La música és un dret individual, un plaer gratuït, una eina per compartir tant i tant amb els que estimes, per celebrar la vida.

Una guitarra, una petita taverna, potser un jardí on els migdies de primavera hi entra el sol, potser una platja, una petita cala, i tres o quatre persones amb qui t'hi avinguis... Res millor per cantar a cor què vols tot allò que et surti de dins. La música és un dret individual, un plaer gratuït, una eina per compartir tant i tant amb els que estimes, per celebrar la vida, com un brindis, com una pregària.

Hi ha massa gent que sent a parlar de cantar i, per molt que ho dissimuli, no ho veuen així; escolten els mots "guitarra", "cançó", "piano", i de seguida ho relacionen amb fama, èxit, triomf, fans, diners, indústria... Són pobre gent que no han descobert l'autèntic sentit de cantar amb un grapat d'amics, de compartir estones de música, de temps i vivències, d'intimitat, tendresa i misteri... Són la gent que diu pestes dels qui no toquen o canten amb  la perfecció que segons ells és necessària per fer música; potser perquè per a ells, la música és només un instrument que els serveix per enaltir el propi ego, per satisfer necessitats narcisistes no confessades, per sentir-se membres d'una elit, per aconseguir ser admirats, o per guanyar diners i assolir la riquesa. Per a ells, és fonamental la idea de "competir"; els he escoltat sovint l'expressió: "amb aquest no puc competir" quan es topen amb un cantant que segons ells ho fa més bé que ells, com si cantar fos un partit de tenis o de futbol. No han entès res, i mai no reconeixeran que no entenen res, perquè per ells ser considerats "entesos" és més important que el mateix fet de fer música.

De totes les realitats que estic recuperant després de l'ictus, una de les que em fa més feliç és la música. He tingut el privilegi d'aprendre dues vegades a tocar mínimament la guitarra i el piano: la primera vegada de la meva vida, fou des de petit i sense gaires mestres; i la segona vegada, quan n'he après de nou després de l'ictus. L'avantatge de perdre alguna realitat que estimes és que pots gaudir del gust de tornar-la a guanyar. 

I de nou, com abans de l'ictus, com abans del resetejament del sistema operatiu intracraneal, no trobo més plaer que els petits racons de bosc o de mar, o els dels petits bars ombrívols, amb dos o tres persones que proposen aquesta o aquella altra cançó i que canten amb tu; o amb els teus fills quan et sorprenen i canten al teu costat i et proposen melodies i et recorden moments passats en què van cantar amb tu, com el dia que vam pujar a la Mola de nit, o al costat de la Torre de Piles a la trobada de cantautors, o a la cuina de casa quan els cantava mentre sopaven.

La música és això; un camí per viure més intensament; un llenguatge humà heretat dels nostres avantpassats des de la nit dels temps, les cançons que venen de segles enrere, i les cançons noves que fem i que hem fet, les que hem après dels avis i les àvies; és com un sagrament que ens mou a aturar la voràgine de la competició i de l'egocentrisme i ens uneix els uns als altres amb el moment i l'espai que vivim, amb el paisatge les flaires i els colors.

Al costat de tot això, hi ha els referents; els valents que viuen de la música no consumista, fidels a un estil que estimen i que fan estimar. Res fa estimar més la música que veure algú que l'estima tant que arriba a viure d'ella, fidel a una manera d'entendre-la profundament lligada a una realitat impossible de descriure amb mots. Estic pensant, per exemple, en l'univers musical de Sívia Pérez Cruz, en la fusió de sons i ritmes que representa la feina que fa i que tancant els ulls em transporta a paisatges i vivències estimadíssimes. I podria parlar també del folk irlandès, de Shane MacGowan, de Mickey MacConnell... Diria noms, estils, èpoques, cultures diverses... i no acabaria mai. Però més enllà dels referents, la música viu a casa, al poble, amb els amics, amb les persones que estimes, lluny de les mentides de la fama i les falses glòries.