Potser ets petit, però ets tu; i avances cap al fat que has escollit. I a poc a poc, perquè la lentitud és un senyal d'identitat; l'escut del temps conscient, i el gust d'assaborir l'instant encès del teu petit camí, que fas etern, perquè no acabi mai; ballant indòmit sobre el blau i el blanc.
I el buc, de fusta. I, de bellesa, el traç recarregat i ferm d'un temps intens; d'històries d'ultramar, de lluita i vents, vers terres de salvatge llibertat.
Potser ets petit, però ets tu, i saps prou on vas; allà on et du l'imprevisible atzar.
I enmig del plàstic bla i industrialitzat, emets lluors de classe i dignitat.
Des d'aquest dolç i pur espai d'Arenys, percaço el teu viatge. I prenc la llum que envies a la platja; com perfum de salabror, nuesa i llibertat.
.
.
No comments:
Post a Comment