Tot el que està escrit aquí és obra de Jere Soler

Si voleu veure l'altre blog que tinc feu click:

Wednesday, July 9, 2014

Viure la intensitat de descobrir que formes part del paisatge, que entre el paisatge i tu no hi ha diferència.


Ja fa temps que no visc la platja com un "xiringuito" estrident amb flaires de química i oli de patata fregida. La platja és la costa, és la sorra salvatge, sense passarel·les de fusta, ni passeigs marítims, ni carrers, ni edificis, ni melodies repetitives i "pastelones"... la platja és la roca vermella o groguenca, amuntegada per la força de la gravetat i per l'aigua al llarg de mil·lennis... És el so de les llagostes, l'estridor de les onades trencant-se, el tacte de la sorra a la pell, a tota la pell, sense teles intermediàries, ni tovalloles, ni gandules, ni estris, ni andròmines... És la descàrrega d'una aigua freda que t'embolcalla el cos sencer i que se't fica pel nas regalant-te la intensitat de la sal, la intensitat de la força dels corrents, la intensitat de l'escuma... És sentir que l'onada se t'endú i que et converteixes en una peça més del mar sense veu ni vot, i que vas a on el mar vol que vagis, fins que toques el fons de sorra, esculpit amb ratlles onejants, perfectes, corbes diferencials perfectes, traçades amb més precisió que la que aconseguiria una computadora; corbes irrepetibles, úniques des de la nit dels temps, irreproduïbles... 
La platja és el color d'aram, de coure, de xocolata, de canyella clara... de les formes sublims dels cossos humans lliures a la natura. Són els crits dels que senten aquesta natura tan intensa per primera vegada, que són tots els que la senten, perquè totes les vegades són sempre la primera, ni que no ho siguin. És arrebossar-se de sorra, treure-te-la i tornar-te a arrebossar. És empastifar-te el cos amb argila iodada de color groc i recordar les experiències que mai no has viscut, però que algú, de qui has heretat els gens, va viure; i per això ho sents, i ho perceps, i ho recordes... És sentir una altra vegada que la Terra és la teva mare; perquè ho havies oblidat, perquè t'ho havien fet oblidar. Però igual com tornen les onades, igual com torna la sorra que el mar s'endú, igual com qualsevol barrabassada desapareix i torna de nou la llum de l'essència humana... també torna el sentiment que ens fa reconèixer la Terra com la nostra mare, i a nosaltres com els seus fruits; igual com la consciència és fruit de la humanitat, i igual com l'amor és fruit de la consciència. 
Ja fa temps que la platja, per a mi, no és oci, sinó pregària; no és descans, sinó intensitat vital; no és un acte social, sinó la submissió als poders eterns de la natura i la profunda unió mística amb la bellesa dels elements. És tornar-se infant amb els infants i crear un cap de sorra, fent-li cabells amb la pinassa del bosc que arriba fins a l'aigua i ulls amb les petxines, per a deixar després que el mar desfaci el que l'ésser humà ha construït i que té valor no pas perquè hagi de durar, sinó simplement perquè ha existit, perquè és.
La platja no és com anar a un parc, ni com passejar per una ciutat desconeguda. No és, ni tan sols, visitar la natura; és formar-ne part i sentir-ho; és viure la intensitat de descobrir que formes part del paisatge, que entre el paisatge i tu no hi ha diferència, que ets a casa, que hi pertanys, i que tot el teu ésser sencer, cos i ment, s'obliden del jo per a ser només el paisatge, per a ser només la mateixa Terra i la mateixa mar, conscient.   




















3 comments:

xavier pujol said...

Quina bellesa el mar submanrí. I les 9ones i roques de la superfície!

David Paraire said...

És esplèndida la natura, i el teu escrit m´encanta. La llibertat i la natura, son la vida i la bellesa, viure això i adonar-se de la grandesa de la simplicitat és realment gran. Però compta amb els perills de la natura, i son igualment. El melanoma n’és un. El sol és molt sa, i és vida, però cal saber-lo gaudir i no tot-hom n´és conscient malauradament, la fresca de una bona ombra a l´hora de la màxima insolació, es gaudeix i val el mateix que un bon bany de sol, i un bon bany d´aigua salada sense teles. També alguns creuen que amb protectors solars s´arregla tot i encara és pitjor, per això m´ha encantat això que dius de: “És empastifar-te el cos amb argila iodada de color groc”, és fantàstic i molt agradable. Realment aquest és el millor protector solar, i l´únic intermediari vàlid i natural per a la pell, junt amb el seny conscient, i el saber gaudir d´una bona ombra també, potser ben acompanyat, amb una bona conversa o lectura enriquidora. Salut i felicitats, et superes amb els teus escrits...!!!

dpb

Jere Soler said...

Moltes gràcies! M'alegro que t'agradi el que escric. La veritat és que només em limito a expressar el que sento, no té cap mèrit, ni necessito cap esforç o elaboració especial. Amb això que dius de les precaucions del sol, tens tota la raó. El millor és prendre'l molt poc, només per eixugar-se l'aigua del mar, i havent-te protegit amb el factor de màxima protecció de crema solar. La veritat é que a l'ombra d'un pi, o d'un para-sol, s'hi està molt bé, no cal més. També depèn del tipus de pell. Ara bé, sense obsessionar-se. Per moltes prevencions que apliquem, que les hem d'aplicar, ens podem morir en qualsevol moment, i amb seny s'ha de viure estimant aquesta possibilitat com un esperó a gaudir de cada moment. Moltes gràcies.