, ahir, quin sentit té cremar-se per acabar a un cementiri tan gris i macabre com aquell per on caminava. Si un es crema és per a ser escampat al Morral del Drac, o a la platja naturista de la Waikiki, o al Cap de Creus, o al Cavall Bernat... El cas és que caminant pel cementiri va adonar-se que allà hi reposaven els cossos de molts que havien anat a l'Ikea, al Carrefour... que havien gaudit caps de setmana sencers amb les ofertes de matalassos i de cortines que de tant en tant fan... També va pensar que algun dia tots havien estat nens i nenes estimats, petits i adorables, infinitament dignes, i va maleir les ments que havien inventat la idea de l'infern que a tants atemoreix... i va sentir fàstic per tantes intel·ligències que havien convertit la vida en un perìode de compres a l'Ikea i al Carrefour... o en una lluita per a tenir més i provocar més enveja als amics...


Després va tornar a pensar que un dia es morirà i que el món estarà buit dels poemes que no ha escrit, de les històries que no ha imaginat, de les idees que no ha atrapat i compartit, de les nits màgiques que no ha viscut, dels vasets de vi que no ha gaudit, de les cançons que no ha bramat perquè li han dit que ho feia fatal...
.
.
.

Wednesday, November 12, 2014

Cap onada pot ocultar el seu besllum maragda.



Els individus Homo sapiens som capaços de viure realitats immenses lligades i relacionades a gests senzills, aparentment banals. Som com icebergs, com icones; animals racionals i simbòlics amb necessitat i tendència al ritus. Descobrim, rere els mots, matisos, sons, caires, que van més enllà de la significació objectiva dels mateixos mots. Sense aquesta característica, la poesia seria impossible; per a molts, de fet, és provisionalment impossible. 

I hom pot entestar-se a no ser així, i ho pot arribar a aconseguir durant un temps; però arriba un dia en què plora, i la seva ment l'empeny vers vivències i actituds contràries a l'estil que sempre s'ha entestat a seguir. Cap onada, en un mar d'aigua de vidre, per molt que ho desitgés, no podria ocultar el besllum maragda que l'encén sota del Sol i que la converteix en una joia. 

Per a molts, la màscara d'autosuficiència ho és tot. Però un dia la màscara cau, i es descobreixen. Tot plegat, forma part de la manera de ser, que no es tria del tot; i hi ha qui du la màscara tan enganxada, que no sap ni que la du. Vivim tots, en més o menys mesura, engarjolats a la presó de les nostres rutines, dels pensaments adquirits sense raonament, dels costums, dels tòpics. Hi ha qui des de la naixença fins a la mort no arriba ni un sol instant a sentir que el fet que hi hagi coses és sorprenent. Però... com explicaries el que són els colors a una comunitat de persones sense ulls que visquessin aïllades i que mai no haguessin entrat en contacte amb la resta del món vident? Cadascú es perd realitats que els altres veuen i ell no; això ens passa a tots, perquè tots som diferents. 

Per anar bé, necessitem tenir menys preconcepcions. Moltes persones supleixen la ignorància amb les preconcepcions, i aquesta estratègia inconscient els enquista la ignorància i els podreix la creativitat. La ignorància, mentre no es pugui superar, no s'ha de suplir, s'ha d'acceptar i reconèixer.

De qui ens trobem cada dia, sabem molt poc: el que vam veure d'ell o d'ella ahir o abans d'ahir, el que ens han dit que va fer l'any passat o l'anterior; però d'ara, de com és ara, fins i tot de qui és ara, gairebé no en sabem res; i de qui pot arribar a ser demà, encara en sabem menys. Les persones són un misteri, i ens hi hem d'apropar amb esperança. 

No sabem gaire de les altres vides, de quin món es construeix dins del seu cap, de la bellesa que creen i copsen, de l'art que sovint es reprimeixen i que tenen latent a dins, com una llavor.
No sabem com se sent l'existència des dels caps i els cors que no estan subjectes a les pors que nosaltres tenim i que ells no tenen. I no sabem com és el món des de dins dels qui tenen pors que nosaltres no tenim. No és assenyat inventar-nos la part que no sabem dels altres i convertir-la en dogma. No és encertat, al meu parer, negar la possibilitat del canvi als altres. Mai no estem fets del tot. Som canvi. El nostre cervell cada dia és capaç de crear connexions neuronals noves; la seva plasticitat fa que tot sigui possible. No ho hem vist tot, ni ho sabem tot. No hem experimentat ni entès totes les sensibilitats; ens perdem, ni que no ho vulguem, molta humanitat. La vida és breu, i som limitats. Hem de procurar, però, entendre aquesta limitació i acceptar la diversitat.
.

Saturday, November 8, 2014

#9N2014


L'íntima i contundent satisfacció de cridar allò que es creu, allò que s'estima, allò que es pensa, allò que es desitja.
La decisió identitària i essencial de no callar ni que ens amenacin els mots amb flamarades de buidor impotent a la mirada.
La força del riu, que viatja cap al mar amb tota la seva potència natural imparable, eixordant amb l'estridor noble de les aigües lliures, els crits irats dels qui pretenen aturar la rotunda energia de la Terra.
El tremolor d'or dels ceps a tots els turons, en una tardor iniciàtica, com senyeres clandestines celebrant el triomf del poble, humil, tossut, real, pacient.  
Els avis, els néts, els braços armats de plomes i de fulls, amb poemes i espelmes, amb cants i pregàries, en una nit fosca d'esclavatge ocult durant dècades. 
La crossa que avança vers l'institut per a dir allò que fa setanta-cinc anys van proclamar que seria silenci per a sempre. Ni la buidor de les grolleries dels governants efímers i superbs no atura la crossa, el cor antic i savi, tant anys bategant discret en una carn feta xifra pels carronyaires del règim.
La força de la gent que empeny i que exigeix, i que no té por, i que no té por.
El poble que és perquè vol ser, front l'estat que per ser ha d'espantar.
La lluminosa grisor d'un diumenge rúfol quan el poder no aconsegueix fer callar el país i la verdor de la pàtria converteix el paisatge en un temple i el poble en sacerdot de la llibertat.
La sobirania que torna a les passes que mai no la van cedir, per a caminar en pau vers un futur de llibertat i d'esperança.
.
.
.

Monday, October 27, 2014

Diuen que les abelles estan desapareixent, i que, per a salvar-les, convé plantar flors per tots els racons



Les espines humanes se'm fan esquerpes; potser perquè empenyen les meves a sortir, a treure el seu fibló damunt la meva pell. I com que jo, normalment, no deixo que surtin, tot plegat representa una despesa energètica considerable, que esgota força.

Les espines, els micos Sapiens les treuen, les traiem, les mostrem, les experimentem... quan el nostre inconscient identifica un atac. I el nostre inconscient és tan mico, tan primat, tan mamífer... que identifica atacs quan descobreix dissidències. Tota la nostra civilitat d'intel·lectuals tocats i posats engega la maquinària preventiva de les espines quan algú manifesta una opinió contundent que qüestiona els nostres principis. Com més empàtics, més energia gastem a desactivar les espines. Com més conscients de la nostra petitesa, menys energia necessitem per a desactivar-les. Com més convençuts de la nostra grandesa, més afuades són les punxes que exhibim. Sovint, com més formats, més guarnides van les punxes amb el tern d'una aparent racionalitat, formalitat, sonoritat pseudològica o filosòfica; al capdavall, ens agradi o no, espines defensives de primat atacat. 

Tan sibil·lí és, som, els micos sapiens... tan complexos, tan sofisticats... que en un percentatge força considerable, vivim aquest procés sense adonar-nos-en. Cada individu sapiens resta, normalment, convençut del fet que, o bé no treu cap espina, o si les treu és perquè té raó, perquè la seva raó es fonamenta en la lògica, en la "veritat". No sap res d'inconscients que se senten atacats. Ell, o ella, és un humà superior, una persona, i creu cegament que tot allò que expressa és conseqüència de la seva voluntat i de la seva intel·ligència. La titella no veu els fils que li mouen les cames, els braços, el cap...

El mico sapiens és un nen que es pensa que és un adult; és un animal que es pensa que és humà; és una closca d'avellana enduta per la cresta d'una onada que es pensa que surfeja; és sovint una bèstia que viu convençuda que té el judici d'un déu. Aquest miratge sobre la seva pròpia realitat el fa moltes vegades caure en una intolerància implacable vers les actituds alienes. Com que ell, o ella, viuen de continu convençuts o convençudes que tenen de continu el timó dels seus pensaments i dels seus actes, no dubten a l'hora de jutjar i de condemnar els actes i els mots dels altres, que, al seu parer, haurien pogut obrar diferent; i si no han obrat diferent, la causa, segons ells, ha de raure a la mala fe o a la deixadesa. Si ens creiem el miratge que ens convenç que som absolutament lliures de pensar el que decidim, ens convertim en uns intolerants.

Som incapaços d'adonar-nos de l'origen de tots els nostres pensaments. Els nostres actes són guiats pels nostres pensaments, però... per què tenim aquests pensaments i no uns altres? Qui o què tria en nosaltres la direcció i la textura de les nostres decisions? Per què fa aquesta tria? Si fa aquesta tria, és per ser qui és? O per ser com és? O pel fet de tenir el cervell i les circumstàncies que té? I quina culpa té de ser qui és? I quina culpa té de tenir les connexions neuronals que té i de tenir les circumstàncies que té? La corda de la titella és gairebé sempre invisible. Ens enganya. Ens enganyem.

Sempre em recordo d'una persona, d'una professora, que en una reunió, ja fa molts anys, es queixava d'un alumne que no hi havia manera que millorés el seu comportament per molt que se'l sancionava i per moltes promeses de canvi que l'alumne feia. Jo volia explicar-li tot això que estic escrivint aquí, i altres coses, però per a no fer-me pesat, se'm va acudir de preguntar-li, a aquesta persona, que com era que encara fumava, malgrat tots els intents i promeses que havia fet de deixar de fumar (jo coneixia aquest detall perquè aquell mateix dia al matí me n'havia parlat). La meva estratègia va funcionar perquè aquesta professora va somriure i va fer que sí amb el cap. Pocs dies després em va confessar que cada vegada que es topava amb aquell alumne se'n recordava del tabac i dels seus intents d'abandonar-lo i que aquest pensament l'apropava més al nen. 

De sort que la professora no va treure les espines quan li vaig parlar del tabac, sinó que va somriure. Les espines surten ràpidament en forma d'enuig, de ràbia, d'orgull ferit, d'atac insolent, de crítica de contraatac, de venjança freda o calenta... Les espines poden semblar decisions racionals que es disposen a acomiadar una persona de la seva feina, o a malparlar d'algú a la seva esquena, o a marginar algú de determinat grup social, o a menysprear algú perquè no és del grup, o a boicotejar l'autor d'un llibre perquè és cantant i no pas escriptor, o a criticar contínuament un nou company de feina a qui secretament (a cops inconscientment) temem perquè és millor que nosaltres, o a enutjar-se amb els editors que encimbellen una autora massa inexperta (i encara més si és jove i bonica) que té un èxit comercial aclaparador... Espines petitones, innocents, banals... o per contra, espines grosses i punxegudes que destrueixen vides i somriures. Espines nues i manifestament animals quan qui les exhibeix no té formació ni cultura... O espines disfressades, envestigades, mudades, elegants... que malgrat tot esgarrinxen i fereixen, quan qui les desenvolupa és un intel·lectual o ho vol semblar.

Les bèsties som hàbils per a no semblar bèsties. La mesura de la nostra grandesa, més que no tenir tics d'animal salvatge, rau en el fet de conèixer aquests tics i de ser plenament conscients que una part del nostre cervell fabrica decisions i pensaments a esquenes de la nostra consciència, i que després malda per a fer-nos creure que se'ns han acudit a nosaltres de manera premeditada, i que són lògics, i que tenen fonament, i que demostren la nostra intel·ligència superior com a individus Homo sapiens que som.

Tot això engega pel món una bonior d'invasions, de guerres, de prohibicions, de censures, de menyspreus, d'atacs, d'oblits, d'humiliacions, de solituds, d'esclavatges, d'enveges, d'odis... La ferotge lluita de l'individu per a sobreviure i triomfar li desenvolupa espines a cops de diamant i grafit, de platí i lapislàtzuli. La por a deixar de ser ens mou a devorar-nos els uns als altres. 

Enllà de tot això, aquell que sap que és un mono més, pot viure potser un xic atent a les bestieses que li proposa la seva ment. Pot, potser, desconfiar una mica dels seus propis pensaments, i sotmetre'ls al ribot d'un altre fenotip evolutiu que tenim al cor i que es diu "bondat". Pot, potser, triar les animalades que fan riure en comtes d'escollir les que provoquen plors. Posats a fer bestieses, més val agafar una guitarra, un vas de priorat o de sidra, apropar-se a una platja solitària, o a una festa de disfresses, o a una trobada de poetes retirats, o a un concurs de llançament de pinyols d'oliva... Pot abocar-se a les sensacions que arrenquen rialles i altres vivències en comptes de permetre que les espines li embolcallin el cos. 

Diuen que les abelles estan desapareixent, i que, per a salvar-les, convé plantar flors per tots els racons; flors de colors vius i diversos; flors de diferents espècies. Salut.      
.
.
.

Wednesday, October 22, 2014

Quatre idees més sobre educació.



-Quan et dirigeixis a un alumne, o a una alumna, i especialment si són nens o nenes, no t'oblidis que en realitat t'estàs dirigint a tu mateix quan tenies la seva edat i quan estaves assegut al mateix lloc a on ell o ella són asseguts.

-L'atac preventiu, especialment dirigit als alumnes, és inhumà, estèril, perjudicial, i sobretot patètic. Patètic és un adjectiu que agombola les significacions de erroni, injust i ridícul.

-Aprèn, professor, dels teus alumnes, el secret de l'alegria.

-El crit més poderós d'un professor és el silenci.
.
.
.

Saturday, October 18, 2014

Encara el mar, i encara a dins, tot i ser a la tardor.


 Ahir mateix parlava aquí al blog, enmig d'un capvespre roig de ciutat que es va apagant, tot recordant els instants de l'estiu viscuts no fa pas tant en un present que en si mateix és etern. Poc m'imaginava que avui, poques hores després, naixeria un dia de Sol regalat a la tardor; un d'aquells recordatoris que aquest gran planeta ens ofereix perquè ens acostumem a que tot sigui imprevisible, a que res no sigui definitiu, a que qualsevol goig inesperat pugui aparèixer.

Els dies de tardor a la platja tenen un sabor especial. Les fotografies només reprodueixen els colors, es perden el volum, potser la percepció del present, però sobretot... no poden reproduir la flaire; la flaire intensa de sal de mar, de sal d'escuma, de sal natural... És com una fragància que se't fica pel nas i que et desperta records no verbals de vivències teves i dels teus avantpassats codificats als racons misteriosos d'aquesta ment que ens han regalat i que és l'eina que ens construeix el món que habitem. Les imatges tampoc no reprodueixen el tacte, l'escalfor del Sol i el cop de la brisa càlida al tot de la pell com un sol sentit, com un únic òrgan que ho absorbeix tot i que ho descobreix tot de nou. Flaire i carícia. Oblit del que no és aquí i ara. Filosofia animal de l'ara intens. Satisfacció de ser, i de ser lliure. Agraïment per totes les cadenes desfetes per aquest Sol, per aquest mar, per aquest vent suau i tímid. Goig en descobrir l'existència com un privilegi tan immens que per molt que m'entesti a descriure'l no aconsegueixo ni aproximar-m'hi. A l'univers, el normal és el fred i la foscor, l'excepció és la llum a la proximitat dels estels. I les proximitats d'un estel adquireixen la seva màxima bellesa en aquests racons d'aigua immensa i de vida acabada de néixer; perquè tots acabem de néixer i ens estem fent.

Potser la màxima intensitat de la bellesa rau al contrast. Al contrast de l'excepció en comparació al general. Al contrast entre la màscara eixelebrada de tants a la ciutat, als despatxos de les grans corporacions, als ministeris de la guerra, als estrategues del capital... i la nuesa de qui no du màscara de suficiència, ni deix de milhomes que torna de tot, ni tan sols roba... Al contrast entre la intricada elucubració dels condicionants morals que decideixen si la respiració és pecat o si no ho és... i la senzillesa de fer absolutament el que et vingui de gust sense demanar permís a ningú sempre que allò que et vingui de gust no faci mal a ningú... Al contrast entre la grisor de caminar sense ni mirar ni veure el que t'envolta... i el gust de descobrir tanta llum i tants colors... Al contrast dels que en un cos hi veuen carn... i els que en un cos hi veuen una vida, i un jo que és la raó de ser de tot l'univers i que mereix ser estimat i estimar en llibertat...

Després, a la tarda, havent dinat, només hi havia el poble de Calella, ni ahir, ni demà... Calella... Ni allò que va passar ni el que passarà, Calella! Ni aquell que va fer no sé què... ni el que m'han dit que va dir que va fer aquella que... Calella!

I sovint, el silenci, aquell privilegi del qual poden gaudir els qui no necessiten parlar per a sentir-se bé. Dos, o tres, o quatre... s'estimen de debò quan poden gaudir junts del silenci sense que això esdevingui una situació violenta. El món és ple de plepes xerrameques que necessiten xerrar i xerrar per a superar la inseguretat de ser només ells els qui coneixen els seus pensaments i els qui jutgen el valor profund de les experiències viscudes. Quin goig el silenci! Qui regal pels altres, mirar-los, somriure, i callar... (de tant en tant, no pas sempre). 













Totes les incerteses amaguen possibilitats insospitades de millora en aspectes que ara no ens podem imaginar ni preveure



Des d'aquest capvespre de ciutat, recordo un migdia de sol abrusador, el mar brillant amb guspires gairebé quàntiques, olor de sal, color d'aram a les pells nues, i res al cap, res fora l'ara i el que l'ara percebia. Quan algú ha tastat la llibertat, no hi ha cap foscor, ni la seva pròpia foscor, que l'espanti. La llibertat, la de debò, ens assenyala el destí, el futur. Hi haurà revolts, dies rúfols, nits que semblaran que no s'acaben, la pròpia feblesa que apareixerà com el tot, però la percepció de la llibertat, quan alguna vegada ha existit, conté prou energia en si mateixa com per a navegar tota una vida en aquella direcció que ho imanta tot, que tot ho atrau.

Vindrà la mort, i l'adéu, amb el seu mot intolerant, sense respondre a queixes a recursos o a apel·lacions. Però la mort és un ésser derrotat, perquè quan arriba ja no hi ets, i perquè tal vegada atrapa les seves presses, i troba, enmig dels seus dits, el no res de la pols, no pas allò que intentava destruir i que ja no hi és. Una mica com quan et menges aquell coto-fluix de sucre de les fires que es desfà abans que no puguis sentir que tens alguna cosa a la boca. Només existeix la vida, la mort persegueix fantasies buides. El pensament viatge per les escletxes d'un espai que no el conté.


Canviant de tema, em pregunto com serà aquest blog sense cap enllaç quan la refotuda llei mercantilista dels esclaus del diner l'obliguin a no apuntar a cap altre lloc que a sí mateix. Sens dubte, serà un lloc de pau, com una illa deserta en un mar de navegants solitaris que potser arribaran aquí com els nàufrags d'un mar antic i salvatge. Totes les incerteses amaguen possibilitats insospitades de millora en aspectes que ara no ens podem imaginar ni preveure. Al gener ho veurem.

Friday, October 10, 2014

KM "0" d'Octavi Intente. Escola Municipal Art i Disseny Terrassa




A la Sala d’Exposicions de l'Escola Municipal Art i Disseny Terrassa, des de l'1 d'octubre fins al 5 de novembre del 2014, entre les 19 i les 20:30, podeu visitar i contemplar l'elaboració d'una obra pictòrica de gran format, realitzada per l'artista Octavi Intente.
L'entrada és lliure i de debò que és molt i molt recomanable. 
.
.
.
Més informació:


.
.
.

Tuesday, October 7, 2014

El normal i el rar.



L'agressor té por. Tanta, o més, com l'agredit. L'agredit té la força de saber que té raó i que defensa la veu dels silenciats. L'agressor sap que és agressor, però mai no ho dirà.
L'agressor sap que sovint menteix. De vegades fins i tot ho insinua, se'n vanta, en fa ironia, se'n riu dels qui s'enrojolen quan se senten descoberts en una mentida. L'agressor ha mentit tant, i tan bé, que ha arribat a creure que, per a ell, l'exercici de mentir esdevé una obligació a la qual no pot renunciar per bé de la pàtria que protegeix.

L'agressor prioritza el poder a la democràcia; però no ho diu. Menteix. Atribueix al poder absolut la qualitat de la democràcia. Malda per unir tots dos conceptes, i ho repeteix tant, que està segur que el pobre poble de la tele s'ho ha après i que ho ha fet seu. I el pobre poble de la tele repeteix amb mirada d'interessant: “No hay democracia sin obediencia a las leyes”. I el pobre poble de la tele se sent savi i modern perquè li ha sortit del cor una frase bonica, rodona, forta. Després se'n va a veure la novel·la; potser per això no arriba a concloure que per a tenir democràcia no n'hi ha prou amb obeir les lleis, que cal també que les lleis siguin democràtiques.

El “normal” condecorat que gaudeix veient com torturen bèsties en una plaça... neteja el sabre. El “rar” exòtic, en canvi, se sent, només, posseïdor dels mots, del cor, de la convicció del fet que té raó i que vol una terra a on tots els pobles puguin ser, i dir, i opinar, i sentir...

El “normal” dibuixa un “Estela” en un cel de posta; però no veu la posta perquè pensa en els tancs i el seu estridor de glòria. Tants anys preparant-se per això que es pensava que mai no viuria! Es deleix amb l'olor de la pólvora i el brandar de la pàtria. Un dia li van ensenyar que la pàtria val més que els somriures de les persones i que les raons dels savis. El “normal” té set de violència i odia els “rars” que amb els cabells llargs i les arracades i els tatuatges... toquen la guitarra en una platja i exhibeixen els seus cossos nus com si no tinguessin por de res. El “normal” no suporta els qui no tenen por del seu poder, i continua dibuixant l'Estela que arrencarà plors al tombar l'octubre. El món sabrà que els “normals”, els únics “normals”, que gaudeixen veient com martiritzen bèsties i que odien les llengües que no entenen, tornen a manar per collons, que de fet és la glòria que secretament anhelen.

Tot i així, tenen por, perquè el món avui és més gran que en aquella època en què tot era “normal”. Les paraules no poden engarjolar-se. I l'acarnissament es mostra a les pantalles de mig món, evidenciant un rostre marmori; el rostre petri dels “normals”, que no seran entesos, i als quals el món, tan rar i tan gran, escopirà.

Octubre roig d'odis ignorants que ignoren la seva pròpia ignorància. 
El sentir clos dels bruels picant les pedres de Maians. 
El cap ben clos, i clos el cor i els ulls quan el sol del matí pretén il·luminar la platja. 
Les mans nervades gesticulant l'odi de les baves. I rere els vidres gèlids de les ninetes negres que escruten les persones, tot és buit i ple de por.
L'agressor té por, i no ho diu. I és ple per dins d'un fum obscur d'Ego i petitesa. Torna a venir el voltor vestit de bèstia negra. Només té espasa el miserable; el “rar” sols fa poemes. Però a cops un vers té més poder que els crits de la misèria. Vindrem amb flors i els vostres crits glaçaran les estrelles. Els fills que un dia us jutjaran seran la vostra pena.
.
.
.
.

Saturday, October 4, 2014

“Lo que todos decidimos” li'n diuen a un "Sí" d'un temps en què o era allò o el feixisme.


.
.
.
Quina llàstima, aquests ulls, quina llàstima... Fets per mirar des de l'altre, per estimar la llibertat de les persones i dels pobles, el diàleg, la comunicació, la comprensió... Quina llàstima aquest cor, fet per acompanyar, per acollir, per desitjar llums meravelloses a les nits fosques dels qui ens envolten. Quina llàstima aquells que en la diferència d'opinions, hi veuen divisió en comptes de diversitat. Quina llàstima els que tenen por de les opinions que són diferents i opten per a silenciar-les. Quina llàstima les persones que neguen els pobles i les nacions; per a poder-les posseir i dominar. A on és la grandesa si és gran perquè està inflada de totes les cultures que s'ha menjat i que li inflen el budell en comptes d'enriquir-li l'ànima? 
Quina llàstima les bèsties que en comptes de ser humanes s'entesten a abraçar la violència, a cops freda a voltes virulenta, de les tribus de micos que per a ser necessiten trepitjar i conquerir. Quina llàstima aquests ulls, quina llàstima... Que miren i miren, i sols veuen espills, i a la brillantor dels ulls aliens en comptes de vida hi veuen mort, i tenen por, i senten ràbia... Quina llàstima els que senten dolor i terror perquè hi ha pobles que ells no toleren que siguin pobles, els voldrien sotmesos i convertits en regions folklòriques que fan molta gràcia pel seu accent i pel seu exotisme. Quina llàstima els qui anomenen mocadors a les banderes que no són la seva, i que troben lleigs i rars i indesitjables els qui no són de la camada o els qui tenen una altra mena de lladruc. La seva por els fa violents, imperialistes, superbs i fatxendes... Al ridícul que fan, ells l'anomenen patriotisme i constitucionalisme... “Orgullo patrio” en diuen, “Lo que todos decidimos” li'n diuen a un "Sí" d'un temps en què, o era allò o el feixisme. Però són petits dictadors amb terns de demòcrates que els curtegen per totes bandes, i es posen vermells d'ira quan algú és lliure, quan algun poble que ells anomenen província els recorda que existeix i que vol continuar existint. Quan alguna llengua milenària, que ells anomenen de segona classe perquè no l'entenen, els recorda que és una llengua literària i que és parlada per milions de persones i que ha de ser respectada i protegida perquè és l'idioma en el qual el cor de milions d'éssers humans sent i viu.
.
.
.

Saturday, September 27, 2014

No hi ha democràcia si les lleis que ens obliguen a obeir no respecten la llibertat dels pobles, la seva veu, el seu dret a expressar-se i a opinar.

.
.
.No perdem el nord, que el menyspreu més gran no són els diners. A una persona li poden robar la cartera, però si la continuen considerant persona, no ha perdut res essencial, res que aquesta persona no pugui algun dia recuperar amb el seu esforç. El que no podem permetre que ens robin és l'adjectiu “nació”, la convicció que som un país, que som un poble entre els demés pobles. Això és innegociable. Qui no ens reconegui com a poble, com a país, com a nació, com a identitat, ens està menyspreant i està llançant el seu llaç de domini tirànic i superb. Però aquesta convicció no val res si no és compartida pel poble. I el poble avui sap que Catalunya és una nació, com ho ha sabut en molts altres moments de la història, i com ho ha pogut dir ben fort en aquelles èpoques en les quals cap Comte Duc, cap Rei, o cap cacic no es dedicava a escapçar ciutadans si deien que eren fills de la nació catalana. 

Malgrat la repressió secular, som nació; ho sabem i ho diem. I aquells que ens acusen de victimistes no s'adonen que amb el seu menyspreu mesquí, amb el seu desconeixement vergonyós de la cultura i de la identitat catalanes, s'estan convertint en enemics de totes les cultures del món, de tot el que en el món és identitari, de tot el que al cor de les persones té el so de l'accent de la seva mare, del seu veí, de la seva gent... Els qui insulten els que únicament defensen el seu dret a ser anomenats el que són, “nació, pertanyen al pensament únic, neofeixista, disfressat de democràcia, que demana presó per aquells que no pensen com ells i que gosen anomenar-se nació, i que ho continuaran fent fins que no els quedi alè. I ho faran els seus descendents. I un dia la història mirarà enrere i s'avergonyirà dels que no tenien l'empatia ni la humanitat suficient per a respectar allò que milions de persones afirmaven ser. Aquell que necessita negar el caràcter de nació a un poble viu per a poder afirmar la seva pròpia nació és una persona insegura, malalta i cruel.

No perdem el nord, que s'enduguin les vaques si volen, el gra, el lli... si no han desenvolupat prou les seves terres que han de dependre del que es produeix aquí, que s'ho emportin tot, ja ho trobarem un dia... però el que no aconseguiran ni amb lleis, ni amb tancs, ni amb amenaces, ni amb empresonaments, ni amb execucions, ni amb dictadors, ni amb prohibicions, ni amb silencis imposats, ni amb falses lògiques... és que renunciem a la nostra identitat, al nostre poble, al nostre país... És ben poc el que considerem irrenunciable; si no ho accepten, és perquè no entenen ni estimen la llibertat dels pobles i de les persones.

"No hi ha democràcia sense obediència a les lleis", diuen, fidels a La Vanguàrdia, que els paga l'emissora, el programa, l'article del diari... Em pregunto quina democràcia brollava de les lleis que no deixaven entrar els negres als restaurants dels blancs, o que no permetien que les dones votessin. Ells ho saben, i menteixen en negar-ho i menysprear-ho... saben que el que de debò passa és que no hi ha democràcia si les lleis són injustes, si les lleis silencien un poble... saben que perquè hi hagi democràcia les lleis han de ser democràtiques,  que han de respectar la dignitat dels pobles i de les persones... i saben que si no les respecten... no serveix de res omplir-se la boca amb falses lògiques.... No hi ha democràcia si les lleis que ens obliguen a obeir no respecten la llibertat dels pobles, la seva veu, el seu dret a expressar-se i a opinar. Ara som mestres del nostre destí. Cap llei no aconseguirà que deixem de ser nació.
.
.
.

Saturday, September 20, 2014

A United Kingdom, ningú li amoïna, ni al govern Britànic, ni a la Reina Isabel, que Escòcia sigui una nació i que hagi pogut decidir el seu futur.

En aquest bar es va escriure Harry Potter

Els últims dies han estat plens de grans emocions, i d'estranyes i fascinants coincidències. L'emoció, a cops, s'ha barrejat amb por, una por amarada de tristesa, nascuda en percebre tant d'odi als mots d'algunes persones a les quals de petites se'ls ha ensenyat, sense cap raonament lògic, només com a dogma, com a lliçó, com a idea que es repeteix... que "España" es una, que en "España" no hay más nación que "España", i que els catalans que senten que Catalunya és la seva nació i que tenen dret a decidir són rucs, traïdors, ases, babaus, manipulats... i tan fanàtics, que fins i tot per telèfon tenen la supèrbia de parlar en català, i això demostra que se senten superiors a la resta dels espanyols. La seva ira, la ira d'alguns, arriba a límits insospitats, fins a amenaçar amb tancs, amb execucions, la gosadia dels que cometen el "delito de sedición". Com els agraden les paraules a aquells que més que per raonaments o diàleg es mouen per impulsos apresos, per adoració al toro de Osborne i al que els seus iaios han repetit, només perquè ho han repetit.
Com en són de diferents les coses a la Gran Bretanya!
És cert que dissabte, a Edinburgh, a la marxa de l'ordre d'Orange, que postulava una defensa del no bastant tradicionalista, jo mateix vaig veure un parell de xicots amb estètica skin aixecar una bandera anglesa i insultar a una paradeta del "YES". Tot es va quedar aquí. El no i el sí han conviscut amb profundes conviccions cadascun d'ells, però amb perfecte harmonia, sense excessives angoixes. Dissabte al vespre, la gent a Edinburgh sortia, molts d'ells disfressats, com és habitual en aquesta estranya Atenes del Nord, plena de carrers subterranis sota la ciutat, habitacions fosques, vestigis de bruixes i personatges literaris, edificis de l'estil de Harry Potter, homes i dones panotxes amb les galtes vermelles i els ulls blaus i un anglès estrany, sonor, a cops indesxifrable. Tot era normal, perquè votar és normal, i perquè ningú no posa en dubte que Escòcia sigui una nació, malgrat que el que es parla a Escòcia sigui un anglès amb accent i que no hi hagi excessius trets identitaris que separin la cultura anglesa de l'escocesa. A ningú li amoïna, ni al govern Britànic, ni a la Reina Isabel, ni als radicals de l'Ordre d'Orange, que Escòcia sigui una nació i que hagi pogut decidir el seu futur. Com en són de diferents les coses a la Gran Bretanya!

Quan existeix un Sí vull, de cadascuna de les parts que s'uneixen, existeix una “Unió”. Quan en canvi, es fa necessari un “Sí vull” de cadascuna de les parts de l'unió per a poder-se separar, és perquè en realitat no existeix aquesta unió, sinó que el que tenim és un segrest. Res està més unit que allò que està unit per la lliure decisió de cadascuna de les parts. Per això, avui, la Gran Bretanya està més unida que mai. Per això, tant els del “Sí” com els del “No”, a Escòcia, han donat una lliçó de democràcia al món. El Senyor Salmond té el seu nom escrit al costat dels grans herois d'Escòcia. Ha encetat un camí que acabaran les generacions del futur. Ell i el seu oponent han estat el pol contrari dels tirans que només saben prohibir referèndums i negar el caràcter de nació a pobles milenaris. Europa i el món tenen ara un precedent que els fa veure que en cas de conflicte el millor no és el blindatge legal ni les prohibicions sinó la democràcia; al capdavall el triomf real és que es faci el que cada poble decideixi per damunt dels interessos personals o de partit.

I fa una estona, la Soraya Saenz de Santamaria, ha dit que el president Mas és president de la Generalitat perquè la Constitució li ho permet, perquè la Constitució li atorga aquest poder i ha afegit que com ha president de la Generalitat ha de pensar que és president de tots els catalans i que per això no hauria d'haver aprovat la llei de consultes ni de convocar-la. El que no pensa la Soraya, o no sap, o no entén, és que el President Mas, a diferència del President Rajoy, escollit a Espanya del PP, ha d'acomplir el programa electoral amb el qual va ser votat per la majoria de electors. I aquest programa incloïa la llei de consultes i la celebració del referèndum; això és la democràcia. I la Generalitat és anterior a la Constitució, el President Mas és successor de Tarradellas, que va venir de França abans que la Constitució digués res, i abans que la Constitució existís.

Certament, han estat dies de coincidències, com l'agradable trobada amb Josep Cuní de diumenge, que ens va proposar d'opinar a l'especial d'Escòcia de 8tv que es va emetre dimecres a la nit, el dia abans del referèndum. L'estada a Escòcia, amb l'estelada pels carrers d'Edinburgh, pels paisatges de les Highlands, ha estat una experiència commovedora, sobretot cada vegada que algú ens mirava la samarreta (una samarreta especial que ens vam fer i que relacionava el procés català amb el d'Escòcia) i alçava el dit polze en senyal d'aprovació; o quan ens preguntaven sobre el procés de Catalunya. 

Bany al Loch Ness amb l'estelada

I al final de la jornada de votacions, quan Salmond al seu facebook va enunciar que havien tancat les urnes, la meva felicitació per la feina feta, al marge de quin fos el resultat, i de l'anunci que a Catalunya ens estem dirigint cap allà a on Escòcia havia estat aquell dia, va suscitar tot un seguit de comentaris d'alguns escocesos que desitjaven el millor per a Catalunya, i que manifestaven que estaven al nostre costat, i vaig aconseguir el record més gran de "m'agrades" que mai no ha tingut un comentari meu a facebook, 183, tots de part d'escocesos. Petites gratificacions que no tenen més valor que evidenciar que al marge dels interessos dels estats les persones que estimen la llibertat la volen per a tothom. 
Aquí uns ensenyo tot això i acabo ja, que m'estic estenent massa. Si cal ja faré un altre post.


kjhkjh


Monday, September 15, 2014

Escòcia versus Catalunya. Similituds i diferències. Els obstacles interiors són els únics que ens poden frenar.



Passi el que passi dijous, Escòcia sencera s'haurà de posar a caminar unida, i això implica un compromís personal i col·lectiu per entomar el camí del progrés fins i tot en un escenari que no sigui aquell pel qual un ha votat.

"The vote on Thursday is not about whether Scotland is a nation. Scotland is a proud, strong, successful nation. The vote on Thursday is about two competings visions for Scotland's future"

("La votació de dijous no decideix si Escòcia és o no una nació. Escòcia és una nació exitosa, orgullosa, i forta. El vot de dijous és per a decidir entre dues visions sobre el futur d'Escòcia que competeixen entre elles.")

...va dir Cameron segons el mitjà en paper "Scotland on Sunday" d'ahir, 14 de setembre.

Heus aquí una profunda diferència entre Espanya i United Kingdom: Espanya no vol reconèixer el caràcter nacional de Catalunya. L'actitud realista i democràtica de Cameron fa que l'opció del no a Escòcia encara se sostingui a les enquestes, tot i que el Sí està pujant, i malgrat que, òbviament, el “Sí” sigui l'única garantia de protegir els interessos dels escocesos el dia que el Govern de UK sigui substituït per un altre d'intolerant. Només aquell poble que tingui la mà a timó de les seves polítiques viurà en una situació de seguretat nacional identitària i econòmica
A Escòcia les dues opcions es respecten mútuament, bo i que dissabte passat, dia 13 de setembre, hi va haver alguns petits rifi-rafes per part dels extremistes de l'ordre d'Orange, i sobretot d'alguns hooligans que van arribar de tota la Commonwealth amb ganes de confrontació. També s'ha de dir que els qui organitzen la campanya del “no” es neguen a reconèixer l'ordre d'Orange (i tot el que arrossega) com a representants de la seva opció; tenen ben clara l'estratègia, en el sentit en què la moderació i el reconeixement d'Escòcia com a nació, i el seu autogovern, són indiscutibles sigui quin sigui el resultat del referèndum. L'estratègia de la moderació fins ara està donant bons resultats als unionistes, però el marge és tan estret i tan variable que els indecisos tindran la clau de la victòria.

Si Espanya en prengués exemple, li aniria millor; la resolució de la tensió seria més pacífica i plenament democràtica, i l'estratègia, a banda de més humana, seria força més intel·ligent. Passés el que passés, els aniria bé.
Si a Catalunya guanyés el “no”, se'ls acabaria el problema; i si a més tinguessin la maduresa democràtica i la cultura suficient per a reconèixer, malgrat la victòria del “no” i la unió de l'estat, el caràcter de nació de Catalunya, el progrés podria ser espectacular. Però Espanya, amb la seva herència cañí, de “pronunciamientos” i feixismes analfabets, està molt lluny de l'elegància i de l'esperit democràtic de la Gran Bretanya.
I si en un futur i desitjable referèndum, a Catalunya, guanyés el Sí a la independència, a Espanya, tampoc no li aniria tan malament, tenint en compte que tindrien uns veïns amb els quals s'hauria pactat una separació amigable; la futura col·laboració seria intensa i comportaria una intensa interacció econòmica de nacions, cadascuna amb la seva identitat i el seu dret a decidir les pròpies polítiques legislatives, culturals, educatives, de defensa, etc.

Escòcia és un model, guanyi qui guanyi, i el que cal a Catalunya és alliberar-se, no només de la incomprensió i l'opressió secular espanyola, sinó sobretot dels pecats d'una burgesia catalana que per interès econòmic particular ha prescindit al llarg dels segles d'una preocupació pràctica sobre el futur polític, identitari i cultural, de la nació catalana. Ara torna a passar el mateix, o quasi el mateix, perquè no són els negocis el que els fa topar amb el procés d'alliberament, sinó la seva avarícia; la d'ara o la de les últimes dècades.
L'esclavatge de la identitat nacional de Catalunya no és només culpa de l'Espanya "Cañí", és, per damunt de tot, culpa de la pròpia corrupció, de l'estúpida associació burgesa de diners amb moral “Un home de bé ha de tenir diners” deien els burgesos dels segles XIX i XX. Aquesta idiotesa ens ha ofegat totes les possibilitats de créixer com a poble. No busquem només en la intolerància dels altres les culpes que tenim a dins del propi país. Les pedres, els topalls, els tirans... sempre hi seran, però cal la fortalesa que només dóna l'honestedat i la generositat dels qui governen per a superar per la millor via possible totes les dificultats.

Ho aconseguirem? Això és clar. Si no ara, ben aviat. Massa gent s'ha adonat del problema identitari, del drama de no ser reconeguts com a poble, com a nació, i, amb l'estratègia “cañí”, cada dia en som més. Ningú no atura la decisió de milions de persones que parlen una mateixa llengua, que ocupen un mateix territori, i que es consideren nació, només amb prohibicions i decrets. Ni tan sols Franco amb els seus tancs i els seus quaranta anys de terror no va ofegar ni la nació ni la seva ànima. Com més ens esclafin, amb més verdor rebrotarem ,això no ho entenen i per això tenim la victòria assegurada.










Tuesday, September 9, 2014

Ningú no pot descobrir res per ningú.


A tu, que em llegeixes, et diré que tens molta sort i que vals molt. No t'ho explicaré gaire, perquè les explicacions de vegades espatllen les evidències íntimes. Ningú no pot descobrir res per ningú. Sap greu tanta gent obsessionada amb els actes ja realitzats i amb la seva venjança, i tan poca gent conscient de la grandesa del pobre ésser trencat que comet els actes, potser sense adonar-se de com n'està de trencat, ni de com es trenca a causa d'alguns dels seus actes.
Avui, mirant el cel de tempesta que es pintava per l'oest, amb Montserrat  al davant i Sant Llorenç a la dreta, he evidenciat una altra vegada la sensació de privilegi, la sort, el tresor que tots tenim entre les mans i que a tan poca gent satisfà.
El fenotip de l'expansió Sapiens que ens empeny a buscar sempre el que encara no tenim ens fa la punyeta; quan ho arribem a tenir, això que desitjàvem ens deixa d'interessar, perquè només ens interessa el que encara no tenim.
En realitat, ni que no ho sapiguem, ja ho tenim tot. 
Tenint-ho tot, per quina raó hem de prendre el que no és nostre, o trepitjar el veí, o passar al davant d'algú sense que ens toqui en alguna cua, o embrutar el carrer quan ningú no ens veu, o malparlar d'algú a les seves esquenes, o conquerir un país, o esclafar  una cultura, o menysprear una persona...
Si experimentem la certesa del privilegi, el tresor d'aquesta cala de Calella, tan nostra, tan bella i tan lliure, la fragància d'una llar de foc i la cançó dels espetecs de la seva flama...¿què en traurem d'esguerrar-ho tot  destruint la bellesa que ja tenim i que es fonamenta en el respecte vers les persones, un respecte que ningú no veu ni aplaudeix, però que esdevé el poder que ens permet entendre el privilegi que vivim i el valor de l'existència?


Friday, September 5, 2014

Thursday, September 4, 2014

God Save United Kingdom!



El New York Times destaca la maduresa i elegància democràtica del Regne Unit, a on els conflictes nacionals sobre la independència es resolen amb instruments democràtics en comtes de recórrer a la guerra o a la imposició.
Penso que, de nou, a la història, queden contrastades les diferents madureses democràtiques dels diferents pobles. Se'ns dubte l'herència franquista i inquisitorial té un pes difícil de desfer. El olé olé pesa més que el respecte a la iniciativa dels diferents pobles i cultures. Les diferències nacionals des de "España" es veuen més com desafiaments o amenaces que com a riqueses o drets, és un tema cultural i de riquesa humana.

Envejo sanament els britànics per la seva flema i per la capacitat de resoldre les diferències com a dames i cavallers i no com a bèsties xovinistes.
.
.
.

Tuesday, September 2, 2014

Oda al Sol.


No em canso de mirar una vegada i una altra aquestes imatges, i em sento com si mirés un cervell, un embrió, un òvul fecundat... d'aquí ha sortit tot, d'aquí hem sortit tots. La matèria que ens forma ha sortit de la pols sobrant d'aquest estel que batega i que tremola com un cor; i la matèria s'ha animat amb l'energia que desprèn aquesta cèl·lula de foc.
Miro aquest Sol i no m'estranya que els antics l'adoressin; continua sent un llibre, un poema, un proverbi que ens indica el camí a seguir. La força ve del Sol i no del nucli de l'àtom. Del Sol, la vida; del trencament del nucli de l'àtom, la mort. 
Miro aquest Sol i entenc que l'escalf dels cossos més bells ve de la calor d'aquest sol, i cada fulla verda, i cada bufada d'un vent que amb l'energia del Sol es dilata i puja amb la fúria de tots els déus grecs. 
I és tan humil aquest Sol que no ens permet que el mirem. I és tan generós que només dóna, i no rep. I és tan diví que no t'hi pots acostar ni allunyar. 
Miro aquest Sol i veig l'origen de tots els somriures, el meu origen, el nostre origen, i em sembla tot molt bell.
Miro aquest Sol i després miro la negror de l'univers, i hi veig milions de sols, centenars de milions de sols, més sols que grans de sorra a totes les platges del món... I descobreixo que aquesta bellesa, que aquesta vida embrionària, ho emplena tot.

Sunday, August 31, 2014

Zugarramurdi o Logroño?


Zugarramurdi o Logroño. La foguera per dansar o la foguera per morir. El misteri per gaudir o el misteri per matar i per imposar.
Dotze dones mortes per la misèria dels que valoraven tant els hàbits i els mites.
Graziana de Barrenetxea, Mikel de Goiburu, Martín Bizcar, Joanes de Etxalar, Maria de Zozaia, Maria Txipia.. i molts i moltes més, assassinats pels exemplars medievals ignorants d'Homo sapiens sapiens, embriagats de llatinades i guarnits amb l'ego dels seus vestits de prínceps hipòcrites.
-Era l'època! -em diuen alguns...
-No hem canviat tant, no hem après la lliçó -els dic, assenyalant alguns països del segle XXI, i moltes mentalitats de la Hispània d'avui.

Sigui com sigui, val la pena conèixer les coves de Zugarramurdi, el paissatge de la Navarra dels Pirineus, i una mena de llum que evoca la vida, la dansa, els poders de la natura que tant espanten els dogmàtics, els qui amb la boca entreoberta i els ulls com plats s'esgarrifen avui per espontaneïtats naturals igual com s'esgarrifaven ahir els seus companys de la inquisició.


Que qui vulgui es carregui amb el dogmatisme i amb la pira de Logroño. Jo em quedo amb la foguera per la dansa i els encanteris, amb les bruixes, les coves, els arbres, el riu, les ombres i els misteris de Zugarramurdi... 
.
.
P.D. Que no se me enfaden las personas de Logroño, la comparación es sólo metafórica. Logroño es una ciudad preciosa que recomiendo.