divendres, 1 agost de 2014

Pensaments arran de la igualtat quan algú, per un miratge, ens pot arribar a semblar un mite.




Tots som humans.
Per al bo i per al dolent. Per l'ira i per l'afecte. Per la necessitat de tendresa i d'independència. Per l'amor que ens fa falta i que necessitem donar. Per la vulnerabilitat i pels dons. 
Tots som humans.
Pel pa que ens cal. Pel plor que ens surt. Per la calor i pel fred. Pel somriure i per la sang.
Tots som humans.
La bellesa ens vesteix i ens esperona a ser germans, companys, veïns, amics... potser amants.
Tots som humans.
Tots cometem errors i som capaços del pitjor, o, per contra, del més gran. 
Tots tenim por algun cop, i sovint tots tenim fam. 
A tots ens dol que ens facin mal; no tant pel mal, sinó per la gelor del fet que ens el facin.
A tots ens dol que ens deixin sols; no per la solitud, que tots necessitem i agraïm sovint, sinó per la gelor del fet que ens deixin sols.
Tots som fills; per això, en algun moment, tots hem estat la raó de ser d'algú altre.
Tots, encara que únics i diferents, som, si fa no fa, iguals.

Platja del Torn, 28 de juliol de 2014.

dijous, 31 juliol de 2014

Imatges del Delta. Silenci, llibertat i taurons. I quina por els arpons!



Platja del Serrallo. Platja perduda al cor del Delta. Ningú fora de nosaltres en tres-cents metres a la rodona. Una platja immensa de sorra fina per a nosaltres sols, sota el sol de l'estiu. Onades d'aigua càlida; estranyament càlida. Aigua neta i transparent; malgrat la sorra aixecada pel mar mogut arran de riba. Molt peixos. Els ocells caient en picat com pedres dins l'aigua per a caçar els peixos. Un Sol radiant. Una brisa dolça.

M'assec amb la guitarra allà on arriben les onades i penso que és ben fàcil ser feliç. L'únic objecte tecnològic que tinc al damunt en aquest moment és la guitarra. Sento la brisa damunt tot el meu ésser i els esquitxos de les onades. Si la guitarra es mulla em fa l'efecte que surt a compte, perquè la sensació és intensa, tan intensa que no m'esforço a descriure-la. Els nens dormen i no es desperten amb el meu cant perquè l'incorporen dins de la col·lecció de sorolls possibles a sentir en un espai a on només hi ha brum d'onades i udol de vent (i un pare que a vegades canta). 

Com es complica la vida la gent amb gandules, cadires, bermudes, ulleres de marca, rellotges... per a ficar-se en un mar que beneeix els qui senten que hi pertanyen més que no pas als qui pensen que el posseeixen.

I tot d'un plegat el veig, mentre tinc l'aigua pels turmells. És tan a prop meu que sento una por absurda. Un tauró d'un metre de llargada, potser metre deu, perseguint el banc de peixos. Negre, fosc, àgil... fa giragonses per atrapar un peix. Penso que m'he passat quaranta-cinc anys esperant aquest moment, el moment en què em trobo un tauró a la platja. Cinc minuts més tard el torno a veure. No goso tronar-me a ficar a l'aigua, i no té sentit, el tauró no em farà res, li interessen els peixos, però la nostra ment és com és, i encara em queden moltes pors per vèncer. Em sento però molt feliç d'haver-lo vist.

L'endemà, a l'Hospitalet de l'Infant, a la Cala d'Oques, no hi ha taurons, però hi ha un humà que du a les mans una pistola d'aquelles que disparen arpons. La du carregada i em fa l'efecte que no té gaire experiència. Apunta sense voler vers diferents direccions de la platja mentre manipula l'eina de matar. Si se li dispara, pot provocar una tragèdia. Aquest humà és força més perillós que el pobre tauró d'ahir. Em fico a l'aigua per a protegir-me de l'humà de l'arpó, que curiosament, en aquest entorn tan familiar a on ens trobem, és l'únic que du banyador. A mi, el que m'espanta, però, és l'arpó. Més encara que el tauró.  



   







dimecres, 30 juliol de 2014

No tinc la Terra, però la Terra em té.

Imatge presa per la fotògrafa Martina Soler 
(Llicència C.Commons)
.
.
.
.
No tinc diners, 
però tinc endins, 
i és meu, 
el goig de molts que tenen goig 
perquè no els he pres res. 
No tinc la Terra, 
però la Terra em té; 
i em té la mar, tan neta, 
i el mirall maragda líquid 
que s'encén amb aquest Sol d'estiu.
No tinc l'eterna vida que no mor, 
invulnerable i resistent; 
però tinc el goig d'haver viscut de gust 
el fràgil temps que he fruït 
l'insegur batec del meu cor malaltís.
He entès que en tot, 
la nuesa és la suprema plenitud. 
Menjant sols el que cal, 
amb mi han menjat boniors de pobles 
a qui no he pres el pa. 
Tenint només un sostre 
no he ocupat espais que no calia omplir, 
i el bosc m'ha dit amic, 
i el mar m'ha dit amant. 
I estant-m'hi nu he entès 
que no hi ha tern més bell que aquesta pell, 
ni goig més dolç que el frec del vent, 
ni càntic més sublim 
que la cançó de les onades al bressol 
quan al migdia, 
sota d'una ombra, 
arran de mar, m'adorm.
I això que escric, 
ho veig tan clar, que no ho vendré; 
ni penso especular amb premis i guardons, 
ni amb egos àvids de publicacions, 
de fama o calerons.
Que poc que és tot
si ho poso ben arran d'aquest no res que és tant; 
nu, lliure, dolç!
Quedeu-vos la lluor que ja ho tinc tot,
i, si us plau, aparteu-vos,
que em tapeu el Sol.

El Torn, 27 de juliol de 2014
.
.

dimarts, 29 juliol de 2014

El món és ple de persones que estan enganxades a les valoracions socials, com si tot, en un mateix, depengués del grup



Molta gent busca, dissimuladament i ansiosa, l'acceptació dels altres, una rialleta, un somriure, un patac a l'espatlla, que els escoltin, que els valorin, que els tinguin respecte, que els saludin, que els reconeguin, quan en realitat, l'autèntica llibertat és l'anonimat, passar desapercebuts, ser un amb la posta arran d'aigua, fondre's amb la llum que deixarà pas a la nit, embriagar-se del so de les onades de la flaire de la sal, desaparèixer del tot de la ment des altres, per a ser invisibles per al món i trobar-nos amb el nostre jo, amb el jo íntim, que hi és no pas per l'acceptació dels altres sinó per la fidelitat de la nostra consciència a la pròpia identitat; i la pròpia identitat, ho sapiguem o no, és un infant sense possessions que gaudeix amb el que troba i prou.
Molta gent s'emprenya per qualsevol cosa; per les paraules dels altres, per les opinions dels altres, per la manera de ser dels altres... els altres, per a molta gent, són la clau de la seva felicitat... Quin error! El que els altres pensin, diguin o opinin, és un afer dels altres. I nosaltres som altres per als altres. I si els altres poden fer el que els roti, i pensar el que els roti, i dir el que els roti, ni que sigui sobre nosaltres mateixos... això és meravellós, perquè vol dir que nosaltres podem dir, fer i pensar el que ens roti... La llibertat és prescindir de l'opinió dels altres i ser invisibles per a tothom a excepció d'aquells que són aquí i ara, i que accepten el que som, el que pensem, el que diem.

El món és ple de persones que estan enganxades a les valoracions socials, com si tot, en un mateix, depengués del grup. Quin error! La vida és d'un i prou, perquè a dins de cadascú hi ha un univers sencer, i aquest és el primer univers que hem de tenir en ordre; el que percebem dins de cadascun. Si som altruistes no és per rebre dels altres no se sap quina compensació sinó perquè ens dóna la gana ser-ho, perquè ens importa el que fem, perquè ens importa el que podem fer sentir als altres, perquè els estimem, no pas perquè ens estimem.

Si voleu ser lliures, deslligueu-vos del que pensin diguin, facin o opinin els altres. Elimineu-los del facebook si us abelleix. Elimineu-los de la vostra vida, si ho considereu necessari; hi teniu dret. Sou lliures i heu de deixar lliures als altres. Qui s'acosti a vosaltres que sigui perquè ho vulgui ell o ella; qui se'n vagi que sigui perquè ho vol fer. I vosaltres feu el mateix. I no retraieu a ningú la seva fugida o el rebuig que us pugui oferir, perquè us estalvia haver de suportar-lo, haver d'estar a prop d'algú que no se sent a gust amb vosaltres. Us necessiteu a vosaltres mateixos. Necessiteu ser vosaltres mateixos. Sou vosaltres? Aquesta és la pregunta clau que cadascú ens hem de fer. Sóc realment jo qui viu en mi? O visc a ritme de les opinions i valoracions alienes?
.
.
.

dijous, 17 juliol de 2014

Fauna subaquàtica de Calella de la Costa.


Segona sèrie d'imatges de l'estiu sobre els animals que viuen arran de la costa. Aquesta vegada són peixos de Calella de la Costa, al Maresme. Confiem que el mar algun dia recuperi aquell salut de fa milers d'anys, quan els Homo sapiens encara no érem una plaga.







diumenge, 13 juliol de 2014

Hi ha colors allà a on nosaltres els Homo sapiens hi veiem negror


De vegades sorprèn que hi pugui haver tants colors allà a on no hi ha gaire llum, sovint gens de llum. Però llavors recordo que els colors no esta a les coses sinó a les ments que perceben; i que hi ha ments, com les d'alguns peixos, que amb poca llum, o potser en absència de llum solar, poden percebre les freqüències de les ones electromagnètiques minses que hi pot haver a causa de diferents orígens i que reboten en els objectes de la foscor. Per tant, hi ha colors allà a on nosaltres els Homo sapiens hi veiem negror. Hi ha vida a on només hi percebem aigua. Probablement hi ha consciència i comunicació allà a on nosaltres hi veiem només bèsties. L'Homo sapiens ha d'aprendre que allò que no sap no ha de ser necessàriament inexistent o fals o imaginari; i ha d'aprendre que allò que no entén ha estat originat o produït per una natura que no comprenem del tot. Si la natura ens ha fet, és normal que els nivells de complexitat que la governen no puguin estar del tot dins les nostres capacitats. Almenys, de moment.

Deixo la filosofia a banda, i us convido a veure les imatges que he pres avui a sota del mar de les rodalies de Tarragona. L'aigua era clara, i els peixos, que ja em coneixen d'altres vegades i que tenen uns sentits diferents als humans, no em tenien por, perquè coneixien les meves intencions; fins i tot diria que se'm posaven bé per a sortir a la foto.

Més avall, podeu veure un ocell que s'estava tot tranquil dalt d'una roca i que tampoc no ha fugit de mi, ni quan m'hi he plantat a menys d'un metre i a dalt de la roca.

I a les últimes fotos hi podreu veure una sirena submarinista i alguns paisatges groguencs iodats d'aquesta platja nostra, naturista, lliure, i de moment salvatge i ecològicament conservada; creuem els dits perquè duri molts anys en les condicions més semblants possibles a la bio / geo / morfologia que ha tingut als últims milers d'anys.




























divendres, 11 juliol de 2014

De vegades, no fer cas de les pors produeix la mort, però més vegades, encara, les pors impedeixen la vida.



Gairebé sempre, la por, qualsevol tipus de por, i les seves conseqüències, són pitjors que allò que es tem; provoquen paràlisi i retrocés.
La intensitat i el goig de la vida esclaten quan un es decideix a superar les pors, els complexos, els prejudicis, la vergonya, la mandra, el sentit del ridícul... Existeixen paratges virginals a on gairebé ningú no hi arriba perquè gairebé ningú no es decideix a viure a un ritme i a unes ordres diferents a les de les pors i els tabús imposats.
Si alguna vegada estàs convençut, o et sembla, que tal o qual comportament no és normal, o no té sentit, torna-t'ho a plantejar. Perquè la meitat de les vegades descobriràs que tal comportament és un comportament alliberador i apassionant, que no fa mal a ningú, que t'ajuda a mirar d'una manera diferent el món, i que no hi ha cap raó lògica per a evitar-lo, reprimir-lo o impedir-lo en algú altre. Però fixa't bé amb el que he escrit, la meitat de les vegades; només la meitat.
De vegades, no fer cas de les pors produeix la mort, però més vegades, encara, les pors impedeixen la vida; potser surt a compte acceptar el risc de la mort per a no perdre l'essència i la llibertat de la vida per culpa de les pors. 
Els continents desconeguts els descobreixen els que s'arrisquen a no fer cas de les seves pors, i la vida ha de ser un descobriment constant.
El drama no és morir-se, el drama és renunciar a l'amplitud de la vida per culpa de les pors i dels prejudicis.
Les pors són parets, si les tires a terra, la teva casa, el teu espai vital, és més ampli, ni que potser hagis de renunciar a tenir casa.
La societat que construeix les seves lleis al pas que marquen les pors i les prevencions obsessives es converteix en una societat neuròtica, a on la confiança en les persones i en la vida deixa d'existir. De res serveix prevenir la mort si per prevenir-la esclafem la vida.
.
.
.

dijous, 10 juliol de 2014

Viure la intensitat de descobrir que formes part del paisatge, que entre el paisatge i tu no hi ha diferència.


Ja fa temps que no visc la platja com un "xiringuito" estrident amb flaires de química i oli de patata fregida. La platja és la costa, és la sorra salvatge, sense passarel·les de fusta, ni passeigs marítims, ni carrers, ni edificis, ni melodies repetitives i "pastelones"... la platja és la roca vermella o groguenca, amuntegada per la força de la gravetat i per l'aigua al llarg de mil·lennis... És el so de les llagostes, l'estridor de les onades trencant-se, el tacte de la sorra a la pell, a tota la pell, sense teles intermediàries, ni tovalloles, ni gandules, ni estris, ni andròmines... És la descàrrega d'una aigua freda que t'embolcalla el cos sencer i que se't fica pel nas regalant-te la intensitat de la sal, la intensitat de la força dels corrents, la intensitat de l'escuma... És sentir que l'onada se t'endú i que et converteixes en una peça més del mar sense veu ni vot, i que vas a on el mar vol que vagis, fins que toques el fons de sorra, esculpit amb ratlles onejants, perfectes, corbes diferencials perfectes, traçades amb més precisió que la que aconseguiria una computadora; corbes irrepetibles, úniques des de la nit dels temps, irreproduïbles... 
La platja és el color d'aram, de coure, de xocolata, de canyella clara... de les formes sublims dels cossos humans lliures a la natura. Són els crits dels que senten aquesta natura tan intensa per primera vegada, que són tots els que la senten, perquè totes les vegades són sempre la primera, ni que no ho siguin. És arrebossar-se de sorra, treure-te-la i tornar-te a arrebossar. És empastifar-te el cos amb argila iodada de color groc i recordar les experiències que mai no has viscut, però que algú, de qui has heretat els gens, va viure; i per això ho sents, i ho perceps, i ho recordes... És sentir una altra vegada que la Terra és la teva mare; perquè ho havies oblidat, perquè t'ho havien fet oblidar. Però igual com tornen les onades, igual com torna la sorra que el mar s'endú, igual com qualsevol barrabassada desapareix i torna de nou la llum de l'essència humana... també torna el sentiment que ens fa reconèixer la Terra com la nostra mare, i a nosaltres com els seus fruits; igual com la consciència és fruit de la humanitat, i igual com l'amor és fruit de la consciència. 
Ja fa temps que la platja, per a mi, no és oci, sinó pregària; no és descans, sinó intensitat vital; no és un acte social, sinó la submissió als poders eterns de la natura i la profunda unió mística amb la bellesa dels elements. És tornar-se infant amb els infants i crear un cap de sorra, fent-li cabells amb la pinassa del bosc que arriba fins a l'aigua i ulls amb les petxines, per a deixar després que el mar desfaci el que l'ésser humà ha construït i que té valor no pas perquè hagi de durar, sinó simplement perquè ha existit, perquè és.
La platja no és com anar a un parc, ni com passejar per una ciutat desconeguda. No és, ni tan sols, visitar la natura; és formar-ne part i sentir-ho; és viure la intensitat de descobrir que formes part del paisatge, que entre el paisatge i tu no hi ha diferència, que ets a casa, que hi pertanys, i que tot el teu ésser sencer, cos i ment, s'obliden del jo per a ser només el paisatge, per a ser només la mateixa Terra i la mateixa mar, conscient.   




















ranktrackr.net