Castellnou dels Aspres (Castelnou). Canigó. Prades. Salses.

.
Em faltava parlar-vos d'una de les jornades del nostre viatge a França. De primeres, el que és considerat un dels pobles més bells de França: Castellnou dels Aspres, al Rosselló. Al capdamunt del poble, hi ha un castell construït pel senyor de Castellnou l'any 990.

De castellnou, vam avançar fins els primers contraforts del Canigó, la muntanya sagrada de Mossèn Cinto Verdaguer, i cor de la inspiració de la cançó popular catalana de "l'Emigrant". "Hermosa vall, bressol de ma infantesa, blanc Pirineu..."

I a dinar a Prades, el poble que acollí Pau Casals i Pompeu Fabra. Pau Casals hi instaurà al 1950 un festival de música que encara se celebra. També, des del 1968, és la seu de la Universitat Catalana d'Estiu.

No he pogut evitar fotografiar aquest edifici de Prades, seu de l'Ajuntament, i font inspiradora de futurs relats.

Arreu del poble, referències a Pau Casals, a Pompeu Fabra, i a Mossèn Cinto.

No ens vam deixar la fortificació de Salses, a la porta dels Països Catalans, al camí entre Perpinya i Narbona, l'antiga Via Domítia.

Segles de guerres, morts, sang, saqueigs, "glorifiquen" la grisor d'aquesta fortalesa militar, plena de presons fosques i reberberacions de dolors del passat.

Definitivament, la Catalunya perduda és una terra que paga la pena de visitar amb un xic de sensibilitat i una mica de documentació. Hi tornarem.

.

Perpinyà.

.

Quan s'acosta el 21 de desembre, la poca durada dels dies ens obliga a visitar algunes poblacions sota la llum artificial de la tecnologia que l'Homo sàpiens ha desenvolupat al llarg del segle XX. No hi ha inconvenient que no produeixi algun bé, i, en aquest cas, la càmera digital més econòmica del mercat ens regala unes imatges bellíssimes de Perpinyà. Aquest cafè, per exemple, amb la gent asseguda a les taules malgrat la fredor del dia, la llum acarbassada i els plàtans.

El Castellet amb les cantonades il·luminades, la senyera i els llums del Nadal.



Una pista de gel improvisada. La llum juga amb la velocitat i la matèria dibuixant sanefes que mai no es tornaran a repetir.

Gàrgoles i finestres gòtiques.

Portes, arcs, totxanes roges, fred, nit, gent.

Tornem a la pista de gel i als fantasmes d'allò que ara és i ara no és. La velocitat, l'instant, la indeterminació dels fenòmens, la bellesa de la natura electromagnètica i de l'art.

La Capital del Rosselló continua sent nostre, malgrat que la catalanitat maldi per sobreviure enmig d'un folcklorisme un xic carrincló. Des d'aquí salutacions als catalans de França que lluiten per la seva identitat.

Per saber-ne més:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Perpiny%C3%A0

.

Cotlliure

.

Avui toca parlar de la nostra visita a Cotlliure, també de dilluns passat. Un dia emboirat, gris, fred, bell, molt bell. Els colors pastissos de les façanes tenyien el paisatge solitari de finals de la tardor. Des del capdamunt del murallam del Castell Reial, el poble ens regalava aquesta imatge plàcida, amb l'aigua transparent i les teulades roges.

De primeres, una visita al poeta de la meva primera infantesa, a 2º d'EGB; Antonio Machado, la primera persona, potser, que em va ensenyar que la poesia posava la pell de gallina, fins i tot als nens de set anys. Els últims dies de la seva vida els va passar vagant com si hagués perdut el cap pels carrers de Cotlliure, fins que el van trobar mort en un banc dels que donen a la platja.

"Campo, campo, campo

entre los olivos

los cortijos blancos.

Sobre el olivar,

se vio a la lechuza volar y volar"

I arran d'aigua, el vidre de les ones i el rellotge a la torre.

Escadussers i selectes turistes sense pressa assaboreixen els plaers de la grisor del dia i la puresa de l'instant.

Un racó de la muralla del Castell Reial.

Les finestres gòtiques del Castell Reial, suggereixen històries d'amors impossibles i crueltats històriques. Potser una princesa fou empresonada rere els vitralls, potser ho fou per l'amor a un rei, potser una bruixa, potser un inquisidor o un clergue.

I el dia s'anava enfosquint amb la placidesa dels dies lents del primer hivern meteorològic. Aquí encara no sabíem que l'endemà pujarien espectacularment les temperatures (problemes del canvi climàtic)

Se'm va acudir que aquesta façana ningú no la fotografiaria, i reflecteix en bona mesura la bellesa urbana de França.

Aquest carrer costerut que davalla fins a la platja, em va semblar un quadre impressionista. Però no, no era un quadre, no era una pintura, era el poble, era la realitat.

No us perdeu Cotlliure, cregueu-me.

I si en voleu saber històries i tragèdies, aquí teniu uns enllaços:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Cotlliure

http://es.wikipedia.org/wiki/Collioure

http://www.tagzania.com/pt/colliure-2/

http://en.wikipedia.org/wiki/Ch%C3%A2teau_Royal_de_Collioure

.

Homenatge als qui van mal viure i sovint morir a Argelers. Crist de 200.000 braços.

.

Dilluns passat, a la platja del Nord d'Argelers, vaig retre el meu petit i solitari homenatge als milers de refugiats que fa setanta anys foren tractats com a bèsties de bast dins dels camps de concentració que l'Estat Francès va muntar damunt d'aquesta sorra.

Els primers fragments de la novel·la d'Agustí Bartra "Crist de dos-cents mil braços", un cel encapotat, la boira que davallava del Canigó, el mar de color de plom, la solitud dels vius, la companyia dels morts.

.

Auri vestit de les vinyes de la Catalunya Nord.

.

Aquests dies, les plantes del vi es vesteixen d'or. De Port Vendres a Port Bou, la carretera avança entre la mar i les vinyes. Roig i blau. Or i blau. Daurat i blau. La sang dels ceps destil·la la vida de la terra. El Sol ho fa tot. El vent ho beneeix; flaire de salabror i reflex de Mediterrània. Pintura impressionista de la natura que esdevé més mare que mai, més creadora que mai.

.