Saturday, December 20, 2014

Els Esperits del Nadal (IV). On és l'emoció quan el cos passa?



La vida, un instant. La vida, un instant etern que no s'acaba. La vida, consciències voleiant en una aparença virtual de color i de formes com un mar de llums; i els colors i les formes que envolten cadascuna de les consciències, les més belles. Sap, el nét d'ulls sincers, que el seu avi, vell i arrugat, és l'ésser més bell de la Terra; la majoria dels adults no ho entenen. Sap, l'infant natural i espontani i que no ha estat enverinat, que, al temps de la calor, la nuesa és el vestit més còmode i que l'ha teixit la Terra. Sap, el nen o la nena, que jugar és important; i que és important riure i cantar i ballar i fer teatre i córrer... però que tot això és important perquè quan ho fem ens ho passem bé, no pas perquè hàgim d'arribar a ser famosos, ni a guanyar diners, ni a ser reconeguts o aplaudits, ni per arribar a ser algú; ja som algú. Tothom és algú.

 És algú el nen que fa una estona ha nascut a Makelfa i que s'acaba de morir sense haver arribat a estar registrat a cap llibre oficial, i que serà oblidat per a tothom com és oblidat el tros de terra d'un penya-segat que el vent aixeca i esmicola escampant-lo per una estesa. Tots els éssers humans són algú, i hi ha una força superior i incomprensible que els coneix tots un a un i que fa que no se'n perdi cap.

Fixeu-vos en la infinita energia pura de tantes persones vives que hi ha per aquí a la Terra. No sé si sou capaços de copsar tota aquesta energia. És una presencia que va més enllà de la matèria que expressa els matisos d'aquesta energia. Potser l'energia surt d'aquesta mateixa matèria, no ho nego pas, però és molt més que aquesta matèria de la qual surt i que canvia cada set anys, ja que les cèl·lules i els àtoms del nostre cos canvien tots cada set anys a excepció de les neurones. No som el cos. Som una cosa que perdura quan canviem cada set anys la totalitat dels nostres àtoms. Som alguna cosa que no s'apaga quan en el moment de la mort es desfà l'ordre dels àtoms que ens composen. Si us fixeu en aquesta infinita (metafòricament parlant) llum que contenen algunes, moltes, totes, les persones vives que ens envolten... quanta llum ens passa desapercebuda! La llum del nen que acaba de morir i de néixer a Makelfa. La llum dels milions de nens que no han pogut progressar perquè hi ha qui diu que seria una tragèdia que els mercats financers fessin fallida si es prioritza la vida humana i la seva felicitat al creixement de l'economia i dels capitals.

I hom podria pensar que aquesta dignitat depèn dels nostres defectes, però no és pas així. La natura ens ha fet com som, i tan sols hem de ser tossuts en el manteniment de la direcció del timó; però fins aquesta tossuderia depèn de tantes coses. La força invisible que ho amara tot estima allò que és feble perquè aquesta força ha creat la mateixa feblesa. Per alguna raó la natura treballa amb espècies que per evolucionar es mengen i competeixen les unes contra les altres, amb individus que per mutació esdevenen febles o perillosos per al grup sencer, amb pulsions sorprenents que provoquen guerres i que causen morts i violències. Allò que nosaltres identifiquem com a defecte o feblesa o error o violència... és un producte natural que no hem escollit nosaltres, i aquesta força invisible, que ho estima tot tant, ens estima ni que per feblesa no l'encertem a l'hora d'evitar el fet de ser actors o protagonistes de les pulsions fosques de la destrucció. El nostre regal és evidenciar que ens rebel·lem contra aquest bagatge natural de misèria i odi, fent servir un altre bagatge que també és natural i que s'anomena empatia, amor, respecte, tendresa, ajuda, solidaritat i llibertat. El premi dels que fan bé les coses no és cap cel enllà de la mort sinó el gust de descobrir que les coses estan una mica més bé gràcies a l'amor del nostre cor i a la disposició a perdre el que calgui per a continuar estimant. El bé és la conseqüència immerescuda d'ell mateix. Si algú carregat de filosofies altisonants i esnobs repeteix allò tant sentit i tan buit que afirma que no hi ha bé ni mal sinó que ens els fem nosaltres, que li pregunti a qualsevol infant si una cosa està bé o si una cosa està malament, ell o ella potser podrà aclarir-li-ho, tot i que també es pot equivocar. Cas que s'equivoqui, busqueu un infant encara més petit, alguna criatura que no sàpiga res més que el que sent el seu cor, i que no pugui estimar els seus mots (perquè no els té) més que allò que el seu cor sap.


Acabo avui amb un poema que fa poc vaig escriure en anglès dedicat a les persones que se n'han anat i que jo estic convençut que continuen vives. Una abraçada de tot cor a tots els que estimeu el Nadal, i als que no l'estimeu, també.

Where is the thrill when body passes?


Where are the minds that one day cared me?
They nursed me more than they nursed themselves.
Some years ago, they went away
to the earth of the landscape.

If they were earth, how could they loved me?
How could they be a pure and strong wish?
If they were thought, how could they die?
The will remains, the matter fades away.

When the wind blows, I think of them
as if they were the air that moves away,
and their heart talked with silent voice
around my skin, and they were wakeful.

Some day they had a whole world inside,
they were as strong and tall as trees.
I was their heritage, their dreams,
but one day they turn into ground.

I can't understand how the thrill
can born or die from dust of stars.
Where is the thrill when body passes?

And when the fire fizzles out,
and star gets dark in coldest night,
where are the minds that one day loved?
.
.
.
.

Wednesday, December 17, 2014

Els Esperits del Nadal (III). Si algú fa mal a algú altre, no pot ser amic meu, perquè aquell a qui fa mal, sóc jo mateix.



No et vaig poder salvar a Auschwitz, i ara et torno a veure viva. És difícil que la llum que desprens passi desapercebuda. Això té els seus avantatges i els seus inconvenients. La ironia de l'existència és que mai no saps qui ets ben bé del tot; ningú no sap ben bé qui és del tot. I quan en algun moment, la nostra identitat essencial es manifesta, ens sentim profundament sorpresos i l'experiència esdevé  sempre transformadora. De fet, crec que a tothom li hauria d'arribar a passar alguna vegada; tothom hauria de descobrir en algun moment de la seva existència qui és. 
Amiga, et protegiré sempre que pugui. Des del silenci i la discreció, vetllaré per la teva felicitat, igual com vetllo per la dels altres. De fet, tots som molt semblants, només ens diferenciem pel cos; si ens treuen el cos, tots som joies. Si estimo una persona, les estimo totes. Si odio o fereixo una persona, les estic odiant o ferint totes. Si algú  fa mal a algú altre, no pot ser amic meu, ni que s'ho pensi, perquè aquell a qui fa mal, sóc jo mateix; aquell a qui fa mal, és ell mateix; aquella a qui fa mal és la meva filla, o la meva germana o la meva mare, o la meva dona. Jo sóc tu mateixa, amiga meva; i el teu somriure és el meu triomf i la meva raó de ser. I quan passis pel meu costat, potser no ens direm res, no cal, l'amor no és esclau de les formes. I tu ets totes les persones. L'únic que ens fa diferents és un cos; i el cos, tan bell, assenyala una bellesa interior i invisible als ulls, encara més bella que el cos. Vas morir a Auschwitz, milers de vegades, milions de vegades; però ets viva, ningú no t'ha destruït. La teva identitat personal viu per a sempre i torna a venir una vegada i una altra; per això ets aquí. I l'amor cada vegada és més gran i cada vegada manifesta més la seva bellesa, la seva humilitat i la seva indestructibilitat. 



.
.
.
.
.

Sunday, December 14, 2014

Els esperits del Nadal (II). El bosc, la nit, la neu i l'amor.



Vull escriure sobre els boscos coberts de neu, a la nit i a l'hivern, quan el cel és d'ivori fosforescent i se sent un silenci estrany, de matalàs de sucre. Però em diuen que primer haig de parlar d'amor.

L'amor no és sols allò que hauria de governar les relacions entre els membres d'una parella; l'amor és l'energia que sosté viva una consciència; no té sexe, ni es dedica a negociar interessos. La banalitat dels mots que s'escolten ha embrutat el significat ontològic del misteri de l'amor, que no és un cor de color de rosa, sinó el tresor perdut de la humanitat. La tendresa és l'essència de l'ésser humà. La força intel·lectual més poderosa no és la violència, ni la fúria, ni l'odi, ni els judicis, ni els càstigs, ni les sancions, ni les correccions, ni l'absolutisme... La racionalitat més contundent i resolutiva és aquella que es fonamenta en l'amor a cada persona, al seu benestar i a la seva dignitat.

Amiga meva, l'amor triomfarà sempre; i no parlo d'aquell amor de formalitat, no em refereixo a aquell amor que mou a saludar per obligació. Ni a l'amor dels dos petons obligats, perquè si no... no sé què passa. Ni a l'amor de l'ara haig d'anar-hi perquè si no... se m'enfada. No parlo d'aquesta mena d'amor malalt i atrapat. Parlo de l'amor que actua quan és reclamat, o quan no és reclamat però és necessari. De l'amor que encara que durant llargs períodes no es mostri, sempre hi és; de l'amor que respon quan les circumstàncies l'exigeixen, i que encara que sembli que s'ha refredat, sempre hi és; de l'amor que no accepta perdre cap batalla en la lluita per a defensar la felicitat dels qui estima, encara que, igual com fa l'herba sota la neu, sovint creixi en silenci i no sigui vist ni s'exhibeixi. Parlo de l'amor silenciós i desinteressat, despreocupat de les formes i de les normes d'urbanitat i absolutament compromès amb la feina discreta per aconseguir la pau al cor de les persones.
L'amor no està fet de formes, sinó de cor i de decisió; tot i que les formes, quan hi ha amor, agafen aquelles qualitats que espontàniament agafen, sense que per obligació n'hagin d'adquirir cap de concreta. Un mateix mar forma cales, platges, penya-segats... diferents paisatges d'una mateixa estesa il·limitada d'aigua. Estima, el cirurgià, quan talla la pell i la carn. Estima l'instructor dels pilots quan els sanciona pel fet de no prendre's prou seriosament les normes de seguretat; els està salvant la vida. Estima qui treballa des de lluny, sense fer-se notar, per al benestar d'algú que potser mai sabrà que estan treballant per ell o per ella. Estima qui diu adéu a algú que necessita volar sol, encara que quan es pronunciï aquest adéu el cor es trenqui com si es destruïs per a sempre; com més amor, però, amb més decisió i amb més empenta es pronuncia aquest adéu, maldant perquè el dolor no es noti.

L'amor és infinitament més que el sexe, que el joc, que l'autoritat, que la correcció, que la rialla, que la broma, que la indiferència... Amb el sexe, es pot estimar o es pot odiar. Amb el joc es pot estimar o es pot odiar. Amb l'autoritat es pot estimar o es pot odiar. Amb una correcció es pot estimar o es pot odiar. Amb una rialla o una broma es pot estimar o es pot odiar. Amb la indiferència es pot estimar o es pot odiar. L'amor estima el cos, però va més enllà; sovint estimar un cos vol dir no tenir-lo en compte; sovint estimar un cos vol dir tenir-lo en compte. I el fet de no esperar ni rebre res a canvi, en comptes de ser un sacrifici esdevé, per a qui estima, la garantia de la llibertat. No estima aquell que no deixa lliure qui estima, o aquell que no se sent lliure quan estima.

Però jo volia escriure sobre boscos coberts de neu. Perquè la neu cau en silenci. Al cor del bosc, i a la nit, quan neva, es fa de dia. Una llum misteriosa converteix la natura en l'escenari d'una obra de Shakespeare. Els esperits que han viscut a qualsevol racó de la terra, i a qualsevol època, han estat tots alguna vegada nens i nenes, i en conseqüència, han entès l'essència de la vida, encara que molts l'hagin oblidada. Les persones passem la major part de la nostra vida essent nens o nenes encara que el temps físic de la vida adulta sigui més llarg. Per un nen de dos anys, un any és la meitat de la vida. Per un nen de deu anys, dos anys són la cinquena part de la vida. El temps de l'època en què som infants és molt més llarg que el temps de quan som adults. És per això, entre d'altres raons, que tot allò que passa a la infantesa és més essencial i més influent. 
I per acabar vull dir que, a la nit, i al bosc, en aquesta història que us convido a llegir, un pare, molt gran, i que se sent molt trist, es va cobrint a poc a poc de neu.



I amb això ja he enllestit aquest segon capítol dels esperits del Nadal. 
.
.
.

Friday, December 12, 2014

Els esperits del Nadal (I). Ningú no mor.



¿Com li podria explicar un Homo sapiens, (que és i que està viu) a una pedra (que és i que no està viva) el que vol dir estar viu, el que vol dir la vida... si la pedra ni tan sols és incapaç d'entendre el que és el llenguatge...?

¿Com podria, un Homo sapiens, explicar a una medusa la configuració dels àtoms, o les lleis que expliquen el moviment dels astres a l'univers, o senzillament què és l'univers?

¿Com explicar a una eruga que quan s'aclofa i s'amaga dins del capoll no es mor sinó que es fa papallona,  si el pobre cuc cec mai no ha vist cap papallona, ni entén de quina manera volar pot ser una via per a continuar existint sense esborrar la identitat de l'insecte que està en evolució?

 De la mateixa manera, sospito que hi ha molt per explicar; molt que, algú diferent a nosaltres, no sap ni com començar a transmetre'ns, perquè la distància intel·lectual i perceptiva entre el que aquest algú copsa i nosaltres és encara més abismal que la distància entre un Homo sapiens i una medusa, o que la distància entre un Homo sapiens i una pedra.

Tan gran és la distància, que no veiem aquest algú, o si més no, no el veiem com ell és de debò; igual com una formiga probablement no ens veu, tot i que pateixi les conseqüències de la nostra existència. Fins i tot una vaca, si ens mira, no comprèn, del tot, el que som, perquè és incapaç d'imaginar una manera de ser diferent a la seva, i tots els individus que distingeix, a tot estirar, els pot arribar a considerar com allò que ella és. 

Els sapiens no veiem aquest o aquests que ens sobrepassen, ens resulta impossible comprendre una existència imperceptible per als nostres sentits, i sabem tan poc! El que veiem no és altra cosa que el model que la ment crea a partir d'estímuls externs a nosaltres, model virtual podríem dir, i és tan relatiu i tan "nosaltres" aquest model, que del que no som nosaltres en comprenem només una petita part de l'ordre i prou. I ens atrevim a dogmatitzar! No sabem res. Ni tan sols no podem dogmatitzar en la negació de l'esperança. No comprenem prou els mecanismes de la consciència per a negar la seva pervivència enllà de la mort. No són tan sòlids els fonaments de la matèria que brollen de la percepció creada per la nostra ment com per a considerar més certa l'existència d'aquesta matèria que l'existència de la nostra imaginació, o d'aquest algú misteriós del qual parlava, o del "jo" que és el centre de nosaltres i que se sent viu i jove ni que el temps hagi malmès l'aparença del cos.

No us entristiu els qui us fixeu per Nadal en una cadira buida a la taula. Ningú no mor. Afirmo una cosa que no sé? Admeto que no puc provar-ho, però tot i així, i sense creure en la doctrina de cap religió, se'm presenta com una evidència absoluta la idea que ningú no mor, que el jo és més real que la matèria inventada per la ment per a comprendre una petita part de l'ordre, i que per tant la mort de la matèria viva no ha de significar per obligació la mort de la ment; perquè no és la matèria viva la qui crea la ment, sinó la ment la qui crea allò que dins del nostre model virtual anomenem matèria viva. Comprenem l'ordre d'una petita part d'una realitat que se'ns escapa i que anomenem matèria viva, però el que copsem no és com ho copsem, és sols un model que serveix per a comprendre una petita part d'un ordre exterior al jo objectiu; la major part de la realitat se'ns escapa, i per tant no sabem si també mor. No podem afirmar que mor aquella part de la realitat que no copsem. 

Sigui com sigui, com a ésser petit i feble que sóc, tinc dret a sentir com a certes algunes conviccions no provades; és el dret a l'esperança. I tinc també el dret a no empassar-me cap invenció humana anomenada religió, que massa vegades s'ha fet servir per a dominar les persones. La majoria de religions estan amarades de misèria i violència humana; misèria que fins i tot està registrada dins la seva doctrina i els seus llibres sagrats. No és la religió sinó la natura la que em regala la sensació de creure en la pervivència de la consciència i d'una existència que canvia de forma però que no s'acaba. I això va sol, sense demanar permís, igual com surt el Sol sense que ningú no ho decideixi ni s'esforci perquè surti. 

John Lennon deia que no li feia por la mort, perquè era com sortir d'un cotxe per entrar en un altre cotxe. Tinc dret a creure el que sento que és cert, ni que com a ésser petit no pugui demostrar tot el que sento que sé. Intueixo que la natura ens fa néixer amb un bri de coneixements heretats, o amb la possibilitat de desenvolupar-los, o amb la capacitat de creure que els tenim ni que sigui per necessitats evolutives. Em limito a expressar les coses com les penso i les sento. 

El que copsem pels sentits és menys veritat que l'existència d'una consciència que és sublim i intocable, i que és estimada infinitament per algú que no sé qui és i per una raó que desconec; però l'amor no necessita raons. 
.
.
.


Wednesday, December 10, 2014

Al gegant vençut pel vent...



Si els arbres tenen cel,
els àngels els disfressen
amb el sucre de llustre
de les festes dels nens;
els has vist fer-se grans
sota una ombra tossuda,
testimoni de plors
i esperances vitals.
Et vull recordar així,
mudat per a la gesta:
haver estat en silenci
poderós i estimat.

J.S.








Wednesday, December 3, 2014

S'aixeca el teló, comença la classe, comença el misteri... (tres pinzellades més sobre educació).



Educació de l'actitud

Explicar. Seduir. Despertar. Fer somriure. Fer pensar. Sorprendre. Fascinar. Assenyalar camins. Encomanar optimisme i empreneduria. Fer creure en les pròpies possibilitats. Augmentar l'autoestima. Admirar. Reconèixer els petits o grans avenços. Respectar. Confiar. Donar confiança. Transmetre proximitat. Aconseguir respecte sense autoritarisme. Cridar, si cal, però amb el silenci. Estimar. Fer sentir estimat. Transmetre respecte sense transmetre por. Demostrar que tot és assolible, que el més difícil és a l'abast. Comunicar confiança en les pròpies possibilitats. Aconseguir fer creure en els somnis. Seduir amb allò que es proclama. Transmetre el sentiment que tot val la pena, no tant per la nota com per allò en què ens convertim, per allò que arribem a ser quan aprenem. Fer entendre que l'acte d'aprendre és l'únic que existeix de debò, i que l'acte d'ensenyar és només un dit apuntant en una o diverses direccions.

Metodologia de l'aprenentatge dels procediments

Proposar exercicis. Corregir-los durant la classe següent. Animar els alumnes a preguntar dubtes. Aplaudir-los si pregunten dubtes. Agrair-los que preguntin dubtes. Recollir els exercicis. Endur-me'ls a casa. Corregir-los, a casa, i puntuar-los. Tornar-los als alumnes a la classe següent amb les meves correccions i valoracions escrites a mà, perquè assaboreixin el progrés realitzat, o perquè s'adonin del que aconseguiran quan ho facin millor. No esperar a recollir un dossier al final del trimestre per a conèixer la lletra dels alumnes, perquè l'aprenentatge ha de ser constant i progressiu, i hi ha d'haver temps i espais i estacions per anar millorant. Els dossiers de final de trimestre, o de final de tema, potser fan molta patxoca, però tenen un valor pedagògic dubtós i molt limitat.

Metodologia de la motivació.

Preparar la classe.
Que ja me la sé? Preparar la classe no és tant (encara que també) repassar els conceptes que volem transmetre, i que se suposa que ja tenim interioritzats.
Preparar la classe és preparar el ritme de l'obra de teatre interactiu que representarem. Separar els diferents temps de l'hora de classe. Assegurar-nos que aquests temps són atractius, que no esgoten, que sedueixen, que sorprenen. La sorpresa és el fuel de l'atenció. Preparar la classe és verificar, com a directors d'escena, que els diferents temps de la classe són prou diferents entre ells com per a fer sentir a l'alumne que no és possible que hagin passat seixanta minuts, que no pot haver passat tan de pressa l'hora de classe. Preparar la classe és preparar els acudits, les frases adequades en els moments claus en els quals una pinzellada d'humor aconsegueix que les possibles distraccions siguin més avorrides que la mateixa classe. Preparar la classe vol dir pensar abans a qui li diràs què, i en quin moment li ho diràs, i això tenint el compte el caràcter, la timidesa, l'extroversió, la coqueteria o qualsevol altra característica personal de cadascú que ajudi a que determinades frases o protagonismes impulsin el ritme de la classe vers la sensació d'estar gaudint, i facilitin l'aprenentatge.
Preparar la classe és tenir parlades amb tu mateix les estratègies en cas de dificultats, i estar disposat a aturar l'explicació i a fer silenci quan el clima no sigui aquell que beneficia la màgia de l'escena i el respecte al misteri de l'aprenentatge.
Preparar la classe és pensar en cadascun dels alumnes abans que arribin i dedicar-los un racó del cor, sentir, abans que arribin, que treballar amb ells és un privilegi, i que cada hora que passem amb cadascuna de les identitats que se'ns acostaran és un luxe de l'existència.

El temps per a preparar la classe és més important i més essencial que el temps que dediquem a la gestió dels registres de control de processos. La classe és el procés essencial de l'aprenentatge a l'escola, i és més important que el seu propi registre. La millora del procés educatiu passa per a millorar la qualitat de la classe no només en el contingut conceptual sinó sobretot en la manera com es realitza el procés de transmissió dels coneixements, que no deixa de ser un exercici de seducció i de motivació, perquè el principal actor de l'aprenentatge és el propi alumne.
.
.

Monday, December 1, 2014

Cap de setmana amb la Marilyn Monroe (Els déus són de fang, i ploren, i tenen por, i un dia van ser nens, i al final es moren i desapareixen)



El segle XX està ple de personatges fascinants. Les noves tecnologies ens permeten, ni que hagin passat dècades i ja siguin morts, escoltar una altra vegada la seva veu, estudiar els seus gests, fins i tot endevinar els seus pensaments. 
I és un tic de l'època que vivim, el fet de criticar sense gaire matisos l'eina d'internet. Tothom, o gairebé tothom, en un moment o altre, diu, o ha dit, pestes de la força d'atracció de la xarxa, de la seva virulència, de l'abundor d'informació no contrastada, no meditada, no madurada. La ràbia d'alguns, en realitat, es fonamenta sovint en l'abundor d'informació no controlada, no censurada, no amagada. I per això, i a poc a poc, s'inventen normes que van posant traves, dissimuladament, a la llibertat d'expressió i d'informació. La mercantilització de les idees i del coneixement es disfressa d'honorabilitat. El capitalisme pren possessió del procés creatiu, i qui no accepta aquest destí es veu abocat a la clandestinitat i al calaix de casa. Que bonics que són, però, els espais íntims de llibertat creativa, lluny de l'obsessió pels diners o la fama! El meu calaix és on reposa el meu cor, i només hi entrarà qui jo senti que ho pot fer. Al meu calaix no hi ha diners, ni signatures, ni fotografies, ni gestualitats teatrals i interessades, ni egos malalts d'ells mateixos i inconscients de la seva malaltia.

I ara torno als personatges fascinants dels quals parlava al principi. Navegant per YouTube sense una direcció clara, cercant entrevistes i conferències en anglès per a millorar el meu nivell, he trobat una filmació de les peripècies del rodatge de la que podria haver estat l'última pel·lícula de la Marilyn Monroe, i que no va poder ser perquè la pobra xicota estava ja destruïda, o quasi destruïda. Les seves desaparicions misterioses dels platós, les hores de tardança, les jornades en què no apareixia perquè no es trobava bé, i, finalment, la seva estranya i trista mort, van impedir que "Something's Got to Give" s'arribés a realitzar. Però els talls que he trobat a YouTube gràcies a la màgia de la xarxa, m'han permès descobrir les expressions de la Marilyn quan l'escena s'espifiava i quan una veu irada ordenava de tornar-la a repetir. I l'escena es podia espifiar perquè el gos que hi sortia no feia cas del director, i la Norma Jean se sorprenia i es moria de riure amb expressions de nena consentida i trapella. A mi, personalment, mai no m'ha acabat d'agradar Marilyn com a dona; no és el meu tipus. De fet, davant d'una càmera, ja fos en una entrevista o en un sopar, la seva veu i els seus gests eren pura interpretació de l'ideal femení de l'època. Si alguna vegada us mireu alguna entrevista a la Jaqueline Kennedy, veureu que la Marilyn i ella semblen, davant de les càmeres, si fa no fa la mateixa persona; exhibien la feminitat forçada i artificial d'una època en què les dones importants havien de satisfer les expectatives pel que feia a la imatge i a les formes. Però tot i que la Marilyn, des d'un punt de vista eròtic o sentimental, no m'acaba de fer el pes, el cert és que com a persona, com a ésser humà, em resulta fascinant. YouTube m'ha permès descobrir-li el gest quan se suposava que cap càmera no l'enregistrava, ja fos perquè l'escena s'havia acabat o potser perquè s'havia espifiat. He assaborit les rialles espontànies del Dean Martin quan la Marilyn s'entrebancava amb el guió i havien de tornar a començar, els crits del George Cukor a una nena que sortia a la pel·lícula i que no hi havia manera que digués el que el paper deia que havia de dir perquè no se'n recordava. La xarxa m'ha permès viatjar al 1962, passejar per la piscina a on la Marilyn es va deixar filmar nadant nua i rient com una boja en un temps i en una societat a on aquest gest senzill i natural era considerat una autèntica provocació. Puc dir que he estat allà, en aquella casa escenari, al costat d'uns éssers humans que la gran massa considerava estrelles, però que en realitat eren homes i dones de carn i d'ossos com qualssevol altres, vulnerables, mortals, malalts, febles, molt febles... 

Un dia la Marilyn va demanar als de la productora si podia agafar-se un dia lliure, perquè havia d'anar a la celebració de l'aniversari del President Kennedy. La companyia cinematogràfica, que estava fins als "dallonses" dels capricis i tardances de l'actriu, li va denegar el permís. I ella, en la seva línia, els va plantar i se'n va anar a cantar-li al JFK allò de “Happy Birthday Mr President...”; ho podeu trobar també a YouTube, és història, us ho recomano. 

Explico aquest detall de la festa d'aniversari del Kennedy perquè us fixeu en un detall esfereïdor. D'una banda, una actriu idolatrada, de la qual el món desconeixia en aquell moment tota la seva profunda feblesa, els abusos sexuals que va patir de nena i que la van destrossar, la mare internada en un hospital psiquiàtric, el pare que mai no la va voler reconèixer com a filla, els anys d'adolescència en internats sòrdids, mancada d'afecte. Per un altre cantó, un president idolatrat, que el món considerava el personatge més poderós del planeta, defensor de la igualtat racial i dels drets dels oprimits; algú, però, de qui el món desconeixia les seves inquietants amistats amb mafiosos, que l'havien ajudat a pujar, i moltes altres misèries pròpies d'un Homo Sapiens poderós. Doncs bé, tots dos personatges, John F Kennedy i Marilyn Monroe, molt poc temps després d'aquesta festa d'aniversari de l'any 1962, serien morts; i tots dos de forma violenta, o, com a mínim, agressiva. Allò que el món considerava de formigó armat, i recobert d'or i diamants, era en realitat de carn malalta, i bategava amb un cor que en silenci i d'amagat plorava d'impotència.

Potser en aquests detalls rau la intensa força del moment i dels personatges. Els déus són de fang, i ploren, i tenen por, i un dia van ser nens, i al final es moren i desapareixen. 
En una de les filmacions que he trobat, el fotògraf de la Marilyn tenia a casa seva treballant una senyora de fer feines que somniava amb conèixer un dia a l'estrella. El fotògraf li va demanar a la Marilyn si podia concedir aquest caprici a la bona dona, i l'artista, encantada, va dir que sí. La senyora, plena d'emoció, va dir a la Marilyn amb llàgrimes als ulls: “No puc creure que tu siguis la Marilyn Monroe!” i l'actriu, somrient com una nena petita, li va respondre espontàniament: “A mi, em passa el mateix moltes vegades... no em puc creure que sigui la Marilyn Monroe”.
.
.
.

Thursday, November 27, 2014

La supèrbia és l'escut de la ignorància





 Signes i símbols de les èpoques. Indubtables segells dels temps que suggereixen causes i arrels. A cada segle, els seus monos; gairebé i per unanimitat, inconscients de la seva condició. A ningú més que a un bolet li costaria més comprendre el que és un bosc; en definir-lo, si ho pogués fer, semblaria que parla de l'univers. A cada període de l'evolució humana els monos han estat ignorants de la seva condició. La supèrbia, materialitzada en una ironia a cops brillant a voltes infantil els protegeix del complex d'inferioritat insuportable que la seva ment no conscient combat per a protegir la persona. La supèrbia és l'escut de la ignorància. La ignorància no se suporta a si mateixa i es cobreix amb un escut dur i metàl·lic que guspireja reflectint la llum que l'ataca. Al mono li interessen els matisos de la reproducció i tot el que l'envolta. Li interessa controlar l'entorn. Li interessa sobreviure. Al voltant d'aquests tres objectius es trena una bombolla de fantasia que disfressa les intencions fins als mateixos que les exerceixen. Quan hom se n'adona, se'n pot protegir una mica; tampoc no gaire. Encara que no ens ho sembli, encara que alguna força mental d'autoprotecció ens impedeixi creure-ho, la diferència entre un “mono de Campbell” i un “Ximpanzè” és si fa no fa la mateixa que entre un “Ximpanzè” i un “Homo sapiens”. Cada espècie té les seves peculiaritats. Cadascuna viu en un univers mental diferent. Cadascuna es considera el centre de la naturalesa. Cadascuna existeix convençuda que la resta d'espècies són animals, i que la pròpia espècie, o sigui ells i elles, són una altra cosa, molt superiors a les bèsties. Cada espècie entén només el seu llenguatge, que s'harmonitza amb l'univers mental únic i propi; si no entenen els sorolls o els senyals d'una altra espècie, és, segons ells, només perquè aquesta altra espècie no sap elaborar un llenguatge comunicatiu o un sistema prou sofisticat d'intercanvi d'informació. La tecnologia, que pels Homo sapiens és un signe de distinció i de superioritat front la resta d'animals, és ignorada per la majoria d'espècies perquè no forma part de la peculiaritat d'aquestes altres espècies, que per contra considerarien superior, si poguessin, la seva capacitat per a reciclar els excrements, o fins i tot, en el cas dels “Monos Campbell”, el seu llenguatge, que segons aquests monos és clar i intel·ligent, no pas com els sorolls incomprensibles dels Sapiens. La poesia, la ciència, la filosofia dels Sapiens seria per a la resta d'espècies tan llunyana com ho és per als Sapiens alguna cosa que tenen les altres espècies i que jo, el qui escriu això, com a Sapiens que sóc, no tinc capacitat per a conèixer ni entendre.

Si aquesta especulació que acabo d'esbossar no fos una bogeria, si tingués un fonament real, si no provoqués l'ira dels fonamentalistes o la burla dels ignorants o dels qui no saben abstraure... podríem preguntar-nos que, aleshores, què som? I podríem acabar dient que, en realitat, l'únic que ens diferencia de qualsevol altre ésser viu és el cos, la matèria, el qual és responsable, a través del cervell i del sistema nerviós, de crear el model mental en el qual els individus de cada espècie vivim; una mica com una realitat virtual, que la majoria consideren el tot, la realitat, l'únic que existeix... quan en realitat no és pas el tot, sinó la realitat virtual que fabrica el cervell de cada individu, i que és diferent entre els individus d'una espècie i els d'una altra.

Per alguna raó, o per cap raó, ens veiem obligats a existir essent qui som, pertanyent a l'espècie que ens ha tocat, en un cos que ha nascut per a morir, que té el sistema neuronal que té, i que li crea l'univers que percep; i tot això sense triar-ho. Tela!
Ens toca decidir si ens hem de sentir contents o enrabiats.
Jo, posats a fer, he decidit estar agraït; podria no estar-ne, però em perdria el plaer de pensar en tot això i de xarrupar el te que estic xarrupant.

Si algú vol comprendre millor el que vull dir, li recomano aquest vídeo:

 http://www.ted.com/talks/henry_markram_supercomputing_the_brain_s_secrets?language=en


P.D. : he rebut, via mail, les queixes d'algunes persones que em diuen que em deixen comentaris i que no els publico. No entenc què passa. Fins avui he publicat sempre tots els comentaris que m'he anat trobant a l'espai de moderació, a excepció de les amenaces, els insults, o les activitats dels trolls(que són actuacions molt minoritàries). La resta de comentaris sempre els publico, i agraeixo les diferències d'opinió que es manifesten amb respecte i raonadament. Si els comentaris no apareixen, hi deu haver algun problema pel qual no m'arriben o no queden registrats. Blogspot sempre em dóna un o altre error. Fa un temps creava enllaços cap al meu blog a una bonior d'altres blogs de manera automàtica, i ho feia centenars de vegades; això em molestava moltíssim. Hi va haver una altra època en què no em deixava penjar links dels blogs que més m'agraden al gadget de blogs preferits. Fa poc, molts gadgets em tremolaven fins al punt que semblava que tenien el parkinson. Veurem què passa amb el blog. A partir de gener, faré canvis profunds; eliminaré tots els enllaços. Estic pensant fins i tot en tenir-lo uns mesos ocult, només per a usuaris amb contrasenya, per tal de poder fer tots aquests canvis. Va bé descansar de tant en tant. I a més, ara tinc altres projectes entre mans, que m'exigeixen molt de temps i que són bastant engrescadors. Ja veuré què faig. Em sap greu per l'elevat nombre de visites que tinc cada dia, i que fa set anys, quan va començar el blog, mai no hauria imaginat. Però encara que hi hagi gent que no ho entén quan ho afirmo, puc dir que sempre he escrit per a mi i per als meus descendents. Si no hagués tingut cap visita, hauria escrit el mateix. De fet, quan va començar la història aquesta del blog, el tenia amb contrasenya, i només per a mi. No recordo qui em va enredar a fer-lo públic. No me'n penedeixo gens, però. He conegut molta gent a través del blog; i probablement, quan acabi el període de reformes, i quan el territori a on opera el blog no estigui sotmès a un règim polític tan fosc, i tan anticultural, el tornaré a fer públic. La vida són etapes. Però encara queda molt. Fins al trenta-u de desembre seré per aquí.      
.
.
.







Saturday, November 22, 2014

Objectius banals i altres que no ho són.

John Houbolt explaining the LOR concept.  (PUBLIC DOMAIN IMAGE FROM NASA)
.
.
.
.
.
.

 Em dius que el món hauria de tenir dret a no suportar fronteres, i faig que sí amb el cap; però t'afegeixo que totes les nacions haurien de tenir dret a sobreviure i a no ser anorreades. Els dos drets són necessaris. I si defensem la caiguda de les fronteres, fem-les caure totes; les que blinden el món dels comptes milionaris ocults, protegits, de procedència dubtosa, de solidaritat social nul·la, amb la complicitat dels nobles estats de l'Europa unida... Les que blinden el món de les persones que dediquen una immensitat de recursos a béns no essencials... Les que barren el pas a gent que a la seva terra malviuen, sense un futur clar per als seus fills, en un paisatge que no fa gaires segles va ser espoliat pels qui ara aixequen murs, i pels qui ara hipòcritament condemnen unes altres fronteres... invisibles... que mai no hi seran, perquè entre els estats del món ric ja no hi ha essencialment fronteres, ni murs, ni gàbies... Hipotètiques fronteres que ells dedueixen que apareixeran si una cultura europea comença a governar-se a si mateixa per a poder ser.


*

La por, els ensurts, la ràbia, sempre fan perdre l'objectivitat; per això gairebé mai no veiem les coses com són; per això gairebé mai no recordem les coses tal com han succeït.

*

La vida es dilueix quan l'ego, l'anhel de fama, de diners o de poder, substitueixen l'anhel de crear i de construir i l'amor a l'existència.

*

Hi ha una bonior d'objectius banals als quals se'ls podrien retallar les inversions de diners i d'esforços, abans que fer-ho amb els projectes científics, o amb l'exploració i la colonització de l'espai.

*

El futur no està en els diners, ni tan sols en el control de les fonts energètiques; el futur està en les idees.

 

Thursday, November 20, 2014

El que no entens, ho escups i prou.



Ets dins la pedra immergida a l'oceà maragda. I ets fosc i sec com el desert on raus. Ets dins la pedra, que s'encén amb un sol capbussat dins la mar. Pregones la negror de tot, com un dogma enterc. Te'n rius de l'heretge, que veus a baix; i tu, al cau profund de la pedra et sents enlairat. Però la pedra balla, i tu no ho saps, al desert on raus. Si la pedra cau, tu també caus; però creus que puges, bombolla amunt, rígid i brau, fet de la sílice que et gela el cor. 
Et sents immens i t'estarrufes com un au. Però dins del roc no veus el blau, ni l'escuma espúria, ni l'espurneig del Sol amb el pulmó que s'infla i que davalla, que torna amunt, i de nou al fons. Només et sents el riure buit i satisfet. Ignores tot allò que et perds, i rius babau, creient que ets el més savi dels braus. 
Ets dins d'un roc i et perds la vida que no entens. I el que no entens ho escups i prou. I a qui ho predica li dius bou. Infles les galtes. Obres els ulls, i et veus bonic.
Gepic, gepic, gepic...

Monday, November 17, 2014

Quantum



The skin is alive and throbs. 
The life's voices are being recorded over it. 
Differential curves, drawn in black, are now, and now already are not. 
All is made of quantum. 
The whole is just a random. 
Skirting boards are flying within dark smoke.
The nothingness is swimming in the blind minds of thoughtlessness; 
only dirty water in an empty time. 
The empty soul believes that all is emptiness. The empty soul desires everything to be empty. The subconscious is pulling the strings of the puppet. The shield is made of bright and blinding steel. Because the heart freaks out and hides, shaking in darkness. 
The plastic sea's skin plays with the moment's quantums. It draws an unique story that never comes back again.

Saturday, November 15, 2014

L'artista que no crea està comparant preus de mànecs d'aspirador




El creador que no ho ha estat no us pot atendre, perquè està passant l'aspirador; després traurà la pols i amb l'esprai omplirà d'escuma blanca totes les fustes, la casa farà una estranya olor sintètica de polígon industrial de Parets, i quedarà bonica, llampant, per tal que les amistats, quan li visitin el pis, se sentin molt malament en comparar l'ordre, la netedat, la perfecció del pis dels amics amb la deixadesa mediocre del seu habitatge... Demà, tot tornarà a estar ple de pols, però el poeta que no escriu poemes, l'escriptor que no perd el temps escrivint, tornarà a passar el drap i l'escuma per a preparar un nou atac a les amistats, ja que l'enveja de les amistats és el signe del triomf vital.

De petit li van dir que no valia per escriure, ni per pintar, ni per dibuixar, ni per l'art en general. Cada vegada que feia una làmina de l'assignatura de Visual i Plàstica la seva mare se la mirava i li deia, fill meu, no has nascut per això, i el nen no aconseguia millorar, perquè es creia de debò que no era capaç d'arribar a més. Ni tan sols quan un artista reconegut va veure una caricatura abstracta que el nen havia fet i es va aturar, impressionat, bo i dient-li que allò era diferent a tot, el nen no se'l va creure, perquè els seus mestres i la seva mare li havien deixat clar que ell no era un artista. El nen va viure sempre com si dugués al front una etiqueta que posava “No artista”. Per això es va dedicar a anar a l'Ikea i al Carrefour, i a treure la pols dels mobles i a posar la casa bonica com un museu.

I aquest novel·lista que no escriu, tampoc no beu, per això té el fetge bé i pot anar sense problema a l'IKEA a passar el dia. Hores i hores dins l'Ikea li protegeixen el fetge del mal que vindria si es dediqués a beure vi, o sidra, o alguna copeta de conyac. Gràcies a aquesta bona salut, podrà continuar anant a l'IKEA, i si no al Diagonal Mar, o potser al Baricentro... Els caps de setmana són per a gaudir.

L'artista que no crea està comparant preus de mànecs de rentadora. Ara va a l'Eroski, ara al Carrefour... ara torna a l'Eroski... després s'atansa a l'Aki perquè li han dit que fan un descompte aquest mes... Ho pot fer perquè dorm tota la nit. No escriu sota les estrelles com els que duen la mala i desordenada vida bohèmia del vi i la sidra... i ves a saber si d'altres coses. Per això pot gaudir a l'Ikea i al Carrefour, i a l'Eroski, i a l'Aki... fins i tot al Baricentro... I quan no surt es recull a casa a treure la pols, a fregar les rajoles de la cuina, a fer que brillin les figuretes de la vitrina...

Ahir, l'artista, va passejar pel cementiri tot sol. Va anar a un enterrament però no va suportar la idea d'entrar a la cerimònia religiosa a escoltar els tòpics del capellà: “ens hem reunit davant de déu”, com si no estiguéssim sempre davant de déu, “per a acomiadar la nostra germana”... quan en realitat l'artista que no crea s'havia acostat a donar suport a un conegut que se sentia trist perquè havia perdut la mare; a la pobra dona no l'havia vista mai, “que ara està amb Jesucrist”, amb Jesucrist? Tothom s'ho creia? Sí... ves a saber amb qui està... potser ha tornat a néixer, potser ara s'ha desfet d'aquest cos que neteja tant, que treu tant la pols, que va a l'Ikea... i ho veu tot. Potser no només veu allò que li cal per a sobreviure, reproduir-e i controlar l'entorn. Potser ara ho veu tot. O potser no veu res. Potser no es. O potser sí. Tant se val. El cas és que l'artista que no fa art va passejar una estona pel cementiri, sol, entre els nínxols, i es va adonar que els cossos que s'anaven podrint només tenien una antiguitat de set anys, perquè cada set anys renovem totes les cèl·lules del cos, i que de fet el que allà hi ha és un record. Com les noves ofertes de l'empresa funerària, que ara han establert un pack per a cremar-te i enterrar les cendres en uns nínxols especials, molt coquetons, al final del cementiri. El poeta que no fa poemes perquè neteja la casa no comprenia, ahir, quin sentit té cremar-se per acabar a un cementiri tan gris i macabre com aquell per on caminava. Si un es crema és per a ser escampat al Morral del Drac, o a la platja naturista de la Waikiki, o al Cap de Creus, o al Cavall Bernat... El cas és que caminant pel cementiri va adonar-se que allà hi reposaven els cossos de molts que havien anat a l'Ikea, al Carrefour... que havien gaudit caps de setmana sencers amb les ofertes de matalassos i de cortines que de tant en tant fan... També va pensar que algun dia tots havien estat nens i nenes estimats, petits i adorables, infinitament dignes, i va maleir les ments que havien inventat la idea de l'infern que a tants atemoreix... i va sentir fàstic per tantes intel·ligències que havien convertit la vida en un perìode de compres a l'Ikea i al Carrefour... o en una lluita per a tenir més i provocar més enveja als amics...


Després va tornar a pensar que un dia es morirà i que el món estarà buit dels poemes que no ha escrit, de les històries que no ha imaginat, de les idees que no ha atrapat i compartit, de les nits màgiques que no ha viscut, dels vasets de vi que no ha gaudit, de les cançons que no ha bramat perquè li han dit que ho feia fatal...
.
.
.

Wednesday, November 12, 2014

Cap onada pot ocultar el seu besllum maragda.



Els individus Homo sapiens som capaços de viure realitats immenses lligades i relacionades a gests senzills, aparentment banals. Som com icebergs, com icones; animals racionals i simbòlics amb necessitat i tendència al ritus. Descobrim, rere els mots, matisos, sons, caires, que van més enllà de la significació objectiva dels mateixos mots. Sense aquesta característica, la poesia seria impossible; per a molts, de fet, és provisionalment impossible. 

I hom pot entestar-se a no ser així, i ho pot arribar a aconseguir durant un temps; però arriba un dia en què plora, i la seva ment l'empeny vers vivències i actituds contràries a l'estil que sempre s'ha entestat a seguir. Cap onada, en un mar d'aigua de vidre, per molt que ho desitgés, no podria ocultar el besllum maragda que l'encén sota del Sol i que la converteix en una joia. 

Per a molts, la màscara d'autosuficiència ho és tot. Però un dia la màscara cau, i es descobreixen. Tot plegat, forma part de la manera de ser, que no es tria del tot; i hi ha qui du la màscara tan enganxada, que no sap ni que la du. Vivim tots, en més o menys mesura, engarjolats a la presó de les nostres rutines, dels pensaments adquirits sense raonament, dels costums, dels tòpics. Hi ha qui des de la naixença fins a la mort no arriba ni un sol instant a sentir que el fet que hi hagi coses és sorprenent. Però... com explicaries el que són els colors a una comunitat de persones sense ulls que visquessin aïllades i que mai no haguessin entrat en contacte amb la resta del món vident? Cadascú es perd realitats que els altres veuen i ell no; això ens passa a tots, perquè tots som diferents. 

Per anar bé, necessitem tenir menys preconcepcions. Moltes persones supleixen la ignorància amb les preconcepcions, i aquesta estratègia inconscient els enquista la ignorància i els podreix la creativitat. La ignorància, mentre no es pugui superar, no s'ha de suplir, s'ha d'acceptar i reconèixer.

De qui ens trobem cada dia, sabem molt poc: el que vam veure d'ell o d'ella ahir o abans d'ahir, el que ens han dit que va fer l'any passat o l'anterior; però d'ara, de com és ara, fins i tot de qui és ara, gairebé no en sabem res; i de qui pot arribar a ser demà, encara en sabem menys. Les persones són un misteri, i ens hi hem d'apropar amb esperança. 

No sabem gaire de les altres vides, de quin món es construeix dins del seu cap, de la bellesa que creen i copsen, de l'art que sovint es reprimeixen i que tenen latent a dins, com una llavor.
No sabem com se sent l'existència des dels caps i els cors que no estan subjectes a les pors que nosaltres tenim i que ells no tenen. I no sabem com és el món des de dins dels qui tenen pors que nosaltres no tenim. No és assenyat inventar-nos la part que no sabem dels altres i convertir-la en dogma. No és encertat, al meu parer, negar la possibilitat del canvi als altres. Mai no estem fets del tot. Som canvi. El nostre cervell cada dia és capaç de crear connexions neuronals noves; la seva plasticitat fa que tot sigui possible. No ho hem vist tot, ni ho sabem tot. No hem experimentat ni entès totes les sensibilitats; ens perdem, ni que no ho vulguem, molta humanitat. La vida és breu, i som limitats. Hem de procurar, però, entendre aquesta limitació i acceptar la diversitat.
.

Saturday, November 8, 2014

#9N2014


L'íntima i contundent satisfacció de cridar allò que es creu, allò que s'estima, allò que es pensa, allò que es desitja.
La decisió identitària i essencial de no callar ni que ens amenacin els mots amb flamarades de buidor impotent a la mirada.
La força del riu, que viatja cap al mar amb tota la seva potència natural imparable, eixordant amb l'estridor noble de les aigües lliures, els crits irats dels qui pretenen aturar la rotunda energia de la Terra.
El tremolor d'or dels ceps a tots els turons, en una tardor iniciàtica, com senyeres clandestines celebrant el triomf del poble, humil, tossut, real, pacient.  
Els avis, els néts, els braços armats de plomes i de fulls, amb poemes i espelmes, amb cants i pregàries, en una nit fosca d'esclavatge ocult durant dècades. 
La crossa que avança vers l'institut per a dir allò que fa setanta-cinc anys van proclamar que seria silenci per a sempre. Ni la buidor de les grolleries dels governants efímers i superbs no atura la crossa, el cor antic i savi, tant anys bategant discret en una carn feta xifra pels carronyaires del règim.
La força de la gent que empeny i que exigeix, i que no té por, i que no té por.
El poble que és perquè vol ser, front l'estat que per ser ha d'espantar.
La lluminosa grisor d'un diumenge rúfol quan el poder no aconsegueix fer callar el país i la verdor de la pàtria converteix el paisatge en un temple i el poble en sacerdot de la llibertat.
La sobirania que torna a les passes que mai no la van cedir, per a caminar en pau vers un futur de llibertat i d'esperança.
.
.
.

Monday, October 27, 2014

Diuen que les abelles estan desapareixent, i que, per a salvar-les, convé plantar flors per tots els racons



Les espines humanes se'm fan esquerpes; potser perquè empenyen les meves a sortir, a treure el seu fibló damunt la meva pell. I com que jo, normalment, no deixo que surtin, tot plegat representa una despesa energètica considerable, que esgota força.

Les espines, els micos Sapiens les treuen, les traiem, les mostrem, les experimentem... quan el nostre inconscient identifica un atac. I el nostre inconscient és tan mico, tan primat, tan mamífer... que identifica atacs quan descobreix dissidències. Tota la nostra civilitat d'intel·lectuals tocats i posats engega la maquinària preventiva de les espines quan algú manifesta una opinió contundent que qüestiona els nostres principis. Com més empàtics, més energia gastem a desactivar les espines. Com més conscients de la nostra petitesa, menys energia necessitem per a desactivar-les. Com més convençuts de la nostra grandesa, més afuades són les punxes que exhibim. Sovint, com més formats, més guarnides van les punxes amb el tern d'una aparent racionalitat, formalitat, sonoritat pseudològica o filosòfica; al capdavall, ens agradi o no, espines defensives de primat atacat. 

Tan sibil·lí és, som, els micos sapiens... tan complexos, tan sofisticats... que en un percentatge força considerable, vivim aquest procés sense adonar-nos-en. Cada individu sapiens resta, normalment, convençut del fet que, o bé no treu cap espina, o si les treu és perquè té raó, perquè la seva raó es fonamenta en la lògica, en la "veritat". No sap res d'inconscients que se senten atacats. Ell, o ella, és un humà superior, una persona, i creu cegament que tot allò que expressa és conseqüència de la seva voluntat i de la seva intel·ligència. La titella no veu els fils que li mouen les cames, els braços, el cap...

El mico sapiens és un nen que es pensa que és un adult; és un animal que es pensa que és humà; és una closca d'avellana enduta per la cresta d'una onada que es pensa que surfeja; és sovint una bèstia que viu convençuda que té el judici d'un déu. Aquest miratge sobre la seva pròpia realitat el fa moltes vegades caure en una intolerància implacable vers les actituds alienes. Com que ell, o ella, viuen de continu convençuts o convençudes que tenen de continu el timó dels seus pensaments i dels seus actes, no dubten a l'hora de jutjar i de condemnar els actes i els mots dels altres, que, al seu parer, haurien pogut obrar diferent; i si no han obrat diferent, la causa, segons ells, ha de raure a la mala fe o a la deixadesa. Si ens creiem el miratge que ens convenç que som absolutament lliures de pensar el que decidim, ens convertim en uns intolerants.

Som incapaços d'adonar-nos de l'origen de tots els nostres pensaments. Els nostres actes són guiats pels nostres pensaments, però... per què tenim aquests pensaments i no uns altres? Qui o què tria en nosaltres la direcció i la textura de les nostres decisions? Per què fa aquesta tria? Si fa aquesta tria, és per ser qui és? O per ser com és? O pel fet de tenir el cervell i les circumstàncies que té? I quina culpa té de ser qui és? I quina culpa té de tenir les connexions neuronals que té i de tenir les circumstàncies que té? La corda de la titella és gairebé sempre invisible. Ens enganya. Ens enganyem.

Sempre em recordo d'una persona, d'una professora, que en una reunió, ja fa molts anys, es queixava d'un alumne que no hi havia manera que millorés el seu comportament per molt que se'l sancionava i per moltes promeses de canvi que l'alumne feia. Jo volia explicar-li tot això que estic escrivint aquí, i altres coses, però per a no fer-me pesat, se'm va acudir de preguntar-li, a aquesta persona, que com era que encara fumava, malgrat tots els intents i promeses que havia fet de deixar de fumar (jo coneixia aquest detall perquè aquell mateix dia al matí me n'havia parlat). La meva estratègia va funcionar perquè aquesta professora va somriure i va fer que sí amb el cap. Pocs dies després em va confessar que cada vegada que es topava amb aquell alumne se'n recordava del tabac i dels seus intents d'abandonar-lo i que aquest pensament l'apropava més al nen. 

De sort que la professora no va treure les espines quan li vaig parlar del tabac, sinó que va somriure. Les espines surten ràpidament en forma d'enuig, de ràbia, d'orgull ferit, d'atac insolent, de crítica de contraatac, de venjança freda o calenta... Les espines poden semblar decisions racionals que es disposen a acomiadar una persona de la seva feina, o a malparlar d'algú a la seva esquena, o a marginar algú de determinat grup social, o a menysprear algú perquè no és del grup, o a boicotejar l'autor d'un llibre perquè és cantant i no pas escriptor, o a criticar contínuament un nou company de feina a qui secretament (a cops inconscientment) temem perquè és millor que nosaltres, o a enutjar-se amb els editors que encimbellen una autora massa inexperta (i encara més si és jove i bonica) que té un èxit comercial aclaparador... Espines petitones, innocents, banals... o per contra, espines grosses i punxegudes que destrueixen vides i somriures. Espines nues i manifestament animals quan qui les exhibeix no té formació ni cultura... O espines disfressades, envestigades, mudades, elegants... que malgrat tot esgarrinxen i fereixen, quan qui les desenvolupa és un intel·lectual o ho vol semblar.

Les bèsties som hàbils per a no semblar bèsties. La mesura de la nostra grandesa, més que no tenir tics d'animal salvatge, rau en el fet de conèixer aquests tics i de ser plenament conscients que una part del nostre cervell fabrica decisions i pensaments a esquenes de la nostra consciència, i que després malda per a fer-nos creure que se'ns han acudit a nosaltres de manera premeditada, i que són lògics, i que tenen fonament, i que demostren la nostra intel·ligència superior com a individus Homo sapiens que som.

Tot això engega pel món una bonior d'invasions, de guerres, de prohibicions, de censures, de menyspreus, d'atacs, d'oblits, d'humiliacions, de solituds, d'esclavatges, d'enveges, d'odis... La ferotge lluita de l'individu per a sobreviure i triomfar li desenvolupa espines a cops de diamant i grafit, de platí i lapislàtzuli. La por a deixar de ser ens mou a devorar-nos els uns als altres. 

Enllà de tot això, aquell que sap que és un mono més, pot viure potser un xic atent a les bestieses que li proposa la seva ment. Pot, potser, desconfiar una mica dels seus propis pensaments, i sotmetre'ls al ribot d'un altre fenotip evolutiu que tenim al cor i que es diu "bondat". Pot, potser, triar les animalades que fan riure en comtes d'escollir les que provoquen plors. Posats a fer bestieses, més val agafar una guitarra, un vas de priorat o de sidra, apropar-se a una platja solitària, o a una festa de disfresses, o a una trobada de poetes retirats, o a un concurs de llançament de pinyols d'oliva... Pot abocar-se a les sensacions que arrenquen rialles i altres vivències en comptes de permetre que les espines li embolcallin el cos. 

Diuen que les abelles estan desapareixent, i que, per a salvar-les, convé plantar flors per tots els racons; flors de colors vius i diversos; flors de diferents espècies. Salut.      
.
.
.

Wednesday, October 22, 2014

Quatre idees més sobre educació.



-Quan et dirigeixis a un alumne, o a una alumna, i especialment si són nens o nenes, no t'oblidis que en realitat t'estàs dirigint a tu mateix quan tenies la seva edat i quan estaves assegut al mateix lloc a on ell o ella són asseguts.

-L'atac preventiu, especialment dirigit als alumnes, és inhumà, estèril, perjudicial, i sobretot patètic. Patètic és un adjectiu que agombola les significacions de erroni, injust i ridícul.

-Aprèn, professor, dels teus alumnes, el secret de l'alegria.

-El crit més poderós d'un professor és el silenci.
.
.
.

Saturday, October 18, 2014

Encara el mar, i encara a dins, tot i ser a la tardor.


 Ahir mateix parlava aquí al blog, enmig d'un capvespre roig de ciutat que es va apagant, tot recordant els instants de l'estiu viscuts no fa pas tant en un present que en si mateix és etern. Poc m'imaginava que avui, poques hores després, naixeria un dia de Sol regalat a la tardor; un d'aquells recordatoris que aquest gran planeta ens ofereix perquè ens acostumem a que tot sigui imprevisible, a que res no sigui definitiu, a que qualsevol goig inesperat pugui aparèixer.

Els dies de tardor a la platja tenen un sabor especial. Les fotografies només reprodueixen els colors, es perden el volum, potser la percepció del present, però sobretot... no poden reproduir la flaire; la flaire intensa de sal de mar, de sal d'escuma, de sal natural... És com una fragància que se't fica pel nas i que et desperta records no verbals de vivències teves i dels teus avantpassats codificats als racons misteriosos d'aquesta ment que ens han regalat i que és l'eina que ens construeix el món que habitem. Les imatges tampoc no reprodueixen el tacte, l'escalfor del Sol i el cop de la brisa càlida al tot de la pell com un sol sentit, com un únic òrgan que ho absorbeix tot i que ho descobreix tot de nou. Flaire i carícia. Oblit del que no és aquí i ara. Filosofia animal de l'ara intens. Satisfacció de ser, i de ser lliure. Agraïment per totes les cadenes desfetes per aquest Sol, per aquest mar, per aquest vent suau i tímid. Goig en descobrir l'existència com un privilegi tan immens que per molt que m'entesti a descriure'l no aconsegueixo ni aproximar-m'hi. A l'univers, el normal és el fred i la foscor, l'excepció és la llum a la proximitat dels estels. I les proximitats d'un estel adquireixen la seva màxima bellesa en aquests racons d'aigua immensa i de vida acabada de néixer; perquè tots acabem de néixer i ens estem fent.

Potser la màxima intensitat de la bellesa rau al contrast. Al contrast de l'excepció en comparació al general. Al contrast entre la màscara eixelebrada de tants a la ciutat, als despatxos de les grans corporacions, als ministeris de la guerra, als estrategues del capital... i la nuesa de qui no du màscara de suficiència, ni deix de milhomes que torna de tot, ni tan sols roba... Al contrast entre la intricada elucubració dels condicionants morals que decideixen si la respiració és pecat o si no ho és... i la senzillesa de fer absolutament el que et vingui de gust sense demanar permís a ningú sempre que allò que et vingui de gust no faci mal a ningú... Al contrast entre la grisor de caminar sense ni mirar ni veure el que t'envolta... i el gust de descobrir tanta llum i tants colors... Al contrast dels que en un cos hi veuen carn... i els que en un cos hi veuen una vida, i un jo que és la raó de ser de tot l'univers i que mereix ser estimat i estimar en llibertat...

Després, a la tarda, havent dinat, només hi havia el poble de Calella, ni ahir, ni demà... Calella... Ni allò que va passar ni el que passarà, Calella! Ni aquell que va fer no sé què... ni el que m'han dit que va dir que va fer aquella que... Calella!

I sovint, el silenci, aquell privilegi del qual poden gaudir els qui no necessiten parlar per a sentir-se bé. Dos, o tres, o quatre... s'estimen de debò quan poden gaudir junts del silenci sense que això esdevingui una situació violenta. El món és ple de plepes xerrameques que necessiten xerrar i xerrar per a superar la inseguretat de ser només ells els qui coneixen els seus pensaments i els qui jutgen el valor profund de les experiències viscudes. Quin goig el silenci! Qui regal pels altres, mirar-los, somriure, i callar... (de tant en tant, no pas sempre).