L'artista que no crea està comparant preus de mànecs d'aspirador

El creador que no ho ha estat no us pot atendre, perquè està passant l'aspirador; després traurà la pols i amb l'esprai omplirà d'escuma blanca totes les fustes, la casa farà una estranya olor sintètica de polígon industrial de Parets, i quedarà bonica, llampant, per tal que les amistats, quan li visitin el pis, se sentin molt malament en comparar l'ordre, la netedat, la perfecció del pis dels amics amb la deixadesa mediocre del seu habitatge... Demà, tot tornarà a estar ple de pols, però el poeta que no escriu poemes, l'escriptor que no perd el temps escrivint, tornarà a passar el drap i l'escuma per a preparar un nou atac a les amistats, ja que l'enveja de les amistats és el signe del triomf vital.

De petit li van dir que no valia per escriure, ni per pintar, ni per dibuixar, ni per l'art en general. Cada vegada que feia una làmina de l'assignatura de Visual i Plàstica la seva mare se la mirava i li deia, fill meu, no has nascut per això, i el nen no aconseguia millorar, perquè es creia de debò que no era capaç d'arribar a més. Ni tan sols quan un artista reconegut va veure una caricatura abstracta que el nen havia fet i es va aturar, impressionat, bo i dient-li que allò era diferent a tot, el nen no se'l va creure, perquè els seus mestres i la seva mare li havien deixat clar que ell no era un artista. El nen va viure sempre com si dugués al front una etiqueta que posava “No artista”. Per això es va dedicar a anar a l'Ikea i al Carrefour, i a treure la pols dels mobles i a posar la casa bonica com un museu.

I aquest novel·lista que no escriu, tampoc no beu, per això té el fetge bé i pot anar sense problema a l'IKEA a passar el dia. Hores i hores dins l'Ikea li protegeixen el fetge del mal que vindria si es dediqués a beure vi, o sidra, o alguna copeta de conyac. Gràcies a aquesta bona salut, podrà continuar anant a l'IKEA, i si no al Diagonal Mar, o potser al Baricentro... Els caps de setmana són per a gaudir.

L'artista que no crea està comparant preus de mànecs de rentadora. Ara va a l'Eroski, ara al Carrefour... ara torna a l'Eroski... després s'atansa a l'Aki perquè li han dit que fan un descompte aquest mes... Ho pot fer perquè dorm tota la nit. No escriu sota les estrelles com els que duen la mala i desordenada vida bohèmia del vi i la sidra... i ves a saber si d'altres coses. Per això pot gaudir a l'Ikea i al Carrefour, i a l'Eroski, i a l'Aki... fins i tot al Baricentro... I quan no surt es recull a casa a treure la pols, a fregar les rajoles de la cuina, a fer que brillin les figuretes de la vitrina...

Ahir, l'artista, va passejar pel cementiri tot sol. Va anar a un enterrament però no va suportar la idea d'entrar a la cerimònia religiosa a escoltar els tòpics del capellà: “ens hem reunit davant de déu”, com si no estiguéssim sempre davant de déu, “per a acomiadar la nostra germana”... quan en realitat l'artista que no crea s'havia acostat a donar suport a un conegut que se sentia trist perquè havia perdut la mare; a la pobra dona no l'havia vista mai, “que ara està amb Jesucrist”, amb Jesucrist? Tothom s'ho creia? Sí... ves a saber amb qui està... potser ha tornat a néixer, potser ara s'ha desfet d'aquest cos que neteja tant, que treu tant la pols, que va a l'Ikea... i ho veu tot. Potser no només veu allò que li cal per a sobreviure, reproduir-e i controlar l'entorn. Potser ara ho veu tot. O potser no veu res. Potser no es. O potser sí. Tant se val. El cas és que l'artista que no fa art va passejar una estona pel cementiri, sol, entre els nínxols, i es va adonar que els cossos que s'anaven podrint només tenien una antiguitat de set anys, perquè cada set anys renovem totes les cèl·lules del cos, i que de fet el que allà hi ha és un record. Com les noves ofertes de l'empresa funerària, que ara han establert un pack per a cremar-te i enterrar les cendres en uns nínxols especials, molt coquetons, al final del cementiri. El poeta que no fa poemes perquè neteja la casa no comprenia, ahir, quin sentit té cremar-se per acabar a un cementiri tan gris i macabre com aquell per on caminava. Si un es crema és per a ser escampat al Morral del Drac, o a la platja naturista de la Waikiki, o al Cap de Creus, o al Cavall Bernat... El cas és que caminant pel cementiri va adonar-se que allà hi reposaven els cossos de molts que havien anat a l'Ikea, al Carrefour... que havien gaudit caps de setmana sencers amb les ofertes de matalassos i de cortines que de tant en tant fan... També va pensar que algun dia tots havien estat nens i nenes estimats, petits i adorables, infinitament dignes, i va maleir les ments que havien inventat la idea de l'infern que a tants atemoreix... i va sentir fàstic per tantes intel·ligències que havien convertit la vida en un perìode de compres a l'Ikea i al Carrefour... o en una lluita per a tenir més i provocar més enveja als amics...

Després va tornar a pensar que un dia es morirà i que el món estarà buit dels poemes que no ha escrit, de les històries que no ha imaginat, de les idees que no ha atrapat i compartit, de les nits màgiques que no ha viscut, dels vasets de vi que no ha gaudit, de les cançons que no ha bramat perquè li han dit que ho feia fatal...

.

.

.

Què hi té per dins?

Imatge d'Osvaldo Gago a la Wikipedia

.

.

“Què hi té a l'interior?” Ens demanen, d'una persona.

La resposta pronunciada en menys de 1 segon a aquesta pregunta podria servir, en alguns casos, per saber si el nostre conscient i inconscient té clares les dimensions i la magnitud d'aquesta persona.

Sembla que, un percentatge gens menyspreable de la població, quan es topa amb la gent, no en copsa la grandària ni en una micra per cent. 

Hi ha gent, també, que es pensa que els arxius dels programes són les icones de l'escriptori. 

.

.

.

.

Carta a un angelet que em vol regalar la visió beatífica i la glòria en què se sap tot i tot es té.

Saber-ho tot? No! No haver de treballar per a obtenir res? No! Descansar eternament? No!

Veure la veritat absoluta cara a cara i no haver de buscar-la? Que no!

A veure si m'entens... Jo sóc un ésser humà, i no vull ser una altra cosa, perquè si sóc una altra cosa no sóc jo. 

Vull sentir-me feble perquè algú em pugui protegir, o vull sentir-me fort per a protegir algú que se senti feble. Vull haver de mastegar el meu menjar. Vull haver de suar-lo, de buscar-lo, de merèixer-lo. Vull dubtar, perquè si no dubto no gaudeixo del descobriment quan arriba. Vull sentir-me cansat, per a poder gaudir del descans. Vull que tot el que em vingui a les mans i a la vida se m'acabi, i que comenci de seguida una altra cosa. Vull que existeixi algú que no estigui d'acord amb mi per a poder argumentar allò que penso i exposar—ho. Vull la sensació de finitud, d'instant que se'n va per a sempre més. Vull admirar-me cada dia una mica per algú nou, i una altra mica per algú antic, i estimar persones imperfectes, amb vicis i defectes, i amb grans a la cara; gent normal, que ronca a la nit i que de vegades sent gelosia, que d'altres vegades m'enganya i que després li sap greu.

Angelet, bonic, que em promets el cel i la beatitud absoluta, t'has topat amb un home i prou, amb algú que necessita una petita dosi de caos. Em cal que tot estigui a mig fer per assaborir la llibertat del desordre, la bellesa estranya del que no és complert, que potser em fa intuir una bellesa ideal utòpica que tots tenim a dins invisible. La invisibilitat de la perfecció que no existeix ens permet ser humans. 

Ves-te'n al teu cel, angelet, que el meu, no pot ser altre que aquesta Terra i aquesta vida imperfecte i esquerpa... Però no crec, angelet, que al teu cel de badalls hi pugui haver un mar més blau, ni un gust de sal més intens, ni uns cossos tan bells, ni una sensació d'estar vius més profunda, que aquesta que em regala la incertesa, el dubte, la vulnerabilitat, el misteri... El teu cel, angelet, fa inútil l'esperança, perquè quan ja es té tot no s'espera res. La sorpresa ens fa humans. La mancança ens fa humans. La limitació ens fa humans. I si no som humans, no som nosaltres. 

Em nego, angelet, a deixar de ser humà. Gràcies, però busca-te'n un altre.

.

.

.

.

.

.

Totes les coses de l'univers són perfectes miracles, cadascuna tan profunda com qualsevol altre.

 (...) all the things of the universe are perfect miracles, each as profound as any.

I will not make poems with reference to parts,

but I will make poems, songs, thoughts, with reference to ensemble,

and I will not sing with reference to a day, but with reference to all days,

and I will not make a poem nor the least part of a poem but has reference to the soul,

because having look'd at the objects of the universe, I find there is no one nor any particle of one but has reference to the soul. 

(...) Was somebody asking to see the soul?

See your own shape and countenance, persons, substances, beasts, the trees, the running rivers, the rocks and sands.

WALT WHITMAN

(...)Totes les coses de l'univers són perfectes miracles, cadascuna tan profunda com qualsevol altre.

No faré poemes amb referència a les parts,

sinó que faré poemes, cançons, pensaments, amb referència al conjunt,

i no cantaré amb referència a un dia, sinó a tots els dies,

i no faré un poema, ni la mínima part d'un poema, si no és perquè té una relació amb l'ànima,

perquè havent contemplat els objectes de l'univers, em sembla que no n'hi ha cap, ni cap partícula de cap, que no tingui una relació amb l'ànima.

(...) Algú desitja veure la seva ànima?

Mira la teva pròpia forma i la teva cara, les persones, les substàncies, les bèsties, els rius que corren, les roques, la sorra.

WALT WHITMAN

Sovint la part ens resulta indigerible, perquè sovint ho és. Un moment en el temps, de vegades, sembla que ho esguerra tot, sembla que fa que l'existència se'ns mostri com essencialment negativa. Però el temps renova els instants; completa, o completarà el conjunt; i quan tot sigui vist en el seu conjunt, les ombres permetran que la llum sigui vista, i el que semblava una foscor eterna evidenciarà el seu caràcter increïblement efímer, i només perviurà la llum. 

L'esperit, l'ànima, no és pas una realitat diferenciada de la matèria. Ni sabem si la matèria existeix com a tal. Qui fa a qui? La matèria produeix la consciència? O és la consciència la que imagina i crea la matèria que contempla? Segurament ni una cosa ni l'altra només; el conjunt; tot alhora. I allò que pensem ho amara tot. I de tot surt una emoció, un pensament, una vida... com d'una nota i un acord pot sortir una cançó o una simfonia. Si voleu veure l'esperit, mireu el que us envolta; la bellesa ho impregna tot, surt d'arreu, encara que sovint no és vista. Molta gent la mira sense veure-la. La bellesa, que és l'excepció a la nit de la buidor de l'univers, passa a ser, a la societat dels monos sapiens, una realitat rutinària que no mereix el títol sublim de privilegi. 

Totes les coses de l'univers són perfectes miracles, perquè són.

Maleïdes làmines de cel·lulosa, que pretenen tenir valor. El que la quàntica ens ensenya sobre el valor de la vida.

.

.

.

Cobrem per treballar? Treballem per cobrar?

És important escollir bé una de les dues opcions. L'individu Homo sapiens perd una realitat difícil d'explicar quan tria malament alguna d'aquestes dues possibilitats.

La por a la pobresa i a la mort ens pot condemnar a viure sense aquesta realitat difícil d'explicar, que ens fa tan feliços.

Viure? Per què? Si els nostres actes s'expliquen amb diners?

Comunicar-nos? Per què? Si les nostres paraules tenen com a raó de ser els diners. Hi ha pobres més enquistats ens els diners que alguns rics. Hi ha rics de diners que es pensen que són pobres, perquè fixen la mirada en el que no tenen en comptes de mirar el molt que tenen. Hi ha pobres de valors que tenen molt diners, i no saben que són pobres, perquè no s'adonen de la riquesa que els falta, i sí que s'adonen en canvi dels diners que els falten, tot i els molts diners que tenen.

Per què viure si tenim els quarts d'hora convertits en una equivalència monetària, si qualsevol creació té sentit només si és pagada, si només donem valor a les coses quan tenen un valor monetari?

Resignar-nos a aquesta realitat? Bill Gates diu que sí, que la vida és injusta i que ens hi hem d'acostumar; però Bill Gates és una de les persones més pobres de la Terra, i jo no vull ser com ell.

I una mica per esnobisme una altra mica per imatge i una altra mica per normativa, ens ho fan demostrar tot amb làmines de cel·lulosa; ningú no pregunta com t'ha anat amb aquell xicot? S'ha emocionat? ¿Ha gaudit amb la seva investigació, amb el treball ben fet, amb la descoberta del munt de possibilitats que hi ha a la societat per a obtenir informació i per a engegar iniciatives? No. Ningú no vol saber això. Interessa saber si s'han omplert els papers; els papers que expliquen quants minuts, quan, a on, i un breu esbós del que es va dir. Si no ho has escrit, no existeix. Si no és en un registre, no té valor. Les làmines de cel·lulosa, o, en aquesta època, els bits, bescanvien el valor dels fets, s'erigeixen en el paper moneda que permet que tota descoberta o aprenentatge sigui considerat. Tu ets un presumpte gandul, fins que un registre no demostri el contrari. L'emoció que puguis generar, o no generar, per la incapacitat del xicot que no aconsegueix motivar-se, no existeix, perquè no es pot registrar; i com que no existeix, no se'n parla ni es té en compte. Si vols deixar de ser un presumpte gandul, omple papers, justifica't; els papers construiran la imatge que se't demana; no se't demana aprenentatge, se't demanen resultats, en bits o en cel·lulosa. El valor del teu servei són els registres i els papers. L'aprenentatge és immesurable, i tot allò que no es pot mesurar, no val per res. Però la quàntica, precisament, diu que si mesures la realitat, la malmets.

No. Tot això que he escrit, per si algú no havia copsat, no és el que jo penso; és l'ànima submisa de Bill Gates davant la manera com és la societat; ell no la vol canviar, ell vol només fer-se fort per a sobreviure-hi. El que he escrit és sàtira o ironia amb un arrelament a la realitat excessivament gran. Ell, en Bill Gates, sap que no és bo que la societat sigui així, però li és igual. Ell, com molts d'altres que no arriben a amuntegar ni un bri del que ell ha amuntegat, estima els diners; i els diners expliquen el valor del que fa.

Ara escriuré com ho sento jo; fora ironies, fora sàtires; i molt de respecte, perquè tothom vol fer bé les coses i tothom és sagrat; fins i tot el qui exigeix registres; és un tema d'estil, no pas de bondat.

Jo no treballo per diners, cobro diners per a poder-me oblidar d'haver de guanyar-los i poder-me centrar a la meva feina. Poder menjar, vestir-me i pujar la meva família sense haver de pensar en guanyar diners, perquè me'ls donen, em permet considerar el servei a les persones, dins la meva feina, com la tasca més dolça i més important de totes les que faig. Ni una coma no l'escric per diners; ni un quart d'hora no el treballo per diners; ni una tasca no la realitzo per diners; ni una responsabilitat no l'assumeixo per diners; si els diners m'haguessin de moure, em posaria a jeure. La responsabilitat és a la meva ment no a la nòmina; i si no fos a la meva ment, els diners no me la posarien de debò, tot seria una comèdia que faria que el sistema es morís d'èxit. El sistema necessita valors, no pas diners ni registres.

Si la feina que faig no pot ser passió, no hi ha prou diners per a convèncer-me de fer-la. Si no m'assec una estona cada dia per a pensar que allò que faig ha de ser passió, seré responsable davant de la meva existència de malbaratar instants de goig i de servei que podrien ser glòria per a molta gent i que només serviran per a poder omplir un registre i complir. Necessito perdre temps per a pensar que cada minut, cada paraula, cada instant, cada resposta... és passió, misteri, lliurament, goig, vida, intensitat, comprensió, exigència vers qui tinc al davant, empatia vers qui tinc al davant, motivació vers qui tinc al davant... Tot això no es pot bescanviar per diners. I si no tingués vocació seria culpable de dedicar-me a una tasca per a la qual no tinc vocació; seria responsable davant de mi mateix i davant de l'existència de dedicar-me a una tasca que no és la meva. I tindria l'obligació de buscar el meu lloc, de buscar la raó dels meus actes; o l'obligació de descobrir que potser l'etiquetada vocació és més flexible del que ens pensem, i que potser una actitud un xic més contemplativa i més amorosa ens permetria arribar a tenir vocació per a qualsevol tasca, o per a quasi qualsevol tasca. De vegades penso que si em dediqués a recollir brossa, d'alguna manera, en l'exercici de recollir-la, descobriria detalls que em permetrien fer-ho per passió, fer-ho per a servir, fer-ho per amor a l'existència, i no per diners ni per a omplir un registre.

El principi d'incertesa de Heisenberg ens diu que no podem registrar en un mateix moment la velocitat i la posició d'un electró. El meu principi d'incertesa diu que no podem registrar allò que estem lliurant quan treballem amb passió, i que si som conscients que tenim l'obligació de registrar-ho, correm el risc de perdre la passió, i de prioritzar el registre de la passió per damunt de la passió mateixa.

Mirant el temps del meu dia, un temps que només jo veig, m'adono que si hagués de registrar tot allò que intento donar, seria tant, que acabaria renunciant a donar-ho per no haver-ho de registrar-ho.

El registre de la vida fa feixuga la vida, l'alenteix, li posa un corsè, i la vida ja no és la mateixa. El gran missatge de la quàntica és que la mesura i el registre alteren la realitat.

A la pràctica, podríem dir, que el que cal és confiança. La confiança en la vida i en la passió que les persones podem donar i volem donar han de substituir els registres. Els registres pretenen assegurar la vida, però el que de debò assegura la vida és la confiança i la passió. El resultadisme, la imatge, l'aparença són una addicció nociva provocada per la por. Estimulem la gent, motivem la gent, fem sentir a la gent que hi confiem, fem sentir a la gent que els necessitem i que la seva tasca és gloriosa, i eliminem o reduïm tant com ens deixin els registres i el control, que mai no podran substituir els valors. Per molt que ens hi escarrassem, el sistema mai no podrà substituir el valor i els valors de les persones humanes; i si ens hi entestem, ens morirem d'èxit.

Penso en els professors de Ciutat Meridiana que per pròpia iniciativa van crear un fons comú perquè tots els seus alumnes poguessin dinar al menjador de l'escola el dia que van retirar les subvencions; no ho van fer per omplir cap registre, ni perquè estava estipulat a cap horari, ni perquè els pagaven per fer-ho, ni perquè era la seva obligació... ho van fer per a servir a la vida, a la vida mateixa de manera directa i sense que quedés reflectit enlloc. Les persones podem assolir fites inimaginables si ens deslliurem del paper moneda, dels valors de les làmines de cel·lulosa, ja es diguin diners o registres.  

El nostre som nosaltres

.

...

Tot pel sedàs dels diners: els somnis. el coneixement, la ciència.

Tots de genolls front d'un poder que ens sedueix, que ens promet la vida i la pervivència.

Però tot, a tots, d'un glop, se'ns en va;

i ens adonem que som fulles caient al sòl d'un bosc;

el nostre color va embellir un temps el cap d'un arbre noble,

i va gaudir amb la puresa dels raigs d'un astre que és de tots.

Sols fulles,

en un arbre més d'un bosc dels molts que en aquest planeta preciós intenten ser.

Tot sembla mesurat pels propietaris de les idees irrenunciables

amb què dogmatitza la societat del seny.

Teu, meu, seu, imprès amb segells pomposos

a contractes que aspiren a ser eterns

en un univers que dura un instant;

com l'escultura de l'aigua a l'eternitat del moment

en què vola i se sosté desplaçada per un xoc inesperat.

La propietat privada dels objectes, dels sons, de les muses,

fins i tot del temps, de la imaginació, dels mètodes,

del coneixement, dels medicaments, de la salut,

dels llibres, de la ciència, de tot...

Ens amoïna perdre el que ens ha estat regalat com un do,

perquè fins l'esforç que ens ha estat permès d'exercir

és un regal gratuït d'una natura indominable.

El nostre som nosaltres, la resta és buït;

si no és donat, és perdut;

arrapar-se a la propietat del que per natura ha de fluir,

i servir, i moure's,

és una forma paràsita de fugir del nostre,

que som nosaltres.


 

Pensaments sobre els bons i els dolents, les presons, la culpa, l'amor... amb el sublim acompanyament de les Geriona.

Per molt que pateixis, no desfaràs el que ja està fet; converteix la ferida en cicatriu curada i alliçonadora.

L'ordre, la lògica, el protocol de la civilització considerada superior que habitem, és moltes vegades profundament salvatge. La riquesa humana és una barreja d'aliment i verí, sovint, difícil de destriar. Ni els bons són necessàriament fora de la presó; ni els dolents són forçosament a dins; perquè, segurament, no hi ha ni bons ni dolents. Empresonem decisions i fets que van enganxats a persones. I probablement les decisions i els fets dels altres són els que viuríem nosaltres si tinguéssim el cos dels altres i si visquéssim enmig de les seves circumstàncies, en definitiva, si fóssim ells. El comportament que experimentem els humans és el més probable de tots els que podem experimentar. No triem el cos que rebem, ni qui som, ni les experiències que vivim, ni l'entorn que ens acompanya. Les solucions o sortides violentes són pròpies dels covards o dels mandrosos; els covards troben refugi en la por que generen als qui els envolten, els mandrosos aconsegueixen un mètode fàcil i eficaç per aconseguir els seus objectius; ni que sigui violent.

D'altra banda, la gent, quan no aconsegueix convèncer amb arguments, crida. Fet i fet, per a ser feliços cal molt poc. 

El bé, l’amor, la veritat, la claredat, la senzillesa, la naturalitat... són més fàcils i agradables; sempre s’hi surt guanyant, i amb escreix. 

Tinguem menys i siguem més. Gairebé sempre, la infelicitat prové d’opinions o idees equivocades o malaltisses, que no fa l'efecte que siguin equivocades o malaltisses.   

L’univers ha aparegut per tal que arribis a aparèixer tu; la teva curiositat, la teva mirada, el teu amor, el teu jo sagrat. Tot té un sentit, perquè tu hi ets. Això és aplicable a qualsevol infant. I ni que no ho sembli, tots som sempre infants.

Contradicció existencial

"Faré un món amb unes lleis ben diferents a les meves, però amb la meva bellesa; per a veure si pot més la força d'aquestes lleis o la meva bellesa."

DÉU

Imatges d'un cementiri la nit del dia de difunts. El sentit de la vida. El bé i el mal. La "arrealitat" de tot el que percebem.

L'altre dia, el 2 de novembre, concretament el dia de difunts, passejàvem pel poble de Bolqueres, i de cop i volta ens vam trobar al cementiri. No és habitual caminar per un cementiri de nit, i a més el dia de difunts; em va servir per adonar-me que ja no pateixo l'antiga i infantil por als morts que tan sovint experimentava. El cementiri, de nit, i el dia de difunts em va aportar una pau estranya, i no vaig voler perdre l'oportunitat de fer unes fotografies, amb l'amagada esperança d'obtenir psicografies, imatges de fantasmes, d'esperits, o del que fos que volgués aparèixer-hi. Com és natural, a la fotografia no m'hi va aparèixer res; ni tan sols pujant la saturació, ni augmentant la lluminositat. El món de l'univers de tres dimensions espacials i una temporal (i fins a set dimensions més, replegades) no va captar senyals, en aquell moment, de cap suposada realitat associada als antics cossos que es podreixen als sepulcres; però per intentar-ho que no quedi, que no sigui dit que no s'explora tot. A l'endemà al matí, hi vaig tornar, i hi vaig fer unes quantes fotografies més, aquest cop diurnes. Totes aquestes imatges són les que acompanyen aquest escrit.

I, aquella nit, bo i tornant del cementiri, em vaig posar a pensar en el bé, i el mal, i el sentit de la vida...

“Per què la vida ha de tenir un sentit?” em pregunten molts, convençuts que no en té ni n'ha de tenir, i una mica pressupossant, segurament encertadament, que per a mi sí que en té. I és que amb el sentit de la vida passa com amb el tema del bé i del mal. Els mateixos que lícitament, i amb ganes de debatre, em llancen la pregunta anterior sobre el sentit, em plantegen que, al seu parer, el bé i el mal en sí mateixos tampoc no existeixen, sinó que són conceptes creats per a comprendre millor l’existència, i sempre dins la mentalitat humana.

El que em pregunto sovint després de llegir-los amb agraïment, perquè poca gent té ganes de parlar d'aquests temes, és si s'han parat a valorar el fet que hi ha entitats que no tenen existència per si mateixes, però que són reals, que són essencials per a la vida, i que, ni que no tinguin un caràcter universalment objectiu, d’alguna manera sí que existeixen; ni que sigui en un pla d’abstracció superior.

Apareixen a la vida, i són reals ni que per ser-hi necessitin la persona que sent i que percep.

La majoria de la gent no es para a pensar que, en realitat, la totalitat del que percebem no té una existència pròpia; és a dir, no té una existència que es pugui deslligar de la persona que percep; i no per això és menys real; i quan dic la totalitat, em refereixo a tot, absolutament tot, el que percebem.

Intentaré explicar-me. Tot el que percebem no és altra cosa que un feix de sensacions generades per la ment; ¿és, per tant, la realitat una invenció de la ment? No. Perquè aquest feix de sensacions generades per la ment són com són a causa d’un estímul extern objectiu i diferent a nosaltres. En el cas dels colors, la causa externa és una freqüència determinada d’ona electromagnètica per a cada sensació de color. Pel que fa a la intensitat del color, l’estímul extern seria l’amplitud d’ona. Amb el so podríem establir raonaments similars; i també amb la resta de sentits. Tot el conjunt de percepcions que rebem les engega la ment amb els seus propis recursos, com en una mena de realitat virtual creada per la ment a partir de les llums i els sons de les sensacions; però ho fa a partir d’una realitat objectiva exterior; el que percebem és com una icona que ens aporta informació de l'ordre i la lògica de la realitat; però la realitat no sabem com és. La realitat exterior no té forma. La forma la fa la ment. La forma que percebem, el model sencer, el que veiem, escoltem, sentim... en si mateix, i fora de la nostra ment, no existeix. La realitat no és de cap manera. Tot el que percebem de l’univers exterior és el conte que la nostra ment ens explica per a comprendre l’ordre de la realitat.

Si tornem al sentit de l’existència, podríem raonar de manera similar. El sentit de l’existència seria la raó per la qual existim, el motiu, el “per què”. Aquesta raó serà una realitat no tan sols si algú exterior a nosaltres ens ho imposa, sinó sobretot si cadascú de nosaltres volem que ho sigui. Ignoro si algú superior a nosaltres espera alguna cosa de la nostra existència, perquè no sé del cert si existeix algú superior a nosaltres; puc tenir intuïcions, creences, conviccions fermes... però no arribaran mai a ser certeses. En canvi, si jo com a persona sé per què existeixo; si tinc una raó per a viure; si sé a on vull que arribi la meva vida, i si a més tinc l'encert d'escollir bé quin vull que sigui aquest sentit, aleshores la meva vida ja tindrà un sentit; li hauré posat jo, o la meva manera de ser. L’encert pel que fa a la tria d’aquest sentit està molt lligat a la felicitat i a la satisfacció.

A la pregunta de “Per què la vida ha de tenir un sentit?” per tant, hi correspondria una resposta personal, lliure, subjectiva i potser intransferible.

Encara seria més personal la resposta a la pregunta: “Quin sentit té la vida?” Normalment la resposta a aquesta última pregunta genera asseveracions poètiques perquè el llenguatge es queda curt.

De vegades el sentit de la vida (el sentit que un sent que té o ha de tenir la vida) es copsa després de percebre una realitat determinada: la mirada d’un infant, un paisatge, una melodia, un so, una emoció, un desig, una esperança... i gairebé mai, o molt poques vegades, es pot transformar en mots; i si es transforma en mots, gairebé sempre són només compresos per qui els ha escrit, perquè el sentit de la vida, tot i que té elements comuns, és diferent per a cada persona; perquè l’endins de cada persona és diferent.

El que és un error és dogmatitzar; tant en la direcció d’imposar als altres el sentit que hom creu que té la vida, com en l’equivocació de negar als altres la possibilitat que trobin o que posin un sentit a la seva vida.

Pel que fa a la idea de si el bé i el mal existeixen; jo em remeto als períodes en què patim un mal de queixal. Aquest dolor que sentim forma part del mal; i us podran dir que no existeix, que només té sentit per a qui el sent, que no és ni bo ni dolent... però... oi que fa mal? Oi que és real?

La rebel·lió contra la violència natural.

“Cada cara és el símbol de la vida. Qualsevol vida mereix respecte. (…) Quan respectem algú, estem fent un homenatge, a través d’ell, a la vida, en tot el que té de bonic, de meravellós, de diferent i d’imprevisible. Quan tractem els altres amb dignitat ens estem respectant a nosaltres mateixos.”

TAHAR BEN JELLOUN

.

.

Un militant de la vida, mai no s’acostumarà a la mort, per molt que digui que en comprèn el sentit, per molt que la reconegui com a natural. Algú que estima algú que es mor, mai no es resignarà al comiat, ni que reconegui que aquest comiat forma part de la llei natural. La rebel·lió contra el mal comprèn també la rebel·lió contra la destrucció del cos, la rebel·lió contra la llunyania de les persones que comparteixen la nostra existència.

Qui sigui que en sigui responsable (responsable de tot el que és), ha de reconèixer que hem aparegut aquí sense veu ni vot; sense que ens hagin demanat el parer, sense ni un cos ni una ment prou perfectes com per a caminar segurs per aquesta existència, sense ni tan sols tenir un domini absolut damunt la nostra voluntat i la nostra consciència; som ments produïdes per un òrgan de carboni que envelleix, que emmalalteix, que a cops falla, i que, per acabar-ho d'adobar, quan funciona obeeix pulsions seleccionades per les lleis de l’evolució de les espècies. La competició, la guerra, la violència, el sofriment, fins i tot la crueltat, estan codificades a la informació genètica que transmetem als nostres fills, formen part del nostre ADN, i apareixen al moment menys esperat, quan l’entorn perd els seus referents ètics, quan tot es capgira, quan la por ens domina, o quan les circumstàncies activen el programa violent que dorm en algun racó del nostre ésser.

La meva rebel·lió s’enfronta a la realitat d’aquesta presència destructora dins del cos de les persones; no l’accepto; no l’acato; no m’hi resigno. Sospito, fins i tot, que el sentit de la vida humana rau en aquesta actitud de rebel·lió contra el mal. Procedim de la matèria, la qual té set de sang, de poder, d’ego... però la nostra consciència del “jo” sap que no està feta ni per a l’odi ni per a la violència, sinó per a l’amor, per a la cooperació, per a la fraternitat. La rebel·lió contra la violència natural és també una conseqüència de la natura; és la conseqüència natural del fet de ser consciències. Un cop la matèria per imperatiu natural es fa consciència a les nostres ments, les nostres ments es rebel·len per imperatiu natural contra la seva llei violenta que ens mou a competir i a destruir-nos; aquesta rebel·lió ens està convertint en humans.

Allò íntim que som és antagonista dels fenotips actitudinals que es deriven de bona part de la informació genètica que amaguem a l’ADN esperonats per l'entorn; la nostra actitud i el nostre senyal d’identitat consisteixen a declarar-nos enemics de les pulsions que ens menen a odiar i a destruir; consisteixen en manifestar-li, a qui sigui que ens ha posat en aquesta mena de camp de treball que és la vida, que estem en contra de ser conillets d’índies; que volem estimar sense les traves que el cos que hem heretat ens posa. Volem que cap infant aprengui a odiar de petit per culpa d’haver de patir la crueltat dels adults sense que l’organitzador de tot això mogui ni un dit per a pal·liar la injustícia. Volem que s’organitzi millor l’existència de manera que a ningú se li impedeixi estimar, que a ningú se li frustri la vocació humana d’estimar i de ser estimat.

Des d’aquest silenci que el gran organitzador ens regala, invoco la seva acció, per a protegir els febles, per a transformar els Homo sapiens, que, sense haver-ho decidit, duem el mal a l’ADN; li exigeixo que actuï per a fer que l’existència sigui encara més bella.

No sabem res

Obrim els ulls un dia

i som.

Tot és aquí.

Un sol, un cel, un mar,

i el vent;

i els jorns;

la son;

un suc de taronja i una llesca immensa;

amb oli de Masriudoms;

instants alentits per la profunda sensació de ser.

I el temps,

estrany,

l'espai on tot l'espai pot ser;

rellotge subjectiu d'una bonior d'imatges

barrejades amb el sentiment de ser

de sempre ser.

La mort es veu tan lluny que la neguem;

ningú no hi creu;

i potser tothom tingui raó.

Obrim els ulls un dia i som; ja està!

I enlloc no hi ha cap llibre d'instruccions,

ni animadors, ni monitors, 

ni voluntaris que ens expliquin els perquès.

A les palpentes construïm vides i anhels;

i caminem amb pas segur,

com si sabessin a on anem,

com si entenguéssim el profund batec de tot,

però el cert és que 

no sabem res.

Potser no cal.

Ja m'està bé. 

Ningú mai no està fet del tot

Imatge de  TKnoxB from Chemainus, BC, Canada a la viquipèdia.

.

.

Llegeixo que Tahar Ben Jelloun, al seu interessant llibre “El racisme explicat a la meva filla” escriu: “Hi ha una llei que governa les persones des del moment que s’han fet grans: no canviar. Quan estem fets, estem fets” i en trec la conclusió que si això és cert, jo encara no m’he fet gran; fins i tot m'atreviria a dir que si això és de debò cert, ningú no es fa mai gran, ningú mai no està fet del tot. I mal que pugui semblar excessivament superb afirmar-ho amb tanta rotunditat, per a mi, això que acabo d’escriure no té la categoria d’opinió sinó que se’m presenta com una evidència.

La vida de les persones, cada vida de cada persona, és un canvi constant, una transformació contínua, a cops lleu, a voltes, i en un sol instant, brusca i revolucionària. Cada persona és un “jo” que posseeix dins seu l’univers sencer i tot allò que l’univers conté. No em reconec a la persona que vivia en mi quan tenia quinze anys; conservo el registre de molts records, probablement mig deformats, perquè el cervell de tothom canvia els records, de manera que el que recordem de la vida no és el que realment va succeir sinó el que la nostra ment vol creure que va succeir; la diferència entre la realitat i el record no és excessiva, però en determinats episodis pot ser substancial, i sempre, poc o molt, hi ha una diferència clara. Les profunditats de la ment humana són encara un misteri per determinar. Les possibilitats transformadores del jo són inabastables i il·limitades. Les persones es poden transformar rotundament, destruir els valors caducs i substituir-los per valors actuals que hom percep que són harmònics amb la realitat de l’existència i que contribueixen a millorar la humanitat sencera. Quan una persona, sigui gran o petita, aconsegueix tombar l’orgull de l'habitual paper preponderant del “jo” dins la jerarquia interna de la ment, qualsevol canvi és possible. L'obertura de ment significa no acceptar cap més dogma que el compromís de canviar d'idees quan les idees que sosteníem com a certes o convenients ens manifesten íntimament el seu caràcter fals o perjudicial per a nosaltres o per a qualsevol altra persona. Quan el dolor de percebre un error vital desapareix, perquè desapareix el desproporcionat amor propi de l’orgull ferit, qualsevol consciència pot reorientar la seva existència vers allò que percep com a positiu o cert. Quan hom arriba a adonar-se que al capdavall, vulguem o no, hem estat fulles arrencades d’un arbre que han anat fent tomballons a empentes del vent, la comprensió vers les limitacions d’un mateix ens empeny a superar-les i a confiar plenament que aquesta superació és possible. Quan a un genet, el cavall que intenta domar una vegada i una altra, el continua tirant a terra, però tot i així el genet insisteix, i torna a pujar-hi, i quan aquest genet torna a intentar el que es mostra com a impossible... llavors, arriba un dia que el cavall, per tossut que sembli, es deixa dominar, i el genet, petit, limitat, feble, aconsegueix el seu propòsit; no pas perquè sigui més fort que el cavall, sinó perquè hi ha insistit fins quan se li feia clar que mai no podria aconseguir-ho.

Spinoza s’equivoca quan afirma que “Qualsevol ésser té tendència a perseverar en el seu ésser”. Tots no. Qualsevol, no. Les persones som diferents, i la majoria, canviants. Però ja se sap, els filòsofs sovint defensen el territori de les seves opinions igual com un goril·la de muntanya defensa el territori dels seus arbres fruiters o el seu harem particular de femelles. Els filòsofs, sovint, fan servir un llenguatge que ha etiquetat la realitat; raonen amb aquestes etiquetes apreses entre ells, com un codi reservat als estudiosos. No accepten cap discussió sobre la realitat que no faci servir aquestes etiquetes, i d’aquesta manera els resulta fàcil menysprear qualsevol carboner que tingui una idea harmònica amb la realitat si el carboner no ha passat per les aules de la universitat del filòsof i si, per tant, no fa servir les mateixes etiquetes; l’harem de femelles i els arbres fruiters de la tribu queden protegits.

Els moments i les persones

Hi ha qui veu un tros de terra i pensa en un negoci: possibilitats d'explotació, d'enriquiment... Hi ha qui veu aquest mateix tros de terra i hi descobreix un poema de la natura, un llibre sagrat reflex de la bellesa de tot.

Hi ha qui escolta una melodia, una cançó, un o una cantant... i de seguida hi posa un preu, en compra els drets, es pregunta si serà profitós invertir-hi, si aquell personatge arribarà a la fama... Molts associen d'immediat la idea de cançó amb els diners, la fama i el negoci... Hi ha qui escolta el so de la mateixa cançó i es fon, i tremola, i fimbra com una campana en rebre la sonoritat d'una altra campana veïna; i sap, tot d'un plegat, per què ha nascut, per què val la pena continuar endavant, per què és segur que tot acabarà bé.

Hi ha qui només veu graons, instruments, escales... en un viatge que cerca el definitiu en un altre lloc diferent al qual s'està. I aquest algú no veu que molt del que tenim és ja “punt d'arribada”, destí, finalitat, essència petita i senzilla de la mateixa vida. La vida és un constant punt d'arribada; cada instant representa l'última finalitat de tot; els moments no hi són per arribar enlloc més que als mateixos moments; les persones no hi són per aconseguir res superior a elles mateixes. Els moments hi són per als moments; les persones hi són per a elles mateixes. Cada instant i cada lloc on som són l'instant i el lloc a on hem de ser, cada jorn nou portarà els seus instants; finalitats en ells mateixos.

Hi ha qui sempre té la ment en un lloc i en un instant diferents al lloc i a l'instant en què es troba; hi ha qui sempre és absent del lloc i de l'instant que viu.

Hi ha qui mata l'instant per a perseguir el futur. Hi ha qui es ven el futur per a comprar l'instant; l'obté, i s'hi queda per sempre.

Hi ha qui troba la pau enmig del dolor més profund, i hi ha qui no la troba ni a les alegries.

Hi ha qui no gaudeix de la vida perquè té por de la mort. Hi ha qui no té por de la mort, perquè gaudeix de la vida.

Hi ha qui es nega a viure la vida perquè té por que la seva vida fracassi; hi ha qui s'arrisca al fracàs, sense cap mena de vacil·lació, per a poder viure la vida.

Hi ha qui es passa la vida recriminant els defectes de tothom per aconseguir la perfecció de les coses. Hi ha qui renuncia a la perfecció per no haver d'amargar la vida als altres amb constants recriminacions.

Hi ha qui renuncia a estimar perquè no vol posseir ni encadenar ningú. Hi ha qui es nega a dominar o posseir, perquè s'estima a tothom.
*
*

 
.
.

Les idees que volen pertot caçades en una llibreta (II)

Camí de l'avi Pujal (Calella)

*

Fa uns dies us vaig dir que aquest curs havia emplenat dues llibretes petites. Sempre duc una llibreta a la butxaca per a apuntar les idees que venen, que trobo intenses, i que se'n van de seguida; si no les apunto se m'obliden, o com a mínim se m'oblida la manera com se m'havien presentat. La forma, els mots precisos, acostumen a ser importants per a la correcta comprensió. Us vaig dir també que em faltava escriure-vos la segona de les llibretes. La primera la vaig publicar aquí.

Us transcric ara, les idees de la segona, i amb això ja hauré expressat les idees espontànies de tot un curs.

*

La lluita de l'ésser humà damunt la Terra és una lluita per la llibertat dels pobles i de les persones; una lluita per la igualtat, a on ningú, per drets de naixença, tingui més drets o més privilegis que ningú altre; una lluita per la fraternitat, a on el respecte i la tolerància a les idees, costums, estils i formes de les persones camini del bracet amb l'amor a cada persona i a la seva felicitat.

La pompa dels poderosos i els seus privilegis són la vergonya de la inteligència i de la humanitat; atribuir a déu l'origen del poder d'alguns éssers humans sobre d'uns altres és com a mínim una blasfèmia.

*

És interessant pensar en tots els factors que actuen en el moment en què s'engendra una persona i que començaran a determinar el ventall de probabilitats que decidiran com és i com actuarà:

-La informació genètica del pare i de la mare.

-L'atzar de les mutacions.

-La garba de l'entorn, començant ja al període fetal.

-Les dificultats de l'existència.

-Les primeres experiències infantils.

-L'educació que anirà rebent.

-Les informacions que anirà absorbint.

-El grau i qualitat de l'amor que rebrà.

Tots aquests factors, i alguns que em deixo, decidiran com serà i com actuarà la nova persona; és a dir, tots aquests factors governaran la tendència dels seus pensaments, la força de l'inconscient, i per tant els valors de la probabilitat que influirà en les seves decisions.

*

La vida és massa curta per a no estimar-nos.

El temps és massa preciós per a no estimar-nos.

*

Si arriba la mort, seré encara més fidel a la vida; i gaudiré fins a l'última ranera de tot allò en què crec: l'amor, la llibertat, la natura salvatge, la nuesa...

Lluny d'espantar-me, la mort em farà més fidel a la vida, a la qual pertanyo.

*

El regust de la vida és d'esperança per a tothom.

*

Si déu no és amor, no vull que existeixi.

*

Si déu no és amor, no mereix existir.

*

Si déu castiga els qui actuen segons són, no mereix existir.

*

Si al més enllà em trobo algú abandonat de déu, no tinc cap interès en fer companyia a aquest déu.

*

Si déu dóna algú per condemnat sense remei, aquest déu no és el meu déu, ni jo sóc d'ell.

*

Si només hi ha una vida, m'està bé. Si la vida no s'acaba mai, i continua més enllà de la mort, també m'està bé. El que no m'estaria bé fóra tenir una vida tan bonica com la que ens han regalat i que em posessin com a norma no viure-la.

*

La major part de raonaments i opinions, per assenyats que ens semblin, s'elaboren després d'haver pres la decisió sobre com opinem, no abans. Aquesta decisió depèn principalment de les pulsions i de l'inconscient.

*

No experimentaràs el “no ser”, perquè quan “no siguis”, no hi seràs.

*

Fama? Diners? Prestigi? Afalacs? Diners?

Foteu el camp d'aquí! Ara mateix! Fora! Va! Va! Va!