Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, July 4, 2012

No, ratolí...


El relat dels dijous de nuesa i natura...


NO, RATOLÍ...

Fa sis mesos que surten.
Tot ha anat tan de pressa que gairebé no ha pogut fer altra cosa que estimar-lo; sense pensar gaire, sense valoracions, sense pragmatisme.
Les males cares de la família, el silenci d'alguns amics i la burla d'algunes companyes, no han aconseguit res més que enderiar-la més en la seva passió. El necessita. El desitja.
De vegades, però, li vénen dubtes; avui s'ha proposat aclarir-los.
-Omar... Si algun dia em caso amb tu... ¿m'hauré de vestir com una musulmana i tapar-me el cap?
-De cap manera! Estem a Barcelona, oi? Doncs et vestiràs com una dona de Barcelona.
-I a la platja?
-A la platja què?
-Podré anar-hi?
-És clar, ratolí. Tu aniràs amb mi a la platja. Jo t'hi portaré.
-I m'hi podré banyar?
-Que sí! Quines preguntes que fas! Sóc un musulmà modern, jo. Encara no em coneixes.
-I com em ficaré a l'aigua? Amb un banyador?
-És clar que sí?
-I podré fer topless? -li llança com si res. Es fa un silenci tens. L'Omar l'observa amb la pal·lidesa traspuant-li del rostre.
-No t'hi veig jo fent top less... -diu a l'últim, i força una rialla que sona falsa.
-Podria?
-Rosa, reina -diu, i tus una mica -... hi ha parts del cos de la dona que només són pel marit. Entens?
-No podria, doncs?
-No... no podries.
-Omar... És que... hi ha una cosa que fa setmanes que vull dir-te. Jo...
-Digues, reina, sense por. Confia en mi.
-Des que sóc petita, vaig nua a la platja; la meva família va a platges naturistes.
-Ah... -torna a empal·lidir.
-Saps el que són?
-Sí, sí... les he vist per la tele. -la veu li tremola.
-I que et sembla que des de petita hi hagi anat?
-Doncs em sembla que... que ara ja ets gran i...
-I hi vull continuar anant, Omar... Si us plau! No m'ho impedeixis!
-Rosa, tresor, has de pensar que no som animals. Tenim la capacitat de pensar i...
-Estàs dient que sóc un animal? Que tota la meva família són animals?
-No dic això. Deixa'm acabar. Veuràs, a diferència dels animals, nosaltres pensem, tenim...
-M'estàs dient animal, a mi, i als meus!
-No! -exclama. I resta silenciós uns instants -. I tu? ¿Tu m'estàs dient que has anat amb el teu pare a una platja nudista i que vols que t'entengui i que t'aplaudeixi?
-Amb el meu pare i amb la meva mare. Des que vaig néixer.
-Llavors has vist tot el cos del teu pare...
-Clar...
-I ell també t'ha vist, a tu.
-Doncs sí. És una cosa natural. De fet, he vist el cos del meu pare i el de molts altres homes.
Es torna a fer el silenci.
-I a on és el respecte, Rosa? -pronuncia ell, com si renyés una nena petita.
-A on està la falta de respecte, Omar? -fa ella.
-No! Perdona! -exclama ell, fent que no amb el dit. Ella el talla.
-Per què és pitjor el penis que el nas?
-Ja t'he dit que hi ha coses que només són per al marit.
-Que no em parles tu, Omar, tan sovint de Déu? Doncs tot el cos és de Déu, tot el cos és sagrat.
-El pare no ha de veure el conill de la seva filla; i perdona'm la paraula!
-I per què? Escolta, que el meu pare és una persona respectuosa...
-Més val que canviem de tema, Rosa...
-No! No vull que canviem de tema! Sempre que tenim idees diferents i te les raono dius que més val canviar de tema. Que sàpigues que el meu pare és un bon home, un gran home, i que m'estima. Sempre m'ha ensenyat coses bones; m'ha ensenyat a ser lliure i a no tenir por de la vida.
-Això està molt bé...
-I a no tenir por de la natura. Quan t'han ocultat la visió de la dona durant molts anys, tot ho veus dolent. Però són els teus ulls, Omar, els que tenen el mal, no pas el meu cos, ni el cos de cap dona.
-No dic pas que no tinguis raó però...
-La cultura de l'ocultació és la cultura de la por, Omar. El meu pare m'ha ensenyat que tot allò que genera la natura prové de Déu.
-Insisteixo en el fet que tens raó, però...
-I a mi no em pertorba veure el meu pare nu, saps? Ni a ell veure'm. Si mai no l'hagués vist nu, i de sobte me'l trobés sense roba, llavors sí que em sentiria malament.
-Parlem d'una altra cosa, Rosa, que ens estem enfadant.
-No, Omar, parlem d'això, que és important. No suporto que parlin malament de la meva família.
-Jo no he parlat malament de ningú. Estem parlant de qüestions generals, i tu em parles del cas concret de la teva família.
-Tu parles malament d'una cultura que no comprens.
-Et veig enfadada.
-Una mica.
-No vols intentar de comprendre el que et vull dir? -li demana ell, visiblement nerviós.
-El que tu dius no és racional, no té lògica. I hi ha valors de la meva família que no pots comprendre; valors importants.
-Definitivament, estàs enfadada. Has de pensar que parlo en general, no per tu.
-Ja ho sé; però jo sí que parlo en concret. De fet, crec que només tenen valor les afirmacions que es refereixen a la realitat concreta, que és l'única que existeix.
-Jo també tinc una cultura, Rosa.
-Ja ho sé. I jo tinc la meva; que segons tu, és la cultura dels pecadors, però que per a mi és la cultura de la llibertat.
-Tens raó, Rosa... Si vols que ho reconegui, ho reconec. Tens raó en tot el que dius. Em perdones?
-Llavors... Podré, anar nua a la platja?
-No, ratolí... Tens raó en tot el que expliques, però ja t'he dit que hi ha parts del teu cos que només puc mirar jo...

                                               *   *   *


1 comment:

juandescals lleida said...

Penso que no s'ha de demanar permís a ningú per fer el que un vol...

I així, no he demanat permís i he enllaçat aquest blog des del meu...