Carnestoltes 2012 a Terrassa.

Algunes imatges, un petit tastet, molt petit, del Carnestoltes 2012 a Terrassa:

No hem de fer mal.

Fer mal? A qui? Per què? Per diners? No! Mai!

Fer mal? Col·lapsar? Obstruir? Crear el caos? A qui? Per què? ¿Que és que són ells els qui en tenen la culpa? ¿Que és que fotent hòsties als innocents se solucionarà la crisi?

No cal omplir-nos la boca de referències a crisis passades de les quals vam poder sortir perquè el nostre estat tenia mecanismes com el de la devaluació de la moneda, que permetia fer competitius els preus dels productes que es fabricaven aquí; avui, aquesta competència no la tenim, i hem d'esperar que el xicot francès aquell o la bona dona alemanya aquella ho vegin bé, si als seus països convé; i si no ho veuen bé, ens tocarà eternitzar l'atur i la misèria. Sense mirar altres èpoques, girant tan sols els ulls cap a Grècia, veiem, en aquests dies que vivim, un país esfondrat. Funcionaris i no funcionaris amb el sou rebaixat al 50%. Desenes d'hospitals tancats. Atur. Insolvència enquistada. Les manifestacions i les pedrades contra el parlament grec no han servit de res. Fer mal, no ha servir de res. Col·lapsar les ciutats, les carreteres, les escoles... no ha servit de res. Si l'amo no té diners, ni que l'escanyis, no te'n podrà donar; perquè no en té.

Disposem-nos a combatre el culpable amb l'únic que tenim: la dignitat de decidir a qui confiem els nostres diners; la dignitat de no fer mal per cap finalitat; la dignitat de no comprar productes manufacturats enllà de les fronteres estatals; la dignitat de continuar estimant la feina que fem, i de fer-la amb la mateixa força que quan cobràvem per fer-la; la dignitat de votar escollint el que comprem, quan ho comprem i a qui ho comprem; la dignitat de no falsificar els papers de l'atur com tants van fer a l'època de les vaques grasses; la dignitat de no evadir capitals, com tants fan i han fet, molts als qui no han agafat i als qui no agafaran mai; la dignitat de pagar impostos; la dignitat de no falsificar factures, de no estafar amb l'exclusió de l'IVA a les factures, de no permetre'ns l'enganyós i mal parit luxe de ser corruptes; la dignitat de no deixar que el Govern de Balears ens construeixi un palau per a nosaltres, un xalet per cadascun dels nostres fills, i un iot anomenat Fortuna per a descansar de l'estrès de la bona vida; la dignitat de no fer servir diners públics per enriquir les nostres empreses privades i construir-nos un palauet a Pedralbes; la dignitat de no permetre que ens regalin terns, puros, plomes, corbates o el que sigui que ens vulguin regalar per exercir un càrrec que hauria d'estar al servei del poble; la dignitat de no acceptar sous vitalicis per “haver estat” el que hàgim estat, sigui el que sigui el que hàgim estat; la dignitat de comportar-nos segons els nostres principis més nobles, encara que mantenir-nos-hi fidels vulgui dir deixar de guanyar molts diners.

Dignitat... Els corruptes s'han venut la dignitat per diners i es pensen que han fet un bon negoci. No s'adonen que els diners són una merda perquè s'han convertit en la condició que se'ns demana per a viure; i hi ha qui només és capaç d'enamorar-se dels diners. Hi ha, també, qui decideix perdre la vida per abraçar-los. Hi ha qui es posa una camisa amb agulles que es claven a la pell per a garantir-se un “emolumento” d'aquests que fan xisclar les pijes i pronunciar un “que pocholo!” als pijos. Com diu (bé...essent precisos, com deia) La Trinca “la riquesa pot ser posar els peus en remull tot i sabent que l'aigua bull, i escaldar-se'ls, prenent deixalles culturals i tradicions patriarcals per eixugar-se'ls”.

El que vinc a dir és que lluitaré per un sou digne... faltaria més! Però no toqueu ni un cabell dels meus alumnes, que són sagrats i no són els culpables de la crisi. Les mesures que calguin! Però a ells, no els toqueu. I si fos metge, lluitaria per un sou digne... faltaria més! Però no toqueu ni un cabell dels meus pacients, que són sagrats, i no són els culpables de la crisi. Les mesures que calguin! Però a ells no els toqueu. I si fos mosso, lluitaria per un sou digne... faltaria més! Però no canteu “que viva España!” per caritat! Ni parleu en castellà per a tocar el voraviu. No toqueu ni un cabell de la meva llengua, que és sagrada, i no és la culpable de la crisi. Les mesures que calguin! Però a la llengua no la toqueu.

I... anem tots contra els culpables; sense perdre la dignitat, òbviament. Cal recordar que tenim un vot, una elecció, una veu. Quan comprem, votem. El nostre vot és del color d'allò que comprem. Quan no comprem, votem. El nostre vot és del color d'allò que ens neguem a comprar. Quan posem en un banc o en un altre banc els nostres diners, votem, i tenim més força que la que ens volen fer creure que tenim.

Aleshores, si fins ara no hem votat bé, comencem per aquí en comptes de voler fer “tan mal com puguem”.

.

.

Les persones que de debò ens estimen.

.
.
.

Carta a una Hel·lènica genèrica, com milers n'hi ha.

Em preocupes, Hel·lènica, perquè dius i afirmes que el més important de la teva vida és la roba, la roba de moda, la roba de marca, la roba de Bershka, de Kaotico, de Stradivarius; la roba que et fa ser com aquelles noies que surten a les sèries més fashion, o a You Tube, o a la bonior de músiques i imatges que et descarregues d'aquest hipnotitzador anomenat internet, del qual molts adults diuen que amaga tots els dimonis.

Em preocupes perquè quan parles imites els de la tele. “Fuck”, exclames, “fuck” estudi, “fuck” exàmens “Fuck” el que sigui; com el Justine, com el Michael, com els Kris Kross. Sona tan bé pronunciar-ho! Pronunciar-ho, sobretot, com ho pronuncien els dels pantalons caiguts i la gorra, aquells que canten parlant, o que parlen cantant a la tele, a la pantalla de l'ordinador o de qualsevol joguina electrònica d'aquestes que et fan creure que si no la tens no existeixes. I t'agrada caminar arran de precipici; gaudir del vertigen dels penya-segats als quals t'acostes.

Saps, Hel·lènica? No és lletja la gorra, ni els pantalons caiguts, ni les músiques, ni les imatges, ni les cançons que parlen, ni les paraules que canten... tot això és fascinant i no fa cap mal. Però no et deixis enredar pels que venen fum, pels que només pensen a embutxacar-se diners amb la teva necessitat de risc i d'identitat; tu ets infinitament més valuosa que la teva roba; tu ets infinitament més que la teva roba. Aprendre el secret de la ment dels dofins no és “fuck”, ni és “fuck” descobrir els mecanismes del càncer per combatre'l; ni és fuck investigar el funcionament de la pila d'hidrogen per aconseguir un món més natural i més bell. Millorar la vida i fer-la més intensa no és “fuck”. I aquests somnis els aconsegueixen aquells que matinen per anar a escola, aquells que s'esgargamellen per a comprendre allò que d'entrada no s'entén, aquells que quan se'ls demana un set busquen un deu, aquells que si han d'estudiar fins a les dues de la matinada, sense mòbil, sense facebook, sense messenger, sense twitter... ho fan i se senten feliços de comprendre millor l'aparell digestiu dels dofins, l'estructura de l'ADN, els esdeveniments de la revolució dels clavells o el muntatge d'una placa solar; aquells que encara que els foti esforçar-se, ho fan, i guanyen.

El que de debò és “fuck” és creure's les “fuck” mentides dels “fuck” flautistes d'Hamelin que diuen que si no tens la samarreta de la “fuck” marca no vals res.

Alguna cosa falla a la societat, al currículum educatiu, a les prioritats de la formació... si realment, a ple segle XXI, un percentatge preocupant d'adolescents somnien tenir tots els diners del món només per a comprar-se tota la roba possible i de les millors marques possibles. Alguna cosa no va bé si en plena crisi, i amb un futur que serà auster o no serà, un percentatge significatiu dels que pugen si no es compren moda, se senten ensorrats i miserables.

Tu, Hel·lènica, ets infinitament "més" que allò que tens. El que tens, si no vigiles, et pot encadenar. Aprèn a desitjar només allò que pots ser amb el teu esforç. Que et faci feliç el que ets i el que fas, i no el que voldries tenir. Allibera't de tant d'engany. Ves al bosc, d'on mai no havíem d'haver sortit. Camina pel bosc i no pensis en res més que en el bosc i en allò que hi veus.

La ment de vegades se'ns omple de pensaments subtils que algú, sense que ens n'adonem, ens introdueix. Algú, sovint, xiuxiueja mots demencials com si fossin poemes captivadors; els escoltem, i, com bens, com ovelles obedients, fem nostres els seus prejudicis, els seus tòpics, les seves afirmacions irracionals, que esdevenen l'arrel del racisme, del consumisme, del gregarisme o de qualsevol altra bestiesa. Cal desitjar el bé de tothom, no tan sols el dels nostres amics. Cal cercar aquells riscos que no ens enfonsen la vida i que ens poden regalar fins i tot més adrenalina que els riscos que de debò ens poden enfonsar la vida.

Per contra, les persones que de debò ens estimen, Hel·lènica, sovint, pronuncien aquells mots que de primeres ens couen però que a la llarga es converteixen en la llavor d'una planta que neix, que creix , i que ens regala flors i fruïts meravellosos. Escoltem les persones que ens estimen i deixem d'anomenar “fuck” als reptes que poden millorar la humanitat i que nosaltres hem d'emprendre. Els reptes que definiran qui som i què volem. Jo també t'estimo, Hel·lènica.

.

Decidim-nos a fer les coses perquè gaudim fent-les.

Qui canta de debò no canta perquè l'aplaudeixin sinó pel goig de cantar. Per això pot cantar encara que li surti malament. Perquè no canta per agradar, sinó perquè li agrada cantar.
Qui corre de debò no corre per guanyar curses, ni per ser lloat, ni per col·leccionar afalacs, sinó perquè és feliç corrent. Per això pot córrer encara que no guanyi curses i encara que no competeixi.
Qui estudia la formació de les estrelles de debò, no ho fa per poder explicar que estudia això, ni per a penjar-se un títol al despatx, ni per a fer saber tothom que en sap molt i que pot donar lliçons. Qui estudia la formació de les estrelles de debò ho fa perquè estima els misteris de l'univers amb bogeria. Per això ho pot continuar fent encara que no es presenti a cap examen, i encara que ningú li pagui diners per fer-ho.
Qui pinta de debò no pinta per exposar, ni per fer-se famós, ni per enriquir-se, ni per ser reconegut... pinta perquè se sent tan ple pintant, que si no pinta es torna boig. Per això pot pintar, i és bo que pinti, encara que les seves obres no agradin.
Qui escriu de debò no escriu per publicar, ni per guanyar premis, ni per ser considerat un triomfador, ni per sortir als mitjans de comunicació. Qui escriu de debò ho fa perquè estima tant el fet d'escriure que si no escriu es panseix i s'enfonsa; escriu per parlar-se a si mateix, per amor apassionat a l'escriptura en si mateixa.

Mitja humanitat fa coses només per ser vist, envejat, lloat i entronitzat... i llavors, les coses, no les fa de debò, no arriba al goig de les coses, no mira la finalitat objectiva de les coses, sinó el seu ego, que, de manera dissimulada, es converteix en la finalitat real dels actes, empenyent l'objectiu natural dels actes a un segon pla.

Si estimem allò que fem, pel goig d'allò que fem i no per l'efecte enlluernador que causa en l'opinió dels altres, trobarem la felicitat en allò que fem, i transformarem la humanitat des de la discreció, en la mesura en què la humanitat pot ser transformada en allò que fem.

Estimem el que fem, pel que fem, i gaudirem. Deixem, d'immediat, tot allò que fem perquè ens vesteix i ens muda. Despullem-nos de la necessitat de pidolar la valoració aliena i llancem-nos nus al mar dels actes per ells mateixos i pel benefici que aporten a la humanitat. 

.

.

La bellesa pronuncia el nostre nom.

He trobat a youtube aquest so deliciós de Meritxell Gené, 

si ella o algú altre volen que tregui aquest video d'aquí, només m'ho han de demanar.

Cecs i enderiats serem si tapem la dona com si fos nostra, com si fos una inútil i no sabés tenir cura d'ella mateixa, com si els seus cabells fossin ofenses i els seus pits escultures del dimoni.

Cecs i enderiats si no ens adonem de continu com n'és de lluminosa l'existència i com de nostra n'és la llibertat; acabarem matant algú, perquè qui no creu en la bellesa de l'existència emmalalteix fins a exercir la violència contra algú i contra ell mateix.

Cecs i enderiats si embogim quan la nostra dona exerceix la llibertat de marxar; si l'estimem, deixem-la lliure; si és nostra de debò, tornarà ella sola, i si no torna, serà perquè mai no ha estat nostra. Ningú és de ningú, i en tot cas, només tenim de debò les persones que hi són perquè hi volen ser. L'amor no es pot forçar, i tot intent d'obligar a estimar és un absurd similar a exigir silenci i pau cridant i xisclant com monstres.

Cecs i enderiats quan considerem absolutes les tradicions, quan les fem superiors a la llibertat i al progrés, quan supeditem la dignitat i el benestar de les persones als costums o les tradicions d'aquesta o aquella altra cultura. Ni cultures, ni ciències, ni llinatges, ni diners, ni llengües, ni títols, ni costums, ni formes, ni protocols... res de tot això serà mai més que la llibertat de les persones. Cecs i enderiats si no estimem la bellesa, si tenim por de la vida, si dubtem de la bondat de ser, si preferim la mediocritat a la passió d'estimar allò que fem com si el futur de la humanitat en depengués.

Cecs i enderiats si dubtem de si les coses acabaran bé, perquè acabaran, i llavors segur que estaran bé; i vindran d'altres coses, i d'altres éssers, que hauran de descobrir que la bellesa és arreu i que a cada instant, i a cada punt de l'espai, s'amaga la llum esclatant de la bellesa de l'existència. Si algun dia, algú, recupera en el futur aquest registre magnètic que sàpiga que aquest és el missatge principal d'aquest blog, la resta no és altra cosa que guarnició. La bellesa és arreu i ens crida, pronuncia el nostre nom i ens estima. 

.

.

Llibertat d'expressió. Llibertat d'acció. L'enganyosa força dels mots.

Quan escoltem la frase “Llibertat d'acció” d'alguna manera sabem que és un ideal, un desig no absolut, una significació que necessita límits; ningú no pot actuar sense límits. No fóra just malversar diners públics, legalitzar les baralles de gladiadors o els sacrificis humans, matar algú o violar algú altre, ni que ho fessin els césars o els reis. La llibertat d'acció necessita fronteres.

En canvi, quan el que escoltem és “Llibertat d'expressió” s'activen tots els mecanismes mentals que ens mouen a la revolta i a la reivindicació. Alguna realitat dins nostre ens diu que la llibertat d'expressió és indiscutible i que és “absolutament” necessària. Posar-la en qüestió és un dels exercicis més mal vistos de la modernitat. Però si pensem objectivament, ens adonarem que tampoc fóra just permetre que un mestre, en expressar-se, ensenyés els seus alumnes a odiar la raça negra; o tolerar que algú altre, mentint, digués a un nen, només per fer-lo plorar, que el seu pare és un assassí i que acabarà a la presó; o que un periodista s'inventés una notícia que provoqués un perjudici a algú només per augmentar l'audiència; o que algú fes creure a una noieta que pel fet de ser dona és una ciutadana de segona; o que algú cridés i insultés algú altre, o...

La llibertat d'expressió, com la llibertat d'acció, necessita fronteres, encara que els humans d'avui dia atorguin als mots un valor no en funció del seu significat racional sinó de la força inconscient que el moment històric proporciona.

Llibertat d'acció i llibertat d'expressió, sí; sempre; però evitant ferir o destruir.

.

. 

Classes

Avui, el meu amic Robert Conway estava atabalat, li ha passat de tot; i com fa sovint, m'ho ha explicat fil per randa per a desfogar-se.

Fins avui, el Robert Conway anava a prendre el cafè a un bar que té clients de classe 1 i clients de classe 2. Els clients de classe 1 fan una cua diferent als clients de classe 2. Són dues cues amb igualtat de drets, perquè la Fàtima, la cambrera, va atenent allternativament els clients d'una fila i els clients de l'altre.

Tot seria equitatiu si no fos perquè de clients de classe 1 n'hi ha molts menys que de clients de classe 2; això fa que la cua de clients de classe 2 es faci molt i molt llarga, i que a efectes pràctics, la situació sigui equivalent, o molt similar, a la que esdevindria si només hi hagués una cua de clients de classe 2 i els clients de classe 1 es colessin. Val a dir que els clients de classe 1 tenen més diners i acostumen a fer una despesa més gran. També és curiós el fet que els clients de classe 1, si ho volen, poden anar a d'altres bars, i això la Fàtima ho sap, en canvi, als clients de classe 2 només se'ls permet d'anar al bar de la Fàtima. Sí, sé que la situació és estranya i surrealista, però és així com succeeix, el Robert Conway m'ho ha assegurat, i la llei del país on viu el Robert Conway ampara la situació.

Avui, la Fàtima ha renyat en Robert Conway, perquè en Robert és un client de classe 1 i s'ha posat a la cua dels clients de classe 2, que era l'única a on hi havia gent en el moment en què ell ha arribat; perquè ja dic que de clients de classe 2 n'hi ha molts més. En Robert ha explicat a la Fàtima que ell no podia posar-se a la cua de clients de classe 1 perquè és republicà; i ella li ha respost que d'acord, però que allà manava ella, i que les coses s'havien de fer com ella deia. En robert li ha dit que en això tenia raó, i que a partir d'ara sempre que anés al seu bar es posaria a la cua de clients de classe 1, encara que a la cua de clients de classe 2 hi hagués molta gent, i encara que a la cua de clients de classe 1 no hi hagués ningú. I no ha mentit, si en Robert algun dia hi torna, ho farà com diu ella, si algun dia hi torna... és clar.

.

.

Possibles neandertals pintors a Nerja, i una coordinació hereditària dialècticament violenta en un Homo sapiens sapiens a Terrassa.

 origen de la imatge

Volia parlar d'uns indicis neandertals positivament inquietants; però abans vull explicar un comportament instintiu (o d'origen instintiu) antropològicament força interessant que he vist en un Homo sapiens viu no fa encara ni trenta minuts.

Em pregunto si el xicot que ha vist el seu pas barrat per un automòbil que estava damunt d'un pas de vianants del carrer Sant Valentí, i que amb veu aflautada i tremolosa s'ha posat a cridar com un mestre tites d'aquests que donen lliçons magistrals, té més o menys gens neandertals que l'home que anava dins del cotxe i que ha arribat al pas de vianants molt abans que el xicot, i que s'estava allà, dins del cotxe i damunt del pas, només perquè no tenia preferència i perquè vigilava que no li vingués cap cotxe per la dreta, dels molts cotxes que, disparats, acostumen a baixar pel carrer del Nord. El jove protestant i queixós, que estrafeia una veu com de gos quan el trepitgen, feia un aspecte com de “el món em tracta injustament i els meus drets es trepitgen i els que van en cotxe són tots uns mal parits i els que anem a peu som uns pobres marginats”, però no tenia raó, perquè el senyor del cotxe no podia saber si podia creuar el carrer del Nord sense trepitjar el pas de vianants per mirar. Tot i així, el xicot queixós, en certa manera s'ha alliberat d'alguna tensió inconscient, lluitant per uns drets que, ni que fossin inexistents, li han atorgat una raó per a lluitar; fins i tot ha arribat a donar uns copets al xassís de l'automòbil, fent valer la seva indignació digníssima.

I n'hi ha tants com aquest xicot! A fora dels cotxes i a dins dels cotxes! La conducció fa sortir els instints més baixos de l'Homo sapiens; normalment dels mascles, de vegades, també, de les femelles. El cotxe esdevé el castell privat del mico, o el vaixell invasor, o la marca de triomf social. La manera com la resta d'automòbils es comportin en relació a nosaltres, o al nostre automòbil, activa unes pulsions que curiosament són enormement més antigues que la data d'invenció de l'automòbil; això confirma que el cotxe ha ocupat el paper psicològic que fa mil·lennis ocupava alguna altra realitat: el cavall, el campament, el grup, la tribu, les armes... Qui-sap-lo!

Tornant als neandertals, el que tenia ganes de dir és que s'està revisant seriosament la data de les pintures de la Cova de Nerja. Sembla que hi ha indicis que puguin ser de quaranta-tres mil anys enrere. Si fos així, els habitants de la cova serien neandertals. Si fos així, estaríem davant les primeres pintures no realitzades per Homo sapiens.

No ens precipitem, però, perquè de moment només està confirmat que uns carbons trobats al costat de les pintures (a uns deu centímetres) tenen aquesta datació; falta acabar de calcular l'edat dels pigments.

Si en voleu saber més:

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/02/07/andalucia/1328623513_621382.html

.

.

La neu no fa soroll

A poc a poc,

com el que és gran,

la neu vesteix la nit.

No sona el crit

de l'ego enterc

per un mal vent ferit.

Qui prem el foc

veloç del boig

estridor mal parit,

no pas de ser

ans de semblar

un ametller florit,

se'n va lligat

al buf de l'or

amagat i adormit;

afany d'escriure,

amb sang i plor,

buidor, soroll, brogit.

La neu del cel

no apunta triomfs,

ni registra vagits;

el gruix vesteix

el verd, i el pols

batega amorosit.

A poc a poc,

el gran amor

treballa dins la nit;

com el que és gran,

sense dir res,

la neu cobreix la nit.

"VULL ESCRIURE.CAT" Nova proposta per escriure en català a la xarxa.

Si ahir us recomanava un nou blog per a pensar, per a elucubrar, per a llançar hipòtesis o verficar-les “GRANS PREGUNTES QUE NO EM DEIXEN DORMIR”, avui em correspon, amb goig, recomanar-vos també un nou projecte literari en català, que acaba d'aparèixer a la xarxa i que dur per nom “VULL ESCRIURE. CAT”.

La idea que ens proposa VULL ESCRIURE. CAT és senzilla i clara: respondre, cada quinze dies, a una crida, a una proposta literària, de relat curt, de no més de 500 mots, seguint la inspiració d'un tema diferent en cada crida. 
Cada participant té una setmana, aproximadament, de temps, per a treballar el seu text i donar-li tota la força i estil literari que pugui i vulgui. Una setmana després, un altre dels participants, li farà una crítica constructiva, fent-li veure què és el que més li agrada del relat i què considera que es podria millorar. 
Al mateix temps hi haurà una votació per a escollir el millor relat de la crida; però és evident que la fase de concurs és la menys important, i que allò que realment ens omple i ens motiva són les valoracions o orientacions que uns ulls diferents als de l'autor són capaços de veure i de transmetre.

La força d'aquest projecte rau a la seva simplicitat, a la comoditat de no haver de fer grans escarafalls per a participar-hi, a l'encant de tot allò que comença, a la relació amistosa amb els altres participants, i a l'esperit de taller literari que supera qualsevol dèria egocèntrica.

La web, dirigida per una noia de la Catalunya profunda, està en continu procés de millora, res és tancat ni inflexible, i, amb les idees dels participants, anirà evolucionant fins on els mateixos participants decideixin.

Us proposo la crida d'aquesta setmana, que ha estat llançada avui mateix, i que pot ser la primera per vosaltres. Us atreviu a participar-hi?

TERCERA CRIDA

.

.

El naixement d'un nou blog: "Grans preguntes que no em deixen dormir"

El món dels blogs està viu, més enllà de les balmades discussions sobre si aquest blog o aquell altre és més o menys bo (qüestió en gran mesura subjectiva) que engeguen premis els quals sadollen més vanitats i egos que altres realitats.

I fa il·lusió descobrir que neix un blog nou, sobretot si aquest blog nou esperona el pensament racional, la discussió científica i asserenada, la curiositat intel·lectual. Sobretot si aquest nou blog és una porta per a les hipòtesis d'éssers anònims que no tenen potser un laboratori a l'abast, o un observatori astronòmic, o una càtedra... (o potser sí que tenen això) però que el que segur que tenen és un cervell que pensa, uns coneixements contrastats, i gens de por a l'elucubració i al joc mental.


Diuen que els grans descobriments els han engegat persones que no eren professionals del camp en el qual han brillat, ja que, en no tenir una carrera brillant que perillés, no han temut llançar les seves hipòtesis; si l'espifiaven tampoc no passava res. Aquest tòpic, com la majoria, només és cert en alguns casos, però confirmen la norma. La investigació necessita la valentia de proposar solucions, bo i saber que la majoria seran desestimades; la pluja d'idees és un mètode que es fonamenta en el coratge de pensar amb rigor, però amb imaginació i amb creativitat.

És per tot això que celebro el naixement d'un nou blog "Grans preguntes que no em deixen dormir", del company Sergi, amb qui alguna vegada hem compartit delicioses converses científiques, matemàtiques, filosòfiques... El blog s'acaba d'encetar, i de ben segur que anirà afegint detalls, però l'estructura s'entén i queda molt ben definida. 

Us convido a participar i gaudir d'aquest nou blog al qual auguro un futur brillant.

Tingueu per segur que el que percebeu no és la realitat.

Allò que percebem del món que ens envolta són sensacions.

Els nostres sentits capten senyals de la realitat externa a nosaltres, i un conjunt determinats de nervis són excitats elèctricament per aquests senyals. L'excitació elèctrica arriba al cervell; i el cervell genera la sensació a la consciència.

Tot allò que copsem del nostre entorn són sensacions a la consciència generades per l'activitat neuronal. No veiem la realitat; el que veiem són les sensacions que la realitat provoca a la nostra consciència.

En conseqüència, allò que anomenem colors, sorolls, tactes, gustos, flaires, són només sensacions, no són la realitat; la realitat no té forma; la forma, la fabrica la nostra ment en funció del que els sentits capten.

Els nostres sentits capten la realitat exterior a nosaltres, el seu ordre, la manera com s'organitza; i la nostra ment construeix un model i ens el fa creure. El model és terriblement limitat si el comparem amb la realitat mateixa. El model és com una metàfora de la realitat, un petit reflex de la seva totalitat; el model és, al capdavall, l'explicació sensorial d'una petita selecció de la realitat; aquesta selecció està formada només per aquella informació de la realitat que ens és necessària per a sobreviure, per a reproduir-nos i per a controlar l'entorn. Les estructures materials del nostre cos que ens permeten gaudir d'aquesta explicació sensorial han aparegut gràcies a la selecció natural, que ha governat l'evolució de la nostra espècie des de fa milions d'anys. Allò que percebem és un conte que ens explica la nostra ment per ajudar-nos a comprendre la realitat externa a nosaltres.

De tot això hem de concloure que només copsem un miratge, un petit reflex, un conte, una icona, una metàfora... que ens explica una petitíssima part de la realitat. L'amor a la saviesa i l'honestedat intel·lectual en hauria de moure a reconèixer la nostra profunda ignorància sobre la totalitat de la realitat.

Per això hi ha tants misteris. Per això ens manquen tantes respostes. Per això existeix una mena de límit aparentment infranquejable entre el món tal com el percebem i les incògnites existencials que a molts els aboquen a la mitologia i a la religió.

Cal dir que malgrat que tot el que percebem no sigui la realitat, tampoc no vol dir això que sigui del tot subjectiu. El que percebem és com és depenent d'algunes característiques de la realitat externa que són captades pels sentits. Però allò que percebem és molt limitat i excessivament imperfecte per  a considerar-ho el tot. Som fàcilment enganyats per la pròpia ment quan les estructures heretades ho disposen així en benefici de la supervivència.

Quan no som enganyats, percebem tan poc de la realitat!

Fins i tot la lògica, i les seves lleis, han estat abstretes no de la realitat sinó del model que la nostra ment representa per a comprendre-la. Si fóssim éssers que tinguéssim la grandària d'un electró, les lleis de la lògica que extrauríem serien lleugerament diferents, perquè al món subatòmic passen coses als nostres ulls estranyes; coses que segueixen una lògica diferent. La raó d'això és que hem evolucionat no pas a escala subatòmica, sinó macroscòpica, i estem seleccionats per la natura per a preveure i comprendre els fenòmens que succeeixen a la nostra escala.

Posaré un exemple (del molts que podria posar). Una partícula subatòmica d'espin 1 és una partícula que necessita fer una volta de 360º per tal que puguem tornar a veure la mateixa façana. Les persones tenim espin 1. Si girem 360º, ens tornaran a veure el rostre tal com ens el veuen abans de començar a girar. Hi ha partícules amb espín 2, que vol dir que han de donar 1/2 voltes (180º) per tal de tornar a veure la mateixa façana; podríem imaginar per aquestes partícules una fotografia que tingués impresa per les dues cares la mateixa imatge. Però ai! Hi ha partícules amb espín 1/2; són partícules que necessiten donar 720º (és a dir dues voltes senceres) per a tornar a veure la mateixa façana. Al nostre món macroscòpic, això és il·lògic, però és lògic al món subatòmic per les partícules d'espín 1/2. La lògica, per tant, depèn del model que la nostra ment crea; i el model depèn de les necessitats del nostre organisme dins del món on li ha tocat evolucionar.

Davant d'aquesta ocultació natural de la realitat és difícil assegurar que alguna cosa sigui possible o impossible, que algun concepte existeixi o no existeixi, o que la mort aparent sigui o no sigui el final. La resposta més prudent és la ignorància. I si algú necessita seguretats que les triï lliurement, que esculli els seus propis dogmes i se'ls cregui si ho vol així. Necessitem contes per subsistir. Jo en tinc un, només un, i d'aquest dogma dedueixo tota la resta: “L'existència és immensament bona”. Si m'equivoco, tampoc no passa res, hauré viscut més feliç. Però el cas és que aquest dogma em permet deduir moltes altres afirmacions que, ara per ara, harmonitzen amb la realitat i que em fan profundament feliç.

.

.

Reflexions de Virst, l'extraterrestre, sobre la mort.

L'edifici que s'amaga rere els xiprers és el Mausoleu d'August.

Molta gent, a Roma, passen pel costat i no ho saben,

però el cos gran emperador s'amaga dins d'aquestes pedres.

. 

"La mort és una realitat indefugible, per la qual cosa, no té sentit tenir-li por. No es pot tenir por d'una realitat segura, perquè llavors la por també serà segura i inevitable. Si l'existència té un sentit positiu, tot allò que és segur no pot ser dolent. La convicció que l'existència és ineluctablement positiva ens porta també a estar convençuts que la mort inevitable és positiva, encara que, mentre no l'hàgim experimentada, no ho puguem entendre. Hem de perdre, d'una manera descarada, la por a la mort; és l'única manera de vèncer-la. En el moment que hàgim perdut la por de la mort, podrem viure intensament"

Fragment de "Informe sobre l'Homo sapiens", de l'explorador extraterrestre Virst.

Aquest informe està inclòs dins del llibre "L'eixida i altres narracions" publicat per Cossetània.

Suqueu pa al plat, que la felicitat existeix i hi té molt a veure. "Has d'aprendre... a veure el que estàs mirant"

Parlen amb els ulls pansits, resignats, amb una mitja rialla compungida. La felicitat, en si, no existeix, em diuen; i són a cops sacerdots, a voltes rics, sovint intel·lectuals, investigadors, enginyers... Hi ha també persones de classe mitjana, o mitjana baixa. Queda molt malament dir-los que sé del cert que la seva afirmació és falsa, perquè jo sé de mi mateix que sóc feliç, sempre feliç, i a totes hores, fins i tot quan pateixo alguna desgràcia. Als moments de dolor, àdhuc de tragèdia, la felicitat agafa un tast com de pau continguda, d'esperança misteriosa; una mica com aquella llum perlada dels dies de pluja abundosa, dies de bon temps amb mala fama, perquè quan plou tothom parla d'un temps de gossos. El dolor de la tragèdia no esborra la felicitat, la vesteix de plor i de serenor ferida; però fins i tot en aquests instants en què la mort, o la desaparició personal, serien aliats, no podria pas dir que no sóc feliç, que no agraeixo l'existència amb cadascun dels seus instants, cada episodi, cada forma, cada so, cada color... La derrota, la ruïna, el fracàs... ens atorguen l'apassionant privilegi de començar de zero, de caminar com per un nou país que hem de construir i fer nostre. Quan els amics se'n van, perquè no els agradem prou, gaudim del goig de la nova llibertat, de la incertesa d'un futur que es converteix en el nostre aliat perquè ho deixem tot i ho perdem tot per la dèria de ser lliures i de defensar la nostra identitat. “Ser” és increïble, i, quan te n'adones, és impossible no ser feliç; sempre feliç.

Quan veig un raig de sol que travessa l'aigua d'un vas, me'n ric de les segones residències, dels creuers, dels hotels de luxe, dels vestits de gala, de la “Rivera Maya”, dels Audis, de les pujades de sou, de la fama, de les victòries esportives, dels clubs elitistes, dels fons d'inversió lliures, de les accions, dels milions d'euros, de les loteries, del protocol, de la creme de la creme, de les camises d'onze vares, de les corbates, de les mans que es premen per compliment, dels petons que amaguen crítiques per l'esquena, dels costums políticament correctes, de no sucar pa al plat perquè és de mala educació... No hi ha res com l'aigua fosforescent pel sol de l'instant present; bé... sí... potser la visió d'un somriure, o d'uns ulls contents, o d'un cos lliure, o del joc dels nens, o del so de l'onada del bosc pels caps dels arbres brandant amb el vent...

Sento la rialla dels que estimen la persecució d'allò que només es compra amb diners quan llegeixen els meus mots ingenus i puerils. Riuen i riuen. I jo em pregunto de què serveix riure si després resten convençuts que la felicitat no existeix.

El secret l'escrivia, al facebook, una exalumna meva, (una persona d'aura blanca amb gran capacitat per a copsar l'essencial): “Has d'aprendre... a veure el que estàs mirant”, va escriure, i és això. La Lucia Etxebarria ens preguntava l'altre dia al facebook si la felicitat és qüestió de voluntat o d'atzar. Li vaig respondre que la felicitat no és una qüestió de voluntat ni d'atzar, sinó de visió. Som feliços quan som capaços de veure la bellesa que ens envolta a cada instant, que ens estima a cada instant. A cada instant som estimats per la bellesa que ens envolta i que, a molta gent, i gairebé sempre, els passa desapercebuda. A cada instant hi ha tresors que ens envolten a cada punt de l'espai. Cada persona és un tresor; cada claror, l'aparició d'un déu; cada misteri, una esperança eterna; cada nit, una bonior d'estrelles; cada partença, un viatge nou, noves persones, tresors nous; cada sala d'espera d'un hospital, algú a qui fas companyia; cada jornada, un somriure a algú que no esperava el teu somriure; una tarda de diumenge ajaguts en un sofà, una nova posta, un propòsit nou per a continuar projectant i construint.