Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Thursday, September 22, 2016

Tornarem a matar



Temps de murs i filats, i ganivetes d'acer, i ciment fred i esquerp. Temps de parets infinites, d'infinita misèria i gelor infinita. Temps de blocs de formigó; a Calais, a Tijuana, a Ceuta, i a la platja estimada que hauria de ser oasi d'humans, refugi d'exiliats de la pàtria.
Una altra vegada, Agustí; una altra vegada... Com a Argelers, com a Agde... Tornen els cavalls i els vigilants, la pudor de suarda i d'excrements, pestilència de por i de pena. Torna la nit que no promet l'albada. L'enquistament del cor dels qui viuen com si no calgués tenir cor. Per què s'arrapen tant al pa i a les pastures verdes d'una terra que no és realment seva, si no s'enduran res, si es moriran igual? No vas al metge, quan hi vas, a preguntar si t'has de morir o si pots sobreviure; vas al metge a preguntar quan t'has de morir, si ara, o un pèl més enllà en el temps. Per què amarar-se tant a tot això que es perdrà, fins al punt de fer que el pa i les verdes pastures no paguin la pena si tenim tanta gelor endins.


Altre cop els crits i els estirabots absoluts de l'ordre absolut, protector de l'absoluta disciplina del ciment i les reixes. Altre cop l'eficiència tècnica dels guardians del verd i el blanc. No n'aprenem. No ens salva ni Wagner, ni Mompou, ni Bach, ni Mendelssohn... La sang és del mateix color quan és vessada, la gana és per tots, la cultura no ens humanitza necessàriament en el sentit de combatre Goebbels i l'horror que equivocadament considerem aliè a nosaltres. Tenim Goebbels a dins; l'obsessió a dins per la grandesa que anhelem ni que sigui pagant el preu de la mort dels fills, o dels fills dels altres, o de l'autèntica vida i de l'autèntica llum de les generacions que vindran. Critiquem Pujol i som immensos Pujols, ni que ens considerem nobles. Som la carn d'aquells que han pogut fer allò que condemnem, i potser mai no sabrem si nosaltres ho hauríem fet també. Ens pensem que ens coneixem i som titelles d'un inconscient mesquí. Hem construït, amb la carn que compartim, aquest temps de murs i filats que justifiquem perquè ens considerem eterns i ens agafem amb urpes de bèstia al verd que no és només nostre. Després ens trepitgem la llibertat més senzilla els uns als altres per aixecar el nou Berlín somniat pels monstres; una ciutat tan bella com cruel, tan imponent com uniforme, tan perfecte com esclava. No n'aprenem; tornarem a morir, i el que és pitjor, tornarem a matar.    

Friday, September 16, 2016

Només els pensaments i els sentiments poden canviar els pensaments i els sentiments.



La por no genera empatia ni comprensió. Si volem corregir algú de la seva tendència a odiar, no ho aconseguirem espantant-lo. Potser canviarem temporalment la seva conducta gràcies al terror; però si només ha canviat per por, tornarà al seu curs brutal, com l'aigua d'un riu que busca el punt més baix. Només els pensaments i els sentiments poden canviar els pensaments i els sentiments. La por, la violència de la justícia, els càstigs, no canvien gaire, i sovint reforcen l'error.
I tots els nens i nenes, tan agressors com agredits com indiferents.. són víctimes. Els uns de la violència física i de l'odi, i els altres de la seva buidor de sentiments i de la seva empatia atrofiada. Només l'evidència de la grandesa de l'afecte i del respecte pot avergonyir l'agressor en el seu endins en veure la seva mancança, i en comprendre el sentit últim de les relacions humanes.
No és correcte actuar com a impuls de la nostra ràbia o de l'instint de venjança, perquè aquesta fúria no arregla les persones, només les conductes a curt termini, i enverina la ment de l'agressor, que quan la repressió externa s'afebleix, recupera la seva antiga brutalitat. Tots són víctimes.
El mateix es podria aplicar amb els adults, però quan un és gran tot costà més per moltes raons, tot i que l'esperança és una energia que mai no es mor.

El sentiment de culpa és un dels més perjudicials en l'educació dels infants. La culpa és com un tumor que amb el creixement esdevé destructiu per a la ment i l'actitud del futur adult. Davant d'una mala acció d'un infant cal substituir la culpa per un reconeixement senzill i constructiu d'allò que s'ha fet malament, i pel progressiu descobriment del valor dels sentiments dels altres. En comptes de culpa, consciència d'un aspecte en què encara no s'ha millorat prou i confiança en què es podrà superar. Que mai l'acte d'un infant no sigui confós amb la seva dignitat i les seves potencialitats, que mai no minven


Wednesday, September 14, 2016

Les entranyes a les mans


Tilly singing in you tube by NemoThehero. (If the owner doesn't want it here, please tell me and I'll take it out)

.
.
.
Com tantes altres vegades a la meva vida, comprenc l'ànima del meu futur, la seva essència, mitjançant la contemplació de la muntanya que s'eleva ben a prop de la ciutat on visc i vaig néixer; reprodueixo així les antigues deïtats del cor dels meus avantpassats de fa més de cent mil anys, quan parlaven amb les muntanyes i els astres. Sovint, elimino l'estrès residual de la meva ment llegint poesia. També aconsegueixo l'actitud mental que necessito per a poder viure profundament cada instant, mitjançant l'acceptació del fet (inevitable) que un dia em moriré. I comprenc les paraules que la vida m'explica cada dia mitjançant l'acte estrany i únic de cantar i pregar amb una guitarra entre les mans; oracions a un déu no religiós que no comercia amb l'estimació el premi o el càstig, oracions que no demanen res, que només evoquen la força profunda de Gardel, de Porter, de Hollyday, o de l'instant... Cantar, per tant, no és una manera de festejar ni un mitjà per animar una berbena. Sovint cantar és una manera d'assumir la tristor, un camí per a comprendre l'aspror de determinats moments de la vida, un mecanisme per a parlar amb déu, una manera més fàcil de plorar, un mitjà per a dir-se a un mateix aquelles realitats que un mateix no és capaç de dir-se. Cantar no és una acció buida ni un exercici brusc; és un ritual per assassinar la rutina, per a capbussar-se dins la profunditat de la realitat i descobrir la bellesa amagada que ens torna la pau. Per tant, si algú veu un home o una dona amb una guitarra... que vagi amb compte; no estarà veient les aigües poc profundes d'un oceà conegut, sinó probablement algú que du les entranyes a les mans, algú que està plorant, o algú que està estimant; sens dubte algú que s'està rebolcant a les onades d'un mar misteriós; algú que carrega la guitarra per a ell mateix i per a l'imant que el crida, no pas per l'algú que se'l mira. Probablement, qui canta, no necessita ser objecte d'admiració, ni d'enveja, ni de judicis, ni de prejudicis, ni comparacions, ni competicions, ni cap de les foscors dels qui no veuen l'invisible. El que sí que li cal és un bri de llibertat i de quietud per a poder abraçar el déu que el manega mitjançant la cançó.
La invisibilitat de les coses visibles que mirem amaga una veritat visible que molta gent no aconsegueix de veure.  

Monday, September 12, 2016

Aquell que fa alguna cosa diferent a nosaltres no és un enemic, ni tan sols és diferent a nosaltres.



Res del que faig em classifica dins d'un estil de vida; i tot el que faig, en un conjunt, el pot fer intuir. 
Rotundament, no sóc el que faig, sóc només el que sóc. El que faig és un conjunt d'actes diversos i independents que poden donar a conèixer una petita part, molt petita, d'allò que sóc. El que faig no em fa diferent a ningú.
Hi ha gent a qui li sorprèn que algú a qui tenien encasellat dins d'un clixé actuï com qualsevol persona, com si allò que ens etiqueta ens impedís fer altres coses. Alguns alumnes, per exemple, se sorprenen que un professor prengui cafè, o patini. Els professors, a ulls d'alguns alumnes, només fan de professor (només "professoren", diria un poeta); només corregeixen, només castiguen, només s'enfaden, van sempre seriosos, i uns quants tòpics falsos més. Aquesta reducció, que fa somriure alguns que es pensen adults, la fem tots en un moment o altre. 
Les persones humanes necessitem etiquetar les altres persones, perquè si no, ens sentim insegures a l'hora de relacionar-nos i de tractar-nos. Recordo una persona que una vegada va veure dos gais que compraven mobles. "Són gais i compren mobles!" anava dient. Segons aquesta persona, els gais no tenen mobles; són gais i prou; i els gais fan de gais en tot i tothora; no compren mobles, no paguen factures, no badallen... Que ningú rigui, perquè qui riu, si s'examina a poc a poc veurà que comet errors similars amb altres perfils humans.  
Sovint, també, inventem enemics per a reforçar el grup. Necessitem imaginar-nos un enemic fort, irracional, inferior èticament, «pringat» en termes col·loquials... pringat en el sentit que no aprofita prou tot el que la vida li dóna segons el parer superb de qui s'inventa enemics. La invenció de l'enemic és un tic sàpiens habitual que reforça la unitat dels grups minoritaris, però a la llarga és un hàbit negatiu, perquè reprodueix la misèria de les pulsions dins de la ideologia concreta que dóna identitat al grup. Erri de Luca ho va dir en una de les seves novel·les: «l'enemic no existeix, ens n'adonem quan és mort». I és cert, l'enemic no existeix, ens l'inventem per atorgar-nos el miserable dret d'odiar i combatre en comptes de respectar i deixar lliures. 
Aquell que fa alguna cosa diferent a nosaltres no és un enemic, ni tan sols és diferent a nosaltres; pot ser que demà ens imiti en alguna afició, o no, o sí... Però allò que fa, o que no fa, no el fa diferent a nosaltres, tan sols evidencia que és lliure igual com nosaltres ho som. L'únic que cal és que cadascú sigui lliure per a fer el que senti que ha de fer, i res més.


Els grups que gaudeixen de llibertats minoritàries corren el risc d'adquirir tics sectaris, com a conseqüència de la por al fet de ser minoritaris, i de poder-ho ser encara més. Llavors , a banda de convertir-se progressivament en intolerants, engrandeixen les activitats identitàries del grup com si no fossin normals, com si necessitessin una iniciació, o com si fossin un esport o una pràctica, quan en realitat no són res més que llibertats que també ho són de les persones que no formen part del grup. Cap llibertat humana no és patrimoni exclusiu de cap grup sinó de la humanitat sencera, de cadascuna de les persones humanes, siguin quines siguin les seves idees i la seva cultura, i exerceixin o no aquesta llibertat. I la llibertat és una condició a la qual ens hauríem d'abraçar ni que en fer-ho moríssim. Més val viure sempre en risc sota la bandera de la llibertat, que abaixar aquesta bandera per abraçar una suposada seguretat que té els peus de fang i que és innoble. Res que per existir necessiti violentar la llibertat de les persones, en el seu dret a expressar-se o a viure en pau, mereix existir. I tot allò que s'aconsegueix amb el signe identitari de la llibertat és de debò, i a la llarga indestructible.
.
.
.

Thursday, September 8, 2016

Si algun dia em costa moure'm...



Si algun dia estic malalt, i em costa moure'm; i sens dubte un dia serà així, crec que m'arrossegaré fins algun dels meus racons secrets per a estimar la mar i les roques, en una nuesa integral, ni que quan m'hi arrossegui em faci mal tot el cos. Mentre pugui arribar-hi, i tastar el fred intens del mar als ossos, i el bes indescriptible del sol i del vent a la pell, no temeré la mort, ni la malaltia, ni la incomprensió dels que em voldrien més segur i salvat en un llit.
Si algun dia em moro, si esdevinc lleig i malalt, inflat i ferit, potser nu i amb una bossa penjant d'un budell, m'arrossegaré fins algun dels meus racons secrets i em deixaré veure per la Terra que m'ha fet. I em capbussaré (amb compte, això sí) dins d'una mar en calma, entre les roques, i em sentiré intensament viu malgrat la probable mort que s'apropa.
Si puc fer això fins al final, ni que em costi... Si no arribo mai a tenir por del que diran, de l'acabament de la vida, del déu dictador que em van descriure, del risc del paisatge, del perill de ser lliure... Si per viure un segon més no em venc la llibertat ni la bellesa... no em farà por la malaltia, ni la mort, ni la vida. 

Thursday, September 1, 2016

La honestedat dels petits moments


Els moments crepusculars de la vida ens fan veure que les petites coses, les que de vegades semblen secundàries, són la massa muscular de la vida, la substància, el moll de l'os, el tot. En aquest punt, l'estupidesa humana perd la seva disfressa i es percep com la malaltia de l'ego que és, sense falsedat. L'estupidesa deixa de fer-nos mal quan evidenciem que el que importa és la honestedat dels petits moments, la companyia sota un cel de tempesta, les cançons, els poemes, els somriures, el temps en què no es fa essencialment res més que ser-hi, el silenci al costat dels propers sense que estar callat sigui violent, el fet de deixar els altres en pau sense que deixin d'importar-nos. 
Les grans missions amaguen un ego pujat que s'adora a si mateix. El que és petit i quotidià, i potser discret i anònim, i el que té vocació de ser petit, i senzill i simple, és el que compta. Perseguir la glòria i la fama, competir, lluir... esdevé balmat i trist. El que val és acceptar fer les coses perquè vénen de gust i prou, aprendre, llegir a poc a poc, escoltar, escoltar molt i aprendre molt. Poca cosa més.

Saturday, August 20, 2016

Vèncer la por






Vèncer la por no consisteix en creure's la ficció que mai no ens passarà res de dolent, sinó en adonar-nos que ni que ens passi alguna cosa dolenta, a l'últim, no ens passa res; i que si ens passa alguna cosa, tampoc no passa res.
Al final, ens morirem tots, i ja està. Els colors del mar que hem vist i amb els quals ens hem abraçat, l'olor de la pluja, i la capacitat de no evocar res fora del que veiem en el moment, i de no tenir cap futur al cap, fora del que veiem en el moment, són suficients perquè haver existit hagi valgut la pena. El que vingui de més serà un regal; com tot, de fet.

L'absència de por està a cada instant i a cada punt de l'espai; un cop recobrada l'estabilitat vital, és a l'abast de tothom. El vent ens ha portat, el vent ens mou, i el vent, un dia, se'ns endú, i el neguit, per molt que maldi, no ho pot ni ho podrà evitar; és més útil veure's un vas de vi tranquil·lament i sense pressa, i mirar tot allò de bell que ens envolta a on sigui que estiguem quan sigui que hi siguem.
.
.

Thursday, August 18, 2016

"Ets tu", primera cançó que faig aquest estiu.



La primera cançó que he treballat de les que he fet aquest estiu. M'agradaria tenir temps per a preparar les altres.
El seu sentit serien les paraules que el vent li dirigeix a l'ésser humà.

Monday, August 15, 2016

Tornaran a ser nens



Al jardí de l'entrada, set o vuit avis callats i amb la mirada trista. El sol brilla amb força. El cel és esbandit; d'un blau intens i sense una boira. Al davant, les muntanyes de Guipúscoa, amb els prats d'herba gemada. Més enllà, França, els Pirineus i la mar. Arreu, olor de flors. Un hort amb pebrots, castanyers, cedres, roures, i un bosc que s'ensorra com una flassada flonja sota el turó damunt del qual s'alça la residència.
Un senyor, tan seriós com els avis i les àvies asseguts davant la porta, camina lent amb un bastó de fusta barrnissada. Ens examina. Som, potser, la novetat del dia. El silenci és estrany, perquè hi ha molta gent, i tothom callat, i el dia és molt bell.
L'edifici de la residència resta fidel a la línia arquitectònica d'Euskadi; les façanes amb els travessers de fusta vermella, les parets blanques.

M'agradaria dir-los que ben aviat tornaran a ser nens, però callo.

Tornaran a ser nens quan la nit s'acabi, i ho hauran d'aprendre tot de nou. I veuran per primera vegada un altre cop, el riu que ara coneixen tant, i la muntanya que senten tan a dins.
Assaboriran, com si no el coneguessin, el primer bes. I tornaran a plorar, a cantar i a riure. I els enredaran com a bens submisos; igual com els han enganyat en aquesta vida.
Tornarà, de nou, tot; el costós i el bo. I els deslliurarà la natura, com quan surt el sol, de qui són ara ells, del pes que arrosseguen. Tant de bo poguessin endur-se tot el que han crescut.
Tant se val... la infantesa tornarà a ser seva. I aquest tresor no es compra ni amb tot l'or del món. Arribarà tot sol, com l'alba i l'estiu, com l'adolescència, com la nit i el vent.

I en aquest espai ampli de solitud i pena, també hi ha Sol, i colors, i arbres, i herba, i la misteriosa i dolça presència invisible de milers d'infants d'altres mons ignots. Hi ha la veu d'Exupery, i les últimes cartes d'Alexander Jacob, i un Pernod en una taula al costat d'un riu al centre de França. I la inexplicable alegria de l'ara, que no té passat ni futur.

A l'ara, hi ha l'ambaixada de la infantesa; territori protegit enmig de la brutal nació d'éssers esclaus. A l'ara, hi ha llibertat, i llum, i melodia, i silenci. Un silenci tan diferent al dels avis i àvies de l'entrada de la residència! Un silenci ple de goig que fa néixer aigua d'alta muntanya dins de la boca.
A l'ara, hi ha el vent, i les fulles que cauen dels arbres, i el gustós oblit dels agressors i dels agressius, que ja no recordem.
A l'ara, hi ha els jardins saturnals, i les deus, i els boscos de fades, i els llacs d'aigües de vidre, perduts als racons més secrets del bosc, envoltats d'esquitxos i d'arcs de colors.

I tenim tots l'ara al jardí d'on vivim, als vitralls de la finestra quan mirem la vida del carrer, a l'olor de les galetes de l'armari de la cuina, al so esmorteït i llunyà d'una tele antiga, al repic de la pluja damunt d'una uralita oblidada. L'ara és el país dels privilegiats que l'han descobert i conquerit.

Tenim l'ara a la respatllera d'un roure que emergeix de l'herba descuidada; al so de les campanes del poble, lentes i càlides; a l'olor del fang; al so d'una rialla; al silenci dels mots i l'abundor de les sensacions.
Tenim l'ara, com el tot, a on només podem ser; i quan no hi som, ens posseeixen. Tenim l'ara com a únic llenç possible per a l'existència.


Qui té l'ara, no té passat ni futur.

Sunday, August 14, 2016

La vergonya d'aprendre de la ignorància



«Ningú no ens ha de donar lliçons!» «No em donaràs lliçons!» «A mi, aquell, no m'ha d'ensenyar res!» Frases repetides per milers de persones, enfonsades dins l'arrogància, del món de la política, o de qualsevol altre àmbit, quan l'orgull i l'ambició de domini esdevenen esperits inspiradors.
Aprendre lliçons, per als enfangats en la arrogància, que són molts, és una autèntica vergonya, una vexació, una mostra de feblesa o d'inferioritat; i així, a més de caure en l'arrogància es llancen a la piscina de la ignorància.

Els humans hauríem de ser prou humils i prou savis com per desitjar aprendre lliçons fins i tot dels infants. L'actitud de la persona autènticament intel·ligent és la d'aprendre sempre de tot i de tothom, fins i tot dels oponents i dels que es consideren enemics, dels petits i dels grans, dels que en saben més i dels que en saben menys. Contínuament necessitem aprendre els uns dels altres, i aprendre no és un acte de rebaixament, sinó de creixement i de construcció.
Disposem-nos a aprendre de les pedres els versos que canten quan el riu les arrossega muntanya avall, o el poema del vaivé dels còdols a les cales perdudes. Disposem-nos a imitar els dissenys dels ruscs de les abelles, l'elevació pacient dels arbres damunt del sostre del bosc, les metàfores de la natura, que ens suggereixen aprenentatges essencials.
La vergonya de ser alliçonats la senten els qui tenen la intel·ligència emocional bloquejada per l'ego. I competeixen per a veure qui és més «ista», o qui ho és des de fa més temps, o quin d'ells és un «ista» més pur, més autèntic, més fiable, menys arribista... Viuen convençuts que no han d'aprendre res, perquè són els líders naturals del seu grup, i estan entestats sobretot a no aprendre d'aquells que els disputen el poder. De vegades acaben manant a força de pelar-se els colzes a cops, i organitzen la societat, l'educació, la cultura del país... impregnant-ho tot de la seva actitud. Sovint, la confusió social arriba per culpa del tracte que els qui manen donen a l'educació, a la cultura, als mitjans de comunicació, a l'organització de la vida... I els qui manen, gairebé sempre, són d'aquests que no volen aprendre lliçons, especialment als estats de baixa qualitat democràtica.

La política, i la societat del poder en general, amb la seva adoració de la imatge i de les formes, i amb el seu abús del màrqueting.. són àmbits a on hi sovintegen la bestialitat disfressada de civilitat. I el que més molesta és veure'ls convençuts que ens els creiem; el que més dol és que ens prenguin per rucs. Gasten mots estudiats, emmelats, ensucrats, teatrals a cops... amb els quals pretenen transmetre una aparença de sinceritat que fa caure d'esquena. Són persones malaltes d'orgull que juguen a fer-se els humils per enredar la venedora del mercat, el porter, el treballador de la fàbrica, el del quiosc, l'àvia... Interpreten el paper dels mites que salven el poble, i la capacitat de raonament i de seny que s'esforcen a mostrar és teatre del dolent. Tenen els miralls de casa amb el vidre esmerilat de tant mirar-se i remirar-se, per aprendre, a dins dels seus narius, allò que no estan disposats a aprendre de res ni de ningú, perquè els fa vergonya.


Tuesday, August 9, 2016

Respectar el que no es comprèn, o la vida és una gresca (no sé quin dels dos títols posar)



Respectar el que no es compren.
Li dic al meu fill: "...quan els vells, o els joves, t'esperonin a prohibir una manera de dur el cabell, un tatuatge, una arracada, un vestit determinat, una manera de viure o d'estar que podria haver estat una altra, però que és la teva; la que et fa feliç sense fer infeliç ningú... digues que el teu pare un dia et va ensenyar una frase curta i clara, potser de les més importants i alhora més senzilles:
Respecta el que no comprenguis.
No cal que ho comprenguis. No és necessari que t'agradi ni que ho comparteixis. No ho has de fer teu. Només ho has de respectar en qui ho vulgui viure.
Respecta el que no comprenguis."

Alguns malden, i maldaran, per prohibir allò que és diferent al que els agrada, diferent al que ells anomenen normal. S'esforçaran sempre, i obsessivament, a ofegar allò que és diferent, i a imposar allò que les pressions els han fet creure que els agrada. Imposen, alliçonen, reprimeixen i es reprimeixen, esborren, tapen, s'enfaden i s'escandalitzen, es posen molt nerviosos quan no troben arguments lògics per a contradir-te quan senzillament vius com has triat, i sobretot quan fas el que ells no fan, és a dir quan respectes el que no comprens, i especialment quan demanes respecte a tothom també per allò que no comprenen.

La intolerància va de la mà amb l'altre vici dels sants: criticar, parlar malament de les persones que no són presents, especialment parlar malament d'aquelles persones a qui secretament envegen, o temen, per gelosia o per por. Parlar malament de qui sigui, riure-se'n, és l'altra màscara que fa servir la mediocritat per no haver de reconèixer el propi fracàs. I no voldria que ningú m'acusés d'odiar la meva espècie, l'espècie humana, o de considerar-me superior a ella; estimo la meva espècie malgrat els seus defectes, i jo, com a bon humà, estic carregat de tots ells, però haig de dir que el percentatge de persones que parlen malament d'altres persones és estratosfèricament elevat. Per favor, que ningú m'acusi de considerar-me superior a ningú pel fet de manifestar que no suporto que ningú em parli malament de ningú altre; només estic expressant el que de debò sento; no ho suporto, i tinc dret a no suportar-ho, i a dir-ho. M'aclaparen les persones que busquen i publiciten els defectes de qui sigui quan no el tenen al davant; són la llavor del mobbing i del bullying, tenen vocació de fracassats, perquè per estar bé necessiten que els demés no ho estiguin. I són així segurament per una causa que ni ells mateixos coneixen; i ni tan sols s'adonen que essent així es fan infinitament miserables; l'ego, que se'ls menja, els enfonsa en la misèria.

Haver-nos de morir ens hauria de fer mes respectuosos. Fet i fet... si hem de convertir-nos en pols, si vivim sense saber si serem tan sols no res o si per contra el misteri ens acollirà... i si la vida és tan ràpida i tan curta, per què cremar-la essent intolerants? Per què convertir-la en merda dedicant-nos a enfonsar amb els nostres mots o els nostres fets la infinita dignitat de qualsevol persona humana? 
D'altra banda, viure tan poc temps ens hauria de fer veure la poca importància de viatjar al Carib, o de ser populars, o de buscar la fama, o d'enfonsar-nos en la pedanteria pujada de voler ser aplaudits o admirats. Viure tan breument ens hauria de fer viure abocats als plaers petits que només veuran les persones de més a prop nostre, i que són font d'una immensa felicitat encara que ningú els vegi ni els aplaudeixi: una llar de foc, un vas de vi, una cançó amb la guitarra, un passeig amb algú, un bany en un llac d'alta muntanya, una estona de rialles, dormir a l'aire lliure sota la lluna en una nit d'estiu, fer l'amor sense demanar permisos, esvair la culpabilitat pel fet de ser lliures, dormir fins que la son ens digui prou, gaudir de no tenir diners ni voler-los tenir, abraçar els nostres, respectar tothom, arrencar somriures, defensar els febles, tolerar tot el que no faci infeliç ningú honest, caminar sense destí, córrer sense competir, vestir-nos com ens vingui de gust, estimar qui ens vingui de gust, respectar sempre, deixar lliures, deixar ser, respectar el que no comprenem...

Haver-nos de morir fa que sigui convenient convertir la vida en el regal que ja fa temps que ens van convèncer que no era. Ens van dir, en créixer, que la vida era molt seriosa: una guerra, una competició per a sobreviure, una obligació, una responsabilitat, una cursa cap a l'excel·lència, i altres versets mastegats i falsos... Ens van matar la infantesa, emmetzinant-nos el sentit de la vida, que en realitat és una vigília en un foc de camp, moltes rialles i la visió dels estels al capdamunt, i potser la persona que més ens agrada ben a prop... i cap prohibició sense fonament... i cap repressió. Cadascú ha d'evitar, perquè és persona, allò que pot fer infeliç qualsevol innocent, sense que l'absurd de les prohibicions hagi de pretendre assolir el que l'ésser humà ha de voler sense normes si el que vol és continuar essent un ésser humà. Que hi ha d'haver normes? No ho negaré, però els humans hem de viure com a humans sense elles ni que hi siguin. 
Haver-nos de morir permet que no tinguem por de la mort, perquè hi anem de cap i és el que hi ha, i ja està. El que fa por no és la mort, sinó evitar viure per la tremenda confusió de creure'ns que la vida no és una gresca. La vida és una gresca; aquest és el secret. I si treballem i ens esforcem és precisament perquè la vida pugui continuar sent una gresca per tothom. Haver-nos de morir ens fa veure que l'única actitud assenyada i responsable és prendre's la vida com una gresca; una gresca a on tothom pugui fer gresca, sense que ningú en sigui exclòs, això marca espontàniament els matisos de la gresca.  
.
.

Saturday, August 6, 2016

Petits o grans detalls.



La pitjor mediocritat humana és el fet que algú es consideri superior a algú altre per raó de raça, ideologia, estil, gustos, aficions, o posicionament davant la moral tradicional. Ni els actes més inadequats no fan inferior algú, a tot estirar l'embruten o el fereixen, i el poden fer digne de llàstima. Hem d'aprendre a separar els actes de les persones. No som el que fem. I no valem el que fem, valem el que som. I la nostra dignitat, la de cadascú, és infinita.
Mediocre és el que li nega el tracte a algú pel fet que aquest algú tingui uns costums diferents, o fins i tot exòtics. Mediocre és el qui creu i vol, per a tothom, una única forma, únic estil, una única manera de viure, de gaudir, de guarnir-se, de crear, de viure, de ser. Mediocre és qui imposa el seu criteri com a indiscutible, i no respecta la llibertat, i menysprea el que li és aliè. I és mediocre perquè es perd la màxima excel·lència humana, que és el respecte a tothom, amb la seva manera de ser i d'entendre la vida. I és mediocre, també, perquè renuncia a la riquesa de la diversitat, a provar, a atrevir-se, a obrir-se a noves experiències, a comprendre maneres diferents de sentir la vida, i sobretot a canviar. I és mediocre perquè no veu, ni vol veure, la igualtat de drets de totes les consciències, que no es deriva del poder, sinó de la dignitat de les persones.
Thomas Jefferson va escriure fa molts anys que el dret de les persones i dels pobles no neix de l'autoritat de qui governa, sinó que, de manera natural, d'una manera evident per sí mateixa, els drets neixen de la dignitat de cada persona i de cada poble, i que és el govern el qui existeix gràcies als drets naturals dels pobles i de les persones, i no pas els drets dels éssers humans els qui existeixen o es deriven del poder.
Podem trobar defectes, nafres, errors, limitacions... en qui sigui, però la seva dignitat és infinita i els seus drets han de ser idèntics als drets de totes les persones, perquè tots som iguals en dignitat i en valor.
Un cop acceptem aquest dret a ser, i aquesta dignitat, és necessari acceptar la llibertat de totes les persones a viure segons el seu estil, i a procurar que cap llei mai no retalli a ningú la llibertat individual que neix de la seva dignitat i del seu dret a la pròpia identitat i a la pròpia expressió. Qualsevol filosofia o norma que uniformitzi, que retalli, que imposi, que prohibeixi la llibertat d'expressió, d'identitat, d'indumentària, d'estil... és inhumana i ataca la dignitat de totes les persones i l'essència de la seva vida.


I més enllà de les lleis, cal el respecte i l'actitud d'acollida i de suport. Les lleis situen l'escenari de la igualtat, però són els valors i les actituds les qui l'aconsegueixen. Cent anys després de la derogació de l'esclavatge als Estats Units, encara no hi havia igualtat, perquè els valors socials i la manera de fer de la gent no ho feien possible malgrat les lleis. I tot neix de petits detalls que segons els ulls que mirin, es poden veure minúsculs o monstruosos. L'essència de la vida està feta de petits detalls; tots ells viuen de la llibertat i de la creativitat, i la llibertat existeix gràcies a tots ells.
.
.

Thursday, August 4, 2016

L'esclavatge dels pensaments heretats.



La mediocritat se'n riu d'allò que no veu i que alhora és sentit o vist per algú altre; sempre ha estat així, i per desgràcia, probablement i durant uns quants mil·lennis, continuarà sent així.
La mediocritat és conseqüència d'una mala educació; una educació que, per raons diverses, frustra les infinites capacitats creatives de qui després a causa d'això, acaba sent mediocre. Potser li van dir que ja no podia aprendre més, o que no valia, o qualsevol bajanada similar.
I el mediocre, com a mediocre que és, no en té prou amb creure que és incapaç de fer servir el seu cos o la seva ment per a crear, sinó que com a compensació, i per a poder superar el sentiment conscient o inconscient d'inferioritat que pateix a causa de la seva aparent disminució, se'n riu d'aquell que diu que veu, que sent o que fa alguna cosa que ell o ella creu que no pot veure, ni sentir ni fer. És gairebé sempre un procés inconscient.
Les ciutats i els espais amaguen tons i línies que sovint passen desapercebudes; textures úniques a tota la història de l'univers. Al costat de les formes, hi viuen milers d'esmonyonats. Segueixen el corrent cap allà on empeny. Els fa l'efecte que amb el corrent en tenen prou i que ja els va bé. De vegades, però, es disposen a canviar coses per aconseguir ser feliços. I hom es pregunta si realment en tenen prou amb seguir l'empenta del corrent quan en realitat reconeixen que busquen ser feliços. Buscar ser feliç és una tendència natural i lògica, però evidencia, en aquell qui ho busca, una autèntica mancança de felicitat. Només malda per ser feliç aquell que encara no ho és.
Si algú no es considera feliç, s'hauria de plantejar si en allò que pensa, o en allò que fa, hi ha algun element que l'aparta de la pau.

Gairebé sempre, allò que allunya de la felicitat prové del que es pensa. Milions de persones no s'atreveixen a pensar diferent a com ho fan en alguns temes essencials, i aquests pensaments, sense que se n'adonin, els generen angoixa. Acostumen a ser pensaments arrelats a tradicions que no tenen fonament racional, o pensaments encadenats a mitologies que es prenen com a certes i que impliquen pors, culpes, inseguretats... dolors que no hi serien si no hi fos el pensament en qüestió, o pensaments que s'orienten a ambicions idealitzades fetes de fum i vanitat, o pensaments profundament confosos que paralitzen l'autèntica espontaneïtat de la persona. No són fàcils de canviar ni d'eliminar, perquè per fer-ho cal un exercici similar a abandonar tota la roba, o a renunciar a seguretats en les quals hom creu per feblesa o per adoració a la tribu, o a lluitar contra els instints animals més poderosos que ens menen a continuar creient en allò en el qual sempre hem cregut. Per això, ser feliç és alhora tan assequible i tan costós; arribem a la vida feliços, només ens cal eliminar o canviar els pensaments que tenen els fonaments de sorra i que emboiren la felicitat natural amb què arribem al planeta; tenim la resposta a dins, però cal deixar-ho tot, i tenir el coratge de canviar, de néixer cada dia; però com escriure un altre dia aquí mateix; canviar, per l'homo sapiens d'avui, és un tabú i una vergonya.    








Monday, July 25, 2016

Nuesa i adolescència



Tenir fills a l'anomenada "Edat del pavo", no sé si s'hauria de dir del gall d'indi, em permet conèixer de prop la psicologia de l'adolescent que als estius conviu amb la nuesa. Agraeixo a les forces de la natura la possibilitat de no viure encadenat als tabús socials, i el goig de poder transmetre l'amor per la natura, començant per la del cos d'un mateix, als meus fills.
Els adolescents dels espais a on la nuesa no és en si mateixa eròtica, sinó familiar, natural i en definitiva... normal... tenen dotze, tretze, catorze... fins a setze o disset anys. A diferència dels nens o dels adults, que gairebé van sempre nus, els adolescents, ells i elles, van amb banyador quan els ve de gust, i se'l treuen quan senten que ho han de fer per a prendre el sol, nedar a la mar, o jugar amb les onades; el banyador no és per a ells un element que els amaga, sinó un abillament estètic al qual quan els ve de gust recorren. Nois noies, catalans, navarresos, alemanys, francesos, holandesos... passen hores nus a la sorra, en grup, parlant en anglès, de qualsevol dels temes dels quals parlen els adolescents de l'època actual, i també comparteixen espontàniament coneixements de tota mena de les diferents cultures de les quals provenen. Hom s'adona que les persones som iguals, sigui quin sigui l'entorn cultural; busquem viure, ser acceptats, acceptar, compartir, conèixer, ampliar horitzons culturals, físics, geogràfics. Hom s'adona que la bondat, malgrat les pulsions competitives i la pressió social, és una realitat present a tots els cors quan neixen i creixen, i que només l'ambició i els prejudicis que s'absorbeixen en créixer l'emboiren una mica.
La diferència que observo respecte els mateixos adolescents d'altres àmbits no avesats a la nuesa humana, és que aquí, a les zones anomenades naturistes o nudistes, no hi ha, o no manifesten ells, obsessió pel cos, ni pel propi, ni pel dels altres, ni per raons sexuals, ni estètiques. Els nois, per exemple no malden per a veure més o menys tros del cos de les noies; les noies, vestides o nues, es perceben igual, els agraden igual. Alguns s'enamoren (els típics amors d'estiu), i tot parlant amb algun d'ells, l'he vist encisat per la blavor d'uns ulls, o per un somriure, o per una manera de ser; en cap moment he descobert mirades estranyes vers les tòpiques zones que en ambients a on el cos està ocult resulten desitjables, contorbadores o atraients; de tot el que es podria lloar o desitjar en un ambient a on tothom va nu, destaca una mirada, la llum de l'expressió d'un rostre, el so d'una rialla. I acaben parlant tan seguit en anglès, que quan finalitzen les vacances els fa l'efecte que han estat en algun campus a l'estranger. S'intercanvien els instagrams, els whatsaps... i de tant en tant, i al llarg del curs següent amb la tardor, l'hivern i la primavera, continuen xerrant de qualsevol tema malgrat que els separin milers de quilòmetres de distància. L'estiu següent es retroben; estan més grans, però tornen a fer el mateix que als anys anteriors; un paradís blau, de mar daurat pel sol, l'aram dels cossos nus, els crits de joia, els somriures, les festes, el «voley», el ball a la guingueta de la platja a les nits de lluna, un civisme auster, festa jove sense substàncies estranyes ni begudes alienants, l'actitud d'acollir sempre els nous, els qui arriben, d'acomiadar els que se'n tornen a la civilització de la pressa, l'interès pels espais culturals de la zona, bellesa, llibertat, salut mental i social... I tota la normalitat pròpia de l'edat i del moment.
És cert que alguna vegada, a la platja, es beslluma, com si fos una aparició, el clàssic «miron» de llibre, que arriba encarcarat, i que canta com una «almeja», normalment inofensiu i patètic, al qual només falten els prismàtics, però, el que de debò li aniria bé per no fer més el ridícul, seria la capa d'home invisible que li permetria caminar i caminar, com ja fa sense la capa, a la recerca de les vistes que el motiven. És una víctima de la seva pobra educació; un dany col·lateral, de sort minoritari, de la majoritària societat puritana de l'ocultació del cos, que en comptes d'assumir el natural des de la més tendra infantesa opta per demonitzar-ho. De sort que apareixen poc.
Altres vegades, poques també perquè n'hi ha pocs, aterren els «istes». L'altre dia en vaig veure un, que duia un barret de cowboy, nerviós perquè el grapat d'adolescents del lloc s'havien posat el banyador per a jugar a «voley», desfent, temporalment, la nuesa dogmàtica, que per a l'»ista» és un uniforme obligatori. «Això, aquí, no toca», vaig escoltar que deia; i vaig veure clar que a tot arreu, a totes les idees i estils, tots els «istes», sembla que actuen de la mateixa manera. Sortim d'una repressió inhumana que va esborrar, com si d'una malaltia es tractés, el traç bellíssim del cos humà nu, condemnant generacions senceres a la foscor de l'integrisme moral tradicional, i, a ulls d'alguns sembla que hem d'entrar, ara, en un nou integrisme, el de l'extrem oposat. De què serviria haver superat la prohibició si ara fos substituïda per la imposició? ¿I a on haurien d'anar un grup de persones que tinguessin diversitat d'opinions pel que fa a la nuesa, i dins del mateix grup alguns volguessin gaudir nus de la platja i d'altres amb vestit de bany? S'haurien de separar? S'haurien de segregar? ¿Quin mal fa que un grapat d'adolescents prefereixin jugar a «voley» amb pantalonets? Els «istes» somnien fer créixer el seu grup en comptes de treballar per la llibertat universal que permeti que cadascú pugui ser lliure arreu. Els «istes» somnien uniformes i grups homogenis, sense matisos, sense diversitat de visions i d'estils. Els «istes», a tots els àmbits i idees, exerceixen la intolerància per culpa de la por; la por a que cadascú decideixi lliurement sobre si mateix, i a que l'ortodòxia estètica del grup desaparegui. Necessiten l'ortodòxia per a sentir-se segurs, no en tenen prou amb la llibertat. Ni que es considerin pacifistes són exèrcit; ni que es considerin defensors de la llibertat, són intolerants, i ni que es pensin que van nus, duen uniforme. De sort que la llibertat és l'aire que respiren totes les causes que aspiren a ser justes i beneficioses, i d'istes n'hi ha pocs. La diversitat és la qualitat preferida de l'ésser humà, i la llibertat és la seva causa i la seva conseqüència alhora, ni que de vegades com a conseqüència de les cadenes invisibles socials, trigui a arribar.


La nuesa és el vestit mes bell, el vestit natural del cos humà, la seva visió és beneficiosa per al desenvolupament de la ment humana i per a una correcta salut sexual i mental... ¿No és preferible que un adolescent tingui assumit de sempre el cos humà nu en un entorn familiar i humà, que no pas que visqui amb la visió d'aquesta part de la natura humana oculta i demonitzada, i exposat a una possible i probable obsessió a les edats més difícils per allò que li prohibeixen o que li apunten com a lleig quan no ho és? Obsessió i atracció que aprofiten fins i tot algunes indústries insanes per a impactar amb la publicitat i el màrqueting damunt la població, i per a deslligar actituds i estratègies contràries a la igualtat entre homes i dones. Per això cada dia, cada any i cada segle que passa, i a mida que la humanitat s'allibera de les lloses de la moral de grup, l'acceptació de la nuesa com una realitat no necessàriament sexual es va estenent. La llibertat de fer en cada moment el que un consideri amb sí mateix, amb la seva imatge i amb el seu cos, és la millor ideologia, i l'anhel per la llibertat no morirà mai, i acompanyarà sempre totes les lluites nobles i victorioses.
















Sunday, July 24, 2016

El més gran dels plaers



He vist la por a la mort als mots i als ulls de les persones que l'esperen aviat, que la intueixen, que la veuen arribar... Sigui com sigui, tots tenim la mort venint a galopades, però vivim amb el miratge de no veure-ho. M'he adonat també com la religiositat sovint, i a molta gent, en comptes de tranquil·litzar, incrementa l'angoixa. Sé també que hi ha altra gent a qui la fe en la religió catòlica l'ajuda a morir en pau, però les experiències que he vist jo no van en aquesta direcció.
La religió tradicional, presa a la manera tradicional, converteix la vida en un camp de proves a on aconseguir mèrits o amuntegar culpes i responsabilitats; la mort és vista com el gran judici, i Déu com l'ésser que sentencia i executa. Aquesta visió, tan semblant al funcionament de les tribus, és el que ha moderat el comportament de les masses ignorants durant segles; però no és, ni representa una actitud d'amor i d'humanitat plena. 
La vida és estimar sense fer-ho per aconseguir un premi; i evitar fer el mal sense evitar-ho pel fet que hi hagi l'Espasa de Damocles d'un càstig; i viure intensament sense creure que viure intensament sigui pecat o alguna cosa que pugui perjudicar la felicitat del més enllà. La vida és per a viure-la, no pas per a patir-la; i la mort, com que és necessària, no ha de fe por. Si alguna cosa inevitable i segura fes por, això voldria dir que la mateixa existència hauria de fer por, i no és, ni pot ser així, perquè l'existència és un regal. 
La mort forma part de l'estat de les coses, no l'hem triada ni inventada nosaltres, com tampoc no hem triat tenir instints de tota mena, i com no hem triat existir immersos en una natura que ens ha mogut a competir entre espècies i entre pobles per a sobreviure. La violència no és un invent humà, ni la feblesa moral, ni les nafres, ni els desequilibris. L'instint de la violència i del mal no és responsabilitat humana.
Davant d'això només queda gaudir de cada instant de vida com un regal, abraçant el més gran dels plaers, que és fer feliços els altres, i esperar el final amb la il·lusió secreta del desconegut, que vist com és de bella aquesta vida que coneixem, es fa, com a mínim, interessant.
.
.

Monday, July 4, 2016

La llum de les coses


Podem aprendre tècniques, i cal fer-ho, però quan fem fotografies, acaben manant les fotografies. Elles ens avisen i ens criden sense que tinguem temps de pensar gaire. Si ens parem a pensar, passa de vegades que la imatge fuig per sempre. 
Podem conèixer, i cal conèixer, paràmetres, raons, tècniques... però mai no coneixerem del tot les il·limitades causes per les quals una imatge determinada, i des d'un determinat punt de vista, és valuosa. Les causes essencials rauen més en allò que és fotografiat, i l'art potser consisteix a ser capaç de capturar-ho tal com és vist a l'escletxa de l'instant. El secret és l'instant i la crida de la mateixa imatge. I la humilitat i la gosadia d'obeir-la.
D'altra banda, la fotografia i el cinema no són esports a on es guanyi o es perdi. La força creativa no s'amaga als mitjans o instruments; bo i que pugui semblar el contrari; la força de la creació no depèn dels mitjans materials. Fins i tot passa de vegades que l'abundor de diners ofega la infinita capacitat de la ment creativa humana.
No hi pot haver frustració quan allò que cerques és l'emoció d'una ombra al costat d'una melodia que sents, per a suscitar moltes més preguntes i interpel·lacions que no pas respostes o solucions. La frustració pot néixer quan el mercantilisme o el "glamour" es confonen amb l'art. Si allò que esperem no és adequat, no ho obtindrem i ens frustrarem, o ho obtindrem i viurem confosos, convençuts que hem arribat a l'expressió somniada. Si allò que cerquem és l'exercici discret i anònim de crear una bellesa que potser ningú no aplaudirà, però que serà com l'hem pensada i desitjada, no hi pot haver frustració. És impossible frustrar-se quan el que busques ho tens dins de tu mateix, i quan depèn només de tu mateix, i de l'atzar, que és un dels principals motors creatius. 






Sunday, July 3, 2016

Les cadenes invisibles de les tradicions i els costums socials.




Moltes vegades, el silenci expressa una saviesa superior a les paraules.

Moltes vegades, les paraules es posen al servei de la justificació del propi interès, i per a fer-ho asseveren en contra de la lògica. En aquests casos, les paraules han de ser abundoses, i donar voltes i girs estranys per tal que l'evidència de la seva manca de lògica no esguerri la finalitat de justificar el propi interès; llavors el discurs, per a qui escolta, es fa feixuc i tediós, i per  qui el pronuncia, esdevé incòmode i tens.

La pau és amiga de l'absència de discursos tediosos.

El discurs de la pau és clar i breu; té el color de l'aigua i el so del vent.

El discurs de la pau enfosqueix l'ànim dels que viuen exclusivament pel seu propi interès i posen en segon terme el benestar de totes les persones.

La bellesa absoluta és el disseny de la natura.

La programació natural de les nostres ments mena a trobar bell el que és natural. Quan no passa això, vol dir que algun fragment del programa s'ha espatllat.

La llibertat és el primer dret i la primera necessitat de qualsevol consciència.

La moda i l'estil artificiós i rebuscat agrada en algunes èpoques; i desagrada en d'altres. L'atracció per la bellesa natural existeix sempre.

La por ens empeny a adorar la tradició i a assumir les seves normes sense cap, o gaire, judici crític; la tradició ens dóna la seguretat que com a humans, fràgils, inconscientment patim. Però al mateix temps aquesta submissió a la tradició ens impedeix deslliurar-nos de les cadenes invisibles que ofeguen la llibertat i la creativitat, i que, per exemple, li neguen a la nostra pell l'escalf del Sol la carícia del vent i l'abraçada integral del mar. 

El fet biològic de l'adolescència representa l'esperança  de la llibertat humana, en el sentit en què l'adolescència tendeix a trencar i a rebel·lar-se contra els dogmes socials de la tradició. Sense l'adolescència, acabaríem sent esclaus de nosaltres mateixos, de la maquinària inflexible i infundada de les tradicions.

Els pensadors més influents de la història de la humanitat no han escrit res.

El 99,9% de la població, quan parla, du màscara. La màscara segueix i obeeix els prejudicis i els estereotips socials. El veritable rostre, dessota la màscara, si resta ocult molt de temps, s'acaba assemblant cada vegada més a la màscara.

Res que per existir necessiti imposar o prohibir qüestions que, per naturalesa, formen part del dret a expressar-se o a escollir de les persones, mereix existir.
.
.
.

Saturday, July 2, 2016

Hi ha moltes maneres de matar, i només algunes són il·legals

 Image from Thomas Bjørkan from wikipedia  CC BY-SA 3.0

S'acaba el curs. S'acaben algunes etapes. La vida d'alguns canvia. La vida de tots, poc o molt canvia. 
El món continua ple de persones que posseeixen la raó i que es veuen en cor de jutjar, condemnar i executar. Hi ha moltes maneres de matar, i només algunes són il·legals. El mal consumat sovint es considera més determinant que milers de bondats consumades. 
La bellesa continua sense ser prou mirada. La bellesa continua essent condemnada. La bellesa continua essent confosa amb un interès desmesurat de plaer i de poder.
La bèstia Sapients continua sense sorprendre's de ser, i es deixa endur per les pulsions, com les altres bèsties. La bèstia Sapients continua escridassant des de l'interior d'un cotxe, continua sense recollir el mocador de paper que li ha caigut a terra quan ningú no el veu, i recull, en canvi, el paper donant lliçons de reciclatge, quan té públic que l'aplaudeix. 
La bellesa que resplendeix arreu continua sense ser descoberta. La por encara fa que les persones visquin com a bèsties Sapients. La convicció que en sabem molt ens continua impedint aprendre. Que les veritats les digui el fill de la fusteria, o el fill de la família dels gitanos del carrer Societat, o el nen del frankfurt, és prou motiu com per a no valorar-les. 
La mort encara fa por. La imatge es valora per damunt d'allò que representa, i fins i tot per damunt d'allò que és. Els recursos materials es consideren més importants que les motivacions psicològiques o que la integració social. Es vetlla més pel benestar del cos dels avis que per la seva il·lusió de tenir un balcó amb flors i una llar petita i seva sense ascensor, amb galetes i sifon damunt la taula. Les pastilles són irrenunciables, però no ho és el balcó del pis a on viu de tan mala manera el pobre avi, encara que ell se senti a la seva pàtria. Es tremola davant la possibilitat que l'avi caigui, que es trenqui el fèmur i es mori, i no importa tant, o gens, que la seva alegria s'hagi mort a les blanques, netes, segures i asèptiques parets d'una residència, preàmbul, només, d'un únic futur possible. 
Encara hi ha sorolls estridents a la platja; sorolls procedents de persones que s'escandalitzen pel cos humà, tan bell i tan natural; persones que no s'escandalitzen per les bestieses que surten dels seus llavis, els seus prejudicis vers les persones grasses, o l'incivisme d'obligar els altres a escoltar uns ritmes que a ells els motiven a un volum insuportable. 
Gira la roda de la civilització endavant i endarrere; vint anys endavant, vint anys de tornar enrere. Ven el masclisme i l'artificiositat, i espanta el temps de l'amor i de les flors. D'aquí a vint anys tornaran a girar les tornes. I vint anys després, una altra vegada. 
La bèstia sapients s'empassa els missatges dels mitjans i els fa llàstima el brexit, pels pobres anglesos. Els passarà com als americans dels USA, pobres, que no poden ser de la UE, i que estan arruïnats; o com als australians, o com als de Nova Zelanda, que viuen la desgràcia de no poder ser de la UE, i estan empobrits al màxim, fins i tot demanen caritat pels carrers; entristits de no poder pertànyer a la democràtica UE, que obre els braços als refugiats de la guerra, com tots sabem. 
Ens ho creiem tot. Fins i tot n'hi ha que voten als qui estan a la presó, pel fet de ser presumptes corruptes, i els fan guanyadors de les eleccions. I ens creiem, confiadament, que qui ha intentat fer servir el sistema judicial i la policia per atacar els enemics polítics, compta bé els vots; i que vivim en una democràcia regida per la "Constitución que todos nos dimos".
Apa, adéu! Me'n vaig a escoltar el Perales.  

Monday, June 27, 2016

El verd de l'herba de casa.


Quin gran escenari és la Mola, en una tarda de juny, d'un diumenge  amb boira baixa, per a cantar les cançons que ens surten del  cor.
Aquí, només un bocinet d'una cançó que estimo molt. 
Potser, un altre dia, la poso sencera...
.
.
.

Sunday, June 26, 2016

Apartar-nos per a no destorbar el pas de l'amor


Podem provar, i hem de provar, de mostrar la racionalitat d'una idea que mou algú a decidir-se a obrar tenint en compte el benestar dels altres apel·lant al propi interès, és a dir que podem intentar de convèncer-lo amb l'argument que afirma que si treballem pel benestar dels altres, estem aconseguint el nostre propi benestar, però... ha de ser aquest l'objectiu suprem de l'educació, de la seducció existencial, de la intensitat de la vida? 

Al meu parer, només canvia alguna realitat essencial quan canvia la raó per la qual decidim una cosa o una altra... quan ja no és "per mi o pel meu benestar" que em decideixo a tractar bé algú, sinó que ho faig "per ell, o per ella" i quan això em basta. 
El sistema educatiu s'obsessiona massa en transmetre el raonament utilitarista que mou a ser cívic per amor a un mateix i prou, quan en realitat l'autèntica transformació educativa rau a descobrir que el benestar de l'altre és necessari i fascinant, i d'una manera clara i real és també part de nosaltres mateixos.

Quan canvia l'imant que mou els nostres actes, és quan canviem de debò.
Quan la decisió se'ns posa al servei d'una causa que va més enllà del propi interès, és quan hem progressat com a humans.

Però aquest canvi no neix rere el raonament; la lògica no hi arriba del tot. La insuficiència del racionalisme a l'hora d'encendre l'empatia o l'amor ens mena a mirar cap a la natura (creadora de l'empatia a les ments humanes) per a suplicar-li allò que el seu petit fill sàpiens amb tota la seva maquinària cartesiana no pot assolir tot sol.

Cal descobrir en els ulls de l'altre, els ulls del fill que estimem; i en la seva por, la por del nostre fill o filla, la seva vulnerabilitat potser injusta, la seva necessitat de ser estimat.
Cal descobrir a cada posta, a cada silenci, a cada empenta suau del vent, a cada onada, a cada color... tot allò que no es pot convertir en paraules.
Cal asseure's en silenci i no fer res; escoltar la guarnició de l'instant, el que ens arriba amb les llums i els sons... Cal adonar-se, no pas comprendre, que tot l'humà que ens envolta, bo o dolent, és a dins nostre.
Cal deixar de perseguir el paradís esquer amb què la vida ens fa córrer i atrafegar-nos, i aturar-nos i asseure'ns al paradís que ja habitem i que no veiem: el balcó amb els testos, la rambla del nostre poble, els veïns, els coneguts, les boires, el so del quotidià...
Cal permetre que la natura ens canviï, buidar-nos de nosaltres i de la cullerada que sempre volem "fotre" en tot, i deixar-nos bressolar pel vent i el mar.

Ningú, ni amb el seu ego enervat ni amb res més, no pot fer florir una estepa, ni aconseguir que surti el Sol, ni eternitzar la vida... Ningú no pot fer que suceeixi el que succeeix espontàniament.

El llom gemat del bosc i la seva textura de catifa de pregària pot arribar allà a on no pot fer-ho ni la lògica ni el seny. L'amor ve sol i no es pot forçar ni dirigir, només ens hem d'apartar per no destorbar el seu pas; i, a tot estirar, i sense afegir gaire més, apuntar amb el dit la bellesa i retirar-nos.
.
.